Ulisses en el Crist de Bartra

.

.

.

.

[…]

Pere Vives i Clavé (Barcelona, 24 de febrer de 1910 – Mauthausen, 30 d’octubre de 1941)

Caminant barrejat amb la multitud que vaiverejava per l’avinguda central del camp, Vives té la impressió, com altres vegades, no d’avançar cap a la marea humana que ve en direcció contrària a la seva, sinó que una ràfega de sol, pols i rostres l’assalta. Bé. La ràfega dels cent mil. Ningú. Cansament per als ulls. Només homes, i un brunzir d’eixam de veus, d’on, de tant en tant, es percep distintament una paraula, com un tret aïllat quan, en ple combat, es produeix una pausa. Bé. Un gos, allà. El fidel amic de l’home. S’atura, el gos, aixeca una de les potes poste­riors i amolla un curt i ràpid rajet, que brilla com una agulla. Un nen. Amb el ventre inflat. Va sol i plora, i les seves llàgrimes rossolen per les galtes plenes de grans. Deixeu que els infants s’acostin a mi… Bé. L’important és que visqui. Com el gos. I com ell mateix. Com el gos, que ara lladra, queixós, perquè la sabata immòbil damunt la qual ha orinat, acaba de ventar-li un cop a les costelles. Bé. Ningú. Sorra de tots. Ulisses va dir a Polifem que s’anomenava Ningú, i Argos era el nom del seu gos. No li pixà la sandàlia. Polifem era un gegant totxo, amb un ull al mig del front; però l’altre Argos tenia cent ulls brillants, dels quals cinquanta eren sempre oberts, i per això Hera, gelosa, li encarregà la custòdia d’lo trans­formada en blanca vedella… Bé. Argos-Argelers té dos-cents mil ulls i un Hermes-Puig l’endormisca amb els sons de la seva petita flauta… Però on serà lo? Bé. Diguem que és Joana… Ioana! Oh lluminosa col·lisió de dos noms! Caldria saber si Hermes, el lla­dre, no posà banyes a Zeus amb la vedella blanca, quan Argos hagué tancat el darrer dels seus cent ulls, i fou decapitat, i Hera els sembrà tots, els ulls, a la cua del paó… Ioana! Ho contaria a Puig.

Cada dia aprèn més a no veure. Amb els rostres, per exemple, gairebé ja no té consciència que siguin diferents. Aquí tothom ha arribat al seu últim rostre, i ja no han d’estalviar-lo. Argos significa també el ros­tre del cel nocturn, sempre el mateix, i els seus ulls són les estrelles… Bé. Aprendre a no veure, és a dir, a subjectar les dues petites feres dels ulls, sempre voraces, a l’aguait i a punt de llançar-se sobre les fàcils preses de la realitat, i després, quan tanquem els ulls, saber guiar els altres que neixen immediatament girats cap endins com dos sobrevivents d’un naufra­gi que arriben a la platja d’un país desconegut: tornar enrera és impossible, però ¿com avançar quan s’igno­ren tots els camins i llur destí? Ésser un Argos de cent ulls interiors al servei de l’esperit… Al diable l’espe­rit! Bé. Però ¿què fer amb el nen del ventre inflat? La idea de Déu es pot tractar a puntades de peu dialèc­tiques; el No-res es pot omplir de gronxadors estètics. Però aquest infant, aquest infant sol, plorant i amb el ventre inflat, no li deixa tancar els ulls i ressuscita un vell crit… Ototoi! Bé. No… Dos o tres s’han girat, maquinalment, i després han seguit endavant… Ioana! Ioana! Ara no s’ha girat ningú… Bé. Cal cercar l’Altre, sigui com sigui. Perquè l’Altre és també ell!

Agustí Bartra i Lleonart (Barcelona, 8 de novembre de 1908 – Terrassa, 7 de juliol de 1982)

[…]

Agustí Bartra
Crist de 200.000 braços

.

.

.

.

.

.

Agustí Bartra

Crist de 200.000 braços

Debiaix, 1
Lleonard Muntaner. Palma (Mallorca), 2008
ISBN: 9788496664777

.

