Arxius

Posts Tagged ‘George Steiner’

Un Tolstoi homèric, de la mà de Steiner (traduccions d’Andreu Nin i d’Agustí Bartra)

.

.

A la serp blanca, d’Enric Iborra,
que em posà sobre la pista

.

.

.

.

VII

La cacera

Tolstoi - Infància Adolescència JoventutAnava al davant de tot, damunt un cavall negrenc de nas aixafat, el munter major, conegut per tothom amb el nom de Turc, que portava un casquet pelut, un enorme corn a l’esquena i un ganivet al cinyell. Per l’aspecte om­brívol i ferotge d’aquest home, s’hauria pogut suposar que anava més aviat a un combat mortal que no pas de cacera. Els gossos, amb el ventre a terra i formant una massa bi­garrada i renouenca, corrien a la vora de les potes poste­riors del seu cavall. Feia llàstima de veure la sort reser­vada a l’infeliç a qui s’acudia de ressagar-se. Li calia retenir el seu company amb gran esforç, i, quan ho havia aconseguit, un dels munters que anaven al darrera el fue­tejava invariablement bo i dient-li: «Apa, amb els altres! ». En travessar el portal, el papà ordenà que els caçadors i nosaltres anéssim pel camí i ell tombà cap al camp de sègol.

La sega es trobava en el seu apogeu. La grogor bri­llant del camp immens era limitada només per una banda per la taca blavenca d’un bosc espès i alt que em sem­blava, llavors, un indret llunyà i misteriós més enllà del qual s’acabava el món o començaven uns països inhabitats. Tot el camp era ple de garbes i de gent. En les cla­rianes deixades per la sega es veia l’esquena encorbada d’una pagesa, el refulgir de les espigues quan les col·locava entre els dits, una dona inclinada damunt un bressol po­sat a l’ombra i les garbes escampades pels rostolls claferts de blauets. A l’altra banda, els camperols drets, en cos de camisa, damunt els carros, hi apilaven les garbes i alçaven la pols damunt la terra resseca i ardent.

El capatàs, amb botes altes, la jaqueta tirada a l’es­quena i unes vergues a la mà, en veure el pare des de lluny, es tragué el capell de feltre, s’eixugà el cap de pèl de panotxa i la barba amb un tovallola i escridassà les dones.

El cavall rogenc que muntava el papà caminava amb un pas lleuger i juganer, acalant de tant en tant la testa fins al pit, estirant les regnes i esquivant amb la seva cua espessa els tàvecs i les mosques que se li encastaven àvidament. Dos llebrers, arronsant la cua tensa en forma de falç i alçant molt les potes, saltaven graciosament pels rostolls, entremig de les potes dels cavalls; la Faluga cor­ria al capdavall i, acotant el cap, esperava el senyal. Jo sentia i veia, commogut, els enraonaments de la gent, el clapoteig dels cavalls i la remor dels carros, el joiós xiulet de les guatlles, la bonior dels insectes, que planaven per l’aire en estols immòbils, la fortor de botja, palla i suor de cavall, els milers de colors i ombres diversos que el sol ardent expandia per la grogor clara dels rostolls, la bla­vor del bosc llunyà i el lilà blanquinós dels núvols, les blanques teranyines que flotaven per l’espai o es posaven damunt els rostolls.

[…]

Lev Tolstoi
Infància
Traducció d’Andreu Nin

.

.

.

II

La tempesta

lev-tolstoi

Lev Tolstoi (1828-1910)

El sol declinava cap a ponent i els seus raigs esbiaixats em cremaven insuportablement el coll i les galtes; no es podien tocar els ferros ardents de la calessa; una pols espessa s’alçava del camí i omplia l’aire. No hi havia ni el més lleu ventijol que se l’emportés. Davant nostre, es balancejava suaument la caixa alta i empolsegada de la carrossa amb els bagatges, per damunt de la qual es veia de tant en tant la tralla del cotxer, el seu capell i la gorra de Iàkov.

Jo no sabia on posar-me. Ni el rostre, negre de la pols, de Volòdia, que dormisquejava al costat meu, ni els mo­viments de l’esquena de Fílip, ni la llarga ombra de la calessa, que corria darrera nostre no em causaven cap distracció. Tota la meva atenció estava concentrada en els pals indicadors de les verstes, que remarcava des de lluny, i en els núvols, escampats abans per l’horitzó, i que ara, prenent una sinistra negror, es congriaven en un nu­volet ombrívol. De tant en tant se sentia un tro llunyà. Aquesta última circumstància era el que més augmentava la meva impaciència per arribar com més aviat millor en un hostal. La tempesta em produïa un indescriptible i fei­xuc sentiment de tristesa i de basarda.

Ens separaven encara del llogarret més pròxim deu verstes, i el nuvolet de color lila fosc, que havia vingut de no sé on, s’anava atansant ràpidament malgrat que no fes ni gota de vent. El sol, encara no tapat pels núvols, il·lumina vivament la seva ombrívola figura i les franges grises que en parteixen i van fins al mateix horitzó. De tant en tant, brilla al lluny un llampec, i se sent una sorda remor, que s’accentua de mica en mica, s’atansa i es transforma en retrunys sofrenats per tot l’espai. Vassili s’alça del pescant i estén la capota de la calessa; els cotxers es posen els armiaki i cada vegada que esclata un tro es treuen la gorra i es persignen; els cavalls tenen l’orella alerta, eixamplen els narius com si ensumessin l’aire fresc de la tempesta que s’acosta, i la calessa corre veloçment pel camí polsós.

Em ve feresa i sento com la sang em circula ràpida­ment per les venes. Els núvols de davant ja comencen a tapar el sol, que ha tret el cap per darrera vegada, ha il·luminat la banda terriblement ombrívola de l’horitzó i ha desaparegut. Tota la contrada es transforma sobtada­ment i pren un caràcter ombriu. El bosquet de trèmols s’ha estremit; les fulles es tornen d’una blancor tèrbola, que es destaca vivament en el fons lila dels núvols, remoregen i s’agiten; les copes dels bedolls comencen a bran­dar i munts de fulles seques volen a través del camí. Les orenetes de pit blanc, talment amb el propòsit d’aturar-nos, planen al redol de la calessa i volen sota el pit ma­teix dels cavalls; les gralles volen com de costat per l’aire amb les ales esborifades; les vores de la manta de cuiro, que hem cordat, comencen a alçar-se, deixant passar glo­pades de vent humit i, amb una embranzida violenta, col­pegen la caixa de la calessa. Els llamps fulguren talment en el carruatge mateix, ens enlluernen i un instant il·lu­minen la figura de Volòdia, arrupida en un racó. En aquell precís segon, ressona damunt el cap un retruny majestuós que, com si s’anés elevant i eixamplant en una espiral im­mensa, creix de mica en mica i es converteix en un espetec ensordidor, que us fa tremolar i us talla la respiració. La ira de Déu! Quanta poesia hi ha en aquest pensament popular!

Les rodes giren cada vegada més de pressa; per les esquenes de Vassili i Fílip, que dóna estrebades impa­cients a les regnes, remarco que tenen por. La calessa davalla ràpidament per una collada i passa, retrunyint, per damunt els taulons d’un pont; jo tinc por de bellu­gar-me i espero d’un moment a l’altre la nostra fi.

Xo! S’ha desfet la llança i, malgrat la tronada ensordidora, que no para ni un moment, hem d’aturar-nos al pont.

Recolzant el cap a les vores de la calessa, segueixo amb el cor encongit i sense esperança els moviments dels dits negres i gruixuts de Fílip, el qual, amb una lentitud desesperant, fa el nus i endega el tir empenyent el cavall amb la mà i amb el mànec de la tralla.

