Cap a Ítaca amb Sophia de Mello Breyner Andresen

.
.

Sophia de Mello Breyner Andresen (Porto, 6 de novembre de 1919 — Lisboa, 2 de juliol de 2004)

.

.

Penélope

Desfaço durante a noite o meu caminho.
Tudo quanto teci não é verdade,
Mas tempo, para ocupar o tempo morto,
E cada dia me afasto e cada noite me aproximo.

Sophia de Mello Breyner Andresen
Coral, 1950

.

O Rei da Ítaca

A civilização em que estamos é tão errada que
Nela o pensamento se desligou da mão

Ulisses rei da Ítaca carpinteirou seu barco
E gabava-se também de saber conduzir
Num campo a direito o sulco do arado

Sophia de Mello Breyner Andresen
O Nome das Coisas, 1977

.

Ítaca

Quan els llums de la nit es reflecteixen immòbils en les aigües verdes de Brindisi
Deixaràs el moll confús on s’agiten paraules passes rems i cabrestants
L’alegria estarà en tu encesa com un fruit
Aniràs a la proa entre els draps negres de la nit
Sense cap vent sense cap brisa només un murmurar de corn en el silenci
Però pel sobtat balanceig presentiràs els cables
Quan el vaixell rellisqui en la foscor tancada
Estaràs perduda en l’interior de la nit en la respiració del mar
Perquè aquesta és la vigília d’un segon naixement
.
El sol arran de mar et despertarà en l’intens blau
Pujaràs lentament com els ressuscitats
Hauràs recuperat el teu segell la teva saviesa inicial
Emergiràs confirmada i reunida
Espantada i jove com les estàtues arcaiques
Amb els gestos embolicats en els doblecs del teu mantell.

Sophia de Mello Breyner Andresen
(Trad. Ponç Pons)
Font: Mag Poesia

.

.

Vegeu: MERCÈ RODOREDA E SOPHIA DE MELLO BREYNER ANDRESEN: DUE ROTTE VERSO ITACA, Catarina Nunes de Almeida.  Jornades Mercè Rodoreda a la Toscana = Giornate Mercè Rodoreda in Toscana. Pisa, Venerdí 4 e sabato 5 aprile 2008 / a cura di Giovanna Fiordaliso, Monica Lupetti; presentazione Giuseppe Grilli ; (pàgines 113-117)

.

.

.

 

Ulisses, sempre Ulisses, de Montserrat Carol

.

.

ULISSES, SEMPRE ULISSES

.

.

Més enllà del far de la fi del món,
on la mar es bat contra els esculls
de les illes màgiques
i les estrelles menen les naus dels herois
vers les platges d’Ítaca,
les ones perfilen el rostre turmentat d’Ulisses,
corferit pels clams encisadors de les sirenes.
Sirenes fetilleres d’ensagnades nines i cabells d’herba,
ornades de collars nuats
amb els ulls dels navegants que esfondraren
dins les gèlides aigües dels fossars marins,
enxarxant-los amb els seus cabells de posidònies,
amb els llargs enfilalls d’algues metzinoses,
que ara la mar escup vora la sorra
quan amaina la tempesta.

.

Montserrat Crusells (Esparreguera, 1929 – Barcelona, 2011) (Font: Biblioteca Josep Roca i Bros d’Abrera)

Montserrat Carol
(Montserrat Crusells)
En un indret del temps

.

.

.

.

.

.

.

Montserrat Carol

En un indret del temps

Viena-Poesia, 26
Edicions Viena. Barcelona, 2001
ISBN: 9788483301180

.

.

.

 

Lluís Alpera, un Ulisses a la Mar dels Sargassos

.

.

.

.

[…]

Tanmateix, no sóc cap heroi ni Ulisses per trobar l’illa del retorn i de la venjança i poder així clavar les fletxes enmig dels cors i els ulls dels malignes. Amb tot, no sé ni puc oblidar les males passades de l’enemic. Car ell tampoc ens ha perdonat tants anys de genocidi en una identitat trastocada, de poble diferent i amb una específica marca llatina i ben romànica. I encara no deixen d’escridassar l’imperi celestial, amb massa segles de domini i de vergonya.

[…]

Lluís Alpera
La Mar dels Sargassos (poema inacabat)

.

.

.

.

.

2. […] és palesa en la poesia d’Alpera la contínua metamorfosi de la pàtria ideal, en contrast amb la que li toca viure. Ja en “Els humiliats”, dins d’El magre menjar, i concretament en el poema “No cal anar”, l’impossible cant a la pàtria —”Ja no podré repetir ‘Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria'”—, es pot metamorfosar, només amb una subtil referència final i com de passada al psalm Super flumina Babylonis, en un motiu d’escarni: “ens llancen d’un colp de peu / als estanys, per a esbargir els milionaris/ amb una ampla i molt devota riallada”. El cant, transformat en humiliació a causa de la burla dels poderosos. El motiu del cant convertit en plany davant la pàtria re­apareixerà —i també en connexió amb el psalm citat— com el plor del poeta “sota el salze foraster”, en el poema segon de “Pòrtic”, dins Els dons del pleniluni.

I més metamorfosis encara: “I, a la calaixera, Ítaca, plena d’arna” (“1969”, dins Dades disperses, 1980). La “pobra i estimada Ítaca”, com Guernica, “plorant encara la vella derrota”, “ideal massacrat” (“La barcassa de Caront, II”, dins Tempesta d’argent). O en Els dons del pleniluni mateix, on Ítaca és, com el País Valencià, “donzella vir­tuosa” i “terra inacabada”, “l’impossible cap a on fugim” i “parany” ideat per apàtrides. I és “Penèlope teixint i desteixint”. I és també Occitània, “la de les torres transparents”, i, fins i tot, Europa, la dels “trobadors, profetes del naufragi”. Ítaca és, igualment, l’Orient de Carmesina i del cavaller Tirant, i el que cerquen Jasó i els Argonautes, i “l’altra Atlàntida”, a l’aguait inútil de la qual són recorregudes “totes les petites ítaques” (L’emperadriu de l’Orient).

Per tal de concloure aquest recorregut pel tema de la multiforme Ítaca, només hi afegiré algunes altres referències que m’ha semblat trobar —a més de fer-ho en L’emperadriu… (1992)—, en poemaris posteriors: Amb cendres i diamants (1995), Amor de mar endins (1996) i Els bells papirs… (1997). Ja en el llibre del 92, Ítaca s’existencialitza més, si cap: arriba, fins i tot, a deslocalitzar-se i a descorporeïtzar-se: es converteix en un no-lloc, en qualsevol racó anònim on continue “florint l’ànima descordada de l’amic” (“A Jaume Vidal Alcover”), en l’horitzó que “emergirà sempre (…) com una àmfora incòlume”, com un “deliri que fon la neu”, o —ja a l’inici del poemari Amb cen­dres i diamants —com “el cant” que romandrà “dins de (qualsevol) búcar il·luminat”. D’aquesta manera, iniciada ja l’essencialització d’Ítaca, és a partir dels poemaris del 92 i del 94 que s’intensifica la imbricació d’aquest vector sociopolític amb el que, en els poemaris següents, anirà sent cada vegada més preponderant.

3. El vector existencial-identitari. […]

[…]

Ja en el Pòrtic d’Els bells papirs…, el desastre pren la forma d’un sim­ple no-coneixement: de la des-identitat del subjecte, d’un Ulisses que no serà reconegut ni per la dona ni pel fill. Després, en la resta del poemari, la desfeta va prenent, en permanent metamorfosi, al­tres faiçons: és la ferida fatal al taló d’Aquil·les (Primera part, I), el “vaixell desarborat” (II), “l’accelerada declinació de la llum” (IV i V), la premonició del “cant darrer” (VII) i de la “balada definitiva”

IV. Confluències

Diu Jordi Llavina, en el pròleg d’El nou rapte d’Europa, que en aquest poemari hi ha una tornada als referents clàssics i mitològics. Sí, hi tor­na Alpera, si és que se n’havia anat. Hi torna mirant-los com més làbils i canviants, i com més ampliables, si cap, que fins ara. Més en meta­morfosi imparable cap a la destrucció: “desercions, servituds, vileses, claudicacions… —hi insisteix el prologuista mateix—…enmig d’una història sagnant o avortada”. De tal forma que l’Europa que va di­buixant Alpera en aquest poemari, més quasi que assemblar-se a la donzella raptada per Zeus —que també, i, damunt, rebordonida ara en raptora de pobles—, s’assembla més, en el fons, a una Troia devastada.

