Arxius
L’Helena de Zanné navega cap al Faust de Lleonart
.
.
.
.
HELENA
.
Sobre la nau reyal, superba ab la bellesa
de sas carns envoltadas per la clámide blavissa,
á redós del velám de porpra que’l vent rissa
Helena ovira al lluny el foch de Troya presa.
.
La nau solca la mar: la reyna anyoradissa
no tem de Menelau l’enuig ni la feresa:
sols tem que del amor la dolsa ubriaguesa
may més cerqui sos llabis de rosa esfulladissa.
.
Més Eros invisible li diu á cau d’orella:
—No es mort el goig per tu: d’un altre amor encara
més noble y més intens ohirás la melodía
.
fent bategá ab nous ritmes ton cor d’estatua bella.—
Y Helena sent minvar el dol que l’aclapara
somniant l’amor de Faust, la nova poesía.
.G. Zanné (1902)
Sonets
.
.
.
.
.
.
HELENA (a Faust)
Tinc desig de parlar-te, però aquí
més alt, al meu costat. Seu en el lloc
que crida un amo nou en sa buidor
i ensems mon lloc aferma.
.
FAUST .……………………………..Oh, eminent,
primer que tot deixa’m flectar el genoll,
besar la mà que al teu costat m’enlaira.
Com a regent del teu reialme immens
referma’m, i tindràs, tot en un ésser,
assegurat l’adorador, el servent
i el qui preservi els teus destins.[…]
HELENA.….Em sento ensems tan prop i tan absent!
Dins meu m’agrada dir: “Só aquí! Visc el present!”
.
FAUST.….Curt és l’alè, i el mot, ennuegat.
El temps, el lloc, no hi són. És somniat!
.
HELENA.….Massa he viscut, i em sento així mateix
fosa amb tu, inconegut fidel, com qui reneix.[…]
.
Goethe
Faust (II)
Traducció de Josep Lleonart (1938).
.
..
.
.
«Entre’l Nort y’l Mitjdía, artísticament y parlant en absolut, no hi ha barreras de cap mena. Existiràn diferencias, y moltas, entre’ls autors respectius, no hi ha dupte, però aquestas diferencias existeixen també entre’ls autors d’un mateix poble, y consisteixen en el temperament propi. Hi ha més distància del rus Tolstoï al rus Tourgueneff, que d’aquest al francès Daudet.(…)
¿Qui negarà la compenetració del alemany Goethe en la seva Ifigenia y en algunas escenas de la segona part del Faust, ab el món grech? ¿Qui negarà a Wagner la visió sublím d’Eskilos y del Dant?
¿Qui negarà en la poesía del italià Leopardi la esencia mateixa que informa la filosofía de Schopenhauer?
¿Qui negarà a Beethoven l’augusta majestat d’Homer?»
Jeroni Zanné
Meridionals i septentrionals
Riu amunt. 1904
.
.
.
Jeroni Zanné
Sonets
Joventut. Periòdich catalanista
Nº. 138 – 2 d’octubre de 1902. pàg. 641
.
.
Goethe
Faust
Traducció de Josep Lleonart
Ed. Proa. Badalona, 1938
.
.
.
Carles Riba i els pretendents de Penèlope
.
.
.
.
.
ELS PRETENDENTS DE PENÈLOPE
.
Sens dubte, el més apassionat oient d’Homer és Homer mateix. En aquest aspecte de poeta que, elevant la seva lliure fàbrica imaginativa, s’hi mou talment ell per dintre, sense imprimir-s’hi —així l’arquitecte per dins el palau que construeix—, però deixant-hi com un aire de personal meravella, de contentament davant l’obra, precisem més, d’interès d’espectador —d’espectador privilegiat, no ja de l’obra finida, sinó de l’obra creant-se— un poeta se’ns acut només que sigui amb Homer comparable: Ariosto. Comparable en qualitat d’entusiasme; no en la realització. Hi ha una essencial diferència: Ariosto no creia, sincerament, en la màquina extranatural del seu joc. I, amb tot, s’acompleix en ell literàriament, la sentència moral de Goethe: que tots acabem essent senyorejats per les fantasmes que hem creat nosaltres mateixos. Ariosto és pres de l’encant mateix de les seves imaginacions; ell, artista perfecte, per resoldre’s la paradoxa, tria el més ample, el més somrient recurs: la ironia. Per la ironia és que Ariosto arriba, per dir-ho en mots de Coleridge, a la combinació de poesia amb doctrina, i de poesia amb sentiment.
Per a Homer, en canvi, no hi ha problema de sinceritat: ell creu, no ja sols en els déus, sinó en els lestrígons, i en els menjalotus, i en el menja-homes Polifem. Creu així mateix en la magnífica insolència dels pretendents. Més que creure-hi: n’és el còmplice. No els plany el vi negre, ni les cabres, ni els bous, ni les serventes fàcils: aquests cabals, al cap i a la fi, com tota la resta, no són al palau d’Ulisses, sinó dins la imaginació d’Homer. Hermes generós, els fa do d’una mossegadora eloqüència. Enfront d’ells, distribueix semblantment els seus dons als altres: a Ulisses primer de tots, l’enyor actiu, l’enginy inesgotable, la voluntat de reeixir. I tranquil, gairebé sibarític si no fos tan grandiosament sobri, va combinant el conflicte i ensems assistint-hi. Sense dir-ho enlloc, se li coneix que ell, que segons el seu cànon rigorós d’objectivitat és lleial —no és, amb tot, imparcial. Ésser-ho seria alguna cosa que, com Goethe, Homer tampoc no hauria pogut prometre. És massa humà: fa topar força humana contra força humana; l’ajut diví és en ell com una gràcia, que ve del cel, però cal tanmateix conquerir-la. Ell, home entre homes, s’hi interessa vivament, pren partit; espectador ingenu del seu drama, hi ha un moment en què, sense adonar-se’n, fa com un crit d’entusiasme, en trobant, en mig d’infidels, l’exemplar fidelitat d’Eumeu. Tan viu se’l presenta, que ja no pot parlar-ne en terça persona, i l’apostrofa:
I tu, llavors, responent, li digueres, Eumeu porquerol.
