Arxius

Posts Tagged ‘Gaziel’

El panorama [desolador] de l’estudi de les “lletres” a la Universitat de Barcelona a principis del s. XX, de la mà de Gaziel

.

.

En Inglaterra sobresale Shakspeare, genio de costumbres abyectas, en cuyos dramas no hay fidelidad histórica ni moralidad.

Martiniano Martínez Ramírez
Historia Universal

.

.

.

Plaça-Universitat

.

.

.

Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887 - Barcelona, 1964)

Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964)

[…] conservo memòria del doctor don Martiniano Martínez Ramírez, ei catedràtic d’una matèria tan important com és la Història Universal, que a mi m’ha interessat sempre. Era sacerdot i ho tenia tot resolt: la vida sense mals-de-cap familiars, la petita canongia universitària, les hores d’asseure’s a taula, passejar, de dormir, de fer el tresillo, i així mateix el sistema de la Història Universal. El seu llibre de text (no podia faltar) era el més extraordinari dels que han hagut l’empassar-se les incomptables generacions d’estudiants: era un monument, una obra mestra. Tot el curs de la història humana rodava entorn d’uns principis senzillíssims, com muntats sobre boles, i segons els quals hom demostrava, com dos i dos fan quatre, que els mals i les misèries de la humanitat venien dels enemics dels Papes i dels enemics de la Tradició espanyola.

Ara bé: un sistema semblant, que hauria pogut pre­sentar una certa grandesa teòrica —com la que tenen els seus il·lustres models providencialistes, el de Bossuet i el De Maistre—, en mans del doctor Martínez quedava reduït a les proporcions d’un rectoret de poble, dels temps (mai del tot descartats a casa nostra) que cristinos i carlins anaven a trets pels camps i les viletes d’Espanya, com els “bons” i els “dolents” dels contes per a infants. Per a nosaltres, els alumnes que ja coneixíem una mica de Vico i Hegel, de Macaulay i Taine, de Michelet i Mommsen, i fins de Croce i Albert Sorel, haver de fer rodar aquell sistema era un suplici. Ens feia el mateix efecte que les maquinàries estrambòtiques i complicades, per fer vistent i palpable el sistema astronòmic de Ptolomeu, que algun cop havíem vist exposades en algun gabi­net de Física, i on les coses es reduïen, en el fons, a posar per força la Terra al centre de l’Univers i fer que tot hi girés entorn. Només que en el sistema del doctor Martí­nez, si te’l miraves bé, veies que el centre era ell.

Em sap greu d’haver perdut el seu llibre de text, que avui, probablement, és introbable. En donaré, però, de memòria, una mostra que val per tota l’obra. Hi havia un capítol que tractava de la cultura a l’època elisabetiana anglesa. I en arribar a Shakespeare (encara en sembla veure la tipografia) la cosa anava així:

Guillermo Shakespeare (1564-1616).— Genio inmoral, de costumbres abyectas…”

Penso que no cal seguir. Girem full. […]

Agustí Calvet (Gaziel)
Tots els camins duen a Roma – I

.

.

.IMG_1998
.

.

Gaziel ens parla de la seva experiència d’estudiant a la Universitat de Barcelona, on hi cursà Dret i Filosofia i Lletres, entre el 1903 i el 1907. El cas que comenta, del doctor Martiniano Martínez, és només una de les perles del seu relat excel·lent i magnífic (com totes les seves Memòries) de la seva experiéncia universitària, amb tot una panòplia de personatges equiparables a aquest. Quan al cas Martiniano, efectivament, si consultem el llibre de text d’aquest no  podem més que ratificar els records de l’Agustí Calvet. Tan sols anar a la Introducció, on es fixen les línies mestres de l’obra, ens topem amb això:

.

“Nada diremos de la Revolución francesa y las sucesivas, consideradas como quiebra fraudulenta contra las libertades de los pueblos, pues Taine, en sus Origines de la France contemporaine, ateniéndose solamente á los hechos probados con documentos, juzga aquel hecho histórico, considerado por muchos como el origen de las libertades, con las pala­bras más duras que puede ofrecer la lengua de Boileau.”

.

Si avancem en l’obra i ens plantem a l’apartat en què es tracta del Renaixement i de la recuperació dels clàssics,  la qüestió no decau: 

.

