El Quim Porta de l’Helena d’Eurípides, l’eídolon i la nefelococcígia, segons Josep Pedrals

.

.

.

En Maties s’havia encès un cigarret i se’l fumava amb parsimònia.
El fum flotava seguint la direcció que li imposava l’airina que s’exhalava per la fenedura.
La Carmina, contemplant el fumerol, va divagar:
—Potser en Titus Lucreci Guia…
Semblava que deixava la base així, però va tornar a començar:
—Potser el Quim Porta…
I, després d’aturar-se un segon cop, va seguir amb una veu molt elegantment modulada:
—Potser tots dos personatges no són més que una fumera vaga, una imatge espiritual, un holograma. Allò que en grec en deien eídolon, una aparició fantasmal.
En Ventura va fer cara de pocs amics i es va posar sarcàstic:
—Sí, sí, sí! Segurament, el Quim Porta ens està esperant a l’altra banda cobert amb un llençol i arrossegant unes cadenes.
Ningú no va seguir el joc erístic perquè hauria conduït, com de costum, a una agrosa discussió bizantina.

—L’eídolon és l’engany que ha creat les més grans guerres —va afirmar la Carmina, que seguia mirant com els llavis d’en Maties deixaven anar mandrosameni el fum; drac en calma.— Recordeu Helena, el drama d’Eurípides?
—Hi ha un poema molt famós de Seferis que en parla. I una peça èpica de Hilda Doolittle. —Jo vaig aclarir les meves referències.
—És una obra de teatre que narra les aventures d’Helena a Egipte, argumentant que aquesta fou la destinació del seu viatge. És a dir: Helena, el desencadenant de la famosíssima guerra de Troia, no va anar-hi pas, a Troia!
»Allà, diu Eurípides, hi havia estat enviat un eídolon, un fantasma fet de núvols. Només la imatge de la dona més bella del món hi havia arribat, no pas ella.
—I això, d’ont ho treu, Eurípides? —preguntà l’Astructura.

Posant-se dreta, la culta Carmina va brillar: —Segurament, la història poua d’Estesícor, dels llibres Helena i Palinòdia, on, pel que sembla, se censurava la versió de la història troiana d’Homer i d’Hesíode.
—Per què dius «pel que sembla»? —burxà en Ventura.— És una forma de resguard perquè no te’ls has llegit?
—No —elucidà, la Carmina—, ho dic perquè són llibres que no ens han arribat, dels quals només tenim referències.

Semblava que aquell motiu complaïa granment en Ventura que, com si l’estar mosca li hagués volat, ara elucubrava:
—Només en tenim referències. —Mastegava aquests mots— Només… Tenim… Referències…
I, de cop, va accelerar:
—Són uns llibres que sabem que han existit. Sí. Tenim la certesa que, en algun lloc de la història, hi són. Coneixem de què van. Però no sabem ni com ni què deien exactament.
I va arribar aquí:
—Heus ací uns referents intel·lectuals que són pilars en la seva mancança: passos que ressonen però no sabem per on passen.
—Exacte! —se’n congratulà la didàctica Carmina, com si en Ventura fos un alumne aplicat.
I ell, escarrabillat, va resoldre-ho així:
—Com les estrofes inconcluses de Puixkin!
I somreia, feliç:
—Tenim el buit d’aquests llibres i és un buit ple de substància d’argument, d’opinió, de criteri, de creença… Un buit ple de convicció.

.

.

A mi, de tot plegat, m’havia fet gràcia això del «fantasma fet de núvols»:
—Com us l’imagineu, un eídolon, una nuvolada capaç de provocar una guerra per la seva gran bellesa? —vaig preguntar.
La Carmina va respondre amb categoria: —Dius que ¿Com ens imaginem la força persuasiva que va portar els aqueus, babaus, a la guerra?
»A mi em sembla que la seducció de l’espectre no és deguda al realisme de la sensualitat d’Helena. No és Helena.
»No convé que pensem en el verisme de la figuració sinó en la capacitat captivadora de la matèria.
»I en la voluntat de ser enlluernats dels homes!
»Pensem en la persistència mental de les formes efímeres, en la insistència del cap en una determinada aparença desitjada: en com pertorba la imaginació una bellesa vista d’esquitllentes.
»Quan el núvol ja s’ha començat a desfilar, nosaltres encara hi reconeixem el que fou un perfil concret, busquem en els bromalls l’encaix que els soldava. La realitat que hi ha hagut al núvol durant un instant, no la seva variabilitat, és el que el defineix per a nosaltres: la nefelococcígia.