A mesura que creixia la tempesta augmentaven les meves sensacions inquietants d’angoixa i de basarda; però, quan arribà el moment majestuós del silenci que precedeix habitualment l’espetec de la tempesta, aques­tes sensacions arribaren fins a un grau tal que, si aquest estat hagués durat un quart més, estic segur que m’hau­ria mort d’emoció.

En aquell mateix moment sorgí tot d’una de sota el pont una estranya criatura humana amb una brusa es­parracada i bruta, un rostre inflat i estúpid, un cap rapat descobert i brandant, unes cames tortes sense músculs i un monyó roig i lluent enlloc de mà, que allargà envers la calessa.

«Ger-ma-net!, per l’a-mor de Déu!», fa la veu planyívola del captaire, el qual es persigna i s’inclina a cada paraula que diu.

No puc expressar l’horror que va abassegar la meva ànima en aquell moment. Vaig sentir esgarrifances a l’arrel dels cabells, i els ulls van fitar-se en el captaire amb una por insensata.

Vassili, encarregat de les almoines durant el viatge, dóna ordres a Fílip respecte al reforçament de la llança, i només quan la cosa està endegada i Fílip, arreplegant les regnes, puja al pescant, comença a forfollar al butxacó. Tan bon punt, però, arrenquem, un llamp enlluer­nador, que omple un instant d’una claror de foc tot el barranc, obliga els cavalls a aturar-se i, sense la més pe­tita pausa, ve acompanyat d’un tro tan eixordador que sembla que la volta del cel, esberlada, ens hagi de caure damunt.

El vent esdevé encara més fort. Les crineres i les cues dels cavalls, el capot de Vassili i les vores de la manta de cuiro prenen la mateixa direcció i onegen desesperada­ment a l’embat de la furiosa ventada. Damunt la capota de la calessa ha caigut una gota feixuga d’aigua… una altra, una altra, una altra, i, tot d’una, ha semblat que algú hagi tamborinejat damunt nostre i ha ressonat rít­micament per tota la contrada el soroll de la pluja.

Pel moviment de colzes de Vassili, remarco que desfà el portamonedes: el captaire, sense deixar de persignar-se i fer inclinacions, corre ran mateix de les rodes amb perill d’ésser esclafat. «Una gràcia de caritat, per l’amor de Déu!» Finalment, vola per davant nostre una moneda de coure, i aquella lamentable criatura, amb la brusa xopa encastada als membres flacs, s’atura perplex al mig del camí i desapareix dels meus ulls.

La pluja obliqua, empesa per la ventada, queia a bots i barrals; de l’esquena de Vassili s’escolaven torrents cap al bassal d’aigua tèrbola que s’havia format a la manta. La pols, solidificada d’antuvi en motes, es convertí en un fang liqüefós que pastaven les rodes; les sotragades min­varen i rierols d’aigua tèrbola s’escolaren per les roderes gredoses. La resplendor dels llampecs era més ampla i pàl·lida, i, amb la remor compassada de la pluja, els re­trunys del tro no eren tan colpidors.

Heus ací, però, que la pluja esdevé més menuda; la nuvolada comença a desfer-se en nuvolets ondulosos, clareja a l’indret on ha d’haver-hi el sol, i a través de les vores de color blanc grisenc de la nuvolada es veu un bocinet clar d’atzur. Al cap d’un minut, el sol il·lumina amb els seus raigs tímids els tolls del camí, les franges de la pluja dreta i menuda que cau talment a través d’un sedàs i la verdor de l’herba xopa i brillant. La nuvolada negra cobreix encara, amenaçadora, l’altra banda de l’ho­ritzó, però ja no la temo. Experimento una sensació, ine-fablement agradable, d’esperança en la vida, que reem­plaça ràpidament la feixuga sensació de por que m’abas­segava. La meva ànima somriu com la naturalesa, rejovenida i alegre.

Vassili s’abaixa el coll del capot, es lleva la gorra i l’espolsa; Volòdia es treu la manta; jo trec el cap fora de la calessa i aspiro àvidament l’aire fresc i olorós. La caixa lluent i mullada de la carrossa amb les maletes i els baguls es balanceja davant nostre; l’esquena dels cavalls, les rabastes, les regnes, les llandes de les rodes —tot està mullat i brilla al sol, com si estigués cobert de laca.

En una banda del camí, un sembrat immens, tallat en alguns indrets per rierals poc profunds, brilla amb la terra mullada i la verdor i s’estén com una catifa fron­dosa fins al mateix horitzó. A l’altra banda s’alça un bosquet de trèmols, cobert de planter d’avellaners i fràngu-les que, talment sadoll de felicitat, no es belluga i deixa caure lentament de les seves branques mullades gotes transparents de pluja damunt les fulles seques de l’any passat. De pertot arreu s’alcen, cantant alegrement, les cogullades; per les mates humides de la pluja se sent el moviment atrafegat dels moixons i arriben clarament fins a nosaltres, des del bosquet, les notes del puput.

És tan encisadora aquesta sentor deliciosa del bosc després d’una tempesta de primavera, la fragància dels bedolls, de les violetes, de les fulles resseques, de les múrgoles i de les fràngules, que no puc estar-me a la calessa, salto de l’estrep, corro cap a les mates i, tot i que les gotes de pluja em rabegen, arrenco les branques xopes duna fràngula, me les passo per la cara i m’embriago amb llur deliciosa sentor. Sense ni parar esment que porto enormes pegats de fang encastats a les botes i que ja fa estona que tinc les mitges mullades, corro devers la finestra de la carrossa xipollejant pel fang.

—Liúbotxka! Kàtienka! —crido allargant-los unes quantes branques de fràngula—, mireu que són boniques!

Les noies xisclen, llancen exclamacions; Mimi em diu a crits que m’aparti, si no m’aixafaran.

—Olora, olora, quina sentor! —crido.

Andreu Nin

Andreu Nin (1892-1937) (Dibuix de Lluís Juste de Nin)

.

Lev Tolstoi
Adolescència
Traducció d’Andreu Nin

.

.

.

.

.

.

.

IV

Steiner - Tolstói - DostoievskiHugo von Hofmannsthal observó una vez que no podía leer una página de Los cosacos, de Tolstói, sin recordar a Homero. Esta experiencia la han compartido no solamente los lectores de Los co­sacos sino de toda la obra de Tolstói. Según Gorki, el mismo Tols­tói dijo de Guerra y paz: «Sin falsa modestia, es como la Ilíada», e hizo la misma observación respecto a Infancia, adolescencia, juven­tud. Además, Homero y la atmósfera homérica parecen haber re­presentado un fascinante papel en la imagen que Tolstói tenía de su propia personalidad y estatura como creador. S. A. Bers nos ha­bla en sus Recuerdos de una fiesta que se celebró en la finca de Tols­tói en Samara:

(…) una carrera de obstáculos de cincuenta verstas. Los premios fueron pronto reunidos: un toro, un caballo, un ri­fle, un reloj, una bata, etc. Se escogió un terreno llano, se construyó una pista de más de seis kilómetros, y se hincaron postes. Se asaron carneros, y hasta un caballo, para obse­quiar a los concurrentes. En el día señalado, se reunieron allí algunos millares de personas, cosacos del Ural, campesi­nos rusos, baskires y kirguises, con sus tiendas, sus vasijas de kumis y hasta sus rebaños (…). En una elevación del terreno de forma cónica, llamada Shishka (el lobanillo) en el dia­lecto local, se cubrió el suelo con alfombras y fieltros, y allí se sentaron en círculo, con las piernas cruzadas, los baskires. La fiesta duró dos días y fue muy alegre, pero al mismo tiem­po digna y decorosa.

