Ulisses retorna a casa… Alberto Manguel i Max

.

.

Ulises volvió su espalda al puerto y siguió el pedregoso sendero que conducía a través del bosque en lo alto del monte hacia el lugar que Atena le había indicado. Un grupo de hombres se había reunido ociosamente en torno a un barril de petróleo dentro del cual ardía una fogata. Masculló un saludo y se detuvo unos instantes junto a ellos, tratando de calentarse las manos. Después entró en la ciudad por un portal de piedra en parte desmoronado.

.

.

.

Atena había exigido que le pagase la totalidad del dinero antes de embarcarlo, y después el capitán había pedido que le pagase a él también antes de permitirle a él y a otros cuatro trepar dentro de una caja de madera y cubrirse con cueros crudos destinados a la exportación. Atena le había dicho que los aduaneros casi nunca se preocupaban por inspeccionar un cargamento de cueros. Después, había intentado lavarse en agua de mar, pero el olor de animales muertos se le había pegado a la piel como un paño mojado.

[…]

.

.

.

.

.

.

.

.

Ulises (El hombre duerme, el fantasma no. El blog de Max)

.

.

.

Francesc Capdevila (Max) (Barcelona, 1956)

Alberto Manguel (Buenos Aires, 1948)

 

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Alberto Manguel

El regreso de Ulises

Dibujos de Max

Nordica libros. Madrid, octubre de 2014

ISBN: 9788416112418

.

.

.

 

 

 

 

Dissus, de Simon van der Geest, amb il·lustracions de Jan Jutte.

.

.

Simon van der Geest and Jan Jutte

Dissus

Dissus is a modern boy in a cool pair of long shorts and a tracksuit top, who finds himself in a dream adventure with nine classmates. The ten friends have to fight their way past giants, monsters and sorceresses, including Farmer One-Eye, Circe and the Scylla 2000. One boy after another meets a sticky end.

No, this certainly isn’t a story for babies: Dissus is a modern adaptation of Homer’s Odyssey by Simon van der Geest. The most important theme of this classic work could scarcely be more adult: the grave responsibility that Odysseus carries for getting his men safe­ly home. That’s not a subject you can simply ignore. And Odysseus’ modern-day counter­part finds out that being in charge isn’t all that much fun.

The wanderings of Odysseus are among the most retold stories in history. The Netherlands has also seen the usual retellings for children, mostly in prose that relates the story faithfully, but feels a bit stiff and old-fashioned. The nice thing about Van der Geest’s version is that he doesn’t treat Homer with false respect, but with boyish panache, breathing new life into the tale with his refreshing approach.

Van der Geest tells the story in lively, boyish slang, as though he came up with everything all by himself. Classicists may find it hard to admit, but the book perfectly encapsulates the epic Odyssey.

Van der Geest also makes the wise decision to tell the story in modern free verse. And, as in his other poems, he writes swinging, highly quotable poetry for boys. You can imagine that any teacher with a talent for reading out loud will have no difficulty finding enthusiastic listen­ers for this story. And that would put Homer right back where he belongs: in lively colloquial speech, rather than in stodgy translators’ prose.

And although this may not often happen with books in translation: Jan Jutte’s powerful illus­trations deserve to travel all around the world with Dissus.

Nederlands letterefonds
Duch Foundation for Literature

.

Simon van der Geest
(Gouda, Països Baixos, 12-02-1978)

..

.

.

.

.

.

Simon van der Geest

Dissus

Met tekeningen van Jan Jutte

Querido’s Uitgeverij. Amsterdam, 2011

ISBN: 9789045110820

.

.

.

Jacob i Ulisses, el Gènesi i l’Odissea, la pell de cabrit i la pell del xai

.

.

I s’esdevingué que Isaac envellí, i sos ulls s’afebliren que no hi veia. Crida ell, doncs, Esaú son fill major i li diu:

—Fill meu.

—Vetme aquí, li respòn.

Diu: —Ja veus que só vell i no sé jo el dia del meu morir. Si ara, doncs, preníes tu els teus estres de caçar, el teu buirac i el teu arc, i sortíes a la foresta i em caçaves una peça; que em faràs un requisit, com me sab bo, i me el portaràs i menjaré i així, abans no em mori, et beneïrà l’ànima mia.

Rebeca escoltava, de mentre que Isaac parlava amb son fill Esaú, i just sortia Esaú al defora, a caçar una peça per son pare, crida Rebeca son fill Jacob i li diu: —Mira, he oït ton pare parlar amb ton germà Esaú i com li deia: Porta’m caça i fes-me un requisit, que menjaré i aixís, a la faç de Jahvè, abans no em mori, et beneïré. Ara, doncs, fill meu, escolta ço que et dic i ço que et man: Vas al bestiar i m’agafes d’allí dos bells cabridets; que en faré un requisit, com bo li sab, per ton pare, i a ton pare ho portaràs, i en menjarà i aixís ell, abans no es mori, et beneïrà. 

