Paràbola sobre la ceguesa (d’Homer), a l’Extinció, de Sebastià Alzamora

.

.

And poor old Homer blind, blind, as a bat

Ezra Pound
Canto II

.

Orb  com una rata pinyada […]  Homer…

Sebastià Alzamora
L’Extinció

.

.

.

Escrivia:

Primera paràbola sobre la ceguesa. Orb com una rata pinyada, el vell i bon lladre Homer s’encaminava cap a Es­mirna, de bracet d’un companyó que havia fet per aquells camins que només ell coneixia. Es dirigien a un prostíbul ben conegut pels ciutadans d’aquell indret, que era regentat per una puta tan vella com el mateix Homer. Aquesta bagassa era coneguda amb el nom d’Europa, i, tot i que era protagonista de diversos coverbos i facècies populars, relatius a blennorràgies, gonorrees, lladelles i tota casta de xacres afectes als baixos, no deixava de ser una antiga i bona amiga d’Homer, i aquest sabia que ell i el seu mosso podien esperar-ne els beneficis de les comoditats que el cansament dels seus cossos exigia. Feia vint anys que Homer havia marxat d’Esmirna i mai fins aquell dia no hi havia pogut tornar, de manera que ja eren molts els qui el donaven per mort, gairebé tants com els pretendents a ocupar el jaç que Europa li reservava, sempre net i adesat, per si mai es decidia a revisitar el seu bordell. I avui era el dia en què Homer tornava a Esmirna i ho feia sense cap més possessió que la companyia i l’assistència del seu jove amic, però sense un ral dins la bossa, perquè ja feia anys que havia perdut la joventut i la vista, i ningú no mena­va por ni respecte a un lladre en aquelles condicions, per molt temut i sanguinari que hagués estat en altres èpoques: Homer, en efecte, era un lladre molt cercat, però d’un temps ençà, quan topava amb agutzils o sol­dats, el deixaven anar amb condescendència, ruixant-lo amb un plugim de befes doloroses. Aleshores Homer se sentia atacat per la melangia, i referia al seu company el relat de com havia estat, de jove, hostaler a la Bretanya, cap d’una família bella, pacífica i temorosa del Destí, i amo d’un negoci modest però pròsper. Se’l menjava, però, en aquells dies calmosos, una estranya recança: te­nia necessitat de recórrer terres llunyanes, i s’enyorava de llocs remots i ignorats que mai no havia de conèixer, si no era al preu d’abandonar casa, fortuna, fills i muller. Tanmateix es va determinar a fer-ho quan va conèixer un músic insòlit sobre el qual era capaç de divagar temps i temps, enraonant i inventant històries; en qual­sevol cas es devia tractar d’un home francament singu­lar, que li havia produït un impacte extraordinari. Gràcies a l’impuls que en va saber treure, Homer es va endinsar continent endins, convertint-se en un bandejat cèlebre, fins al punt que la plebs havia arribat a atribuir-li l’autoria d’una certa obra poètica. Però sobretot, l’entrega a un vagareig inajornable havia compensat Homer amb la coneixença d’Europa, la prostituta d’Esmirna, el verta­der amor que havía conegut al llarg de la seva vida, ja tan dilatada com atzarosa.