Es una escena fantástica; saltamos los milenios que separan las llanuras de Troya de la Rusia del siglo XIX y el canto XXIII de la Ilíada surge vividamente:

(…) Mas Aquiles
alli retuvo e hizo tomar asiento a la tropa en amplio circulo.
Y sacó de las naves premios para los certámenes: calderas, trípodes, caballos, mulas, magníficas cabezas de reses, mujeres de bellos talles y grisáceo hierro.

Steiner_George

George Steiner (París, 1929)

[Trad. de Emilio Crespo Güemes, Gredos, Madrid 1991.]

Como Agamenón, Tolstói señorea en la loma; en la estepa se le­vantan tiendas y se encienden hogueras; los baskires y los kir­guises, como los aqueos, recorren los seis kilómetros de la carrera y reciben sus premios de manos del barbado rey. Pero aquí no hay nada de arqueología, de inventada reconstrucción. El elemento homérico era natural en Tolstói, estaba enraizado en su propio ge­nio. Si uno lee sus polémicas contra Shakespeare hallará que su parentesco con el poeta, o los poetas, de la Ilíada y la Odisea era palpable e inmediato. Tolstói habló de Homero como de un igual; entre ellos los siglos transcurridos contaban poco.

¿Qué fue lo que Tolstói consideró como peculiarmente ho­mérico en su compilación de los recuerdos de sus primeros años? Creo que fue tanto la escena como el género de vida que evocó. Veamos el relato de la cacería en el volumen sobre su infancia:

La siega estaba en su apogeo. A un lado del campo inabar­cable, intensamente amarillo, azuleaba un alto bosque ceniciento que entonces me parecía el lugar más lejano y miste­rioso. Más allá debía terminarse el mundo o comenzar los paí­ses inhabitados. Todo el campo estaba cubierto de haces y de gente (…). El caballo alazán que montaba mi padre iba con paso ligero y juguetón, a veces casi tocándose el pecho con el belfo, tironeando de la brida y espantando con la espesa cola a los tábanos y a las moscas que caían ávidamente sobre él. Dos galgos, con las colas enhiestas en forma de media luna, saltaban graciosamente alzando mucho las patas por los altos rastrojos, pegados a los ijares del caballo. Milka corría delan­te y, doblada la cabeza, aguardaba a la presa. El rumor de la gente, el ruido de las cabalgaduras y de los carros, el alegre sil­bido de las codornices, el zumbido de los insectos que cruza­ban el aire en bandadas, el olor del ajenjo, de la paja y del su­dor de los caballos, los miles de colores y sombras diferentes que el ardiente sol vertía sobre los rastrojos amarillos, la leja­nía azul del bosque y las nubes de una blancura liliácea, los níveos hilos de araña que corrían en el aire o se posaban en el campo, eran otras tantas cosas que yo veía, escuchaba y sentía.

Nada hay aquí que hubiese resultado incongruente en las lla­nuras de Argos. Es desde nuestra moderna perspectiva desde la que la escena nos parece extrañamente remota. Es un mundo pa­triarcal de cazadores y campesinos; el vínculo entre el amo, los pe­rros y la tierra es natural y verdadero. La misma descripción com­bina un sentido de movimiento hacia delante con una impresión de reposo; el efecto total, como en los frisos del Partenón, es de un equilibrio dinámico. Y más allá del horizonte familiar, como más allá de las columnas de Hércules, se encuentran los misterio­sos mares y las selvas no holladas.

El mundo de los recuerdos de Tolstói, no menos que el de Ho­mero, está cargado de energías sensuales. Tacto, vista y olfato lo llenan a cada momento de una rica intensidad.

En el zaguán hierve ya el samovar que Mítka, el caballeri­zo, atiza soplando, rojo como un cangrejo. Fuera todo es hu­medad y niebla y diríase que el estiércol oloroso despide vapor. Un alegre sol ilumina con su brillante resplandor la par­te oriental del cielo, y las techumbres de paja de los espa­ciosos cobertizos que circundan el patio resplandecen cu­biertas de rocío. Debajo se ven nuestros caballos, atados a los pesebres, y se escucha su acompasado ronzar. Un perrillo la­nudo, que ha echado un sueño al amanecer sobre un mon­tón de estiércol seco, se despereza y, agitando la cola, se di­rige de una carrerilla hacia el lado opuesto del patio. Una afanosa campesina abre el portón crujiente, suelta a las pen­sativas vacas a una calle donde ya se escuchan las pisadas, los mugidos y los balidos del rebaño.

Así era cuando «la Aurora, de rosados dedos», llegó a ítaca ha­ce dos mil setecientos años. Así debiera ser, proclama Tolstói, si el hombre ha de perdurar en comunión con la tierra. Hasta la tor­menta, con su animada furia, pertenece al ritmo de las cosas:

El resplandor de los relámpagos es más ancho, más páli­do, y el restallar de los truenos no sobrecoge, envuelto en la felpa del ruido mesurado de la lluvia (…).

(…) al otro lado una pobeda salpicada de cerezos silves­tres se alza inmóvil, como desbordante de felicidad, y deja caer lentamente de sus ramas que ha bañado la lluvia unas gotas transparentes sobre las hojas secas del año anterior (…) Es tan excitante este maravilloso aroma del bosque des­pués de la tormenta primaveral, el olor de los abedules, de las violetas, de las hojas descompuestas, de los hongos, del cerezo silvestre, que no puedo permanecer más tiempo en la calesa.

Schiller escribió en su ensayo Über naive und sentimentalische Dichtung que ciertos poetas «son naturaleza», mientras que otros sólo «la buscan». En este sentido, Tolstói es naturaleza; entre él y el mundo natural el lenguaje se levanta no como un espejo o un cristal de aumento, sino como una ventana a través de la cual toda la luz pasa y, sin embargo, es acopiada y recibe permanencia.

Es imposible resumir en una simple fórmula o demostración las afinidades entre los puntos de vista homéricos y los tolstoianos. Hay tantas cosas pertinentes: el ambiente arcaico y pastoral; la poe­sía de la guerra y de la agricultura; la primacía de los sentidos y de la acción; el fondo luminoso y conciliador del ciclo del año; el re­conocimiento de que la energía y la vitalidad son, en sí, sagradas; la aceptación de una cadena del ser que se extiende desde la bru­tal materia hasta las estrellas y a lo largo de la cual los hombres tie­nen el lugar que les corresponde; y, en lo más hondo, una salud esencial, una determinación a seguir lo que Coleridge llamó «el camino real de la vida», en vez de aquellas sombrías oblicuidades en las cuales el genio de alguien como Dostoievski se hallaba com­pletamente en su elemento.

Agustí Bartra

Agustí Bartra (1908 – 1982)

[…]

George Steiner
Tolstói o Dostoievski
Traducció d’Agustí Bartra

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Tolstoi - Infància Adolescència JoventutLev Tolstoi
Infància, adolescència, joventut
Traducció del rus per Andreu Nin

Edicions Proa. Barcelona, 1974
ISBN: 842097112X

.

.

.

.

Steiner - Tolstói - DostoievskiGeorge Steiner
Tolstói o Dostoievski
Traducción de Agustí Bartra

Ediciones Siruela. Madird, 2002
ISBN: 9788478446063

.

.

.

.

Andreu Nin pLluís Juste de Nin
Andreu Nin
Seguint les teves passes

Edicions de Ponent. Alacant, 2016
ISBN: 9788415944454

.

.

.

.

.

 

 

 

La mort de Licaó a mans d’Aquil·les

.

E Achilles molt los dampnificaua e molts de
lurs nobles oceya; entre los quals ocis lo Duch
Licaon e Euforbi, homens preats de gran virtut.

Les Històries Troyanes, de
Guiu de Columpnes (s. XIII)
Versió catalana de
Jacme Conesa (s. XIV)

.

.

.