.

IMG_1996VIII. El Renacimiento.—Dióse este nombre al movimien­to literario que en el siglo xv estudió con fruición y entu­siasmo los clásicos paganos, esforzándose por imitarlos en sus bellas formas, pero asimilándose al mismo tiempo algu­nas ideas de ellos. Esta dirección se inició en Italia, y se extendió á los países cultos; pero en ninguno con tanta delica­deza de formas y elevación de ideas como en España. Pro­ntamente, el renacimiento de los estudios clásicos en Italia fue coetáneo de la formación de su lengua. La lengua latina era usual y patria en esta península, por lo cual tardó en es­cribirse en prosa. La Universidad de Bolonia había dado doctos jurisconsultos romanos, pero ningún literato; así es que la lengua italiana no apareció formada hasta Dante Alighieri, de Florencia (1265), que en su obra maestra la Divina Co­media inmortalizó su nombre. Petrarca se hizo famoso por sus sonetos, con los cuales embelleció la lengua, escribiendo además sobre religión y po­lítica, censurando á los papas de Aviñón. Bocaccio formó con los anteriores el triunvirato italiano: su celebridad, aunque bien funesta por cierto, la debe al Decameron, conjunto de diez novelas, en las cuales, si rayó á gran altura por la belle­za de formas, riqueza de la lengua y brillantez de imágenes, en cambio, la moralidad quedó muy malparada. El egoís­mo más repugnante y la libertad más obscena del lenguaje fueron la enseñanza de aquella obra, que su autor quiso que­mar cuando era tarde. Bocaccio murió arrepentido en un convento.

El Renacimiento empezó con este triunvirato; pero cuando tomó una dirección clásico-pagana, que no vió bellezas más que en Horacio y Virgilio por ser antiguos, despreciando lo actual por nuevo, y sobre todo por su sabor cristiano (recedant nova, sint omnia antiqua, era su máxima), fué en el siglo xv, cuando apareció una generación de literatos enva­necidos con sus conocimientos, que tenían más de paganos que de cristianos.  Su único estudio eran los clásicos; su única ocupación, buscar las obras perdidas de éstos. Bracciolini, Lorenzo Valla, Filelfo y Leonardo Aretino fueron los principales representantes de este clasicismo. Cuando por la to­ma de Constantinopla se refugia­ron en Italia algunos literatos grie­gos, se unió la literatura griega á la latina. Teodoro de Gaza, Jorge de Trebisonda, Crisoloras y otros fueron recibidos con agasajo, in­vitándolos á enseñarles su lengua y sus obras. Los papas, los reyes de Napóles, los Médicis, Sforzas y todos los demás príncipes italia­nos rivalizaron á porfía en demos­trar su afición entusiasta por las bellas letras; en tanto, se olvidaba el estudio de la Teología y de las ciencias. Este renacimiento se extendió á Francia y á Alemania: aquí los literatos fueron paganos en el fondo y en la forma.

Martiniano Martínez Ramírez
Historia Universal

.

.

.

Gaziel - MemòriesGaziel

Tots els camins duen a Roma
Història d’un destí (1893-1914)
Memòries I

Les millors obres de la literatura catalana, 68
Edicions 62 i la Caixa
Barcelona, 1981

.

.

.

IMG_1996Martiniano Martínez Ramírez

Historia Universal

Saturnino Calleja Fernández

Madrid, 1910 (2ª edició)

.

.

.

.

.

 

 

.

«Com ressona un buirac ple de sagetes …» d’Homer a Verdaguer

.

.

.

.

Com ressona un buirac ple de sagetes
del ballester en la robusta espatlla
[…]

Jacint Verdaguer
Canigó
(Cant II. Flordeneu)

Los balears penjada duen al braç la fona
trenada amb tres badies de cànem o de pell,
quan de sa roda encesa, que força i foc li dóna,
la pedra surt brunzenta, o aterra o fa portell.
Lo cos dels sagitaris segueix la immensa rua;
buiracs feixucs ressonen damunt sa espatlla nua,
rublerts tots de sagetes de verinosa pua
que en sa volada trenca les ales de l’aucell

Jacint Verdaguer
Canigó
(Cant VII. Passatge d’Hanníbal)

.

