Arxius

Posts Tagged ‘Hèctor’

Hèctor als «Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics», de Salvador Espriu

.

.

.

Estrany - EspriuEntre el maig i el juny de 1975 Salvador Espriu va anar escrivint una sèrie de quaranta-dues proses per tal d’il·lustrar verbalment uns dibuixos que Cèsar Estrany li havia deixat amb aquesta intenció i que representaven personatges mítics de l’antiguitat clàssica.

El dia 12 demaig de 1976 s’acabà d’imprimir a Barcelona, «a cura de Cèsar Estrany», un llibre que reproduïa els dibuixos i les proses escrites per Espriu per il·lustrar-los: Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics. […]

Espriu considerà l’edició de Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics com el final de la seva col·laboració amb el dibuixant, però ell continuà escrivint proses sobre personatges i temes de mitologia clàssica fins que en tingué cinquanta-vuit més, les quals ordenà a la seva manera amb les quaranta-dues d’am per confegir-ne el llibre Les roques i el mar, el blau, les cent proses del qual tenia llestes l’abril de 1981, en què les lliurà a Edicions del Mall.

[…]

Pel que fa a les quaranta-dues proses de Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics, Espriu no en trià els temes: els personatges que donen títol als seus textos li eren imposats pel que el dibuixant li deia que representava el dibuix i Estrany, segons explicava Espriu en un «Pròleg» seu que duia aquell llibre, havia seguit «amb un cert caprici una tria personal». Val a dir, doncs, que Espriu entenia i volia deixar clar que no havia fet res més, ell, que escriure una il·lustració verbal per a uns dibuixos i que doncs se’n ren­tava les mans, dels temes, car eren responsabilitat de l’autor dels dibuixos.

Aquesta distància que pren aquí Espriu es reflecteix més d’un cop en els textos, sobretot cada vegada que l’autor dels mots que acompanyen els di­buixos es veu obligat pels dibuixos a comentar representacions que ell sap que no acaben de concordar amb aspectes, centrals a voltes, atribuïts per la tradició mitogràfica als personatges dibuixats. Així, la prosa «Un silè» co­mença dient: «Si un autor abans esmenat per nosaltres tenia raó, ets massa jove per a ser un silè.» Abans, en efecte, Espriu havia basat una part del co­mentari que li mereixia «un sàtir» en la diferència entre sàtirs i silens i havia fet proferir a Pulcre Trompel·li que «Pausànias afirmava que els segons no eren sinó sàtirs vells». Després, un altre dia, incòmode davant d’un silè que no és vell, Espriu s’hi dirigeix tirant-li en cara que, segons Pausànias, no pot ser un silè.

Una Amazona - Cèsar Estrany

Una Amazona – Cèsar Estrany

D’altres vegades, Espriu és més subtil, però es troba davant del mateix problema. Estrany li devia haver passat el dibuix d’una noia jove, nua, d’es­quena, que es pentinava, dient-li que era Erato: Erato precisament i no no­més una de les muses ni cap altra d’elles. En canvi, li havia passat el dibuix d’un centaure dient-li que era «un centaure» o, igualment, el d’«una ama­zona». A Espriu li plaïa d’aprofitar la indeterminació per exemple per re­marcar que el centaure en qüestió no era Quiró i per fer que Pulcre Trom­pel·li, malgrat la seva erudició, hagués de reconèixer, «força humiliat, un tros afligit», no saber «ben bé qui és». O bé prenia peu d’aquesta indeterminació per expressar, molt a les clares, tot el que anava malament en el di­buix. I en aquest sentit el de l’amazona és paradigmàtic. D’entrada diu qua­tre noms de possibles amazones —l’última de les quals li permet de ficar-se amb el lector— només per afegir que la del dibuix és «una simple amazo­na sense nom, de les de la tropa de xoc»; a continuació, i com que li sembla de veres xocant una amazona sense cavall, diu de passada que la noia acaba de sortir del bosc —hi ha efectivament uns arbres i fulles al seu darrere— «on deu haver deixat la cavalcadura». Per sort la noia té arc, sobre el qual Espriu ironitza, però la tradició posa en relació el caràcter d’arqueres de les amazones amb allò que les caracteritza fins al punt —ho sap Espriu, però no el dibuixant— de justificar-ne el nom: en efecte, els antics etimologitzaven aquest nom com significant «sense pit» i explicaven que era perquè se’l tallaven per poder disparar més bé l’arc, perquè no els fes nosa en aquesta operació. Obligat a parlar d’una noia que és una amazona però no sabem quina, sense cavall i a més a més amb tots dos pits, Espriu comenta: «Es jove, i el dibuixant no l’ha mutilada» i afegeix, un pèl cínic: «Ens en felici­tem, pel plaer estètic que ens dóna la contemplació d’aquesta esplèndida fi­gura de noia, tota sencera.» Fora de les dades mítiques, acaba ficant-se di­rectament amb el dibuix, com abans en el cas del centaure: que «tenia la gropa una mica curta», feia que digués la senyora Marigó del centaure, i ara subratlla sobre l’amazona que es troba en una posició tan forçada, amb les cames tan obertes, que li fa por que si es mou no esquinci el paper.