I ara hi tornava. Al cap de vint anys tornava a Es­mirna per reposar el cap damunt la falda del seu amor, perduts el nom, la força i les possessions, i ric tan sols d’un gaiato i de les atencions d’aquell noi que es deia el seu deixeble. Caminaven pels carrers i les places porticades de la ciutat, i, tan trista i desolada devia ser la seva estampa, que molts els oferien almoina, o, si més no, un plat de calent a la seva taula. Homer anava foragitant els samaritans amb renecs i improperis, i d’aquesta ma­nera acabaren trobant el portal del prostíbul d’Europa. Quan hi arribaren tot foren festes per part de les meu­ques, car totes coneixien el vell i bon lladre Homer: les més velles, perquè hi havien conviscut molts anys enre­re; les més joves, perquè anaven amb el cap ple de les històries que se’n contaven i amb els ulls humits pel gest de la seva madona, que cada dia preparava el llit per a aquell desconegut que tots donaven per difunt. Final­ment Europa davallà les escales i, amb els seus ulls ena­morats, veié tot el vestíbul de casa seva ple de la huma­nitat d’aquell rodamón que tornava amb el propòsit de deixar-se estimar per ella fins a la mort. Ho acceptà se­renament, sense sorpresa, amb l’alegria segura de qui rep una paga justa. Somrigué contemplant com Homer espantava els pretendents amb les últimes engrunes de la seva llegenda ferotge, i després l’abraçà i el besà entre els cridets d’emoció de totes les altres putes. Homer demanà llavors, commogut, pel seu companyó, i fou gran la seva sorpresa quan li respongueren que no havien re­parat, a la seva arribada, que anàs acompanyat de ningú, i que si de veres un jove havia vingut amb ell fins a la casa, es devia haver esmunyit del seu costat en el mo­ment de picar a la porta.

Homer deixà de cavil·lar sobre el noi quan Europa el prengué de la mà i el féu pujar a la cambra dins la qual un llit havia restat intacte durant vint anys, esperant aquell encontre. Una vegada allà, i sense més preàmbuls, la dona es despullà de les fines vestidures que cobrien el seu cos, el qual, tot i que havia envellit també, ho havia fet millor que el d’Homer, i deixà que les mans tan des­pertes del cec palpassin la tebiesa d’una pell que, a pesar de les arrugues, s’havia conservat delicada i poderosa. A continuació el despullà a ell, i abans de donar inici als jocs de l’amor, Europa oferí a Homer una copa d’un brandi vell, robust i olorós, procedent d’aquella Bretan­ya que havia vist néixer el lladre. Quan Homer se l’ha­gué pres, Europa afirmà que aquell era el beuratge amb el qual Circe encantava la voluntat d’Odisseu. Homer començà a sentir un lleu i dolç mareig; si hagués estat capaç de veure-hi, se n’hauria adonat que la figura nua d’Europa no es reflectia en el mirall que hi havia penjat del sostre, part damunt el llit.

.

Sebastià Alzamora
L’Extinció

.

.

Sebastià Alzamora (Llucmajor, Mallorca, 1972)

 

.

 

..

 

.

Sebastià Alzamora

L’Extinció

El balancí, 345
Edicions 62.Barcelona, 1999
ISBN: 9788429745061

.

.

.

 

Ios, la tomba d’Homer; Ió, la vedella boja perseguida per un tàvec; i la guerra entre Àsia i Europa: de Josep Piera a Roberto Calasso

.

.

.

Josep Piera i Rubió (Beniopa, La Safor, 30 de maig de 1947)

Ios? A la meua memòria personal, com a la de qualsevol lector de poesia o estudiant de lletres, Ios és el nom de l’illa on els llibres diuen que va morir Homer.  Açò, que actualment suposarà un reclam turístic com un altre  —les illes gregues totes tenen algun personatge rellevant a presentar al viatger—, no deixa d’excitar-nos la imaginació. Pensar, ara, mentre les roques despullades de la costa s’insinuen, que en aquestes soledats resseques —potser fa uns tres mil anys Ios fos un jardí— s’esgotava la vida del poeta, ens meravella i ens parla, més enllà del silenci dels segles, del sentit profund de la paraula poètica, com aquesta omplí de vida aquest terranc.

Ios? ¿Existeix alguna relació entre aquesta Ios, tomba d’Homer, i la mítica Io? De fa uns anys que vaig aficionar-me a una sèrie de lectures al voltant de les mitologies i els símbols de les antigues religions, més pels aspectes meravellosos i poètics d’aquests llenguatges o mons, que no per llur possible transcendència. Així, no sols vaig cabussar-me pels famosos escrits de J. G. Frazer, Georges Dumezil, Mircea Eliade i Robert Graves, entre d’altres, sinó que vaig arribar a llegir alguns llibres estranys que l’atzar m’oferí pels prestatges polsosos d’algunes llibreries de vell. És d’aquesta manera que he après el joc aquest de les comparances, un pur plaer mental per omplir navegacions solitàries, com la d’ara.

