Ulisses en el Crist de Bartra

.

.

.

.

[…]

Pere Vives i Clavé (Barcelona, 24 de febrer de 1910 – Mauthausen, 30 d’octubre de 1941)

Caminant barrejat amb la multitud que vaiverejava per l’avinguda central del camp, Vives té la impressió, com altres vegades, no d’avançar cap a la marea humana que ve en direcció contrària a la seva, sinó que una ràfega de sol, pols i rostres l’assalta. Bé. La ràfega dels cent mil. Ningú. Cansament per als ulls. Només homes, i un brunzir d’eixam de veus, d’on, de tant en tant, es percep distintament una paraula, com un tret aïllat quan, en ple combat, es produeix una pausa. Bé. Un gos, allà. El fidel amic de l’home. S’atura, el gos, aixeca una de les potes poste­riors i amolla un curt i ràpid rajet, que brilla com una agulla. Un nen. Amb el ventre inflat. Va sol i plora, i les seves llàgrimes rossolen per les galtes plenes de grans. Deixeu que els infants s’acostin a mi… Bé. L’important és que visqui. Com el gos. I com ell mateix. Com el gos, que ara lladra, queixós, perquè la sabata immòbil damunt la qual ha orinat, acaba de ventar-li un cop a les costelles. Bé. Ningú. Sorra de tots. Ulisses va dir a Polifem que s’anomenava Ningú, i Argos era el nom del seu gos. No li pixà la sandàlia. Polifem era un gegant totxo, amb un ull al mig del front; però l’altre Argos tenia cent ulls brillants, dels quals cinquanta eren sempre oberts, i per això Hera, gelosa, li encarregà la custòdia d’lo trans­formada en blanca vedella… Bé. Argos-Argelers té dos-cents mil ulls i un Hermes-Puig l’endormisca amb els sons de la seva petita flauta… Però on serà lo? Bé. Diguem que és Joana… Ioana! Oh lluminosa col·lisió de dos noms! Caldria saber si Hermes, el lla­dre, no posà banyes a Zeus amb la vedella blanca, quan Argos hagué tancat el darrer dels seus cent ulls, i fou decapitat, i Hera els sembrà tots, els ulls, a la cua del paó… Ioana! Ho contaria a Puig.

Cada dia aprèn més a no veure. Amb els rostres, per exemple, gairebé ja no té consciència que siguin diferents. Aquí tothom ha arribat al seu últim rostre, i ja no han d’estalviar-lo. Argos significa també el ros­tre del cel nocturn, sempre el mateix, i els seus ulls són les estrelles… Bé. Aprendre a no veure, és a dir, a subjectar les dues petites feres dels ulls, sempre voraces, a l’aguait i a punt de llançar-se sobre les fàcils preses de la realitat, i després, quan tanquem els ulls, saber guiar els altres que neixen immediatament girats cap endins com dos sobrevivents d’un naufra­gi que arriben a la platja d’un país desconegut: tornar enrera és impossible, però ¿com avançar quan s’igno­ren tots els camins i llur destí? Ésser un Argos de cent ulls interiors al servei de l’esperit… Al diable l’espe­rit! Bé. Però ¿què fer amb el nen del ventre inflat? La idea de Déu es pot tractar a puntades de peu dialèc­tiques; el No-res es pot omplir de gronxadors estètics. Però aquest infant, aquest infant sol, plorant i amb el ventre inflat, no li deixa tancar els ulls i ressuscita un vell crit… Ototoi! Bé. No… Dos o tres s’han girat, maquinalment, i després han seguit endavant… Ioana! Ioana! Ara no s’ha girat ningú… Bé. Cal cercar l’Altre, sigui com sigui. Perquè l’Altre és també ell!

Agustí Bartra i Lleonart (Barcelona, 8 de novembre de 1908 – Terrassa, 7 de juliol de 1982)

[…]

Agustí Bartra
Crist de 200.000 braços

.

.

.

.

.

.

Agustí Bartra

Crist de 200.000 braços

Debiaix, 1
Lleonard Muntaner. Palma (Mallorca), 2008
ISBN: 9788496664777

.

.

.

.

 

 

Ios, la tomba d’Homer; Ió, la vedella boja perseguida per un tàvec; i la guerra entre Àsia i Europa: de Josep Piera a Roberto Calasso

.

.

.