Errata - George SteinerEn el seu llibre autobiogràfic “Errata. Una vida a examen”, George Steiner ens parla del seu pare que, provinent d’una família pobra, del medi txecoaaustriac encara proper al gueto jueu, s’havia elevat “a una eminència meteòrica”, amb una posició prominent d’advocat al Banc Central Austríac. Un pare que, amb clarividència inexorable, va percebre el desastre que s’acostava, fent que la família es traslladés de Viena a París l’any 1924, on hi nasqué George el 1929. Un pare que “personificava, igual com cada racó de la nostra casa parisenca, el tarannà, la prodigalitat i l’escalfor de l’emancipació judeoeuropea i centreeuropea.” El “judaisme orgullós” del seu pare “era, com el d’un Einstein o un Freud, d’un agnosticisme messiànic”. “Aquest judaisme d’esperança secular buscava en la filosofia, la literatura, l’erudició i la música alemanyes les seves garanties talismàniques”. Tot i que “l’absoluta necessitat d’ajudar diferents membres de la seva familia menys qualificats, el fracàs de la monarquia dual i les conseqüències de la Primera Guerra Mundial l’havien fet entrar en les finances”, aquesta activitat, en el fons “el deixava quasi indiferent”. Per al fill volia una altra cosa, “havia de ser un professor i un autèntic erudit”. La seva educació fou “totalment trilingüe, entre el francès, l’anglès i l’alemany.” “Un cop a la setmana, una diminuta senyora escocesa apareixia per llegir Shakespeare per a mi i amb mi.” “Un erudit refugiat m’ensenyava grec i llatí. Exhalava una olor de sabó de rebaixes i tristesa.”

George Steiner (París, França 1929 )

George Steiner (París, França 1929 )

El nen George “no podia encara concebre, ni menys expressar, quines eren les conviccions que movien el propòsit del [seu] pare.” Va acceptar, no obstant, “amb entusiame cec, la idea que l’estudi i una fam de comprensió eren els ideals més naturals, determinants.” El pare “havia construit per al seu fill un Talmud laic. Havia d’aprendre com llegir, com interioritzar la paraula i el comentari amb l’esperança, bé que dubtosa, que algun dia potser afegiria a aquest comentari, a la supervivència del text, un nou indici de llum.” La seva infància “va convertir-se en una festa absorbent”.

.

.

.

La confirmació va esdevenir-se un vespre de finals d’hi­vern, poc abans del meu sisè aniversari. El pare m’havia ex­plicat, a grans trets, la història de La Ilíada. N’havia mantin­gut l’exemplar fora del meu impacient abast. Ara l’obria davant nostre en la traducció de Johann-Heinrich Voss del 1793. El pare va anar al Cant XXI. Embogit per la mort del seu estimat Patrocle, Aquil·les està fent un carnatge entre els troians fugitius. Res no pot aturar la seva fúria homicida. Un dels fills de Príam es creua en el seu camí. El pobre Licaó aca­bava de tornar de Lemnos per ajudar el seu pare a defensar la seva ciutat en perill. Abans, Aquil·les l’havia fet presoner i l’havia venut com a esclau a Lemnos, posant-lo així irònica­ment fora de perill. Però Licaó ha tornat. Ara l’horroritzat jove reconeix el terror cec tronant-li a sobre. [George Steiner cita la versió de Robert Fages. El traductor al català empra la primera traducció de Balasch, excepte pel que fa al terme “company”, que substitueix per “amic”, com Fagles]:

…però ell l’esquivà i els genolls va aferrar-li
ajupint-se, i topà la llança, per sobre els muscles,
allà a terra, malgrat que volia afartar-se de carn ben humana.
Va posar-li una mà als genolls tot pregant-lo, i amb l’altra
li retenia la llança sense amollar-la, esmolada;
li parlà i li digué aquestes alades paraules:
«Agenollat t’ho suplico, salva’m, Aquil·les, respecta’m,
tu, tany de Zeus, perquè et sóc suplicant reverible…»

El terror abjecte de Licaó augmenta:

«Ara he estat rescatat per triple preu, i són dotze
les aurores que fa que, a Ílion, vaig arribar-hi
després de tant patiment. I ara la parca funesta
de nou em posa en mans teves. Em deu covar gran quimera
Zeus pare, que em torna a tu. Per viure poc va tenir-me
Laòtoe, mare meva…»

Un sofisma final, patètic:

«I una altra cosa et diré, i tu al pensament te la guardes:
per part de mare no sóc germà d’Hèctor: per tant, no em degollis,
Hèctor matà el teu amic, el qual era fort i amable.»

Línia en què el meu pare va aturar-se amb aire d’impotèn­cia estudiada. Què passava després, per l’amor de Déu? Jo de­via estar tremolant de frustració excitada, tremolant. Ah, va dir el pare, hi ha una omissió en la traducció de Voss, en rea­litat en totes les traduccions disponibles. Efectivament, hi ha­via l’original, el grec d’Homer, que estava obert sobre la tau­la, junt amb un lèxic i una gramàtica introductòria. Podíem intentar desxifrar l’emocionant passatge nosaltres mateixos?

No és, va afegir el pare, grec difícil. Potser ho aconseguiríem amb la resposta d’Aquil·les. I va agafar el meu dit, situant-lo a les paraules gregues  corresponents:

«No em parlis pas de rescat ni em facis discursos, imbècil!
Abans d’anar Patrocle a l’encontre del lúgubre dia
sí que llavors preferia salvar la vida als de Troia;
en vaig agafar moltíssims de vius, que em vaig vendre.
Avui, però, és impossible que esquivi la mort el qui em posi
davant de Troia algun déu a les mans, de tots els de Troia,
però encara molt més si és fill de Príam, ho juro.
Amic, també moriràs. Per què et queixes d’aquesta manera?
Si Patrocle ja és mort, aquell que tant et guanyava!
No t’adones tampoc que sóc ben plantat, un bell jove?
Vinc d’un pare famós i em parí una dea, és la mare:
doncs també em tocarà la mort, la parca ferrenya.
Serà en l’aurora d’un jorn, o bé a la tarda, o un migdia
quan algú en el xoc d’Ares reïxi l’alè a arrabassar-me
d’una llançada, o qui sap si amb la fletxa d’un arc disparada.»

I llavors, Aquil·les sacrifica Licaó agenollat.

El meu pare va llegir el grec unes quantes vegades. Em va fer pronunciar les síl·labes imitant-lo. Les pàgines del diccio­nari i la gramàtica volaven. Com quan als contorns d’un mo­saic brillantment acolorit que jau sota la sorra hi aboques ai­gua, les paraules, les frases formulars, van agafar forma i significat per a mi. Paraula a paraula murmurada, vers a vers. Recordo gràficament l’arravatament de meravella, de la cons­ciència d’un nen trasbalsat i madurat insegur, davant de l’ú­nica paraula «amic» enmig de la frase mortal: «Amic, també moriràs.» I davant l’enormitat, fins on podia fer-me’n càrrec, de la pregunta: «Per què et queixes d’aquesta manera?» Molt lentament, deixant-me la seva apreciadíssima ploma Waterman, el pare em va deixar traçar algunes de les lletres i els ac­cents grecs.

Aprofitant la meva excitació (passaria cert temps abans que descobrís que les traduccions d’Homer no ometien els trossos més emocionants), el pare em va fer una nova proposta, com de passada: «I si ens aprenguéssim unes quantes ratlles d’a­quest episodi de memòria?» Així la inhumanitat serena del missatge d’Aquil·les, el seu suau terror, no ens deixaria mai. Qui podria dir, a més a més, el que em trobaria a la tauleta de nit quan em retirés a la meva habitació? Hi vaig córrer cames ajudeu-me. I vaig trobar-hi el meu primer Homer. Potser la resta ha estat una nota a peu de pàgina d’aquell moment.