El poemari comença, en l'”Introit”, contemplant de lluny la cruïlla cronològica de la infantesa del poeta amb la II Guerra Mundial i amb la nostra postguerra: enmig del “nou rapte d’Europa”. I s’inicia paradoxalment com un idíl·lic passeig per les platges de la Malva-rosa i el Cabanyal, per les platges de l’Ítaca recordada, d’on emergei­xen tres figures de ressonàncies mitològiques: el pare, “patró sense vaixell”, com un Ulisses varat; la mare, com una Penèlope que, “mig lligada al fil d’un gran catxerulo, aixeca” —teixint, sense desteixir encara— “una aurèola de fabulació”; i el fill, amb “perfil de nou Ulisses” —o de Telèmac?— “que aviat/ escamparia el vol talment una au migratòria”. La vida, malgrat tot, hi sembla idíl•lica: com un “berenar de Pasqua” o com “una enorme poma ensucrada”.

Ho sembla. Però, ja en el poema 1 mateix, s’imposa la derrota: “vida i fum sota el llamp venjatiu/…Oh, poble meu/ …Pàtria meua ig­norada a Europa/ …El seny i l’estirp, ben minvants/ s’enfilen in­exorablement envers el no-res./ Cap dels meus arribarà a alguna illa?”. S’imposa l’exili, la recerca incerta d’una vida nova i d’una nova llar: es consumarà així, al llarg de tot el poemari, la metamor­fosi d’Ulisses-Telèmac en Enees —més que suggerida ja en Els bells papirs d’Alexandria—, i alhora els ulls que busquen “alguna” altra “illa” per a l’estirp vençuda es giraran a Occident. Es transformen les figures, però la situació continua abocada al desastre.

[…]

Antoni Ferrer
Lluís Alpera : Arxipèlag i Atlàntida
[Pròleg a “Ulisses i la Mar dels Sargassos”]

.

.

.

.

Introit
.

A la memòria del meu pare, que em va mostrar el país.
.

Endolcida l’ànima per una forta sentor de mar
conversàvem peripatètics vora la platja
al llarg de la fina arena del Cabanyal i de la Malva-rosa.
El pare, patró sense vaixell, fitava l’horitzó
àvid i trèmul d’aventures i d’aigües profundes.
Et dibuixava amb ulls de falcó mapes imaginaris
i estenia mil mocadors de colors davant teu.
Ufanosos trepitjàvem els crestallets de sol
i els espills de sorra que s’enganxaven
damunt les teues sabates de xarol.
Sense adonar-se’n, el pare t’anava cisellant
aquell perfil de nou Ulisses que aviat
escamparia el vol talment una au migratòria.
A les vesprades, amb el vent juganer del garbí,
saltàvem a la corda i berenàvem amb llepolia
la darrera mona de Pasqua.
La mare, mig lligada al fil d’un gran catxerulo,
aixecava una aurèola de fabulació
entre la colla de manyacs i adolescents platgers.
La vida, o tempora, esdevenia una enorme poma
ensucrada, enmig de l’inacabable rapte d’Europa.
.

Lluís Alpera
El nou rapte d’Europa

.

.

.

.

Vida i fum sota el llamp venjatiu.
Insolidària magrana que esclates en un instant.
A l’entorn de la gorja, lascius perfums de tu,
oh poble meu, s’escampen amb una fe vacil·lant.
Pàtria meua ignorada a Europa,
amaga’t dels torbs que engresquen l’olivera.
Palmes i llorers ploren l’aridesa de les roques
mentre el nostre destí resta dins algun racó de la galàxia.
El seny i l’estirp, ben minvants,
s’enfilen inexorablement envers el no-res.
Cap dels meus arribarà a alguna illa?
.

Lluís Alpera
El nou rapte d’Europa

.

.

.

.
.
.

.

Lluís Alpera
Ulisses i la Mar dels Sargassos

Poesia, Sèrie Maior, 1
onadaedicions.com
Benicarló, octubre del 2017
ISBN: 9788417050153

.

.

 

 

Una Penèlope infidel, cruel i dictatorial. «El diari de Penèlope» de Kostas Vàrnalis

.

.

.

El diari de Penèlope va aparèixer com un suplement al Rizospastis, diari del Partit Comunista Grec, del 4 d’agost de 1946. El mateix dia, en una entrevista concedida al col·lega Ghiorgos Lambrinòs, Kostas Vàrnalis aclareix les afirmacions contingudes en el pròleg de l’obra, a fi de consolidar la seva posició alternativa, respecte a tendència literària conservadora i respectuosa dels símbols i dels ideals transmesos a partir de la cultura grega clàssica. Usa dos termes per caracteritzar els exponents i els defensors de l’autoritat del Mite, reconeixibles en les figures de Kakridìs i Theodorakòpoulos, professors de literatura grega i filologia a l’Universitat d’Atenes: progonolatres i neopatriotes, és a dir, admiradors dels avantpassats i conservadors. Personatges que s’esquinçarien la vestimenta davant de la seva atrevida operació de capgirament de la mitologia, i particularment d’un gran «patrimo­ni nacional»: Penèlope, la Dona Ideal.

Conscient de la dessacralització duta a terme, Vàrnalis afirma que per trobar la veritat, la història real, és necessari donar la volta a la llegenda, tal com ha estat transmesa per mil·lenis. La sàtira és el gènere que permet ridiculitzar els símbols passats, despullar les figures granítiques del Mite embolcallades amb una aura de perfecció moral, instrumentalitzar esdeveniments i personatges com Penèlope, Ulisses, Tersites, per explicar el seu desdeny profund cap a la societat contemporània i els règims totalitaris, el seu disgust per la religió —panacea i anestèsic de les ànimes sotmeses— i per la monarquia i la classe burgesa grega, mancada de columna vertebral i disposada a sotmetre’s a cada invasor.

El que sorprèn el lector que recorre les pàgines d’aquest Diari no és tant la transgressora infidelitat de Penèlope com el seu capteniment de dictadora cruel i antipopular des dels primers compassos. Dóna suport a la narració una densa xarxa d’anacronismes espai-temporals que vinculen els personatges de l’èpica homèrica amb les vicissituts sofertes per Grècia, des de l’alliberament del jou otomà, fins als anys pesants de la dictadura de Ioannis Metaxàs, a la Resistència contra els invasors més o menys odiats de la segona guerra mundial.

El diari de Penèlope es desenrotlla en tretze capítols encapçalats per títols significatius, en els que la reina d’Ítaca escriu en primera persona les seves sensacions per la partença d’Ulisses. La punyent ironia de Vàrnalis explota des de la primera descripció d’Ulisses, un faldiller que deixa l’illa per l’expedició contra Troia, dret a la proa, saludant totes les seves conquistes, sense ni un sol petó a la dona legítima. Tot sembla clàssicament regular: Penèlope, abatuda per aquest abandó forçat, es reclou a les seves estances, deixa de menjar, no vol més cantors que alegrin la cort. Però de la foscor del seu confinament en sorgeix una altra persona, una dona conscient del seu poder i dels seus objectius: restablir l’ordre perdut mitjançant la violència, sotmetre els prínceps que desitgen maridar-la per obtenir el regne, abandonar-se als gaudis i a una sexualitat primitiva i secreta. Penèlope justifica el seu capteniment «forallei» adduïnt com a justificació l’amor a la pàtria; es presenta com una màrtir política quan defineix les seves trobades amoroses amb els Pretendents, un «sacrifici» acomplert per raons d’estat. Durant una assemblea, a la què ha convocat nobles i poble, amplifica el seu rol amb la definició homèrica de «pastor del seu poble», mentre el seu ramat la venera i l’obeeix sense esperit crític. I aquest és el motor d’una rebel·lió popular liderada per Tersites, personatge de dual memòria, de qui Vàrnalis manté les peculiaritats somàtiques i la vis polèmica contra els caps de l’exèrcit aqueu. Amb el rol de guia, simbolitza en el Diari la consciència del poble, constitueix l’al·legoria de la lluita de classes del proletariat.

