Arxius

Posts Tagged ‘Hèctor’

El repte al combat singular. Paris i Menelau, Goliat i David, lo rei moro de la Gran Canària i lo rei cristià d’Anglaterra.

.

.

.

Lletra de batalla tramesa per lo rei de la Gran Canària al rei d’Anglaterra.

A tu, rey cristià, qui senyorejaves la illa de Anglaterra, dich yo, Abraym, rey e senyor de la Gran Canària, que si tu vols que aquesta guerra fine entre tu e mi e sese la mortaldat entre lo teu poble e lo meu ―si bé yo en sta illa de Anglaterra sia més poderós que tu no est, axí de viles com de castells com de gent e sforç de cavalleria, car si lo gran Déu t’à donada victòria sobre la mia gent, yo e los meus l’avem aguda de tu e de tots los teus moltes veguades dins la tua pròpria terra―. Emperò si tu volràs que no y haja més scampament de sanch, entrem en camp clos rey per rey, sots tals pactes e convinenses: que si yo venç a tu, tendràs tota Anglaterra sots la mia potestat e senyoria e·m faràs de traüt CC mília nobles cascun any, e en la festa del gran sanct Johan vestiràs unes robes mies ―les quals yo·t trametré―, e aquell dia te hages a trobar en la una de aquestes quatre ciutats, ço és, en la ciutat de Londres, o de Conturberi, o de Salasberi, o en esta ciutat de Varoych, per ço com açí só stat desconfit e açí vull que·s faça la primera festa. E açò serà en memòria e recordació de la victòria que yo hauré aguda de tu. E si fortuna administra que tu sies vençedor, yo me’n tornaré en la mia pròpria terra e tu restaràs ab pau en la tua e ab gran repòs e tranquilitat tu e tots los teus, e més, te restituhiré totes les viles e castells que ab la mia pròpria mà victoriosa he guanyat e conquest.

Aquestes paraules no són per vanaglòria ne per menysprear la corona real, mas per ço com Déu és gran e darà a cascú la part que per sos mèrits serà merexedor.

Joanot Martorell
Tirant lo Blanch. Capítol XIII

.

.

.

.

E [Hector] luego salió e púsose en medio e, tomando una lança, detuvo las haçes de los troyanos, e estuvieron todos quedos. E los resplandeçientes griegos de cabellos lançavan saetas de buena voluntad e piedras e dardos. Mas altamente el rey de los onbres Agamenón dio una boz e dixo:

“¡Çesad, griegos, e no lançéis saetas, fijos de los argibos! ¡Oid qué palabra el cavallero Héctor quiere fablar!”

Así dixo, estos, çesando de la pelea, mucho se maravillaron. E luego Héctor entre los unos e los otros así dixo:

“¡Oidme, troyanos e vosotros, griegos poderosos en armas, e dirévos lo que la voluntad me da en el coraçón! Dicho ha Paris, por quien toda esta contienda ha nasçido, los troyanos e belicosos griegos dexen las armas e las pongan en la tierra mucho criante, e que él e el muy amado de Mares Menalao se pongan en medio e solos peleen por Elena e por todas sus riquezas. E destas armas quien mejor escapare e vençiere lleve a la casa la muger e todas sus riquezas, e todos los otros troyanos e griegos fagan fieles juramientos e firmen la paz”.

De que así hovo dicho, todos se maravillaron e estavan callando.”

.

Ilíada, III
Manuscrit Add. 21245 British Library [s. XV]
(La “Ilíada en romance”).

.

.

I Hèctor […] es va dirigir cap al centre, amb la llança agafada pel mig, decidit a frenar les falanges troianes. I els guerrers es van deturar. Però els aqueus d’abundosos cabells  disparaven contra ell els seus arcs mirant de colpir-lo amb les fletxes i li gitaven rocs. Llavors Agamèmnon, cabdill de guerrers, va cridar amb veu molt forta: «Conteniu-vos, argius! No tireu, joves aqueus, que Hèctor, de casc llambrant, us vol adreçar unes paraules!»

