Arxius

Posts Tagged ‘James Joyce’

La Ilíada, l’Odissea, el Gènesi i l’Èxode. Piero Boitani

.

.

.
MoisèsL’Iliade e l’Odissea, la Genesi e l’Esodo sono le pietre di fondazione della nostra letteratura e del nostro intero immaginario. L’Odissea e la Bibbia, in particolare, hanno un disegno in buona parte parallelo: la prima è la storia di un uomo che vuole tornare a casa dopo una lunga assenza e ricongiungersi a sua moglie, suo figlio, suo padre, e che è destinato a riprendere il viaggio per trovare una terra che non conosce il mare. La seconda è la storia di un popolo che, caduto in schiavitù ed esiliato, cerca di tornare nel paese dei padri, nella Terra Promessa, e che, una volta ritornato, è costretto a riprendere più volte il cammino: esiliato di nuovo, gli viene promesso un altro ritorno. L’Odissea può divenire viaggio di esplorazione e di scoperta, erranza di ricerca e persino di perdizione. Genesi ed Esodo sono l’errare alla ricerca di Dio, l’emigra­zione, la diaspora, lo smarrimento e la caduta perenni, costante rinascita e rinnovata aspirazione al compimento.

L’ombra di un parallelo fra Odissea ed Esodo viene intravista già da uno dei primi Padri della Chiesa cristiana, Clemente di Alessandria, quando, forse seguendo un’esegesi già stabilita negli ambienti giudaico-ellenistici della sua città, descrive nel Protreptikos — l’Esortazione ai Greci — il popolo di Israele errante nel deserto a causa della propria mancanza di fede e, subito dopo, il «vecchio di Itaca» vagabondo per il mare, deside­roso non dell’immortalità, della verità, della Luce della patria celeste, ma soltanto di vedere il fumo della sua terra. E se Clemente intuisce il rapporto quasi figurale fra una vicenda e l’altra sulla soglia tra la fine di un’epoca e l’inizio di un’altra, più vicino a noi, ancora sul limitare tra due ere, James Joyce ha intrecciato nel suo Ulisse l’Odissea e la Bibbia, il ritorno ad Itaca e l’Esodo, in maniera vivificante e “comica” nel più alto senso della parola. […]

.

Piero Boitani
Esodi e Odissee (p. 110)

.

.

.

.

.

Boitani - Esodi e OdisseePiero Boitani

Esodi e Odissee

Liguori Editore. Napoli, 2004

ISBN: 9788820737351

.

.

.

.

 

La Circe (nominal) de l’Ulisses de Joyce

.

.

.

[…]

Joyce Ulisses Mallafré

(S’obre la porta. Entra Bella Cohen, una massissa patrona de casa de putes. Porta un vestit tres quarts de color marfil amb un serrell de borles a la vora i es refresca ventant-se amb un ventall de banya negra com la Minnie Hauck de Carmen. A la mà esquerra porta anells de matrimoni i de seguretat. Els ulls molt pintats de carbó. Li apunta el bigoti. La cara d’un color d’oliva és feixuga, una mica suada i plena de nas, amb narius de tint ataronjat. Porta arracades amb grans penjolls de beril·le)

BELLA: Estic que rajo de suor, tal com us dic!

(Mira a l’entorn, a les parelles. Després els ulls s’aturen en Bloom amb dura insistència. El gros ventall li venta la cara arborada, el coll i les exuberàncies. Els ulls de falcó li resplendeixen.)

.

[…]

.

BELLO: (Amb dura mirada de basilisc i veu de baríton) Mastí del deshonor!

BLOOM: (Delirant) Reina!

BELLO: (Amb els feixucs bistecs de la galta penjant) Adorador del cul adúlter.

BLOOM: (Planyívol) Massissa!

BELLO: Menjafems!

BLOOM: (Els genolls li tremolen) Monument!

BELLO: Avall! (Li dóna un cop a l’espatlla amb el ventall) Acotxa’t amb els peus cap endavant! Recula el peu esquerre un pas. Cauràs. Ja caus. Aguanta’t amb les mans.