—Què? —Hi ha paraules que no m’entren a la primera i me les han de repetir.
—Nefelococcígia. —La Carmina estava mestrívola i es va acostar a la pissarra per apuntar-ho a dalt de tot, com un títol— Ne-fe-lo-coc-cí-gi-a. És el nom de la ciutat celeste que volen fundar «els ocells» en la comèdia homònima d’Aristòfanes.
—Ah! —vaig validar sense acabar d’entendre-ho.
—Manuel  Balasch,  traductor  d’aquesta  obra  —la  Carmina duia el retolador a la ma i es passejava entre la pissarra i nosaltres, proposava de catalanitzar Nefelococcígia com Vilacucut dels Núvols.
—Però tu ho has utilitzat d’una altra manera! —protestí.
—Sí —argüí ella— perquè, actualment, la paraula «nefelococcígia» dóna nom a l’acció de cercar formes en els núvols.

.

Josep Pedrals
Els límits del Quim Porta (p.334-339)

.

.

.

.

Josep Pedrals
Els límits del Quim Porta
Els diaris de Bolló, 3

alabatre, 890
LaBreu Edicions. Barcelona, setembre 2018
ISBN: 9788494833243

.

.

.

 

 

«…veig el vent sense ales ni plomatge i tinc paralitzades les barques a la platja…»; David Jou.

.

.

.

Agamèmnon.- No hi ha remor ni d’ocells ni del mar,
en efecte, i el silenci dels vents s’estén per aquest
estret de l’Eurip.

Eurípides
Ifigenia a Àulida
Traducció de Maria Rosa Llabrés Ripoll

.

.

.

.

VARIACIONS SOBRE EL TEMA
D’IFIGÈNIA A ÀULIDA

.

Com una forma trista d’ocell en un cel baix,
anònim, veig el vent sense ales ni plomatge
i tinc paralitzades les barques a la platja
i el meu desig es migra de no poder marxar.
.
Els ideals no saben a quin incert demà
estan predestinats, i volen aventura,
i giren dintre meu i em torben amb la dura
mirada de rancúnia d’un llarg ressentiment.
.
Caldrà algún sacrifici, ja ho veig, per cridar el vent,
per envestir la sort i anar d’una vegada
a Troia i a la pura ciutat imaginada
dels versos impossibles d’un altre naixement.
.

David Jou
(Sitges, 1953)

David Jou
Mirall de vellut negre

.

.

.

.

.

.

.

David Jou

Mirall de vellut negre

Els llibres de l’Escorpí. Poesia, 67
Edicions 62. Barcelona, 1981
ISBN: 8429717447

.

.

.

Seferis i Nazario: Helena, Platres i la Plaça Reial

.

.

HELENA

.

TEUCRO: . . . a la marina Chipre, donde el oráculo de Apolo
…………….mi residencia decretó,mandando que impusiera
…………….a la ciudad el nombre de la isla
…………….de Salamina, tierra en que nací,

HELENA: Jamás estuve en Troya, sólo un fantasma estuvo.

MENSAJERO:  ¿Cómo?
…………………….¿Batallamos allí por una simple nube?

[Eurípides, Elena]

.

“Los ruiseñores no te dejarán dormir en Platres.”

Tímido ruiseñor, en el aliento de las hojas,
tú que regalas música bañada
por el rocío de los bosques
a cuerpos desunidos y a las almas
de quienes saben imposible su regreso.
Ciega voz, en la nocturna memoria revolviendo
pisadas, ademanes—no diré besos—
y los acres jadeos de la bárbara sierva.

“Los ruiseñores no te dejarán dormir en Platres.”

•

¿Y Platres, qué? ¿Quién conoce esta isla?
He vivido mi vida oyendo nombres nunca oídos antes:
nuevos lugares y locuras nuevas de los hombres
y de los dioses;
……………..mi destino oscilante
entre la última estocada de un Áyax
y el hallazgo de otra Salamina
me trajo aquí, a esta playa.
………………………..La luna
se levanta del mar como Afrodita;
desvanece los astros del Arquero, ahora asciende
al corazón de Scorpio, y todo así transforma.
¿Dónde está la verdad?
Arquero fui también cuando la guerra;
mi suerte es la de un hombre que erró el blanco.

Ruiseñor melodioso,
en una noche como ésta, sobre las playas de Proteo,
te escuchaban las jóvenes esclavas espartanas
y alzaron su lamento,
y entre ellas estaba—¡quién lo pensara, quién!— Helena.
Ella, buscada tantos años en aquel Escamandro por nosotros.
Estaba en la orillas del desierto; yo la toqué, me habló:
“No es verdad, no es verdad”—dijo gritando.
“Yo no abordé jamás el barco azul.
Nunca pisé la tierra varonil de Troya.”

Ceñido el pecho, el sol en sus cabellos, enhiesta la figura,
las sombras y sonrisas dondequiera
en sus hombros y muslos y rodillas;
viva la piel, y con aquellos ojos
de pestañas enormes,
estaba allí, sobre los bancos de un Delta.
……………………………………¿Mas en Troya?
En Troya, nada— un fantasma.
Así lo dispusieron las deidades.
Con una sombra yace Paris, cual si fuera sólida;
y nosotros matémonos los unos a los otros por Helena
…………………………durante diez inmensos años.