Així els va dir vociferant, i ells es van estar de la lluita i feren silenci tot d’una. I aleshores Hèctor parlà entre els dos bàndols: «Escolteu-me, troians i aqueus de belles gamberes, que us he d’explicar el determini que ha pres Alexandre, el culpable que la guerra esclatés. Us proposa als altres troians i a tots el aqueus que deixeu les llustroses armes sobre la terra que nodreix a molts. I ell i Menelau, que Ares estima, lluitaran al bell mig, tots dos sols, per Hèlena i el conjunt de les seves riqueses, i qui dels dos venci i demostri que és el més fort prendrà els béns i la dona i s’ho endurà tot a la seva llar. I els altres immolarem víctimes per acordar un pacte fidedigne de bona amistat.»

Tals foren les seves paraules. I tots restaren quiets i en silenci.

.

Ilíada, III, 85-96
Traducció de Montserrat Ros

.

.

.

.

Ab tant, així un bort de la val dels felisteus, qui havia nom Goliàs, de Gech, lo qual havia VI colzos e I palm d’alt. Tenia un elm d’aram sobre son cap, era vestit de un esberch, qui era, de la part de fora, tot ple d’hams. Lo pes del seu qual era VMª sicles d’aram. E calsava unes hosses d’aram e un escut d’aram li cobria les espatlles e sos musclos. Lo fust de la sua llance era així gros com un fust de tixador, lo ferro de la llança pasava DC sicles. E son scuder anava devant.

E cridava devers la host dels fills de Ysrael e deye’ls:

—Per què sots venguts axí per combatra? Doncs, no sóm yo filisteu e vosaltres serfs de Saül? Alagits un homa de vosaltres qui·s combata ab mi, cors per cors. E, si ell ma vençs, nós serem servidors vostres, e si yo·l venç, vosaltres serets servidors nostres e servidors serets a nós.

E lo filisteu deya:

—Lliurats a mi un homa qui·s combata ab mi cors per cors.

E com Saül e tot lo poble de Ysrael hagueren oÿdes les peraules les filisteu, hagueren pahor.

.

Primer LLibre dels Reis, 17, 4 – 17,11
“Bíblia del segle XIV” (Manuscrit de la Bibliothèque Nationale de France, fons Colbert, esp. 5, any 1461)

.

.

De les files dels filisteus va sortir aleshores un desafiador, de més de dos metres i mig d’alçada. Era Goliat, de Gat. Duia un casc de bronze i una cuirassa de malla de bronze que pesava cinquanta quilos. Unes polaines de bronze li protegien les cames i portava penjada a les espatlles una javelina també de bronze. El pal de la seva llança era com una plegadora de teixidor; la punta de ferro, sola, ja pesava sis quilos. Davant seu hi anava l’escuder.

Goliat es plantava allà al mig i cridava a les files d’Israel:

—Per què heu sortit a combatre? Jo sóc filisteu, però vosaltres només sou esclaus de Saül. Trieu-vos un home que baixi a lluitar amb mi! Si ell guanya i em mata, serem els vostres vassalls; però si guanyo jo i el mato, vosaltres sereu vassalls nostres i us haureu de sotmetre.

El filisteu afegia:

—Desafio les tropes d’Israel. Que vingui un dels vostres i lluitarem tots dos!

Quan Saül i tots els israelites sentien aquestes paraules del filisteu, quedaven esbalaïts de por.

.

Primer Llibre de Samuel, 17,4 – 17,11
Bíblia catalana interconfessional

.

.

.

.

TirantJoanot Martorell, Martí Joan de Galba

Tirant lo Blanc

A cura de Martí de Riquer

Clàssics catalans Ariel, 1
Editorial Ariel. Barcelona, 1979
ISBN: 8434475022

.

.

Iliada en romanceGuillermo Serés

La traducción en Italia y en España durante el siglo XV

La «Ilíada en romance» y su contexto cultural.

