L’Argos d’Ulisses, de Ritsos

.

.

un gos que jeia aixecà la testa i les dues orelles,
Argos, que Ulisses mateix, el de cor pacient, acabava
de criar, sense haver-se’n gaudit, quan partí cap a Troia
la sagrada. I abans els joves solien endur-se’l
a les cabres ferestes i a córrer la llebre o el cervo;
i ara jeia allí, negligit, en l’absència de l’amo,
sobre un gran munt de fems…

Odissea, XVII, 291-297
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

..

Com el gos, que ara lladra, queixós,
perquè la sabata immòbil damunt la qual
ha orinat, acaba de ventar-li un cop a les
costelles. Bé. Ningú. Sorra de tots. Ulisses
va dir a Polifem que s’anomenava Ningú,
i Argos era el nom del seu gos.

Agustí Bartra
Crist de 200.000 braços

.
.
.

.

ARGOS, EL GOS D’ULISSES

.

.
Mira’m, amo, durant tots aquests anys d’absència, llençat aquí,
damunt del femer que apilonen per als camps. Espines i renecs
se m’han clavat a la pell. Tants anys, amo, sense ningú a qui
remenar la cua. ¿On són les nostres matinades en la frescor dels boscos,
les fonts, les fulles, la cacera, el borrissol de mil colors a l’aire del capvespre?
De tant esperar, els meus ulls s’han endurit —ja no es clouen—
i les lleganyes se m’han convertit en pedra.
Posa’m la mà entre les orelles, per poder morir.
.
L’amo passà, li ventà una puntada de peu i entrà a les estances.
I al cap d’un moment se sentí el xiulet de les fletxes que es clavaven
als murs. I Argos, allí, amb la cua de pedra, amb els ulls de pedra
—ja no es cloïen—, mort damunt del femer, veient-hi encara,
veient-hi per primer cop.

.

Leros, 22.IX.68

.

Iannis Ritsos (Γιάννης Ρίτσος) (Monemvasia 1/4/1909 – Atenes 11/11/1990)

Iannis Ritsos
Repeticions
Traducció d’Eusebi Ayensa

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Iannis Ritsos
Repeticions
Traducció, introducció
i notes d’Eusebi Ayensa
Il·lustracions de Jofre Sebastian

Trivium, 9
edicions de la ela geminada. Girona, maig de 2016
ISBN: 9788494342486

.

.

.

 

Lliçó de Carles Riba sobre Homer

.

.

.

Entre el 1916 i el 1924 Carles Riba fou professor de l’Escola Superior de Bibliotecàries, dins del projecte cultural de la Mancomunitat i hi impartí, entre altres, lliçons de literatura grega. Aquestes foren recollides i publicades el 1927 sota el títol de Resum de literatura grega.

Ara, a principis del 2014, aquell volumet ha estat reeditat per Edicions Cal·lígraf, de Figueres, ampliat amb una introducció a càrrec d’Eusebi Ayensa i una Antologia de textos en traducció catalana, a càrrec també d’aquest darrer, que il·lustren la presentació que fa Riba dels principals autors de la literatura grega.

Una nova iniciativa editorial de la que ens n’hem de felicitar.

A títol de tast, i acollint la temàtica pròpia d’aquest espai, facilitem el text del que Carles Riba explicava a les seves futures bibliotecàries sobre Homer i les seves obres. Unes notes d’una brevetat i concisió i, alhora, completesa, que només un gran mestre pot assolir.

.

.

.

Homer

La tradició grega feia d’Homer un aede, cec i errant, autor dels dos grans poemes èpics que han arribat sen­cers fins a nosaltres, la Ilíada i l’Odissea. Per als grecs, Homer ja era com un semidéu, i la seva història, pu­rament mítica. La data en què suposaven que havia viscut, oscil·la entre els segles dotzè i setè; diverses ciu­tats, la majoria de dialecte jònic, es disputaven la glò­ria d’ésser la seva pàtria: entre elles, Esmirna i Quios.

La Ilíada i l’Odissea

En llur forma actual, i en les edicions corrents, cadas­cun d’aquests poemes consta de vint-i-quatre cants, llibres, o rapsòdies, amb un conjunt de dotze a quin­ze mil versos.