BLOOM: (Els ulls mirant amunt en senyal d’admiració se li mig acluquen) Tòfones! (Amb un crit estrident d’epilèptica cau de quatre grapes, grunyint, ruflant, escarbotant als seus peus, després s’ajau, fent-se la morta amb els ulls tancats del tot, parpelles tremoloses, de cap a terra, en actitud d’amo i senyor meu.)

[…] 

.

James Joyce. Ulisses. Traducció de Joaquim Mallafré. pàg. 504-506.

.

.

.

.

[…]

Joyce Ulises Valverde

(Se abre la puerta. Entra Bella Cohen, una maciza patrona de putas. Va vestida con un traje tres cuartos marfil, con el borde adornado de borlas: se refresca agitando un abanico negro de cuerno como Minnie Hauck en Carmen. Lleva en la mano izquierda un anillo de matrimonio y una sortija de seguridad. Los ojos abundantemente sombreados de carbón. Tiene un principio de bigotillo. Su cara aceitunada es pesada, ligeramente sudada y con gran nariz, las aletas teñidas de naranja. Lleva grandes pendientes con colgantes de berilo.) 

BELLA: ¡Palabra! Estoy desecha en sudor.

(Lanza una ojeada alrededor a las parejas. Luego posa los ojos con dura insistencia en Bloom. Su gran abanico cierne viento hacia su cara acalorada, su cuello y su gordura. Relampaguean sus ojos de halcón.)

.

[…]

.

BELLO: (Con dura mirada de basilisco y voz de barítono) ¡Perro deshonroso!

BLOOM: (Enfatuado) ¡Emperatriz!

BELLO. (Con masculinas mejillas-chuletas colgándole pesadamente) ¡Adorador del trasero adulterino!

BLOOM: (Quejosamente) ¡Grandeza!

BELLO: ¡Devorador de estiércol!

BLOOM: (Con los tendones semifexionados) ¡Magnificiencia!

BELLO: ¡Abajo! (La golpea en el hombro con su abanico) ¡Inclínate con los pies por delante! Desliza el pie izquierdo un paso atrás. Te caerás. Te estás cayendo. ¡Abajo, sobre las manos!

BLOOM: (Sus hojos femeniles, elevados en admiración, se entrecierran) ¡Trufas! (Con penetrante grito de epiléptica, se desploma a cuatro patas, gruñendo, olfateando, escarbando a los pies de él, luego se tiende, haciéndose la muerta con los ojos bien cerrados, párpados temblorosos, inclinada hacia el suelo como ante su Excelentísimo Dueño y Señor.)

[…]

.

James Joyce. Ulises. Traducción de José María Valverde. Vol. II, págs. 165-168.

.

.

.

.

[…]

Ulises Joyce - Galego

(Ábrese a porta. Entra Bella Cohen, unha alcaiota impoñente. Viste un tres cuartos marfil rematado cunha franxa de borlas, e fai revoar un abano de corno negro como Minnie Hauck en Carmen. Leva na man esquerda unha alianza matrimonial e un garda aneis. Ten os ollos moi sombreados con carbón. Bigote incipiente. A faciana olivácea é grande, transpita lixeiramente e ten manxas laranxa nas ventas do nariz groso. Loce pesados pendes con colgantes de berilo.)

BELLA: Mi madriña! Veño suada como unha vaca.

(Olla para as parellas ao redor. Detense inquisitiva ao chegar a Bloom. Co seu gran abano zafrea ar contra o rostro, o pescozo e as redondeces requecidos. Faíscanlle os ollos de falcoa.)

.

[…]

.

BELLO: (Cunha ollada fixa de basilisco e voz de barítono). Cuzo innobre!

BLOOM: (Arroubado) Emperatriz!

BELLO: (Cólganlle as pesadas moufas) Adorador de ancas adúlteras!

BLOOM: (Queixoso) Inmensidade!

BELLO: Papabosteiras.

BLOOM: (Cos músculos semiflexionados) Magmagnificencia!

BELLO: Ao chan! (Dálle un golpiño no ombro co abano) Inclínate cos pés para diante! O pé esquerdo, un paso atrás! Vas caer. Que caes. As mans no chan!

