Arxius

Posts Tagged ‘Ítaca’

Ulisses i Ítaca en Enrique Badosa

.

.

.

MAL CONSEJO A ULISES

.

… ¿PARA qué quieres regresar a Ítaca?

¿Te sientes ya cansado? ¿Ya? ¿Tan pronto?

Hay mayores peligros en tu casa

que el lestrigón, que el Cíclope, que Circe…,

y allí toda tu astucia será inútil.

Mira lo que te espera:

los repetidos nombres cotidianos,

y no los nuevos nombres de la mar,

la respetable ropa sedentaria,

y no el músculo tenso de aventura,

la sensatez, el orden, el prestigio

y la buena opinión de los notables,

las naves escoradas en la arena, 

y cómo se marchita la rosa de los vientos…

Si fueras tan astuto como dicen,

pasarías de largo.

¿Por qué volver a Ítaca,

cuando hacen tanta falta

hombres de aventurar?

.

Enrique Badosa (Barcelona, 1927)

Enrique Badosa
(Barcelona, 1927)

Enrique Badosa

Mapa de Grecia

.

.

.

.

 

.

.

.

.

ÍTACA DESDE EL AIRE

.

¡CÓMO la dibujabas en el mapa,

cuando eras niño y arquitecto de islas!

Cuántas botaste hacia las aguas jónicas…

Ítaca… La ponías navegante

y a la vez muy anclada en el regreso,

patria final de toda la aventura.

¿Que apenas crecen bosques?… ¡Pero si es

la más frondosa de la luz del sol!

Y escucha cómo el viento acantilado

la tiene susurrante de altas velas

y de recogimiento.

¿Que hay muy poco que ver?… ¡Qué mejor sitio

que un severo paisaje

con la elegancia de la luz helénica,

para rememorar suntuosidades

de una vida llevada mar adentro!

Penélope, Telémaco, Argos no menos fiel…

Aunque quizá lo más definitivo

esta aridez buscada para la remembranza.

Ahora sabes por qué Ulises vuelve.

.

Enrique Badosa

Mapa de Grecia

.

.

.

Enrique Badosa - Mapa de GreciaEnrique Badosa

Mapa de Grecia

Selecciones de Poesía española

Plaza & Janés Editores. Barcelona, 1979

ISBN: 8401809584

.

.

.

Una Ítaca al Valais de Rilke, de la mà de Jacint Sala

.

.

.

RAROGNE

.

Rosa, pura contradicció,
desig de no ser el somni de ningú,
sota tantes parpelles

Epitafi per a la seva tomba
…………..Rainer M. Rilke

.

Tomba de Rilke a Rarogne, Valais1

Quan pujo del camí de pedra que mena al cim del turó, les teulades velles no en fan ni cas. Tant els és. Ja ho saben. I a dalt, la petita església de Rarogne. Passo per darrere l’absis. I és allà, senzilla, quieta, sota el sol del Valais: la tomba de Rainer Maria Rilke.

Llavors és com si, de sobte, sabés.

Això sí: s’hi ha d’arribar nu. Nu i ple. Allà, Duino fa olor d’ala. I és aleshores que m’adono del que he pressentit, del que he anat endevinant en la nit del pensament.

En veure’m arribar somriu, sorneguer. Sap que no és allà. També ho sé. Sé que fa tants anys que el tinc a prop que el porto posat. Sap que no necessita de cap manera ser allà.

[…]

Jacint Sala
La visita

.

.

.

.

ÍTACA VALAISANA

.

La joventut no és res més que el record
d’algú que encara no ha arribat

La princesa blanca
….Rainer M. Rilke

.

Vas solcar, nou Ulisses, el teu mar,
demanant-te sovint si hi ha cap illa
que justifiqui que has de retornar

Sempre hi ha algú que teixeix el retorn
i el destexeix de nits, perquè confia
que un dia tornaràs per explicar
què hi feia, en el teu cos, el de Nausica,
i per què tens els polsos senyalats
de cordes de sirena.

Sempre que hi ha algú que es cansa d’esperar:
desballestat en turpituds, t’arrenca
l’arada que has deixat i el mata Argos.

Potser
no vol ni pressentir que has arribat.
.

Jacint Sala
La visita

.

.