La Ilíada (o poema d’Ílion) té per tema la ira d’Aquil·les i les seves conseqüències. Desposseït d’una captiva per Agamèmnon, cabdill de l’exèrcit aliat grec que bloqueja Troia per rescatar Helena, Aquil·les es re­tira a la seva tenda. La seva absència ocasiona desastres terribles als grecs; Aquil·les, però, no consent a reprendre les armes fins que, occit el seu amic Pàtrocle per Hèctor, cabdill dels troians, sent deler de revenja. Hèctor mor travessat per la llança d’Aquil·les, i el poe­ma es clou amb els funerals d’Hèctor i de Pàtrocle. La Odissea (o poema d’Odisseu, forma grega del nom d’Ulisses) canta les aventures d’aquest heroi, que després de presa Troia anà deu anys errívol per mar. Arribat per fi a la seva pàtria d’Itaca, es dóna a conèi­xer al seu fill i a dos lleials servidors, i occeix la turba de prínceps que, en absència d’ell, pretenien la seva fidel esposa Penèlope i li feien estrall dels seus béns.

Caràcters de la poesia homèrica

Entre les balades guerreres a què hem al·ludit i Homer hem de suposar un llarg cultiu de l’èpica com a art. Tot en la poesia d’Homer hi fa creure: la flexibi­litat del vers hexàmetre, la manera com el seu ritme crea les formes del llenguatge, l’absolut convenciona­lisme d’aquest, el seu volgut arcaisme; per altra banda, l’ús de procediments estilístics evidentment tradici­onals, com els epítets que acompanyen els noms, les fórmules que apareixen sistemàticament, les imatges pomposes, etc. L’estil és simple, directe i ràpid en l’ex­pressió; però els episodis es despleguen en una len­titud incansable. Es, sobretot, noble: la sostinguda grandesa de la Ilíada no ha estat superada ni per Shakespeare; cap forma d’èpica popular no s’hi pot com­parar ni de lluny.

En l’acció intervenen constantment els déus; però no en una funció providencial, sinó com a parts personalment interessades. Ells i els herois vénen a constituir, almenys en la Ilíada, una humanitat superi­or no en qualitat, sinó en força: sovint la passió els acos­ta talment que els déus no es desassemblen dels herois sinó perquè no poden morir. Així, no cal cercar en els poemes homèrics, a diferència de totes les altres epo­peies, cap motivació religiosa, patriòtica o personal. Tot l’interès està en l’acció i en el sentiment humà en si; els poemes homèrics són plens d’eterna veritat humana, dins una atmosfera de poderosa fantasia que en fa tot un món, alhora real i redimit de la nostra realitat. Pe­rò Homer s’esborra i deixa cantar la Musa: ell és només el primer espectador del gran drama, persuadit que la fortuna i la ruïna dels homes antics han estat ordena­des «perquè hi hagués un cant per als homes a néixer».

Carles Riba

.

.

.

.

Carles Riba
Resum de literatura grega

Antologia de textos a cura
d’Eusebi Ayensa

Assaig, 3
Edicions Cal·lígraf. Figueres, 2014

ISBN: 9788494049484

.

.

.

Dante i la segona Odissea d’Ulisses

.

.

.

Odissea segona i gran,
més gran tal vegada que la primera, però ai!,
sense Homer, sense hexàmetres.
.
Era petit el casal patern,
era petita la seva ciutat natal
i tota la seva Ítaca era petita.
.
[…]
.
I va marxar.
.
A mesura que les ribes d’Ítaca
s’esvaïen gradualment davant seu
i navegava a tota vela cap a ponent,
cap als Íbers, cap a les Columnes d’Hèracles,
—ben lluny del mar Egeu—,
s’adonava que tornava a viure,
que es treia del damunt els lligams
de les coses conegudes i familiars.
I el seu cor aventurer
gaudia fredament, buit d’amor.
.
Konstandinos P. Kavafis
Segona Odissea
Versió d’Eusebi Ayensa
.

.

.

.

………………………….Come, my friends,
‘Tis not too late to seek a newer world.
Push off, and sitting well in order smite
The sounding furrows; for my purpose holds
To sail beyond the sunset, and the baths
Of all western stars, until I die.
It may be that the gulfs will wash us down:
It may be we shall touch the Happy Isles,
And see the great Achilles, whom we knew.
Tho’ much is taken, much abides; and tho’
We are not now that strength which in old days
Moved earth and heaven; that which we are, we are;
One equal temper of heroic hearts,
Made weak by time and fate, but strong in will
To strive, to seek, to find, and not to yield.
.
Alfred Lord Tennyson
Ulysses
.
.