Ediciones Universidad de Salamanca. Salamanca, 1997

ISBN: 9788474818727

.

.

La Iliada Montserrat RosHomer

Ilíada. Vol. I

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2005

ISBN: 8472258599

.

.

Biblia s XIVBíblia del segle XIV
Primer i segon llibres dels Reis

Corpus Biblicum Catalanicum, 6

Associació Bíblica Catalana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Barcelona, 2011
ISBN: 9788498833614

.

.

Biblia interconfessionalLa Bíblia
Traducció interconfessional

Associació Bíblica de Catalunya / Ed. Proa

Il·lustrada per Perico Pastor

Barcelona, 2012
ISBN: 9788475883380

.

.

.

.

.

.

De llops i d’anyells

.

.

.

Llop bn2Mirant-se’l amb un esguard ferreny, Aquil·leu de peus lleugers li va dir: «Hèctor imperdonable, no em parlis de pactes. Com no hi ha juraments lleials entre els lleons i els homes, ni tenen un cor amb els mateixos sentiments els llops i els anyells, sinó que contínuament rumien mals l’un contra l’altre, així tampoc no és possible que tu i jo siguem amics. No hi haurà juraments entre nosaltres dos almenys fins que un de tots dos, en caure, sadolli de sang l’infatigable Ares. […]»

Ilíada, XX

Traducció de Joan Alberich

.

.

.

—————————————————–

.

.

Llavors el llop habitarà amb l’anyell,

la pantera jaurà amb el cabrit,

vedell i lleó pasturaran junts,

els podrà menar un noi petit;

La vaca i l’óssa es faran amigues,

les seves cries jauran plegades

i el lleó menjarà palla com un bou.

L’infantó jugarà sobre el forat de l’àspid,

el deslletat estirarà la mà cap al cau del basilisc.

Isaïes, 11, 6-8

.

El llop i l’anyell pasturaran en bona harmonia, i el lleó menjarà palla com un bou; però la serp s’alimentarà de pols.  La gent no seran dolents ni faran mal sobre tota la meva muntanya santa, ha dit Jahvé. 

Isaïes, 65, 25

.

.

Edward_Hicks_-_Peaceable_Kingdom

Edward Hicks, The Peaceable Kingdom (1826)
National Gallery of Art, Washington, DC

.

.

—————————————————–

.

.

LlullCom Fèlix fon partit de son pare, e fo en un gran boscatge, e hac anat longament, sí encontrà una asalta pastoressa qui guardava bestiar. —Amiga —dix Fèlix—, molt me meravell de vós com tota sola estats en est boscatge, en què són moltes males bísties qui porien dar damnatge a vostra persona; e vós no havets força que vostres ovelles als llops ne a les males bísties defendre poguéssets.

Dix la pastoressa: —Sényer, Déus és esperança, companyia e confort de mon coratge; e en sa guarda e virtut estic en aquest boscatge, car ell ajuda a tots aquells qui en ell se confien; car ha tot poder e tota saviesa e tota bondat, són-me mesa en sa guarda e en sa companyia.

Molt plagueren a Fèlix les paraules que dix la pastora de nostro senyor Déus, e meravellà’s com en ella havia tanta d’esperança e de saviesa; e anà avant en son viatge. E quan hac anat un petit, ell oí que la pastora cridà e plorà molt altament, e viu que corria detràs un llop qui se’n portava un anyell; sí que Fèlix se meravellà de la pastora com havia tant d’ardiment que·l llop encalçava. E dementre que la pastora encalçava lo llop, e Fèlix venia vers ella corrent per ço que li ajudàs, lo llop jaquí l’anyell e aucís e devorà la pastora, e anà a les ovelles e aucís moltes ovelles e molts moltons. Sí que, a gran meravella, entrà Fèlix en pensament de ço que vist havia, e membrà les paraules que la pastora li havia dites de Déu, en què tan fort se confiava.