[…]

L’intercanvi fatal entre Licaó i Aquil·les concentra la ma­jor part del que la percepció ens concedeix com a límits de la paraula humana davant de la mort. Portar amb tu aquesta narració (aprendre-la de memòria) és posseir una doble de­fensa contra la il·lusió. Junt amb l’«Ivan Ilitx» de Tolstoi (Tolstoi és un dels nostres lectors preeminents de La Ilíada), el fatalisme d’Aquil·les -la seva momentània tendresa, blan­ca com els ulls de les figures arcaiques gregues- ens instrueix sobre la nostra trivialitat. Aquil·les és l’instrument lúcid d’a­questa extinció que habita a la vida. Més dur que l’alegre sentència de Falstaff que tots devem a Déu una vida, és el re­cordatori d’Aquil·les que tots devem una mort a la vida. Ha nascut una terrible claredat. Christopher Logue sent la llum del cas d’Aquil·les «cridant a través de tres mil anys». Com que inclou expressament la seva pròpia mort imminent en la del noi histèric, Aquil·les transmet un enigmàtic perdó: mentre està d’acord amb una realitat d’altra banda insupor­table, l’home perdona la vida, perdona la condició humana, pel fet de ser la cosa indiferent, finita que és.

.

George Steiner
Errata. Una vida a examen
Traducció d’Albert Mestres
.

.

.

.

.

.

Robert Lowell - Imitations

“Coward, do not speak to me of ransom!
Before the day of terror overtook Patroklos,
sparing Trojans was my heart’s choice and rest—
thousands I seized alive and sold like sheep!
Now there’s not one who’ll run out with his life,
should the god throw him to me before Troy,
but none are more accursed than Priam’s sons . .
You too must die, my dear. Why do you care ?
Patroklos, a much better man, has died.
Or look at me—how large and fine I am—
a goddess bore me, and my father reigned,
yet I too have my destiny and death:
either at sunrise, night, or at high noon,
some warrior will spear me down in the lines,
or stick me with an arrow through the heel.”
.
He spoke so, and Lykaon lost his heart,
his spear dropped, and he fluttered his two hands
begging Achilles to hold back his sword.
The sword bit through his neck and collarbone,
and flashed blue sky. His face fell in the dust,
the black blood spouted out, and soaked the earth.
.
Achilles hurled Lykaon by his heel
in the Skamander, and spoke these winged words:
“Lie with the fish, they’ll dress your wounds, and lick
away your blood, and have no care for you,
nor will your mother groan beside your pyre
by the Skamander, nor will women wail
as you swirl down the rapids to the sea,
but the dark shadows of the fish will shiver,
lunging to snap Lykaon’s silver fat.
Die, Trojans—you must die till I reach Troy—
you’ll run in front, I’ll scythe you down behind,
nor will the azure Skamander save your lives,
whirling and silver, though you kill your bulls
and sheep, and throw a thousand one-hoofed horse,
still living, in the ripples. You must die,
and die and die and die, until the blood
of Hellas and Patroklos is avenged,
killed by the running ships when I was gone.”
.
Homer: Iliad, from Book XXI
Robert Lowell
Imitations

.

.

.

.
[…]. Come, friend, face your death, you, too.
And why are you so piteous about it?
Patróklos died, and he was a finer man
by far than you. You see, don’t you, how large
I am, and how well-made? My father is noble,
a goddess bore me. Yet death waits for me,
for me as well, in all the power of fate.

The Iliad, Book XXI.
Traducció de Robert Fitzgerald

.

Mor, donchs, amich, mor també.
¿A qué venen aquesta súplicas?
Patroclo ha sigut mort, y valia mes que tu.
¿No’m veus á mi alt y hermós com só?
¿nascut d’un pare ilustre y d’una mare inmortal?
Donchs bé; també a mí del mateix modo
la Mort i la Parca violenta m’agafarán […]

Ilíada. Cant XXI.
Traducció de Conrad Roure

.

[…] Así, amigo,
tu también morirás. ¿Por qué te quejas
de tu suerte en inútiles lamentos?
También murió Patroclo, que valía
mucho más que tú. ¿No ves ahora
cuán hermoso yo soy, y alto de talla?
¿Y no oiste decir que yo he nacido
de un padre valeroso, y que una Diosa
á luz me dio? Pues aún á mí la dura
Parca la vida cortará […].

Ilíada, Libro XXI.
Traducció de José Gómez Hermosilla

.

Meurs à ton tour, l’ami. Pourquoi ces sanglots et ces larmes?
Un plus brave que Lycaon est mort en Patrocle.
Ne vois-tu pas quel héros je suis, ma beauté, ma stature?
Issu d’un père valiant, je suis né d’une mère divine.
Et bien, je suis menacé par la mort et la Moire puissante.

L’Iliade. Chant XXI
Traduction de Phillippe Brunet

.

Pues ¡muere también tú, hombre! ¿A qué andas llorando tanto?
Murió Patroclo también, que era más que tú de muy largo.
Y ¿no ves yo mismo así cómo soy de grande y gallardo?,
y soy de padre de pro y de madre diosa soy parto:
pues aun sobre mí se cierne la muerte y duro malhado.

Ilíada, XXI
Versión rítmica de Agustín García Calvo

.

Company, també moriràs. Per què et queixes d’aquesta manera?
Si Patrocle ja és mort, aquell que tant et guanyava!
No t’adones tampoc que sóc ben plantat, un bell jove?
Vinc d’un pare famós i em parí una dea, és la mare:
doncs també em tocarà la mort, la parca ferrenya.

Ilíada. Cant XXI
Traducció (2ª) de Manuel Balasch
.

.

.

.

Alice Oswald - Memorial

Laothoë one of Priam’s wives
Never saw her son again he was washed away
Now she can’t look at the sea she can’t think about
The bits unburied being eaten by fishes
He was the tall one the conscientious one
Who stayed out late pruning his father’s fig trees
Who was kidnapped who was ransomed
Who walked home barefoot from Arisbe
And rested for twelve days and was killed
LYCAON killed Lycaon unkilled Lycaon
Bending down branches to make wheels
Lycaon kidnapped Lycaon pruning by moonlight
Lycaon naked in a river pleading for his life
Being answered by Achilles No
.
Alice Oswald
Memorial

.

.

.

Les Histories Troyanes - ConesaLes Històries Troyanes, de Guiu de Columpnes

Traduïdes al català en el XIVèn segle per

en Jacme Conesa

Biblioteca Catalana, dirigida i publicada per

R. Miquel y Planas. Barcelona, 1916

.

.

Errata - George SteinerGeorge Steiner

Errata. Una vida a examen

Col. La mirada literària, 32

Proa – Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1999

ISBN: 9788482566665

.

.

Robert Lowell - ImitationsRobert Lowell

Imitations

Farrar, Straus and Giroux.

New York, 1990

ISBN: 9780374502607

.

.

Iliad - Robert FitzgeraldThe Iliad

Homer

Translated by Robert Fitzgerald.

Anchor Press/Doubleday. Garden City, New York 1974

ISBN: 038505940X

.

.

Iliada Conrad RoureIliada. Poema en XXIV cants d’Homero,

traduhit en prosa catalana per

Conrad Roure.

Estampa de Leopoldo Domenech.

Barcelona 1879.

.

.

Ilíada Gómez HermosillaLa Ilíada de Homero.

Del griego al castellano

por Don José Gómez de la Hermosilla.

Madrid, en la Imprenta Real.

Año de 1831.

.

.

Iliade Philippe BrunetL’iliade

Homère

Traduit du grec par Philippe Brunet

Éditions du Seuil. Paris, 2010

ISBN: 9782020978873

.

.

Ilíada García CalvoHomero. Ilíada.