Segons la mitologia grega, Io va ser una bella princesa de sang reial que, amada per Zeus, aquest va convertir en una vedella blanca per amagar-la a la gelosa Hera, la seua muller. Transformada en jònega, Io anava errant per les terres de l’Hèl·lade que li regalaven pastura tendra en passar, i de tant en tant el déu la visitava sota forma de brau per satisfer el seu desig apassionat. Així va ser com Io acabà per arribar a Egipte, on, després de recuperar la seua joventut humana, va parir un fill de Zeus i esdevingué reina de les riberes del Nil, essent venerada amb el nom d’Isis. D’aquesta manera és com l’errabunda i blanca vedella dels grecs va assolir entre els egipcis la més alta de les dignitats. Isis, dea de la màgia, esposa d’Osiris, mare del sol, dominadora de les forces nocturnes, que regna sobre el mar, sobre els fruits de la terra i els morts, és tinguda pel principi femení universal i representada igualment en forma de vaca. Fins ací, l’estricta i esquemàtica doble narració del mite. ¿Però quin símbol representa? La resposta vaig trobar-la en un volum de teosofia, d’un tal Roso de Luna, titulat Simbología arcaica. Io o Isis són la lluna. Però no acaba ací l’al·legoria. Io representa, segons les doctrines secretes de H. P. Blavatsky, la columna i el cercle, la unió dels contraris, el principi i la fi, el mascle i la femella, el membre viril i la matriu, el bou i la vaca, l’androgin perfecte, el número deu. Io és el nom jeroglífic del déu primordial (IOH, IAO) que du finalment al Jehovà dels jueus.

Per tant, si seguim aquests camí de mots, podríem dir que Homer, poeta primigeni, profeta dels pagans, paraula dels divins, home concret o mite, fou traslladat a millor vida dels braços de la lluna, senyora de la llum. No seria cap atzar, així, el que feu morir Homer a Ios, sinó la suprema voluntat dels déus que escolliren l’indret perfecte per a rebre la immortalitat del poeta.

Cap a Ios, doncs, per la mar infecunda, espaiosa, a l’aventura de l’ona, amb la cara mullada d’esguits salnitrosos i el vent entre els cabells com a carícia invisible, voltat de gent com jo que va i ve per aquest Egeu plàcid. Cap a Ios, una nova illa, un altre món, un misteri o paraula que aviat s’obrirà talment una magrana. Són les Cíclades, el blanc arxipèlag, transparent i melòdic. Ios?

.

Josep Piera

.

.

.

Josep Piera

Estiu grec

Edicions Destino

Barcelona, 1985

ISBN 8423313654

.

.

.

.

[…] Aquella vedella era Ió, rebesàvia d’Europa. 

Roberto Calasso (Firenze, 1941)