JACINT SALA

jacint_sala

l’autor diu: «¿De què et servirà saber quina ha estat la meva trajectòria i què n’he fet, dels meus anys? Vaig néixer per primera vegada a Manlleu, el 1945. Amb això n’hi ha prou. ¿I què en trauràs que ara et digui quins són els reconeixements i els títols de les meves obres? El que compta, ara, és aquest llibre. Un text —com un devocionari— que ha estat escrit després de viure seixanta-sis anys i d’haver visitat, a Rarogne (Suïssa), la tomba de Rainer Maria Rilke (1875-1926), un dels poetes que més m’ha interessat darrerament. Si volguéssis saber més coses de mi, tens mil maneres de fer-ho. Però, escolta: a banda que no en trauries res, ni jo tampoc, et desviaries de La visita, el llibre que, al capdavall, és l’únic ocell que ara tens a mà».

.

.

.

Jacint Sala- La visitaJacint Sala

La visita

Pròleg de Jordi Llovet

XXXVI Premi de Poesia Catalana
Josep Maria López-Picó de la Vila de Vallirana 2011

Viena Edicions. Barcelona, 2012
ISBN: 9788483306659

.

.

.

Cuentan que Ulises, harto de prodigios, lloró de amor al divisar su Itaca verde y humilde. Borges.

.

.

.

Arte poética

.

.

Mirar el río hecho de tiempo y agua 
y recordar que el tiempo es otro río, 
saber que nos perdemos como el río 
y que los rostros pasan como el agua. 

Sentir que la vigilia es otro sueño 
que sueña no soñar y que la muerte 
que teme nuestra carne es esa muerte 
de cada noche, que se llama sueño. 

Ver en el día o en el año un símbolo 
de los días del hombre y de sus años, 
convertir el ultraje de los años 
en una música, un rumor y un símbolo, 

ver en la muerte el sueño, en el ocaso 
un triste oro, tal es la poesía 
que es inmortal y pobre. La poesía 
vuelve como la aurora y el ocaso. 

A veces en las tardes una cara 
nos mira desde el fondo de un espejo; 
el arte debe ser como ese espejo 
que nos revela nuestra propia cara. 

Cuentan que Ulises, harto de prodigios, 
lloró de amor al divisar su Itaca 
verde y humilde. El arte es esa Itaca 
de verde eternidad, no de prodigios. 

También es como el río interminable 
que pasa y queda y es cristal de un mismo 
Heráclito inconstante, que es el mismo 
y es otro, como el río interminable.

.

Jorge Luis Borges

El hacedor (1960)

.

.

.

.

.

.

Jorge Luis Borges

El hacedor

El libro del bolsillo, 407

Alianza Editorial / Emecé Editores

Madrid / Buenos Aires, 1972

.

.

.

Categories:Borges Etiquetes: , , , ,

Borges enyora la seva Ítaca-Buenos Aires. «El desterrado»

.

.

.

.

En el seu llibre La Rosa Profunda, aparegut el 1975, escrit en bona part als Estats Units d’Amèrica del Nord, on hi era per motius professionals,  Jorge Luis Borges ret homenatge al gran absent de la seva terra, Ulisses; i acaba desitjant ser a Buenos Aires, la seva, de terra, a “Bolívar y Chile”, dos carrers que es creuen, al Barrio de San Telmo, a Buenos Aires.

.

.

.

EL DESTERRADO

.

Alguien recorre los senderos de Ítaca
y no se acuerda de su rey, que fue a Troya
hace ya tantos años;
alguien piensa en las tierras heredadas
y en el arado nuevo y el hijo
y es acaso feliz.
En el confín del orbe  yo, Ulises,
descendí a la Casa de Hades
y vi la sombra del tebano Tiresias,
que desligó el amor de las serpientes,
y la sombra de Heracles,
que mata sombras de leones en la pradera
y asimismo está en el Olimpo.
Alguien hoy anda por Bolívar y Chile
y puede ser feliz o no serlo.
Quién me diera ser él.

.

Jorge Luis Borges

.

.

.

Buenos Aires, cantonada de Bolívar amb Chile. Café La Poesía

.

.

.

Jorge Luis Borges

Poesía completa

Colección Áncora y Delfín, 1093

Ediciones Destino. Barcelona 2009

ISBN: 9788423341580

.

.

.

 

 

L’Ítaca de Lluís Alpera

.

.

.

1978

.

Lluís Alpera (València, 1938)

 

Ítaca de nou
ara i ací,
cremant totes les distàncies.

Ítaca de nou,
ara i ací,
provocant encesos pits de cirera.

Ítaca de nou,
ara i ací,
cicatritzant tots els negres arraps.

Ítaca de nou,
ara i ací,
com una càlida glopada de llet.

.
Lluís Alpera

Dades disperses

.

.

.

