Arxius

Posts Tagged ‘Francesc Parcerisas’

Francesc Parcerisas i Llorenç Riber. L’Eneida a l’aeroport. «Timeo danaos …»

.

.

.
Al fi, per a que entràs [el cavall], los murs romperen,
y assí, de nostres lleys, què és lo que feren?
Los de Troya matexa ho esforçaven,
y assí los de la Audiència ho procuraven.
Allà los del cavall van cremar Troya,
y assí los de a cavall la millor joya.
Allà no·ls van dexar bufets ni taules,
Assí mos han cremat fins als retaules.
.
[Anònim]
Comparació de Cathalunya ab Troya (1641)

.

.

.

.

.

.

Tinc una estona ben llarga a l’aeroport mentre espero l’ar­ribada del vol de la Mireia. Per sort m’he endut una bona lectura per poder distreure el temps mort. Busco un seient i avanço en el primer volum de la traducció de mossèn Llo­renç Riber de l’Eneida. Fa anys que la vaig comprar, quan col·leccionava els volums de la Biblioteca Catalana, però mai no l’he oberta. I l’altre dia, que van sortir a la conversa amb el Carles Miralles les traduccions de mossèn Riber, vaig pen­sar que ara, a l’estiu, sense presses, era el moment ideal per fer una lectura d’aquesta mena. No he avançat gaire, perquè de vegades els noms em confonen i se m’obliden (no recordo que els teucres són els troians i els aqueus els grecs), o hi ha alguna digressió que em fa perdre el fil. Però la llengua de mossèn Riber, el 1917, és farcida de girs i solucions cultes i d’aquell divertit repte —compartit per altres autors de l’èpo­ca, com Carner— d’«anostrar» mots forasters o d’inventar verbs o adjectius que va bé de posar perquè són una peça exigida per la traducció: oblidosa, contrariosos, cli (per in­clinat), feixugós, rioler... Llorenç Riber, que va acabar dis­tanciat del catalanisme cultural i polític, és un personatge que segurament descriu molt bé l’engrescament i defecció d’una part del catalanisme del primer terç del segle xx. Ell, un mallorquí d’origen humil, arribà a tenir un paper impor­tant dins la intel·lectualitat catalana fins a la dictadura de Primo de Rivera, però sembla que les seves col·laboracions a Madrid i les traduccions al castellà van acabar de distan­ciar-lo, abans i després de la guerra, d’aquell mediterraneisme conservador mallorquí, que és el context que dóna sentit a la seva obra. De fet, la traducció de l’Eneida és dedicada a Henrici Prat de la Riba Manibus Sacrum, és a dir, a la màxi­ma personalitat política darrere l’impuls del nou-cents i, al colofó dels dos volums de la traducció, es parla de «l’Eneida de Virgili, ara primerament traduïda en rims catalanescs per Llorenç Riber Campins, prevere, català de Mallorca, nadiu de Campanet…». El pancatalanisme hi sembla de pedra pi­cada. I, per si l’adscripció total al nou-cents pogués deixar algun dubte, en aquesta edició cada part va encapçalada amb una senzilla vinyeta de Joan d’Ivori que recorda una mica les neoclàssiques de John Flaxman per a les obres d’Homer. Al davant de tot, a manera de proemi, hi ha un poema de mossèn Riber dedicat a Virgili i, a la vinyeta cor­responent a aquest pròleg, apareix la imatge d’un poeta togat tocant la lira vora una font amb un bon broll d’aigua i una taula amb craters i bols de fruites a vessar (hi ha un raïm que penja de la vora, sucós), i al fons de tot, menuda, una masia catalana, amb el fumerol que surt de la xemeneia i dos pallers a un costat de l’edifici. Tot un programa estètic d’implanta­ció del classicisme al paisatge rural català!