També la seva havia estat una història de metamorfosi i de rapte. Torturada per un tàvec, en incessant vagareig angoixós, havia travessat tots els mars. Fins i tot a un d’ells, el que mira a Itàlia, li havia donat el su nom. L’amor de Zeus li havia comportat follia i maledicció. Tot havia començat amb uns somnis estranys, quan Ió era sacerdotessa a l’Herèon d’Argos, el santuari més antic, el lloc que donava la mesura dels dies: durant molt de temps els grecs comptaven els anys tot fent referència a la successió de sacerdoteses de l’Herèon. Els somnis xiuxiuejaven l’amor ardent de Zeus per ella. I li aconsellaven que anés a les praderes de Lerna, on pasturaven bous i moltons del seu pare. Que no fos més sacerdotessa consagrada a la deessa, sinó bèstia consagrada al déu, com aquelles que vagaven lliurement pel recinte del santuari: així la volien els somnis. I així esdevingué. Però el santuari s’estengué un dia al món sencer, als seus mars immensos, que ella havia de creuar sense treva, sempre fiblada per l’horrible tàvec. I com més ampli era l’horitzó, més dura era la persecució. I quan va trobar-se amb un altre turmentat, Prometeu, desitjava més que res morir,  i no sabia que es trobava cara a cara amb un ésser que sofria com ella sense l’esperança de la mort. Però igual que per a Prometeu, també per a ella arribaria l’alliberament del turment. Un dia, que aplegà a Egipte, Zeus l’acaricià amb la seva mà. Aleshores, l’embogida vedella prengué forma humana i s’uní al déu. En record d’aquell instant posà al seu fill el nom d’Èpaf, que vol dir toc suau de mà, Èpaf esdevingué més tard rei d’Egipte, i es deia que era el bou Apis.

[…]

Però, com havia començat tot? Si hom vol història, és la història de la discòrdia. I la discòrdia neix del rapte d’una donzella, o del sacrifici d’una donzella. I l’un i l’altre s’interfereixen contínuament. Foren els «llops mercaders» desembarcats de Fenícia els qui raptaren, a Argos, la tauropárthenos, la «verge consagrada al brau» anomenada Ió. Com un senyal que ve de les muntanyes, aquest fet va encendre la foguera de l’odi entre dos continents. D’aleshores ençà Europa i Àsia estan en guerra, i van a cop darrere cop. Així els cretencs, «senglars de l’Ida», raptaren a Àsia la donzella Europa. Retornaren a la pàtria en un vaixell amb forma de brau. I oferiren Europa com a esposa a llur rei Asteri. Aquest nom celesgial també fou el nom d’un nét d’Europa: aquell jove amb el cap de brau que vivia al centre del laberint, tot esperant les víctimes. Més sovint l’anomenaren Minotaure.

Però com havia començat tot? Quan arribaren a l’Argòlida, els mercaders fenicis passaren cinc o sis dies tot venent llur mercaderia, que portaven del mar Roig, d’Egipte i d’Assíria. La nau era ancorada, i a la ribera la gent del país mirava, tocava, examinava aquells objectes produïts en llocs tan llunyans. Les últimes mercaderies encara no eren venudes quan arribà un grup de dones, i entre elles Ió, filla del rei. Continuaven examinant i comprant. Sobtadament els mariners mercants se’ls llançaren al damunt. Algunes aconsegiren fugir. Però Ió i d’altres foren raptades. Aquest és el rapte al qual respongueren després els cretencs quan robaren a Fenícia la filla del rei, Europa. Els fenicis tanmateix expliquen la història d’una altra manera: Ió s’hauria enamorat del comandant de la nau estrangera. Estava ja encinta, i se n’avergonyia, quan decidí ella mateixa d’embarcar-se amb els fenicis.

D’aquests esdeveniments nasqué la història: el rapte d’Helena i la guerra de Troia, com també, temps abans, l’expedició de la nau Argos i el rapte de Medea són anelles de la mateixa cadena. Una atracció oscil·lava entre Àsia i Europa: a cada oscil·lació una dona i, amb ella, un estol de rapinyadors passava d’una vora a l’altra del mar. Tanmateix Heròdot observà que hi havia una diferència entre les dues parts: «Ara, raptar dones és considerat obra del malfactors, però preocupar-se de dones raptades és cosa de beneits, mentre que de persones assenyades és no fer cabal dels raptes, perquè és evident que si no haguéssin volgut no haurien estat raptades.» Els grecs no es captingueren assenyadament: «Per una dona d’Esparta aplegaren una gran expedició i, després, arribats a l’Àsia, enderrocaren el poder de Príam.» D’aleshores ençà no ha acabat la guerra entre Àsia i Europa.

.

Roberto Calasso

.

.