.

.

.

 

 

Hermes a NYC i BCN

.

.

..

.

Grand Central Station
42nd Street. Nova York

.

.

.

I Hermes en tant, el Cil·leni, cridava, de dintre, les ombres
dels senyors pretendents. I tenia a les mans la vareta
bella, d’or, amb la qual els ulls dels homes encanta,
dels que vol, i, quan vol, estant adormits els desperta.
Amb ella les migué; i les hombres, xisclant, el seguiren.
Com les rata-pinyades, al fons d’una cova divina,
voletegen xisclant, si una cau per ventura
del ratell de la roca, i es tenen unes amb altres,
elles talent, xisclant, partiren alhora; i les duia
Hermes el benefactor per les resclosides carreres.
Van vorejar els corrents de l’Oceà, i la Roca Blanquina,
van travessar els portals del Sol i el poble dels Somnis
i des d’allí tot d’una arribaren al prat de l’Asfòdel,
que és on habiten les ombres, imatges d’aquells que es cansaren.
.

Casa Pich i Pon
Plaça de Catalunya, 9. Barcelona

Odissea, XXIV, 1-14
Traducció (2ª) de Carles Riba
.
.

.

.

.

.

.

.

.

.

 

.

.

.

Tot just sortit del ventre immortal,
ja no volgué restà en el breçol : saltant-ne sortia
de l’antre al camí, cercant les vaques del déu Apolló,
quan va trobar venint la tortuga; i fou molt content
pensant de cop què faria per fer-la cantar.
La pobre bèstia passava davant del portal pasturant
en l’herba florida, tant lenta en son pas;
i el fill diligent de Zeus, rient, va dir-li aquests mots:
— Bona troballa per mi, i de vàlua! No’t menysprearé:
salut! amable companya; en les festes mouràs a la dança.
En bona hora t’he vist. Mes d’on véns, oh tu, muntanyana
joguina bonica de closca pintada amb tants de colors?
Doncs ara t’agafo i et porto a la casa. I no serà en va:
faràs molt servei. Prò anem’s-en a casa, que aquí hi ha perill.
I, ja que vingueres, seràs, mentres visquis, remei per molts mals;
i, després de morta, els cants que faràs! — Digué, i, recollint-la
amb les dues mans, se n’entrà a la casa jugant-hi content;
i a la muntanyana tortuga allí dintre va treure la vida
amb un bell punxo. Igual que travessa un pensament ràpid
a l’home inquiet, o com li llampega l’esguard en els ulls,
així anava Hermes del dit an el fet. Través de la closca
clavava unes canyes de llarg desigual; posava-hi tivanta
una pell de bou, i, fortament teses, set cordes davant,
ben harmonioses : de budells d’ovella les feu. I, després
que la graciosa joguina fou llesta, l’una corda i l’altra
colpia amb el plectre: vibraven sonores al colp de sa mà.
I el déu, alegrant-se de tant bella feta, se posà a cantar
com canten per riure fadrins i donzelles, a l’edat florida,
entorn de la taula. 
.

Hermes infant.
Detall del grup escultòric del pedestal del monument a Rius i Taulet.
Passeig de Lluís Companys. Barcelona

Himne homèric III. A Hermes.
Traducció de Joan Maragall

Vegeu: Text complet

.

.

.

.

.

.

.

.

.

..

Escola d’Arts i Oficis. Antic “Bolsín” (Casino Mercantil)
c. Avinyó 23. Barcelona

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Homer

L’Odissea. Novament traslladada en versos catalans per

Carles Riba

Editorial Alpha. Barcelona, 1953

.

.

.

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall

i text grec amb la traducció literal

de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913.

.

.

.

Fotografies d’Hermes a Barcelona

de Mireia Valls extretes de:

HERMES I BARCELONA

Editorial Mediterrània. Barcelona

ISBN: 9788483346105

.

.

.

.

Oda X d’Horaci a Mercuri, que guià Príam fins la tenda d’Aquil·les

.