 

 

Com que el vol duu força retard, de tant en tant m’aixe­co per estirar les cames i canvio de lloc. Aprofito per ob­servar els tipus humans, les ètnies, les llengües, les maneres de vestir, la gesticulació dels qui pul·lulen per aquests ports moderns que són els aeroports. Un badoc a Troia, Tir o Cartago devia fer el mateix que jo faig ara. Tota aquesta gerna­ció moderna —viatgers, turistes, passavolants— no és pas tan diferent de les que descriu Virgili. Potser els seus déus, que feien i desfeien els destins dels homes, eren més con­crets que els nostres (el Progrés, la Tecnologia, els Diners, el Plaer…), però davant de tant anar i venir, dels xiscles dels retrobaments, dels comiats plorosos, també acabo veient els troians departint-se de llurs terres, o plorant els fami­liars o els amics morts. I em retorna, com un eco al fons de la memòria, aquella màxima de la filosofia existencialista, el «ser per a la mort». Començo a fer associacions mentals amb la condició de «transeünt» —«transient»— aplicada a la gernació que emergeix, cofoia o consternada, cada cop que s’obren les portes, o que és engolida pel barquer de torn quan criden el seu vol. Es curiós que les passarel·les per embarcar i desembarcar dels avions es diguin fingers, com si una mà superior expulsés o acollís els viatgers que marxen d’aquesta terra enlairant-se cap al cel o desembar­quen després de travessar l’èter per a un descans merescut.

Sortosament abandono aquesta especulació quan la lectu­ra m’engresca i arribo a la discussió que mantenen els troians sobre si els cal acceptar o destruir l’obsequi del gran cavall de fusta que els han deixat arterosament els grecs. Hi desco­breixo l’opinió desconfiada —i encertada— de Laocoont:

aquest giny, des d’on espien
nostres maisons per a llançar-se assobre
de la ciutat, o altre parany oculta.
No us en fieu d’aquest cavall, o teucres!
Qualsevol cosa aquesta mole sia,
jo tem els grecs, i més quan fan ofrenes!

És una frase que sembla treta en viu de la política ac­tual: com Laocoont, els catalans desconfiem de l’Estat cen­tral perquè sabem que mai no atorga res, que només ens fa ofertes enverinades que, com el cavall de Troia, busquen el nostre anorreament total. Bé, torno a la lectura: ara m’espe­ra la destrucció de Troia i, a continuació, quan arribi la Mi­reia, agafar el tren i fer via, suposo, cap al Cartago de Dido.

.

Francesc Parcerisas
Un estiu

.

.

 

.

.

O dins d’aquesta fusta, reclosos, s’oculten els aqueus, o és una màquina que bastiren contra els nostres murs per espiar-nos les cases i caure’ns a plom damunt la ciutat, o escondeix algun ardit. No us fieu d’aquest cavall, teucres. Sigui com sigui, temo els dànaus, fins quan aporten ofrenes!

.

Eneida, II, 44-49
Traducció de Miquel Dolç

.

.

.

.

O bé dintre d’aquestes fustes hi van amagats els aqueus, o bé aquesta màquina de guerra ha estat construïda per a assaltar les nostres muralles, espiar les cases i caure damunt la ciutat, o bé amaga algun altre engany; troians no us fieu del cavall. Sigui el que sigui, recelo dels grecs fins i tot quan fan ofrenes.

.

Eneida, II, 44-49
Traducció de Joan Bellès

.

.

.

.

.

.

Francesc Parcerisas
Un estiu

Quaderns Crema
Barcelona, maig de 2018
ISBN: 9788477275954

.

.

.

Virgili
Eneida
Traducció de Mossèn Llorenç Riber, Pvre.

Editorial Catalana
Barcelona, 1917

.

.

.

P. Virgili Maró
Eneida. Vol. I

Fundació Bernat Metge
Barcelona, 1972

.

.

.

Virgili
Eneida
Traducció de Joan Bellès

Ed. Empúries
Barcelona, 1998
ISBN: 9788475966199

.

.

.

 

Què van guanyar amb Ulisses els seus companys? Cera per a les orelles! Ezra Pound, Canto XX

.

.

Jo que llavors amb la punta del bronze tallo a miquetes
un gran rotllo de cera i la pasto amb les mans forçarrudes.
I aviat s’ablaneix, car el gran vigor la hi obliga,
i l’esplendor del Sol, el príncep fill de l’Altura.
I vaig de rengle tapant les orelles de tots els meus homes,
[…]

L’Odissea, XII. Versió de Carles Riba

.