Segunda versión corregida.

Versión rítmica de Agustín García Calvo.

Editorial Lucina. Zamora, 2003.

ISBN: 9788485708444

.

.

Ilíada BalaschHomer. La Ilíada.

Traducció i notes de Manuel Balasch.

Proa

Barcelona, 1997.

ISBN: 9788482564098

.

.

Alice Oswald - MemorialAlice Oswald

Memorial

faber and faber.

London, 2011

ISBN: 9780571274161

.

.

.

.

La reescriptura de la Ilíada per Christopher Logue

.

.

.

Christopher Logue (23-11-1926 – 2-12-2011)

“See an East African lion


Nose tip to tail tuft ten, eleven feet


Slouching towards you


Swaying its head from side to side


Doubling its pace, its gold-black mane


That stretches down its belly to its groin


Catching the sunlight as it hits


Twice its own length a beat, then leaps


Great forepaws high great claws disclosed


The scarlet insides of its mouth


Parting a roar as loud as sail-sized flames


And lands, slam-scattering the herd.

 

This is how Hector came on us.”

 .

Christopher Logue

.

.

El passat dia 2 de desembre de 2011 moria el poeta anglès Christopher Logue. Durant uns cinquanta anys, Logue va anar duent a terme una reescriptura de diversos cants de la Ilíada. Va anar composant el seu propi poema, peça a peça, amb successius esborranys o versions primer publicats en revistes com “Arion”, posteriorment aplegats en llibres com la seva famosa “Patrocleia”, o “Kings”, o “The Husbands”, finalment aplegats en el seu “War Music” i la seva continuació “Cold Calls” i “All Day Permanent Red” (aquest darrer títol inspirat en un anunci de pintallavis de Revlon).

Podria semblar que l’obra de Logue és una més de certes excentiricitats i adaptacions més o menys barroeres, en el seu intent d’adaptar l’obra homèrica a llenguatges actuals. El cert és que, amb els seus clarobscurs, l’obra de Logue, és a dir el seu poema anglès creat a partir d’un exercici de “reescriptura” de la Ilíada, conté alguns dels assajos més reeixits d’apropar-nos al sentiment que resulta de l’èpica d’Homer, al seu esperit, per més que, òbviament, no a la seva lletra.

Entrant en l’anècdota particular, dir que per més que l’obra de Logue estigui, en bona part, en l’orígen d’aquest blog, curiosament encara no hi havia tingut entrada. Ens hi referirem, no obstant, en diverses ocasions.

Amb la notícia del recent traspàs de Logue com a catalitzador, fem una primera incursió en la seva obra, portant aquí algunes de les reflexions que George Steiner, d’una banda, i Jaume Pòrtulas, de l’altra, hi han fet.

Tot i que en algun altre moment ja ens referirem més directament a la personalitat d’aquest autor heterodox, dir que ha estat sovint citada la seva activitat com a guionista (és l’autor, per exemple, del guió de la película de Ken Russell “Savage Messiah“), com a actor (va encarnar el personatge de l’ “espaghetti-eating fanatic” al film Jabberwocky, de Terry Guilliam), i va escriure fins i tot, segurament per a “guanyar-se les garrofes”,  una novel.la pornogràfica titulada  “Lust” (1954), amb el pseudònim de Count Palmiro Vicarion. En l’àmbit social i polític va militar en els moviments pacifistes de finals dels anys 50, formant part del Comite dels 100, de Bertrand Russell. En el seu poema I Shall Vote Labour hi va incloure línies com aquestes:

.

I shall vote Labour because if I don’t somebody else will …
I shall vote Labour because if I do not vote Labour my balls will drop off …
I shall vote Labour because I am a hopeless drug addict …
I shall vote Labour because Labour will build more maximum security prisons …
I shall vote Labour because deep in my heart I am a Conservative

.

Però, tornant al que aquí més ens ocupa, veiem què deia George Steiner, el 15 de febrer de 2002, al The Times Literary Supplement:

.

.

[…]

No tradition of translation, adaptation, variora both solemn and parodic, rivals that in the English language. Homer and the evolution of English have been organically interrelated from Caxton’s Recuyell of the Historyes of Troye onwards, this being one of the very first books to be printed in the vernacular. If we were to include versions of single books or salient episodes out of Homer, together with translations of the Homeric Hymns, no catalogue, no library holdings would be complete. There have been almost a dozen Iliads and Odysseys in various forms of Anglo-American since E. V. Rieu’s hugely popular “prose-fiction” retelling of the Odyssey in 1946.

But the important fact is not only that of abundance. It is the quality of Homeric translations or imitations in English and the stature of those engaged in the enterprise: Chapman, Shelley, Tennyson, Browning, Pound, Graves, Lowell and Auden. After Milton, Pope’s Iliad remains unquestionably the most impressive epic in the language. Nor is the translation of Homer, in the widest sense, limited to poets and scholars. It comprises philosophers such as Thomas Hobbes, statesmen and soldiers such as Gladstone and T. E. Lawrence, novelists of the order of Joyce and D. H. Lawrence, theoreticians of meaning such as I. A. Richards. And, at last, women are beginning to join the roll-call; for example, Jorie Graham and Louise Gluck. Samuel Butler’s intuition -he was himself a translator of Homer -that the Odyssey is woman’s work, is eliciting modern echoes. There is no obvious explanation of this uninterrupted elective affinity. The calms and thunder of the sea have inhabited English and American English from Anglo Saxon to the present, as they inhabit the Odyssey and its renditions from Chapman to Derek Walcott. The homoerotic athleticism, the cult of warrior friendship so vivid in the Iliad, may touch some deep-lying nerve in English sensibility. There is, perhaps, something profoundly British in the pathos of defeat which gives to Hector, to Priam, even to Achilles their sunset glory; witness Shakespeare’s enactment of Hector’s death when “ugly night comes breathing at his heels”.

 Christopher Logue’s involvement dates back to 1959 and the commissioning of a new Iliad for the BBC. Logue admits to knowing no Greek, to translating with the aid of scholarly friends and preceding translations. Such “translation of translations” poses fascinating semantic issues. It can, as in Ezra Pound’s Cathay, produce texts of uncanny insight. How much Greek did Chapman have? Logue’s selections from Homer have been issued in three separate publications: War Music (1981), Kings (1991) and The Husbands (1994), now gathered in one volume, with the overall title War Music. Very roughly, and not in the order of their composition, Logue’s readings cover the savage quarrel between Agamemnon and Achilles which launches the epic, part of the council in Olympus, the war council in Troy and that around Agamemnon, together with the very beginnings of the Trojan onrush. It goes on to episodes of battle and reciprocal defiance centred on Menelaus, Paris and Hector. The final part of the triptych conveys the deaths of Patroclus and of Hector together with the intimations of Achilles’ nearing doom. Logue does not appear to have acquired Greek during the lengthy gestation which has led to the present collected format. But there have been amendments and revisions all along, in the American as compared with the British editions and in this new text. Hints, moreover, persist that the project may extend beyond the “accounts” of Homer’s Books 1-4 and 16-19 now available. The cursory notes “must do for the moment”.

Two genres fuel Logue’s kaleidoscope. As befits its origins as a radio script, War Music is conceived for the ear, and many of its splendours only unfold when read aloud. Logue has experimented with poetry and jazz. One can easily imagine parts of his “Homer” being declaimed to an intensely syncopated, percussive accompaniment. The play with typography, the fortissimos marked by very large letters as in the “Patrocleia”, are not always convincing. The sound effects in the language are. This is eerily so when Logue generates spots of silence, of breathless compaction:


“The ring is shut. Enormous calm.


King Agamemnon and Achilles face to face, 

Distinct as polygon and square.”
 

Or:

“Haze covers Ida.


Sand falls down sand.


