Arxius

Posts Tagged ‘Ilíada’

Xavier Antich ens parla de Tersites

.

.

.

Xavier Antich - La voluntat de comprendre«NO ÉS BO QUE UNA MULTITUD GOVERNI»?

.

Hi ha coses per a les quals no passa el temps. Una de les més incomprensibles és la impugnació de la veu i les idees d’algú a causa del seu aspecte físic. Fins i tot analistes amb fama d’equànimes han llançat dards de verí contra samarretes, ser­rells o rastes, i també contra els que no porten corbata, decla­racions que haurien de fer avergonyir, en una democràcia madura, a qui les sosté. No tindria més valor que un exa­brupte impossible de considerar des d’una perspectiva racio­nal si no fos perquè, així, es pretén desautoritzar i privar de legitimitat les veus i idees que, amb aquest aspecte, s’expres­sen. Per això no és una qüestió d’estil o, com es diu avui, de tendències. És una qüestió política, com gairebé tot, encara que aquest recel, més propi de l’aversió de l’oligarquia que considera el poder com la seva finca, no és del tot nou.

En la cèlebre assemblea dels aqueus, en el llibre segon de la Ilíada, Ulisses intenta convèncer les tropes d’Agamèmnon de continuar l’assalt a la ciutat de Troia. Quan Ulisses parla amb prínceps i oficials, els adreça «amables paraules» per provar de convèncer-los, però quan s’enfronta als homes del poble «els colpeja amb el ceptre i els increpa de paraula». És en aquest context quan Ulisses pronuncia les conegudes pa­raules amb què la democràcia és atacada en la seva essència per primer cop en la literatura occidental: «No és bo que una multitud governi». Revoltat contra aquesta posició, Tersites, soldat sense distincions ni grau, pren la paraula. L’episodi és excepcional, perquè és el primer cop i l’últim, en Homer, que un soldat ras dóna la seva opinió i expressa els punts de vista dels soldats de la tropa. Com va assenyalar I. F. Stone en un llibre polèmic,21 «és el debut de l’home comú en la història escrita, el primer exercici de llibertat d’expressió d’un home comú enfront d’un rei».

I és Tersites, precisament, a qui Robert Graves, vint-i-cinc segles després, encara considera «el grec més lleig que hi havia a Troia». I és que Homer mostra, descrivint Tersites, un inclement prejudici de classe: no hi ha cap altre personatge a la Ilíada que hagi estat tan repulsivament descrit com Tersi­tes: és camacurt i coix, les seves espatlles es corben cap al pit, té el cap punxegut i poblat només per una pelussa. La des­cripció del físic prepara la desqualificació de les paraules, ja que, com suggereix el poema, Tersites és tan desagradable a la vista com a l’oïda: no parla amb gràcia ni ordre, és odiós i indigne, i les seves paraules són «insolents» i «indisciplinades». La resposta d’Ulisses a Tersites és brutal: davant de tota l’assemblea el colpeja fins a fer-li sang, humiliant-lo, i l’ame­naça de fer-lo despullar davant de tothom i d’expulsar-lo. La paraula de Tersites és eliminada per la força. I, com que Ter­sites és com és, l’antítesi de l’ideal canònic de bellesa grega, ningú gosa ni aixecar la veu en defensa seva.

Quan el filòsof Jacques Rancière, en El desacord, recorda els orígens de la democràcia a Grècia, assenyala que es funda­va en un repartiment desigual de la paraula: mentre que alguns (els ciutadans lliures) podien parlar i la seva veu era tin­guda en compte, altres (poble comú, esclaus o dones) eren condemnats al silenci i la seva veu, reduïda a simple soroll. Tanmateix, l’aprofundiment democràtic, en els sistemes par­lamentaris moderns, consisteix precisament a impugnar aquest repartiment desigual de la paraula, ja que ningú no pot ser privat de parlar, de dir el que pensa i que la seva paraula sigui tinguda en compte. [24/01/2016]

.

21. The Trial of Socrates. Nova York: Little Brown, 1988; El juicio de Sócrates. Madrid: Mondadori, 1988, trad. M. Teresa Fernàndez de Castro.

.

Xavier Antich (la Seu d’Urgell, 1962)

.

Xavier Antich
La voluntat de comprendre
Filosofia en minúscula

.

.

.

.

.

.

Xavier Antich - La voluntat de comprendreXavier Antich

La voluntat de comprendre
Filosofia en minúscula

Arcàdia. Barcelona, juny del 2016
ISBN: 9788494468056

.

.

.

 

La mitologia explicada als nens per Cecilia Böhl de Faber (o Fernán Caballero). «…pues ya sabéis, niños mios, que los griegos se mataban unos a otros con la mayor facilidad.»

.

.

.
.
Fernán Caballero - Portada e
En España, las primeras referencias a Homero a su mundo literario y mitológico dentro de la naciente literatura infantil las encontramos en 1878, en plenos albores de las editoriales que se dedicaráa la publicación de obras recreativas infantiles (Bastinos en Barcelona y Calleja en Madrid): aparece en la obra de Cecilia Bohl de Faber titulada Mitología Clásica contada a los niños e Hª de los grandes hombres de la Grecia. Esta pequeña obra está dividida en tres partes denominadas Mitología, Historia de los héroes semidioses de los griegos e Historia de los Hombres célebres de la Grecia se gestó a partir de una serie de artículos aparecidos desde 1837 en el semanario Leducación pintorescarecogidos después en forma de libro. Dentro de una obra de carácter general planteada como compendio mitológico-biográfico, los hechos que remiten a la literatura homérica tienen cabida dentro de la segunda parte del libro, en los capítulos titulados Aquiles y Ulises respectivamente, complementados por la visión que se nos da de la figura de Homero en la última parte del libro, dedicada a las biografías de los griegos ilustres. En la semblanza que se hace de ambos héroes es muy breve el espacio dedicado a describir propiamente los hechos homéricos, ya que la autora ocupa la mayor parte del texto a narrar la genealogía de los caudillos, así como los antehomérica posthomérica, probablemente con el fin de presentar completo a sus jóvenes lectores el bosquejo histórico del personaje. Concretamente, todo el contenido correspondiente a la acción de la Ilíada lo resuelve en las siguientes líneas:
.
Fernán Caballero - Portada«Durante el sitio de Troya, Agamenón le arrebató una esclava llamada Briseida. Esto le ofendió a tal punto, que se metió en su tienda y no quiso tomar más parte en los combates, lo cual dio muchas ventajas a los troyanos. Pero habiendo muerto Héctor, hijo del rey de Troya Príamo, a Patroclo, amigo íntimo de Aquiles, volvió este a empuñar las armas para vengar aquella muerte, lo que hizo dándosela a Héctor, cuyo cadáver arrastró atado a su carro alrededor de la ciudad y del sepulcro de Patroclo. Después de esto, y ablandado por las súplicas y lágrimas del anciano Príamo, le devolvió el cadáver de su hijo»
(Fernán Caballero, La Mitología Clásica contada a los niños e Historia de los grandes hombres de la Grecia, Bastinos, Barcelona, 1888, 4ª ed. pp. 156-157)
.
Resulta inusitado que, en la España del XIX, con su secular descuido de los estudios clásicos, aparezca una obra dedicada al mundo griego y, aún es más, escrita por mano femenina. Parece determinante el origen de la autora la formación recibida durante su infancia en Alemania en la que tanto peso tuvo su padre, el hispanista alemán Juan Nicolás Bohl de Faber. No debió de conocer, sin embargo, Fernán Caballero la lengua griega, aunque sin duda manejó traducciones de los clásicos en la excelente biblioteca paterna sí conoció en profundidad el latín, como herencia de su formación germano-francesa. Detalles de su cultura humanística se pueden entreveren esta velada alusión a la Querelle, el gran debate que se suscitóen Francia en el siglo XVII:

.

Cecilia Böhl de Faber (Fernán Caballero) (1797 - 1877)

Cecilia Böhl de Faber (Fernán Caballero) (1796 – 1877)

«Hase dicho que los dioses que pinta en sus obras son extravagantes, sus héroes groseros; pero él pintó las cosas tal cual eran, y las creencias tal cual existían en su tiempo»
(Fernán Caballero, O.C., p. 221)
.
Las fuentes últimas de la autora, deben de ser, al margen de los poemas épicos, que seguramente conocía en traducción, distintas obras mitográficas o previas versiones extranjeras adaptadas. Por otra parte, la visión que nos transmite de la figura del Homero errante, que recita sus versos por toda Grecia, sea cual sea su fuente directa, remonta en último lugar a las Vitae Homeri con que la Antigüedad intentó esclarecer la personalidad del vate griego. […]
.
[…]
.
Pilar Hualde
.
.
.
.
.
CAPÍTULO IV
_________
.
 