Ramon Llull, Llibre de meravelles

Libre de meravelles. Edició de Salvador Galmés. Barcelona: Barcino, 1931-1934. 4 v. volum I, llibre I, capítol I, pgs. 27-29

.

.

Alberich IlíadaHomer

La Ilíada.

Introducció, traducció i notes de Joan Alberch i Mariné

Edicions de La Magrana. Barcelona 1996.

ISBN: 9788474108880

.

.

Profetes - Bíblia MontserratLa Bíblia. Profetes

Versió dels textos originals i notes

pels monjos de Montserrat

Editorial Casal i Vall.

Andorra, 1967

.

.

libre-de-meravelles-volum-IVRamon Llull

Libre de meravelles 

Edició de Salvador Galmés

Editorial Barcino.

Barcelona, 1931-1934. 

.

.

.

.

.

Nen, gat, canari; Boy, cat, canary. La Ilíada en miniatura d’Stephen Spender

.
.
.

.

Boy, cat, canary

.

Stephen_Spender

Stephen Spender (Londres, 1909 – 1995)

Our whistling son called his canary Hector.
‘Why?’ I asked.  ‘Because I had always about me
More of Hector with his glittering helmet than
Achilles with his triple-thewed shield.’  He let Hector
Out of his cage, fly up to the ceiling, perch on his chair, hop
While he sat in yellow jersey, doing his homework.
Once, hearing a shout, I entered his room, saw what carnage:
The Siamese cat had worked his tigerish scene;
Hector lay on the floor of his door-open cage
Wings still fluttering, flattened against the sand.
Parallel, horizontal, on the rug, the boy lay
Mouth biting against it, fists hammering boards.
‘Tomorrow let him forget.’ I prayed, ‘Let him not see
What I see in this room of miniature Iliad –
The golden whistling howled down by the dark.’

Stephen Spender

.

.

.

.

gat

.

.

.

.

.

.

Nen, gat, canari

.

El nostre fill canor anomenava Hèctor el seu canari.
“Per què?”, vaig preguntar. “Perquè sempre he estat
més proper a Hèctor amb el seu casc llampant que a
Aquil·les amb el seu escut de tres gruixos.” Deixava sortir Hèctor
de la seva gàbia, volar fins el sostre, emperxar-se a la seva cadira, saltironar
mentre ell seia fent els deures amb jersei groc.
Un cop, en sentir un crit, vaig entrar a la seva cambra i quina carnisseria:
el gat siamès havia muntat la seva escena tigresca;
Hèctor jeia al terra de la seva gàbia esbatanada
encara aletejant, aixafat a la sorra.
Paral·lel, horitzontal, sobre l’estora jeia el  nen
mossegant-s’hi els llavis, punys picant el fustam.
“Demà fes que oblidi” vaig pregar, “fes que no vegi
el que jo veig en la Ilíada en miniatura d’aquesta cambra—
el refilet daurat emmudit pels brams de la fosca.”

canari

.
.

.

.

.

.

Hèctor als «Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics», de Salvador Espriu

.

.

.

Estrany - EspriuEntre el maig i el juny de 1975 Salvador Espriu va anar escrivint una sèrie de quaranta-dues proses per tal d’il·lustrar verbalment uns dibuixos que Cèsar Estrany li havia deixat amb aquesta intenció i que representaven personatges mítics de l’antiguitat clàssica.

El dia 12 demaig de 1976 s’acabà d’imprimir a Barcelona, «a cura de Cèsar Estrany», un llibre que reproduïa els dibuixos i les proses escrites per Espriu per il·lustrar-los: Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics. […]

Espriu considerà l’edició de Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics com el final de la seva col·laboració amb el dibuixant, però ell continuà escrivint proses sobre personatges i temes de mitologia clàssica fins que en tingué cinquanta-vuit més, les quals ordenà a la seva manera amb les quaranta-dues d’am per confegir-ne el llibre Les roques i el mar, el blau, les cent proses del qual tenia llestes l’abril de 1981, en què les lliurà a Edicions del Mall.

