Arxius

Posts Tagged ‘Hefest’

Els focs dels troians a la planúria i les estrelles. «Il grande racconto delle stelle», de Piero Boitani

.

.

.

Boitani - Stelle

Piero Boitani, que tantes aportacions ha fet en el camp de la recepció clàssica homèrica (només cal citar els seus “L’ombra di Ulisse” i “Sulle orme d’Ulisse“), ens obre, amb el seu “Il grande racconto delle estelle” (2012), l’univers, mai millor dit, de la volta celeste, dels estels,  i el seu tractament al llarg dels temps, en les diferents cultures i civilitzacions, en la literatura i en l’art.

Una veritable joia de llibre, de lectura apassionant i edició acurada, que s’inicia, com no podia ser d’altra manera, amb la Ilíada:

.

.

.

.

.

.

I Troiani stanno per vincere la Guerra. Assediati, portano ora la battaglia, soto la guida di Ettore, nella pianura fra la città e il mare, quindi, verso la riva dove i Greci hanno tirato a secco le navi. Invano questi ultimi costruiscono un muro a difesa de loro accampamento. All’alba, la battaglia, dopo una breve tregua per la sepoltura dei morti, riprende furibonda. Quando il sole giunge «alla metà del cielo», Zeus solleva la sua bilancia d’oro tenendola al centro, ed ecco le sorti degli Achei inclinano verso il basso, mentre quelle dei Troiani s’alzano “nel cielo spazioso”. Il più grande degli dèi tuona dalla cima dell’Ida e scaglia un lampo di fuoco sull’esercito greco. Agamennone, Idomeneo, i due Aiaci non riescono più a rimaner saldi, persino Ulisse se la dà a gambe verso le navi. Per un po’, resiste Diomede, poi anche lui è costretto da Zeus alla ritirata.

.

.

Els Troians són a punt de guanyar la Guerra. Assetjats, duen ara la batalla, sota la guia d’Hèctor, a la planúria entre la ciutat i el mar, i d’aquí cap a la riba on els Grecs han avarat les naus. En va aquests darrers construeixen un mur de defensa del seu campament. A l’alba, la batalla, després d’una breu treva per a la sepultura dels morts, reprèn furibunda. Quan el sol arriba “al bell mig del cel”, Zeus alça la seva balança d’or, prenent-la pel mig, i heus ací que la sort dels Aqueus s’inclina cap avall, mentre que la dels Troians s’alça “cap al cel espaiós”. El més gran dels déus retrona des del cim de l’Ida i llença un llamp de foc sobre l’exèrcit grec. Agamèmnon, Idomeneu i els dos Aiants ja no són capaços de resistir, i fins i tot Ulisses fuig a gambades cap a les naus. Per poca estona resisteix Diomedes, i fins i tot ell és obligat per Zeus a la retirada.

Hèctor enfureix, conduint els Troians fins sota el tancat grec. Hera i Atena intenten de socórrer els Grecs, però Zeus, airat, les atura, mostrant per primera vegada el pla que té en ment: fer de manera que Patrocle, l’amic d’Aquil·les, entri en batalla i resulti mort per Hèctor, de tal manera que Aquil·les, abandonant la seva ira, retorni al camp de batalla i, eliminant Hèctor, doni el tomb definitu a la Guerra. Els Troians avancen encara, però el sol es capbussa a l’Oceà, amb el seu raig esplendent, «portant fosca nit sobre els camps fecunds». Hèctor, aleshores, aplega els seus homes, i s’hi adreça amb un discurs: cal obeïr “la fosca nit” (de nit, segons l’ethos de la Ilíada, no es combat), preparar el sopar fent portar viandes i vi de Troia, encendre focs per impedir que els Grecs s’embarquin d’amagat. Al matí, per tant, l’atac reprendrà i serà decisiu. Els Troians aclamen, treuen els arreus als cavalls, fan portar pans, vaques, ovelles i vi de la ciutat, recullen llenya, encenen els focs, rosteixen els animals.