ÍTACA

.

.

Amb marbre de Carrara et cisellaré de nou, amor,
com una antiga esplendor amb passió restaurada,
com una plèiade de coloms fugint a l’alba.

Emergiràs sempre de la meua mar com una àmfora
incòlume, com un llençol calent tacat de gesmils,
com un vailet cruixint tendreses i somriures.

Deliri que fon la neu, et perseguié foll d’amor
per tota Mare Nostrum, mentre els lleons de Creta
encendran vells fulgors amb armes i bronzes.

Els ciclops des del seu trespol bramaran
tot el coratge amb els vents iconoclastes de l’Egeu.

.

Lluís Alpera

L’emperadriu de l’Orient

.

.

.

Lluís Alpera

Los mapas de Odiseo

(Edición bilingüe)

Huacanamo. Barcelona, 2010

ISBN: 9788493789107

.

.

.

Nunca desayunaré en Tiffany … nunca quiero llegar a Ítaca aunque sepa los caminos… Vázquez Montalbán

.

.

.

.

.

IX

.

Nunca desayunaré en Tiffany
ese licor fresa en ese vaso
Modigliani como tu garganta
………………………………………..nunca
aunque sepa los caminos
……………………………………llegaré
a ese lugar del que nunca quiera
regresar

……………una fotografía, quizás
una sonrisa enorme como una ciudad
atardecida, malva el asfalto, aire
que viene del mar
…………………………y el barman
nos sirve un ángel blanco, aunque
sepa los caminos nunca encontraré
esa barra infinita de Tiffany
………………………………………….el jukebox
donde late el último Modugno ad
un attimo d’amore che mai più ritornerà

y quizá todo sea mejor así, esperado

porque al llegar no puedes volver
a Ítaca, lejana y sola, ya no tan sola,
ya paisaje que habitas y usurpas
………………………………………………..nunca,
nunca quiero desayunar en Tiffany, nunca
quiero llegar a Ítaca aunque sepa los caminos

lejana y sola.

.

Manuel Vázquez Montalbán

Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 - Bangkok, 2003)

Una educación sentimental

III. Ars amandi.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Canción de jinete

Córdoba.
Lejana y sola. 

Jaca negra, luna grande,
y aceitunas en mi alforja.
Aunque sepa los caminos
yo nunca llegaré a Córdoba.  

Por el llano, por el viento,
jaca negra, luna roja.
La muerte me está mirando
desde las torres de Córdoba. 

¡Ay que camino tan largo!
¡Ay mi jaca valerosa!
¡Ay que la muerte me espera,
antes de llegar a Córdoba! 

Córdoba.
Lejana y sola.

Federico García Lorca

.

.

.

.

.

..

Manuel Vázquez Montalbán

Una educación sentimental /  Praga

Edición de Manuel Rico

Letras Hispánicas, 512

Ed. Cátedra. Madrid, 2001

ISBN: 9788437618999

.

.

.

A l’Ulisses de Kazantzakis, amb ànima de falcó, la seva illa li és estreta i salvatge. Un Ulisses anarquista i asceta.

.

.

Ulisses:

Estimada, per la dolçor del teu rostre

endevino la beutat del teu cor.

Compadeix-te de mi, vell com sóc, i mostra’m

en quina terra m’han llençat novament els déus!

Per què calles? Digue’m tota la veritat,

sense embuts! Molts sofriments ha endurat el meu cor lluitant contra cel i terra

i ara desitja saber la veritat.

.

Nikos Kazantzakis

Atenea:

Petges la terra dels teus avantpassats,

tot tu et vincles com un arc assassí,

i no te n’adones!

.

Ulisses:

Oh, com es commou el meu esperit!

Aquesta illa estreta i salvatge,

sense aigua i llum, m’afeixuga per tots costats

i m’ofego… Com cabrà en aquest niu

de pardal la meva ànima de falcó?

On és la meva alta muntanya, els arbres

d’espessa fronda, els profunds ports?

Eusebi Ayensa (Figueres, 1967)

Que pobre i miserable em sembla tot!

.

Nikos Kazantzakis

Odisseu

Traducció d’Eusebi Ayensa

Revista de Girona

nº 171. juliol/agost 1995

.

.

.

.

.