.

BUYRACH, bossa de tretes. Haec Pharetra, æ. Hic Corytus, ti. Qui porta buyrach. Pharetratus, a, um. Posar-se, ò penjar lo buyrach al costat. Lateri pharetram accommodare, aptare, appendere. Desguarnir, ò desarmar lo buyrach. Pharetram sagittis exarmare, exuere.

Gazophylacium catalano-latinum [1696]
Joan Lacavalleria Dulach

.

BUYRAC. s.m. Aljaba, carcax. Pharetra

Diccionario Catalán-Castellano-Latino [1803]
Joaquim Esteve i Josep Belvitges

.

.

.

.

.

Iliada - Montserrat Ros II

[…] I Febos Apol·lo, que el va escoltar, s’enfurí cor endins i, amb l’arc i el buirac clos a banda i banda, penjats a l’espatlla, davallà dels cims de l’Olimp. Ressonaven les fletxes a la seva esquena mentre, furibund, avançava. I feia via semblant a la nit. Es deturà lluny de les naus i etzibà, ràpid, una sageta. Fou paorós l’esclafit del seu arc argentí. De primer atacava les mules i els gossos rabents, però després apuntava el dard agut contra els guerrers i els l’engegava. I eren nombroses les pires de mort que cremaven sens fi.

Montserrat Ros i Ribas [2005].

.

.

.

Ilíada Balasch

[…] I Febos Apol·lo va atendre’l,
perquè amb el cor indignat baixà de l’Olimp, de les piques,
amb l’arc al coll i el buirac tapat per damunt i per sota.
Van brunzir les fletxes, és clar, quan ell es va moure
rere de l’aïrat, que talment com a nit caminava.
Va asseure’s lluny de les naus, tirà amb encert una fletxa
i un pom d’esclats de por brogí de l’arc fet de plata.
Primer anava apuntant les atzembles i els gossos veloços,
després ja els tirava dards de punta de pi sense errar-hi:
denses pires de morts ja sempre més hi cremaren.

Manuel Balasch [1997]

.

.

.

 

[…] I Febos Apol·lo el va escoltar; va baixar dels cims de l’Olimp irritat en el seu cor, portant a les espatlles l’arc i el buirac ben tapat en ambdós costats. Les fletxes ressonaven a la seva esquena, quan ell, indignat, es movia; i avançava semblant a la nit. Es va asseure lluny de les naus i va disparar una sageta. Un espetec esgarrifós va sortir del seu arc argentí. De primer tocava les mules i els gossos veloços, però després, tot engegant sagetes punxegudes, disparava contra els homes mateixos. I nombroses pires de cadàvers cremaven constantment.

Joan Alberich i Mariné [1996]

.

.

.

Iliada Peix

[…] i va exaudir-lo Febos Apol·lo,
que s’afuà, cims avall de l’Olimp amb el cor encès d’ira
i amb el buirac, ben clos als dos caps, i l’arc a l’espatlla.
Quan es mogué, quimerut, les seves fletxes dringaren
sobre l’esquena i partí semblant a la nit. Va apostar-se
lluny de les naus, després amollà la seva sageta.
L’arc d’argent engegà una esglaiosa dringada. D’antuvi
mules i gossos rabents va escometre, després sobre els homes
va disparar i dirigir les seves sagetes punxudes,
mentre espesses fogueres cremaven morts de continu.

Miquel Peix [1978]

.

.

.

Ilíada Balasch 1971

[…] i Febus Apol·lo va atendre’l;
cordolgut davallà per les olímpiques serres
amb l’aljava de doble coberta i l’arc a l’espatlla.
Del déu indignat fressejaven els dards a l’esquena
quan ell es movia; així com la nit avançava.
Lluny de les naus assegut disparà llavors una fletxa
i de l’arc argentat terrible brunzit va sortir-ne.
Va escometre primer les bísties i els cans ivarsosos
mes ben tost disparà contra els homes la fletxa puntuda
que engegava, i amb morts a desdir cremaven les pires.

Manuel Balasch [1971]

.

.

.