Restaren, els Troians, “tota la nit al llarg dels senders de guerra / forjant grans esperances”. Molts focs foren encesos, canten els darrers versos del llibre VIII de la Ilíada:

Com quan els estels en el cel, entorn de la lluna esplendent,
apareixen en ple fulgor, mentre l’aire és sense vent;
i es perfilen totes les penyes i els cims dels colls i les valls;
i un espai immens s’obre sota la volta del cel,
i es veuen tots els estels, i se li omple de joia el cor al pastor:
talment les fogueres resplendien entre les naus i el curs del Xantos
quan els Troians encengueren els focs davant la murada d’Ílion.

És la primera imatge que dels estels ens ofereix la literatura occidental, entre el segle IX i el VIII a.C, fa tres mil anys. I és un símil extraordinari. Perquè Homer s’hagués pogut limitar a dir, funcionalment (com fa la Bíblia, com tan tants d’altres): els focs eran tants com estrelles hi ha al cel. Per contra, dissenya un Nocturn incomparable, que s’obre poc a poc vers l’infinit. Primer els estels fulgents entorn de la lluna lluminosa, després l’aire sense vent, aleshores els perfils que es dibuixen: un horitzó, un confí: penyes, cims i valls. Un salt, aleshores: aquell aire esdevé «immens», infinit («indicible», segons el significat de l’original), i retornen encara els estels, tots visibles, i compareix de sobte un espectador inesperat: un pastor que amb la Guerra té ben poc a fer. Ell frueix en la seva ànima: perquè, imaginem, contempla l’espectacle de la volta celeste i en gaudeix.

La presència de l’observador introdueix en el símil una percepció protoestètica, la joia de la bellesa. Més aviat, del sublim, perque l’infinit més enllà de les roques i de les valls, i l’inefabilitat, són trets típics no del bell, sinó, com segles després observarà l’Anònim, propis del Sublim. Que, precisament, eleva el cor, l’allarga, el fa vibrar. S’entén per què aquesta imatge havia fascinat Leopardi des de l’adolescència: la menciona en els Ricordi, la cita en el Discorso di un italiano sulla poesia romantica, n’està inspirat a Saffo, a la Sera del dì festa, en el Canto notturno di un pastore errante dell’Asia. Però què hi fa a la Ilíada, el poema de la Guerra i de la força?  Serveix, s’entén, per dissenyar un cosmos on no regna el conflicte sinó l’harmonia. Potser lliga amb aquell “cel espaiós” cap al que, just a l’inici d’aquest llibre VIII, s’alçava la sort dels Troians en la balança de Zeus: i que, per demés, feia alimentar als Troians “grans esperances”.

Potser, però, hi ha més. Provem d’arriscar una hipòtesi poc ortodoxa. Si Hèctor, desafiant els costums, hagués ordenat prosseguir l’atac, hagués probablement pres el camp enemic. Aleshores el seu hagués estat un Blitzkrieg realment irresistible. Potser els Troians haguéssin guanyat la guerra. Però Hèctor s’atura. No només perquè de nit no es combat. No només perquè Troia està destinada a perdre aquell primeríssim conflicte mundial. Sinó potser, sobretot, perquè Homer, obeïnt a una llei més gran encara, aquella de la poesia, ha de cantar la nit i els estels i el cel infinit: el bell, el sublim. El ancians d’Ílion, quan veuen Helena aparèixer sobre la muralla, queden corpresos per la seva bellesa suprema i diuen: «Certament no hi ha raó de blasme, si per aquesta dona fa temps / que Toians i Aqueus de belles gamberes suporten dolors: / malauradament el seu aspecte és semblant al de les dees immortals». Si nosaltres fóssim vells i savis com ells hauríem de reconèixer que —juntament amb el Fat,  en els plans de Zeus, en les intervencions de la divinitat i en les accions i els errors dels homes—la bellesa del cosmos, dels estels, de la lluna, dels perfils de la crosta terrestre, tenen un paper essencial en la desfeta de Troia. «Certament no hi ha motiu de blasme», hauríem de dir, «si per tal visió a la fi els Troians /  veieren Ílion destruïda, reduïda a cendres i brases: / malauradament té un aspecte semblant a la divinitat immortal». I segur que estarà d’acord amb nosaltres el pastor.

