Arxius

Posts Tagged ‘Haroldo de Campos’

Dante i la segona Odissea d’Ulisses

.

.

.

Odissea segona i gran,
més gran tal vegada que la primera, però ai!,
sense Homer, sense hexàmetres.
.
Era petit el casal patern,
era petita la seva ciutat natal
i tota la seva Ítaca era petita.
.
[…]
.
I va marxar.
.
A mesura que les ribes d’Ítaca
s’esvaïen gradualment davant seu
i navegava a tota vela cap a ponent,
cap als Íbers, cap a les Columnes d’Hèracles,
—ben lluny del mar Egeu—,
s’adonava que tornava a viure,
que es treia del damunt els lligams
de les coses conegudes i familiars.
I el seu cor aventurer
gaudia fredament, buit d’amor.
.
Konstandinos P. Kavafis
Segona Odissea
Versió d’Eusebi Ayensa
.

.

.

.

………………………….Come, my friends,
‘Tis not too late to seek a newer world.
Push off, and sitting well in order smite
The sounding furrows; for my purpose holds
To sail beyond the sunset, and the baths
Of all western stars, until I die.
It may be that the gulfs will wash us down:
It may be we shall touch the Happy Isles,
And see the great Achilles, whom we knew.
Tho’ much is taken, much abides; and tho’
We are not now that strength which in old days
Moved earth and heaven; that which we are, we are;
One equal temper of heroic hearts,
Made weak by time and fate, but strong in will
To strive, to seek, to find, and not to yield.
.
Alfred Lord Tennyson
Ulysses
.
.

.

.
[…]
Osar o mais:
o além-retorno                    o após: im-
previsto filame na teia de Penélope.
…………………………………………………………….Ousar
desmemoriado de Ítaca              — o
além-memória        — o
revés:         Ítaca ao avesso:
a não-pacificada
vigília do guereiro          — no lugar
de ventura o aventuroso
deslugar       il folle volo.
Tentar o não tentado         —
expatriado esconjuro aos deuses-lares.
[…]
.
Haroldo de Campos
Finismundo
.
.

.

.
[…]

Una observación última. Devotas del mar y de Dante, las dos literaturas de idioma inglés han recibido algún influjo del Ulises dantesco. Eliot (y antes Andrew Lang y antes Longfellow) ha insinuado que de ese arquetipo glorioso procede el admirable Ulysses de Tennyson. No se ha indicado aún, que yo sepa, una afinidad más profunda: la del Ulises infernal con otro capitán desdichado: Ahab de Moby Dick. Éste, como aquél, labra su propia perdición a fuerza de vigilias y de coraje; el argumento general es el mismo, el remate es idéntico, las últimas palabras son casi iguales. Schopenhauer ha escrito que en nuestras vidas nada es involuntario; ambas ficciones, a la luz de ese prodigioso dictamen, son el proceso de  un oculto e intrincado suicidio.
.
Jorge Luis Borges
El último viaje de Ulises
.

.

,

,

,

.

.