ULISES
__
.
Fernán Caballero - Ulises g
Hijo de Laertes y de Anticléa era Rey de la isla de Itaca y de la de Dulicio, llamada aquella hoy Théaki. Cuando nació rogaron sus Padres á su abuelo Antolico, hijo de Mercurio, que le pusiese nombre, y éste contestó: Fuí en otros tiempos el terror de la tierra; que de ahí se deducía el nombre del niño, y que se llamase Ulises, que significa ser temido. Fue un Príncipe sagaz, astuto y prudente, que en la guerra de Troya contribuyó mas al triunfo de los griegos con la astucia que lo hicieron los otros con sus proezas. Habia eludido por todos medios partir para aquella expedicion por estar recien casado con la hermosa Penélope, hija de Icaro, Rey de Esparta, pero no le valieron. Terminada la guerra de Troya, emprendió su viaje de vuelta, el que fué tan desgraciado y lleno de contratiempos, que este viaje ha dado materia al insigne poeta griego Homero para un famoso poema titulado la «Odisea». Echóle primero el temporal sobre las costas de Tracia, volvió á salir á la mar, y los vendavales le llevaron á Africa, al pais de los Lotófagos, así llamado por crecer allí el árbol Lotos, cuya fruta es tan agradable, que hace olvidar su patria al forastero que la come; por lo cual es ese árbol el símbolo del olvido. Perdió allí á varios de sus compañeros, y pasó á Sicilia, en donde el Cíclope Polifemo, que no tenia mas que un ojo, y éste en medio de la frente, se engulló otros cuantos. Ulises le emborrachó, le saltó su ojo y huyó, llegando á la mansion de Eólo, Dios de los vientos, que por complacerlo encerró en pellejos aquellos que le eran contrarios; pero sus compañeros, curiosos de ver lo que contenian aquellos pellejos, los abrieron, saliendo de ellos furiosos los vientos contrarios, que echaron las naves de Ulises sobre una costa, en que encontró á la famosa hechicera Circe, que después de convertir á sus compañeros en toda clase de animales, le encantó de tal suerte á él, que olvidó que estaba casado con su querida Penélope, se casó con ella, y tuvieron un hijo, que se llamó Telégono. No obstante, merced á una yerba que le dio Mercurio, llamada «moli,» que escapó al hechizo de Circe, así como á la atraccion del abismo de Caribdes, y á las seducciones del canto de las Sirenas, precaviendo de ellas á sus compañeros tapánadoles los oidos con cera; pero Neptuno resentido con él por haberle saltado el ojo á su querido y precioso hijo Polifemo, embraveció los mares, é hizo naufragar su esquife, salvándose sólo Ulises, que á nado llegó á la isla Ogigia, donde halló á la Ninfa Calipso, que le retuvo siete años; pero viendo que no hacia mas que llorar por su patria, por su mujer y su hijo, al cabo de estos siete años le proporcionó un barco en el que pudiese regresar á sus lares. —Despues de veinte años de ausencia arribó al fin a Ítaca, en donde nadie le reconoció, sino un pobrecito perro viejo que al verlo murió de alegria! Entre tanto creyendo viuda á la hermosa Penélope, habian acudido infinidad de pretendientes que la hostigaban á que eligiese entre ellos marido, y se volviese á casar. Penélope que no perdia las esperanzas de volver á ver á su querido Ulises, les respondia que no contraeria segundas nupcias hasta concluir de bordar una tela que habia destinado para mortaja de su suegro Laertes. Bordaba de dia, y de noche desbarataba lo que habia hecho, para que no se concluyese su obra, por lo cual se dice de lo que se empieza y no se acaba, á pesar de trabajar en ello, que es «la tela de Penélope.» Ulises se dio á conocer á su hijo Telémaco, y á algunos criados antiguos, y ayudado por ellos mató á todos los pretendientes de su mujer, pues ya sabéis, niños mios, que los griegos se mataban unos á otros con la mayor facilidad. Su hijo Telémaco habia hecho infructuosamente un viaje para buscar á su padre, acompañado por un anciano sábio y respetable, llamado Mentor, lo que ha dado pábulo á un docto eclesiástico francés, llamado Fenelon, para escribir una obra de gran mérito para enseñanza de los Príncipes.
.
El fin de Ulises fué triste. Le habían predicho que moriría á manos de su hijo; esta profecía le inquietaba. Circe envió á Telégono en busca de su padre. Desembarcó con su tributación en Itaca; creyéndolos piratas los quisieron rechazar los isleños; trabóse un combate, en el que Telégono mató á su padre sin conocerlo. Después de muerto le tributaron los honores, que llaman heróicos, y aun tuvo un oráculo en Etolia.
.
Fernán Caballero (Cecilia Böhl de Faber) (1867)
.
.
Fernán Caballero.
.
.
.
.
CAPÍTULO VIII
_________
.
 
AQUILES
__
.
 
Fernán Caballero - Aquiles gAquiles era hijo de Tétis, y de uno de los reyes de Tesalia. Su madre le sumergió en la Estígia para que fuese invulnerable, no quedando parte de su cuerpo que lo lo fuese sino el talon, que era por donde lo tenia agarrado su Madre. Cuidó de su educacion el Centauro Quiron, que lo alimentaba con sesos de leones y tigres.
.
Advertida su Madre por los oráculos de que la ciudad de Troya no podría ser conquistada sin su ayuda, pero que pereceria en aquella guerra, le disfrazó de mujer, y con el nombre de Pirra lo envió á la corte del Rey de Sciros, Licomedes.
.
Allí se enamoró de la hija de éste, Deidamia, le reveló quien era, y se casó secretamente con ella.
.
Como tambien á los Príncipes griegos les habia sido predicho que no podrian tomar la ciudad sin la ayuda de Aquiles, le andaban buscando, y Ulises, que, como ya sabeis, era astuto, se disfrazó de mercader, y presentó á la Princesa Deidamia y á sus Damas una caja que contenia joyas y armas; todas eligieron joyas, pero Aquiles cogió una espada, por lo cual fué conocido por Ulises, que lo convenció fácilmente á que se uniese á la expedicion-—Aquiles fué el primero de los héroes de la Grecia y el terror de sus enemigos. Conquistó varias ciudades, entre ellas á Tebas. Durante el sitio de Troya, Agamenon le arrebató á una esclava llamada Briseida. Esto le ofendió á tal punto que se metió en su tienda y no quiso tomar mas parte en los combates, lo cual dio mucha ventaja á los Troyanos. Pero habiendo muerto Héctor, hijo del Rey de Troya Príamo, á Patroclo amigo íntimo de Aquiles, volvió éste á empuñar las armas para vengar aquella muerte, lo que hizo dándosela á Héctor, cuyo cadáver arrastró atado á su carro al rededor de la ciudad y el sepulcro de Patroclo. Despues de esto y ablandado por las súplicas y lágrimas del anciano Príamo, le devolvió el cadáver de su hijo.
.
Príamo había llevado consigo á la tienda de Aquiles á su familia, y éste se enamoró de Polixena, hija de aquel, y se la pidió á su Padre. Este se la concedió, y estándose efectuando en el templo la ceremonia nupcial, Páris, hermano de Héctor, tiró una flecha á Aquiles que le hirió en el talon, y le mató.
.
Al saber la muerte de su hijo salió Tetis con un coro de Nereidas del seno de las ondas, y vino á llorar á su hijo. Tambien las nueve Musas dejaron oír sus lamentos, porque era Aquiles gran poeta y músico. A los diez y siete días fué enterrado este héroe en un suntuoso sepulcro, que se le construyó en el promontorio Sigeo, á la orilla del Helesponto. Fué reverenciada su memoria como la de un Semidios. Se le erigió un templo, y se establecieron fiestas en su honor.
.
Fernán Caballero (Cecilia Böhl de Faber) (1867)
.
.
Fernán Caballero - Aquiles
.
.
.
.
.
.
Fernán Caballero - PortadaFernan Caballero
.
La Mitología contada á los niños
é Historia de los grandes hombres de la Grecia.
Obra ilustrada con 100 grabados
.
Librería de Juan Bastinos é hijo, editores
Barcelona, 1867
.
.
.
.
.

Els començaments «in media res». Homer i Shakespeare en l’orígen. «El món, un escenari», de J. Balló i X. Pérez

.

.

.

1. «IN MEDIA RES»

.

.

.

La immediatesa defineix fins a tal punt ei món contemporani que ningú no es pot sorprendre de la velocitat amb què la millor ficció audiovisual sap instal·lar el públic, sense preàmbuls ni con­templacions, al centre dels conflictes que es disposa a abordar. En aquest sentit, és comprensible que quan el dramaturg i guionista Aaron Sorkin assumeix en La xarxa social (The Social Network, 2010) la tasca de posar en circulació fílmica la vida del controver­tit creador de Facebook, Mark Zuckerberg, ho faci introduint sense previ avís els seus espectadors al centre d’una acalorada dis­cussió entre Zuckerberg (Jesse Eisenberg) i la seva efímera compa­nya Erica Albright (Rooney Mara), discussió que acabarà amb una immediata ruptura sentimental. Així li ho anuncia ella al final de la conversa (una conversa, doncs, que ja està en marxa quan el re­lat fílmic s’ha iniciat) i en la qual Mark expressa acceleradament els seus temors —la por de no ser acceptat en un club d’elit de Har­vard, la por que la noia s’acabi enamorant d’un regatista atlè­tic—, a més d’una incomoditat manifesta, en què l’emergència de la vanitat i una ingènua actitud de superioritat volen amagar les seves debilitats.

El món un escenari

Aquesta conversa crispada entre el protagonista de La xarxa social i la noia que vol seguir mantenint al seu costat es produeix de manera convulsa, i anuncia alguns dels temes que aniran apa­reixent inexorablement al llarg de la pel·lícula. No ens trobem, per tant, davant d’un pròleg, ni d’una recapitulació, sinó de la posada en situació d’un personatge que s’expressa més ràpidament que les accions que la narració és capaç de produir. Amb tot plegat, Aaron Sorkin no només ha definit magistralment el protagonista del seu guió, sinó que ha deixat establerta, com si es tractés d’un teaser televisiu (un fet gens estrany tractant-se d’un escriptor consolidat en aquest mitjà), la magnitud tràgica dels esdeveniments que es produiran a continuació, i dels quals l’abrandat Zuckerberg ha es­tat advertit per la noia.

A pesar de l’absoluta brusquedat d’aquest inici, cap espectador de La xarxa social pot sentir-se agredit o incomodat, ni ha de fer el més petit esforç per adequar-se a la comprensió del que ha suc­ceït a la pantalla. L’organització de l’obertura respon a un principi habitual de la dramatúrgia de tots els temps, la forma coneguda com in media res, i només la coincidència amb un moment histò­ric com el nostre, tan caracteritzat per l’assumpció vital que tot pot succeir en qualsevol moment, permet que hi admirem, en paral·lel, el pertinent sentit d’època que aquest inici sobtat atorga també al film. Es tracta, en efecte, d’un tret avui irrenunciable: en un per­centatge molt alt dels productes audiovisuals que es facturen anualment arreu del món, els personatges, en la primera seqüèn­cia, parlen entre ells com si la història ja hagués començat, o estan implicats en una acció que fa temps que tenen preparada. L’espec­tador sent que la vida flueix, que tot ja existia abans que connectés amb l’escena que s’acaba d’il·luminar davant seu, que el relat enge­gat no l’espera, per bé que el reclama. Però el principi en què es fonamenta aquest afortunat sistema d’iniciar la història ha acom­panyat la cultura de la ficció des dels seus orígens. I va tenir en l’edat d’or del teatre isabelí la seva plasmació més influent i para­digmàtica.

.

