Iasió i Demèter / Jasió i Doso

.

.

.

.

.

.

[…]; i s’esgarrifà Calipso, divina entre dees,
i, fent sentir la veu, li digué paraules alades:
— Sou implacables, déus, i més que altra cosa gelosos!
No perdoneu a les dees que els llits dels herois comparteixin
a la clara, si una se’n fa un espòs i l’estima.

[…]

I quan amb Jasió la ben rullada Demèter,
al seu ànim cedint, es va unir d’amor i de colga
en un guaret de tres llaures, poc temps estigué no sabent-ho
Zeus, i ell mateix el va occir d’un cop seu del llamp que enlluerna.

.

Odissea – V , 116-120; 125-128
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

.

.

.

.

.

A les nombroses sales del palau de Tebes se sentia una xerradissa insistent, una agitació de peus lleugers, un trobament melodiós. Tots els déus havien davallat de l’Olimp per a les noces de Cadmos i Harmonia. Anaven i venien per aquelles estances, atrafegats, loquaços. Afrodita s’ocupava d’ornamentar el llit nupcial. Ares, beneit i alegre, despullat d’armes, esboçava un pas de dansa. Los Muses oferien el ventall de tots els cants. Les ales de Nike, que es divertia fent de serventa, fregaven les del veloç Eros.

[…]

D’entre els invitats havia arribat de Samotràcia també Iasió, germà d’Hermonia. Demèter el descobrí durant els preparatius de la festa i el desitjà immediatament, amb la seva vehemència que coneixien tots el Olímpics. Ara tothom s’aplegava a la cambra nupcial. Zeus mirà al voltant i s’adonà que Demèter i iasió havien desaparegut. Sortí en la nit. La cridòria de la festa s’allunyava. Traspassà el llindar d’una de les set portes de la ciutat. Ara l’envoltava la foscor dels camps, al fons la claror de les torxes, i el palau. En un solc profund de terra negra reconegué dos cossos units, follament abraçats i mesclats amb la terra. Reconegué Iasió i el gemec de Demèter.

[…]

Roberto Calasso
Les noces de Cadmos i Harmonia
Traducció de Joan Castellanos i Eulàlia Roca.

.

.

.

.

.

.

.

En entrar a l’ombra dels arbres, Doso s’adonà que la suor eixopava tot el seu cos. Es va treure el cinturó, se l’enrotllà al canell i es descordà la brusa, sense deixar de caminar devers la clapera. Seidó continuava invisi­ble, però no devia ésser lluny, n’estava segura. Entre el bescoll i el començament de l’esquena, Doso sentia el pes tebi de la tannara, com si s’hi hagués encauat un animaló. Arrencà una ampla fulla de falguera i se l’a­plicà uns moments damunt el front humit de suor, i després s’eixugà les dues sines. Amb la mà dreta enconcada, com si sospesés una fruita, se sollevà un poc la sina esquerra i enretirà la mà tot d’una… Un xic cai­guts, els pits, ho sabia, des de feia dos o tres anys, però encara eren bells en llur bruna rodonesa idèntica. Ja voldrien tenir-los com els seus moltes dones de la seva edat! No havia passat el seu temps encara. Ben clar ho podia llegir cada dia en els ulls dels homes. I Seidó no seria el darrer, en el supòsit que… El primer ja era lluny en el temps: Jasió… Va ésser bell, allò, damunt una terra noval, una tarda de grans núvols blancs, mentre en un bosc proper grallaven els corbs… Ja renilla una altra vegada, el cavall, i la Daurada també… Ella i Jasió havien assistit a les noces de Camil i Her­mínia, i abans que s’acabés la festa, en la qual havien ballat i begut, sortiren de la casa per la porta del dar­rere, i es posaren a córrer fins que, gairebé desalenats, es deturaren enmig d’un camp, i es tocaren, i va­ren caure abraçats damunt la terra. Tres vegades entrà en ella Jasió, tantes com llaurat havia estat aquell camp, i ell, de primer, tenia els ulls tancats, i després, molt oberts, fits en la boca d’ella, que gemegava… Quan s’aixecà, tenia els braços i les cames bruts de fang, i dos escorrims de sang li baixaven per les cuixes. Jaguda damunt l’horitzó, la tarda també sagnava. Ell l’agafà a pes de braços i la dugué així fins a l’hora foscant, i ella sentia el bransoleig de la seva cabellera penjant, i era com si la nit suau naixés del seu cos vastament tranquil, i les estrelles baixessin fins al seu rostre, i la lluna eixís dels seus pits nus…