Josep Piera i Rubió (Beniopa, La Safor, 30 de maig de 1947)

Ios? A la meua memòria personal, com a la de qualsevol lector de poesia o estudiant de lletres, Ios és el nom de l’illa on els llibres diuen que va morir Homer.  Açò, que actualment suposarà un reclam turístic com un altre  —les illes gregues totes tenen algun personatge rellevant a presentar al viatger—, no deixa d’excitar-nos la imaginació. Pensar, ara, mentre les roques despullades de la costa s’insinuen, que en aquestes soledats resseques —potser fa uns tres mil anys Ios fos un jardí— s’esgotava la vida del poeta, ens meravella i ens parla, més enllà del silenci dels segles, del sentit profund de la paraula poètica, com aquesta omplí de vida aquest terranc.

Ios? ¿Existeix alguna relació entre aquesta Ios, tomba d’Homer, i la mítica Io? De fa uns anys que vaig aficionar-me a una sèrie de lectures al voltant de les mitologies i els símbols de les antigues religions, més pels aspectes meravellosos i poètics d’aquests llenguatges o mons, que no per llur possible transcendència. Així, no sols vaig cabussar-me pels famosos escrits de J. G. Frazer, Georges Dumezil, Mircea Eliade i Robert Graves, entre d’altres, sinó que vaig arribar a llegir alguns llibres estranys que l’atzar m’oferí pels prestatges polsosos d’algunes llibreries de vell. És d’aquesta manera que he après el joc aquest de les comparances, un pur plaer mental per omplir navegacions solitàries, com la d’ara.

Segons la mitologia grega, Io va ser una bella princesa de sang reial que, amada per Zeus, aquest va convertir en una vedella blanca per amagar-la a la gelosa Hera, la seua muller. Transformada en jònega, Io anava errant per les terres de l’Hèl·lade que li regalaven pastura tendra en passar, i de tant en tant el déu la visitava sota forma de brau per satisfer el seu desig apassionat. Així va ser com Io acabà per arribar a Egipte, on, després de recuperar la seua joventut humana, va parir un fill de Zeus i esdevingué reina de les riberes del Nil, essent venerada amb el nom d’Isis. D’aquesta manera és com l’errabunda i blanca vedella dels grecs va assolir entre els egipcis la més alta de les dignitats. Isis, dea de la màgia, esposa d’Osiris, mare del sol, dominadora de les forces nocturnes, que regna sobre el mar, sobre els fruits de la terra i els morts, és tinguda pel principi femení universal i representada igualment en forma de vaca. Fins ací, l’estricta i esquemàtica doble narració del mite. ¿Però quin símbol representa? La resposta vaig trobar-la en un volum de teosofia, d’un tal Roso de Luna, titulat Simbología arcaica. Io o Isis són la lluna. Però no acaba ací l’al·legoria. Io representa, segons les doctrines secretes de H. P. Blavatsky, la columna i el cercle, la unió dels contraris, el principi i la fi, el mascle i la femella, el membre viril i la matriu, el bou i la vaca, l’androgin perfecte, el número deu. Io és el nom jeroglífic del déu primordial (IOH, IAO) que du finalment al Jehovà dels jueus.

Per tant, si seguim aquests camí de mots, podríem dir que Homer, poeta primigeni, profeta dels pagans, paraula dels divins, home concret o mite, fou traslladat a millor vida dels braços de la lluna, senyora de la llum. No seria cap atzar, així, el que feu morir Homer a Ios, sinó la suprema voluntat dels déus que escolliren l’indret perfecte per a rebre la immortalitat del poeta.

Cap a Ios, doncs, per la mar infecunda, espaiosa, a l’aventura de l’ona, amb la cara mullada d’esguits salnitrosos i el vent entre els cabells com a carícia invisible, voltat de gent com jo que va i ve per aquest Egeu plàcid. Cap a Ios, una nova illa, un altre món, un misteri o paraula que aviat s’obrirà talment una magrana. Són les Cíclades, el blanc arxipèlag, transparent i melòdic. Ios?

.

Josep Piera

.

.

.

Josep Piera

Estiu grec

Edicions Destino

Barcelona, 1985

ISBN 8423313654

.

.

.

.

[…] Aquella vedella era Ió, rebesàvia d’Europa. 