[…]

Pel que fa a les quaranta-dues proses de Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics, Espriu no en trià els temes: els personatges que donen títol als seus textos li eren imposats pel que el dibuixant li deia que representava el dibuix i Estrany, segons explicava Espriu en un «Pròleg» seu que duia aquell llibre, havia seguit «amb un cert caprici una tria personal». Val a dir, doncs, que Espriu entenia i volia deixar clar que no havia fet res més, ell, que escriure una il·lustració verbal per a uns dibuixos i que doncs se’n ren­tava les mans, dels temes, car eren responsabilitat de l’autor dels dibuixos.

Aquesta distància que pren aquí Espriu es reflecteix més d’un cop en els textos, sobretot cada vegada que l’autor dels mots que acompanyen els di­buixos es veu obligat pels dibuixos a comentar representacions que ell sap que no acaben de concordar amb aspectes, centrals a voltes, atribuïts per la tradició mitogràfica als personatges dibuixats. Així, la prosa «Un silè» co­mença dient: «Si un autor abans esmenat per nosaltres tenia raó, ets massa jove per a ser un silè.» Abans, en efecte, Espriu havia basat una part del co­mentari que li mereixia «un sàtir» en la diferència entre sàtirs i silens i havia fet proferir a Pulcre Trompel·li que «Pausànias afirmava que els segons no eren sinó sàtirs vells». Després, un altre dia, incòmode davant d’un silè que no és vell, Espriu s’hi dirigeix tirant-li en cara que, segons Pausànias, no pot ser un silè.

Una Amazona - Cèsar Estrany

Una Amazona – Cèsar Estrany

D’altres vegades, Espriu és més subtil, però es troba davant del mateix problema. Estrany li devia haver passat el dibuix d’una noia jove, nua, d’es­quena, que es pentinava, dient-li que era Erato: Erato precisament i no no­més una de les muses ni cap altra d’elles. En canvi, li havia passat el dibuix d’un centaure dient-li que era «un centaure» o, igualment, el d’«una ama­zona». A Espriu li plaïa d’aprofitar la indeterminació per exemple per re­marcar que el centaure en qüestió no era Quiró i per fer que Pulcre Trom­pel·li, malgrat la seva erudició, hagués de reconèixer, «força humiliat, un tros afligit», no saber «ben bé qui és». O bé prenia peu d’aquesta indeterminació per expressar, molt a les clares, tot el que anava malament en el di­buix. I en aquest sentit el de l’amazona és paradigmàtic. D’entrada diu qua­tre noms de possibles amazones —l’última de les quals li permet de ficar-se amb el lector— només per afegir que la del dibuix és «una simple amazo­na sense nom, de les de la tropa de xoc»; a continuació, i com que li sembla de veres xocant una amazona sense cavall, diu de passada que la noia acaba de sortir del bosc —hi ha efectivament uns arbres i fulles al seu darrere— «on deu haver deixat la cavalcadura». Per sort la noia té arc, sobre el qual Espriu ironitza, però la tradició posa en relació el caràcter d’arqueres de les amazones amb allò que les caracteritza fins al punt —ho sap Espriu, però no el dibuixant— de justificar-ne el nom: en efecte, els antics etimologitzaven aquest nom com significant «sense pit» i explicaven que era perquè se’l tallaven per poder disparar més bé l’arc, perquè no els fes nosa en aquesta operació. Obligat a parlar d’una noia que és una amazona però no sabem quina, sense cavall i a més a més amb tots dos pits, Espriu comenta: «Es jove, i el dibuixant no l’ha mutilada» i afegeix, un pèl cínic: «Ens en felici­tem, pel plaer estètic que ens dóna la contemplació d’aquesta esplèndida fi­gura de noia, tota sencera.» Fora de les dades mítiques, acaba ficant-se di­rectament amb el dibuix, com abans en el cas del centaure: que «tenia la gropa una mica curta», feia que digués la senyora Marigó del centaure, i ara subratlla sobre l’amazona que es troba en una posició tan forçada, amb les cames tan obertes, que li fa por que si es mou no esquinci el paper.