S’aturà un moment ran de la clapera i mirà els dos núvols alterosos molt a prop l’un de l’altre i daurats pel sol. Llençà les fulles de falguera a poc a poc, encavorcada en els seus pensaments, avançà cap a la gran roca coberta de molsa que s’alçava al bell mig de la clariana del bosc… Sí, dos dies després de l’amor vin­gué la mort, l’horror indicible: ell, allà en l’espessorall, a l’indret on l’havia estat esperant, a ella, que no hi va poder arribar perquè fou retinguda a casa per una gran tempesta. I Jasió no tornà, i l’endemà, a la tarda, gent del poble va sortir a cercar-lo, i ella s’hi uní, an­goixada, al bosc, sense que la veiessin. Recordava els crits dels homes avisant-se, les llanternes oscil·lant en­tre els troncs, els bruscos vols de les aus esverades, el cansament que li blegava les cames, la foscor, la tera­nyina que se li enganxà a la cara, i després l’alba, com una xarxa d’or llançada damunt els cims dels arbres, i el dia, els raigs del sol, i el refilar dels ocells… I, tot d’u­na, Jasió, a tret de fona, d’esquena, abraçat al tronc d’un pi, devers on ella va córrer, sense comprendre encara, fins que hi arribà, i va veure la cara completa­ment coberta de formigues, les mans de dits negres i retorts, com de ferro, i el cos enguerxit en el qual s’havia allotjat un instant la ira fulmínia del cel…

.

Agustí Bartra
Odisseu

.

.

.

.

.

.

.

[…]

Demèter s’havia unit a Iasió [Jàson] sobre la terra sembrada feia poc, al principi de la primavera (Homer, Odissea V, 125). El sentit d’aquesta unió és clar: contribueix a promoure la fertilitat del sòl, el prodigiós impuls de les forces de creació tel·lúrica. Era un costum força freqüent, fins al segle XIX en el nord i el centre d’Europa (en són testimoni els costums d’unió simbòlica de les parelles en els camps). A la Xina, les parelles joves anaven a la primavera a unir-se a la gespa per estimular la «regeneració còsmica» i la «germinació universal». En efecte, qualsevol unió humana troba el seu model i la seva justificació en la hierogàmia, la unió còsmica dels elements. El IV llibre del Li Chi, el Yueh Ling (‘Llibre de les prescripcions mensuals’), precisa que les esposes es presenten a l’Emperador per cohabitar amb ell durant el primer mes de primavera, qua se sent el tro. L’exemple còsmic també és seguit pel Sobirà i per tot el poble. La unió marital és un riu integrat en el ritme còsmic i validat per aquesta integració.

[…]

Mircea Eliade
El mite de l’etern retorn
Traducció de Víctor Obiols

.

.

.

.

.

[…]. Respigóse Calipso, divina entre dioses,
y arrancando a falar díxo-y estes palabres alaes:
«Sois crueles, dioses, y más qu’otro a la gulismia daos.
Nun sufrís que les dioses con homes partian el so llechu
a les clares, si una lu convierte n’esposo queríu.
[…]
Y cuando con Xasión la de guapa cerneya, Deméter
cediendo al so sentir, se xunió nel amor y nel llechu
nuna tierra tres veces tazao, poco en sin sabelo
tuvo Zeus, que lu mató llanzándo-y el so cande rayu.

Odisea V, 116-120; 125-128
Versión asturiana de Xosé Gago

.

.

[…]; i Kalipso, la bella de todas las diozas,
se espanto, le favlo, i le disho kon biervos bolantes:
“Dioses, krueles vos sosh, i selozos mas d’otros, i a diozas,
les defendesh ke kon ombres en publiko s’echen, o kuando
una de eyas dezea tomar un mortal por marido.
[…]
I otra vez, kuando Demeter, de los kaveyos ermozos,
de Iason se namoro, i s’echo a sus brasos al kampo,
ke lo araron tres vezes; y no tadro en ambezarlo
Zeus, i anel lo mato, l’arrojando un rayo d’arriva

Odisea, Kante V, 116-120; 125-128
Trazladada en ladino del grego antigo
por Moshe ‘Ha-Elion

.

.

[…]  e sgrisulà / Calipso, divine des deis,
e fevelant inalore / i disè peraulis aladis:
«Dûrs o sês, voaltris dius, / zelôs plui di ducj chei altris,
che o invidiais aes deis / di pognisi a palês
cui umign, cuant che une / e fasi di un il so om.
[…]
Cussì cuant che cun Jasion / la bielis strecis Demetre,
lant daûr dal so spirt / si unì in amistât e in amôr,
tun prat trê voltis arât: / nol ste a dilunc cence savêlu
Zeus, che lu sassinà / traìntji il fulmin slusint.