I respòn Jacob a sa mare Rebeca: —Sí, però mon germà Esaú és home pilós i jo home llis i si el pare em palpa, no sia jo als seus ulls com qui escarneix  i no adugui jo sobre meu maledicció i no benedicció.

I sa mare, per tota resposta li fa: —Damunt mí aquesta maledicció teva, fill meu! Creu ço que et dic: Ves i porta.

Anà, doncs, a cercar-ho i ho portà a sa mare. I ja en fa sa mare el requisit, com bo li sabía a son pare. I pren Rebeca les vestidures d’Esaú son fill major, les bones, que ella les tenía a casa, i les posa a son fill petit Jacob; després, amb les pells dels cabridets, li embolca les mans i les llisors del coll i dóna a son fill Jacob, a la mà, el requisit i el pa que havía fet. I entra ell a son pare i li diu: —Mon pare.

—Vetme aquí, fa ell. I qui ets tu, fill meu?

Respòn Jacob a son pare: Só Esaú, el teu primogènit. He fet ço que em manares. Lleva’t, doncs, i sèu, que menjaràs de la meva caça, per tal com em beneeixi la teva ànima.

I fa Isaac a son fill: —Com tantost n’has trobada, fill meu?

Diu: —Oh, és que Jahvè, ton Deu, me la feta venir al davant.

Llavors Isaac diu a Jacob: —Si t’atançaves, que et palparía, fill meu, a veure si ets o no el meu fill Esaú.

Jacob s’atançà a Isaac son pare. I ell tot palpant-lo, deia:  

La veu, la veu és de Jacob;
Mes les mans, les mans són d’Esaú.

I poc ell el conegué, car eren les seves mans, com les mans de son germà Esaú, piloses.

I aixís és com el beneí:

Diu: —Tu ets mon fill Esaú?

Respòn ell: —Jo.

Diu: —Porta, doncs, que menjaré de la caça de mon fill i et beneïrà l’ànima mia. I l’hi porta i menjà. I li posà vi i begué. Acabat, li diu Isaac a son pare: —Atança’t, fill meu, i besa’m. Ell s’atançà i el besà. I amb la olor com sentí de ses vestidures aixís el beneía, dient:

…Cert, la olor de mon fill!
Com la olor de la foresta
que Jahvè ha beneït.
…Deu te dó de la rosada del cel
i de la grassor de la terra:
forment i most en abundor.
…Pobles te serveixin
i nacions se t’ajupin.
…Sies  senyor de tos germans,
corbin-se a tu els fills de ta mare.
…Qui et maleïrà, maleït sia!
Qui et beneïrà, beneït serà.

.

Gènesi, 27

Versió de Frederic Clascar (1915)

.

.

.

Robert Crumb
The Book of Genesis Illustrated

Robert Crumb
The Book of Genesis Illustrated

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

 

.

.

.

.

.

.

»Així van parlar mentre s’allunyaven. I el meu cor va riure que el meu nom i la meva astúcia perfecta els haguessin enganyat. El ciclop gemegava recargolant-se de dolor i, palpant amb les mans, retirà el pedrot de l’entrada. Es va asseure a la porta estenent les dues mans per si enxampava algú que volgués anar cap a l’eixida entre les ovelles. Car s’esperava en el seu interior que jo seria tan estúpid. Però jo, mentrestant, meditava com ens ho fa­ríem per poder-nos escapar de la mort, tant els meus companys com jo mateix. Vaig rumiar tota mena d’en­ganys i d’astúcies, perquè ens hi anava la vida i el perill era gran i imminent. I aquesta fou la decisió que en el cor em va semblar la millor. Hi havia uns marrans ben peixats, plens de llana, magnífics i grossos, que tenien els flocs de color violeta. Els vaig lligar en silenci amb vímets fàcils de trenar, aquells en què dormia el ciclop monstruós que no coneixia les lleis divines, agafant els animals de tres en tres. El del mig portava un home a sota i els altres dos anaven a cada costat per salvar els meus companys. Tres marrans, doncs, portaven un home. Aleshores jo, que ja m’havia fixat en un moltó del ramat, de molt el més gros de tots, el vaig agafar per l’esquena i em vaig cargolar sota el seu ventre tofut. Així, doncs, amb les mans fermament arrapat a la llana divina, m’hi aguantava amb ànim pacient. Així, sospirant, esperàvem l’Aurora divina.