.

Carles Miralles
Introducció a la publicació de
Les roques i el mar, el blau
del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu.

.

.

.

.

.

Estrany - Espriu  Hèctor

.

.

.

Hèctor

.

.

«Vet aquí tot un home, un home en la seva plenitud viril», va dir l’entesa senyora Magdalena Blasi. «Musculat, amb barbes i bigotis, un nas força recte i uns ulls molt bonics. I s’ha nuat tan rebé de braços i de cames, que ni el meu susceptible pudor no pot sentir-se ferit.» Pulcre Trompel·li, en escoltar amb deferència la darrera frase, va haver de reprimir una mitja rialleta. «Va ser un heroi respectuós, un model de cortesia, un fill exemplar, un marit fidel, un pare excel·lent», precisava Pulcre. «I un protector amb un concepte agudíssim del deure, un noble defensor de la seva família, de la seva ciutat i del seu poble.» «Que simpàtic!», concedia, una mica reticent, la senyora Magdalena Blasi, que es malfiava per sistema del més petit elogi adreçat als altres. «Amb tantes qualitats, deuria tanmateix acabar, posem per cas, segons una comparança del meu temps, com el rosari de l’aurora.» «Sí, la seva mort no va ser feliç», afirmà, procurant d’endevinar l’abast de l’antiquada expressió, Pulcre Trompel·li. «No n’hi ha cap que ho sigui», tallà, eixuta, adusta, la senyora Magdalena Blasi. Pulcre es va inclinar, versallesc, davant aquella experiència octogenària. «La seva mirada és trista. El noto preocupat», prosseguia, després d’una curta pausa, la interlocutora. «És que sap la funesta sort que li toca. I també la calamitosa de la família i la catastròfica de la pàtria», va aclarir Pulcre Trompel·li. «Bah, no hi ha ningú que no ignori la seva desgràcia final», menyspreava la vella dama. «No, el casc n’és l’única causa. Ha de pesar unes quantes arroves, si no un quintar. Si se’l treia, almenys s’airejaria», observà la senyora Magdalena Blasi. «Gosaria apuntar que els seus pensaments el turmenten. I li sobren motius», va rebatre, amable, Pulcre. «Pensaments? No entenc de què em parla. Jo, que a les meves altures he posseït de tot, no n’he tingut mai cap, i no és que me’n queixi. No, el casc l’ha d’emmurriar. Que se’l llevi, que se’l llevi i se sentirà de seguida més bé», s’entossudia la sagaç contempladora. «On va, amb aquesta nosa. Jo ja patiria de migranya», va concloure, amb una enèrgica certitud, la senyora Magdalena Blasi.

Salvador Espriu
Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics

.

.

.

.

Salvador Espriu

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985)

Estrany - EspriuCèsar Estrany – Salvador Espriu

Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics

Edició a cura de Cèsar Estrany

Barcelona, 1976

ISBN: 8440012403

.

.

.

Espriu  Les roques i el mar, el blauSalvador Espriu.

Les roques i el mar, el blau.

Edició crítica a cura de Carmina Jori i Carles Miralles.

Centre de documentació i estudi Salvador Espriu.

Edicions 62. Barcelona, 1996.

ISBN: 9788429742008

.

.

.

My weariness of epic proportions, de Charles Simic

.

.

.

My Weariness of Epic Proportions
.
I like it when
Achilles
Gets killed
And even his buddy Patroclus—
And that hothead Hector—
And the whole Greek and Trojan
Jeunesse doree
Are more or less
Expertly slaughtered
So there’s finally
Peace and quiet
(The gods having momentarily
Shut up)
One can hear
A bird sing
And a daughter ask her mother
Whether she can go to the well
And of course she can
By that lovely little path
That winds through
The olive orchard
.

Dušan "Charles" Simić (Душан "Чарлс" Симић); Belgrad, Sèrbia, 1938)

Dušan “Charles” Simić (Душан “Чарлс” Симић); Belgrad, Sèrbia, 1938)

Charles Simic

.

.

.

.

.

.

.

El meu esgotament de proporcions èpiques
.
M’agrada quan
maten
Aquil·les
i fins i tot el seu col·lega Patrocle—
i aquest cap calent d’Hèctor—
i tota la jeunesse dorée
grega i troiana
és més o menys
destrament esquarterada
i finalment hi ha
pau i tranquilitat
(havent els déus callat
per un moment)
es pot sentir
un ocell cantar
i una filla demananar a sa mare
si pot anar a la font
i tant que hi pot anar
per aquest formós caminet
que s’enfila per
l’olivereda.
.
Charles Simic

.

.

.

.

El casc / The helmet, de Michael Longley

..

.