Perquè nosaltres puguem mirar els estels, Troia perd la Guerra. Potser val la pena. La visió del cosmos té una importància fonamental a la Ilíada. Quan, mort Parocle, Aquil·les decideix retornar a la batalla, li calen noves armes, perquè les velles les hi ha pres Hèctor al despullar el cadàver de Patrocle. En el llibre XVIII de la Ilíada, llavors, la mare d’Aquil·les, Tetis, implora a Hefest que les forgi. El ferrer dels déus es posa mans a l’obra i produeix tot seguit un escut admirable. En el qual, com si fos un espill del món, hi són dramàticament representades dues ciutats (una, florida, en pau, on s’hi celebra un judici; una altra, assetjada, capturada en els territoris de la guerra), i  el camp, amb els seus ramats, cavallades i vacades, la vinya, músics i dansaires. Tot a l’entorn, al llarg de l’orla externa de la manufactura, com encerclant aquesta Terra humana, Hefest hi dibuixa el gran corrent del riu Oceà. Però la primera cosa que el déu esculpeix en l’escut d’Aquil·les és el cosmos:

Hi esculpí la terra i el cel i el mar,
el sol que mai no s’atenua, la lluna en ple esplendor,
i totes les constel·lacions, que el cel duu per corona,
les Plèiades,  les Híades, la força d’Orió
i l’Óssa, dita també el Carro per sobrenom,
que gira sobre ella mateixa mirant Orió,
i és l’única que no es submergeix en les aigües de l’Oceà.

boitani

Piero Boitani
(Roma, 1947)

[…]

Piero Boitani
Il grande racconto delle stelle

Traduït de l’original italià

[La traducció de les cites de la Ilíada són traduccions de la traducció italiana de G. Cerri, que fa servir Boitani per a aquestes citacions.]

.

.

.

.

.

.

.

Mentre somreia l’Aurora i el sagrat dia anava creixent, els trets d’ambdós bàndols no fallaven mai, i les tropes eren delmades. Mes, quan Hèlios hagué guanyat el punt culminant del cel, el Pare dels déus va estendre les àuries balances i en elles posà els dos genis de l’amarga mort: en un plat, el dels troians domadors de poltres, i en l’altre el dels aqueus, vestits de bronze, i, sostenint-les pel mig, va fer la pesada: el dia fatal dels aqueus va inclinar-se, i llur geni de la mort s’assentà en la terra, que ens dóna aliments, però el dels troians va enlairar-se fins a l’ample cel. I Zeus, tronant llargament des de l’Ida, llançà un esclat ardent al mig de les hosts aquees; i els aqueus, en veure’l, es van esglaiar, i, a tots, els prengué l’esblaimada paüra.

Ilíada, VIII, 67-77
Traducció de Montserrat Ros

.

.

.

La claror esplendorosa del sol va colgar-se en l’Ocèan i arrossegà la foscor de la nit sobre els camps, que ens regalen el gra. No va plaure als troians que el dia morís; mes, en canvi, els aqueus acolliren contents la nit tenebrosa, desitjada per ells mil vegades.

I el preclar Hèctor convocà llavors els troians a una junta, lluny de les naus, en un indret vora el riu turbulent on no hi havia cadàvers. Els guerrers davallaren dels carros i van escoltar les paraules que Hèctor, dilecte de Zeus, els digué en l’ajust, duent al puny la pica d’onze colzades, amb la punta de bronze que lluïa al capdamunt fermada amb una anella d’or. Hèctor, recalcant-s’hi, parlà entre els troians: «Escolteu-me, troians i dàrdans, i també els qui sou aliats nostres! Ah!, si n’estava, jo, de segur que regressaria a la ventosa Ílion després d’haver anihilat les naus i tots els aqueus; però la nit ja ha caigut, i això és el que salva més els argius i llurs naus prop del ribatge on rompen les onades. Obeïm, doncs, la negra nit i aprestem el sopar; desenganxeu dels carros els cavalls, de llustroses crins, i doneu-los el pinso; i, de la ciutat, dueu, amb llestesa, bous i grasses ovelles i, així mateix, proveïu-vos de vi, que endolceix el cor; i porteu pa de les vostres cases i bons feixos de llenya per tal que tota la nit, fins que apunti l’Aurora, filla del matí, cremin moltes fogueres, i llur resplendor pugi fins al cel, no fos cas que els aqueus, d’abundosos cabells, emprenguessin de nit la fugida per l’ample dors del mar. No permetem que s’enfilin, segurs, a les seves naus sense haver de lluitar. […]

Ilíada, VIII, 485 – 514
Traducció de Montserrat Ros

.