.

Carles Miralles
Introducció a la publicació de
Les roques i el mar, el blau
del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu.

.

.

.

.

.

Estrany - Espriu  Hèctor

.

.

.

Hèctor

.

.

«Vet aquí tot un home, un home en la seva plenitud viril», va dir l’entesa senyora Magdalena Blasi. «Musculat, amb barbes i bigotis, un nas força recte i uns ulls molt bonics. I s’ha nuat tan rebé de braços i de cames, que ni el meu susceptible pudor no pot sentir-se ferit.» Pulcre Trompel·li, en escoltar amb deferència la darrera frase, va haver de reprimir una mitja rialleta. «Va ser un heroi respectuós, un model de cortesia, un fill exemplar, un marit fidel, un pare excel·lent», precisava Pulcre. «I un protector amb un concepte agudíssim del deure, un noble defensor de la seva família, de la seva ciutat i del seu poble.» «Que simpàtic!», concedia, una mica reticent, la senyora Magdalena Blasi, que es malfiava per sistema del més petit elogi adreçat als altres. «Amb tantes qualitats, deuria tanmateix acabar, posem per cas, segons una comparança del meu temps, com el rosari de l’aurora.» «Sí, la seva mort no va ser feliç», afirmà, procurant d’endevinar l’abast de l’antiquada expressió, Pulcre Trompel·li. «No n’hi ha cap que ho sigui», tallà, eixuta, adusta, la senyora Magdalena Blasi. Pulcre es va inclinar, versallesc, davant aquella experiència octogenària. «La seva mirada és trista. El noto preocupat», prosseguia, després d’una curta pausa, la interlocutora. «És que sap la funesta sort que li toca. I també la calamitosa de la família i la catastròfica de la pàtria», va aclarir Pulcre Trompel·li. «Bah, no hi ha ningú que no ignori la seva desgràcia final», menyspreava la vella dama. «No, el casc n’és l’única causa. Ha de pesar unes quantes arroves, si no un quintar. Si se’l treia, almenys s’airejaria», observà la senyora Magdalena Blasi. «Gosaria apuntar que els seus pensaments el turmenten. I li sobren motius», va rebatre, amable, Pulcre. «Pensaments? No entenc de què em parla. Jo, que a les meves altures he posseït de tot, no n’he tingut mai cap, i no és que me’n queixi. No, el casc l’ha d’emmurriar. Que se’l llevi, que se’l llevi i se sentirà de seguida més bé», s’entossudia la sagaç contempladora. «On va, amb aquesta nosa. Jo ja patiria de migranya», va concloure, amb una enèrgica certitud, la senyora Magdalena Blasi.

Salvador Espriu
Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics

.

.

.

.

Salvador Espriu

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985)

Estrany - EspriuCèsar Estrany – Salvador Espriu

Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics

Edició a cura de Cèsar Estrany

Barcelona, 1976

ISBN: 8440012403

.

.

.

Espriu  Les roques i el mar, el blauSalvador Espriu.

Les roques i el mar, el blau.

Edició crítica a cura de Carmina Jori i Carles Miralles.

Centre de documentació i estudi Salvador Espriu.

Edicions 62. Barcelona, 1996.

ISBN: 9788429742008

.

.

.

My weariness of epic proportions, de Charles Simic

.

.

.

My Weariness of Epic Proportions
.
I like it when
Achilles
Gets killed
And even his buddy Patroclus—
And that hothead Hector—
And the whole Greek and Trojan
Jeunesse doree
Are more or less
Expertly slaughtered
So there’s finally
Peace and quiet
(The gods having momentarily
Shut up)
One can hear
A bird sing
And a daughter ask her mother
Whether she can go to the well
And of course she can
By that lovely little path
That winds through
The olive orchard
.