.[…] l’Odissea, acabada en 1937 després de treballar-hi constantment tretze anys, és alhora el resum i el punt culminant de tota l’obra de Kazandzakis. Heus aquí el que ell mateix en diu: «Jo havia provat diversos camins per trobar el de la meva alliberació: el de l’amor, el de la recerca filosòfica, el de la curiositat científica, i també el de la lluita social. A la fi vaig emprendre el camí ardu i solitari de la poesia». I així l’Ulisses d’aquesta Odissea és un Ulisses dels somnis impossibles i dels actes insensats, alhora un suscitador de problemes, un anarquista i un asceta. És el propi autor i el símbol de la inquietud de l’home modern, sempre a la recerca d’alguna cosa que no ateny mai. Ulisses apareix com el principi i la fi de tota cosa; ell crea al mateix temps que és creat i és absorbit; la seva existència es desenrotlla fora del temps i experimenta les transformacions de tota la humanitat, que són les seves pròpies. Pensa que, sense ell, no existirien ni el món ni Déu, que no són sinó reflexos de la seva ànima i del seu esperit. Ell és la música i el silenci, la guerra i la pau, l’amor i l’odi.

Kazandzakis mateix, en una carta al seu amic Pravelakis, ens acaba de perfilar la figura del seu Ulisses, que és ell mateix: «Tu saps, Pandelis —diu—, que el meu heroi no és ni Faust, ni Hamlet, ni Don Quixot, sinó Ulisses… Jo no tinc la set insadollable de la intel·ligència occidental, ni em balancejo entre el si i el no per venir a parar a la immobilitat, ni tinc tampoc l’impuls ridícul i sublim del noble lluitador dels molins de vent. Jo sóc un mariner d’Ulisses, de cor inflamat i d’esperit inexorable i lúcid; però no pas de l’Ulisses que torna a Ítaca i hi mor, sinó de l’altre, que torna, mata els seus enemics, però que un dia, perquè la pau i la quietud l’asfixien a la seva pàtria, es fa de nou a la vela». ¿I quins són els enemics que mata abans de fer-se a la mar? La por i l’esperança. Farà les seves singlades endut per una força misteriosa que ara és flama ardent, ara és llum, i que l’esperit anomena veritat, i el cor, amor. […]. 

.

Jaume Berenguer Amenós

Pròleg a “Alexis Zorbàs

.

.

.

.

Nikos Kazandzakis

Alexis Zorbàs

Pròleg i traducció de Jaume Berenguer Amenós

Editorial Vergara

Barcelona, 1965

.

.

..

Pareu ja….. (Kostas Uranis). Versió d’Eusebi Ayensa

.

.

.

Pareu ja…

.

Pareu ja d’enviar el senyal de perill,
atureu els brams de la sirena histèrica
i deixeu el timó en mans de la tempesta:
salvar-nos seria el naufragi més terrible!

Doncs què? Hem de tornar novament a l’avorrida Ítaca,
a les miserables preocupacions, a les mesquines joies?,
hem de tornar a la fidel companya, que com una tela d’aranya
teixia el seu amor al voltant de la nostra vida?

Hem de saber per endavant què serà el demà?,
no hem de sentir aparèixer cap desig?
Com el fruits que es fan malbé a recer del sol
i cauen podrits a terra han de semblar els nostres somnis?

Ja que ens ha faltat la gosadia (i ens faltarà sempre!)
de sortir, tots sols, del nostre estret jaç
i agafar, lliures, com a homes de l’albada del món,
els grans i desconeguts camins,

amb pas lleuger, com l’ocell a terra,
i amb un calfred a l’ànima, com el fullam a la brisa,
no perdem almenys ara l’ocasió
de ser joguina de les enfurides ones.

I que ens portin on vulguin! Com rulls poden
arrossegar-nos fins a les obagues fondalades de la mar,
però també poden, en la seva dèria, alçar-nos tan
amunt que amb el front toquem els estels!

Kostas Uranis (Constantinoble, 1890 - Atenes, 1953)

.

.

Kostas Uranis

(traducció d’Eusebi Ayensa)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Eusebi Ayensa (Figueres, 1967)

Eusebi Ayensa

Segona Odissea.

Ítaca en la literatura grega moderna.

Revista de Girona, núm. 171

juliol-agost 1995

.

.

.

.

.

Ponç Pons. Dillatari

.

.

Dillatari  

.

(petits fragments)

.

.

.

..

.

Cercant Homer,

al rem, tranquil, me’n vaig

cap a ses illes.

.

.

.

a Carles Riba

.

Visc entre morts.

Escric perquè llegesc.

També evoc Súnion

.

.

.

Sóc defora, davall la porxada i veig el mar d’Homer. En Llorenç és amb els amics, na Roser llegeix una revista i n’Ignasi, que juga amb un Lego muntable, em fa companyia.