COMENÇAR «AL MÉS TARD POSSIBLE»

Si ens fixem en la història filològica de l’expressió, sabem que in media res és un terme fixat per Horaci a l’Ars Poètica.1 La teoria literària l’observa en l’estructura narrativa de la Ilíada i, de manera més decisiva encara, de l’Odissea i de l’Eneida, ja que en aquests dos poemes el començament, quan la història és molt avançada, ens porta a una estructura en flash-back, en què es nar­raran els fets heroics que s’han produït abans i que suposaran el cos central de les aventures èpiques que faran llegendaris aquests textos immortals. Però quan la ficció audiovisual moderna fa ser­vir aquest model dramàtic, no li és imprescindible, ni moltes vega­des necessari, el clàssic recurs de tornar enrere. Començar «al més tard possible» és, simplement, una forma d’acceleració de l’acció, de confiança en el fet que és en la mateixa construcció dels perso­natges on es trobaran finalment les referències al passat, que no caldrà visualitzar episodis ja viscuts, sinó que, com en el dinàmic teatre isabelí, serà al cap de l’espectador on es reconstruiran els ponts amb els episodis anteriors. El mateix Shakespeare ho defi­neix sense embuts al pròleg de Troilus i Cressida (una obra centra­da justament en la guerra de Troia), que li serveix, en una atrevida paradoxa, per defensar de forma nítida l’estratègia de l’in media res: «I jo he vingut aquí, / com a Pròleg armat, no pas per defensar / la ploma de l’autor o les veus dels actors, / sinó vestit d’acord amb el nostre argument, / per dir-vos, bons espectadors, que l’obra / salta l’origen i les primeries / d’aquestes lluites, i comença al mig / i continua fins a tot allò que es pot tractar en una obra».

Nota 1: L’expressió llatina correcta és in medias res, però ha derivat funcionalment en in media res, com recull Margarida Aritzeta al seu Diccionari de termes literaris.

I és que, a més, una cosa és començar la història per un mo­ment avançat, com ja succeïa a l’èpica grecollatina, i una altra més contundent, iniciar l’escena en un moment particularment dinà­mic, sorprenent els personatges en ple moviment, com Shakespea­re portarà a un grau radical d’efectivitat. La diferència entre la for­ma retòrica de l’epopeia (o la seva extensió en la novel·lística moderna) i la celeritat de la immediatesa teatral és, en aquest sen­tit, notable. La Ilíada o l’Odissea poden començar in media res, amb l’aventura dels seus herois en un punt avançat, però els dis­positius retòrics del gènere fan pausada i descriptiva la introducció del lector en aquest punt de la trama. El teatre, en canvi, exigeix sempre immediatesa, perquè el que mostra precedeix allò que explica. En la primera gran forma teatral d’Occident, la tragèdia àtica, l’estratègia de l’in media res ja s’utilitzava, si ens atenem al fet que, quan l’acció s’iniciava, el conflicte ja estava plantejat (Clitemnestra i Egist havent esdevingut amants a l’Orestíada, Jàson decidit a abandonar a seva dona a Medea), o era la immediata conseqüèn­cia d’un altre conflicte tancat de forma indigna (el tractament dels vençuts a Les troianes). Però l’organització ritual de l’escena àtica, amb la necessitat, teoritzada per Aristòtil, del pròleg previ a l’apari­ció del cor, i els parlaments explicatius inicials de déus o herois dificultaven, en general, l’entrada en situació dels personatges ja en ple moviment. Va ser el gènere de la comèdia (i particularment la seva evolució llatina, en mans de Plaute o Terenci) que, en abordar les trames quotidianes des d’una perspectiva laica, despro­veïda de cor i de tot requeriment ritual, va adoptar una forma més avançada de l’in media res: la captura de l’acció enmig d’una con­versa entre diversos personatges.

Aquest mecanisme és el que el teatre isabelí utilitzaria no sols en el camp de la comèdia, sinó, de manera revolucionària, també en l’àmbit del drama històric i la tragèdia, que perdrien la solemnitat ritual dels grecs (o del llatí Sèneca). Amb la barreja de tons que ca­racteritzarà tan bé el conjunt de la seva obra, Shakespeare redimensiona el procediment, amb totes les seves conseqüències. La gran força dels inicis en la seva dramatúrgia rau no tant a comen­çar en un punt més o menys avançat de la trama, com a sorpren­dre l’acció dels personatges ja en ple moviment a l’interior de l’es­cena, absorts en una dinàmica de conflicte en marxa a la qual l’espectador és invitat a entrar sense cap prolegomen.

L’efectivitat d’aquest procediment ha estat tan estimulant per a la narrativa audiovisual que no ens pot estranyar que un dels teòrics del guió més canònics en els temps contemporanis, Syd Field, se senti impel·lit a invocar Shakespeare quan aconsella els futurs guionistes sobre les estratègies d’arrencada dels seus films: «Shakespeare era un mestre dels començaments. O bé obre amb una seqüència d’acció, com el fantasma que camina pel parapet de la muralla a Hamlet, o les bruixes de Macbeth, o utilitza una esce­na que reveli alguna cosa sobre el personatge: Ricard III és geperut i es lamenta per l’hivern del nostre descontentament; Lear exigeix saber quant l’estimen les seves filles, en termes de diners».

[…]

.

.

.

AL BELL MIG DE LA GUERRA

Si admetem que el primer in media res de la literatura data dels mateixos orígens de l’èpica, amb la Ilíada, i que la seva for­mulació moderna es troba en el format teatral isabelí, no ens serà difícil identificar l’estat de guerra permanent com el veritable (i no gaire tranquil·litzador) teló de fons del cànon de la gran ficció oc­cidental. El que Shakespeare va formular amb una contundència que no ha estat superada (però sí emulada simptomàticament) és que la guerra és un estat natural de les comunitats. Les discussions i baralles que hem anat resseguint com a elements d’arrencada són la punta de l’iceberg, a escala metonímica, d’una consideració de la guerra total com l’espai en què aflora, si us plau per força, la immanència de l’in media res.

Des d’aquesta perspectiva isabelina, l’entrada en la ficció és, sempre, l’assumpció d’un estat de guerra. Entre les obres que millor modelen aquesta poètica, Macheth es posiciona com un referent in­eludible. Al començament, l’exèrcit escocès es troba en lluita amb els noruecs, aliats a més a més amb una facció gal·lesa. Es en aquest territori de convulsos combats que Macbeth escolta la profecia de les bruixes i precipita el seu país cap a un conflicte també civil, en assassinar el seu cosí i monarca. Shakespeare no dóna compte dels orígens de la guerra en què Macbeth ja estava immers, com no ho fa respecte a la conflagració entre noruecs i danesos que articula la geografia dramàtica de Hamlet, o a les lluites entre grecs i troians de Troilus i Cressida, o a les baralles de Montagús i Capulets de Romeo i Julieta, o a les incansables guerres entre França i Anglaterra, i en­tre la casa de York i la casa de Lancaster, que emmarquen les cròni­ques monàrquiques que va obrir Enric VI. El món està sempre en conflicte, i la ficció, comenci per on comenci, ha de recollir aquest estat d’excepció que la inèrcia del combat naturalitza.

Aquesta lliçó dramàtica ha estat molt ben adoptada pel cinema bèl·lic modern. Replicant la tradicional estructura en tres actes (allistament-formació-combat) que va establir King Vidor en La gran desfilada (The Big Parade, 1925) i que va culminar Kubrick a La jaqueta metàl·lica (Full Metal Jacket, 1987), molts films incisius prescindeixen de les dues primeres parts d’aquest dispositiu i instal·len el públic, de bon començament, en el vertigen dels enfronta­ments. Més enllà de la validesa intrínseca de la majestuosa pel·lícula de Kubrick, la majoria dels altres grans films sobre el Vietnam par­teixen gairebé sempre d’aquest principi: la guerra ja existeix, i és en el seu si on es produeixen els drames i la tensió violenta. El docu­mental francès La section Anderson (1967), de Pierre Shoendoerflfer, començava amb aquest joc temporal de gran eficàcia dramàtica: es veia els membres d’una patrulla americana al mig de la selva d’Indoxina, i quan la imatge s’aturava en un d’ells, una veu over infor­mava de quin havia de ser el seu destí, si seria ferit o si moriria els dies següents. Aquesta forma de narrar va tenir un gran impacte: el film, que va guanyar un Oscar al millor documental, va ser proba­blement una de les primeres obres que van avisar de la manca de sentit de la presència militar nord-americana en aquella guerra in­justa. Aquest principi dramàtic explica la fortalesa i l’impacte de l’inici d’Apocalypse Now (1979), de Francis Ford Coppola: un pla general de la selva, fum de bombes, un helicòpter fugaç, un bom­bardeig, una jungla inflamada, tot amb la música de «The End» dels Doors, com una manera conscient d’expressar que el principi i la fi són a tocar, que aquest començament in media res ens dóna un cop més la informació suplementària que el film explicarà, un tros de vida i de destrucció continuada, sense ordre ni sentit, i nega així qualsevol justificació estratègica de la seva existència. La guerra ja ha començat, és abstracta, sense cap raó que pugui justificar-la.

[…]

.

Jordi Balló / Xavier Pérez

El món, un escenari
Shakespeare: el guionista invisible

 

.

.

.

.

.

[…]

M’atreviria a dir que poques vegades s’ha dibuixat amb tanta intensitat, passió, intel·ligència i exhaustivitat el caràcter visionari del geni shakespearià com al llibre que Jordi Balló i Xavier Pérez acaben de publicar amb l’intent de resseguir el rastre de Shakespeare en les estratègies narratives de les creacions contemporànies, des dels films més rellevants i significatius del cinema del nostre temps fins a les sèries televisives que ens han retornat el gust per les històries ben explicades i interpretades que no ens prenen, als espectadors, per imbècils: El món un escenari. Shakespeare el guionista invisible (Anagrama). Tots dos,  […] en aquest llibre absolutament memorable, que acompanyarà durant molt temps qualsevol lector que s’hi acosti, han furgat en l’arsenal de la nostra memòria fílmica, de Hitchcock a Godard, i en les sèries que han reinventat la narració televisiva, de Los Soprano o The wire, a Mad men o Studio 60, per descobir-hi l’arrel shakespeariana dels mecanismes dramàtics de les narracions audiovisuals contemporànies que han acabat per conformar la nostra forma d’explicar els esdeveniments, d’articular la nostra pròpia identitat i la manera de pensar sobre el cos, el desig, el poder, la mort, i tots els racons, fins i tot els més amagats, de les passions humanes.