Dušan "Charles" Simić (Душан "Чарлс" Симић); Belgrad, Sèrbia, 1938)

Dušan “Charles” Simić (Душан “Чарлс” Симић); Belgrad, Sèrbia, 1938)

Charles Simic

.

.

.

.

.

.

.

El meu esgotament de proporcions èpiques
.
M’agrada quan
maten
Aquil·les
i fins i tot el seu col·lega Patrocle—
i aquest cap calent d’Hèctor—
i tota la jeunesse dorée
grega i troiana
és més o menys
destrament esquarterada
i finalment hi ha
pau i tranquilitat
(havent els déus callat
per un moment)
es pot sentir
un ocell cantar
i una filla demananar a sa mare
si pot anar a la font
i tant que hi pot anar
per aquest formós caminet
que s’enfila per
l’olivereda.
.
Charles Simic

.

.

.

.

El casc / The helmet, de Michael Longley

..

.

“…, Hektor held out his arms
to take his baby. But the child squirmed round
on the nurse’s bosom ad began to wail,
terrified by his father’s great war helm—
the flashing bronze, the crest with horsehair plume
tossed like a living thing at every nod.
His father began laughing, and his mother
laughed as well. Then from his handsome head
Hektor lifted off his helm and bent
to place it, bright with sunlight, on the ground.
When he had kissed his child and swung him high
to dandle him, he said his prayer:
…………………………………………………………………..O Zeus
and all immortals, may this child, my son,
become like me a prince among the Trojans.
Let him be strong and brave and rule in power
at Ilion; then someday men will say
‘This fellow is far better than his father!’
seeing home from war, and in his arms
the bloodstained gear of some tall warrior slain—
making his mother proud.”
.
Homer, Iliad, Book Six
Translation by Robert Fitzgerald

.

.

“…i al seu fill esplèndid Hèctor va estendre
les mans, però el nen petit en el si de l’esvelta nodrissa
s’arraulí tot xisclant; l’atordia la vista del pare,
esverat pel plomall de pèl de cavall i pel bronze,
quan va veure el plomall que a la cimera onejava.
I esclafiren a riure la mare augusta i el pare,
i a l’instant es llevà el casc del cap el gran Hèctor
dipositant-lo als seus peus, el fúlgid casc, i va prendre
el seu fill, i el besà i va bressolar-lo, doncs, amb els braços
i parlà així, i féu un prec a Zeus i als déus venturosos:
«Concediu-me que aquest, oh Zeus i els déus venturosos,
ja que és fill meu, tant com jo enmig dels troians excel·leixi,
que sigui brau i valent i que Ílion, fort, senyoregi,
i que la gent pugui dir: “Aquest molt més que el seu pare
val” quan ell torni del xoc amb les sangoses despulles
d’un home fort que hagi occit, i se’n gaubi el cor de la mare.»
.

Homer. Ilíada, cant VI, 466-484.
Traducció de Manuel Balasch (2ª) (1997)

.

.

.

.

.
THE HELMET

When shiny Hector reached out for his son, the wean
Squirmed and buried his head between his nurse’s breasts
And howled, terrorized by his father, by flashing bronze
And the nightmarish nodding of the horse-hair crest.
.

Michael Longley (Belfast, Irlanda del Nord, 1939)

Michael Longley (Belfast, Irlanda del Nord, 1939)

His daddy laughed, his mammy laughed, and his daddy
Took off the helmet and laid it on the ground to gleam,
Then kissed the babbie and dandled him in his arms and
Prayed that his son might grow up bloodier than him.
.
Michael Longley

.

.

.

.

EL CASC

Quan el lluent Hèctor es va acostar al seu fill, el nadó
es va retorçar i va enfonsar el cap entre els pits de la nodrissa
i va udolar, terroritzat pel seu pare, pel bronze parpellejant
i el balanceig espantós del plomall de crin de cavall.
.
El seu papa rigué, la seva mama rigué, i el seu papa
es llevà el casc i el deixà a terra, lluent,
llavors va besar el bebè i el va bressolar en els seus braços i
va pregar que el seu fill pogués créixer més sanguinari que ell.