“…, Hektor held out his arms
to take his baby. But the child squirmed round
on the nurse’s bosom ad began to wail,
terrified by his father’s great war helm—
the flashing bronze, the crest with horsehair plume
tossed like a living thing at every nod.
His father began laughing, and his mother
laughed as well. Then from his handsome head
Hektor lifted off his helm and bent
to place it, bright with sunlight, on the ground.
When he had kissed his child and swung him high
to dandle him, he said his prayer:
…………………………………………………………………..O Zeus
and all immortals, may this child, my son,
become like me a prince among the Trojans.
Let him be strong and brave and rule in power
at Ilion; then someday men will say
‘This fellow is far better than his father!’
seeing home from war, and in his arms
the bloodstained gear of some tall warrior slain—
making his mother proud.”
.
Homer, Iliad, Book Six
Translation by Robert Fitzgerald

.

.

“…i al seu fill esplèndid Hèctor va estendre
les mans, però el nen petit en el si de l’esvelta nodrissa
s’arraulí tot xisclant; l’atordia la vista del pare,
esverat pel plomall de pèl de cavall i pel bronze,
quan va veure el plomall que a la cimera onejava.
I esclafiren a riure la mare augusta i el pare,
i a l’instant es llevà el casc del cap el gran Hèctor
dipositant-lo als seus peus, el fúlgid casc, i va prendre
el seu fill, i el besà i va bressolar-lo, doncs, amb els braços
i parlà així, i féu un prec a Zeus i als déus venturosos:
«Concediu-me que aquest, oh Zeus i els déus venturosos,
ja que és fill meu, tant com jo enmig dels troians excel·leixi,
que sigui brau i valent i que Ílion, fort, senyoregi,
i que la gent pugui dir: “Aquest molt més que el seu pare
val” quan ell torni del xoc amb les sangoses despulles
d’un home fort que hagi occit, i se’n gaubi el cor de la mare.»
.

Homer. Ilíada, cant VI, 466-484.
Traducció de Manuel Balasch (2ª) (1997)

.

.

.

.

.
THE HELMET

When shiny Hector reached out for his son, the wean
Squirmed and buried his head between his nurse’s breasts
And howled, terrorized by his father, by flashing bronze
And the nightmarish nodding of the horse-hair crest.
.

Michael Longley (Belfast, Irlanda del Nord, 1939)

Michael Longley (Belfast, Irlanda del Nord, 1939)

His daddy laughed, his mammy laughed, and his daddy
Took off the helmet and laid it on the ground to gleam,
Then kissed the babbie and dandled him in his arms and
Prayed that his son might grow up bloodier than him.
.
Michael Longley

.

.

.

.

EL CASC

Quan el lluent Hèctor es va acostar al seu fill, el nadó
es va retorçar i va enfonsar el cap entre els pits de la nodrissa
i va udolar, terroritzat pel seu pare, pel bronze parpellejant
i el balanceig espantós del plomall de crin de cavall.
.
El seu papa rigué, la seva mama rigué, i el seu papa
es llevà el casc i el deixà a terra, lluent,
llavors va besar el bebè i el va bressolar en els seus braços i
va pregar que el seu fill pogués créixer més sanguinari que ell.

.

..

.

.

Michael Longley - PoemsMichael Longley

Collected Poems

Cape Poetry

Jonathan Cape. Random House. London, 2006

ISBN: 9780224080446

.

.

Iliad - Robert FitzgeraldThe Iliad

Homer

Translated by Robert Fitzgerald.

Anchor Press/Doubleday

Garden City, New York 1974

ISBN: 038505940X

.

Ilíada BalaschHomer. La Ilíada.

Traducció i notes de Manuel Balasch.

Proa

Barcelona, 1997.

ISBN: 9788482564098

.

.

.

Andròmaca plora la mort d’Hèctor i l’orfenesa del seu fill. Artur Masriera

.

.

.

.

.
.

ANDRÓMACA PLORA LA MORT D’HECTOR

Y LA ORFANESA DE SON FILL

.

.

(Ilíada, d’Homer, Llibre XXII, vers 477 al 514)

.

Artur Masriera (1860 – 1929)

Hector, trista de mi!… tots dos visquerem
Ab lo mateix mal fat; ja ab ell nasquerem,
De Príam tú de Troya en lo Palau,
A Thebes, malhaurada, jo naixía,
Y sent nina, Hetión allí’m nodría
De les selves de Placo en mitj l’afrau.

Avuy… ¡quina dissort! ¡quant melló’m fora
No haver nascut! l’abisme á tú’t devora
¡Y’m dexes plorant viuda en nostra llar!
Lo nostre fill, pobret, cap benhaurança
Tindrá al mon sense tú. ¿quina esperança
Si es que’s lliura dels Grechs, li ha de restar?

Los alters axamplant llurs propies fites
Li robarán los camps i les cullites,
Com orfe’l mirarán desamparat,
Y ab lo cap baix y’ls ulls qu’el plor amara
Als companys de la taula del seu pare
Demanará un bocí per caritat!

Al mantell y á la túnica agafantse
D’aquest y aquell, lo sentiran quexantse
De sa trista misèria, ¡al meu fillet!
Y lo més compassiu tot fentli agravi,
Li dará un glop per remullar lo llavi,
Mes no li calmará l’ardenta set!

Potsé algun nin qui tinga pare y mare
De casa’l trega y’l bofetege encare
Dihentli: -¡Fuig d’aquí, que’l pare teu
Ja no’ns paga festins, com ans solia!-
Y avergonyit plorant, al caure’l dia,
Lo veuré retornar al costat meu.