Even the gods are listless -”
 

where the soft sibilants and the image point to the mute fatality of an hour-glass. Throughout, we experience a return, sensible also in Walcott’s Omeros, to the initial guise of the Iliad, to a poetry spoken and sung by the rhapsode, for a live audience. Time and again, Logue bids us:

“Think of the noise that fills the air 

When autumn takes the Dnieper by the arm 

And skein on skein of honking geese fly south 

To give the stateless rains a miss.”
Which advice leads immediately to the brute cacophony of
“So Hector’s moon-horned, shouting dukes 

Burst from the tunnels, down the counterslope, 

And shout, shout, shout, smashed shouted shout 

Backward and forth across the sky . . .”

-just like those geese, whose role in ancient soothsaying Logue hints at.

The second tutelary genre is that of the cinema. Logue’s treatment points to the devices of collage and montage, of the zoom and the close-up, of slow motion and accelerando, familiar to the moviegoer and television watcher. In its dynamic and “cutting”, in its shifting focus, this fierce panorama of the Trojan War is radically of our age, with its graphic media, its aspiration to “virtual reality”. Persistently, visual cuts, script notations form the action:

“Pulling the Trojans back a yard or two

He baited Ajax with his throat, and Ajax took.

As the spear lifted, Hector skipped in range; 

As Ajax readied, Hector bared his throat again; 

And, as Ajax lunged, Prince Hector jived on his heel 

And snicked the haft clean through its neck 

Pruning the eighteen incher – Aie! – it was good to watch 

Big Ajax and his spear blundering about for, O, 

Two seconds went before he noticed it had gone . . . .


.
The ship was burned.”
 

The instructions to camera are beautifully precise. The uses of lighting are vital: “the daylight sharpens where he stands”; “the sunburnt air”; “Often at daybreak a salty moon”.

At their finest, the criteria of orality and the cinematographic fuse perfectly. Pope’s rendering of the campfires in Iliad VIII, 553-65, is justly famous:

“The Troops exulting sate in order round,

and beaming Fires illumin’d all the Ground.

As when the Moon, refulgent Lamp of Night!

O’er Heav’ns clear Azure spreads her sacred Light, 

When not a Breath disturbs the deep Serene; 

And not a Cloud o’ercasts the solemn Scene; 

Around her Throne the vivid Planets roll, 

And Stars unnumber’d gild the glowing Pole . . . “.
 

Logue’s zoom-shot is more economical, but no less poignant:

“Picture the east Aegean sea by night, 

And on a beach aslant its shimmering 

Upwards of 50,000 men 

Asleep like spoons beside their lethal Fleet.”
 

Homer, one ventures, would have delighted in those “spoons”.


Issued in tandem with a seven-CD set of Logue’s dramatic readings (Audio Logue, UPL 701), this “account” of Homer does have its ups and downs. The ferocities of encounter can prove repetitive, as they do in the original. The battle-screams throng the air, and the similes, with their invocation of gangster-land, are sometimes forced: Paris knocked back “like a gangster in his barber’s chair”. There are a good many distinctly un-Homeric hyperboles: Ajax’s helmet vibrating “Like a clapper inside a bell made out of sword blades”. More disturbing is the frequent undercurrent of jocose sarcasm, of black jokes. “Our cooling onions” signifying cloud-drifts; “zanies stripped his tin” when Pyrop’s armour is taken; Agamemnon comes to choose among the captive women: “he came lick-lick when the best / Met to view the shes . . . . Here sniffing, pinching here.” There are growls of grim humour in the Iliad, but its protagonist is not Thersites. A rendition loyal to the Trojan epic will seek to recapture that symbiosis between archaic savagery and an immensely delicate, poised sadness. It may be symptomatic that Christopher Logue has, so far, avoided Book XXIV, that night-rendezvous of Priam and Achilles which is a translator’s supreme test. Chapman comes near to Achilles’ brusque note of consolation in which Homer adumbrates the hero’s own fatal foresight:

“Affect not then too farre 

With grief, like a god, being a man; but for a man’s life care, 

And take fit foode. Thou shalt have time, 

beside, to mourne thy sonne; 

He shall be tearfull, thou being full; not here but Ilion 

Shall find thee weeping roomes enow”.

But strikingly, these weaknesses are all but absent from the final section, the “Patrocleia” and “Pax” with which Logue in fact set out. It is the more recent fragments which at moments flag.



At issue is Logue’s intent. “To retain Homer’s story line, to cut or amplify or add to its incidents, vary its similes, and (mostly) to omit Homer’s descriptive epithets.” As the task evolved, Logue became ever freer, seeking to produce an English poem evocative of an assemblage “reckoned to have preceded the beginnings of our own written language by fifteen centuries”. It is absurd to debate whether such a project is legitimate or not. Echoes to Homer cover the total gamut of formal, tonal, interpretative possibilities from strict inter- linears and attempts at formulaic equivalence to the acts of personal response, of metamorphic transmutation (Roman Jakobson’s rubric) as we find them in Lawrence Durrell’s jazz-musical Ulysses Comes Back, in Omeros or in Joyce’s Ulysses. Homer’s spirit can be conjured up in a prodigality of spells: “Oh I’ve got those deep green sea blues.”

In Logue’s work, the translator surpasses the poet -witness his Neruda. This is a paradoxical but not altogether rare case. Picturing the “welded cortex” of Achilles’ helmet, Logue writes:

“Though it is noon, the helmet screams against the light; 

Scratches the eye; so violent it can be seen 

Across three thousand years.”

No classical scholar, no critic, has voiced more concisely the lasting impact of Homer. In that presence “across three thousand years”, Logue’s imitatio will have its proud place. One must hope that War Music is indeed work in progress. When it is at full strength, it may prove incomparable.

.

George Steiner

The Times Literary Supplement

.

.

.

Finalment, reproduïm un fragment de l’article “Miralls tèrbols”, publicat per Jaume Pòrtulas al nº 2 dels Quaderns Catalans de Cultura Clàssica, dins l’apartat d’aquest exemplar dedicat a “Aspectes de la traducció: la Ilíada en català”.  En aquest interesantíssim estudi Pòrtulas analitza les traduccions al català de la Ilíada disponibles en aquella data (1986) i, en fer-ho, quan ha de plantejar-se la qüestió dels límits de la fidelitat al text, procedeix a acarar determinats passatges de les traduccions catalanes amb la versió de Logue (amb “la superba paràfrasi de la Patroclia que publicà el 1963 Christopher Logue”, diu), amb resultats francament interessants.

Diu Pòrtulas:

.

.

[…] Quan deixa una traducció de poder ésser considerada com a tal i esdevé paràfrasi, variació, adaptació? Voldria apel·lar a un exemple gairebé banal de la Ilíada. En dos passatges (Il. XIII 398 ss. = XVI 482-4: aquest segon es la mort de Sarpedó) la caiguda d’un guerrer colpit per la llança és comparada a la d’un arbre abatut pels llenyataires. Heus aquí les versions dels nostres torsirnanys. Llovera, amb terminologia lleument arcaitzant:

«I ell caigué; com quan cau una alzina, o una alba ufanosa,
o bé un pi gegantesc, que en les serres uns homes llenyaires
tallen amb ben esmolades destrals per fustam de navilis;»

Balasch, per la seva banda:

«I s’esfondrà com un roure s’esfondra o bé un àlber
o com un poll, un arbràs tallat en un munt per artifexs
amb tot just esmolades destrals, per a fer-ne un navili;»

Peix, sens dubte el mes afortunat:

«L’home va caure com cauen el roure, l’alber i l’alt pi,
que tallen fusters a muntanya per fer-ne
fusta de nau amb llurs picasses de fresc esmolades…»

Tanmateix, la superba paràfrasi de la Patroclia que publicà el 1963 Christopher Logue amplifica agosaradament, descaradament, el passatge:

«He fell as atree falls -oak, say, or pine-
Slowly at first and then with the bright
Commercial axes thocking at his heart,
The tall hurt trunk lies down and settles,
Resentfully among its leaves…»

Fins a quin punt el procediment es lícit?  D’on venen aquestes bright commercial axes? I la imatge del tronc alterós aclofat resentfully enmig del brancatge no s’ha de reconèixer que fa violència al text?  O més aviat, al contrari: no hauríem de dir que el pitjor ultratge el cometen les traduccions nostrades, pretesament fidels? L’original acomparava la caiguda d’un guerrer al fet d’abatre un ésser vivent, ple d’ufana, per fer-ne quelcom inanimat; el lector banal que fulleja segons quina traducció nomes pot captar el truisme vulgar que els vaixells es fan de fusta. Quina és la violencia pitjor, a l’esperit o a la lletra?