Roberto Calasso

Les noces de Cadmos i Harmonia

Traducció de Joan Castellanos i Eulàlia Roca

línia d’ombra, 18

Edicions B. Barcelona, 1990

ISBN: 9788440612946

.

.

El rapte de la jove Europa. D’Esclasans a Calasso, passant pel Poliphili.

.

.

.

399

.

Agustí Esclasans i Folch
(Barcelona, 1895 – Barcelona, 1967)

Llavors que la fúria del brau ja petjava la riba

sorrenca cremant de la pompa del sol el crepuscle,

la fina divina nuesa d’Europa lassada

saltava rabent, s’esbandia amb llampecs d’aigua folla,

xixclava perdent-se pels pins del bosquet, i les tènues

dolceses trements de l’oreig destrenava poruga

batent amb els brassos enlaire la nit que venia.

Calmós, amb el petjar paternal, convençut de sa força,

tot ell degotant de salobre i d’escuma, brandava

la mole feixuga del brau pel tapís de l’arena

fiblada d’estrelles de mar, d’irisades petxines

de còdols polits, del florir de les algues corruptes.

Benigna, la clara mirada daurada de cercles

de llum del tranquil animal rutllava commosa,

mirall palpitant de tendreses humanes. Llunyana,

l’estela d’Europa fulgia nimbada d’espurnes

de lluna naixent… Poderós, embanyada la testa,

massís monument de bassalt del coratge magnífic,

el brau contemplava la vaga joguina rosada,

talment un padrí satisfet de sa néta robusta.

.

Agustí Esclasans

.

.

.

.

.

En la tabla de la izquierda se veía que la misma ninfa había montado

sobre el manso y blanco toro y que él se la llevaba,

atemorizada, por el mar embravecido.

.

 Hypnerotomachia Poliphili

Versió castellana de Pilar Pedraza (Francesco Colonna. Sueño de Polifilo)

.

.

.

.

A la platja de Sidó un brau voila imitar un parrupeig amorós. Era Zeus. Una esgarrifança el feu estremir com quan els tàvecs el picaven. Però aquest cop era una esgarrifança dolça. Eros li posava a cavall la donzella Europa. Tot seguit l’animal es precipità dins l’aigua i el seu cos magnífic sobresortia prou perquè la donzella no es mullés. Molts ho veieren. Tritó, amb el seu caragol de mar, respongué al mugit nupcial. Europa, tremolosa, es mantenia aferrada a una de les llargues banyes del brau. També els veié Bòrees, mentre solcaven les aigües. Maliciós i gelós xiulà a la vista d’aquelles sines tendres que la seva bufera descobria. Atena enrogí tot sotjant des de dalt el seu pare cavalcat per una dona. També els veié un mariner aqueu i empal·lidí. Era tal volta Tetis delerosa de veure el cel? O simplement una Nereida, per una vegada vestida? O el fal·laç Posidó havia raptat una altra noia?

Mentre, Europa no veia on aniria a parar aquella navegació folla. Però s’imaginava la seva sort un cop haguessin arribat a terra. I llançà un missatge als vents i a les aigües: «Digueu al meu pare que Europa ha deixat la seva terra a cavall d’un brau, el meu raptor, el meu mariner, el meu —suposo— futur company de llit. Doneu, us ho prego, a la meva mare aquest collaret.» Anava a invocar també Bòrees per què l’enlairés amb les seves ales, como ha havia fet amb la seva esposa, l’atenesa Oritia, però es mossegà la llengua: per què passar d’un raptor a un altre?

Roberto Calasso (Firenze, 1941)

Però, com havia començat tot? Un grup de noies jugava al llarg d’un riu tot collint flors. En moltes altres avinenteses una escena com aquesta havia esdevingut irresistible per als déus. Persèfone fou raptada «mentre jugava amb les donzelles de sina pregona» i recollia roses, safrà, violes, lliris,  jacints i narcisos. Sobretot narcisos, «prodigiosa flor radiant, venerable als ulls, aquesta vegada, de tothom, dels déus immortals i dels homes mortals». I Talia fou arrabassada per Zeus en forma d’àguila mentre jugava a pilota entre les flors d’una muntanya. I Creüsa va sentir els seus canells agafats per les mans d’Apol·lo mentre collia flors de safrà en els rostos de l’Acròpolis d’Atenes. També Europa i les seves amigues anaven collint narcisos, jacints, violetes, roses, farigola.