Quan Penèlope s’adona del sentit revolucionari de Tersites («El més gran enemic del poder d’Un de sol és la llum de molts»), decideix vendre Ítaca al millor postor entre els prínceps de les illes veïnes i del continent, per anar-se’n. Però ningú vol quedar-se un regne que es dirigeix cap a l’anarquia i, per tant, el seu propòsit fracassa: sembla la fi. Misteriós i captivador arriba de la mar un home, el Pseudo-Ulisses: vol ajudar-la a restablir l’ordre i a instaurar un règim encara més violent d’aquell que ella mateixa ha establert. Ancestre primigeni de tots els dictadors, porta amb ell dues mones, Llibertat i Igualtat, encadenades, i narra a Penèlope la seva sorprenent vida alterada, a partir d’una «metamorfosi» singular que l’ha transformat en un«superhome».

Una menció a part mereix la figura d’Homer: desdenyós poeta, de cap manera cec, arriba a Ítaca, però abans de presentar-se al palau reial de Penèlope prefereix embriagar-se a les tavernes del port⁸². Furiosa per la seva manca de respecte, la reina organitza una cita a dos: beuen junts el vi i Homer —portaveu de la poètica de Vàrnalis— exposa la seva teoria sobre la veritat històrica, en un diàleg amb Penèlope fora dels esquemes. Amb l’auxili de l’ebrietat ja no cantarà les gestes dels déus i dels herois, sinó la seva quotidianitat i les seves febleses, desvelarà les interioritats mai no dites de la guerra de Troia, la vera història. Les llegendes i els mites són difosos pels reis perquè s’els cregui la gent, són creacions instrumentalitzades pels poderosos per legitimar el propi poder, com la religió.

«Qui diu la veritat – diu Homer – no pot fer de cantor als palaus, de la mateixa manera que no pot fer de rei. Si per un moment despullés la guerra i els reis-heroi de llur bellesa i de l’Ideal, no quedaria res ». I encara: «Per trobar la Veritat has de capgirar el Poema, com els tripaires giren els budells dels corders per netejar-los. Així, la ferum de les tripes és la veritat».

Hi ha, doncs, en el Diari de Penèlope una ressemantització del Mite i dels personatges homèrics que prenen una forma dessacralitzada, deixant de banda les funcions clàssiques, per a ésser recontextualitzats en el present. Instrument d’aquest capgirament és l’anacronisme: les al·lusions a la religió ortodoxa amb la presència d’una Església Mare, l’aigua beneita, un formulari litúrgic modern, imatges neotestamentàries, com Circe que eixuga els peus del Pseudo-Ulisses, en una blasfema revisitació de la Magdalena (personatge estimat per Vàrnalis), el despertador sobre la tauleta de nit de Penèlope, la presència del popa, els noms geogràfics com Prússia, Albània i Rumèlia. El passat i el present són relligats amb l’insòlit, el forçament, per crear un pendant entre antic i modern, funcional per al nou rol semàntic del Mite. Palamàs, el 1932, havia acollit així la publicació d’una altra obra cardinal de la producció varnaliana, La veritable apologia de Sócrates «Ah, la burla… I la teva Musa. L’al·lusió i l’anacronisme. Resulten contemporanis. Dos serfs sotmesos a l’artista creen un dimoni revolucionari ».

Malgrat que, amb el Diari de Penèlope, ha desenvolupat en sentit contrari un mite consagrat per la tradició, Vàrnalis no oblida que la vida espiritual, la llengua, els mites, els usos i costums, la història —tots ells elements sobre els quals es fonamenta la cultura de l’home— són decisius per a la definició de la identitat nacional d’un poble respecte a un altre. Al costat de la internacionalitat de la lluita de classes representada pel personatge de Tersites, hi ha la vida espiritual del poble grec, les seves lluites per la llibertat i la conquesta d’una nació que parli una sola llengua, la del poble. La saviesa que traspua de les paraules del Diari és el resultat de l’acreditada formació històrica, filosòfica i sociopolítica de Vàrnalis, i és significatiu que parlin en la més pura dimotikí, en un argot ric d’expressions i dites populars. El recurs a aquesta peculiar síntesi lingüística contribueix a la ressemantització del Mite, és a dir, a la necessitat de fer parlar personatges viscuts en la civilització aquea amb un llenguatge que els desarreli de l’Ideal i els condueixi inexorablement a la realitat grega del nou-cents. Els diàlegs del Diari són rics en folklore i color, elements provinents del cant popular i de les tradicions familiars. En ells hi és present un constant acarament entre imatges extretes textualment dels poemes homèrics i els nous relats d’Ítaca narrats per Penèlote, reina antiga amb la consciència d’una dona d’avui.

.

(traducció del Postfaci de Daniela Cappadonia
a la seva traduccio italiana del Diari de Penèlope)

 

⁸² La descripció d’Homer en companyia dels homes del poble és fruit d’una experiència autobiogràfica de Vàrnalis, una estada a l’illa d’Egina, amb la freqüentació de les tavernes que li permeté distingir tres categories de bevedors. Una d’aquestes el colpí profundament: «els autèntics poetes del got». Diu a les Memòries: «No fan enrenou, no canten, no parlen, només somriuen. Seuen invencibles, com membres del senat, a l’angle més fosc de la taverna i mengen poc, perquè només així copsen el perfum del vi…».

.

.

.

Kostas Vàrnalis (Burgàs, Bulgària, 1884 – Atenes, Grècia, 1974)

.

.

.

.

Capitolo V

.

Divide et impera

.

Il freddo è diventato insopportabile. Pioggia per quaranta giorni e quaranta notti. E adesso soffia la tramontana. Le onde, come montagne, si infrangono sotto il molo e fanno schizzare la schiuma fino alle mie finestre, appiccicando le alghe ai vetri.

Terzo anno. Odisseo non è ritornato. Diceva che sarebbe sta­to qui all’inizio dell’autunno, con il vino novello. Sono inquieta.

Nel palazzo sono entrati ordine e razionalità. Ma fuori? Mi dicono che il popolo ha fame. È popolo, ha sempre fame… ma ora c’è anche la guerra e i principi del sangue e del denaro han­no trovato l’occasione per sollevare la testa, cercando di addos­sarmi ogni colpa.

“Alla sua partenza Odisseo ha preso – dicono – la maggior parte degli uomini e del bestiame, e poi tutte le navi, così non possiamo importare nulla da fuori. Il libeccio ha bruciato il rac­colto di quest’anno, Penelope pensa soltanto al suo tornaconto. Non è forse straniera? Quella risparmia per tagliare la corda. I nostri secolari nemici — Corfioti, Rumelioti, Moratti²⁹ — un bel giorno metteranno piede sulle nostre isole per distruggere tut­to e ridurci in schiavitù”. So cosa vogliono, ma riuscirò a preve­nire il male, sebbene non possieda l’esperienza e l’astuzia mal­vagia di Odisseo.

Ho chiamato in consiglio il parroco, l’indovino Aliterse³⁰, il mio segretario Itifrone (che è pure un prete), Dolio e Mirtò. Anche il vecchio Laerte, pro forma: gli chiedi una cosa e te ne risponde un’altra, ha un piede nella fossa. Che può consigliar­mi dall’altro mondo? Ma va bene lo stesso.

Giornata piena di sole, quasi estiva. Da ieri ho iniziato ad in­viare per tutta l’isola gli araldi, con le loro gole vigorose e i lun­ghi bastoni culminanti in due serpenti intagliati. E convocata per stamattina un’assemblea nel cortile del palazzo: gli Achei dai lunghi capelli³¹, popolo e principi. Non appena la figlia del­la Notte, l’alba dorata, ebbe scostato con le sue dita di rosa le tende di raso dei cieli, una gran folla cominciò a raccogliersi lungo le strade principali e secondarie. Molti stavano in piedi, alcuni sedevano su appoggi di pietra o sassi qualunque.

Avevo fatto circondare i quattro lati della piazza dai soldati e tra la folla avevo disseminato diverse spie. La gente si chiedeva perché e come, dopo tanti anni di oblio da parte di Odisseo, proprio sua moglie si fosse ricordata di loro, da renderli addi­rittura partecipi di un’assemblea. Un evento straordinario. (Il popolo in questa occasione aveva preso coscienza di avere il di­ritto di esprimere il proprio parere sulle questioni importanti ma Odisseo, prima di partire per la guerra, se n’era infischiato).

Alcuni discutevano delle loro faccende, altri degli acciacchi, altri ancora della miseria. Molti non nascondevano di essere ve­nuti per divertirsi, per vedere come se la sarebbe cavata una donnetta così piccola di fronte alla folla e come avrebbe inter­pretato la parte del grande uomo! Soltanto i principi non par­lavano, perché erano convinti di dover regolare, una volta per tutte, i conti in sospeso con la regina. I miei galoppini andava­no in giro raccogliendo con le loro orecchie questi umori e me li riferivano, sebbene avessi già consapevolezza della situazione.