Ilíada Segalà

[…] i l’escoltà Febos Apol·ló, el qual, enfellonint-se en son cor, davallà de les carenes de l’Olimp amb l’arc i el clos buirac a l’espatlla. Sonaren les sagetes sobre l’espatlla de l’enutjat, quan aquest començà de moure’s. Caminava, assemblant-se a la nit. Després s’assegué lluny de les naus, tirà una sageta, i l’arc d’argent féu un paorós brunzit. Començà per atènyer els muls i els cans lleugers, però no trigà a ferir-los a ells mateixos, endreçant-los punyent sageta, i des de llavors cremaven sempre nombroses pires de cadàvers.

Lluís Segalà i Estalella

.

.

.

Llovera Quinze rapsòdies Ilíiada

 […] I l’oïa Febos Apòl·lon.
I dels cims de l’Olimp davallà cor-irat, de seguida.
Duia l’arc i el buirac, ben tancat tot entorn, a l’espatlla;
i ressonaven del déu irritat a l’espatlla les fletxes
amb el moure’s d’ell, i semblava la nit, avançant-se.
Un tros lluny de les naus es parà, i avià una sageta,
i un horríson brunzit de l’arc argentí s’expandia.
Atacava d’antuvi les mules i els cans ociosos;
però aprés, etzivant ja la fletxa punyent contra els homes,
els colpia. I de morts pires sempre cremaven, espesses.

Josep Mª Llovera

.

.

.

[…] e Fèbus-Apòlon l’eczaudí. Llà-donchs avallà dels altismes olímpichs, irritat en son cor, portant a les espatlles l’arch e la aljava tapada d’abdós caps. Al moure-s lo déu irat, les sagetes tótes ressonen demunt seu; s’avança tenebrós com la nit. Per fí, detura-s lluny dels vaxells, e llança una sageta: l’arch d’argent donà un sò terrible. De primer, colpí los rocins e los cans corredors; emperò aprés, llançant mortal sageta, fereix en los guerrers; e instantment cremaven en les fogueres un munt de cossos morts.

Antoni Bulbena Tosell. Manuscrit  Bul 113 (ms.) de la Biblioteca Nacional de Catalunya. [1903 – 1923]

.

.

.

Iliada Conrad Roure

[…] Apolo ou sa pregaria, y baixa de las cimas del Olimpo; plé d’ ira ‘l cor, portant l’ arch en las espatllas y ‘l carcax tancat; á cada pas del deu airat ressonan demunt d’ ell las sagetas; s’ avansa temible com la nit. De sopte, ‘s detura lluny de las naus, y dispara la primera fletxa; l’ arch d’ argent fá un só terrible. Pel prompte destrueix las caballerías y ‘ls gossos ágils; més tot seguit lo deu dirigeix contra ‘ls guerrers un dart amarch, y d’ allavors gran nombre de fogueras no donava l’ abast á cremar los morts.

Conrad Roure [1879]

.

.

.

.

.

Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887 - Barcelona, 1964)

Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964)

[…]

Jo encara no tenia quinze anys, però ja em sabia de mossèn Cinto almenys quinze-cents versos de memòria. Al col·legi dels jesuïtes, on acabava de terminar el curs amb el greu contratemps que he contat, la literatura cata­lana, antiga o moderna, no ens l’ensenyaven ni gota. A casa meva, però, hi havia tots els llibres de mossèn Cinto: des d’una edició de L’Atlàntida, feta a París, i una altra, també francesa, del Canigó (totes dues amb el text català encarat a la traducció en prosa), fins a les Flors del Calvari, els Idil·lis i cants místics i el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, aquella seva narració tan planera i senzi­lla, tan saborosa, que jo havia llegit una dotzena de vega­des i encara avui m’encisa profundament, com el pa ar­caic, fet amb farina pròpia, pastat i cuit a casa.