BLOOM: (Coa vista levantada en sinal de admiración, fechando os ollos, late) Trufas!

(Cun berro lacerante de epiléptica, cae sobre as patas, gruñindo, osmando, fozando aos pés del; despois, déitase no chan arqueada, facendo a morta cos ollos ben fechados e as pálpebras a tremer, na posición de excelentísimo mestre.)

[…]

.

James Joyce. Ulises. Traducció d’Eva Almazán, María Alonso Seisdedos, Xavier Queipo i Antón Valle. págs. 695-698

.

.

.

.

[…]

Joyce Ulysses

(The door opens. Bella Cohen, a massive whoremistress, enters. She is dressed in a three-quarter ivory gown, fringed round the hem with tasseled selvedge, and cools herself flirting a black horn fan like Minnie Hauck in Carmen. On her left hand are wedding and keeper rings. Her eyes are deeply cartooned. She has a sprouting moustache. Her olive face is heavy, slightly sweated and full nosed with orangetanted nostrils. She has large pendant beryl eardrops.)

BELLA: My word! I’m all of a mucksweat.

(She glances round at the couples. Then her eyes rest on Bloom with hard insistence. Her large fan winnows wind towards her heated faceneck and embonpoint. Her falcon eyes glitter.)

.

[…]

.

BELLO: (with a hard basilisk stare, in a baritone voice) Hound of dishonour!

BLOOM: (infatuated) Empress!

BELLO: (his heavy cheekchops sagging) Adorer of the adulterous rump!

BLOOM: (plaintively) Hugeness!

BELLO: Dungdevourer!

BLOOM: (with sinews semiflexed) Magmagnificence!

BELLO: Down! (he taps her on the shoulder with his fan) Incline feet forward! Slide left foot one pace back! You will fall. You are falling. On the hands down! 

BLOOM: (her eyes upturned in the sign of admiration, closing, yaps) Truffles!

(With a piercing epileptic cry she sinks on all fours, grunting, snuffling, rooting at his feet: then lies, shamming dead, with eyes shut tight, trembling eyelids, bowed upon the ground in the attitude of most excellent master.)

[…]

.

James Joyce. Ulysses

.

.

.

.

[…]

Joyce himself is the Circe of “Circe.” As writer-director he preempts the maga’s magic, her ability to change given forms at will. As on Aiaia, in “Circe” anything can happen, and the episode’s atmosphere of vaude­ville tinged with terror results from this fact. In this chapter Joyce, as Robert Newman has remarked, “seeks to dissolve distinctions by col­lapsing Ulysses into a memory where the laws of intellect are no longer operative . . . the network of connections within Ulysses grows and be­comes increasingly elaborate until we realize that everything somehow connects with everything else.” It would be foolish to regard Joyce’s nominal Circe, Bella Cohen, as the figure who presides over this vast network of possibility. She is merely one character in a script with oth­ers, on a par with Bloom, Stephen, and the dubiously young women who work for her.

As the magus, Joyce pulls fantasies from his characters’ unconscious minds like rabbits from a hat. They are complete, surprising, suddenly there in all their fullness. Bloom’s psyche provides most of the content for these fantastical dramas, and yet Bloom himself—the chief actor within them—does not seem to be aware that they are taking place.

[…]

Circe - Yarnall[…], I want now to focus on that moment when Bloom meets its nominal Circe, Bella Cohen, and on the dynamic scenes that follow. Joyce’s casting of this archetypal figure as whore sports with a centuries-old tradition—the motto over the 1621 Alciati emblem of Circe had warned readers to “Be­ware of Prostitutes.” But Joyce does not accept this tradition uncritical­ly, and he does not allow his hero to heed the Alciati motto. Bloom en­gages with Bella as thoroughly in imagination as Odysseus had engaged with the transforming goddess in actuality. The guilt and fear he feels in her presence spring from the depths of his psyche and bring the en­tire syndrome of Bloomean sexuality to the surface of our awareness.