[…]…………………………… «Quando
 mi diparti’ da Circe, che sottrasse
me più d’un anno là presso a Gaeta, 
prima che sì Enëa la nomasse, 
né dolcezza di figlio, né la pieta
del vecchio padre, né ‘l debito amore
lo qual dovea Penelopè far lieta, 
vincer potero dentro a me l’ardore
ch’i’ ebbi a divenir del mondo esperto 
e de li vizi umani e del valore; 
ma misi me per l’alto mare aperto 
sol con un legno e con quella compagna 
picciola da la qual non fui diserto. 
L’un lito e l’altro vidi infin la Spagna, 
fin nel Morrocco, e l’isola d’i Sardi, 
e l’altre che quel mare intorno bagna. 
Io e ’ compagni eravam vecchi e tardi 
quando venimmo a quella foce stretta 
dov’ Ercule segnò li suoi riguardi 
acciò che l’uom più oltre non si metta; 
da la man destra mi lasciai Sibilia, 
da l’altra già m’avea lasciata Setta. 
«O frati», dissi «che per cento milia 
perigli siete giunti a l’occidente, 
a questa tanto picciola vigilia 
d’i nostri sensi ch’è del rimanente
non vogliate negar l’esperienza,
di retro al sol, del mondo sanza gente.
Considerate la vostra semenza:
fatti non foste a viver come bruti,
ma per seguir virtute e conoscenza».
Li miei compagni fec’ io sì aguti,
con questa orazion picciola, al cammino,
che a pena poscia li avrei ritenuti;
e volta nostra poppa nel mattino,
de remi facemmo ali al folle volo,
sempre acquistando dal lato mancino.
Tutte le stelle già de l’altro polo
vedea la notte, e ‘l nostro tanto basso,
che non surgëa fuor del marin suolo.
Cinque volte racceso e tante casso
lo lume era di sotto da la luna,
poi che ’ntrati eravam ne l’alto passo,
quando n’apparve una montagna, bruna
per la distanza, e parvemi alta tanto
quanto veduta non avëa alcuna.
Noi ci allegrammo, e tosto tornò in pianto;
ché de la nova terra un turbo nacque
e percosse del legno il primo canto.
.
Tre volte il fé girar con tutte l’acque;
a la quarta levar la poppa in suso
e la prora ire in giù, com’ altrui piacque,
.
infin che ’l mar fu sovra noi richiuso».
.

Dante Alighieri
Divina Commedia. Inferno XXVI.

.

.

.

[…] …………………………….«Quan
vaig deixar Circe, que em va retenir
més d’un any per allà prop de Gaeta,
abans que Eneas li donés el nom,
ni la dolçor del fill, ni la pietat
pel meu vell pare, ni l’amor degut,
que hauria fet Penèlope contenta,
no van poder vèncer en mi l’ardor
que tenia de fer-me expert del món
i dels valors i vicis dels humans;
i vaig entrar en l’alta mar oberta
sol amb la nau i aquella companyia
petita que mai no m’havia deixat.
Vaig veure els dos litorals fins a Espanya,
fins al Marroc i a l’illa de Sardenya,
i les altres que banya aquesta mar.
Jo i els companys érem ja vells i lents
quan arribàrem a aquell pas estret
on Hèrcules deixà els seus dos senyals
perquè els homes no vagen més enllà;
a mà dreta vàrem deixar Sevilla,
i a l’altra mà havíem deixat Ceuta.
‘Oh germans’, els vaig dir, ‘que per cent mil
perills heu arribat a l’occident,
a aquesta breu vigília dels sentits
que encara ens queda per aprofitar
no li vulgueu negar l’experiència
del món sense habitants, seguint el sol.
Recordeu la llavor d’on heu eixit:
no vau ser fets per viure com les bèsties,
sinó adquirint virtut i coneixença.’
Vaig donar als companys tan gran desig
de fer camí, amb aquest petit discurs,
que a penes si els podia retenir;
i, amb la popa girada a l’orient,
dels rems vam fer ales per a un vol boig,
sempre guanyant camí cap a l’esquerra.
A la nit veia totes les estrelles
de l’altre pol, i el nostre era tan baix
que no s’alçava ja del sòl del mar.
Cinc voltes s’encengué i cinc s’apagà
la llum que es veu per sota de la lluna
després de travessar el pas terrible,
quan va sorgir una muntanya, bruna
per la distància, i em semblà tan alta
com no n’havia vista mai cap altra.
La nostra joia aviat es tornà plor:
de la nova terra nasqué un gran vent
que va envestir el vaixell per davant.
.
El féu girar tres voltes amb les aigües;
a la quarta, la popa es va aixecar
i la proa baixà, com volgué un altre,
.
fins que damunt nostre es tancà la mar».
.

Versió de Joan F. Mira

.

.

..

.

Konstandinos Kavafis

Esborranys i poemes inacabats

Pròleg, traducció i notes d’Eusebi Ayensa

Jardins de Samarcanda

Cafè Central / Eumo Ediorial. Vic, 2011

ISBN: 9788497663977

.

.

.