¡Tú! abans que per cadira d’or tenies
Los genolls de ton pare, y sols volies
De la carn tendre’l més triat bocí;
Que cansat de jogar, jo’t contemplava
Com la son de tos parpres s’amparava
Dormint ditxós en ton bressol de lli.

Que en braços de la vida manyagoya
Somniant te mirava molt cofoya,
Mes, sense pare avuy ¡ay quin doló’!
¡Sense l’Héctor aquell que les muralles
Y torreons de Troya, en cent batalles
Defensava ab coratge de lleó!

¡Oh Héctor!; ara mort lluny de tos pares
A les naus enemigues t’en anares,
Y’ls cuchs bellugadiços y’ls mastins
Ab ton cós nú se saciarán depressa,
¡Y per amarch recort de ma viudesa
No més tes robres guardaré aquí dins!

Aquelles robes fines, virolades
Per mans de les donzelles treballades
¡Ni tan sols per enterrarte’t servirán!
Que’l foch devorador les consumesca
Y ta gloria d’exemple que servesca
Als Troyans y Troyanes que vindrán.

.

ARTUR MASRIERA

.

.

.

.

La Tradició Catalana
Scientia – Ars – Litterae
Revista quinzenal ilustrada
Any II, nº 10

.
Llibreria y Tipografia Católica
Barcelona, 15 de juliol de 1894

.

.

.

El bisbe Joan Margarit ens parla d’Hèctor al «Corona regum»

.

.

Joan Margarit i Pau (Girona, 1422 – Roma, 1484)

.

La Corona regum és un tractat humanistic dedicat a l’educació de Ferran d’Aragó, el futur rei catòlic. Joan Margarit construeix el seu discurs partint d’un dels símbols més emblemàtics de la monarquia, la corona. Al voltant de la significació de la corona reial el nostre humanista articula el seu pensament moral i politic que el portarà a traçar un programa pedagogic per al príncep per mitjà de l’exortació al conreu de les virtuts. […]

El pensament moral i politic sobre l’educació del príncep que Joan Margarit exposa en la Corona regum està estructurat al llarg de quaranta capitols a través de l’associació de cadascuna de les pedres precioses que integren la corona del futur rei amb la virtut que indica cada pedra. […]

.

M. Isabel Segarra
Introducció a l’edició de la Corona regum

.

.

Margarit escriví en llatí les seves obres més importants i també una gran part dels seus discursos. És un home plenament integrat en l’ideari renaixentista, tant per la seva actitud personal, com per la seva activitat pública. La seva producció literària és, doncs, absolutament representativa de la producció humanística. Sense cap mena de dubte, Margarit escriví sota la pressió dels esdeveniments importants que li tocà viure i la seva obra és una obra compromesa amb el seu temps. Erudit i bibliòfil, jurisconsult i historiador notable, orador i politic de prestigi, Margarit escriví una bona quantitat d’obres […], d’una importància extraordinària per a la història de l’humanisme dels Països Catalans.  Al costat de Jeroni Pau és una de les figures més internacionals i més acostades al moviment humanistic italià. […]

.

Mariàngela Vilallonga
La literatura llatina a Catalunya al segle XV

.

.

.

.

20. El diamant o la fortalesa

.

El diamant és la pedra resplendent de la diadema reial de més gran preu i estimació. Té un color ferruginós. Aquesta pedra es compara a la virtut de la fortalesa per la seva múltiple natura i significat, perquè el diamant és la més forta de totes les pedres precioses. […]

[…]

[…] hi ha set classes de fortalesa: la prime­ra es diu civil, la segona servil, la tercera militar, la quarta furiosa, la cin­quena consuetudinària, la sisena bestial, la setena virtuosa. La primera, que es diu civil, es produeix quan algú escomet quelcom terrible o ardu, per consideració del que es diu d’ell entre la ciutadania, entre els de casa seva i entre els pobles de la província, entre els quals aquest home sempre cerca la glòria.

Per això Aristòtil explica en el llibre tercer de l’Ètica que, qual­sevol gesta coratjosa que fes Hèctor, entre els troians sempre hi havia la mateixa consideració, a fi d’evitar que es fessin retrets a Palamedes i al contrari, a fi d’evitar que li fessin retrets a ell mateix. I això els incita­va moltíssim a fer grans gestes de guerra, sumament difícils i plenes dels més grans perills. I aquesta fortalesa fou anomenada fortalesa civil. La segona classe, com hem dit, és o s’anomena fortalesa servil, quan algú per temor del càstig escomet quelcom gran, o ardu, o terrible obligat per la necessitat, i no de manera particularment voluntària. D’aquesta necessitat, Aristòtil en posa un exemple en el llibre tercer de l’Ètica: Hèctor havia decretat a Troia que qui hagués fugit de la guerra, fos mort a garrotades, talment que no fos capaç d’escapar-se dels gos­sos. Molts reis i prínceps i generals de l’exèrcit decreten que si algú en deserta, sigui occit. Altres, tan bon punt han arribat amb l’estol a una determinada ciutat o província, calen foc a l’estol per tal que els soldats entenguin que el camí s’ha d’obrir arreu amb l’espasa. Així doncs, els que han estat empesos per la necessitat i obligats per un temor servil, feren quelcom terrible o ardu. Són forts en la fortalesa servil, que no és molt lloable.