.

.

.

[…]

……………«¿Què van guanyar amb Ulisses,

aquells qui moriren en ple terbolí

i després de molts treballs inútils,

vivint de la carn robada, encadenats com a remers,

si ell aconseguí alta fama

……………i va jeure de nits amb la deessa?

Els seus noms no estan escrits en bronze,

……………ni els seus rems no fan costat al d’Elpènor,

ni tenen túmul a la platja.

……………Ells mai no van veure les oliveres d’Esparta

amb les fulles verdes i després ja no,

……………un cruixir de llum a les branques;

ells mai no veieren la sala de bronze ni el foc a terra,

ni van jaure allí amb les dames de la reina,

ni van compartir el jaç amb Circe, Circe Titània,

ni van rebre menges de Calipso

ni les seves faldilles de seda van refregar els seus malucs.

¡Rebre! ¿Què és el que van rebre?

……………………………………………….Cera per a les orelles.

[…]

Francesc Parcerisas (Barcelona, 1944)

Francesc Parcerisas
(Barcelona, 1944)

.

Ezra Pound
Canto XX (fragment)
Versió de Francesc Parcerisas

.

.

.

.

.

.

.

.

.

[…]

……………«What gain with Odysseus,

«They that died in the whirlpool 

«And after many vain labors,

«Living by stolen meat, chained to the rowingbench,

«That he should have a great fame

……………And lie by night with the goddess?

«Their names are not written in bronze

……………«Nor their rowing sticks set with Elpenor’s;

«Nor have they mound by sea-bord.

……………«That saw never the olives under Spartha

«With the leaves green and then not green,

……………«The click of light in their branches;

«That saw not the bronze hall nor the ingle 

«Nor lay there with the queen’s waiting maids,

«Nor had they Circe to couch mate, Circe Titania,

«Nor had they meats of Kalüpso

«Or her silk skirts brushing their thighs.

«Give! What were they given?

…………………………………………..«Ear-wax.

[…]

.

Ezra Pound

Ezra Pound (1885 – 1972)

Ezra Pound
Canto XX

.

.

.

.

.

.

Ezra Pound CantosEzra Pound

Un esborrany de XXX Cantos

Traducció de Francesc Parcerisas

Poesia, 43
Edicions 62 – Empúries. Barcelona, 2000
ISBN: 9788475967288

.

.

.

 

 

 

 

 

Iannis Ritzos: La desesperació de Penèlope (traducció de Francesc Parcerisas)

.

.

.

.

.

“LA DESESPERACIÓ DE PENÈLOPE”

DE IANNIS RITSOS, SEGONS L’ANGLÈS

DE NIKOS STANGOS

.

.

.

.

Iannis Ritsos (Γιάννης Ρίτσος) (Monemvasia 1/4/1909 – Atenes 11/11/1990)

.

.

No és que ella no el reconegués a la dèbil llum de la llar,

disfressat amb parracs de captaire. No. Hi havia senyals

clars:

la cicatriu al genoll, el cos musculat, el mirar ardit.

Espantada,

tot recolzant-se a la paret, intentà trobar alguna excusa,

un respit per evitar contestar-li

i no trair els seus pensaments. ¿Era per ell que havia

perdut vint anys

d’espera i somnis? ¿Era per aquell miserable foraster

xop de sang, barbacanós? Es deixà caure en la cadira,

muda,

contemplà amb atenció els pretendents morts a terra

com si contemplés els seus propis desigs morts

i va dir “benvingut”,

i la seva veu li arribà com si vingués de lluny, com

si fos d’una altra. A un racó el teler

dibuixava al sostre ombres com una gàbia, els ocells

que havia teixit

amb vistosos fils vermells entre el fullam verd sobtadament

esdevingueren grisos i negres

tot volant baix en el cel llis de la seva darrera resistència.

.

Iannis Ritzos

.

Versió de Francesc Parcerisas

.

.

.

.

.

Francesc Parcerisas. L’edat d’or.

Poesia dels Quaderns Crema, 9

Quaderns Crema. Barcelona, 2000.

.

.

.

.

.