I, així, s’han atrevit a articular una enciclopèdia fascinant de la presència difusa d’alguns descobriments enlluernadors de Shakespeare en les nostres ficcions, i sobretot en les nostres vides, que desborda, per excés, la sospita que ens feia intuir que Shakespeare té més a veure amb nosaltres que molts dels nostres contemporanis. D’aquesta manera, ens descobreixen l’arrel shakespeariana de la nostra forma d’explicar les coses, in media res; la ja hegemònica importància de la trama coral; la fascinació pels personatges excessius, hiperbòlics; el paper del monòleg i del diàleg com a motors de l’acció; la rellevància del desig i del dispositiu circular en la nostra concepció del món; la dificultat d’encarar-nos, directament, amb la presentació o representació d’allò que, per obscè, no voldríem veure…

Shakespeare, doncs, amb qui, per fi, la paraula escrita arriba a ser constructora de mons que no existien abans de ser dits: “El do taumatúrgic de la literatura, que en Shakespeare arriba al cim”. Facin-me cas: corrin a la seva llibreria de guàrdia, comprin el llibre i entrin en aquesta aventura de la qual ja no sortiran durant mots anys.

.

Xavier Antich
Shakespeare guionista invisible
La Vanguardia, dilluns 7 de desembre de 2015, pàg. 30

.

.

.

.

.

El món un escenariJordi Balló / Xavier Pérez

El món, un escenari
Shakespeare: el guionista invisible

Llibres Anagrama, 17
Editorial Anagrama. Barcelona, octubre de 2015
ISBN: 9788433915252

.

.

.

El mundo, un escenarioJordi Balló / Xavier Pérez

El mundo, un escenario
Shakespeare: el guionista invisible

Colección Argumentos, 488
Editorial Anagrama. Barcelona, octubre de 2015
ISBN: 9788433963918

 

.

.

 

Antologia de textos grecs, d’Homer a Libani

.

.

Antologia textos grecsAcaba d’editar-se, a cura de Francesca Mestre, una Antologia, una Selecció de textos grecs, d’Homer a Libani, amb doble text, original grec i traducció al català, en homenatge a Eulàlia Vintró, amb motiu de la seva jubilació. Les traduccions són noves, fetes ad hoc per a l’antologia, el que enriqueix, encara que sigui només respecte a fragments d’obres, el catàleg de versions catalanes dels autors que hi són inclosos, i d’entre ells, pel que més ens ateny ací, Homer.

Com diu la curadora, en la Presentació del llibre, es tracta d’ “un ram de flors, una petita mostra, entre les moltes possibles, d’allò que hem rebut d’aquells autors antics: bella poesia, referents culturals, narració de fets, evocació dels mites, pensament intel·lectual, sovint aplicat a la política, el pensament científic…”

Pel que fa als autors i temàtica més lligats a aquest blog, dir que l’antologia —seguim citant la Presentació— comença “com és lògic, [p]els poemes homèrics —Ilíada primer, Odissea després—” els quals “prenen el protagonisme inicial que els pertoca; d’entre totes les possibilitats, els passatges escollits d’ambdues obres tenen un fil conductor comú, la grandesa d’Aquil·les, que es mostra sota tres prismes: crueltat, pietat i desconsol.”

L’antologia que tenim a les mans té la virtut de trenar els temes dels fragments antologats, el que li confereix una interessant textura. Així, diu la Presentació, “incloem una vuitantena de versos d’un Himne homèric, el dedicat al déu Apol·lo, que trobarà, unes quantes pàgines i uns quants segles més endavant, la seva responsió en els versos del poeta hel·lenístic Cal·límac, que compondrà també himnes dedicats als déus olímpics, entre ells Apol·lo, en un moment totalment divers de la poesia grega.”

El fragment triat d’Heròdot també ens porta a la temàtica troiana. Francesca Mestres indica que: “Les Històries d’Heròdot estan concebudes pel mateix autor com una recerca, com un intent de racionalitzar, de manera encara molt primitiva, la successió dels esdeveniments en el temps i la natura dels diferents pobles que van veure’s, d’una manera o d’una altra, implicats en les guerres mèdiques. El passatge que hem triat n’és una prova excel·lent, ja que dóna una versió alternativa a l’homèrica —l’egípcia— del rapte d’Hèlena i, per tant, de la guerra de Troia, els seus antecedents i resultats.” I seguint amb el trenat que ressaltàvem, més endavant ens tornem a topar amb Hèlena, ja que, se’ns indica, “Amb Eurípides recuperem el mite egipci d’Hèlena, a la tragèdia que porta el mateix nom, en la línia de com ens l’havia presentat Heròdot, però encara en una atra versió que palesa, precisament, la perplexitat de la doble interpretació.”

.

A tal de mostra, alguns paràgrafs extrets de fragments inclosos a l’Antologia:

.

.

Príam del carro de cavalls va saltar a terra; Ideu s’hi va quedar, fent-se càrrec de cavalls i mules.

L’ancià va anar de dret a la casa on s’estava Aquil·les, estimat de Zeus. L’hi va trobar sol, ja que els companys estaven asseguts a part; només n’hi havia dos a prop, l’heroi Automedont i també Àlquimos, fill d’Ares, que l’atenien: tot just acabava de sopar i beure, la taula encara estava parada.

El gran Príam va entrar sense que el veiessin, es va apropar i amb les mans envoltava els genolls d’Aquil·les i li besava les terribles mans assassines que tants fills li havien occit.

.

Ilíada, 24.469-479
Traducció de Francesca Mestre

.

.

.

.

« […]. Aquil·les, mai fins ara cap home ha estat més afortunat que tu ni ho serà tampoc d’ara endavant: abans, quan eres viu, els argius t’honoràvem de la mateixa manera que als déus, i ara, després de venir aquí, regnes magníficament entre els difunts; no t’afligeixis, doncs, d’estar mort, Aquil·les».

Així vaig parlar-li; immediatament em tornà resposta:

«No em consolis de la mort, il·lustre Ulisses; m’estimaria més ser un simple pagès treballant per compte d’altri, fins i tot per un home pobre i amb ben pocs mitjans, que no pas ser l’amo enmig de totes aquestes ombres i res més.”

.

Odissea, 11.481-491
Traducció de Francesca Mestre

.

.

.

.

SERVENT: Que no és aquesta la que a Troia ens féu maldar?

MENELAU: No ho és, aquesta; els déus ens van tenir enganyats: cercàvem una infausta imatge de bromall.

SERVENT: Què dius?
……..…….Per un simple bromall, així, tants de treballs?

MENELAU: Fou obra d’Hera, i de tres dees, amb llur plet.

SERVENT: Aquesta és, doncs, la teva esposa en veritat?

MENELAU: És ella: sobre això pots creure’m el que dic.

.

Eurípides
Hèlena
Traducció de Jaume Almirall Sardà

.

.

 

.

.

Antologia textos grecs

ΑΝΘΟΛΟΓΙΑ – ANTOLOGIA
Selecció de textos grecs, d’Homer a Libani
Edició a cura de Francesca Mestre

Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona
Barcelona, setembre de 2015
ISBN: 9788447539154

.

.

.

«…veig el vent sense ales ni plomatge i tinc paralitzades les barques a la platja…»; David Jou.

.

.

.

Agamèmnon.- No hi ha remor ni d’ocells ni del mar,
en efecte, i el silenci dels vents s’estén per aquest
estret de l’Eurip.

Eurípides
Ifigenia a Àulida
Traducció de Maria Rosa Llabrés Ripoll

.

.

.

.

VARIACIONS SOBRE EL TEMA
D’IFIGÈNIA A ÀULIDA

.

Com una forma trista d’ocell en un cel baix,
anònim, veig el vent sense ales ni plomatge
i tinc paralitzades les barques a la platja
i el meu desig es migra de no poder marxar.
.
Els ideals no saben a quin incert demà
estan predestinats, i volen aventura,
i giren dintre meu i em torben amb la dura
mirada de rancúnia d’un llarg ressentiment.
.
Caldrà algún sacrifici, ja ho veig, per cridar el vent,
per envestir la sort i anar d’una vegada
a Troia i a la pura ciutat imaginada
dels versos impossibles d’un altre naixement.
.

David Jou (Sitges, 1953)

David Jou
(Sitges, 1953)

David Jou
Mirall de vellut negre

.

.

.

.

.

.

.

David Jou - Mirall de vellut negreDavid Jou

Mirall de vellut negre

Els llibres de l’Escorpí. Poesia, 67
Edicions 62. Barcelona, 1981
ISBN: 8429717447

.

.

.

«Vreden, Gudinde! besyng, som greb Peleiden Achilleus». La invocació de la Ilíada en danès, per Christian Wilster

.

.

.

.

Vreden, Gudinde! besyng, som greb Peleiden Achilleus
Rædsomt, og Qvaler i tusinde Tal Achaierne voldte.
Heel mangfoldige Heltes behjertede Sjele den skikked
Ned til Hades’s Hjem, og for Hunde til Rov som for alskens
Fugle den gav deres Liig, — fuldbragt blev Zeus’s Beslutning —
Alt fra den Stund, Uenighed først og Splid havde reist sig
Mellem den Ædling Achilles og Mændenes Drot Agamemnon.
.

(1797 - 1840)

Christian Wilster (1797 – 1840)

Homers
Iliade, I, 1-7
Traducció al danès de Christian Wilster (1836)

.

Ilíade - Christian Wilster.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Ilíade - Christian Wilster - 2

.

.

.

Ilíade - Christian WilsterHomers

Iliade

Traducció al danès de Christian Wilster

Forlagt as Universitetsboghandler, C.A. Reitzel
Kjøbenhavn, 1836

.

.

 

Ifigenia a «Jacobè», de Joaquim Ruyra

.

.

“Els grecs. Meravellosa font, model puríssim”

Joaquim Ruyra

.

.

.

Joaquim Ruyra

Joaquim Ruyra (Girona, 1858 – Barcelona, 1939)

[…]

L’estiu passat, al tornar de les aules a fi de curs, vaig rebre al cor una forta sotragada al compendre tot d’una la terrible veritat. La Jacobè estava feta una calavera. Magra, tremolosa, amb els ulls fondos i el mirar esbarriat, va comparèixer a saludar-me. Només va adreçar-me un somrís, com si m’hagués anat veient cada dia, i de seguida va retirar-se a la seva cambra amb un caminar desmanyotat, arrossegant pesadament les xinel·les, que duia a retaló. Vaig restar com aombrat d’un llamp. La dida m’estava observant dreta a la llinda d’una porta, sadollant-se amargament de la dolor que es pintava en la meva cara; però no em va ser possible dissimular. Després d’un llarg silenci, la bona dona va rompre en un gemec:

—Filla meva! ¡filla de les meves entranyes!

Les llàgrimes li degotaven per les galtes, i jo em sentia escanyat per un sanglot contingut.