Odissea, Libri Cuint, 116-120; 125-128
Traduzion di Alessandro Carrozzo e Pierluigi Visintin
(Furlà, o friulès)

.

.

.

.

Roberto Calasso

Les noces de Cadmos i Harmonia

Traducció de Joan Castellanos i Eulàlia Roca

línia d’ombra, 18

Edicions B. Barcelona, 1990

ISBN: 9788440612946

.

.

Agustí Bartra

Odisseu

Il·lustracions de J.M. Giménez Botey

Col·lecció “La Fona”

Edicions Catalanes. Mèxic, 1953

.

.

.

Mircea Eliade

El mite de l’etern retorn
Arquetips i repetició

Introducció de Lluís Duch
Traducció de Víctor Obiols

Fragmenta editorial. Barcelona, 2014
ISBN: 9788415518082

.

.

Odisea. Homero.

Volume I – Cantos I – XII

Versión asturiana de Xosé Gago.

Trabe. Uviéu, 2007

ISBN: 9788480534727

.

.

.

Omero

La Odisea (Kantes I-XII)

Trezladada en ladino del grego antiguo por

Moshe ‘Ha-Elion

Yeriot. Maale Adumim, Israel, 2011

.

.

.

Odissee di Omêr

Traduzion di Alessandro Carrozzo /

Pierluigi Visintin

Kappa Vu. Udine, Friül,  2006

ISBN: 9788889808313

.

.

.

.

 

El rapte de la jove Europa. D’Esclasans a Calasso, passant pel Poliphili.

.

.

.

399

.

Agustí Esclasans i Folch
(Barcelona, 1895 – Barcelona, 1967)

Llavors que la fúria del brau ja petjava la riba

sorrenca cremant de la pompa del sol el crepuscle,

la fina divina nuesa d’Europa lassada

saltava rabent, s’esbandia amb llampecs d’aigua folla,

xixclava perdent-se pels pins del bosquet, i les tènues

dolceses trements de l’oreig destrenava poruga

batent amb els brassos enlaire la nit que venia.

Calmós, amb el petjar paternal, convençut de sa força,

tot ell degotant de salobre i d’escuma, brandava

la mole feixuga del brau pel tapís de l’arena

fiblada d’estrelles de mar, d’irisades petxines

de còdols polits, del florir de les algues corruptes.

Benigna, la clara mirada daurada de cercles

de llum del tranquil animal rutllava commosa,

mirall palpitant de tendreses humanes. Llunyana,

l’estela d’Europa fulgia nimbada d’espurnes

de lluna naixent… Poderós, embanyada la testa,

massís monument de bassalt del coratge magnífic,

el brau contemplava la vaga joguina rosada,

talment un padrí satisfet de sa néta robusta.

.

Agustí Esclasans

.

.

.

.

.

En la tabla de la izquierda se veía que la misma ninfa había montado

sobre el manso y blanco toro y que él se la llevaba,

atemorizada, por el mar embravecido.

.

 Hypnerotomachia Poliphili

Versió castellana de Pilar Pedraza (Francesco Colonna. Sueño de Polifilo)

.

.

.

.

A la platja de Sidó un brau voila imitar un parrupeig amorós. Era Zeus. Una esgarrifança el feu estremir com quan els tàvecs el picaven. Però aquest cop era una esgarrifança dolça. Eros li posava a cavall la donzella Europa. Tot seguit l’animal es precipità dins l’aigua i el seu cos magnífic sobresortia prou perquè la donzella no es mullés. Molts ho veieren. Tritó, amb el seu caragol de mar, respongué al mugit nupcial. Europa, tremolosa, es mantenia aferrada a una de les llargues banyes del brau. També els veié Bòrees, mentre solcaven les aigües. Maliciós i gelós xiulà a la vista d’aquelles sines tendres que la seva bufera descobria. Atena enrogí tot sotjant des de dalt el seu pare cavalcat per una dona. També els veié un mariner aqueu i empal·lidí. Era tal volta Tetis delerosa de veure el cel? O simplement una Nereida, per una vegada vestida? O el fal·laç Posidó havia raptat una altra noia?

Mentre, Europa no veia on aniria a parar aquella navegació folla. Però s’imaginava la seva sort un cop haguessin arribat a terra. I llançà un missatge als vents i a les aigües: «Digueu al meu pare que Europa ha deixat la seva terra a cavall d’un brau, el meu raptor, el meu mariner, el meu —suposo— futur company de llit. Doneu, us ho prego, a la meva mare aquest collaret.» Anava a invocar també Bòrees per què l’enlairés amb les seves ales, como ha havia fet amb la seva esposa, l’atenesa Oritia, però es mossegà la llengua: per què passar d’un raptor a un altre?