This Circe is “a massive whoremistress”, a formidably vulgar fig­ure. She has kohl-rimmed, glittering “falcon” eyes: a detail that suggests Joyce’s awareness that her name means “hawk” in Greek. In place of the bowl of transforming brew and of her driver’s stick, she carries a black horn fan that immediately springs into a life of its own. This, in Joyce’s version, is her instrument of phallic power. The fan keeps tapping Bloom until he pays homage to its holder, hailing her as “powerful being” and declaring that he “enormously” desires her domination. The fan demands that he kneel and lace Bellas shoes. Bloom at once complies, thus assuming the old Greek posture of surrender, the posture that Cir­ce had assumed at her doorway with Odysseus.

This sex reversal shortly becomes an overt fact of the drama. Bella becomes Bello and Bloom becomes a female slave avidly participating in an orgy of humiliation. As he becomes female he also figuratively becomes a pig. She (or he) exclaims “Truffles!” and Joyce’s stage direc­tion at this point reads “with a piercing epileptic cry she sinks on all fours, grunting, snuffling, rooting at his feet”. Perhaps these trans­formations or degradations would not have happened if Bloom had held on to the potato he habitually carried in his pocket because it was his grandmother’s preventative against disease. But when he entered the bordello he gave it to the whore who greeted him, Zoe, and he realizes too late that “I should not have parted with my talisman”. Surrendering it, he surrenders to the inevitability of women’s emotion­al domination over him.

Is the potato Joyce’s version of the Homeric moly? Superficially, yes. Joyce must have enjoyed inventing this homely equivalent of Homer’s mysterious plant. But the notion of moly as a protective and beneficent influence Joyce, like the Homeric allegorical commentators, took figu­ratively as well. He wrote to Budgen in 1920, when he was working on the Circe episode, that “Moly is the gift of Hermes, god of public ways, and is the invisible influence (prayer, chance, agility, presence of mind, power of recuperation which saves in case of accident. This would cov­er immunity from syphilis—swine love). … In this special case his plant may be said to have many leaves, indifference due to masturbation, pes­simism congenital, a sense of the ridiculous, sudden fastidiousness in some detail, experience.” Though Joyce does not list Molly in this cat­alogue of Bloom’s guardian influences, surely the similarity between her name and that of the Homeric herb is not accidental. Joyce as master wordsmith probably named Molly after the magical plant; above all, it is Bloom’s love for his wife and his desire to return to her that enable him—though he gives up his potato—to pass through Nighttown fun­damentally unscathed.

[…]

Judith Yarnall
Imitations of Circe

.

 

.

.

.

Joyce Ulisses MallafréJames Joyce
Ulisses
Traducció de Joaquim Mallafré

Letteradura. Barcelona, 1981

ISBN: 8474820316

.

.

.

Joyce Ulises ValverdeJames Joyce
Ulises
Traducció de José María Valverde

Editorial Lumen. Barcelona, 1976
ISBN: 8426419968

.

.

.

Ulises Joyce - GalegoJames Joyce
Ulises
Traducción de Eva Almazán, María Alonso Seisdedos,
Xavier Queipo y Antón Vialle

Clásicos Universais, 24
Editorial Galaxia. Vigo, 2013
ISBN: 9788498655032

.

.

Joyce UlyssesJames Joyce

Ulysses

The corrected text

Penguin Books. 1986

ISBN: 9780140100006

.

.

Circe - YarnallJudith Yarnall

Transformations of Circe
The History of an Enchantress

University of Illinois Press. Urbana and Chicago, 1994
ISBN: 9780252063565

.

.

.

 

 

 

La Praga de Teresa Costa-Gramunt

.

.

.

Praga - Costa GramuntDe la mateixa manera que Ulisses en el seu viatge pel Mediterrani es va trobar amb gegants i monstres marins, amb nimfes i princeses, amb mercats d’encens i joies virolades, amb tempestes de mar i ven­davals de tota mena, el viatger atent d’avui dia fa el seu pelegrinatge pels carrers de diferents ciutats i és allà on troba la seva aventura, la vivència inoblidable, la font de coneixement, l’experiència trasbalsa­dora… i la saviesa. I si els éssers més propers a Ulisses, la seva dona i la mainadera, no van saber reconèixer l’heroi grec a la seva tornada a l’Ítaca natal perquè les experiències viscudes l’havien marcat força, també el viatger contemporani torna del viatge a casa com una persona diferent de la que era abans del seu pelegrinatge: les vivències —les objectives i sobretot les subjectives— el transformen en algú més atent, subtil i madur.