Roberto Calasso (Firenze, 1941)

També la seva havia estat una història de metamorfosi i de rapte. Torturada per un tàvec, en incessant vagareig angoixós, havia travessat tots els mars. Fins i tot a un d’ells, el que mira a Itàlia, li havia donat el su nom. L’amor de Zeus li havia comportat follia i maledicció. Tot havia començat amb uns somnis estranys, quan Ió era sacerdotessa a l’Herèon d’Argos, el santuari més antic, el lloc que donava la mesura dels dies: durant molt de temps els grecs comptaven els anys tot fent referència a la successió de sacerdoteses de l’Herèon. Els somnis xiuxiuejaven l’amor ardent de Zeus per ella. I li aconsellaven que anés a les praderes de Lerna, on pasturaven bous i moltons del seu pare. Que no fos més sacerdotessa consagrada a la deessa, sinó bèstia consagrada al déu, com aquelles que vagaven lliurement pel recinte del santuari: així la volien els somnis. I així esdevingué. Però el santuari s’estengué un dia al món sencer, als seus mars immensos, que ella havia de creuar sense treva, sempre fiblada per l’horrible tàvec. I com més ampli era l’horitzó, més dura era la persecució. I quan va trobar-se amb un altre turmentat, Prometeu, desitjava més que res morir,  i no sabia que es trobava cara a cara amb un ésser que sofria com ella sense l’esperança de la mort. Però igual que per a Prometeu, també per a ella arribaria l’alliberament del turment. Un dia, que aplegà a Egipte, Zeus l’acaricià amb la seva mà. Aleshores, l’embogida vedella prengué forma humana i s’uní al déu. En record d’aquell instant posà al seu fill el nom d’Èpaf, que vol dir toc suau de mà, Èpaf esdevingué més tard rei d’Egipte, i es deia que era el bou Apis.

[…]

Però, com havia començat tot? Si hom vol història, és la història de la discòrdia. I la discòrdia neix del rapte d’una donzella, o del sacrifici d’una donzella. I l’un i l’altre s’interfereixen contínuament. Foren els «llops mercaders» desembarcats de Fenícia els qui raptaren, a Argos, la tauropárthenos, la «verge consagrada al brau» anomenada Ió. Com un senyal que ve de les muntanyes, aquest fet va encendre la foguera de l’odi entre dos continents. D’aleshores ençà Europa i Àsia estan en guerra, i van a cop darrere cop. Així els cretencs, «senglars de l’Ida», raptaren a Àsia la donzella Europa. Retornaren a la pàtria en un vaixell amb forma de brau. I oferiren Europa com a esposa a llur rei Asteri. Aquest nom celesgial també fou el nom d’un nét d’Europa: aquell jove amb el cap de brau que vivia al centre del laberint, tot esperant les víctimes. Més sovint l’anomenaren Minotaure.

Però com havia començat tot? Quan arribaren a l’Argòlida, els mercaders fenicis passaren cinc o sis dies tot venent llur mercaderia, que portaven del mar Roig, d’Egipte i d’Assíria. La nau era ancorada, i a la ribera la gent del país mirava, tocava, examinava aquells objectes produïts en llocs tan llunyans. Les últimes mercaderies encara no eren venudes quan arribà un grup de dones, i entre elles Ió, filla del rei. Continuaven examinant i comprant. Sobtadament els mariners mercants se’ls llançaren al damunt. Algunes aconsegiren fugir. Però Ió i d’altres foren raptades. Aquest és el rapte al qual respongueren després els cretencs quan robaren a Fenícia la filla del rei, Europa. Els fenicis tanmateix expliquen la història d’una altra manera: Ió s’hauria enamorat del comandant de la nau estrangera. Estava ja encinta, i se n’avergonyia, quan decidí ella mateixa d’embarcar-se amb els fenicis.

D’aquests esdeveniments nasqué la història: el rapte d’Helena i la guerra de Troia, com també, temps abans, l’expedició de la nau Argos i el rapte de Medea són anelles de la mateixa cadena. Una atracció oscil·lava entre Àsia i Europa: a cada oscil·lació una dona i, amb ella, un estol de rapinyadors passava d’una vora a l’altra del mar. Tanmateix Heròdot observà que hi havia una diferència entre les dues parts: «Ara, raptar dones és considerat obra del malfactors, però preocupar-se de dones raptades és cosa de beneits, mentre que de persones assenyades és no fer cabal dels raptes, perquè és evident que si no haguéssin volgut no haurien estat raptades.» Els grecs no es captingueren assenyadament: «Per una dona d’Esparta aplegaren una gran expedició i, després, arribats a l’Àsia, enderrocaren el poder de Príam.» D’aleshores ençà no ha acabat la guerra entre Àsia i Europa.

.

Roberto Calasso

.

.

Roberto Calasso

Les noces de Cadmos i Harmonia

Traducció de Joan Castellanos i Eulàlia Roca

línia d’ombra, 18

Edicions B. Barcelona, 1990

ISBN: 9788440612946

.

.