Tot seguit es veieren envoltades per un ramat de braus. D’entre ells n’hi havia un d’un blanc enlluernador, amb les banyes petites, que semblaven gemmes fulgents. La seva expressió desconeix l’amenaça. Tant que Europa, tímida d’antuvi, acosta les seves flors a aquell musell càndid. Com un gosset, el brau gemega de plaer, es rebolca per l’herba, presenta les seves petites banyes a les garlandes. La princesa gosa pujar damunt la seva gropa, com una amazona. Aleshores, inesperadament, el ramat s’allunya del riu eixut en direcció a la platja. Amb enganyosa indecisió, el brau s’acosta a l’aigua. Després ja és massa tard: la bèstia blanca ja s’afua dins les ones amb Europa a cavall. Ella es gira enrere: amb la seva mà dreta s’aferra a una banya, amb l’altra es repenja a la bèstia. L’aire viu li fa voleiar els vestits.

.

Ma com’era cominciato tutto? Europa, verso l’alba, dormendo nella sua stanza al primo piano del palazzo reale, aveva avuto un sogno strano: si trovava fra due donne, una era l’Asia, l’altra era la terra che le sta di fronte, e non ha un nome. Le due donne si battevano, con violenza, per lei. Ciascuna la voleva per sé. L’Asia sembrava a Europa una donna del suo paese; l’altra era per lei una totale straniera. E la straniera, alla fine, con mani possenti la trascinava via. Per volere di Zeus, diceva: Europa sarebbe stata una fanciulla asiatica rapita d’una straniera. Il sogno era nettissimo, come una scena del giorno. Europa si svegliò spaventata e rimase a lungo seduta sul letto, in silenzio. Poi era uscita, come sempre, con le sue compagne. Alle foce del fiume, fra le rose e lo scrosciare delle onde, Europa si aggirava con il suo canestro d’oro.

Nella prateria apparve un toro di colore biondo, con un cerchio bianco sulla fronte. Emanava un profumo che copriva quello dei fiori. Si fermò dinanzi a Europa e le leccò il collo. Lei lo carezzava, e intanto asciugava la schiuma che colava abbondante dalla bocca dell’animale. Il toro le si inginocchiò davanti, offrendole la groppa. E, come lei fu montata, balzò verso il mare. Europa, atterrita, guardava verso la spiaggia, chiamava le compagne, tendendo un braccio nel vuoto. Poi, già in mezzo alle onde, con una mano si aggrappava al grande corno, con l’altra teneva sollevato e stretto al petto il bordo del peplo. E, dietro le sue spalle, il peplo si era gonfiato in una vela purpurea.

.

Roberto Calasso

Les noces de Cadmos i Harmonia / Le nozze de Cadmo e Armonia

Fragment en traducció al català de Joan Castellanos i Eulàlia Roca / fragment en versió original en italià

.

.

.

A. Esclasans

Ritmes

1935

Escola Intel·lectualista

Barcelona

.

.

Francesco Colonna

Sueño de Polifilo

Al cuidado de Pilar Pedraza

Acantilado. Barcelona, 2008

ISBN: 9788496834033

.

.

Roberto Calasso

Les noces de Cadmos i Harmonia

Traducció de Jordi Castellanos i Eulàlia Roca

línia d’ombra, 10

Edicions B. Barcelona, 1990

ISBN: 9788440612946

.

.

Roberto Calasso

Le nozze di Cadmio e Armonia

Adelphi Edizioni

Milano, 2008

ISBN: 9788845923456

.

.

.