Fa dos mil·lennis, Homer necessitava desenes d’illes, de costes, de prats i de poblacions del Mediterrani per descriure el que era el viatge d’una vida. El poeta contemporani no necessita més d’una ciutat els diversos racons de la qual li permeten observar i reflexionar, però sobretot trobar-se amb si mateix i, després d’aquella experiència, retrobar la seva ànima metamorfosejada. D’aquesta manera l’irlandès James Joyce viatja amb el seu Ulisses quotidià pel Dublín dels seus dies, així la russa Marina Tsvetàieva, en el Poema de la fi, vagareja per la ciutat del seu exili, Praga —o més ben dit per un dels seus barris perifèrics—, i fa que el lector assisteixi a la seva experiència més íntima: la d’un trencament amorós.

D’aquesta manera també Teresa Costa-Gramunt viatja per una ciutat que pot ser Praga, sí, però que podria ser també una altra ca­pital perquè es tracta d’una ciutat personal i íntima, de la seva Praga, d’una Praga els carrers de la qual no són sinó els racons de l’ànima de l’autora. I la poeta comparteix els seus descobriments amb el lector.

[…]

Monika Zgustova
La Praga màgica de Teresa Costa-Gramunt
Pròleg a “Blau de nit a Praga”, de Teresa Costa-Gramunt

.

.

.

ESTAMPA AL JARDÍ REIAL DEL CASTELL DE PRAGA

Les Tres Gràcies evoquen la primavera:
amb el desglaç es desnuaren les rosses trenes
que naveguen en la llum del riu.
S’asseuen ara picardioses a l’herba,
i això que a tot arreu hi ha rètols on diu:
prohibit.
Recorden entre rialles
el seu passat de Moires?
Tenien la vida i la mort a les seves mans.
Ja se sap que a l’Olimp
s’han de fer tots els papers de l’auca:
avui Hera i demà Afrodita,
i demà passat Atena,
la llevadora de cels blaus.

Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951)

Teresa Costa-Gramunt
(Barcelona, 1951)

Teresa Costa-Gramunt
Blau de nit a Praga

.

.

.

.

.

Praga - Costa GramuntTeresa Costa-Gramunt

Blau de nit a Praga

Pròleg de Monika Zgustova

Cossetània Edicions. Valls, febrer de 2014

ISBN: 9788490342039

.

.

.

O Ulises de Joyce en galego. Una excel·lent notícia per a les lletres ibèriques

.

.

Ulises Joyce - Galego

Acaba d’aparèixer la traducció completa al gallec de l’Ulisses de Joyce, publicada de forma acurada per Editorial Galaxia. Els traductors són Eva Almazán, María Alonso Seisdedos, Xavier Queipo i Antón Valle.

A continuació, com a tast,  presentem alguns breus passatges d’aquesta versió gallega, acarats amb l’original de Joyce i amb sengles traduccions al català i al castellà.

Quant a les traduccions al català de l’Ulisses joyceà, a més de l’excel·lent traducció (completa) de Joaquim Mallafré de l’any 1981, cal recordar que la primera traducció parcial, d’alguns fragments, fou obra de mossèn Manuel Trens, i aparegué a la revista Hèlix, de Vilafranca del Penedès el febrer de 1930. També cal consignar l’existència (descoberta no fa molts anys) d’una traducció completa al català, a càrrec de Joan Francesc Vidal Jové, de la que se’n va trobar l’exemplar que el 1966 va quedar dipositat a la censura franquista (que curiosament va suparar sense cap problema) i que havia quedat sense publicar per part del seu editor (continua inèdita).

 .

.

.

.

.

Part I [La Telemaquiada]. [I] [Telèmac]

.