La Nausica de Riba i la Nausicaa de Pope, contrastades per Francesc Parcerisas

.

.

– Filla, no et puc les mules negar, ni res que em demanis.
Vés, i els meus servidors t’armaran, i tant, aquell carro
alt, de rodes lleugeres, que te ajustada una vela.
… Tant havent dit, cridà els servidors, que tot d’una obeïren.
I fora, armaren un carro muler, de rodes lleugeres,
i dugueren les mules i van enganxar-les al carro.
I la noia portà de la cambra les teles brilloses
i va estibar-les damunt el bell polit carruatge,
i en un cistell la mare posà delitosa vianda
de tota mena, hi posà requisits, i vi, i va omplir-ne
un bot de pell de cabra; i la noia pujà al carruatge;
i li donà un setrill d’or amb un oli d’oliva llisquívol
per fregar-se després del bany amb les seves cambreres.
I ella aleshores prengué el fuet i les regnes llustroses,
i va flingar, arriant; i hi hagué un esbufec de les mules…

.

Homer, Odissea

Nausica E C Ricard

E.-C. Ricard
Gravat al boix per a l’edició de l’Odissea de Carles Riba, 1948

Carles Riba (1948)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

“My child, my darling joy, the car receive;
That, and whate’er our daughter asks, we give.”
Swift at the royal nod the attending train
The car prepare, the mules incessant rein,
The blooming virgin with despatchful cares
Tunics, and stoles, and robes imperial, bears.
The queen, assiduous to her train assigns
The sumptuous viands, and the flavorous wines.
The train prepare a cruse of curious mould,
A cruse of fragrance, form’d of burnish’d gold;
Odour divine! whose soft refreshing streams
Sleek the smooth skin, and scent the snowy limbs.

Now mounting the gay seat, the silken reins
Shine in her hand; along the sounding plains
Swift fly the mules; …

.

Homer, Odyssey

Alexander Pope (1726)

Arthur_Rachham- Cinderella

Cinderella retold by C. S. Evans and illustrated by Arthur Rackham, 1919
Arthur Rackham
© Royal Academy of Arts, London

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Francesc Parcerisas - Sense mansSi per un moment aconseguim oblidar que Riba retradueix l’Odissea i que ho fa en un context social d’ensulsiada total, d’anorreament del públic lector, de censura i per­secució polítiques, i que, en conseqüència, allò que pretén és trobar el vers i l’estil culte que faci de la seva nova tra­ducció una pedra angular de la literatura catalana de tots els temps, i si llegim aquest fragment per pur plaer literari, trobarem molts mots i imatges que serveixen per recrear en el lector un entorn molt proper al que ha estat (perquè pos­siblement avui ja no ho és) l’experiència catalana de la cul­tura i del paisatge —al capdavall som a l’altre extrem de la Mediterrània i només ens separen de l’escena original dos milers llargs d’anys—. Si ens hi fixem, hi ha tot un seguit de paraules que serveixen per crear en els lectors la il·lusió d’un poblet com els que coneixem, d’una noia joveneta que puja al carro de casa, apariat pels masovers o treballadors amb la vela per parar el sol, i n’arria les mules, i de la mare que prepara el cistellet amb el menjar que duran a la platja, i fins i tot el comentari de l’oli d’oliva que les no­ies, un cop al sorral, faran servir de crema solar: «Filla», «mules», «no et puc negar res que em demanis», «vés», «té ajustada una vela», «armaren un carro muler», «dugueren les mules i van enganxar-les al carro», «va estibar les teles damunt el carruatge», «en un cistell la mare posà vianda de tota mena», «hi posà requisits, i vi», i «va omplir-ne un bot de pell de cabra», «li donà un setrill», «oli d’oliva», «fregar-se després del bany, arriant»; i hi hagué «un esbufec de les mules»… […]

Francesc Parcerisas

Francesc Parcerisas
(Barcelona, 1944)