—Ja ho veus, Minguet —Va afegir de seguida—; —aquesta noia se’m fon com un terrosset de neu. Jo no sé pas què fer-hi: li dono tot lo que vol… vianda, més que un llop no en dragaria… Oh! i que se la menja! perquè de gana no n’hi manca pas; però res no li aprofita: se m’aflaqueix com si li robessin la carn a grapats; ella, que feia aquell goig que enartava, ¡tan grassoneta! I surt amb uns estaribots!… ¡Redéu, com s’és tornada! Hi ha dies que la dóna per rentar, i em tira al safaretx els quadros, els llibres, les sabates… tot lo que li sembla brut, sigui lo que vulgui; i, apa!, ensabona que ensabona. ¡N’ha malmeses, de coses! I ara sempre té calor, ella que era tan fredeluga. Moltes nits, a l’hivern, me la trobava asseguda sobre el llit, en camisa, amb la finestra oberta. Entén-ho, això. El metge no sap lo que s’hi pesca: que banys freds, que potingues de ca l’apotecari… Res hi val. Els veïns… mala pesta els sec!… s’hi diverteixen i diuen que ès boja. I jo no sé si sóc jo mateixa, que m’hi he tornada; perquè, vaja això no em cap al magí: és horrorós, horrorós! Què hi dius, tu, Minguet?

[…]

—I què ha dit el metge? No ha vingut, avui? .

—Mira, no me’n parlis, del metge: ja em té sofregida. Fa més de tres setmanes que llenço les receptes a les escombraries. És un toca-sardanes: no sap per quines mars navega. Ramonet, Ramonet, quina paret toques!… uix!… Ara surt amb que el mal gam de la noia ve de les borratxeres del seu pare i dels seus avis. ¿Oi, quina pensada? Jo bec i tu et mareges. ¿Vol-se’n anar al… Déu me contingui!… I mentrestant la Jacobè se’m va morint, se’m va assecant com els pàmpols de la parra, emmalaltint-se més i més a cada glop de medicina que pren. ¡Al diable, les potingues!… No, aquest mal no ès dels que es poden guarir de mà de metge o de manescal: prou que ho veig! Ah, Minguet! corren unes persones ben dolentes!…

 […]

Surto de la casa apesarat. Capbaix i caminant d’esma, me’n vaig ensomniat anguniosament per les imatges de la realitat i per les d’un esdevenidor, més dolorós encara, que estic preveient.

A l’arribar a mig carrer de Mar m’aturo, perquè he vist el doctor Calvet i desitjo preguntar-li de la malalta. El bo de l’home deu tenir alguna visita urgent: va de pressa de pressa. Duu les mans encalofornades a les butxaques del paltó, la mangala sota l’aixella, i el barret al clatell. És blanc de celles, blanc de pestanyes, blanc de cabells i blanc de cutis: en la seva carassa magra i ossuda no hi ha més que blancor, llevat de la tinta blavissa que li acoloreix esblaimadament les nines dels ulls i les venes, que li arboregen pels polsos. Camina de pressa, i tan distret, que no s’adona de mi fins que em planto al davant seu a mitja passa de distància. Aleshores fa un surt, s’atura, m’examina un moment amb mirar miop, i deseguida tanca les parpelles, amb lo qual la seva cara acaba d’esblanqueir-se del tot. Vaig a parlar, però no em dóna temps. Sense obrir els ulls més que de tard en tard i a mitges, diu així, de correguda:

—Ja sé lo que em vols preguntar. Es tracta de la teva teta: oi?… de la Jacobè. Està mala, mala, malíssima. Res: t’ho diré en quatre paraules. Tu, que has estudiat els clàssics grecs, recordaràs, segurament, el cas de la Ifigenia, filla del rei Agamenó, que va ser condemnada a morir en expiació d’una falta del seu pare. Doncs vet aquí un símbol de gran realitat. ¿No m’entens?… He, he, he… En la naturalesa passa així mateix que en la faula, igual, igual: els innocents expien els pecats dels culpables. No es perdona res: cada falta ha de portar el seu càstig, i lo que no ha satisfet en Pau, ho paga en Nicolau. És salat: oi?… He, he, he… Tal vegada jo no patiria de ronquera si el meu besavi no hagués sigut tan aficionat a mastegar tabac negre. Què hi hem de fer? És la llei: flectamus genua. La Jacobè està sota el ganivet del gran sacrificador, un sacerdot implacable en l’exercici de les seves funcions sagrades. Vés: detura el cop, tu. És lo mateix que si et volguessis despullar de la pesantor quan caus daltabaix d’una timba. He, he, he… Aquelles disbauxes, aquelles embriagueses, aquelles brutalitats de tota mena dels serradors, algú les ha de pagar. És inútil que m’estireu els faldons «-Senyor doctor! senyor doctor! un remei, una medicina!…» No hi sóc a temps. Us heu atipat de metzines durant anys i panys i generacions, i voleu que se us curi en el curt espai d’una malaltia. ¡Aneu-los esperant, els miracles!… Allò de que la Ifigenia, ja dalt de l’ara, s’hagués salvat per obra i gràcia d’un déu, és la part inverosímil de la llegenda; és lo que no esdevé mai. ¡Aneu-los esperant pla, els miracles!… He, he, he… Res: no hi comptis, amb la teva teta. Lasciate ogni speranza.

Es treu el rellotge de la butxaca, se’l posa a frec del nas per mirar l’hora, i exclama, arrencant a caminar desaforadament:

—Dos quarts de tres!… Ui, ui, ui!…

Jo prossegueixo el meu passeig, tot donant voltes a les fondes idees que el doctor Calvet acaba de suggerir-me en mig de les seves rialletes cíniques. ¿Serà cert que els nostres vicis més secrets i més íntims no ens afecten a nosaltres sols, sinó que produeixen una sement de dolor que anirà grillant de generació en generació en el cor dels nostres fills? ¡És clar com l’aigua… i no m’hi havia parat mai!… O Déu meu! Tots ens apenem d’oprimir algun cor, de causar algun turment als nostres semblants, i, no obstant, ens lliurem tranquilament a certs excessos que en apariència no danyen tercer i… ¡ah, si veiéssim les llàgrimes que faran vessar!…

[…]

.Jacobé - Ruyra

Joaquim Ruyra
Jacobè
Pinya de rosa

.

.

.

.

.

.

.

.

Ruyra - Pinya de rosaJoaquim Ruyra

Pinya de rosa – Vol. I

Biblioteca Selecta, 19
Editorial Selecta
Barcelona, 1952 (5ª ed.)

.

.

.

Evaristo de Sela, traductor d’Homer al gallec

.

.

.

.

Iliada - SelaTense dito que os poemas homéricos foron a Biblia do pobo grego. Na Ilíada e na Odisea, buscaban os Gregos as normas da súa moral e as solucións máis axeitadas para cada momento. Os versos de Homero foron a escola da Grecia enteira. Versos houbo dos que se serviron ata para adiviñas e curacións.

A Ilíada, en particular, foi o monumento primeiro e o fundamento de toda a literatura dos Gregos. E tamén foi, pola data e polo seu valor literario, a primeira creación poética de Europa. A súa importancia como obra de arte, foi constatada en tódolos tempos, por veren nela unha das creacións máis grandiosas do espírito humano.

A Ilíada de Homero é un poema épico, que se desenrola dentro da guerra de Troia. Por máis que dela só narra, en conxunto, 51 días do décimo ano de asedio, rematando o poema antes de ser tomada a praza polos Gregos. O seu tema central é a cólera de Aquiles, coas consecuencias funestas, que dela se derivaron. Na súa forma actual, parece que foi composta nun porto xonio da Asia Menor, arredor do ano 725 a. C.

Hoxe sabemos que a guerra de Troia existiu, como crían os gregos da antigüidade, e que a toma da cidade aconteceu no 1250 a.C. (a Troia VII a de Carl W. Blegen). Por certo, esta guerra, para algúns historiadores, foi xa un conflicto entre a Europa e a Asia (Heródoto, Tucídides) e, para outros, foi unha loita entre Gregos, os Acaios de Micenas contras os Eolios de Troia, por rivalidade económica, e só serían asiáticos grande parte dos aliados dos Troianos (André Bonnard). Maila sociedade evocada na epopeia non parece corresponder a esa data do mundo micénico, nin á época da composición da Ilíada, senón máis ben a unha sociedade tal como a que existía no século X a. C.  (M.I. Finley).

Os relatos da guerra de Troia, que, andando o tempo, darían lugar á Ilíada, tiveron, primeiro, durante séculos, unha existencia oral (nos tempos dos aedos ou cantores) e, despois, escrita (cos rapsodos ou recitadores). Homero, ó se valer deles, para crea-la súa epopeia, tal vex destacou máis o modo de vida dunha época determinada. En todo caso, a Ilíada non é froito dunha copia realista da vida, senón o resultado feliz dunha exornación poética, que un extraordinario poeta elaborou.

De Homero, pouco o nada sabemos. Nada está demostrado nin sobre cando viviu, nin en que sitio naceu, nin onde viviu e morreu. O que sobre Homero sabemos é o froito dunha elaboración lexendaria. Mais, iso si, Homero existiu. Existiu un Homero de carne e oso, en Quíos, en Esmirna, ou noutra banda calquera, que planeou e deu forma á Ilíada. Esíxeo así a unidade de conxunto do poema. E demándano os «toques maxistrais», cos que certos personaxes son, ó longo da obra, caracterizados (Schadewaldt).

A Ilíada é a epopeia de Ilio ou da guerra de Troia. Mais non da guerra en si, senón dun momento crítico da mesma. Os Acaios (Arxivos ou Dánaos), que andan na guerra de Troia, son postos en trance dun completo desastre pola cólera e o rancor de Aquiles na contra de Agamenón. A cousa foi que Agamenón, o rei de reis, o comandante supremo da guerra diante dos muros de Troia, aldraxou a Aquiles, o mellor e máis valente guerreiro, arrebatándolle, á vista de todos, a súa parte no botín de guerra. Aquiles, despeitado, retírase ás súas tendas de campaña e deixa de combater. Mais, non parou niso a cousa. Pediulle á súa nai Tetis, que era unha deusa, que fose ter con Zeus, para que o deus dese a victoria ós Troianos, en tanto que Agamenón non reparase a honra do seu fillo. E así foi. Desde entón, déronse catro batallas. A primeira quedou indecisa e a segunda xa foi francamente desfavorable ós Acaios, que lle mandan a Aquiles unha embaixada, para que volte ó combate; mais el non cede, porque aínda segue nas súas. A terceira batalla puxo en grave perigo á armada toda dos Acaios, poilos Troianos, co grande Héctor á súa cabeza, chegaron a prender fogo a unha nave. Aquiles entón consente que vaia ó combate, en vez del, o seu compañeiro Patroclo, armado coas súas armas. E Patroclo rechaza, si, ós Troianos, mais sucumbe na loita, rematado por Héctor, fillo do rei de Troia. E agora dase a cuarta batalla. Aquiles depón, ó fin, a súa cólera e o seu rancor e sae ó combate con novas armas divinas, dando morte a Héctor, do que profana ó cadáver, ó tempo que lle fai honras ó cadáver do seu amigo Patroclo. O propio Príamo, o rei de Troia, ten que se baixar a Aquiles para que lle entregue o corpo do seu fillo. Aquiles accede por razóns de humanidade.