The works of

Alfred Lord Tennyson

Wordsworth Poetry Library

Wordsworth Editions Limited. London, 2008

ISBN: 9781853264146

.

.

.

Haroldo de Campos

Crisantiempo (inclou finismundo).

Traducción y prólogo.

de Andrés Sánches Robayna

Acantilado, 127

Quaderns Crema. Barcelona, 2006

ISBN: 9788496489448

.

.

.

Jorge Luis Borges

Obras completas – 3 (1975 – 1985)

Emecé Editores.

Buenos Aires, Argentina, 2005

ISBN: 9789500426473

.

.

.

Dante Alighieri

Divina Comèdia

Versió de Joan F. Mira

Proa. Barcelona, 2000

ISBN: 9788484370024

.

.

.

Finismundo, d’ Haroldo de Campos. Ulisses traspassa el límit.

.

..

.

finismundo: a última viagem

.

.

…per voler veder trapassò il segno

.

I.

.

Último

Odisseu multi-

ardiloso             —no extremo

Avernotenso límite               —re-

propõe a viagem.

                                                                                Onde de Hércules

as vigilantes colunas à onda

escarmentam:            vedando mais um

passo            —onde passar avante quer 

dizer trans-

gredir a medida            as si-

gilosas siglas do Não.

                                                                                  Onde

a desmesura         húbris-propensa                       ad-

verte:          não 

ao nauta               —Odisseu  (

branca erigindo a capitânea

cabeça ao alvo endereçada)                      pre-

medita:        trans-

passar o passo:            o impasse-

-a-ser:           enigma

resolto          ( se afinal ) em

finas carenas

de ensafirado desdém         —ousar.

Ousar o mais:

o além-retorno          o após: im-

previsto filame na teia de Penélope.

                                                                                                               Ousar

desmemoriado de Ítaca                                  — o

além-memória         —  o

revés:           Ítaca ao avesso:

a não pacificada

vigília do guerreiro                            — no lugar

da ventura o aventuroso

deslugar          il folle volo.

Tentar o não tentado                         —

expatriado esconjuro aos deuses-lares

                                                                                                   Re-

incidir na partida.           Ousar           —

húbris-propulso              — o mar

atrás do mar.               O ínvio-obscuro

caos pelaginoso

até onde se esconde a proibida

geografia do Éden — Paradiso

terreno:         o umbráculo interdito:

a lucarna:        por ali

istmo            extremo ínsula

se tem acceso ao céu

terrestre           ao transfinito.

                                                                                          Odisseus senescendo

rechaça a pervasiva           — capitoso

regaço de Penélope             —

consolação  da paz.             Quilha nas ondas

sulca mais uma vez             (qual nunca antes)

o irado

espelho de Poséidon:          o cor-de-vinho

coraçao do maroceano.

                                                                     Destino:                       o desatino

o não mapeado.

Finismundo:            alí

onde comença a infranqueada

fronteira do extracéu.

.

                                                         Assim:

partir o lacre ao proibido:                                  des-

virginar o véu.                  Lance

los lances.               Irremissa

missão voraginosa.

                                                         Ele foi            —

Odisseu.

                                                    Não conta a lenda antiga

do Polúmetis o fado demasiado.

                                                                                Ou se conta

desvaira variando:           infinda o fim.

Odisseu foi.             Perdeu os companheiros.

À beira-vista

da ínsula ansiada            — vendo já

o alcançável Éden ao quase

toque da mão:           os deuses conspiraram.

O céu suscita os escarcéus do arcano.

A nave repelida

abisma-se             soprada de destino.

                                                                          Odisseu não aporta.

Efêmeros sinais no torbelinho

acusam-lhe o naufrágio            —

instam          mas declinam

sossobrados no instante.

                                                                      Água só.              Rasuras.

E o fado esfaimando.           Última

                                                                                     thánatos eks halós

                                                             morte que provém do mar salino

húbris.

                                   Odisseu senescente

da glória recusou a pompa fúnebre.

Só um sulco

cicatriza no peito de Poséidon.

Clausurou-se o ponto.             O redondo

oceano ressona taciturno.