Il mio piano era uno solo: dividere i principi dal popolo, metterli l’uno contro l’altro. In seguito il piano si sarebbe evo­luto da sé: i principi di fronte ad una sommossa popolare si sa­rebbero alleati con me.

Quando le bùccine e le trombe diedero il segnale, si apriro­no le porte di bronzo, cigolando sui cardini massicci: io mi pre­sentai con i littori, i soldati e i miei consiglieri, e quel mare rumoreggiante tacque di colpo. Quanti erano seduti balzarono in piedi, quelli ritti si misero sulle punte per vedermi meglio. Sa­pete chi mi aveva vestito e truccato per l’occasione? Le tre sa­cerdotesse che hanno il compito di adornare la statua lignea di Afrodite.

Certo io ero più bella e soprattutto non di legno! Un chito­ne corto, color del mare; corazza, lancia, spada ed elmo, tutto d’oro e d’argento. Sotto l’elmo indossavo il velo di Leucotea³². Risplendevo come il mare di notte sopra il quale scorre — fiume di fuoco— la luna piena. Tutti mi guardavano a bocca aperta e con gli occhi sgomenti, pietrificati. Sembrava che avessi appesa al petto la Gorgone di Atena, la testa di Medusa con i serpenti. Quando sollevai il piede destro per varcare la soglia, battendo a terra la lancia, il popolo si tirò indietro e mi fece spazio, come ipnotizzato.

Arrivai al mio trono eburneo e mi fermai. Avanzarono due ancelle, tenendo Telemaco per mano e Argo con una catena. Misi a sedere Laerte alla mia destra, su un seggio più basso, e Telemaco alla mia sinistra, sopra uno scudo d’oro, Argo steso davanti a me. Mi guardavo le unghie dei piedi smaltate con la china perché le notassero anche gli altri.

Quando fui seduta, gli uomini addetti alle acclamazioni gri­darono con tutto il fiato che avevano in gola: — Lunga vita alla nostra regina!

Il popolo ripetè la frase e la fece girare tre volte, come un temporale che batte su tre montagne.

I principi tacevano e sgomitavano. Avevano perso la testa. Non si aspettavano tanta magnificenza e audacia da una don­nicciola così.

Spalancai le braccia affusolate, nude fino alle ascelle, e feci loro segno di calmarsi. Anche senza questo gesto si sarebbero  ricomposti, per l’ansia di ascoltare la mia voce e il mio pensie­ro per la prima volta.

— Nobili signori dal sangue blu e di antenati divini, fuori ve­stiti d’oro e dentro pieni di cuore: colonne purpuree che sor­reggete il trono e da questo siete sorretti! E tu, Popolo scuro, bruciato dal sole e dalla neve, con le mani callose e l’ampio pet­to: contadini e giardinieri, muratori e falegnami, marinai e pa­stori, calzolai e fabbri. Tu, Popolo della fatica e dell’obbedien­za: senza re e principi non esisteresti. Eppure senza di Te, re e principi non potrebbero rendere gradevole la loro vita con pa­lazzi, amori, carri, lusso; non potrebbero creare leggi che man­tengano l’ordine e l’intera umanità, fare guerre che portino glo­ria alla patria e servire lo spirito: Filosofia e Poesia!

Signori e Popolo! Vi ho chiamato per conoscervi e perché voi mi conosciate. Da vicino. Io sono il vostro Pastore, voi, il mio Gregge! Sì, perché Odisseo, prima di partire, ha consegna­to a me (e mi battei la mano sul petto aureo) lo scettro del po­tere. Qui sono le sacre personalità dei preti, degli indovini, dei miei segretari che ve lo testimoniano. Io governo, i nobili mi aiutano e il Popolo obbedisce.

Lo scettro del Potere è anche lo scettro della Giustizia. E il giudizio del re è giudizio di Zeus. Non tollera replica. Difende­rò l’onesto con tutta la mia bontà e punirò il cattivo con tutta la mia malvagità. So che il raccolto è andato perso e la povera gen­te è afflitta. Si sono verificati anche incidenti sgradevoli. Han­no distrutto alcune botteghe e depredato gli orti. Ciò non acca­drà più!

Il Popolo se la prende con i nobili che hanno i magazzini pie­ni, i nobili se la prendono col regno: con la guerra di Odisseo e col debole governo di una donna. Basta con questi discorsi! Ci preoccuperemo insieme — regina, nobili e popolo — di salvare la patria. Dono al popolo i campi reali a nord dell’isola. E già in­verno e si possono coltivare, arare e seminare. A giugno si mie­terà e si spulerà il grano. E voi, principi, dovrete dare metà del vostro grano al popolo. Non in dono. Glielo presterete e vi ri­pagherà l’anno prossimo, o con denaro o con lavoro o con giornate retribuite. Chi non potrà o non vorrà farlo diventerà vostro schiavo, concordemente con le leggi degli dei e degli uomini.

Però tutti potranno e vorranno, perché il prossimo anno tor­nerà Odisseo e porterà un bottino così grande che vivranno fe­lici, non una o due generazioni, ma dodici. E renderà la picco­la Itaca… una grande Itaca!

Ditelo al mio popolo, voi principi, che i Moraiti e i Corfioti hanno intenzione di attaccare le nostre isole… I giovani valoro­si non aspettano che arrivi il male: lo prevengono. Anche se Odisseo ritornerà in autunno, non dobbiamo rimanere con le mani legate. Ci sono tre potenti navi a Itaca: quella di Eurìmaco³³, quella di Antìnoo (che è assente) e quella di Leòcrito. I si­gnori, dunque, le armino e i capitani si imbarchino e piombino all’improvviso nell’Elide per saccheggiare raccolti, bestiame e uomini: così impone la Natura, che il più forte e il più intelli­gente viva a carico dei deboli e dei dormienti. Poi, quando sa­ranno tornati indietro, forti ed onorati, con la benedizione de­gli dei (noi qui invece pregheremo!), terranno per se stessi la parte migliore e venderanno al popolo, a buon mercato, quella in esubero.

Ed ora do la parola al saggio e venerabile anziano Aliterse, l’eroe indovino che parla con gli dei e interpreta il canto degli uccelli, il fruscio delle foglie, il gorgoglio delle acque e il rim­bombare dei tuoni.

Allora avanzò davanti a me, con la barba e i capelli argentei, il lungo chitone bianco e il bastone d’ulivo nelle mani ossute, Aliterse. Ad occhi chiusi, guardando solamente dentro di sé, cominciò a parlare con voce sommessa, una parola dietro l’al­tra, come se leggesse frasi scritte su una tavoletta dietro la sua fronte (come se gliele avessi scritte io).

– Uomini di Itaca, di Cefalonia, di Leucade, di Rumelia e Zacinto, popolo eletto, tre volte amato dalla Sorte e dalla Fama; dalla Fama perché avete come re Odisseo, dalla Sorte perché avete come regina Penelope! Ascoltatemi bene e prestate atten­zione. L’altro ieri, mentre facevo un sacrificio sull’altare di Apollo, al Filiatro³⁴, nell’attimo in cui stavo per affondare il col­tello nella gola della vittima, è avvenuto il prodigio: un’aquila d’oro si è avventata sopra di me e ha cominciato a disegnare in­torno alla mia testa dei cerchi, via via più bassi e più stretti, in­vitandomi a seguirla con i suoi acuti.

Lasciai la vittima agonizzante e corsi dietro l’aquila, lei da­vanti ed io dietro. Scendemmo fino alla spiaggia e lì la persi di vista. Abbagliato dal sole, guardavo in alto nel cielo per tentare di scorgerla, quando una voce soave venne fuori dal mare: «Qui!». Mi voltai e la vidi: una sirena, proprio davanti a me. I suoi seni, fuori dall’acqua, brillavano come due mele cotogne di bronzo. La sua bellezza mi stordì.