Grave dolor había llovido sobre Hélade.
Tantos cuerpos lanzados
a las fauces del mar, las luces de la tierra;
tantas almas
trilladas cual espigas en piedras de molino.
Los ríos exudaban entre el lodo la sangre
por una ondulación de lino, por una nubecilla,
un aletear de mariposa, por la pluma de un cisne,
una prenda vacía, por una Helena.
¿Y mi hermano?
…………..Ruiseñor, ruiseñor, ruiseñor,

¿qué cosa es dios? ¿qué cosa no lo es? ¿y en medio de ambas cosas?

•

“Los ruiseñores no te dejarán dormir en Platres.”

Medroso pájaro,
……………en Chipre la besada por el mar, en
donde fue su voluntad que me acordase de mi patria,
yo solo mis amarras eché, con esta fábula,
si fábula es la mía,
si en verdad ya los hombres no acogerán de nuevo
el viejo engaño de los dioses;
…………………………si en verdad
al correr de los años otro Teucro, o Príamo, alguna Hécuba
o alguien desconocido, anónimo, pero que hubiese visto
un Escamandro con aquellos aluviones de cadáveres,
no estuviere llamado fatalmente
a oir al emisario que descubre
cómo tanto dolor y tanta vida
se despeñaron al abismo
por una prenda vana, por alguna Helena.

.

Giorgos Seferis (Giorgios Seferiadis), (Esmirna, Imperi Otomà, 1900 – Atenes, Grècia 1971)

Iorgos Seferis

Trad. de Jaime García Terrés

.

.

.

..

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

HELENA

UNA SOMBRA EN LA PLAZA REAL

Nazario (1989)

.

.

.

,

Nazario Luque (Castilleja del Campo, Sevilla, 1944)

En les Actes de l’XI Simposi de la secció catalana de la SEEC, la professora M.T. Clavo Sebastián analitza aquesta historieta de Nazario, subratllant-ne els temes o motius que desenvolupa, que enllacen amb els propis de la religiositat homèrica, que es troben a la Ilíada i a l’Odissea:

“…la historia de Nazario […] es [singular] además en su versión del tema, pues al margen de teorías morales o estéticas o de la banalidad holliwoodiense, recrea el personaje complejo de la Ilíada, que vive con desgarro la aporía del sublevarse contra aquello que constituye su poder: Afrodita, el impulso sexual. Pero, como alivio a la tensión, Nazario concede a su Helena una cierta salida que en Homero sólo se insinúa al desarrollar en ella la ilusión del doble; una variación sobre la línea mítica a que el artista se adscribe explícitamente en su viñeta 7 y que va de Estesícoro y Eurípides a Seferis.

También el género narrativo utilizado en el texto es característico de la lírica tradicional: el monólogo en que una voz femenina desgrana, a modo de interior dilema, un repertorio de tópicos amorosos. Pero en este caso el contenido coincide sólo en parte con los motivos de los llamados «cantos de mujeres», donde el discurso femenino depende habitualmente de la actitud del amante; en cambio esta Helena, como la de la Ilíada, se debate estrictamente entre sus contradicciones. Pues aunque la composición de la historieta es, podríamos decir, alejandrina (en la fragmentación de perspectivas, la distancia interpuesta por la ironía, la técnica del discurso dentro del discurso, especialmente sofisticada en las viñetas 6 y 7), la violencia del conflicto que el personaje mantiene consigo mismo es propia de la religiosidad homérica y en ella se encuentran sus motivos, que para simplificar enumeraremos asñi: En Ilíada, rebelión contra la diosa (M1), reproches al amante (M2), miedo (M3), vergüenza ante la mirada ajena (M4), añoranza de la vida anterior (M5), acatamiento (M6) y, en Odisea, mundo congelado en ausencia de la pasión (M7), de la que son sustitutos las drogas y la literatura (M8), instrumentos de fissión con que olvidar la continua tristeza (M9). Desde estas coordenadas ensayaremos una lectura de la Helena de Nazario en su doble dimensión visual y literaria.”

Nazario: Helena (1989)

M.T. Clavo Sebastián

.

.

.

A contiuació facilitem els enllaços a les págines del còmic de Nazario i a l’estudi de M.T. Clavo:

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Font: nazarioluque.com

.

.

.

.

.

.

.

Nazario: Helena (1989)

M.T. Clavo Sebastián

Actes de l’XI Simposi de la secció catalana de la SEEC,

Portada publicació, p.1, p.2, p.3, p.4, p.5, p.6, p.7, p.8.

Font: nazarioluque.com.

.

.