»Quan va aparèixer l’Aurora de dits rosats, la filla del matí, el monstre va fer sortir a pasturar els mascles del ramat. Les femelles belaven pel corral sense munyir, perquè tenien les mamelles plenes. El seu amo, afligit per dolors fortíssims, palpava el llom de tots els moltons que estaven drets. L’innocent no es va pensar pas que els companys estaven lligats sota el pit de les ovelles llanudes. L’últim mascle del ramat que es va dirigir cap a la porta va ser el marrà carregat de llana i de mi, que pensava coses no pas lleugeres. El corpulent Polifem, tot palpant-lo, li va lir: “Moltó estimat, ¿per què surts el darrer del ramat? Abans mai no anaves al darrere de les ovelles; al contrari, eres el primer que pasturaves les tendres flors de l’herba fent passes llargues, el primer a arribar a l’aigua corrent dels rierols, el primer que desitjaves tornar a l’esta­ble a la tarda. Ara, en canvi, ets el darrer. Sens dubte enyores l’ull del teu amo, que ha desullat un home malèfic amb els seus companys miserables, després d’haver-me fet perdre el seny amb vi. Sí, Ningú, que jo t’asseguro que no s’ha pas escapat de la perdició. Ai, si tinguessis sentits com jo i poguessis dir-me on s’amaga per evitar la meva fúria, aviat el cervell se li escamparia pertot arreu de la cova, quan l’esclafés a terra, i el meu cor s’alleujaria dels mals que m’ha causat aquest no-res de Ningú”.

.

Odissea, IX

Traducció de Joan Alberich

.

Apel·les Fenosa
Polifem

Il·lustració de Joan Vila, D’Ivori, a
“Ulisses y Polifem en la Rondallística catalana”

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Hay otra gran escena de la Biblia, la bendición de Jacob por su padre Isaac, que se aclara ante la idea de que la sustitución sacrificial tiene por objeto engañar la violencia, y aclara a su vez nuevos aspectos de esta idea.

Isaac es viejo. Ante la idea de que su muerte está próxima, quiere bendecir a su hijo mayor Esaú; antes le pide que vaya a cazar y que le traiga un «plato sabroso». Jacob, el menor, que lo ha oído todo, previene a su madre Raquel. Esta aparta dos cabritos del rebaño familiar y prepara con ellos un sabroso manjar que Jacob se apresura a ofrecer a su padre, haciéndose pasar por Esaú.

Isaac es ciego, pero Jacob sigue sintiendo el temor de ser identificado por la piel de sus manos y de su cuello, que es lisa y no velluda como la de su hermano mayor. Raquel tiene la afortunada idea de recubrir esta piel con el pellejo de los cabritos. El anciano palpa las manos y el cuello de Jacob pero no reconoce a su hijo menor, y le da su bendición.

Los cabritos sirven de dos maneras diferentes para engañar al padre, es decir, para alejar del hijo la violencia que le amenaza. Para ser ben­decido y no maldecido, el hijo debe hacerse preceder ante el padre por el animal que acaba de inmolar y que él le ofrece en alimento. Y el hijo se disimula, literalmente, detrás del pellejo del animal sacrificado. El animal siempre aparece interpuesto entre el padre y el hijo. Impide los contactos directos que podrían precipitar la violencia.

Dos tipos de sustitución entrechocan en esta ocasión: la de un herma­no por el otro y la del hombre por el animal. El texto no admite explí­citamente que la primera sirve en cierto modo de pantalla a la segunda.

Al desviarse de manera duradera hacia la víctima sacrificial, la violen­cia pierde de vista el objeto apuntado inicialmente por ella. La sustitución sacrificial supone una cierta ignorancia. Mientras permanece en vigor, el sacrificio no puede hacer patente el desplazamiento sobre el que está ba­sado. No debe olvidar completamente ni el objeto original ni el desliza­miento que permite pasar de este objeto a la víctima realmente inmolada, sin lo cual ya no se produciría la sustitución y el sacrificio perdería su eficacia. La escena que acabamos de leer responde perfectamente a esta doble exigencia. El texto no relaciona directamente la extraña superche­ría que define la sustitución sacrificial, pero tampoco la pasa por alto; la mezcla con otra sustitución, nos la deja entrever pero de manera indirecta y huidiza. O sea, que quizás posee el mismo un carácter sacrificial. Pre­tende revelar un fenómeno de sustitución pero existe otro que se oculta a medias detrás del primero. Da pie para creer que en este texto aparece el mito fundador de un sistema sacrificial.

El personaje de Jacob va frecuentemente asociado a la manipulación astuta de la violencia sacrificial. En el universo griego, Ulises desempeña en ocasiones un papel bastante parecido. Conviene comparar la bendición de Jacob en el Génesis con la historia del cíclope en la Odisea, especialmente la maravillosa artimaña que permite al héroe escapar finalmente del mons­truo.