— Saggio Aliterse, indovino degli indovini, ti parla la ninfa Leucotea, figlia di Cadmo, la Salvatrice e la Biscia d’acqua³⁵! Sappi che Odisseo e le sue navi, e gli altri condottieri di Grecia, sono giunti a Troia da valorosi e hanno preso la roccaforte can­tando. L’hanno conquistata con il valore e la saggezza di Odis­seo. La città è stata saccheggiata in lungo e in largo, a ferro e fuoco. I bottini sono come montagne, e mandrie, invece, gli schiavi, i popolani e i figli del re. I primi degli Achei e i coman­danti in seconda non sanno più dove mettere e come trasporta­re fin qui queste montagne e queste mandrie. Le navi sono sta­te riempite fino all’orlo, coperte e stive. In questo momento stanno progettando nuove imbarcazioni, tipo chiatte. Per que­sto tardano a ritornare. Odisseo ha ora quaranta navi delle ven­tiquattro che possedeva, e ancora non gli bastano. I mesi passa­no presto: in estate, quando il mare sarà liscio, tutti saranno già ritornati in patria. E il grande capo, Odisseo, ricompenserà lau­tamente i sudditi fedeli – principi e popolo – e punirà duramen­te gli infedeli – popolo e principi. Ecco, riferisci queste notizie alla regina, sua degna consorte e sorella mia, figlia delle Nereidi. Prendi questo velo e dallo a Penelope: quando lo indosserà, penserà come un dio!

Allora mi tolsi l’elmo e mostrai il velo di Leucotea. I soldati e la maggior parte del popolo, con voci allegre, cominciarono a fare il finimondo. Solo quando ritornò il silenzio, l’indovino proseguì.

— Poi terra e mare affondarono in una quiete musicale e la Ninfa dall’aspetto divino si dileguò. Al suo posto non rimase nulla, tranne un alone luminoso, simile ad olio versato. Quan­do ritornai all’altare, pensieroso, trovai la vittima viva che bela­va e saltellava.

Così disse e si ritirò alle mie spalle. Per parecchio tempo nes­suno parlò. Il popolo, ingenuo, credette al miracolo, ma ai prin­cipi non riuscì gradito, anzi il più sfrontato e mascalzone di tut­ti, Eurìmaco, il figlio di Pòlibo, prese la parola.

— Indovino malvagio e imbroglione, faresti meglio a ritorna­re a casa tua e chiuderti; anzi, conta i tuoi figli, se ne manca qualcuno, invece di venire qui a cianciare parole che altri ti han­no suggerito. Noi non siamo venuti qui per apprendere qualco­sa di nuovo, né dalla regina né da te, perché conosciamo l’uni­ca e sola verità, cioè che Odisseo non ritornerà, così come non è ritornato nessun altro: questo è il terzo anno! Sono andati ad inseguire l’onore di una svergognata! Il Nulla! Noi invece, as­sennati, non abbiamo lasciato la terra che ci ha generato, pur di salvare quel poco che ci è rimasto, mentre gli altri stanno per­dendo ogni cosa. E ora tocca a noi il grande onere di preoccu­parci per la patria. Non può comandarci una donna, “capelli lunghi e cervello piccolo”³⁶, soprattutto così giovane. Ah, come ci siamo ridotti: all’anarchia. Guardatela la nostra graziosa si­gnora! Come si è agghindata e truccata: una teatrante! Per le donne è più importante esser considerate belle piuttosto che giudiziose. Dal momento che Odisseo è morto non bisogna che vada in rovina anche il regno. Senza dubbio è molto bella, però i regni non si governano con il rossetto ma con la frusta. Sei generosa con le proprietà degli altri. Anziché regalare terreni incolti, pieni di sassi e lecci, faresti meglio ad aprire i tuoi ma­gazzini e le tue stalle, a dividere agli affamati tutte le provviste che ci ha rubato ogni anno il tuo diletto sposo e che tu hai mes­so da parte: ed ora ci stai seduta sopra a covarle. Hai dodici ma­gazzini pieni di grano e altrettante celle piene d’olio. Possiedi dodici mandrie di vacche, ognuna di cinquanta capi, dodici greggi di capre e pecore, ciascuno di duecento capi, lo stesso numero di maiali (solo le madri, a parte i maschi), ed ogni bran­co contiene cinquanta femmine con dieci piccoli a testa³⁷. Cosa ne farai? Dalli ai poveri, dal momento che affermi che Odisseo te ne porterà mille volte tanto! Anzi ti avvertiamo: chiunque si arrischi a mettere le mani sui possedimenti dei nostri antenati, lo sistemeremo per bene. Sì, figlia di Icaro e della Nereide Peribea³⁸, nipote del re di Sparta, Tìndaro, e cugina dell’infedele Ele­na… Non dimenticare che sei straniera in terra straniera. E se ti trovi ancora ad Itaca, lo devi a noi, ai principi, e non al popolo!

Me le aspettavo queste parole, per questo non mi stupii. Sor­ridendo, molto tranquillamente, gli risposi: — Maleducato figlio di Pòlibo! Davvero un peccato che da piccolo il grande Odis­seo ti facesse saltellare sulle sue ginocchia. Dovresti avere più amor proprio e lingua più corta. L’amor proprio non posso dar­telo (quello avresti dovuto possederlo da te!), ma la lingua pos­so fartela tagliare. Il popolo è con me!

In quel momento, mentre la folla si accalcava, venne fuori, davanti a noi, un poveraccio da far pena, Melanzio³⁹, il figlio di Dolio, un galoppino.

– Sono pescatore, con rispetto parlando, e figlio di pescato­re, contadino e bracciante, di padre in figlio… Lettere non ne conosco, neppure l’alfabeto… Quasi quasi ho dimenticato come si parla. Da anni vivo solo sugli scogli, senza vedere uomini. Non parlo con nessuno, tranne che con la mia barca, la scure, le reti, i polpi e con me stesso. Quello che so non me lo ha in­segnato nessuno! Dio e la Natura. Quindi non sono bugie ed errori. Leggi secolari e secolari verità… So che Itaca l’hanno creata gli dei e poi l’hanno affidata ai nostri re. Sono questioni che non riguardano noi… Io posso indossare degli stracci, ecco, sono anch’io uno straccione, ma so che, fin quando esisteranno i nostri re voluti dagli dei, esisterà Itaca e ci sarò anch’io. Io, il popolo! Per questo motivo (e vi parlano gli Dei e la Natura), non lasceremo che alcuno sfiori la sacra persona della nostra re­gina. Ricordatevi ciò che vi dico…

I signori si mossero per bastonarlo. Ma già lo avevano cir­condato i soldati che si erano messi a urlare e facevano un gran chiasso.

— Dice bene!

E con loro il popolo urlava: — Anche noi la pensiamo allo stesso modo!

Può darsi che il loro alito puzzi, che coli pus dalle loro pia­ghe, che i pidocchi se ne vadano a spasso per i loro colletti. Ma dentro sono puliti, casti e onesti!…

— Lunga vita a te, nostra Signora e Madre! Se hai bisogno di noi, siamo qui. Mettici il piede sul collo e tagliaci la gola per farci diven­tare santi. Così ci piace. Lo senti bellimbusto di un Eurìmaco?

La faccenda andava per il meglio. Ma qualcun altro, non in­vitato, ci guastò la “festa”. Un uomo basso, calvo, scuro. E stor­pio⁴⁰. Pensavo che avrebbe preso le mie parti, mentre i nobili avrebbero difeso il loro tornaconto. Ma ecco che cosa ci disse quel mostro: — Vi abbiamo ascoltato, regina e principi, e tutti avete parlato per il vostro interesse. Ma questo qui (e indicò Melanzio), come mai ha parlato per conto del popolo, dal mo­mento che ha venduto cara la sua pellaccia? Lo conosco, non è un pescatore. E una spia. Di recente mi ha bastonato e torturato nelle prigioni della Regina! Proprio lui mi ha rotto una spal­la e da allora zoppico. Si chiama Melanzio ed è figlio di Dolio, il consigliere della regina. Dunque è un galoppino. Uomini co­sì oggi lavorano per chi è forte e domani per quello ancora più forte, per chi li paga di più.

Tradirà anche te, Signora del Popolo, allo stesso modo in cui oggi tradisce il popolo. Ed anche nel caso in cui ritorni Odis­seo, questo qui gli pianterà il coltello dietro le spalle, perché per quel tempo lo avranno comprato i nobili “Eurìmachi”.

I principi risero rumorosamente.

— Piantatela anche voi! — gridò lo zoppo, rosso in viso.