.

..

.

.

Michael Longley - PoemsMichael Longley

Collected Poems

Cape Poetry

Jonathan Cape. Random House. London, 2006

ISBN: 9780224080446

.

.

Iliad - Robert FitzgeraldThe Iliad

Homer

Translated by Robert Fitzgerald.

Anchor Press/Doubleday

Garden City, New York 1974

ISBN: 038505940X

.

Ilíada BalaschHomer. La Ilíada.

Traducció i notes de Manuel Balasch.

Proa

Barcelona, 1997.

ISBN: 9788482564098

.

.

.

Andròmaca plora la mort d’Hèctor i l’orfenesa del seu fill. Artur Masriera

.

.

.

.

.
.

ANDRÓMACA PLORA LA MORT D’HECTOR

Y LA ORFANESA DE SON FILL

.

.

(Ilíada, d’Homer, Llibre XXII, vers 477 al 514)

.

Artur Masriera (1860 – 1929)

Hector, trista de mi!… tots dos visquerem
Ab lo mateix mal fat; ja ab ell nasquerem,
De Príam tú de Troya en lo Palau,
A Thebes, malhaurada, jo naixía,
Y sent nina, Hetión allí’m nodría
De les selves de Placo en mitj l’afrau.

Avuy… ¡quina dissort! ¡quant melló’m fora
No haver nascut! l’abisme á tú’t devora
¡Y’m dexes plorant viuda en nostra llar!
Lo nostre fill, pobret, cap benhaurança
Tindrá al mon sense tú. ¿quina esperança
Si es que’s lliura dels Grechs, li ha de restar?

Los alters axamplant llurs propies fites
Li robarán los camps i les cullites,
Com orfe’l mirarán desamparat,
Y ab lo cap baix y’ls ulls qu’el plor amara
Als companys de la taula del seu pare
Demanará un bocí per caritat!

Al mantell y á la túnica agafantse
D’aquest y aquell, lo sentiran quexantse
De sa trista misèria, ¡al meu fillet!
Y lo més compassiu tot fentli agravi,
Li dará un glop per remullar lo llavi,
Mes no li calmará l’ardenta set!

Potsé algun nin qui tinga pare y mare
De casa’l trega y’l bofetege encare
Dihentli: -¡Fuig d’aquí, que’l pare teu
Ja no’ns paga festins, com ans solia!-
Y avergonyit plorant, al caure’l dia,
Lo veuré retornar al costat meu.

¡Tú! abans que per cadira d’or tenies
Los genolls de ton pare, y sols volies
De la carn tendre’l més triat bocí;
Que cansat de jogar, jo’t contemplava
Com la son de tos parpres s’amparava
Dormint ditxós en ton bressol de lli.

Que en braços de la vida manyagoya
Somniant te mirava molt cofoya,
Mes, sense pare avuy ¡ay quin doló’!
¡Sense l’Héctor aquell que les muralles
Y torreons de Troya, en cent batalles
Defensava ab coratge de lleó!

¡Oh Héctor!; ara mort lluny de tos pares
A les naus enemigues t’en anares,
Y’ls cuchs bellugadiços y’ls mastins
Ab ton cós nú se saciarán depressa,
¡Y per amarch recort de ma viudesa
No més tes robres guardaré aquí dins!

Aquelles robes fines, virolades
Per mans de les donzelles treballades
¡Ni tan sols per enterrarte’t servirán!
Que’l foch devorador les consumesca
Y ta gloria d’exemple que servesca
Als Troyans y Troyanes que vindrán.

.

ARTUR MASRIERA

.

.

.

.

La Tradició Catalana
Scientia – Ars – Litterae
Revista quinzenal ilustrada
Any II, nº 10

.
Llibreria y Tipografia Católica
Barcelona, 15 de juliol de 1894

.

.

.