En una de les seves Odes, la dedicada a Mercuri, l’Hermes romà, Horaci fa referència a la intervenció d’aquest en l’episodi en el que Príam, en produïr-se la mort d’Hèctor a mans d’Aquil·les, surt de Troia i es dirigeix fins a la tenda d’aquest darrer, per a suplicar-li la devolució del cadàver del seu fill. És un dels episodis més colpidors de la Ilíada.

Doncs bé, Hermes és qui ajuda Príam a travessar el camp enemic i poder arribar a la tenda d’Aquil·les sa i estalvi, sense ser detectat.

.

[…] I Zeus de veu forta albirà que ja es veien els homes
a la planura i en veure el vell li féu molta pena,
i a l’instant va mirar-se el seu fill Hermes per dir-li:
«Hermes, a tu sobretot et plau fer-te amic d’algun home,
no hi ha dubte, i escoltar aquell que vols. Ara cuita,
porta Príam als còncaus vaixells dels aqueus de manera
que no el pugui veure ningú i que ningú de la resta
dels dànaus no se n’adoni, abans que ell arribi al Pelida.»

Ilíada, XXIV, 331-338

Versió de Manuel Balasch

.

Horaci, com dèiem, se’n fa ressò a la seva Oda 10, del Llibre I:

.

.

X

.

Mercuri, facunde nepos Atlantis,
qui feros cultus hominum recentum
uoce formasti catus et decorae
……….more palestrae,

te canam, magni Iouis et deorum
nuntium curuaeque lyrae parentem
callidum quicquid placuid iocoso
………..condere furto.

te, boues olim nisi reddidisses
per dolum amotas, puerum minaci
uoce dum terret, uiduus pharetra
……….risit Apolo.

quin et Atridas duce te superbos
Ilio diues Priamus relicto
Thessalosque ignis et iniqua Troiae
……….castra fefellit.

tu pias laetis animas reponis
sedibus uirgaque leuem coerces
aurea turbam, superis deorum
………..gratus et imis.

.

Q. Horati Flacci

.

.

De les Odes d’Horaci i, per tant, de la rfeferida Oda I-10, en tenim diverses traduccions en català, entre elles les següents:

.

.

A MERCURI (Od. I, 10)

.

Mercuri, nét eloqüent d’Atlant que assuavires,
amb tant d’enginy dels homes, just afaiçonats,
la ferotgia, fent-los do de la paraula
i del costum de la palestra embellidora,

et canto a tu, que del gran Júpiter i els déus
ets missatger, de la corbada lira pare,
sabent si mai amb furts enjogassats volies
les coses destrament fer fonedisses.

Essent infant, alhora que t’esporuguia,
amb amenaces si les vaques no tornaves
sostretes amb enganys, va rompre a riure
Apol·lo quan sense buirac va veure’s.

Altrament, sota el teu guiatge un dia Príam,
afeixugat amb grans riqueses, deixà enrere
Troia; els Atrides arrogants, els focs tessalis
i el campament dels enemics pogué decebre.

Dels piadosos tu les ànimes t’emmenes
a les estances venturoses, i amb la teva
vara d’or guies la lleu tropa de les ombres:
els déus de Dalt i els déus de Baix tu saps complaure.

.

Horaci
Versió de Toni Moll Camps
(2009)

.

.

.

X

Mercuri, nét eloqüent d’Atlant, tu que vas assuavir enginyosament els costums feréstecs dels homes, acabats d’afaiçonar, dotant-los de la paraula i de l’habitud de la palestra que embelleix els cossos,

ets tu el qui cantaré, missatger del gran Júpiter i dels déus, pare de la corbada lira, hàbil a amagar amb furts jocosos tot el que t’ha abellit.

Tu, un dia, quan eres infant, mentre t’esporuguia amb veu amenaçadora, si no li tornaves les vaques que li havies sostret arterosament, vas fer esclatar a riure Apol·lo en trobar-se sense el buirac.