.

.

Això digué Hèctor davant els troians, i ells el van aclamar. Desenganxaren del jou els cavalls, amarats de suor, i els van fermar amb corretges, cadascun al seu carro; i després s’apressaren a emmenar de la ciutat bous i grasses ovelles i es van proveir de vi, que endolceix el cor, i també van portar pa de les cases i bons feixos de llenya. I els vents enlairaren, de la plana al cel, l’agradable fumera del greix.

Els troians, orgullosos, passaren la nit acampats en el pont de la guerra; i les fogueres que havien encès eren moltes. Així com, en una nit de calma, lluen els estels per tot el firmament, al voltant de la lluna clara, i hom pot distingir els punts de guaita, els alts promontoris i també les valls, i l’immens èter, esqueixant-se del cel, fa visible tota l’estelada, i el pastor sent que el cor se li alegra; en tan gran nombre eren les fogueres dels guerrers troians que es veien enceses entre les naus i el corrent del Xantos, davant mateix d’Ílion. Mil fogueres cremaven a la plana i, prop de cada una, vora el foc flamejant, hi havia asseguts cinquanta homes. I, drets, a tocar del seu carro, els cavalls rosegaven ordi blanc i elpelta tot esperant l’Aurora de magnífic tron.

Ilíada, VIII, 542-567
Traducció de Montserrat Ros

.

.

.

.

.

.

Boitani - StellePiero Boitani

Il grande racconto delle stelle

Società editrice il Mulino. Bologna, 2012

ISBN: 9788815240248

.

.

.

Iliada - Montserrat Ros IIHomer

Ilíada. Vol. II

Traducció de Montserrat Ros

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2007

ISBN: 8472258785

.

.

L’escut d’Aquil·les, d’Homer a Jordi Julià, passant per W.H. Auden

.

.

.
“…lo pesat escut, en lo qual la imatge del món està figurada.”

Joan Roís de Corella
Raonament de Telamó e de Ulixes, en lo setge de Troia, davant Agamenón aprés mort Aquil·les, sobre les sues armes

.

.

Doncs fabricà en primer lloc un escut molt alt i compacte
que cisellà arreu arreu, amb una orla que hi féu de tres gruixos,
refulgent, esclatant, i hi ajustà un baldric fet de plata.
[…]
L’ínclit garrell hi forjà una pista de ball que semblava
la que Dèdal havia fet temps ha a l’ampla Cnossos,
que dedicà sobretot a Ariadna de trenes boniques.
Allà minyons i donzelles que bous per dot exigien
s’agafaven les mans per sobre els canells i ballaven.
[…]

Ilíada, XVIII, 478-480 / 590-594
Traducció (2ª) de Manuel Balasch

.

.

.
.

.

THE SHIELD OF ACHILLES

W. H. Auden

.
.....She looked over his shoulder
   	   For vines and olive trees,
     Marble well-governed cities
   	   And ships upon untamed seas,
     But there on the shining metal
   	   His hands had put instead
     An artificial wilderness
   	   And a sky like lead.

A plain without a feature, bare and brown,
   No blade of grass, no sign of neighborhood,
Nothing to eat and nowhere to sit down, 
   Yet, congregated on its blankness, stood
   An unintelligible multitude,
A million eyes, a million boots in line, 
Without expression, waiting for a sign.

Out of the air a voice without a face
   Proved by statistics that some cause was just
In tones as dry and level as the place:
   No one was cheered and nothing was discussed;
   Column by column in a cloud of dust
They marched away enduring a belief
Whose logic brought them, somewhere else, to grief.

     She looked over his shoulder
   	   For ritual pieties,
     White flower-garlanded heifers,
   	   Libation and sacrifice,
     But there on the shining metal
   	   Where the altar should have been,
     She saw by his flickering forge-light
   	   Quite another scene.

Barbed wire enclosed an arbitrary spot
   Where bored officials lounged (one cracked a joke)
And sentries sweated for the day was hot:
   A crowd of ordinary decent folk
   Watched from without and neither moved nor spoke
As three pale figures were led forth and bound
To three posts driven upright in the ground.