— Cane bianco, cane nero, tutti cani siete. A causa vostra e del re, ci ammazziamo di lavoro e non mangiamo; ci ammalia­mo per farvi ingrassare; andiamo a morire nelle guerre: i botti­ni a voi, la tomba del milite ignoto a noi! Non ci date il dovu­to, non ci pagate: se siamo noi in debito con voi ci prendete co­me schiavi. Ci succhiate il sangue dalle vene per riempirci di dei e idee! Buio nell’anima, nello spirito… e nell’azione. Tutti i ca­richi ce li prendiamo noi sulle spalle, mentre voi alzate soltanto il bicchiere, distesi sui cuscini. Ve la spassate con le vostre don­ne noiose, con le nostre ignoranti e con altre che i sacerdoti di Afrodite vi portano da terre straniere.

Tutto quello che lo sguardo e il pensiero abbracciano è no­stro: campi, giardini, navi, palazzi e templi. Noi li abbiamo fatti e noi dobbiamo prenderli: noi derubati da chi ce li ha sottratti!

I primi signori delle nostre isole, i Teleboi⁴¹, erano dei ladri. Essi furono cacciati da un ladro ben peggiore, il figlio di Cefalo e dell’Orsa, Archesio, padre di Laerte, che fondò la dinastia dei Laerziadi. Il nonno materno di Odisseo, Autòlico⁴², aveva appre­so l’arte della ruberia da suo padre Ermes, il capostipite dei ladri. E superò sia il suo divino maestro sia Sisifo, re di Corinto, che oc­cupava la strettoia derubando e uccidendo i passanti. Tutto quello che Autòlico toccava con le mani scompariva (questo neanche Ermes riusciva a farlo!). Il fatto che non vogliamo signori ladri, è un discorso. Che invece vi scuoieremo con le nostre mani, ecco, questo dovete temerlo. La patria l’abbiamo fatta noi e noi diven­teremo anche i suoi padroni. Cerchiamo di prendere da soli i no­stri diritti e la nostra libertà: questo è il vero potere.

Non accettiamo che ci diate in elemosina un po’ di terreno incolto e di grano. Ci prenderemo tutta la terra e tutto il grano. Allora vi daremo la vostra parte, uguale alla nostra, basta che anche voi lavoriate come noi. Per quel tempo la nostra terra si riempirà di tante meraviglie che non ci serviranno più né l’Olimpo né la vita futura né Femio…

Scoppiò un gran tumulto. Le guardie e i signori si precipita­rono a bastonare l’ateo. Anche il popolo! Il popolo ingenuo.

Ordinai che le trombe intimassero il silenzio.

— Chi è questo pazzo?

— Si chiama Tersite – mi sibilò all’orecchio Dolio – non è di Chissà da dove discende. Lo sbattono sempre in prigione ma non mette la testa a posto.

— Rimettetecelo e dategli duecento frustate per me e altret­tante per il popolo.

Le guardie che lo avevano preso cominciarono a bastonarlo sul posto. Non lo impedii. Non bisogna tarpare le ali al buon pastorello che taglieggia il viandante insospettabile né alla guar­dia fedele che bastona il cittadino malvagio. Escono fuori raz­za! E perdono la voglia di scannare e di picchiare.

Ma Tersite più ne prendeva e più urlava.

— Fategli una denuncia per turbamento dell’ordine. Un’altra per oltraggio alla mia sacra persona, un’altra ancora per sobil­lazione alla rivolta e per resistenza all’autorità. Un’altra per col­laborazione col nemico, un’altra per offesa alla religione. Un’al­tra… chiedete ai cadì⁴³, ve ne troveranno mille. Così rimarrà dentro per tutta la vita. E se ancora sopravvive, allora gettatelo su un’isola deserta, perché diventi re tra le pietre e le lucertole, dal momento che chiede proprio questo. Che non gli venga in mente di evadere. In tal caso prenderete sua madre, suo padre, suo figlio e tutto ciò che possiede. E se non ha nulla, afferrere­te il primo vicino a caso. La dea Giustizia vuole la sua vittima non chiede una persona specifica!

La campana della Chiesa Madre batté mezzogiorno. Il tem­po passò e lo “spettacolo” non era ancora finito. Voltandomi verso Eurìmaco, continuai il mio discorso.

— Figlio di Pòlibo, se tu avessi avuto amor proprio, saresti an­dato a combattere con il tuo re e con gli altri giovani valorosi per l’onore della Grecia. Tutti gli uomini validi, che potevano tirar di spada e di lancia, sono partiti. Soltanto vecchi, donne, bambini e infermi sono rimasti e i popolani, che servivano per lavorare i nostri campi e gli orti, aver cura delle greggi, spacca­re la legna e cuocere mattoni d’argilla. Anche tu sei forte, bello e giovane. Eppure al sangue hai preferito cuscini pieni di piu­me. Il grano lo darai. Io lo ordino. Sai bene che tutta la terra, tutto quello che sta sopra e sotto di essa, cose e uomini, appar­tengono al re. Per tutto ciò che tu darai, darai del mio. Avrei po­tuto prenderti ogni bene, per sempre, con la forza. Ma, al mat­tino, manderò il mio corpo di guardia a proteggerti, affinché i tuoi averi non li prendano i “Tersiti”.

E tu, popolo mio, non andar via. Avete fatto tanta strada per venire e ne dovrete fare ancora per ritornare. Devo trattarvi be­ne. Nel cortile del palazzo, garzoni e schiavi stanno arrostendo dieci vitelli e venti maiali allo spiedo. Entrate dentro. Le mie ancelle e le schiave vi verseranno da bere fin quando non dire­te «basta!». Anche quando ritornerà il vostro re, ogni tanto fa­remo festa…

Riguardo a te, invece, figlio di Pòlibo, e agli altri principi, che hanno trovato l’occasione per dividere il regno e diventare ciascuno padrone assoluto nella sua proprietà, dico chiaro e tondo: nel palazzo ho un esercito tre volte più numeroso di quello di Odisseo. Per questo motivo non distribuisco il mio grano: mi serve per sfamare i soldati. Per proteggere il popolo e voi. Avete visto cosa ha detto poco prima quel pazzo di Tersite? Se queste stesse cose ve le diranno in futuro mille “Tersiti” assennati, saremo rovinati, voi ed io.

E ciò che vi dico non esce dalla bocca di una donna — sia pu­re di stirpe divina e regina. Lo dice questo: il velo della sirena Leucotea!

Me lo strappai dal capo e lo lanciai in aria. Nello stesso istan­te si udirono delle voci e un correre qua e là per il cortile. Gar­zoni e schiavi uscirono fuori urlando.

— Arriva! Tiratevi indietro…

— Chi arriva? – chiesi.

—Odisseo!

Sembrava che nella piazza fosse scoppiato un incendio. Tut­ti correvano: il popolo per vedere e i principi per scappare.

Era Odisseo il cinghiale: aveva rotto la gabbia e si era messo a trottare infuriato. Ed eccolo, venne fuori dalla grande Porta, potente e immortale come un dio…

Ridemmo a lungo.

.

Κώστας Βάρναλης (Kostas Vàrnalis)
Το ημερολόγιο της Πηνελόπης (Il diario de Penelope)
Traducció a l’italià de Daniela Cappadonia

.

.
²⁹ Sono gli abitanti di Corfù, della Rumelia (attuale Bulgaria) e della Morea, nome con cui i Veneziani indicavano il Peloponneso.
³⁰ Indovino di Itaca (cfr. Odissea, II, 157-159)
³¹ Epiteto omerico: cfr. Iliade, II, 51, 65.
³² È il nuovo nome assunto da Ino, figlia di Cadmo, dopo essere stata trasforma­ta in dea marina. Nel Diario si fa riferimento all’episodio del velo, narrato in Odis­sea, V, 333-353.
³³ Nomi di alcuni dei Proci.
³⁴ Località marina di Itaca.
³⁵ Epiteti di Leucotea.
³⁶ È un detto popolare, riferito ad una società di tipo patriarcale che Penelope si prefigge di sovvertire.
³⁷ Riprende quasi alla lettera Odissea, XIV, 5-20.
³⁸ Nel testo in greco Peribea, la madre di Penelope, è definita una Nereide, ma in realtà era una Naiade, ossia una ninfa che abitava una fonte o un corso d’acqua.
³⁹ Cfr. Odissea, XVII, 212.
⁴⁰ Il personaggio di Tersite, voce simbolica del popolo, è ripreso alla lettera da Iliade, II, 212-277.
⁴¹ Antica popolazione dell’Acarnania.
⁴² Autòlico era padre di Anticlea e nonno di Odisseo, abile nella finzione e nel­
lo spergiuro, come in Odissea, XIX, 394-398.
⁴³ Altro anacronismo: magistrato musulmano che amministrava in epoca classi­ca la giustizia. Anacronismo anche la “Chiesa Madre”.