Ulises Joyce - GalegoSolemne e repoludo, Buck Mulligan descendeu dende o alto da escaleira, portando unha almofía chea de escuma de barbear, encol da cal se cruzaban unha navalla e un espello. Unha bata amarela, solta, aboiaba delicadamente ás súas costas coa avelaíña airexa da mañá. Ergueu a almofía e entoou:

Introibo ad altare Dei.

Deténdose, esculcou pola escura escaleira espiral abaixo e exclamou nun ton groseiro:

—Sube, Kinch! Sube, xesuíta sinistro!

Avanzou maxestoso e subiu á canoneira circular. Deu media volta e por tres veces bendixo con ademán grave a torre, a terra circundante e mais as montañas que alborexaban. Logo, ao enxergar a Stephen Dedalus, inclinouse cara a el e trazou rápidas cruces no ar, a gorxa gurgullando e sansanicando a cabeza. Stephen Dedalus, amuado e medio adormecido, apoiou os brazos no alto da escaleira e fitou frío o rostro que sansanicaba e gurgullaba mentres o bendicía, a longa cabeza equina e o cabelo claro, intonso, coas vetas e os matices do carballo pálido.

Traducció de María Alonso Seisdedos, Eva Almazán, Xavier Queipo i Antón Vialle (2003)

.

Joyce UlyssesStately, plump Buck Mulligan came from the stairhead, bearing a bowl of lather on which a mirror and a razor lay crossed.  A yellow dressinggown, ungirdled, was sustained gently behind him on the mild morning air. He held the bowl aloft and intoned:

Introibo ad altare Dei.

Halted,   he  peered  down  the   dark  winding   stairs  and  called  out coarsely:

—Come up, Kinch! Come up, you fearful Jesuit!

Solemnly he came forward and mounted the round gunrest. He faced about and blessed gravely thrice the tower, the surrounding land and the awaking mountains. Then, catching sight of Stephen Dedalus, he bent towards him and made rapid crosses in the air, gurgling in his throat and shaking his head. Stephen Dedalus, displeased and sleepy, leaned his arms on the top of the staircase and looked coldly at the shaking gurgling face that blessed him, equine in its length, and at the light untonsured hair, grained and hued like pale oak.

Ulysses, James Joyce. Edició de Hans Walter Gabler

.

Joyce Ulisses MallafréSOLEMNEMENT, el rabassut Boc Mulligan apare­gué al capdamunt de l’escala portant un bol d’escuma amb un mirall i una navalla plans a sobre. Per darrera, l’oreig del matí aguantava suaument la bata groga des­cordada. Alçà el bol salmodiant:

Introibo ad altare Dei.

S’aturà, guaità per la fosca escala de caragol i cridà, baladrer:

—Puja Kinx. Puja jesuïta espantós.

Avançà amb cerimònia i pujà a la plataforma circular de tir. Mirà a l’entorn i, seriós, beneí triplement la torre, el camp dels voltants i les muntanyes que es deixondien. Després, adonant-se de Stephen Dedalus, se li inclinà amb una reverència, tot fent creus en l’aire, mormolant entre dents i fent anar el cap. Stephen Dedalus, de mal humor i endor­miscat, recolzà els braços a l’acabament de l’escala i mirà fredament la cara que es movia barbotejant, allargassada com de cavall, i el cabell clar i intonsurat, aspre i d’un color de roure descolorit.

Traducció de Joaquim Mallafré (1981)

.

.

.

.

Part II [L’Odissea] [7] [Èol]

..

Ulises Joyce - GalegoKYRIE ELEISON!

Un sorriso luminoso acendeulle os ollos de negra montura, alongoulle os longos beizos.

—Os gregos! —repetiu—. Kyrios! Unha palabra relucente! As vogais que non coñecen nin semitas nin saxóns. Kyrie! O fulgor do intelecto. Debera impartir grego, a lingua do espírito. Kyrie eleison! Os construtores de retretes e de cloacas nunca han ser señores do noso espírito. Somos vasalos da cabalaría católica europea que naufragou en Trafalgar e do imperio do espírito, endexamais dun imperium, que foi a pique coa frota ateniense en Egospótamos. Si, si. A pique foron. Pirro, mal guiado por un oráculo, fixo unha última tentativa de restaurar a gloria de Grecia. Leal a unha causa perdida.