The mass and majesty of this world, all
   That carries weight and always weighs the same
Lay in the hands of others; they were small
   And could not hope for help and no help came:
   What their foes like to do was done, their shame
Was all the worst could wish; they lost their pride
And died as men before their bodies died.

     She looked over his shoulder
   	   For athletes at their games,
     Men and women in a dance
   	   Moving their sweet limbs
     Quick, quick, to music,
   	   But there on the shining shield
     His hands had set no dancing-floor
   	   But a weed-choked field.

A ragged urchin, aimless and alone, 
   Loitered about that vacancy; a bird
Flew up to safety from his well-aimed stone:
   That girls are raped, that two boys knife a third,
   Were axioms to him, who'd never heard
Of any world where promises were kept,
Or one could weep because another wept.

     The thin-lipped armorer,
   	   Hephaestos, hobbled away,
     Thetis of the shining breasts
   	   Cried out in dismay
     At what the god had wrought
   	   To please her son, the strong
     Iron-hearted man-slaying Achilles
   	   Who would not live long.

.

.
.

.

.

.

.

.

L’ESCUT D’AQUIL.LES

.
Ella mirà damunt l’espatlla d’ell, cercant
els olivers i les vinyes,
i les ciutats de marbre, amb bon govern,
i els vaixells a les mars no dominades,
però damunt el resplendent metall
les seves mans posaven
un erm fet d’artifici
i un cel talment de plom.

Sense formes, la plana nua i bruna,
sense un bri d’herba, sense un senyal de poblat,
no res per nodriment, ni indret per seure,
però, aplegada en la buidor, s’estava
una inintel·ligible multitud,
ben bé un milió d’ulls, de peus en rengle,
esperant un senyal, inexpressius.

Una veu, que sorgia en l’aire, sense rostre,
provava amb estadístiques que una causa era justa,
amb un to eixut ho deia, monòton com l’indret:
i ningú no aclamava, i res no es discutia;
columnes i columnes, en un núvol de pols,
avançaven enllà, servant una creença
que amb lògica els portava lluny, cap al sofriment.

Ella mirà damunt l’espatlla d’ell, cercant
els pietosos ritus,
els vedells blancs amb garlandes de flors
i la libació i el sacrifici,
però damunt el resplendent metall,
on calia que fos l’altar, ella va veure,
en l’emboirada i tremolosa llum
—i era ben diferent—, una altra escena.

Punxants filferros un espai tancaven:
allí els oficials s’avorrien (un d’ells deia facècies),
i suaven, que el dia era calent, els sentinelles:
una gernació d’homes corrents, honestos,
vigilats des de fora, no deien res, immòbils,
mentre, pàl·lides, tres figures eren tretes
i a tres pals les lligaven, clavats a aquell indret.

La massa i majestat d’aquest món, tota cosa
que té un pes i que sempre pesa igual,
quedava en mans dels altres; gent petita,
no esperaven ajut, i l’ajut no arribava:
allò que els enemics volien va ser fet, i la seva vergonya
fou com la desitjaven els pitjors; sense orgull,
abans que el cos morís, morien com uns homes.

Ella mirà damunt l’espatlla d’ell, cercant
els atletes que juguen
i els homes i les dones en la dansa
movent els dolços membres
al ritme de la musica, rabent,
però sobre el lluent escut les seves mans
no havien pas posat el trespol de la dansa,
sinó un camp ofegat pels esbarzers.

Un minyó esparracat i vagarós, tot sol,
passava per l’indret desert: i cap a un lloc segur fugia
l’ocell al qual tirava, ben apuntat, un còdol:
que rapten les donzelles, que dos nois acoltellen un tercer
eren grans veritats per ell, que no sabia
de cap món on compleixin les promeses,
on, perquè plora un altre, algú pugui plorar.

.

W.H. Auden
Versió (parcial) de Marià Manent

.

.

En el text de la versió de Manent, publicada a la revista Els Marges, núm. 7, de  juny de 1976, hi manca la darrera estrofa, en la que Auden diu quelcom així: “El forjador d’armes de llavis afuats, / Hefest, se n’anà ranquejant, / Tetis, la de pits lluents / clamà el seu desencís / pel que el déu havia forjat / per a plaure el seu fill, el fort / dur-de-cor occidor-d’homes Aquil·les / que no viuria molt més.”