.

.

.

.

Kostas Vàrnalis
Il diario di Penelope
Cronaca (1193 a.C – ?)
Traduzzione di Daniela Cappadonia

Collana Nostos, 3
Edizioni La Zisa. Palermo, 2014
ISBN: 9788899113049

.

.

.

 

 

Ulisses en aigües d’Ítaca, de Joan Margarit

.

.

.

.

ULISSES EN AIGÜES D’ÍTACA

.

Vas arribant a l’illa i ara saps
el que vol dir la vida, el que és l’atzar.
El teu arc serà pols damunt la lleixa.
Pols seran el teler i la seva peça.
Els pretendents que acampen a l’eixida
són ombres que Penèlope somia.
Vas arribant a l’illa: els roquerars,
com el temps l’Odissea, els bat la mar.
Ningú no ha teixit mai la teva absència
ni ha desteixit l’oblit sense cap fressa.
Per més que, a voltes, la raó ho ignori,
Penèlope és una ombra del teu somni.
Vas arribant a l’illa: els gavians
que cobreixen la platja no es mouran
quan la travessis sense deixar empremta,
perquè no has existit: ets la llegenda.
Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,
i potser va plorar lo alguna dona,
però en el somni d’un poeta cec
continues salvant-te. Al front d’Homer,
etern i rigorós, cada trenc d’alba
un solitari Ulisses desembarca.

Joan Margarit
Llum de pluja

.

..

.

Vas llegando a la isla y, pues, ya sabes / qué es el azar; vivir, qué significa. / Tu arco será polvo en un estante. / Polvo será el telar y cuanto teje. / Los pretendientes, que en el patio acampan, / son sombras de los sueños de Penélope. / Vas llegando a la isla: como el tiempo / en la Odisea, bate el mar en las rocas. / Nadie tejió nunca tu ausencia. Nadie / tampoco vino a destejer tu olvido. / Por más que, a veces, la razón lo ignore, / Penélope es la sombra de tu sueño. / Vas llegando a la isla: las gaviotas / cubren la playa y no se moverán / cuando tú pasarás sin dejar huellas, / pues tú no existes: eres la leyenda. / Quizá un lejano Ulises murió en Troya, / y quizá lo llorara una mujer, / pero en el sueño de un poeta griego / eres la idea del hombre: / en la frente de Homero, riguroso, / eterno, cada vez que rompe el alba / un solitario Ulises desembarca. 

.

.

Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, 11 de maig del 1938)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Joan Margarit

Llum de pluja

Col. Poètica/Poética, 9
Ediciones Península / Edicions 62. Barcelona, 1987

ISBN: 9788429726619

.

.

.

La Penèlope de Maria del Mar Bonet

.

.

.

.

PENÈLOPE D’ESPARTA

.

.

Maria del Mar Bonet (Palma, Mallorca, 27 d’abril de 1947)

Ara Ítaca som jo, ja la terra m’ha pres,
el sol, el vent i l’aigua.
Les serps em freguen els peus
al voltant de l’altar de la Deessa blanca.
Ara Ítaca som jo, no la Penèlope d’Esparta,
perquè tu has oblidat el camí de tornada.
He deixat de mirar de l’horitzó la ratlla
i no espero les naus, a la torre més alta.
Ja no és a Troia, Ulisses, on la guerra esclata.
Altres guerres et prenen i perden.
.
Camins equivocats i ferestes batalles
et fan canviar l’amor i oblidar la casa.
«Només seran uns mesos de lluita i de desastre.»
I la vida és tan curta, et diu el vent que passa,
i saps que et retendran altres braços i estances,
i el mirall va canviant la imatge que estimaves.
Fil blanc i fil vermell, tapís de seda blanca,
i no trobo el valor per acabar-lo encara.
I aquells pretendents, que proposen besades.
Asseguda al casal canto el pas de la tarda.
Oblido jo també aquell gest d’abraçar-me.
Els teus llavis, i els meus, amorosa esperança.
Ara el gos Argos s’adorm, a la porta de casa.
.
.
Maria del Mar Bonet
.

.
.
.

.

[…] En aquesta fi de segle, era de megàpolis i de la societat globalitzada, la teva paraula viva, Mimar, reclam meu, és més necessària que mai per orientar-nos: perquè amb la teva singularitat salvaguardes i crees uns paisatges únics i sense motlles que ens poden ensenyar molt per aprendre a ser allò que som.  Que em pas a passes de gegant?, si penses això quan em llegeixis, has de saber que vas errada. I les teves plaguetes de visions em donen la raó. Em contares que quan anaves de viatge o quan eres a ca teva, sempre duies uns quaderns on, amb tècniques d’aquarel·la o de pastel, prenies apunts dels llocs, de les clarors, de les botàniques i zoologies del temps. Quantes delícies s’estotgen en les pintures!, aquesta va ser l’exclamació que vaig fer aquell dia a can Toni Catany quan les vaig veure totes plegades i les vaig tocar de prop. […] [E]m quedà gravada amb força aquella platja grega d’Aerotini, on el fill d’Ulisses, Telèmac, desembarcà […].

.

Biel Mesquida
Del prefaci LLetra apassionada per a Maria del Mar Bonet

.

.

.

.

Maria del Mar Bonet
Quadern de viatge – Pintures i cançons
Pròleg de Biel Mesquida

Col·lecció clàssica, 278
Columna – L’Albí. Barcelona – Berga, 1998
ISBN: 9788483005200

.

.

.

L’Ítaca de Carol Ann Duffy

.

.

.

Ithaca

.
.
And when I returned,
I pulled off my stiff and salty sailor’s clothes,
slipped on the dress of the girl I was,
and slid overboard.
A mile from Ithaca, I anchored the boat.
.
The evening softened and spread,
the turquoise water mentioning its silver fish,
the sky stooping to hear.
My hands moved in the water, moved on the air,
the lover I was, tracing your skin, your hair,
.
And Ithaca there, the bronze mountains
shouldered like rough shields,
the caves, where dolphins hid,
dark pouches for jewels,
the olive trees ripening their tears in our pale fields.
.
Then I drifted in on a ribbon of light,
tracking the scents of rosemary, lemon, thyme,
the fragrances of your name,
which I chanted again in my heart,
like the charm it was, bringing me back
.
to Ithaca, all hurt zeroed now
by the harm you could do with a word,
me as hero plainly absurd,
wading in, waist-high, from the shallows at dusk,
dragging my small white boat.
.
Carol Ann Duffy
Rapture
.

..

 

Carol Ann Duffy (Glasgow, Escòcia, 1955)

..

 

.

Ítaca

.
.
I quan vaig tornar,
vaig treure’m la salada i encarcarada vestimenta de mariner,
em vaig enfundar en el vestit de la noieta que vaig ser,
i em vaig esmunyir sobre la borda.
A una milla d’Ítaca vaig ancorar el bot.
.
El capvespre s’ablaní i s’estengué,
l’aigua turquesa mencionant el seu peix argentat,
el cel corbant-se per escoltar.
Les meves mans es mogueren en l’aigua, es mogueren en l’aire,
l’amant que era, resseguint la teva pell, els teus cabells,
.
i Ítaca allí, les muntanyes de bronze
recolzades com escuts abruptes,
les coves, on els dofins s’amaguen,
foscos saquets joiers,
les oliveres madurant les seves llàgrimes en els nostres pàl·lids camps.
.
Aleshores vaig anar lliscant sobre una cinta de llum,
resseguint les essències de romaní, llimona, farigola,
les fragàncies del teu nom,
que vaig entonar de nou en el meu cor,
encisador com era, duent-me de retorn
.
a Ítaca, tota ferida és ara no-res
pel dany que podries causar amb una paraula,
jo com a heroi clarament absurd,
esforçant-me a caminar, mig cos dins les aigües somes, al crepuscle,
arrossegant el meu petit bot blanc.

.

.

.

.

«Soi Odiséu…», «Siéu Ulisse…», «Ulisse so…». Ulisses ens parla de la seva Ítaca en asturià, occità i sard.

.

»

.

.