Traducció de María Alonso Seisdedos, Eva Almazán, Xavier Queipo i Antón Vialle (2003)

.

Joyce UlyssesKYRIE ELEISON!

A smile of light brightened his darkrimmed eyes, lengthened his long lips.

—The Greek! he said again. Kyrios! Shining word! The vowels the Semite and the Saxon know not. Kyrie! The radiance of the intellect. I ought to profess Greek, the language of the mind. Kyrie eleison! The closetmaker and the cloacamaker will never be lords of our spirit. We are liege subjects of the catholic chivalry of Europe that foundered at Trafalgar and of the empire of the spirit, not an imperium, that went under with the Athenian fleets at Aegospotami. Yes, yes. They went under. Pyrrhus, misled by an oracle, made a last attempt to retrieve the fortunes of Greece. Loyal to a lost cause.

Ulysses, James Joyce. Edició de Hans Walter Gabler

.

Hèlix 9KYRIE ELEISON!

Un somriure de llum il·luminà els seus ulls negrecerclats, prolongà els seus amples llavis.

-El Grec! digué altra vegada. Kyrios!  Mot fulgurant!  Les vocals que el Semita i el Saxó no coneixen. Kyrie! L’es­plendor de l’intel·lecte. Haig de professar el Grec, el llenguat­ge de l’esperit. Kyrie eleison! Els waterfactors í els cloacafactors jamai seran senyors del nostre esperit. Nosaltres som els vassalls de la catòlica cavalleria d’Europa que s’enfonsà a Trafalgar i de l’imperi de l’esperit, no un imperium, que anà a forns amb la flota atenesa a Aegospotami. Sí, sí. Anaren a fons. Pyrrhus. malmenat per un oracle, feu un darrer esforç per a recuperar els destins de Grecia Lleal a una causa per­duda.

Traducció de Manuel Trens (1930)

.

.

.

.

Part II [L’Odissea] [6] [L’Hades]

..

Ulises Joyce - GalegoO señor Bloom entrou e ocupou o sitio libre. Turrou da porta tras de si e bateu ben nela ata que a fechou. Meteu un brazo na agarradoira e mirou con xesto serio pola xanela aberta da carruaxe para as persianas baixadas das casas da avenida. Unhas cortinas corridas a un lado: unha vella a osmar. Nariz brancoachatado contra o vidro. Agradece ao ceo que se zafou desta. Incríbel a curiosidade que lles inspiran os cadáveres. Alégranse cando nos ven ir tantos traballiños lles damos cando vimos. O choio aquécelles. Cuscubiñan polos recunchos. Andan arrastrando as chinelaschancletas non o vaian espertar. Despois prepárano. Amortállano. Molly e a señora Fleming facendo a cama. Tira máis do teu lado. O noso sudario. Nunca se sabe quen o vai tocar a un de morto. Lavado da cabeza aos pés. Creo que tamén lles cortan as unllas e o pelo. Gardan parte nun sobre. Seguen a medrar igual despois. Traballo sucio.

Traducció de María Alonso Seisdedos, Eva Almazán, Xavier Queipo i Antón Vialle (2003)

.

Joyce UlyssesMr Bloom entered and sat in the vacant place. He pulled the door to after him and slammed it tight till it shut tight. He passed an arm through the armstrap and looked seriously from the open carriage window at the lowered blinds of the avenue. One dragged aside: an old woman peeping. Nose whiteflattened against the pane. Thanking her stars she was passing over. Extraordinary the interest they take in a corpse. Glad to see us go we give them such trouble coming. Job seems to suit them. Huggermugger in corners. Slop about in slipper-slappers for fear he’d wake. Then getting it ready. Laying it out. Molly and Mrs Fleming making the bed. Pull it more to your side. Our winding-sheet. Never know who will touch you dead. Wash and shampoo. I believe they clip the nails and the hair. Keep a bit in an envelope. Grow all the same after. Unclean job.

Ulysses, James Joyce. Edició de Hans Walter Gabler

.