Maila Ilíada é máis ca un poema de guerra ou un poema de paz. A Ilíada é o vivo retrato da totalidade da vida humana. Nela aparece plasmado o destino do home con tódolos seus afáns e traballos. Os heroes actúan constrinxidos por forzas que son superiores a eles. É o poema da dor humana. Por iso xa Platón dixo de Homero, que fora o mestre primeiro e o guía dos tráxicos todos, que detrás del viñeron.

Mais é preciso afacerse un ós rasgos típicos do estilo épico de Homero, que sempre se expresan nun verso único: o hexámetro ou hexapodia dactílica. Abondan as repeticións de partes de verso ou de versos enteiros, dentro dun lento fluír da narración. O poeta non parece ter présa. A acción vai progresando en cámara lenta. As comparacións («coma…», «coma cando…»), que a cada instante saen ó paso, interrompen a marcha, para mostraren máis plásticamente o relato, para recordaren un caso igual ou semellante, para entreteren… Son, case sempre, verdadeiras estampas tomadas da vida real, que ás veces se estenden máis alá do preciso. Todas elas denotan unha profunda observación poética sobre a naturaleza e os seus fenómenos. O epíteto fixo é outro dos rasgos do estilo de Homero. Aí van unhas mostras, por vía de exemplo. A «rhododáctylos Eos»: a Aurora, de dedos de rosa; a «khrysóthronos Here»: a Hera de trono de ouro; a «theá glaukopis Athene»: Atena, a dos ollos brillantes, ou, tal vez, a de ollos de curuxa; os «kare komóontas Akhaiói»: os Acaios, de longas cabeleiras nas cabezas; o «polymetis Odysseus»: o moi enxeñoso Ulises; o «nepheleguereta Zeus»: Zeus, o amontoador de nubes… E tamén, as fórmulas estereotipadas. Velaquí algunhas: «phílen espatrida gaian»: para a súa terra querida; «dúpesen dé pesón»: e estrondou ó vir ó chan; «epos t’éphat’ek t’onómadsen»: e dirixíalle a palabra e chamábao polo seu nome; «hóspháto, meídesen dé»: así dixo e sorriuse; «tón (tén) d’aute proséeipe»: e á súa vez respondeulle; «épea pteróenta proséuda»: palahras aladas lle dirixía…

Con todos estes recursos, a seu tempo ben combinados, «o máis grande poeta», «o máis divino dos poetas», «o pai da poesía», como tantas veces ten sido chamado, entretexeu a epopeia grandiosa da condición humana, coa loita desigual do home, contra a morte e o destino, que só na gloria imperecedeira pode encontrar un vislumbre de triunfo. O «morra o home e fique a fama», dos nosos irmáns portugueses.

O texto da Ilíada consta, na súa vulgata, de 15.693 versos, que dividiu o gramático alexandrino Zenódoto en 24 cantos, dunha extensión semellante, servíndose das letras do alfabeto grego. Cada canto ven cun título e contén un relato seguido. Tratei de buscar, en cada un deles, unhas partes, ou pequenos cadros, facendo a conseguinte división. Na traducción, procurei axustarme ás palabras de cada verso, coa máxima fidelidade, buscando certa harmonía, ante a imposibilidade de imita-lo ritmo orixinal. Non se trata, pois, dunha traducción en verso. É unha traducción palabra a palabra, frase a frase, verso a verso, harmoniosa, o máis rítmica posible, mais sen se ater a métrica algunha. O que máis importa, en todo caso, é interpreta-lo pensamento do poeta. Por outra parte, Homero só é Homero nos seus hexámetros inmortais.

Poden chama-la atención, na traducción, os plurais en -oi e en -ai. Son debidos á transcripción de tódolos nomes propios, onomásticos ou topónimos, no caso nominativo, lidos coma no orixinal. Zeus mantémolo así sempre.

E, para remate, permitídeme que faga unha confesión persoal, xa un tanto homerizada. Pasei tempos esquecidos traballando nesta obra, con toda a miña entrega e coa maior ilusión. Coma cando un habilidoso escultor trata de sacar, nun pau de buxo, tal como e la era, á forza de gubia e paciencia, a cara enrugada daquel barbudo velliño, que morrera afogado nos turbillóns do río, ó librar da morte a un afouto cativo. Ou coma cando un incansable labrego, que quere levar un novo anaco de pan para a boca dos moitos fillos, foza e refoza nun pedreguento monte baldío, cofin de o converter nunha terra de moito pan dar. Pois, asteu me esforcei neste duro traballo. ¡Quería que Homero falase galego! E camiñei por camiños que antes ninguén recorrera. El xa estaba, por certo, a falar en tódalas linguas máis importantes do mundo. Non podía, por tanto, deixar de falar no idioma meigo da doce Galicia.

Evaristo_de_Sela

Evaristo de Sela

Evaristo de Sela

Nota preliminar a
Homero
Ilíada
Versión galega de Evaristo de Sela

.

.

.

.

.

.

Evaristo González Fernández, con 19 anos, desertou do Rexemento de Artillería Lixeira nº 15 de Pontevedra nos comezos mesmos do golpe de estado do 36. Rexeitando a barbarie fascista, é condeado por deserción a cadea perpetua vítima da represión. Sofre, logo,  unha “odisea” de cárceres e centros disciplinarios ata lle ser conmutada en 1941 a pena por unha “liberdade provisional” nun tempo de terror e morte deseñado e executado polo novo réxime franquista.

Evaristo de Sela, así coñecido por ter nacido no 1917 nesa parroquia de Arbo, viuse loxicamente condicionado pola ditadura, mais neses anos de prisión dedícase heroicamente a estudar, escribir, aprender. En circunstancias tan duras toma os primeiros contactos con varios idiomas, entre eles, o grego.

Era unha persoa de moita sensibilidade, alimentada pola propia Natureza das paisaxes do seu Miño da  infancia e, elaborada pola súa mente de neno atento, pola Beleza que lle medraba interiormente. A isto engadamos lecturas e poesía. E tamén as vivencias, tan difíciles coma os días.

Todo un universo que dá como resultado inquedanzas e creación: unha descuberta do país, Galiza; unha obra literaria, os dous poemarios  Amar (Vigo, 1945) e o póstumoVersos de preso e outras rimas (2007);  unha dedicación, a docencia, o grego. Unha definición: a entrega á cultura mediante, sobre todo, a tradución.

Sobre isto último quero pararme algo. Evaristo de Sela, poeta, profesor, é, fundamentalmente, o tradutor de Homero ao galego. Pensemos no que iso supón. E contextualicemos non só atendendo a biografía e circunstancias penosas que sofriu o noso autor, senón tamén cavilando a clave nacional do feito: aportar para Galiza a Iliada e a Odisea no noso idioma. Unha tarefa inxente, referencial. A consciencia dunha necesidade. Unha contribución clara a favor do país, da súa cultura, da súa lingua, nas coordenadas conflitivas que o marcan. Comparábel en dimensión, por exemplo, a fitos como o colectivo da Biblia na editorial SEPT ou o do Fausto de Goethe a cargo de Lois Tobío. Unhas traducións senlleiras dende o coñecemento do orixinal (neste caso, o mundo homérico, a lingua grega). Non son paráfrases, polo tanto, como resultaron tantas versións dalgunhas literaturas (pensemos, así,  na rusa que lemos dende o francés, v.g. Tolstoi, Gorki, Dostoievski). Son os resultantes textos completos e fidedignos, e non amputacións nin deturpacións (lembremos que pasou con tantas versión de Aristófanes, Lucrecio, Petronio, etc).

Sendo moi complexo traducir Homero, Evaristo de Sela é quen de, todo á vez, ser intérprete-transmisor-intermediario-poeta. Domina a literalidade e o significado do que ten entre mans e sabe “meterse no corazón” do texto (segundo quería Agustín García Calvo). En palabras de Umberto Eco, é capaz de “dicir case o mesmo” ca Homero. E, simultáneamente, frutifica a “lingua meta”, o galego. De lermos estes dous cantares épicos, alicerce do que  convencionalmente se considera “literatura europea”, disfrutaremos grandemente. Tanta comprensión e tanta capacidade de traballo para brindarnos a todas as galegas e galegos a lectura dos case 28 mil hexámetros das ditas obras requiren, sen dúbida, un amor enorme pola nosa Terra.

A este labor titánico, a esta mostra da súa íntima ilusión e do compromiso con Galiza e o galego (en palabras do propio Evaristo: “quería que Homero falase galego!”) hai que sumar –tamén ao noso idioma- as traducións de poetas contemporáneos (Elytis, Seferis, Kavafis, etc) na póstumaPoesía neohelénica (1708-1977), do 2001, así como os aínda inéditos doutros grandes autores do mundo clásico (Demóstenes, Catulo…).

XOSÉ ABILLEIRA SANMARTÍN

Publicat a: SermosGaliza

.

.

Invocació de la Ilíada a la traducció al gallec d’Evaristo de Sela: 

Canta, deusa, a xenreira de Akhileus Peleiades

.

.

.

Iliada - SelaHomero

Ilíada
Versión galega de
Evaristo de Sela

Consello de Cultura Galega. 1990

ISBN. 8487172598

.

.

.

Reigzel, l’íntim amic. El cant a l’amistat de Manuel Sayrach. Homer i Reigzel, Aquil·les i Patrocle.

 

.

.

 

Autor: Albert Bonet
Font: vimeo.com

.

.,

Manuel Sayrach i Carreras

Arquitecte i escriptor.
.
Sants, Barcelona, 1886 — Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1937

Fill de Miquel Sayrach i Carabassa . El 1904 publicà L’Idili del Poeta i el 1909 escriví L’arquitectura nova , text inèdit on el preocupava la troballa d’un “estil catalàunic”.