.

.
[…]
Osar o mais:
o além-retorno                    o após: im-
previsto filame na teia de Penélope.
…………………………………………………………….Ousar
desmemoriado de Ítaca              — o
além-memória        — o
revés:         Ítaca ao avesso:
a não-pacificada
vigília do guereiro          — no lugar
de ventura o aventuroso
deslugar       il folle volo.
Tentar o não tentado         —
expatriado esconjuro aos deuses-lares.
[…]
.
Haroldo de Campos
Finismundo
.
.

.

.
[…]

Una observación última. Devotas del mar y de Dante, las dos literaturas de idioma inglés han recibido algún influjo del Ulises dantesco. Eliot (y antes Andrew Lang y antes Longfellow) ha insinuado que de ese arquetipo glorioso procede el admirable Ulysses de Tennyson. No se ha indicado aún, que yo sepa, una afinidad más profunda: la del Ulises infernal con otro capitán desdichado: Ahab de Moby Dick. Éste, como aquél, labra su propia perdición a fuerza de vigilias y de coraje; el argumento general es el mismo, el remate es idéntico, las últimas palabras son casi iguales. Schopenhauer ha escrito que en nuestras vidas nada es involuntario; ambas ficciones, a la luz de ese prodigioso dictamen, son el proceso de  un oculto e intrincado suicidio.
.
Jorge Luis Borges
El último viaje de Ulises
.

.

,

,

,

.

.

[…]…………………………… «Quando
 mi diparti’ da Circe, che sottrasse
me più d’un anno là presso a Gaeta, 
prima che sì Enëa la nomasse, 
né dolcezza di figlio, né la pieta
del vecchio padre, né ‘l debito amore
lo qual dovea Penelopè far lieta, 
vincer potero dentro a me l’ardore
ch’i’ ebbi a divenir del mondo esperto 
e de li vizi umani e del valore; 
ma misi me per l’alto mare aperto 
sol con un legno e con quella compagna 
picciola da la qual non fui diserto. 
L’un lito e l’altro vidi infin la Spagna, 
fin nel Morrocco, e l’isola d’i Sardi, 
e l’altre che quel mare intorno bagna. 
Io e ’ compagni eravam vecchi e tardi 
quando venimmo a quella foce stretta 
dov’ Ercule segnò li suoi riguardi 
acciò che l’uom più oltre non si metta; 
da la man destra mi lasciai Sibilia, 
da l’altra già m’avea lasciata Setta. 
«O frati», dissi «che per cento milia 
perigli siete giunti a l’occidente, 
a questa tanto picciola vigilia 
d’i nostri sensi ch’è del rimanente
non vogliate negar l’esperienza,
di retro al sol, del mondo sanza gente.
Considerate la vostra semenza:
fatti non foste a viver come bruti,
ma per seguir virtute e conoscenza».
Li miei compagni fec’ io sì aguti,
con questa orazion picciola, al cammino,
che a pena poscia li avrei ritenuti;
e volta nostra poppa nel mattino,
de remi facemmo ali al folle volo,
sempre acquistando dal lato mancino.
Tutte le stelle già de l’altro polo
vedea la notte, e ‘l nostro tanto basso,
che non surgëa fuor del marin suolo.
Cinque volte racceso e tante casso
lo lume era di sotto da la luna,
poi che ’ntrati eravam ne l’alto passo,
quando n’apparve una montagna, bruna
per la distanza, e parvemi alta tanto
quanto veduta non avëa alcuna.
Noi ci allegrammo, e tosto tornò in pianto;
ché de la nova terra un turbo nacque
e percosse del legno il primo canto.
.
Tre volte il fé girar con tutte l’acque;
a la quarta levar la poppa in suso
e la prora ire in giù, com’ altrui piacque,
.
infin che ’l mar fu sovra noi richiuso».
.

Dante Alighieri
Divina Commedia. Inferno XXVI.

.

.

.