Só Ulisses, fill de Laertes, que vaig en boca dels homes
per tota llei de paranys, i la meva fama s’encela.
I habito Ítaca, aquell aguilar; i hi ha una muntanya
el Nèrit, tot tremolós de fullatges, que molt s’assenyala;
i entorn hi ha moltes illes poblades, que es toquen entre elles,
Dulíquion i Same i, coberta de boscos Zacintos.
Ara, la meva és baixa i, de totes, enmig del salobre,
és la que està més amunt, devers el costat on fosqueja,
i les altres enfronten el sol del matí i del migdia,
aspra, però nodrissa de bell jovent: és la terra
d’un, i el que és jo, no sé veure altra cosa que sigui més dolça.
…»Sí, allí va tenir-me Calipso, divina entre dees,
[dins les coves balmades, glatint perquè fos marit d’ella;
i també em retingué l’arterosa Circe d’Eea,
dins les seves estades, glatint perquè fos marit d’ella;]
ara, que mai el meu dins el pit va deixar-se convèncer,
com que al món no hi ha res que sigui més dolç que la pàtria
d’un i els pares d’un, baldament s’habiti una casa
rica, al lluny, en un país estrany, separat dels seus pares.

Odissea IX, 19-36
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

.

.

Soi Odiséu, el fiu de Laertes, el mesmu qu’ando en boca de tola xente peles mios astucies, y la mio gloria llega al cielu. 

Vivo n’Ítaca la que s’acolumbra de lloñe. Nella ta’l monte Néritu d’axitaos ramayos, mui distinguiu y ricu. Alredor hai abondes islles habitaes, mui allegaes unes a otres: Duliquiu, Samos y Zacintu, enllena viesques. La mio Ítaca asoma poco, tumbada na mar, y ye la más alloñada p’hacia poniente; les otres tiren más pa l’aurora y el sol.  

Ye aspiria pero cría bonos mozos. Y yo nun soi quien a contemplar otru lugar más dulce que la terra de mio. 

Y eso que me retuvo Calipso, divina ente les dioses, nes sos fonderes grutes, porfiando pa que fuere’l so home. D’igual maou, la rapiega Cierce retúvome nel palaciu d’Ea, naguando tamién porque fuere’l so home. 

Pero nun yeren a convencerme’l coral dientro’l pechu; porque nun hai nada que seya más dulce que la patria y los pas, anque ún tea viviendo lloñe nunca casa rica nuna tierra foriata, lloñe de los sos pas.

Odissea IX, 19-36

Versió en asturià de Mª Asunción Hevia González (2005)

.

.

.

Siéu Ulisse, Enfant de Laerte, e tóuti lis ome me counèisson pèr mis engano, e ma glòri es mountado enjusqu’au Cèu.  Demore dins la pleclaro Itaco, mounte s’atrobo lou Baus Nerite emé sis aubre bacela dóu vènt. E i’a mai que d’uno isclo entour d’elo, Douliqui e Samos e Zacinte aboucassi. Itaco es la mai liuencho de la terro fermo e pounchejo de la mar, dóu caire de l’ahour; mai lis autro soun dóu coustat de l’Aubo e dóu Souleu. Itaco es arèbro, mai es bono nourriguiero de jouvént, e i’a pas d’autro terro que me fague tant gau de countempla. Segur que la noblo divo Calipsò m’a tenguu dins si baumo founso, me voulènt pèr soun ome; coume Circè, drudo d’engano, m’a tengu dins soun repaire, en iscli d’Ajaio, me voulènt tambèn pèr soun ome: mai éli m’an pas gagna lou cor dins moun pitre, tant i’a que rèn agrado mai coume la patrio e li parènt pèr aquéu que, liuen de si gènt, demoro dins uno terre estranjo, fuguésse-ti dins un riche palais.

Odissea IX, 19-36

Versió en occità de Charloun Riéu (1907)

.

.

.

Ulisse so, de Laerte su fizu,
pro sas trassas connotu e fentomadu
in su mundu e in s’Olimpu biadu!
Abbertu apo in Ìtaca su chizu 
ue superbu Neritu est paradu
chi de sos bentos nos parat s’impizu.
Non lontana Zacinto b’est buscosa
cun Dulìchio e Same donosa.

Pedras e iscoglieras in tottue 
b’at in sa terra mia e zente forte.
Ma cosa pius dulche, non cres tue?
b’at de nàschere, biver, bider morte
in su própriu logu? Aterue,
cun promissas d’eterna bonasorte,
Circe e Calipso mi cherian ‘sposu, 
ma chie est fora ‘e domo no at gosu!
 

Odissea IX, 19-36

 Versió en sard d’Antoninu Rubattu (2005)

.

.

.

Mª Asunción Hevia Gónzález. Llingua asturiana y literatura
Ed Trabe

Citada a:
Ramiro González Delgado
Canta, musa, en lengua asturiana
Estudios de traducción y tradición clásica
Editorial Académica Española. Saarbrücken, Alemania, 2012
ISBN: 9783848471508

.

.

L’Oudissèio

d’Oumèro

Revirado au provençau pèr Charloun Riéu

Encò de P. Ruat

Marsiho (Marsella), 1907

 

.

.

Odissea

Bortado in limba sarda dae Antoninu Rubattu

Domus de Janas

Selargius (Sardigna), 2005

ISBN: 8888569199

.

.

.

The Sirens. Les sirenes de Linda Pastan

.

.

.

THE SIRENS

Is there no music now
except the chime
of coins in the pocket
for which a man would go breathlessly
off course, would even drown?
Odysseus tied to his mast
regretted his own foresight.

.

In ordinary days to come in Ithaca
the song of some distant bird,
the chords of water against
the shore, even Penelope
humming to herself at the loom
would make his head turn, his eyes
stray toward the sea.

.

Linda Pastan, The Imperfect Paradise...

Linda Pastan
(New York, 1932)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

No hi ha cap música, ara,
tret del dringar
de monedes a la butxaca
per la que un home perdria, sense alè,
el nord, o fins i tot s’ofegaria?
Odisseu lligat al seu pal
es penedia de la seva previsió.

.
En els venidors dies rutinaris a Ítaca
el cant d’algun ocell llunyà,
els acords de l’aigua contra
la riba, fins i tot Penèlope
mormolant sola al teler
faran que giri el cap, la mirada
perduda vers el mar.
.

.

.

.

Eugénio de Andrade, de Passeio Alegre a l’illa d’Ulisses

.

.

.

Passeio Alegre

.

Palmeres al Passeio Alegre, de Porto
Foto: Margarida Bico, a Panoramio

Chegaram tarde à minha vida

as palmeiras. Em Marraquexe vi uma

que Ulisses tería comparado

a Nausícaa, mas só

no jardim do Passeio Alegre

comecei a amá-las.  São altas

como os marinheiros de Homero.

Diante do mar desafíam os ventos

vindos do norte e do sul,

do leste e do oeste,

para as dobrar pela cintura.

Invulneráveis — assim nuas.

.

Eugénio de Andrade

Rente ao dizer

.

.

Passeio Alegre

.

Arribaren tard a la meva vida

les palmeres. A Marràqueix en vaig veure una

que Ulisses havia comparat

a Nausica, però sols

al jardí de Passeio Alegre

vaig començar a estimar-les. Són altes

com els mariners d’Homer.

Davant la mar desafien els vents.

vinguts del nord i del sud,

de l’est i de l’oest,

per a doblegar-les per la cintura.

Invulnerables —així nues.

.

Versió de Xulio Ricardo Trigo i Júlia Cortès Ortega

.

.

.

A ILHA

José Fontinhas [Eugénio de Andrade]
(Póvoa de Atalaya, Beira Baixa, 1923 – Oporto, 2005)

.

Tanta palavra para chegar a ti,

tanta palavra,

sem nenhuma alcançar

entre as ruínas

do delirio a ilha,

sempre mudando

de forma, de lugar, estremecida

chama, preguiçosa

vaga fugidia

do mar de Ulisses cor de vinho.

.

Eugénio de Andrade

Oficio de paciéncia

.

.

L’ILLA

.

Tanta paraula per arribar a tu,

tanta paraula,

sense assolir-ne cap

entre les runes

del deliri l’illa,

sempre canviant

de forma, de lloc, estremida

flama, peresosa

ona fugissera

de la mar d’Ulisses color de vi.

.

Traducció d’Antoni Xumet Rosselló

.

.

.

Eugénio de Andrade

Ofici de paciència

Traducció d’Antoni Xumet Rosselló

Trucs i baldufes, 24

El Gall Editor. Pollença, 2008

ISBN: 9788496608818

.

.

Eugénio de Andrade

Ran del Dir

Versió de Xulio Ricardo Trigo
i Júlia Cortès Ortega

Biblioteca de la Suda, 8

Pagès Editors. Lleida, 1994

ISBN: 9788479351878

.

.

.