Ulises y sus compañeros están encerrados en el antro del Cíclope. Cada día, éste devora a uno de ellos. Los supervivientes acaban por ponerse de acuerdo para cegar conjuntamente a su verdugo con una estaca infla­mada. Loco de rabia y de dolor, el Cíclope obstruye la entrada de la gruta para apoderarse de sus agresores cuando intenten escapar. Sólo deja salir a su rebaño, que debe ir a pastar fuera. De la misma manera que Isaac, ciego, busca a tientas el cuello y las manos de su hijo pero sólo encuentra el pellejo de los cabritos, el Cíclope palpa al pasar los lomos de sus ani­males para asegurarse de que son los únicos que salen. Más astuto que él, a Ulises se le ha ocurrido la idea de ocultarse debajo de una oveja; agarrán­dose a la lana de su vientre, se deja llevar por ella hasta la vida y la libertad.

La comparación de ambas escenas, la del Génesis y la de la Odisea, hace más verosímil la interpretación sacrificial de ambas. En cada ocasión, llegado el momento crucial, el animal es interpuesto entre la violencia y el ser humano al que busca. Los dos textos se explican recíprocamente; el Cíclope de la Odisea subraya la amenaza que pesa sobre el héroe y que queda oscura en el Génesis; la inmolación de los cabritos, en el Génesis, y la ofrenda del sabroso guiso desprenden un carácter sacrificial que corre el peligro de pasar desapercibido en la oveja de la Odisea.

.

René Girard

La violencia y lo sagrado

Traducción de Joaquín Jordá

.

.

.

.

El Gènesi

Versió segons els textos originals i amb

anotació de Mn. Frederic Clascar

Institut de la Llengua Catalana

Barcelona, 1915

.

.

.

The Book of Genesis

Illustrated by R. Crumb

Jonathan Cape

London, 2009

ISBN: 97802240778092

.

.

.

Homer

L’Odissea

Introducció, traducció i notes de
Joan Alberich i Mariné

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

.

.

Mercè Ventosa.

Ulisses i Polifem en la Rondallística catalana.

Publicacions de la Secció de Folk-lore del

«Centre Excursionista de Catalunya»

Tipografia «L’Avenç». Barcelona 1910

.

.

.

René Girard

La violencia y lo sagrado

Traducción de Joaquín Jordá

Colección Argumentos, 70

Ed. Anagrama. Barcelona, 2012

ISBN: 9788433900708

.

.

.

 

Nausica jugava al tennis?

.

.

L’esport en la llegenda

.

.

per Jean-Michel Renaitour

.

Vet aquí, doncs, que la tempesta havia llençat Ulisses a la riba d’una illa desconeguda—almenys desconeguda per a ell. Al moment que, exhaurit de fatiga, s’anava a enfonsar definitivament al fons de la mar bramuladora, una onada l’havia llençat sobre una roca i s’havia malmès les mans. Una altra onada l’havia tornat endins. Per fi, una tercera onada li permeté que nedant pogués abordar un recó més encalmat de la costa. Després d’haver-se posat a l’ombra, l’envaí una son reparadora, que prou falta li feia per refer les seves decandides forces. De totes passades, s’havia salvat una ve­gada més. Pal·las vetllava al seu damunt. I té, ja hem arribat al llibre sisè de l’Odisea.

La illa on l’espòs de Penèlope, de retorn vers Itaca en mig de mil trenca-colls, acabava d’ésser tan violentament deposat per la còlera de Neptú, era la illa dels Feacis, sobre la qual regnava l’as­senyat Alcinous, semblant als déus. Aquest Alcínous semblant als déus tenia una filla, Nausica, semblant a les nimfes. Aquest dia mateix, Nausica havia dit al seu pare:

—Em permeteu, pare semblant als déus, d’anar amb les meves companyes semblants a les nimfes a rentar la roba de la família en les pures aigües del riu? Així tindreu roba neta per presidir el Consell dels vostres ministres; així els meus germans  tindran  túniques ben blanques  per  anar  a ballar amb  les seves  feàcies.

I el noble Alcinous semblant als déus havia accedit als desigs de la seva filla semblant a les nimfes   (Versos  57-67).

Més lleugera que una daina, ella havia sortit amb les seves amigues, i totes aplegades havien anat a aquell punt on el riu es llença a la mar, una mica abans que l’aigua dolça d’aquell es torni salada. Tot cantant havien fet la bugada de la família reial. Després, un lleuger berenar i jugar una estoneta, per desentumir-se un xic.