I també sota el teu guiatge, Príam, carregat de riqueses, pogué, deixada enrere Troia, enganyar els arrogants Atrides, els focs tessalis i el campament dels enemics de Troia.

Tu col·loques les ànimes piadoses a les felices estances i, amb la teva vara d’or, aplegues la lleu munió de les ombres, agradós als déus de Dalt i als de Baix.

.

Horaci
Versió de Josep Vergés
(1978)

.

.

.

X

.

A MERCURI

.

 Mercuri, facundiós nét d’Atlas,
que els costums salvatges dels primers homes
amb la veu polires i amb graciosos
……….jocs de palestra

nunci del gran Júpiter i dels númens
vull cantar-te, autor de la corba lira,
hàbil per fondre amb un furt burleta
………..tot ço que vulguis

per un noi prenent-te, volia Apòl·lon
si no li tornaves els bous fets córrer,
espantar-te amb crits i, rigué en trobar-se
………..sense aljava.

I també el ric Príam, deixada Ílion,
tu guardant-lo, els Atrides orgullosos
i els tessàlics focs, enganyà, i les guàrdies
………..antitroianes

Tu les pies ánimes duus als plàcids
llurs sojorns; i amb l’auri bastó regeixes
els estols ingràvids, als déus d’enlaire
………..grat, i als d’ensota

.
Horaci
Versió de Josep Mª Llovera
(22 de gener de 1936).

.

.

.

ODA X

.

Himne a Mercuri

.

A tu, fecond Mercuri, nét d’Atlant,
qui dels antics formares la cultura
amb l’honrosa palestra i la dolçura
……………de ton armònic cant;

A tu, nunci dels Déus, et cantaré;
a tu, pare del sistre mel·lodiós,
astut per a amagar amb furt jocós
…………….ço que et plavia bé.

Mentres un jorn Apol, minyó, et reptava
per fer-te retre’ls bous, furtats adés,
al veure que’l buirac li havies pres
……………en fort riure esclatava.

També el ric Príam, fent-li tu de guia
burlà els tessàlics focs i els campaments
hostils, i els dos Atrides insolents,
……………quan de Ilió sortia.

Tu, a grat de les deitats, a l’Eliseu
les animes col·loques pietoses
i governes les turbes vaporoses
……………d’or amb ton caduceu

.

Horaci
Versió d’ I. Vilaró Codina
(1922)

.

.

.

Obres de Q. Horaci

Girades de son original

llatí en rims catalans

I. Vilaró Codina

Arts Gràfiques N. Poncell. 1922

.

.

.

Josep Mª Llovera. 

Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica. Sabadell, 1975.

.

.

.

Horaci

Odes i Epodes

Traducció de Josep Vergés

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1978

ISBN: 97884722251359

.

.

.

Toni Moll Camps

Llibre I de les Odes d’Horaci

Quaderns Xibau de poesia, 15

Institut Menorquí d’Estudis. Maó, 2009

ISBN: 9788495718686

.

.

.

Himnes Homèrics (Joan Maragall) – XXIX

.
.
.

.

XXIX

.

A Hestia i Hermes

 

.

Hestia, que allí en els palaus dels déus immortals, i aquí

en el dels homes que van per la terra, tens seti eternal,

honra que t’és reservada d’antic : sens tu no hi ha festa,

entre’ls homes mortals : al principi i al fi de quantes n’hi ha,

tot-hom t’ofereix libació del vi, que és tant dolç. I tu,

fill de Zeus i de Maia, Argifont missatger

dels déus benaurats, benèfic, que duus la vareta d’or:

oh! sia’ns propici a l’ensems d’Hestia divina : que a ambdós

us plauen les nostres estades terrenes, i ambdós coneixeu

els nostres treballs i sou bons companys de l’esprit del jovent.

Filla de Cronos, salut! Salut a tu, també, Hermes

de la vara d’or! Pensaré en vosaltres i en un altre cant.

 

Himnes Homèrics

Himne XXIX

Traducció en vers de Joan Maragall

.

.

.

.

.

.

.

 .

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.

 

 

Himnes Homèrics (Joan Maragall) – XIX

.
.
.