[…] …………………………….«Quan
vaig deixar Circe, que em va retenir
més d’un any per allà prop de Gaeta,
abans que Eneas li donés el nom,
ni la dolçor del fill, ni la pietat
pel meu vell pare, ni l’amor degut,
que hauria fet Penèlope contenta,
no van poder vèncer en mi l’ardor
que tenia de fer-me expert del món
i dels valors i vicis dels humans;
i vaig entrar en l’alta mar oberta
sol amb la nau i aquella companyia
petita que mai no m’havia deixat.
Vaig veure els dos litorals fins a Espanya,
fins al Marroc i a l’illa de Sardenya,
i les altres que banya aquesta mar.
Jo i els companys érem ja vells i lents
quan arribàrem a aquell pas estret
on Hèrcules deixà els seus dos senyals
perquè els homes no vagen més enllà;
a mà dreta vàrem deixar Sevilla,
i a l’altra mà havíem deixat Ceuta.
‘Oh germans’, els vaig dir, ‘que per cent mil
perills heu arribat a l’occident,
a aquesta breu vigília dels sentits
que encara ens queda per aprofitar
no li vulgueu negar l’experiència
del món sense habitants, seguint el sol.
Recordeu la llavor d’on heu eixit:
no vau ser fets per viure com les bèsties,
sinó adquirint virtut i coneixença.’
Vaig donar als companys tan gran desig
de fer camí, amb aquest petit discurs,
que a penes si els podia retenir;
i, amb la popa girada a l’orient,
dels rems vam fer ales per a un vol boig,
sempre guanyant camí cap a l’esquerra.
A la nit veia totes les estrelles
de l’altre pol, i el nostre era tan baix
que no s’alçava ja del sòl del mar.
Cinc voltes s’encengué i cinc s’apagà
la llum que es veu per sota de la lluna
després de travessar el pas terrible,
quan va sorgir una muntanya, bruna
per la distància, i em semblà tan alta
com no n’havia vista mai cap altra.
La nostra joia aviat es tornà plor:
de la nova terra nasqué un gran vent
que va envestir el vaixell per davant.
.
El féu girar tres voltes amb les aigües;
a la quarta, la popa es va aixecar
i la proa baixà, com volgué un altre,
.
fins que damunt nostre es tancà la mar».
.

Versió de Joan F. Mira

.

.

..

.

Konstandinos Kavafis

Esborranys i poemes inacabats

Pròleg, traducció i notes d’Eusebi Ayensa

Jardins de Samarcanda

Cafè Central / Eumo Ediorial. Vic, 2011

ISBN: 9788497663977

.

.

.

The works of

Alfred Lord Tennyson

Wordsworth Poetry Library

Wordsworth Editions Limited. London, 2008

ISBN: 9781853264146

.

.

.

Haroldo de Campos

Crisantiempo (inclou finismundo).

Traducción y prólogo.

de Andrés Sánches Robayna

Acantilado, 127

Quaderns Crema. Barcelona, 2006

ISBN: 9788496489448

.

.

.

Jorge Luis Borges

Obras completas – 3 (1975 – 1985)

Emecé Editores.

Buenos Aires, Argentina, 2005

ISBN: 9789500426473

.

.

.

Dante Alighieri

Divina Comèdia

Versió de Joan F. Mira

Proa. Barcelona, 2000

ISBN: 9788484370024

.

.

.

A l’Ulisses de Kazantzakis, amb ànima de falcó, la seva illa li és estreta i salvatge. Un Ulisses anarquista i asceta.

.

.

Ulisses:

Estimada, per la dolçor del teu rostre

endevino la beutat del teu cor.

Compadeix-te de mi, vell com sóc, i mostra’m

en quina terra m’han llençat novament els déus!

Per què calles? Digue’m tota la veritat,

sense embuts! Molts sofriments ha endurat el meu cor lluitant contra cel i terra

i ara desitja saber la veritat.

.

Nikos Kazantzakis

Atenea:

Petges la terra dels teus avantpassats,

tot tu et vincles com un arc assassí,

i no te n’adones!

.

Ulisses:

Oh, com es commou el meu esperit!

Aquesta illa estreta i salvatge,

sense aigua i llum, m’afeixuga per tots costats

i m’ofego… Com cabrà en aquest niu

de pardal la meva ànima de falcó?

On és la meva alta muntanya, els arbres

d’espessa fronda, els profunds ports?

Eusebi Ayensa (Figueres, 1967)

Que pobre i miserable em sembla tot!

.

Nikos Kazantzakis

Odisseu

Traducció d’Eusebi Ayensa

Revista de Girona

nº 171. juliol/agost 1995

.