Tanmateix, com que tot eren noies, el sol pi­cava i estaven en una platja poc freqüentada, no havien dubtat a treure’s la roba. Nuetes, verament semblants a les nimfes, es posaren “a fer volar en l’aire una lleugera pilota” (Llibre IV, vers 99).

Aquí val la pena de cridar-vos l’atenció sobre els mots mateixos d’Homer: “a fer volar en l’aire una lleugera pilota”. Eren, doncs, unes quantes que hi jugaven ensems. De tant en tant, devien llençar crits de joia, ja que un d’ells desvetllarà Ulises, que fa petar una becaina no gaire lluny… No us sembla que aquest joc primitiu té certa semblança al tennis d’avui dia? Es clar que no és encara l’esport anglès, perfeccionat, en el qual Susanna Lenglen, semblant a les nimfes, ha arribat a cam­piona. Es un tennis embrionari i inicial a què es lliuren les joves feàcies del poema. Però, tanmateix, ja és el tennis. Els veritables amadors d’aquest esport no s’hi enganyaran pas. I no desitjo res més, com a prova, que aquella regla que no permetia a la pilota de Nausica de depassar certs límits fixats per endavant. Era quan la pilota estava “out” que les gaies jugadores llençaren els crits penetrants. Es ben bé l’esport, accessible per excel·lència a les dames, tal com el coneixem i l’apreciem. I ara veieu —li continuem la lectura— Nausica, ordinària­ment més traçuda, “llença a una de les seves com­panyes la lleugera pilota, la qual vola, es perd, i cau en un remolí del riu”. Cal no haver-se vist mai una raqueta entre mans per desconèixer aquest cop: la bala que surt del “court” i cal anar-la a cercar a la riera, o entre les bardisses, més enllà de la tanca de la pista.

Es llavors “que un crit que llençaren totes a la vegada fendeix l’aire; sobtadament la sòn fuig dels ulls d’Ulises. Assegut sobre el seu jaç, una mu­nió  de  pensaments  agiten  la  seva ànima”.

Hom sap la continuació. Ulises, sortós d’oir a la fi una veu humana, es demana si no són les nimfes que vénen a desvetllar-lo. S’aixeca. Apareix vestit de nàufrag, més ben dit, despullat de nàufrag, brut d’algues i de salina. Encara gràcies que troba una branca d’arbre per evitar d’aparèixer indecent. No gens menys, esvera l’estol de jugadores, les quals fugen—tret de la filla d’Alcinous semblant als déus. Presa de pietat davant Ulises, escolta l’astuciós discurs d’aquest, que el compara a una nimfa (vers 215). En fi, tothom s’avé. Les companyes de Nausica tornen prop d’Ulises, l’ajuden a fer-se la toaleta, li donen olis olorosos i roba de la família reial, acabada de rentar; en una paraula, el deixen presentable. Nausica el troba semblant a un déu, i l’emmena a casa del seu pare el rei. I en el “seu caríssim cor” es diu que ella ja l’estima i voldria casar-s’hi.

Es una història commovedora, més commove­dora encara quan es llegeix en la ingenuïtat sàvia del text que quan és contada sense poesia en un resum traïdor. Però el que aquí ens interessa, és de constatar que, ja en aquell temps i en aquell país, els partits de tennis eren interromputs per cedir el lloc al “flirt”, el qual no pot ésser consi­derat com a esport, per bona voluntat que hi po­sem.

Aquest terrible Ulises, semblant als déus, s’as­sembla a aquests etripa-qüentos que sempre arri­ben a mig- match, sense amoïnar-se si està a “sis-cinc” o si s’està disputant un “avantatge de jocs”, i inviten bruscament les joves tennistes a seguir-los al dancing— i les tenniswomen no s’ho fan pas repetir.

Si Ulises, aquest gran navegant, hagués estat més esportiu, hauria pregat Nausica de no inter­rompre, per culpa d’ell, el partit començat, i àdhuc s’hauria improvisat àrbitre anunciant amb tota gravetat: “Quinze – trenta… Quinze – quaranta-..”, abans de fer-se portar a l’estatge d’Alcinous. Su­poseu que Ulises hagués estat un navegant de la mena d’Alain Gerbault; no creieu que hauria obrat així?

Desitgem, doncs, a Alain Gerbault, en el Lli­bre VI de la seva Odissea, que abordi en una Feàcia poblada de Nausiques semblants a les nim­fes. I agraïm al vell Homer que ens hagi provat com els orígens dels esports més moderns remun­ten sempre a la més alta antiguitat.

.

L’Esport Català, nº 46, 16 de febrer de 1926

.

.

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

.

.

Suzanne Lenglen
(24 maig 1899 – 4 juliol 1938)

Alain Gerbault (a la dreta)
(17 novembre 1893 – 16 desembre 1941)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Rhina Espaillat «Regret? What for?» Hèlena ja no es lamenta a la muralla. «…your fate was spun not by old crones, but pretty girls and boys.»