Serena agora o canto convulsivo

o doceamargo pranto das sereias

( ultrassom incaptado a ouvido humano ).

.

.

.

                                                                                           … ma l’un di voi dica

                                                              dove per lui perduto a morir gisse

.

.

2.

.

Urbano Ulisses

sobrevivido ao mito

( eu e Você          meu hipo-

côndrico crítico

leitor )             — civil

factótum        (polúmetis? )

do acaso computadorizado.                   Teu

epitáfio?           Margem de erro:                   traço

mínimo digitado

e à pressa cancelado

no líquido cristal verdefluente.

                                                                                                     Périplo?

Não há.            Viguiam-te os semáforos.

Teu fogo prometéico se resume

à cabeça de um fósforo                                   — Lúcifer

portátil          e/ou

ninharia flamífera.

                                                           Capitula

( cabeça fria )

tua húbris.                                   Nem sinal

de sereias.

Penúltima                                     — é o máximo a que aspira

tua penúria de última

Tule.                 Um postal do Edén

com isso te contentas.

.

Açuladas sirenes

cortam teu coração cotidiano.

.

.

Haroldo de Campos

.

.

.

.

.

.

Versió en anglès (fragment)

.

Finismundo: The Last Voyage

…per voler veder traspasó il segno.

…because he wished to see, he trespassed the sign

.

.

I

.

.

Ultimate

Odysseus multi-

artful                          —in the extreme

Avernotense limit                 —re-

proposes a voyage.

                                                        Where, from Hercules

vigilant columns the wave

castigate:                                   veering off one more

step                             —where to go a-

head                           means to trans-

gress the mesure                                                       the si-

lent sigils of Fate.

.

                                                                          Where

the unbound            hubris-prone                      ad-

vises:      Not!

to the Naut               —Odysseus (

pale erecting the captaining

head to the goal addressed )                              pre-

meditates              trans-

pass the pass-

age:                           the impasse-

to-be:                       enigma

solved                     (if at last) in

thin hulls of

(in)sapphire(d) airs                           —defy.

Defy most:

the beyond-return                                 the post          : un-

foreseen thread in Penelope’s web.

..

                                                                                                             Defy

(un)memory(able) man of Ithaca           —that

beyond-memory                          —the re-

verse:                         Ithaca reversed:

nonpacified

vigil of the warrior                           in place of

the venture the adventurous

(dis)place             il folle volo.

Try the untried

you expatriate                   —damned to the gods-lares.

                                                                                                         To re-

iterate in leaving.                            Defy         —

hubris-propelled                            —sea

after sea.                The impervious-obscure

Pelasgian chaos

up to where is hidden the forbidden

geography of Eden— Paradiso

on Earth:                 the interdicted portal:

the lucerne                                over there

isthmus                    extreme isle

open access to terrestrial

heaven:                     to transfinite.

.

.

Haroldo de Campos

Finismundo (fragment)

Traducció d’Antonio Sergio Bessa

..

.

..

.

Versió en castellà (fragment, continuació de l’anterior)

..

finismundo: el último viaje (cont.).

 .

.

                                                                                              Odiseo encanece

rechaza el evasivo                   — oloroso

regazo de Penélope                 —

consuelo de la paz.                  Quila en las ondas

surca otra vez                             (cual nunca antes)

el airado

espejo de Poseidón:                 el marocéano

corazón vinoso.

                                                                            Destino:                 el desatino

el no mapeado

Finismundo:                     allí

donde comienza la infranqueada

frontera: el extracielo.

.

                                                                  Así:

romper el lacre a lo prohibido:                   des-

virgar el velo.                       Lance

de los lances.           Irremisa

misión vertiginosa.

                                                            Él fue           —

Odiseo.

                                                     No cuenta la leyenda antigua

de Polúmetis el hado demasiado.

                                                                                               O si cuenta

desvaría variando:           finta al fin.

Odiseo fue.             Perdió a los compañeros.

Al borde de la vista

de la ínsula ansiada          — viendo ya

el alcanzable Edén casi a

la mano:          los dioses conspiraron.