.

Auden agafa el relleu d’Homer en la descripció del que contenia aquest escut “en lo qual la imatge del món està figurada” com ens diu Corella, i ens mostra que en ell Hefest, aquest forjador de llavis afuats, hi ha forjat l’única realitat d’aquest món que coneix i, per tant, pot expressar, que no és la que ens refereix Homer ni la que la Tetis “de pits lluents” d’Auden desitjava i preveia. És una realitat cruenta, violenta, desolada, de Divendres Sant. Al seu torn,  Jordi Julià, en el seu poemari Els déus de fang, reprèn novament aquesta més que famosa peça literària, aquesta ècfrasi primigènia, i prenent com a referent a Homer i a Auden (“poetes han descrit les seves formes”), ens hi acaba de donar una darrera volta de cargol, i saltem finalment de  l’escut a la pantalla (de l’ordinador, podem entendre), que ens ofereix aquest “fràgil fals real” amb “somnis de destrucció i miratges fútils” que els ferrers que rodegen Hefest veuen amb terror, mentre que Tetis, la nimfa “de cor pur”, creu erròniament endevinar en l’escut, que li queda ocult per les espatlles dels seus forjadors, un univers totalment diferent, amb el món que en el seu dia havia descrit Homer. 

.

.

.

ELS MALSONS DE L’ESCUT

.
La calor insuportable fon els déus
en gotes de suor aspres als ulls,
però fa moltes nits que la gran manxa
la respiració asmàtica no atura.
Amb l’acer no es fan malles ni cap daga,
i oculten l’obra mestra les espatlles
tan imponents i guerxes per les cames
que el pare va trencar-li de petit.
.
El ritme impenitent del mall que s’alça
permet que ella endevini les imatges
que la mà d’artesà va modelant…
Un jove sota un faig recita versos…
La nimfa que en l’encalç es torna fulles…
Un verger on un pagès llaura amb dos bous..
Figures cap al temple en sacrifici…
Un món, però, on els faunes sonen flautes.
.
Ella, la de cor pur, fet d’ambrosia,
va veure en tot l’entorn l’univers fosc,
la volta i les estrelles rutilants,
la força recobrada en el seu fill.
Però el rostre d’aquells que hi ha al voltant,
i que aguanten l’escut sobre l’enclusa,
expressen un terror que es mou com flama
i els crema amb el reflex del foc, per dins.
.
No hem sabut mai què va deixar forjat
Hefest sobre aquesta arma i si la còlera
del déu va anar a l’heroi, de braç a braç.
Què van contemplar Tetis i els ferrers?
Els somnis purs o els seus malsons malignes?
Dins del camp de batalla, els enemics
davant l’escut convex, brunyit, lluent
d’un abrandat Aquil·les s’enfonsaven.
.
Poetes han descrit les seves formes
i escultors han imprès els seus relleus,
quan l’inventor de l’igni va enginyar
un gran mirall rodó i opac de fúria
que reflectia els atacants deformes
i els retornava els seus temors, els vicis,
i les quimeres personals que estripen
l’estómac amb les urpes d’un lleó.
.
Somnis de destrucció, miratges fútils.
Les joves opulentes són sacs d’ossos,
gent que sorprèn l’absència al seu costat,
infants asexuats d’obscur desig,
odalisques que es venen per minuts
i la imatge estantissa en la pantalla
opaca quan tanquem la connexió
del fràgil fals real: l’escut d’Aquil·les.

.
Jordi Julià
Els déus de fang

.

.

Auden

Wystan Hugh Auden (1907 – 1973)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Jordi Julià

Jordi Julià i Garriga (Sant Celoni, Vallès Oriental 1972)

.

.

.

.

.

.

.

.

 

.

.

.

Els déus de fangJordi Julià

Els déus de fang

bromera poesia, 73

Edicions Bromera. Alzira, 2007

9788498241822

.

.

.

La mitologia de José Saramago

.

.

.

MITOLOGIA

.

José Saramago

José Saramago (Azinhaga, Portugal, 16 de novembre de 1922 – Lanzarote, 18 de juny de 2010)

.