.

.

.

Entretant, Iris es va aparèixer, com a missatgera, a Hèlena de braços blancs […]. La trobà en el palau teixint una gran capa doble porprada amb dibuixos d’escenes que representaven els imcomptables combats entre els troians domadors de poltres i els aqueus vestits de bronze. I era per culpa d’ella que passaven treballs sota el flagell d’Ares.

Ilíada III, 125-129.
Traducció de Montserrat Ros

.

.

Milo Manara
“Trovolla que tessea
a dopia trama una splendente e larga
tela e su quella istoriando andava
le fatiche che molte a sua cagione
soffriano i Teucri e i loricati Achei”
Iliade III – Trad. de Vincenzo Monti

.

.

Il·lustració d’Alan Lee
(“Vaixells negres davant Troia”)

[…] I Príam va cridar Helena amb la seva veu forta: «Arriba’t aquí, dolça filla, i seu vora meu, que veuràs el teu primer espòs, els teus parents i els teus amics. Jo no et reprotxo pas res, els culpables són els déus que m’han enviat la guerra de moltes llàgrimes contra els aqueus. […]».

I Hèlena, divina entre dones, li va respondre dient: «M’inspires respecte, sogre estimat, i també temença. Tant de bo m’hagués estat grat de morir tristament quan vaig venir aquí seguint el teu fill i abandonant el tàlem i els parents i la meva entranyable filleta i les gentils companyes d’edat semblant a la meva! [..]».
.

Ilíada III, 162-166 / 171-176
Traducció de Montserrat Ros

.

.

.

.

.

ON THE WALLS

.
From the first look I knew he was no good.
That perfumed hair, those teeth, those smiling lips
all said, “Come home with me.”  I knew I would.

Love? Who can say? Daylight withdrew in strips
along those vaulted archways waiting where
the slaves would hear us whisper on the stair.
Not smart, not interesting —no, not the best
at anything, all talk and fingertips.
The best I left behind; there in those ships
nosing your harbor.You can guess the rest.
The heart does what it does, and done is done.

Regret? What for? The future finds its Troys
in every Sparta, and your fate was spun
not by old crones, but pretty girls and boys

.
Rhina Espaillat
.

.

.

A LA MURALLA
.
Al primer cop d’ull vaig saber que no era res de bo.
Aquells cabells perfumats, aquelles dents, aquells llavis somrients
deien “Vine a casa amb mi”. Vaig saber que ho faria.
.
Amor? Qui pot dir-ho? El clar de dia s’enretirava en franges
al llarg d’aquells corredors arcats esperant on
els esclaus ens sentirien xiuxiuejar a l’escala.
Gens llest, gens interessant – no, no pas el millor
en res, només xerrar i tocar.
El millor ho vaig deixar enrere; allí en aquells vaixells
que s’endinsen en el vostre port. Podeu endevinar la resta.
El cor fa el que fa, i el que està fet està fet.
.
Lamentar-ho? A què treu cap? El futur troba les seves Troies
en cada Esparta, i el vostre fat no fou filat
per velles xarugues, sino per noies maques i nois macos.
.

.

.

.

Rhina Espaillat is a bilingual American poet. She was born in the Dominican Republic in 1932 and has lived in the United States since 1939. She taught English in the New York City public schools for many years, and retired to Newburyport, Massachusetts, where for more than a decade she has led a group of New Formalist poets known as the Powow River Poets. (Font: Wikipedia) 

.

.

.

Homer

Ilíada. Vol. I

Traducció de Montserrat Ros

Fundació Bernat Metge, Barcelona, 2005

ISBN: 9788472258570

.

.

Omero

Iliade

Illustrazzioni di Pierenzo Boninsegna e Milo Manara
Traduzzione di Vincenzo Monti

Grifo Edizioni. Edizioni Di. Castiglione del Lago (PG), 2005
ISBN: 9788873900818

.

.

Rosemary Sutcliff

Vaixells negres davant Troia
La història de la Ilíada
Il·lustrat per Alan Lee

Clàssics adaptats, 1
Ed. Vicens Vices. Barcelona, 1997
ISBN: 9788431642921

.

.

Antonio Canova (1757 – 1822)

PARIS

Marbre

Roma, ca. 1822-23

Metropolitan Museum of New York

.

.

Antonio Canova (1757-1822)

ELENA DI TROIA

Marbre

post. 1812

Victoria and Albert Museum. London

.

.

.

.

Seferis i Nazario: Helena, Platres i la Plaça Reial

.

.

HELENA

.