Ve, així mateix, després de la malvestat prolongada, la sospirada revenja. I la joia, que tot al llarg s’havia anat preparant refinadament, amb la insistència sobre l’abús inaudit, moments abans, àdhuc, amb la basarda —la shakespeariana basarda— del càstig que flota damunt les testes descuroses dels pretendents, esclata en caure el primer d’ells, el maquinador de totes les malifetes, Antínous, sota la sageta rabent d’Ulisses. I després d’ell, Eurímac, i Amfínom, i Agelau, i Liodes, i els altres. No basta que simplement caiguin i morin, cal delitar-se una estona en l’espeternec, en el doll de la sang, en la tenebra que envaeix, en el despit, l’esverament i la inútil defensa. És un sol moment, si voleu: però darrera el seu vers, Homer aplaudeix. Aplaudeix l’heroi Ulisses, qui sol ha acomplert la gran gesta; aplaudeix l’èxit glatit durant vint-i-un cants: el repòs conquerit, la injúria que cessa en l’expiació.
I aquesta unitat de joia, bé és més humà —i també més curt— de concebre-la en un sol constructor i en un sol imaginador, que no pas en una col·laboració extraordinària de diversos poetes i de diversos temps.
.
Carles Riba (1919)
.
.
.
.
Carles Riba sobre la “qüestió homèrica”
La qüestió homèrica ha fet córrer rius i més rius de tinta. En algun moment ens hi referirem, encara que sigui puntualment.
Volem ara, només, aportar una breu reflexió de Carles Riba entorn d’aquest assumpte.
LA RESURRECCIÓ D’HOMER
La crítica romàntica, amb tota la seva fúria d’alliberació, no ha sabut ser mai ben lliure; amb tot el seu fervor idealístic, no ha pogut emprar armes sinó dins de mesquins racons de la immensa realitat. El nou-cents no hauria canviat gaire cosa, tanmateix, si no hagués retrobat allò que és la llibertat única de pensament: l’adhesió sincera a la descoberta nova, però sense renunciar a l’agilitat de fer un pas avant —o dos passos enrera— quan s’esdevindrà la descoberta novíssima. Per dir-ho amb un terme de filosofia catalana: la ironia.
Vegeu, si no, la qüestió d’Homer. A base de tres, quatre famoses troballes, idealitzant hom arribà a erigir la producció èpica com una màquina de moviments constants, determinats; grans mots amb majúscula n’eren les rodes impalpables: Poble, Raça, Consciència nacional i així més; una divina abstracció, la Natura, en movia els ressorts —esclava ella de la màquina, tanmateix.
Les epopeies homèriques hagueren també d’entrar en el sistema; hom torçà, hom tallà per això el que calgués. L’«orb de Quios rocosa», no era ja doncs sinó una bella fantasma.
Què hi feu que aviat es descobrís que, per exemple, l’Ossian no era sinó una mistificació? El mal ja era fet. La reparació no era possible sinó dins el mateix ordre del pecat: per camins d’arqueologia, per cruïlles de filologia, altra vegada rigorosament.
M. Victor Bérard acaba d’exposar entre nosaltres les seves constatacions en un camp de recerca ben real: l’itinerari d’Ulisses. Arbres, roques, aigües, tot perdura ací i allà del Mediterrani etern com en els dies del sofert navegador d’Ítaca. Uns ulls individuals havien així vist i detallat. Si la imaginació donà vida humana al detall de la geografia, no en perdè però el sentit precís.
No el símbol vague, doncs, l’home fonent la seva vida amb la de les coses, sinó vestint les coses de forma i vida humanes. Un pur arbitrarisme, que és com dir una màxima llibertat absolutament concreta per no emanar sinó de concrets individus: el més alt —Homer.
Ell ressuscita en el nou-cents, després d’un segle de mort. Qui ara tot just ens repetia el bon anunci, M. Bérard, passava per alt, somrient, tota prova que no fos positiva. Cloïa la seva recerca geogràfica, però enllà, irònicament, s’obria una altra mar infinita a aquests Ulisses de l’erudició: les fonts homèriques.
No hi vol dir res. L’expiació s’és acomplida. Homer ha ressorgit amb un valor pujat: ara el sabem ordenant els seus poemes amb plena consciència d’artista, «assegut a la seva taula de treball, amb la seva biblioteca a l’esquena». Ara estem segurs que aquella sàvia disposició de l’Odissea, preparant l’escena en què Ulisses comencia cantar ell mateix les seves aventures, no és pas —i així s’havia gosat dir— que un traçut compilador hagués fet passar tots els verbs de la terça persona a la primera persona.
Ara Homer, per exemple, ens explica millor Goethe —qui sense gairebé adonar-se’n no es resignava tanmateix a renunciar a un Homer de carn i ossos; i així mateix, Goethe ens explica millor Homer.
Carles Riba
Carles Riba
Obres completes. II. Assaigs crítics.
Introducció de Giuseppe E. Sansone
Edició a cura de J.Ll. Marfany.
clàssics catalans del segle xx
edicions 62, barcelona, 1967
De Troia a Ítaca 