El mateix escenari, a la traducció d’Alexander Pope, té tot un altre regust. Tot d’una, Alcínous i Nausica no són uns propietaris rurals benestants (amb títol principesc o sense), sinó una noblesa empolainada i emperrucada en un gran palau, amb servents de calça curta i lliurea, i car­rosses rutilants i corsers que més aviat em recorden les il·lustracions d’Arthur Rackham per a La Ventafocs. La llengua de Pope es recaragola com una cornucòpia i afe­geix detalls i brillantor allà on teníem una gran simplici­tat; els servidors que, en la traducció de Riba, obeeixen com a simples camàlics a Pope són una corrua de criats atents al lleuger moviment de la testa reial, Nausica —la «noia» de la versió catalana— esdevé the blooming virgin (‘una verge en plena ufana’); les «teles brilloses» en la versió anglesa s’han convertit en tunics, and stoles, and robes imperial [túniques, i estoles i vestits imperials]; la mare és la «reina»; la «delitosa vianda», els requisits i el vi són the sumptuous viands, and the flav’rous wines i Pope remata l’oli d’oliva per untar-se el cos després del bany amb un burnish’d gold; / Odour divine!, whose soft refreshing streams / Sleek the smooth skin, and scent the snowy limbs [or brunyit; / aroma divinal!, els suaus i re­frescants rierols del qual / donen llustre a la pell sedosa, i perfumen els membres nivis], una veritable meravella de sonoritat i al·literació (refreshing, streams, sleek, smooth, skin, scent, snowy!), però que ens fa pensar més en els sensuals anuncis de cremes solars que passen a la televisió quan s’acosta l’estiu (tot i que ara les extremitats de les noies solen ser broncejades i no blanques) que no pas en una escena camperola de dinar a la platja com la que ens havia evocat la traducció de Riba.

[…] El que em sembla absolutament cert és que la lectura que Pope fa de l’Odissea creava en la seva ment i, per tant, en allò que ell volia transmetre als lectors del 1726 un món, unes imatges, uns referents, una dicció que no tenen gaire res a veure amb l’escenari mental que Riba va transmetre’ns el 1948. Riba —i encara més descaradament E. C. Ricart, autor dels boixos que il·lustren l’edició ribiana— veia el de­senvolupament d’aquest bellíssim episodi de la princesa Nausica com si el contemplés des de Cadaqués, el Mares­me, Sitges o Vilanova estant: com un dels quadres idealitzants i amorosits de la pintura noucentista. Alexander Pope, per contra, ho va veure sempre des dels miralls dau­rats i les pólvores blanques del barroc anglès. Així doncs, amb Pope i Riba llegim, en un sol llibre, dos moments his­tòrics i dues tradicions i, gràcies a la traducció, ens acostem una mica més a l’imaginari de cada època.

.

Francesc Parcerisas
Ulisses amb perruca
Sense mans

.

.

.

.

Francesc Parcerisas - Sense mansFrancesc Parcerisas

Sense mans
Metàfores i papers sobre la traducció

IV Premi Interncional d’Assaig Palau i Fabre

Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors
Barcelona, abril de 2013
ISBN: 9788415863113

.

.

.

.

Ulisses, per Parcerisas

.

.

.

.

ULISSES

.

¿És possible que, després de vint anys,
la casa, i el pare, i la dona
encara l’esperin o el planyin per mort?
L’ardit sap que, d’antuvi, cal posar-los a prova
—fóra ingenu trobar-los corsecats com a vells.
El seu record només pot ser un record,
empetitit i distant, de la felicitat
que regnava a Itaca abans de Troia.
Fóra balder demanar fidelitat al destí,
després de vint anys només en resta una idea.
Ell mateix ha esmerçat un bell temps
al llit d’altri, i no ha estat pas desplaent
—hi ha abocat els millors anys de la vida.
Només el carnatge dels pretendents sembla errat:
com si amb la sang hagués pretès d’esborrar
no l’altivesa i l’urc de cefal·lenis i aqueus
sinó la por de l’heroi que ha temut
que la llei de la vida arribés a imposar-se,
descarada i triomfal, als tripijocs de l’Olimp.

Francesc Parcerisas
L’edat d’or

 

.

.

.

.

 

 Francesc Parcerisas.

L’edat d’or

Quaderns Crema. Barcelona, 1983

ISBN: 9788485704316

.

.

.

.