La tercera classe de fortalesa és l’anomenada militar, que sor­geix d’alguna operació militar. Es practica, certament, quan algú esco­met quelcom gran o difícil, que als homes els sembla difícil i terrible. […]

La quarta classe de fortalesa s’anomena furiosa. Es produeix quan algú, endut per la ira, escomet quelcom gran i terrible estovat per l’embriaguesa, borratxo de vi. Aquesta fortalesa no és lloable i no té gaire de servitud sinó molt de vici. […]

La cinquena fortalesa és la consuetudinària, que sorgeix d’una mena de consuetud, com la de tots aquells que tan bon punt entren en guerra o en combat, s’han acostumat a vèncer i a posar en fuga els enemics. […]

La sisena de totes les fortaleses és la que s’anomena bestial, que es practica quan algú s’aboca contra els enemics sense tenir consciència dels perills o del nombre d’homes, sinó que ataca l’enemic amb poder i forces desiguals.

La setena i última fortalesa s’anomena virtuosa quan no pas amb coacció violenta, ni mogut per la ira, ni per una operació militar, o per ignorància, sinó després d’adduir escaients consideracions sobre l’afer, hom va a la guerra i a una situació difícil per esguard i per protecció de l’Estat i per elecció voluntària de cadascú. […]

.

Joan Margarit
Corona regum
Traducció al català de M. Isabel Segarra

.

.

.

.

Joan Margarit

Corona Regvm

A cura de M. Isabel Segarra

Studia Humanitatis 3 (2 vols.)

edicions vitel·la. Bellcaire d’Empordà, 2008

ISBN: 9788493625023

.

.

Mariàngela Vilallonga

La literatura llatina a Catalunya al segle XV

Textos i Estudis de Cultura Catalana, 34

Curial edicions catalanes – Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Barcelona, 1993

ISBN: 9788472569300

.

.

Robert B. Tate

Joan Margarit i Pau, Cardenal i Bisbe de Girona

biblioteca de cultura catalana, 18

Curial edicions catalanes. Barcelona, 1976

ISBN: 8472560856

.

.

Santiago Sobrequés i Vidal

Joan Margarit i Pau. La tràgica fi de l’Edat mitjana a Catalunya

Traducció d’Antoni Dalmau

Editorial Base. Barcelona, 2006

ISBN: 9788485031696

.

.

.

.

Troia al Covarrubias (1611)

.

.

.

.ACHILES. Achylles. Hijo de Peleo y de Thetis, al cual su madre siendo niño le bañó en la laguna Stygia, por lo cual quedó inviolable que no pudo recebir herida en todo su cuerpo, excepto las plantas de los pies, que no se le mojaron por averle çabullido en el agua, tiniéndole asido de ellas. Su fábula es notoria, y sus haçañas  çelebradas por todos los poetas, especialmente por Homero, y por sólo esto fue embididado de Alexandro Magno. Petrarcha soneto 155. Giunto Alessandro a la famosa tomba, et caetera. A qualquiera que loamos de valiente por estremo decimos ser un Achylles, y a los argumentos fuertes y casi indisolubles, e invencibles, llamamos Achylleos. Achylles es nombre Griego αχιλλης, por ventura de αχος, achos, dolor por el que causaba en los contrarios con tantas heridas y muertes. Pero en fin fue muerto por París con una saeta que le enclavó en la planta del pie. (STLC)

.

ELENA. Hija de Júpiter y de Leda, mujer de Tíndaro, rey de Lacedemonia, que de dos huevos que le dejó en el regazo, habiéndola acometido en forma de cisne, del uno nació la dicha Elena y Polux, y del otro Cástor y Clitemnestra. Siendo muy niña la robó Teseo y la recobraron luego sus hermanos, sin haber recebido agravio alguno. Pero después, como la fama de su hermosura volase por todo el mundo, Paris, hijo de Príamo, rey de Troya, juntando algunos navíos fue a Grecia con sólo deseo de verla, y siendo hospedado graciosamente de Menelaos, tuvo tiempo y ocasión de descubrir a Elena la causa de su viaje, y, estando ausente el señor, la robó y se la trujo a Troya. Esta injuria tomó por suya toda Grecia y juntándose los príncipes della en Aulide, ciudad de Beocia, con mil velas navegaron a Asia, destruyendo muchos lugares della, hasta venir a poner cerco a Troya. Murió Paris a manos de los griegos, y Elena volvió a casar con Deifobo, su hermano, pero desconfiados los griegos, que por buena guerra no podían vencer los Troyanos, procuraron vencerlos con traición y conjuración de los que estaban dentro, y con los demás fue Elena, la cual hizo señal con una hacha encendida desde la torre para que el ejército entrase. Tomada la ciudad, entró Menelao en el aposento donde estaba durmiendo Deifobo, y habiéndole muerto, se la llevó. La historia es muy sabida, y celebrada por el príncipe de los poetas, Homero, entre los griegos, y por Virgilio entre los latinos. Elena vale tanto como griega; latine Helena. y los griegos se lla[ma]n Helenes y sus frasis helenismos […]. (TLC)

.