Es titulà a Barcelona el 1917. Gran gaudinià, projectà, encara estudiant, la reforma de la casa familiar a Sant Feliu de Llobregat —coneguda per la Torre dels dimonis —, en la qual sobresortien el jardí i el mur al·legòric de la Creació, influïts pel parc Güell (tot derruït el decenni dels seixanta). Construí a Barcelona la casa Sayrach de la Diagonal (1917-18) i la veïna del carrer d’Enric Granados (1926), el monument al Sagrat Cor a Moià (1921) i el panteó familiar al Cementiri Nou barceloní (1934-36), tot dins un fantasiós gaudinisme personal. Projectà també un gran fris escultòric, síntesi de la mitologia clàssica, i un monument a Pi i Margall (1931), que no es construïren.

Concebé, influït per Wagner, la creació artística com una integració de les arts i per això planejà la seva obra literària com un cicle de set grans Drames de la Llum , que hauria volgut també musicar, dels quals només publicà Abelard i Eloïsa (1919) iReigzel, l’íntim amic (1920); rebutjà l’oferiment d’Adrià Gual per a estrenar el primer, pel fet de considerar-lo un tot inseparable de la resta de la seva obra encara no escrita. El 1922 presentà a Francesc Macià un projecte de República i constitució —sobre la base dels estats ibèrics—, que publicà el 1931. La seva obra global, fruit insòlit d’un món personal, plenament viscut, més tancat en ell mateix arran de la mort de la seva esposa Montserrat el 1932, és exponent d’un ambiciós simbolisme filosòfic i místic avalat per una gran cultura literària.

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

.

.

.

 

.

Reigzel 2024

.

.

.

.

Reigzel 2025Los “Drames de la llum” (“Dramas de la luz”) ideados por Manuel Sayrach, contemplan […] un conjunto de siete obras, las cuales desarrollarían un concepto de fondo: la patria, el amor, la belleza, la confianza en sí, la amistad, la muerte y la felicidad. Estos conceptos desarrollados por sus correspondientes obras dramáticas, sintetizan el pensamiento del autor, de acuerdo al cual el ser humano cuenta con siete medios que le permiten vincularse con la divinidad. Además, a cada concepto y a cada obra, Sayrach les adjudica uno de los colores del arco iris, haciendo eco del decadentismo, el simbolismo y la poética wagneriana, todas ellas propuestas artísticas que integran diversos estímulos sensoriales como instrumento de influencia en sus espectadores.

El drama “Reigzel, l’íntim amic”, -aparecido en lengua catalana en 1920, en verso y uno de los dos únicos que el autor llegó a publicar-, se ubica en el quinto puesto del conjunto y le corresponde el color azul del arco iris. A la lectura del drama, resulta evidente la razón por la que Sayrach adjudicó a este trabajo el color asociado a la masculinidad. Se trata de una obra donde el protagonista, el co-protagonista y el antagonista son personajes masculinos, una muestra de que en la mentalidad del autor el diálogo más íntimo y más profundo que puede conseguirse entre amigos, sólo puede darse entre personas del mismo sexo.Reigzel 2023

El drama que nos ocupa es la interpretación sayraquiana del mito de Ganímedes. La acción se sitúa en la olimpiada 96, cuatrocientos años antes de Cristo. Reigzel, “Rei gloriós de qui té zel el cel” (“Rey glorioso de quien tiene celo el cielo”), es un privilegiado, un héroe perfecto, un personaje positivo. Además de su belleza extraordinaria, es generoso, íntegro y valiente. Está dispuesto a ofrendar su vida por su amigo-amado: Narcís Vident, una pasión que bordea la homosexualidad pero que se contiene prudentemente respetando el cristianismo que el personaje ya vislumbra y que el autor practica. Reigzel es pues, una fuente de luz y de amor que enamora a todo su entorno y que vive enamorado de su entorno; no deja indiferente a nadie, incluido al padre de los dioses del panteón griego clásico: Zeus, uno de los personajes centrales del drama. De hecho, la tensión dramática de la obra, radica en los intentos de Zeus de poseer a Reigzel. El dios pierde el juicio y en momentos puntuales de la obra, hasta su poder, por el apolíneo efebo; mientras que Reigzel resiste al asedio violento del padre de los dioses. Narcís Vident, el amigo de Reigzel, capturado por Zeus, es la moneda de cambio para conseguir al héroe. Como el Abelardo sayraquiano, Reigzel está henchido de ideales nobles: anhela paz y concordia entre los hombres y los pueblos; transmite energía, vitalidad, belleza y amor. […]

[…]

El entusiasmo de Reigzel por el universo y la naturaleza, hereda la filosofía o la metafísica de Francisco de Asís, de Giordano Bruno, de Spinoza, de Krause y de Nietzsche quienes relacionaron en sus pensamientos, vida, armonía, naturaleza y energía. Esta influencia revela el reconocimiento, la admiración y la propia afinidad que el autor reconocía en los citados pensadores.

[…]

“Reigzel”, el drama de Sayrach, tiene […] un formato bastante similar al del drama que lo precedió: “Abelard i Eloïsa”. La primera escena consiste en la aparición de un nutrido grupo de dioses de religiones diversas, hablando uno a uno sobre el tema de la amistad. Para poder desarrollar esta obertura, Sayrach tuvo que consultar una gran cantidad de textos. Este afán de investigación queda manifiesto a todo lo largo del drama, que destaca por su nivel erudito. Entre los personajes que aparecen en las páginas del libro, encontramos tanto a los dioses griegos: Zeus, Atenea, Urano, Cronos, Hades, Poseidón, etc., como a dramaturgos (Aristófanes, Sófocles, etc.), matemáticos (Arquímedes, Euclides, etc.), poetas (Eurípides), políticos (Alcibíades, Isócrates, etc.), filósofos (Sócrates, Platón), escultores (Fidias, Praxíteles, etc.), pintores (Apeles), historiadores (Tucídides, Jenofonte, etc.) y oradores (Pericles, Lisias, etc.) de la Grecia clásica. Casi todos ellos relativos al siglo V a.c., pero eso no es todo, también desfilan personajes legendarios como Homero o el adivino ciego Tiresias. El catolicismo del autor repercute en la culminación de la obra que trae al escenario a Jesucristo, fundador del imperio espiritual que desplazará a la cultura griega y al imperio romano. No obstante, Sayrach crea dos personajes de ficción para protagonizar su drama: Reigzel y Narcís Vident. El nombre de Narcís nos remite al mito de “Eco y Narciso” y no es casual que el autor indique que Narcís aparezca en el transcurso de la obra vistiendo una túnica de espejos. En realidad Reigzel y Narcís Vident encarnan juntos un mismo personaje, o por lo menos ambos cultivan los mismos valores y los mismos sentimientos. Los dos se aman a sí mismos a través de su alter ego, su exacta correspondencia. El mito de Narciso no estaría completamente repetido si Reigzel y Narcís Vident pudieran poseerse, pero Sayrach demuestra con su drama que como el Narciso mitológico, era víctima del castigo de Némesis.

.

Carlos Lupercio Cruz
Universitat Politècnica de Catalunya. Departament de Composició Arquitectònica

Aleix Clapés (1846-1920) y Manuel Sayrach (1886-1937) : en los márgenes del modernismo. Pàgs. 507 i 513.
(Tesi doctoral)
Disponible en línia a Tesis Doctorals en Xarxa TDX

.

.

.

.

Reigzel 2022

.

.

.

 

.

HOMER

Inspira’m!, mon Reigzel, |
Un amical insomni com tu esbelt!…
Poesia ensenya a Homer!|

REIGZEL

Gran Poeta! Això pot ser?
Homer!, Homer!, Homer! Tu ets el primer.
Veig jo tornar-s’ de llum! La vostra lira.
Polsau-la, Homer!, jo us prec. Reigzel t’inspira!

HOMER

Cantaré!, si t’agrada.

REIGZEL

Oh sí! L’Ilíada |

— En tenebrosa nit,…
la son, la qu’esvaeix
les preocupacions de l’ànim,
vençut havia a l’invencible Aquil·les
mentre vetllava al seu amic Patrocle;
fou allavores, que vingué a trobar-lo
l’ànima de l’amic difunt,
dient-li aquestes paraules voladores:
— Tu dorms, Aquil·les,
I no penses en mi.
En tant que jo vivia,
Tu’m cuidaves sol·lícit,
al migdia, a la tarda, a la nit i al matí.
I, ara, tu m’oblides
tot-just m’acabo de morí’…
Ànima errant,
divago sens parà’.
Jo t’ho prego plorant:
dóna’m la teva mà,
que’l teu amic ja no retornarà;
mai més, jamai, essent tu i jo vivents,
podrem confiar-nos nostres pensaments.
Tu qu’ets semblant a un Déu,
oh Aquil·les, vulgue’m escoltar;
sols una cosa, dec-te-la pregar:
Que del teu cos, el meu
no sia mai, oh Aquil·les, separat;
i, units els nostres esperits,
que’ls nostres ossos sien recollits
en el vas d’or de l’íntima amistat!—
— Oh car amic! — Aquil·les respongué: —
com vens a encarregar-me aquestes coses?
Jo obedient, lo que manes compliré.
I ja que venir goses,
apropa’t més a mi, per abrassar-n’s
encar’ que només fos per uns instants. —
I això diguent,
Aquil·les, els seus braços estenent
envers el seu amic, per agafar-lo,
no conseguí atrapar-lo:
va fondre’s l’ànima, com si fos fum,
i s’endinçà ‘n la terra fent grans crits
i Aquil·les despertà a la clara llum.
— Meravellós és mon Amic, oh amics! —
Tots els que s’enteraren,
molt llastimosament tots ells ploraren;
i quan tot eren plors, qu’és bella cosa,
sorgí l’Aurora, la dels dits de rosa.
.     .     .     .     .     .     .     .     .   .     .     .
Íntim Reigzel! No’t veig; sento’l teu plo’…
Ets tu l’ideal Patrocle, Aquil·les, jo! —

.
Reigzel 2028.

.

.

.

.

.

Manuel Sayrach
REIGZEL, l’íntim amich
Acte 3er. Escena II (fragment)
[text adaptat ortogràficament]

.

.

.

.

Autor: Albert Bonet

Font: vimeo.com 

.

.

Reigzel 2026

Il·lustracio de REIGZEL, l’íntim amich. Manuel Sayrach

.