La resposta és evidentment complicada i aquí nomes podem esbossar-la. Per una banda, resulta indubtable que el joc de la versió lliure no es pot jugar sense regles. A més, hi ha molt a dir en defensa d’una traducció ajustada i fidel, sempre que compleixi una condicio única, pero tanmateix bàsica: que tingui rera seu, recolzant-la, una proposta de lectura orgànica i coherent del text implicat.  Riba complia aquesta condició: a despit de l’austeritat, de la parsimònia de les seves manifestacions teòriques, sabem com llegia Homer, què hi cercava, què hi trobava. El fet que alguns, bastants, dels seus punts de vista hagin estat abandonats, depassats, no té cap importancia. En tot cas, no resulta foraviat afirmar que, en l’àmbit de la nostra cultura, la interpretació basica d’Homer, l’única fonamentada, continua essent la ribiana; i això no només pel fet que tant sols ell ens ha deixat un cos (tanmateix breu i succint) de valoracions teòriques, com per la influència que ha tingut en aquells que s’han dedicat, paral·lelament i subsidiària, a la mateixa tasca de traduir Homer.  Homer, Riba el va llegir; els altres són els seus deutors i s’han dedicat a aplicar a la Ilíada, amb més o menys fortuna, amb més o menys talent estilístic, els guanys de les dues versions odisseiques.

[…]

Els Romàntics, […], s’abellien de considerar el món antic, i el geni hel·lènic en particular, afortunats en una mesura molt especial. Els aedes homèrics haurien estat, literalment, els primers de donar forma i veu als impulsos fonamentals de l’home, com l’amor, l’odi, els sentiments civils i religiosos. Comparació i metàfora haurien estat, per a ells, innovació pura i pregonament pertorbadora: no pàl·lid ornament de la llengua, sinó una manera nova d’organitzar la realitat, de dreçar-ne un mapa, alhora producte del tempteig i intensament personal. Despres d’Homer, cap llengua no hauria estat en disposició de veure la realitat amb uns ulls nous de trinca.

Actualment, però, podem capir fins a quin punt aquesta visió de les coses és errònia. Fins i tot els textos més remots dels quals poguem tenir noticia (que no són ja els poemes homèrics) arrosseguen el rerafons d’una immensa prehistòria lingüística. La composició formular d’Homer delata la constitució lentíssima d’una tria paulatina i d’unes conventions. Com remarca Steiner, no hi ha reconstrucció antropològica o històrica capaç de fer-nos entrellucar un llenguatge de l’alba; els models d’una poiesis perduda en la nit dels temps seran sempre ficticis.

Podria semblar que aquestes divagations, interessants o no que puguin ésser, no tenen gaire rellevància en el context d’una reflexió sobre les possibilitats, recursos i condicionaments de l’ofici de traduir; però seria un punt de vista erroni. Per recórrer a l’exemple més intens, més exasperat que tinc a l’abast, voldria acarar l’honesta traducció d’un símil famosíssim de la Patroclia (Il. XVI 384-392: els corsers i els guerrers troians en fuita són comparats a una violenta torrentada, a una inundació provocada per l’ira de Zeus contra els homes injustos i brutals) amb l’enèrgica dinamització a la qual Logue sotmet el mateix passatge. Peix tradueix:

«Com un jorn de tardor sota el trampol la terra s’aixafa,
tota enfosquida, quan Zeus aboca una pluja enfurida,
ple de rancor i d’enuig contra els homes que a l’àgora donen
tortes sentències, tot bandejant el dret, per la força,
sense que es curin del càstig dels déus; llurs rius se’ls emplenen,
tots van plens d’un alt corrent; llavors els xorrenquen
moltes vessants els torrents, que amb gran gemegor es precipiten,
tot corrent muntanyes avall, vers la mar vermellenca,
mentre els treballs dels humans es malmeten…»

I Logue, per la seva part, amplificant agosaradament:

«On certain Autumn days the land is grey,
And the little sky between it and the grey
Masses of streaming cloud, fills with wet haze.
Cold lines of rain join mile after mile
Of heaven to earth; floods cover everything;
And few land animals, save man, survive.
But the rain continue like God’s punishment
On these who bear false witness, and on those
Judges divorced from justice by contempt
For those they judge, and the accomplices
Of both these sorts of men, who sit
Quietly on a fence in the storm’s eye.
The flood covers them equally. And then,
When the rain is over, the water drains
Everything civil off the land in one
Enormous wave that roars into the sea.»

Aquestes variacions constitueixen, evidentment, acceptable poesia moderna; però perquè siguin possibles haurà calgut superar del tot les concepcions sobre un Homer proper a les deus, a les arrels profundes del llenguatge, testimoni directe del naixement de la referència simbòlica; i, en canvi, veure l’antic poeta com el representant d’una civilitzacio arcaica, certament, però ben desenvolupada i amb una llarga tradició a l’esquena -una tradició que no es vincula només a concepcions teològiques ancestrals, sinó també a la urgència del clam ètic sobre la consciència dels individus.

[…]

.Jaume Pòrtulas

Miralls Tèrbols

.

.

..

Finalment, a tall d’homenatge, portem aquí un poema de Logue:

.

Be not too hard for life is short
And nothing is given to man.
Be not too hard when he is sold or bought,
For he must manage as best he can.

.
Be not too hard when he blindly dies
Fighting for things he does not own.
Be not too hard when he tells lies
Or if his heart is sometimes like a stone.

.
Be not too hard for soon he’ll die,
Often no wiser than he began.
Be not too hard for life is short
And nothing is given to man.
And nothing is given to man

Christopher Logue.

.

.

.

.

.

.

Patrocleia

Book XVI of Homer’s Iliad

adapted by Christopher Logue

Scorpion Press.

London, 1962

.

.

“Pax”: Episodes from the Iliad

Book XIX

Translated by Christopher Logue

[Reprint from Winter, 1963, issue of Arion]

.

.

.

Pax

Book XIX of The Iliad

translated by Christopher Logue

Rap & Carroll London

London, 1967.

.

.

The fight for Patroclus

Part 2 (First Draft)

From Iliad 18

Christopher Logue

[Reprint from Winter, 1969, issue of Arion]

.

.

Christopher Logue

Kings

Farrar Straus & Giroux.

New York, 1991

.

.

.

Logue’s Homer

War Music

faber and faber. London, 2001

ISBN: 9780571209071

.

.

.

Logue’s Homer

Cold Calls Vol. 1 (War Music continued)

faber and faber. London, 2005

ISBN: 9780571202775

.   

.

.

Logue’s Homer

All Day Permanent Red

faber and faber. London, 2003

ISBN: 9780571216864

.

.

.

Ítaca

Quaderns Catalans de Cultura Clàssica, nº 2

Institut d’Estudis Catalans

Barcelona, 1986

.

.

.

.

.