TEUCRO: . . . a la marina Chipre, donde el oráculo de Apolo
…………….mi residencia decretó,mandando que impusiera
…………….a la ciudad el nombre de la isla
…………….de Salamina, tierra en que nací,

HELENA: Jamás estuve en Troya, sólo un fantasma estuvo.

MENSAJERO:  ¿Cómo?
…………………….¿Batallamos allí por una simple nube?

[Eurípides, Elena]

.

“Los ruiseñores no te dejarán dormir en Platres.”

Tímido ruiseñor, en el aliento de las hojas,
tú que regalas música bañada
por el rocío de los bosques
a cuerpos desunidos y a las almas
de quienes saben imposible su regreso.
Ciega voz, en la nocturna memoria revolviendo
pisadas, ademanes—no diré besos—
y los acres jadeos de la bárbara sierva.

“Los ruiseñores no te dejarán dormir en Platres.”

•

¿Y Platres, qué? ¿Quién conoce esta isla?
He vivido mi vida oyendo nombres nunca oídos antes:
nuevos lugares y locuras nuevas de los hombres
y de los dioses;
……………..mi destino oscilante
entre la última estocada de un Áyax
y el hallazgo de otra Salamina
me trajo aquí, a esta playa.
………………………..La luna
se levanta del mar como Afrodita;
desvanece los astros del Arquero, ahora asciende
al corazón de Scorpio, y todo así transforma.
¿Dónde está la verdad?
Arquero fui también cuando la guerra;
mi suerte es la de un hombre que erró el blanco.

Ruiseñor melodioso,
en una noche como ésta, sobre las playas de Proteo,
te escuchaban las jóvenes esclavas espartanas
y alzaron su lamento,
y entre ellas estaba—¡quién lo pensara, quién!— Helena.
Ella, buscada tantos años en aquel Escamandro por nosotros.
Estaba en la orillas del desierto; yo la toqué, me habló:
“No es verdad, no es verdad”—dijo gritando.
“Yo no abordé jamás el barco azul.
Nunca pisé la tierra varonil de Troya.”

Ceñido el pecho, el sol en sus cabellos, enhiesta la figura,
las sombras y sonrisas dondequiera
en sus hombros y muslos y rodillas;
viva la piel, y con aquellos ojos
de pestañas enormes,
estaba allí, sobre los bancos de un Delta.
……………………………………¿Mas en Troya?
En Troya, nada— un fantasma.
Así lo dispusieron las deidades.
Con una sombra yace Paris, cual si fuera sólida;
y nosotros matémonos los unos a los otros por Helena
…………………………durante diez inmensos años.

Grave dolor había llovido sobre Hélade.
Tantos cuerpos lanzados
a las fauces del mar, las luces de la tierra;
tantas almas
trilladas cual espigas en piedras de molino.
Los ríos exudaban entre el lodo la sangre
por una ondulación de lino, por una nubecilla,
un aletear de mariposa, por la pluma de un cisne,
una prenda vacía, por una Helena.
¿Y mi hermano?
…………..Ruiseñor, ruiseñor, ruiseñor,

¿qué cosa es dios? ¿qué cosa no lo es? ¿y en medio de ambas cosas?

•

“Los ruiseñores no te dejarán dormir en Platres.”

Medroso pájaro,
……………en Chipre la besada por el mar, en
donde fue su voluntad que me acordase de mi patria,
yo solo mis amarras eché, con esta fábula,
si fábula es la mía,
si en verdad ya los hombres no acogerán de nuevo
el viejo engaño de los dioses;
…………………………si en verdad
al correr de los años otro Teucro, o Príamo, alguna Hécuba
o alguien desconocido, anónimo, pero que hubiese visto
un Escamandro con aquellos aluviones de cadáveres,
no estuviere llamado fatalmente
a oir al emisario que descubre
cómo tanto dolor y tanta vida
se despeñaron al abismo
por una prenda vana, por alguna Helena.

.

Giorgos Seferis (Giorgios Seferiadis), (Esmirna, Imperi Otomà, 1900 – Atenes, Grècia 1971)

Iorgos Seferis

Trad. de Jaime García Terrés

.

.

.

..

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

HELENA

UNA SOMBRA EN LA PLAZA REAL

Nazario (1989)

.

.

.