.

.

.

.

Reigzel 2023Manuel Sayrach

REIGZEL
l’íntim amich
Drama de l’amistat en 4 actes i ‘n vers

Tallers d’arts gráficas Henrich i C.ª.
Barcelona, 1920

.

.

.

 

 

 

Una paròdia catalana de la Ilíada, a càrrec d’«Oldman». – II –

.

.

Je vais chanter, mais sur un ton
Qui doit approcher du bouffon,
Un ton gaillard, un ton comique,
Moitié plaisant et pathétique,
Gai, sérieux, de tous les goûts ;
Un ton qui rassemble tous,
Un ton enfin qui réjouisse.
.
Pierre de Marivaux
.
L’Homère travesti,
ou l’Iliade en vers burlesques

.

.

.

.

Achille et Agamemnon

Achille et Agamemnon. Honoré Daumier. Physionomies tragiques Aubert et Compagnie, 1851

.

.

En Joan Baptista Batlle (1876-1939), era un conegut llibreter barceloní. A la seva llibreria “L’Arxiu”, s’hi aplegaven bona part dels literats i bibliòfils de l’època, com Aguiló, Collell, Caselles i mossèn Cinto Verdaguer. D’allí en sorgí la publicació, entre els anys 1898 i 1905, d’un «Calendari Català», “coleccionat y publicat per Joan Bta. Batlle” on hi aparegueren nombrosos textos dels literats de l’època, entre ells el propi Verdaguer.

En el primer exemplar, corresponent a 1898, s’hi publicà el primer lliurament d’un text, signat en pseudònim per “Oldman”, que constitueix una paròdia de les primeres escenes del cant I de  la Ilíada. Aquest primer lliurament consta en una entrada anterior d’aquest blog (vegeu-la aquí).

Una segona part o continuació fou publicada al Calendari del 1899, i és la que transcrivim a continuació:

.

.

.

.

FULLES DESPRESES DEL LLIBRE D’OLDMAN

.

____________

.

IV

AQUILES

Calendari Català 1899

Tot just assoma l’aurora
per los balcons del matí
oberts ab sos dits de rosa
y falaguera somriu,
sacudint sa cabellera
brillants y perles sens fi
demunt les flors y les plantes
que embalsaman los jardins;
fent sortir á les auetes
cançoneres, de sos nius;
renovant de la natura
la vida ab son fresch respir;
precursora de un nou dia
que ‘l bon Deu fará lluhir,
quan Aquiles s’incorpora
y d’un bot, salta del llit.
Pren la pesada armadura,
la que ell sols pot resistir,
se n’arma y fora la tenda
se llença, donant lo crit
de convocació de quefes
grossos, mitjants y petits,
los quals surten de ses tendes
fent lo rumor y brugit
meteix que fan les abelles
sortint per flors al istíu.

.

Seguint als quefes vá la soldadesca
curiosa, de cent pobles aguerrits,
marxant per reunirse en la planura
hon tots, cómodament podran ohir.
Ja hi son: y havent fet alto, fan silenci.
Aquiles, lo gegant potent y ardit,
retóriques dexant, y sens exordis
al bulto dirigintse «Atridas, diu,
temors m’assaltan de que errants encara
per sobre del terrat de ca ‘ls delfins,
tindrem per bona sort tornar á veure
la patria, derrotats y envergonyits,
si á la mort escapám, cosa no fácil
ja que ‘l contagi y guerra reunits
treballan y mos segan y mos dallan
com segadors espigues al istíu.
Que ‘ls Deus irats están envers nosaltres
ja tots ho conexém, tots ne patim,
y sent, per ço, impossible aquesta guerra,
demá, ab los meus, me ‘n torno cap al niu.
Quiscú de valtres tots, fará com vullga,
jo, faré lo meu fet: Senyors, he dit.»
Axís com desseguit que ‘ls núvols senten
ferides ses entranyes per un llamp,
se quexan del dolor, y ab sa veu ronca
omplenan y commouen tot l’espay,
alborotant á les Echoses ninfes
que tost repercudexen lo greu plant;
axí meteix, al acabar Aquiles
l’exércit esclatá
en crits desaforats, grans amenaces,
injuries y pecats:
los reys dels pobles grechs, volen calmarlo,
mes, no n’hi ha de fets,
que un poble alborotat, es sort y cego,
es fera en lo desert,
y no hi ha res que ‘l calme ni l’ature
fins que está satisfet
logrant lo que volia, ó fins que ‘s cansa
y torna á quedar quiet.
Per çó, com no hi ha mal que cent anys dure,
ni cos que l’aguantés,
lo poble, havent cridat deu ó dotz’ hores,
y no podent ja més,
y ronch y extenuat, vá fer silenci,
com invitant als reys
á pendre la paraula: axís ho feren,
peró tan malament,
tan sense modos y tan malparlantse,
tan aspres, tan grossers,
tants, á l’hora bramant, que comprovaren
ab exos y altres fets,
haverhi adulació en aquell retrato
que d’ells pintá Samüel,
puix que molts, fins les armes empunyaren
ab maléfichs intents.

.

La lluna, per no veure tal escándol,
derrera espessos núvols s’amagá
ruborosa, y aquells, per favorirla,
s’anaren, poch á poch, acumulant,
llençant tanta foscor, que ja la terra
semblava l’antich caos renovat;
ab la foscor vingueren lo silenci,
y lo fret y l’esglay y ‘l tremolar
com si lo mon temés, per lo judici,
sentir de la trompeta ‘l toch final:
tot era negre y trist: humides sombres,
fantasmes mil anavan simulant
d’horrífichs monstres, que s’acometían
y s’entortolligavan, per l’espay,
ferintse ab llances, masses y tronchs d’arbres,
martells y xuxos, serres y destrals;
renyint tan crua lluyta, que ‘l qui queya
de sopte era pels altres devorat;
aumentant les horrors de tals escenes
al ser il-luminades d’algún llamp,
que engrandint los espectres, los fixava
sanguinolenchs, en los cervells malalts
de aquells grechs, que ni antorxes encenían,
ni á ses tendes s’havían retirat,
ni davan proves de tenir ningú,
entre tants militars, sentit comú.

..

V

CALCAS LO ENDEVINADOR

Com passan totes les coses
filant, filant, sots lo temps
que lo que fila ho desfila,
tornantho á fer y á desfer,
(fora les etats del home
que jamay tornan á ser,)
axis vá passar la lluna,
los núvols y los llampechs
y fantasmes, qui causaren
la terror en tants mils grechs;
(bona gent, tant, que ‘l de Mantua,
fins quan fan regalos tem.)  [1]
Y vingué la matinada
després de la nit, com es lley
en los pobles que no están
dexats de la má de Deu;
los grechs encar no s’havían
mogut y s’estavan quiets,
esferehits ronchs, y moxos,
tots mullats y somnolenchs,
que havían perdut la nit,
com sap lo lector ú oüent.
Aprofitant, donchs, Aquiles,
la fresca, la quietut y lo moment,
sens por á la campaneta
(no coneguda encar) del president,
no prén, sinó que dexa la paraula
sortir pausadament
dels llavis, clara, forta, decidida,
tal, que tot-hom la sent,
y diu, sens vacilar, «¿voléu la guerra?
»nosaltres hi serém
»si es guerra per combatre y matar hómens,
»no guerra contra ‘ls deus,
»als quals desirritar, coste ‘l que coste,
»convé, sens mirar preu,
»per fer cessar les pestes que ‘ns envían
»y morts per tot arreu;
»al sacrificador y augur més sabi
»d’entre tots consultém;
»ell sap l’esdevenir y esplica ‘ls somnis,
(que á voltes son dels deus,
y tot sovint son cebes que un hom cria
quan mes despert se creu.)
»La culpa no es de tots y per saberho,
»Calcas, si ‘l preguntém,
»senyalará quins son, ab ciencia certa,
»lo mal y lo remey.

.

Calcas, ohint açó, d’un bot s’axeca
més escamat que llebra al veure un gos,
y sentint tot lo pés que li vé sobre,
vol repartir la carga, y ab tó dolç
que troba en sos molts anys y sa experiencia,
per més que no ‘n sent res dintre son cor,
comença poch á poch, ab veu sotsmesa,
com si se ‘n des vergonya, y diu, »Senyor,
»es cert que ab una mirada
»veig lo passat, lo present
»y l’esdevenir: Apolo
»m’inspira: per çó los grechs
»en reyal nau me portaren
»y só tan benvolgut de ells:
»ara, Aquiles, que tu ‘m manas
»dir lo pecat y qui ‘l feu,
«senyalantne penitencia
»que puga aplacar als deus,
»la ciencia no se ‘m fá enrera.
»lo que ‘s fá enrera es ma pell
»que m’está oprimint los ossos
»volentse ficar dins d’ells,
»tal es la temor que ‘m causa,
»dir… lo que ‘t jur no diré
»si tu no ‘m juras defensa
»de paraules y de fets:
»puix sé cert que lo que diga
»ha de irritar á un gran rey,
»dels quals, quan un se n’enfada,
»sentencia de mort ne vé
»per lo petit qui n’es causa,
»que ben prompte la sufreix;
»puix los reyals dissimulos
»no solen durar molt temps.
»Axís donchs, Aquiles, jura,
»que després jo parlaré.»

.

Lo magnánim Aquiles, s’axeca;
sa presencia ja inspira temor;
les paraules que arrenca son dures,
y son gesto es terrible, fá por:
«Parla, Calcas, li diu, que jo ‘t juro
»per lo Deu que t’inspira, dar mort
»á qui ‘t toque ni á un fil de la roba,
»axís fos, entre ‘ls reys, lo major…
»Tu dixisti, diu Calcas profétich
»preludiant al llatí; tot lo mon
»sap de cert que les celestials ires
»les provoca sols Agamenón,
»qui ja ‘m mira ab sos ulls de llagosta
»trets del cap, com buscantme lo cor,
»per clavármels en ell com dos dagues
»venenoses, donantme la mort.
»Tu dixisti també, que salvarme
»prometías, jurant, contra tots;
»per ço ‘m rich d’aquells ulls, y son amo
»pot ficársels en son degut lloch.

.

Oldman

[1] Timeo Danaos et dona ferentes. N. de l’editor

.

.

.

.

.

Calendari Català 1899Calendari Catalá

pera l’any 1899

Coleccionat y publicat per 

Joan Bta. Batlle

L’Arxiu. Carrer de la Tapineria numº 48

Barcelona

.

.

.