.

.

.

.

.[…] l’Odissea, acabada en 1937 després de treballar-hi constantment tretze anys, és alhora el resum i el punt culminant de tota l’obra de Kazandzakis. Heus aquí el que ell mateix en diu: «Jo havia provat diversos camins per trobar el de la meva alliberació: el de l’amor, el de la recerca filosòfica, el de la curiositat científica, i també el de la lluita social. A la fi vaig emprendre el camí ardu i solitari de la poesia». I així l’Ulisses d’aquesta Odissea és un Ulisses dels somnis impossibles i dels actes insensats, alhora un suscitador de problemes, un anarquista i un asceta. És el propi autor i el símbol de la inquietud de l’home modern, sempre a la recerca d’alguna cosa que no ateny mai. Ulisses apareix com el principi i la fi de tota cosa; ell crea al mateix temps que és creat i és absorbit; la seva existència es desenrotlla fora del temps i experimenta les transformacions de tota la humanitat, que són les seves pròpies. Pensa que, sense ell, no existirien ni el món ni Déu, que no són sinó reflexos de la seva ànima i del seu esperit. Ell és la música i el silenci, la guerra i la pau, l’amor i l’odi.

Kazandzakis mateix, en una carta al seu amic Pravelakis, ens acaba de perfilar la figura del seu Ulisses, que és ell mateix: «Tu saps, Pandelis —diu—, que el meu heroi no és ni Faust, ni Hamlet, ni Don Quixot, sinó Ulisses… Jo no tinc la set insadollable de la intel·ligència occidental, ni em balancejo entre el si i el no per venir a parar a la immobilitat, ni tinc tampoc l’impuls ridícul i sublim del noble lluitador dels molins de vent. Jo sóc un mariner d’Ulisses, de cor inflamat i d’esperit inexorable i lúcid; però no pas de l’Ulisses que torna a Ítaca i hi mor, sinó de l’altre, que torna, mata els seus enemics, però que un dia, perquè la pau i la quietud l’asfixien a la seva pàtria, es fa de nou a la vela». ¿I quins són els enemics que mata abans de fer-se a la mar? La por i l’esperança. Farà les seves singlades endut per una força misteriosa que ara és flama ardent, ara és llum, i que l’esperit anomena veritat, i el cor, amor. […]. 

.

Jaume Berenguer Amenós

Pròleg a “Alexis Zorbàs“

.

.

.

.

Nikos Kazandzakis

Alexis Zorbàs

Pròleg i traducció de Jaume Berenguer Amenós

Editorial Vergara

Barcelona, 1965

.

.

..

Pareu ja….. (Kostas Uranis). Versió d’Eusebi Ayensa

.

.

.

Pareu ja…

.

Pareu ja d’enviar el senyal de perill,
atureu els brams de la sirena histèrica
i deixeu el timó en mans de la tempesta:
salvar-nos seria el naufragi més terrible!

Doncs què? Hem de tornar novament a l’avorrida Ítaca,
a les miserables preocupacions, a les mesquines joies?,
hem de tornar a la fidel companya, que com una tela d’aranya
teixia el seu amor al voltant de la nostra vida?

Hem de saber per endavant què serà el demà?,
no hem de sentir aparèixer cap desig?
Com el fruits que es fan malbé a recer del sol
i cauen podrits a terra han de semblar els nostres somnis?

Ja que ens ha faltat la gosadia (i ens faltarà sempre!)
de sortir, tots sols, del nostre estret jaç
i agafar, lliures, com a homes de l’albada del món,
els grans i desconeguts camins,

amb pas lleuger, com l’ocell a terra,
i amb un calfred a l’ànima, com el fullam a la brisa,
no perdem almenys ara l’ocasió
de ser joguina de les enfurides ones.

I que ens portin on vulguin! Com rulls poden
arrossegar-nos fins a les obagues fondalades de la mar,
però també poden, en la seva dèria, alçar-nos tan
amunt que amb el front toquem els estels!

Kostas Uranis (Constantinoble, 1890 - Atenes, 1953)

.

.

Kostas Uranis

(traducció d’Eusebi Ayensa)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Eusebi Ayensa (Figueres, 1967)

Eusebi Ayensa

Segona Odissea.

Ítaca en la literatura grega moderna.

Revista de Girona, núm. 171

juliol-agost 1995

.

.

.

.

.