HÉCTOR. Hijo de Príamo y de Hécuba. El más valiente de todos los Troyanos, sic dictus scribit Plato, ab εχω, que significa defiendo, porque defendió su ciudad del ataque de los enemigos y preservó la patria. Si él no hubiera muerto, Troya nunca hubiera  sido tomada. Fue muerto por Achylles y arrastrado por el campo y cerca de los muros de Troya. Estubo por doçe días sin Sepultura, al cabo de los quales fue redimido por mucho precio que le dio el rey Príamo, su padre. Homero, lib. 23, Illiad. Virgilio, primo Aeneid.: Ter circum Illiacos raptaverat Hectora muros / Exanimemque auro corpus vendetta Achylles. (STLC)

.

TROIA. Región de Asia la menor, en la cual fue la ciudad de Ilión, do residió la corte del rey Príamo. A esta mesma llamaron también los escritores Troya, la cual destruyeron los griegos; dijéronse de un rey Troes, y Teucria de Teucro, y Dardania de Dardano. Solemos decir, para significar que en algún lugar hubo edificios suntuosos o gran prosperidad en los señores dellos, y al presente están arruinados, perdidos y olvidada la memoria de aquella grandeza: Aquí fue Troya. (TLC)

.

ULISES. Fue rey de Itaca, fue al cerco de Troya y Homero le ensalzó tanto por su prudencia y sagacidad, que le antepuso a todos los demás príncipes de Grecia, y hizo particular poema de su vida y hazaña, y porque anduvo tantas tierras y fue hospedado de tan diversas gentes, dicen los etimológicos griegos que su nombre está compuesto de dos dicciones ðλων ξενoν, omnium hospitem, vide Pierium Valerio, lib. 12. De asino, titulo ignarus hominumque locorumque. (TLC)

.

.

.

.

Sebastián de Covarrubias Orozco

Tesoro de la Lengua Castellana o Española (1611) [TLC]

Edición de Felipe C. R. Maldonado

Revisada por Manuel Camarero

Nueva Biblioteca de Erudición y Crítica

Editorial Castalia. Madrid, 1995

ISBN: 9788470396854

.

.

Sebastián de Covarrubias

Suplemento al Tesoro de la Lengua Española Castellana [STLC]

Edición de Georgina Dopico y Jacques Lezra

Ediciones Polifemo. Madrid, 2001

ISBN: 9788486547561

.

.

.

Josep Pla abomina la Grècia de color de rosa

.

.

.

LA GRÈCIA DE COLOR DE ROSA

.

.

Arribeu a Grècia amb idees preconcebudes. És natural que sigui així. Heu llegit els llibres universitaris sobre el classicisme, els pròlegs i les notes a peu de página de les traduccions dels autors grecs, les especulacions generalment obscures a què han donat origen l’art i la política dels antics, les notes dels viatgers. Els viatgers de Grècia han estat importantíssims. I encara, potser, els qui no hi anaren mai són els més importants, per exemple Shelley.  Aquest immens embalum de paper —el que per anomenar-ho d’alguna manera se’n diu l’humanisme— ha creat dues coses irreals que han aspirat i aspiren a commoure la gent. D’un cantó s’ha format una interpretació obscura, cabalística i inextricable de la Grècia antiga a la qual la Universitat pedant ha estat molt inclinada, però que ha tingut pocs efectes. Els de l’altre cantó han contribuït decisivament a crear una Grècia de color de rosa, empernada en la sublim majestat de la raó —de la Raó— en tots els aspectes de la vida, de la religió, de l’art, de la política. Quan proposo el viatge a Grècia és per contribuir que la gent en tingui alguna idea concreta i plausible. De la Grècia antiga, en queden dues coses importants, que són la terra i el mar i unes ruïnes i, naturalment, uns llibres. Una de les coses més bèsties que s’han pogut fer és crear una Grècia color de rosa. En la constatació d’aquest fet, acostar-se a Grècia és sempre positiu.

.

Josep Pla i Casadevall (1897 - 1981)

Helena, la dona més bella que ha existit en la terra —almenys fins a l’època de Goethe—, tingué una germana anomenada Clitemnestra. Aquesta senyora era casada amb un rei, més ben dit, amb un home que tenia fama de ser el rei dels reis: Agamèmnon. Aquest monarca era molt donat a la política, a anar d’una banda a l’altra, a viure fora de casa, és a dir, a resoldre el que, per abreujar, s’anomenen problemes. Clitemnestra enganyà el seu marit, fou copiosament adúltera. Els escoliastes, sempre tan enraonats, atribueixen a les absències d’Agamèmnon les lleugereses de la seva esposa. És gairebé segur que ténen raó, perquè el fet sovinteja. El que ja és més difícil de comprendre és que Clitemnestra matés el seu marit enganyat a pesar del sacrifici infligit pel pare a la filla d’ambdós, la simpàtica, suau, inoblidable Ifigènia. La raó d’aquest sacrifici sembla que fou la raó d’Estat, que és una raó que ha existit sempre. El món cristià ha posat sobre Ifigènia un vel de candor i de noblesa, i aquesta classe de vels estan bé. Després, Clitemnestra fou morta pel seu fill, Orestes, per venjar el seu pare; però, des d’aquest fet, no tingué un dia de pau, perquè les fúries el perseguiren, implacables, fins que morí.