Roberto Calasso (Firenze, 1941)

Però, com havia començat tot? Un grup de noies jugava al llarg d’un riu tot collint flors. En moltes altres avinenteses una escena com aquesta havia esdevingut irresistible per als déus. Persèfone fou raptada «mentre jugava amb les donzelles de sina pregona» i recollia roses, safrà, violes, lliris,  jacints i narcisos. Sobretot narcisos, «prodigiosa flor radiant, venerable als ulls, aquesta vegada, de tothom, dels déus immortals i dels homes mortals». I Talia fou arrabassada per Zeus en forma d’àguila mentre jugava a pilota entre les flors d’una muntanya. I Creüsa va sentir els seus canells agafats per les mans d’Apol·lo mentre collia flors de safrà en els rostos de l’Acròpolis d’Atenes. També Europa i les seves amigues anaven collint narcisos, jacints, violetes, roses, farigola.

Tot seguit es veieren envoltades per un ramat de braus. D’entre ells n’hi havia un d’un blanc enlluernador, amb les banyes petites, que semblaven gemmes fulgents. La seva expressió desconeix l’amenaça. Tant que Europa, tímida d’antuvi, acosta les seves flors a aquell musell càndid. Com un gosset, el brau gemega de plaer, es rebolca per l’herba, presenta les seves petites banyes a les garlandes. La princesa gosa pujar damunt la seva gropa, com una amazona. Aleshores, inesperadament, el ramat s’allunya del riu eixut en direcció a la platja. Amb enganyosa indecisió, el brau s’acosta a l’aigua. Després ja és massa tard: la bèstia blanca ja s’afua dins les ones amb Europa a cavall. Ella es gira enrere: amb la seva mà dreta s’aferra a una banya, amb l’altra es repenja a la bèstia. L’aire viu li fa voleiar els vestits.

.

Ma com’era cominciato tutto? Europa, verso l’alba, dormendo nella sua stanza al primo piano del palazzo reale, aveva avuto un sogno strano: si trovava fra due donne, una era l’Asia, l’altra era la terra che le sta di fronte, e non ha un nome. Le due donne si battevano, con violenza, per lei. Ciascuna la voleva per sé. L’Asia sembrava a Europa una donna del suo paese; l’altra era per lei una totale straniera. E la straniera, alla fine, con mani possenti la trascinava via. Per volere di Zeus, diceva: Europa sarebbe stata una fanciulla asiatica rapita d’una straniera. Il sogno era nettissimo, come una scena del giorno. Europa si svegliò spaventata e rimase a lungo seduta sul letto, in silenzio. Poi era uscita, come sempre, con le sue compagne. Alle foce del fiume, fra le rose e lo scrosciare delle onde, Europa si aggirava con il suo canestro d’oro.

Nella prateria apparve un toro di colore biondo, con un cerchio bianco sulla fronte. Emanava un profumo che copriva quello dei fiori. Si fermò dinanzi a Europa e le leccò il collo. Lei lo carezzava, e intanto asciugava la schiuma che colava abbondante dalla bocca dell’animale. Il toro le si inginocchiò davanti, offrendole la groppa. E, come lei fu montata, balzò verso il mare. Europa, atterrita, guardava verso la spiaggia, chiamava le compagne, tendendo un braccio nel vuoto. Poi, già in mezzo alle onde, con una mano si aggrappava al grande corno, con l’altra teneva sollevato e stretto al petto il bordo del peplo. E, dietro le sue spalle, il peplo si era gonfiato in una vela purpurea.

.

Roberto Calasso

Les noces de Cadmos i Harmonia / Le nozze de Cadmo e Armonia

Fragment en traducció al català de Joan Castellanos i Eulàlia Roca / fragment en versió original en italià

.

.

.

A. Esclasans

Ritmes

1935

Escola Intel·lectualista

Barcelona

.

.

Francesco Colonna

Sueño de Polifilo

Al cuidado de Pilar Pedraza

Acantilado. Barcelona, 2008

ISBN: 9788496834033

.

.

Roberto Calasso

Les noces de Cadmos i Harmonia

Traducció de Jordi Castellanos i Eulàlia Roca

línia d’ombra, 10

Edicions B. Barcelona, 1990

ISBN: 9788440612946

.

.

Roberto Calasso

Le nozze di Cadmio e Armonia

Adelphi Edizioni

Milano, 2008

ISBN: 9788845923456

.

.

.