Os deuses, noutros tempos, eram nossos
Porque entre nós amavam. Afrodite
Ao pastor se entregava sob os ramos
Que os ciúmes de Hefesto iludiam.
.
Da plumagem do cisne as mãos de Leda,
O seu peito mortal, o seu regaço,
A semente de Zeus, dóceis, colhiam.
.
Entre o céu e a terra, presidindo
Aos amores de humanos e divinos,
O sorriso de Apolo refulgia.
.
Quando castos os deuses se tornaram,
O grande Pã morreu, e órfãos dele,
Os homens não souberam e pecaream.
.

José Saramago

.

.

.

MITOLOGIA

.

.

Pan amb tres Nimfes (Relleu votiu. Circa 330 aC. Trobat a Megalòpolis o Esparta. Atenes, Museu Arqueològic Nacional, n. 1449)

Els déus, en altres temps, eren nostres
perquè entre nosaltres estimaven. Afrodita
al pastor es lliurava sota les branques
que la gelosia d’Hefest ensarronaven.
.
Del plumatge del cigne a les mans de Leda,
el seu pit mortal, la seva falda,
la llavor de Zeus, dòcils, collien.
.
Entre el cel i la terra, presidint
els amors d’humans i divins,
el somriure d’Apol·lo refulgia.
.
Quan castos els déus es tornaren,
el gran Pan es morí, i orfes d’ell,
els homes no ho saberen i pecaren.
.
.
José Saramago
(traducció de Josep Domènech)
.

.

.

José Saramago
Els poemes possibles
Traducció de Josep Domènech
Edició bilingüe
Col. Poesia, 98
Edicions 62. Barcelona, 2005.
ISBN: 9788429755336

.

.

…va agafar la seva esposa als seus braços. Sota ells dos, la divina terra va fer créixer una gespa ben florida, lotus regalimant rosada, safrà i jacint espès i molsut… ILIADA XIV.

 

 


…Zeus apleganúvols li va dir: «Hera, […], vinga, nosaltres dos fiquem-nos al llit i gaudim de l’amor. Fins ara mai un desig així de dea o de dona no se m’havia escampat dins el pit ni m’havia dominat el cor […] ».

Pèrfidament, la venerable Hera li va dir: «Crònida terribilíssim, ¿quines paraules has dit? Si ara desitges que ens fiquem al llit per a l’amor als cims de l’Ida, i tot és a la vista, ¿què passaria si algun dels déus sempiterns ens veiés enllitats i anés a explicar-ho als altres déus? El que és jo no tornaria al teu palau després d’haver-me aixecat del llit, car això seria malvist. Però si vols això i t’és grat en el teu cor, heus ací el tàlem que et va construir el teu fill Hefest, el qual hi va ajustar sòlids batents als muntants. Anem a enllitar-nos-hi, ja que el llit és el que et plau».

Tot responent-li, Zeus apleganúvols va dir: «Hera, no tinguis por que ho vegi ni cap déu ni cap home. Ni tan sols Hèlios ens podrà espiar a través d’aquest núvol, encara que la seva claror és la més penetrant per a veure-hi».

Així va parlar, i el fill de Cronos va agafar la seva esposa als seus braços. Sota ells dos, la divina terra va fer créixer una gespa ben florida, lotus regalimant rosada, safrà i jacint espès i molsut, que amb la seva altura els separava del terra. Damunt d’aquest herbei, s’ajagueren i van embolicar-se amb un bell núvol d’or, del qual es desprenien gotes lluents.

 

Ilíada, XIV, 313-352

Traducció de Joan Alberich i Mariné

Categories:Ilíada Etiquetes: , , , , ,

Himnes Homèrics (Joan Maragall) – XX

.
.
.

.

XX

.

A Hefestos


.

Canta, oh Musa harmoniosa, Hefestos, déu de gran enginy;

el qui amb Atena, la d’ulls esplendents, ensenya grans obres,

damunt de la terra, als homes, que abans vivíen com feres

dins de les cavernes. Ara, havent après les obres d’Hefestos,

gran treballador, passen bona vida dins les cases llurs

tots els temps de l’any. Oh! sia’ns propici, Hefestos, i otorga’ns

benestâ i virtut.



Himnes Homèrics

Himne XX

Traducció en vers de Joan Maragall

 

.

.

.

.

.

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.