.

Aquesta fou la família dels Atrides, descrita pobrament i ràpidament sobre textos d’Homer. ¿Es pot dir que fou una bona família? ¿Es pot proposar com a exemple i com a model? Fou certament una gran família, que tingué la sort de tenir un cronista important: Homer. Avui, una família tan encimbellada, com aquella, en el poder polític, encara que no tothom hi trenqués, seria molt discutida. Si la família fos corrent, la gent se’n separaria. Prendre-la com a model a pesar de la hipèrbole del gran poeta és impossible. Aquil·les formà part d’una altra família de la mateixa època. En alguns moments demostrà tenir una guspira de pietat, però en la guerra fou d’una duresa inexorable, terrible. Travessà Hèctor amb una llança i el féu arrossegar, tres vegades seguides, al voltant de Troia. Homer diu, prudent: «Aquil·les hauria estat una bona persona, i el seu més gran desig hauria estat viure al costat del seu pare, i compartir-hi la pau dels seus regnes: els déus, però, disposaren una altra cosa».  Ja!  Els déus!  Obscur problema… ! De vegades, Homer afirma que els déus, i Júpiter concretament, tenen compassió dels homes. Altres vegades afirma que els déus, sempre ben disposats respecte als homes, no poden res si els homes tenen el fat en contra.  I què és el fat?  És l’esperit del mal?  És el dimoni?  Segons els escoliastes, els déus sempre juguen a la de guanyar, i això a la llarga fatiga. Què és el mal? Sobre aquest important afer tenim poques notícies, i les últimes que en tenim provenen de Sant Agustí —home moreno i nerviós— que digué «que cal que el mal existeixi, perquè sigui sentit el desig del bé». Consolació mediocre!  Miserables problemes!

.

Els grecs antics fabulejaren copiosament sobre aquestes famílies mítiques tan poc recomanables i escriviren tragèdies sobre els seus problemes. Aquestes baluernes es representaven en amfiteatres assolellats, davant el mar, entre oliveres, davant grans multituds. Els esdeveniments més monstruosos, les situacions més terribles, passaren per davant dels seus ulls impressionats mentre anaven menjant fiques seques, unes olives, crostons de pa i una ceba. Aristòtil es cregué obligat a formular en la «Poètica» (encara que molt vagament) la teoria de les catarsis —la teoria del millorament de l’home per l’espectacle del mal, la vivacitat de la compassió pels efectes del terror. Aquesta teoria ha fet gemegar molt les premses, ha produït, almenys, tretze o catorze grans interpretacions. És possible de creure-hi? ¿És alguna cosá més que una especulació de l’humanisme més o menys acadèmic? A la llum dels esdeveniments de la nostra època —que és com totes les èpoques— ho sembla. 

Jacob Burckhardt

.

Divago per la ciutat d’Atenes. Alterno les meves passejades sense objecte amb la lectura de llibres i papers. Confesso la meva fascinació pels vells volums de la «Història de la cultura grega» de Jacob Burckhardt. Després de la seva lectura és impossible de creure en una Grècia de color de rosa. «El poble grec —diu Burckhardt— és el que s’ha fet més mal a ell mateix.» Impressionant judici!

[…]

.

.

Josep Pla

Les escales de llevant

.

.

Josep Pla

Obres completes. Volum 13[…]

Edicions Destino. Barcelona, 1982

ISBN: 8423305457

.

.

.

.

.

El nen Antonio Machado somiava amb els herois de la Ilíada

.

.

.

Antonio Machado Ruiz (Sevilla, 26 de juliol 1875 - Cotlliure, 22 de febrer 1939)

.

.

XVIII 
.

¡Ah, cuando yo era niño 
soñaba con los héroes de la Ilíada! 
Ayax era más fuerte que Diómedes, 
Héctor, más fuerte que Ayax, 
y Aquiles el más fuerte; porque era 
el más fuerte… ¡Inocencias de la infancia! 
¡Ah, cuando yo era niño 
soñaba con los héroes de la Ilíada! 

.

Antonio Machado

Proverbios y cantares

.

.

Fernán Caballero Mitología

'La Mitología contada a los niños e Historia de grandes hombres de la Grecia' (1873) de Fernán Caballero (Cecilia Böhl de Faber). ¿Va descobrir-hi aquí Machado els herois de la Ilíada?

.

.

.


Josep Barceló, el mestre que va ser poeta, canta didàcticament la Ilíada. “Empúries. Poema didascàlic”.

.

.

TARDA DE PLUJA

.

(fragment)

.