.

XIX

.

A Pan

.

.

Parla’m, oh Musa, del bon fill d’Hermes, de peus de cabra

i front banyut, qui ama el bullici i va corrent

per valls arbrades, i amb ell les nimfes, tant dançadores,

que’ls rocs trepitgen dels aspres cims, i Pan invoquen,

déu dels pastors, de cabellera tota esbullada i resplendent.

Té per dominis els cims nevats i els viaranys,

tant pedregosos, de les muntanyes. Ell sempre corre

d’ací i d’allà, entre les mates obrint-se pas:

tantost s’assenta vora la mansa corrent de l’aigua,

tantost se’n torna per asprades penyes i puja

als cims més alts, i d’allí mira peixe els ramats.

Li plau recorre les grans muntanyes, que brillen nues;

li plau també, per les llurs costes, plenes de boscos,

seguir les feres que ha vist de lluny, i dar-los mort;

i, en sent cap-vespre, de la cacera tornant tot sol,

fa sonâ a voltes la seva rústega flauta de canyes,

tant dolçament, que l’au lleugera que’s plany i canta

entre les branques al temps florit, no’l guanyaría

en la dolçor. Llavors les nimfes melodioses

de les muntanyes, en multitud, shi acompanyen,

i amb ell davallen a la pregona font tot cantant;

i al voltant l’eco retruny pels cims. Ell, llavors, salta

amb peus lleugers, i als chors se n’entra : damunt l’espatlla

duu la ensagnada pell d’una lludria, i allí s’alegra

en mig dels cants, damunt la blana prada on floreixen

safrà i jacinte, tots olorosos, entre l’herbei.

Celebren als déus benaurats en el vast Olimpos,

i més que cap altre a Hermes, tant bo; i diuen com ell

és llest missatger de tots i a l’Arcadia va anar,

tant rica de fonts i mare de moltes ovelles; i allí,

al bosc tancat de Cillenios, feia de pastor

d’ovelles de llana polsosa, al costat d’un home mortal

amb tot i que ell fos un déu. Mes se n’amagà

per un viu desig que tenia d’unir-se d’amor

amb Dríops, donzella de trenes formoses; i al fi va complir-se

la dolça unió; i ella infantà d’Hermes, en sa casa,

un meravellós infant peu-de-cabra i de front banyut,

de dolces rialles i amant del brogit; i tant, que la dida,

fugint, per temor, al veure’l barbut i feréstec, deixà’l.

Hermes, de seguida, content en son cor, el prengué en ses mans,

bolcà’l en la espessa pell d’una peluda llebre muntanyana,

i portà’l als déus. S’assegué a la vora de Zeus i dels altres,

i mostrà’ls el fill. Ells se n’alegraren, i per sobre tots

Bacos Dionisos. Perquè a tots plaía, li digueren Pan.

Aixís,  jo’t saludo, oh tu, sobirà! i amb mon cant t’invoco.

I vull recordar-me de tu i d’altre cant.

Himnes Homèrics

Himne XIX

Traducció en vers de Joan Maragall

 

.

.

.

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.

 

 

Himnes Homèrics (Joan Maragall) – XVIII

.
.
.

.

XVIII

.

A Hermes

.

.

Jo canto Hermes Cilleni, l’Argifont

que impera damunt de Cillena i d’Arcadia, tant rica d’ovelles:

el bon missatger dels déus immortals, qui fou infantat

per la venerable filla d’Atlant, Maia, unida d’amor

amb Zeus. Ella vivia allunyada dels déus benhaurats,

adintre una cova plena d’espesses tenebres; i allí,

una nit obscura, el Croni s’unia amb ella, la nimfa

de trenes formoses, mentrestant que Hera, la blanca de braços,

dormía un sòn dolç; i res ne saberen els homes ni els déus.

Oh fill de Zeus i de Maia, salut! Per tu he començat :

després passaré a un altre cant.

Himnes Homèrics

Himne XVIII

Traducció en vers de Joan Maragall

.

.

.

.

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.