Suscita el cielo escarceos de lo más hondo.

La nave repelida

se abisma                soplada de destino.

                                                                           Odiseo no arriba.

Efímeras señales en el vórtice

le acusan el naufragio              —

instan           pero declinan

en el instante zozobradas.

                                                                        Agua sólo.               Raeduras.

Y el hado hambreando.                 Última

                                                                                            thánatos eks halós

                                                            muerte que proviene del mar salino

hybris.

                                     Odiseo senescente

rechazó de la gloria el fasto fúnebre.

Sólo un surco

cicatriza en el pecho de Poseidón.

Cerróse el ponto.            El redondo

océano resuena taciturno.

Serena ahora el canto convulsivo

el dulceamargo llanto de sirenas

( ultrasonido incaptado a oído humano ).

.

.

Haroldo de Campos

Finismundo

Versió en castellà d’Andrés Sánchez Robayna

.

.

.

.

Versió en català (a càrrec del blog  PALUMBUS COLUMBUS )

.

.

finismon: el darrer viatge

.

.                                                                                                 … ma un di voi dica

                                                                       dove per lui perduto a morir gisse

.

.

2

.

Urbà Ulisses

sobreviscut al mite

(jo i Tu          mon hipo-

condríac crític

lector)            — civil

factòtum       (¿polúmetis?)

de l’atzar computeritzat.           Ton

epitafi?          Marge d’error:                traç

mínim digitat

i de pressa cancel·lat

en líquid vidre verdfluent.

                                                                                      ¿Periple?

No n’hi ha.        T’espien los semàfors.

El teu foc prometeic es resumeix

en la punta d’un misto.                         — Lucifer

portàtil          i/o

bajanada flamígera.

                                                     Capitula

(cap fred)

la teua hybris.                     Ni senyal

de nereides.

Penúltima                          — és al que més aspira

la teua penúria d’última

Tule.                          Una postal de l’Edèn

amb aixo t’acontentes.

.

Aquissades sirenes

tallen lo teu cor quotidià.

.

Haroldo de Campos

Finismundo (2)

Versió en català inclosa en el blog PALUMBUS COLUMBUS

.

.

.

.

Haroldo de Campos (São Paulo, 19 d’agost de 1929 — São Paulo, 16 d’agost de 2003)

NOVAS. Selected writings

haroldo de campos

Edited and with an introduction by

Antonio Sergio Bessa and Odile Cisneros

Foreword by Roland Greene

Northwestern University Press. Evanston, Illinois, 2007

ISBN: 978081012030

.

.

Haroldo de Campos

Crisantiempo (inclou finismundo).

Traducción y prólogo.

de Andrés Sánches Robayna

Acantilado, 127

Quaderns Crema. Barcelona, 2006

ISBN: 9788496489448

.

.

.

VERSIÓ CATALANA:

finismón: l’últim viatge, al blog PALUMBUS COLUMBUS

.

.

.

.

HAROLDO DE CAMPOS LLEGEIX FINISMUNDO:

.

.

.

Vegeu l’article: HAROLDO DE CAMPOS: A HÝBRIS DE UM VIAJANTE

.

.

.

.

.

A ira, Deusa, celebra do Peleio Aquilles (Iliada. Trad. Haroldo de Campos)

.

.


Haroldo de Campos (São Paulo, 19 d'agost de 1929 — São Paulo, 16 d'agost de 2003)

A ira. Deusa, celebra do Peleio Aquiles,

o irado desvario, que aos Aqueus tantas penas

trouxe, e incontáveis almas arrojou no Hades

de valentes, de heróis, espólio para os cães,

pasto de aves rapaces: fez-se a lei de Zeus;

desde que por primeiro discórdia apartou

o Atreide, chefe de homens, e o divino Aquiles.

.

Iliada, I, 1-7

.

.

Traducció de Haroldo de Campos

.

.

Ilíada de Homero

Traduçao de Haroldo de Campos

Benvirá

Ed. Saraiva. São Paulo, Brasil, 2002

ISBN: 9788575810217

.

.

.