[…]

—Llavors, Patrocle, el casc, llança i cuirassa

i escut li pren i el seu carro de guerra

que guia Automedont, l’expert auriga.

En veure l’espurneig d’aquelles armes,

pel sol batudes amb sos raigs aurífics,

fins les muralles, els troians reculen,

puix creuen que els ataca el gran Aquil·les.

I entrebanquen, els morts, arreu, els passos.

Solament, un troià, la cara, els planta.

És l’ardit Sarpedó. Contra Patrocle

tira la llança. Brunzidora, dóna

al cos d’un dels cavalls dels tres que tiren

el carro impetuós i lleugeríssim.

L’auriga baixa i, amb prestesa, talla

del cavall mort el corretjam. Les regnes

dels altres dos, empunya. S’encabriden

en veure a terra el seu company de curses.

Mort Sarpedó, entorn del seu cadàver,

els troians es redrecen i Patrocle,

amb la llança potent del gran Aquil·les,

fereix i mata. Mes en va capola

guerrers i més guerrers. És una dalla

que amb ample rem un segador braceja

i les messes arrasa. Força oculta

vetllava pels troians. Amb gosadia,

l’amic d’Aquil·les, per tres cops, intenta,

per les ingents muralles, enfilar-se.

Apol·lo, cada cop, enrera el torna

i a la quarta vegada dur el commina:

—Enrera, prou! No vol que caigui Troia,

el destí. Fes-te enrera, no batallis.

Ton esforç i el d’Aquil·les són debades!—

Amb son carro de guerra, llança’s Hèctor

en veure les destrosses que Patrocle

ha fet als seus guerrers, contra i amb fúria

dels grecs victoriosos. Una pedra

enormement feixuga li és tirada,

amb braó, per Patrocle. Cau l’auriga

del carro, mes il·lès, Hèctor es queda

i envesteix, ara a peu, amb traces noves.

Lluiten els dos herois. És una lluita

amb udols de tempesta que trosseja

la brancada dels arbres centenaris.

Amb la llança aquil·lina, són nou vides

les que Patrocle occeix cada vegada

que furiós l’enfila amb ira cega.

Però una boira espessa, tot de sobte,

Apol·lo li espargeix i dins la brega

traïa els grecs, llavors victoriosos,

i colpeja Patrocle fent-li caure

el casc bronzí; la llança li esmicola

i l’invencible escut per terra roda.

Amb l’atac no previst, la passa atura,

el cor li falla i, com perduda l’esma,

és lleó del desert que el pren la febre.

I una llança enemiga lleu el fibla

al damunt de l’espatlla sens clavar-s’hi.

Hèctor se’n val. Llavors, dóna llançada

i cau Patrocle al sòl amb gran estrèpit

com hauria caigut una ingent torre.

I exclama Hèctor encegat per l’odi:

—Dels voltors, el teu cos, serà la menja!—

I replica el morent amb la veu dèbil:

—No m’has vençut pas tu, valerós Hèctor.

Els déus m’han pres la vida. Jo podia

a vint més braus que tu, abatre i vèncer.

Poc temps ara viuràs. La mort et sotja.—

En el mateix instant, amb mantell negre,

la mort l’embolcallava impiadosa.

[…]

.

Josep Barceló i Matas

.

.

..

.

Sobre Josep Barceló i Matas (La Bisbal, 1873 – Barcelona, 1963), pedagog, i la seva faceta poètica, ens remetem a l’article de Xavier Cortadellas “Josep Barceló i Matas. El mestre que va ser poeta.”, publicat a la Revista de Girona (229), el març-abril de 2005.

 .

..

.

.

.

J. Barceló i Matas

Empúries

Poema didascàlic

Barcelona, 1959

.

.

Valentí Puig: “…pernoctar a Troia mentre Aquil·les encalçava Hèctor…” (Altes valls)

.

.

Ésser-hi

Valentí Puig (Palma de Mallorca, 1949)

.

Ser a Roma quan Sant Pau parlava als gentils,

veure aixecar-se per primer cop l’artefacte dels Wright,

potejar el fang de Gettysburg quan parlava Lincoln,

pernoctar a Troia mentre Aquil·les encalçava Hèctor,

guiar el pas cec de Milton quan tornà la monarquia,

ser-hi quan arribà l’any mil i el món no va immutar-se,

passar l’estret de Magallanes i entrar al Berlín vençut:

ser un privilegiat de Déu a la barra del bar Joe’s.

.

Valentí Puig

Criminals i estadistes

Altes valls

.

Dama irreprensible

.

El teu hàbitat és la traïció, fins i tot amb les perruqueres.

Tens per instints adquirir, posseïr, dominar. Destruir

marits, escripturar herències, oblidar-te de visitar

els teus tres fills als internats d’ordes menors.

T’entreté veure els amants fent ràfting per torrents

d’aflicció. Pots entregar-te sense mai ser de ningú.

Figura! Puta fina. La nostra Heleneta de Troia.

.

Valentí Puig

Belle dame

Altes valls

.

.

Valentí Puig.

Altes valls

Els llibres de Óssa Menor, 316

Edicions Proa. Barcelona, 2010.

ISBN: 9788475881836

.

.