,

Nazario Luque (Castilleja del Campo, Sevilla, 1944)

En les Actes de l’XI Simposi de la secció catalana de la SEEC, la professora M.T. Clavo Sebastián analitza aquesta historieta de Nazario, subratllant-ne els temes o motius que desenvolupa, que enllacen amb els propis de la religiositat homèrica, que es troben a la Ilíada i a l’Odissea:

“…la historia de Nazario […] es [singular] además en su versión del tema, pues al margen de teorías morales o estéticas o de la banalidad holliwoodiense, recrea el personaje complejo de la Ilíada, que vive con desgarro la aporía del sublevarse contra aquello que constituye su poder: Afrodita, el impulso sexual. Pero, como alivio a la tensión, Nazario concede a su Helena una cierta salida que en Homero sólo se insinúa al desarrollar en ella la ilusión del doble; una variación sobre la línea mítica a que el artista se adscribe explícitamente en su viñeta 7 y que va de Estesícoro y Eurípides a Seferis.

También el género narrativo utilizado en el texto es característico de la lírica tradicional: el monólogo en que una voz femenina desgrana, a modo de interior dilema, un repertorio de tópicos amorosos. Pero en este caso el contenido coincide sólo en parte con los motivos de los llamados «cantos de mujeres», donde el discurso femenino depende habitualmente de la actitud del amante; en cambio esta Helena, como la de la Ilíada, se debate estrictamente entre sus contradicciones. Pues aunque la composición de la historieta es, podríamos decir, alejandrina (en la fragmentación de perspectivas, la distancia interpuesta por la ironía, la técnica del discurso dentro del discurso, especialmente sofisticada en las viñetas 6 y 7), la violencia del conflicto que el personaje mantiene consigo mismo es propia de la religiosidad homérica y en ella se encuentran sus motivos, que para simplificar enumeraremos asñi: En Ilíada, rebelión contra la diosa (M1), reproches al amante (M2), miedo (M3), vergüenza ante la mirada ajena (M4), añoranza de la vida anterior (M5), acatamiento (M6) y, en Odisea, mundo congelado en ausencia de la pasión (M7), de la que son sustitutos las drogas y la literatura (M8), instrumentos de fissión con que olvidar la continua tristeza (M9). Desde estas coordenadas ensayaremos una lectura de la Helena de Nazario en su doble dimensión visual y literaria.”

Nazario: Helena (1989)

M.T. Clavo Sebastián

.

.

.

A contiuació facilitem els enllaços a les págines del còmic de Nazario i a l’estudi de M.T. Clavo:

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Font: nazarioluque.com

.

.

.

.

.

.

.

Nazario: Helena (1989)

M.T. Clavo Sebastián

Actes de l’XI Simposi de la secció catalana de la SEEC,

Portada publicació, p.1, p.2, p.3, p.4, p.5, p.6, p.7, p.8.

Font: nazarioluque.com.

.

.

Bécquer ens il·lustra les aventures d’Ulisses al Virolet.

.

.

.

Carles Bécquer Domínguez fou un dibuixant, il·lustrador i pintor català, nascut a Barcelona el 1889, on hi morí el 1968, nebot del poeta Gustavo Adolfo Bécquer.

La seva infància i joventut transcorregué a Sevilla i Madrid. A Madrid estudià a l’Academia de San Fernando i, ja a Barcelona, a l’Acadèmia de Sant Jordi. Posteriorment va estar-se uns dotze anys a Paris, on va publicar il·lustracions a la casa Hachette.

La seva obra com il·lustrador la va dur a terme, a casa nostra,  a revistes com el Patufet, el Virolet, o a Lecturas i El Coyote.

A la revista Virolet, en concret, en diversos números de l’any 1930 hi va publicar una sèrie relativa a les aventures d’Ulisses. 

En reproduïm a continuació  el primer lliurament i algunes vinyetes dels següents, on observem les seves habilitats com a il·lustrador.

La còpia completa de tots els capítols la podeu trobar en aquesta pàgina: Les aventures d’Ulisses, de Bécquer, al Virolet

 .

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

L’il·lustrador Joma recreant la Ilíada. Enregistrament ofert per Margalida Capellà.

L’il·lustrador Josep Maria Rius, Joma, ens ofereix cada setmana, al Magazine de La Vanguardia, la seva recreació dels successius passatges de La Ilíada. Anteriorment va fer-ho, a la mateixa publicació, respecte a l‘Odissea. És una autèntica joia que desitgem que algun dia prengui la forma de llibre.

Una mostra

.

La novetat és que, en el seu sempre molt interessant bloc El fil de les Clàssiques Margalida Capellà ens ofereix una exclusiva: Una filmació del procés artístic de Joma, que veiem com crea una de les referides il·lustracions o reinterpretacions gràfiques de La Ilíada.

.

Us invitem a veure-ho: 

La Ilíada recreada per Joma, procés de creació d’una imatge a l’estudi de l’artista

.

Per altra banda, en el Bloc de Joma hi podeu veure la il·lustració resultant:  En temps d’Homer. 

.

El recull de les il·lustracions ja publicades, per altra banda, el podeu trobar a La Vanguardia: Ilustradores: Espacio Joma.