En tots els llibres de mossèn Cinto, jo hi trobava un plaer únic, que no sabia definir, però que no em donaven els altres escriptors catalans, i ni remotament els caste­llans que ens havia fet conèixer el bon pare Moreu. Aquell encís de mossèn Cinto, per mi, venia menys de les coses que deia que de la manera com les deia, ama­gant dintre els seus mots una força màgica que els il·luminava amb una claror incomparable, donant-los en­sems una substància plenament saborosa. Era el geni de l’idioma que em parlava amb la veu d’ell. Recordo que sovint jo havia demanat a la gent gran en què consistia aquell estrany poder de mossèn Cinto. I tot­hom em responia el mateix: “El seu secret està en això: que és un pagès de la Plana de Vic i coneix de naixença aquell català tan pur i bo de la gent camperola.” Era l’ex­plicació més corrent que llavors es donava del miracle de mossèn Cinto. I fins semblava clara, però era radical­ment falsa. Jo ho intuïa vagament, perquè no em satis­feia gens ni mica. Quan obria un dels poemes de Verda­guer i hi trobava, per exemple, encastat amb una gràcia i una naturalitat sobiranes, un vers així:

com ressona el buirac ple de sagetes

que no se m’encallava a la boca, tot obligant-me a recór­rer al diccionari per entendre’l bé; i, un cop ben comprès, desxifrades les dues paraules de mi inconegudes que con­tenia, em donava un goig meravellós que m’obligava a redir-lo i a passar-me’l pels llavis tot el dia, llavors veia ben clar que aquella explicació de l’encís del poeta era del tot superficial. Els pagesos de la Plana de Vic no hi par­laven pas, d’aquella manera, ni haurien entès un vers semblant, per més vegades que els l’haguessin dit. I l’ex­traordinari, per mi, era comprovar que els altres poetes catalans, que jo igualment llegia, i molts dels quals ja co­neixia de vista, també n’hi posaven, de mots obscurs, a les seves poesies, però instantàniament s’hi veien, com una taca en un llençol o com un escull que treu el cap en­mig de la mar plana. Fins anys després no vaig saber que aquell fenomen, llavors inexplicable per mi, era el fet su­perior, el “miracle”, que posa mossèn Cinto en un cim solitari i únic, per damunt de tots els altres escriptors, so­vint més savis o més plens, de la nostra Renaixença. Mossèn Cinto, més que un poeta excepcional, és el geni plasmador del català ressuscitat el segle XIX.

Jacint-verdaguer

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig del 1845 – Vallvidrera, Barcelonès, 10 de juny del 1902)

[…]

Agustí Calvet (Gaziel)
Tots els camins duen a Roma. Memòries
VIII. L’enterrament de mossèn Cinto (13 de juny de 1902)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Gazophylacium pJoan Lacavalleria i Dulach

Gazophylacium Catalano-Latinum
dictionibus phrasibus illustratas,
ordine literario comprehendens

Antonium Lacavalleria

Barcelona, 1696

.

.

.

BelvitgesAntonio Jutglà Font, Joaquim Esteve i Josep Belvitges

Diccionario Catalán-Castellano-Latino 

Oficina Tecla viuda Pla

Barcelona, 1803

.

.

.

Iliada - Montserrat Ros IIHomer

Ilíada. Vol. I

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2005

ISBN: 8472258599

.

.

.

Ilíada BalaschHomer. La Ilíada.

Traducció i notes de Manuel Balasch.

Proa

Barcelona, 1997.

ISBN: 9788482564098

.

.

.

Homer

La Ilíada

Introducció, traducció i notes de
Joan Alberich i Mariné

Barcelona 1996. ISBN: 9788474108880

.

.

Iliada PeixHomer.

La Ilíada

Traducció poètica de Miquel Peix

Editorial Alpha. Barcelona, 1978

ISBN: 8472251195

.

.

.

Ilíada Balasch 1971Homer. La Ilíada.

Traducció íntegra, directa i

en vers per Manuel Balasch.

Biblioteca Selecta nº 446.

Editorial Selecta. Barcelona, 1971.

.

.

.

Ilíada SegalàHomer. Ilíada,

amb la versió directa i literal de
Lluís Segalà i Estalella
— Cant primer —

Extret del Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona nº 103.
Impremta de la Casa Provincial de la Caritat. Barcelona, 1930.

.

.

.

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica.

Sabadell, 1975

.

.

.

Iliada

Poema en XXIV cants d’Homero,

traduhit en prosa catalana per Conrad Roure.

Estampa de Leopoldo Domenech.

Barcelona 1879

.

.

.

Gaziel - MemòriesGaziel

Tots els camins duen a Roma
Història d’un destí (1893-1914)
Memòries I

Les millors obres de la literatura catalana, 68
Edicions 62 i la Caixa
Barcelona, 1981

.

.

.

.