.

.

.

El clima ens condiciona, el paisatge ens marca, la societat ens perfila- ¿Heretam amb els mots la ideologia? Elitis almenys podia escriure: «La llengua em daren grega; / la casa pobra a les platges d’Homer.» ¿Quina llengua llegarem als nostres néts? Quina cultura, quina illa? Crec amb Pessoa que «un vertader home només pot ser, amb plaer i profit, bilingüe», que convé ser plurilingüe, però menysprear, com passa aquí, la nostra pròpia identitat és un signe de pobresa i de servilisme mental.

¿De què serveix tenir grans poetes si la llengua es mor i els que la parlen no la valoren ni estimen? Prest tindrem una Menorca on ningú no rallarà menorquí.

.

.

.

INCINERARI

.

Com que no fugiré

mar enllà amb un bagul

ple d’escrits ni aniré

com Gauguin o Jacques Brel

a les illes Marqueses…

Com que no sortiré

Ponç Pons (Alaior, Menorca, 1956)

d’aquesta illa que estim

i recorr amb enyor

dels paisatges d’antany…

Com que els dies van fent

el seu curs natural

i m’atraquen incerts

al penyal de l’oblit

on s’abisma l’edat…

Encara ara m’aïll

argonauta a cercar

entre versos de foc

que il·luminen la nit

el camí de retorn

a l’homèrica Ítaca.

.

.

.

Allò que fou

marina, ara són pubs.

Prest serem Troia.

.

.

.

Encara no he sortit de l’illa i ja m’enyor.

.

Escolta Homer:

Sóc fill d’un paradís.

Vull tornar a casa.

.

.

.

Quan hem passat per San Vicente de la Barquera he vist el mar de prop i m’he emocionat.

.

On tot, Homer,

fa olor de mar i pins,

allà és ca nostra.

.

.

Ponc Pons

.

.

Ponç Pons

Dillatari

Quaderns Crema. Barcelona, 2005

ISBN: 9788477274292

.

.

.

Josep Pla a Ítaca

.

.

..

.

PORT-WATTY (ÍTACA) I PATRES, DIVENDRES, 30 [DE MARÇ DE 1956]

.

[…]

Josep Pla i Casadevall (1897 - 1981)

Ítaca és una illa muntanyosa, de pocs arbres, coberta de mates i arbustos baixos. La solitud i la llunyania hi són inoblidables. ¿Fóu Ítaca l’illa d’Ulisses? Amb l’Odissea a la mà la posició afirmativa sembla versemblant. A primers d’aquest segle, discutiren la qüestió dos grans erudits del món homèric; el professor francès Víctor Bérard i el professor alemany Dörpfeld. Segons el primer erudit, l’illa d’Ulisses és Ítaca; segons l’alemany, és Leucas, que es troba en aquest espai, és més acostada al continent i és més gran i més rica que la primera. Bérard dedicà una gran part de la seva vida a demostrar que l’Odissea és un poema geogràfic d’una admirable precisió, atès que el poema fou elaborat, probablement, en una o altra ciutat de l’Àsia Menor, poblada per una societat molt evolucionada , utilitzant textos provinents de navegants anteriors al món homèric, segurament fenicis. Féu una obra consederable, d’accés agradabilíssim, plena de punts de vista fascinadors per a totes les persones que ens agrada el mar.  Ara:  si aquesta obra és absolutament convincent, no tinc pas coneixements per a afirmar-ho. Dörpfeld, que es mantingué dintre els camins donats per Wolf i els romàntics, formulà grans dubtes sobre l’existència del poeta i tractà de demostrar que l’inici de la Ilíada i de l’Odissea fou la poesia popular. Localitza la vitalitat poemàtica de l’Odissea a l’illa de Leucas. Però és el cas que ni a l’illa d’Ítaca ni a la de Leucas no s’ha trobat, fins ara, cap vestigi  més o menys relacionable amb les meravelloses i precises descripcions del gran poeta.

[…]

.

Josep Pla

Cabotatge Mediterrani

.

.

Victor Bérard (1864 - 1931)

Wilhelm Dörpfeld (1853 – 1940)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Les phéniciens et l'Odyssée - Bérard

Les phéniciens et l'Odyssée - Bérard

Alt - Ithaka - Dôrpfeld

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Índex del capítol del llibre de Bérard dedicat a Ítaca

.

.

Josep Pla

Pàgines selectes 3

Cabotatge mediterrani

Edicions Destino. Barcelona, 1991

isbn 8423320510

.

.

.