Ulises García TortosaMr. Bloom entró y se sentó en el asiento libre. Tiró de la portezuela tras sí y dio un portazo dos veces hasta que se cerró bien cerrada. Pasó un brazo por el asidero y miró seriamente por la ventanilla abierta del coche a las cortinillas echadas de la avenida. Una se descorrió hacia un lado: una vieja fisgoneando. La nariz blanquiaplastada contra el cristal. Agradeciendo a su buena estrella que por esta vez la muerte pasara de largo. Extraordinario el interés que se toman por un cadáver. Contentas de vernos marchar damos tanta guerra al llegar. La tarea parece que les va. A escondidas por los rincones. Van de acá para allá chanclichancleteando por miedo a que despierte. Luego preparándolo. Arreglándolo. Molly y Mrs. Fleming haciendo la cama. Tira más de ese lado. Nuestro sudario. Nunca se sabe quién te va a manosear de muerto. Lavado y champú. Creo que cortan las uñas y el pelo. Guardan una pizca en un sobre. Crece lo mismo después. Tarea inmunda.

Traducció de Francisco García Tortosa i Mª Luisa Venegas Lagüéns (1999)

.

.

.

.

.

Part III [El Nóstos] [18] [Penèlope]

.

Ulises Joyce - GalegoSi porque el xamais fixera semellante cousa pedir que lle levasen un par de ovos para almorzar na cama dende os tempos do hotel City Arms onde finxía acotío que estaba encamado con voz de enfermo figurando que era un gran señor para facer o interesante coa vella bruxa da señora Riordan que coidaba que a tiña no papo e despois nin un rabo de can nos deixou todo para misas polo seu eterno descanso e o da súa alma só soltaba o que lle caía de entre os dedos conicha ata para gastar catro peniques en alcohol de queimar e veña a falarme dos seus alifafes que tiña unha leria coa pofítica e os terremotos e a fin do mundo máis vale divertirse un pouco antes que Deus nos libre se todas as mulleres fosen coma vostede contra os traxes de baño e os escotes que tampouco pretendía ninguén que ela os levase para min que era tan beata porque non houbo home que se volvese para mirala espero non chegar nunca a ser coma ela milagre que non nos fixese tapar tamén a cara non digo eu que non fose instruída mais veña a cacarexar co señor Riordan por aquí e o señor Riordan por alá que imaxino que se alegrou de perdela de vista e logo o cuzo sempre a uliscarme nas peles e a furar para se me meter entre o biso sobre todo que daquela aínda me chistaba iso…

Traducció de María Alonso Seisdedos, Eva Almazán, Xavier Queipo i Antón Vialle (2003)

.

Joyce UlyssesYes because he never did a thing like that before as ask to get his breakfast in bed with a couple of eggs since the City Arms hotel when he used to be pretending to be laid up with a sick voice doing his highness to make himself interesting for that old faggot Mrs Riordan that he thought he had a great leg of and she never left us a farthing all for masses for herself and her soul greatest miser ever was actually afraid to lay out 4d for her methylated spirit telling me all her ailments she had too much old chat in her about politics and earthquakes and the end of the world let us have a bit of fun first God help the world if all the women were her sort down on bathingsuits and lownecks of course nobody wanted her to wear them I suppose she was pious because no man would look at her twice I hope Ill never be like her a wonder she didnt want us to cover our faces but she was a welleducated woman certainly and her gabby talk about Mr Riordan here and Mr Riordan there I suppose he was glad to get shut of her and her dog smelling my fur and always edging to get up under my petticoats especially then still I like that in him polite to old women like that and waiters and beggars too hes not proud out of nothing but not always if ever he got anything really serious the matter with him its much better for them to go into a hospital where everything is clean but I suppose Id have to dring it into him for a month yes and then wed have a hospital nurse next thing on the carpet have him staying there till they throw him out or a nun maybe like …

Ulysses, James Joyce. Edició de Hans Walter Gabler

.

Joyce Ulises ValverdeSí porque él nunca había hecho tal cosa como pedir el desayu­no en la cama con un par de huevos desde el Hotel City Arms cuando solía hacer que estaba malo en voz de enfermo como un rey para hacerse el interesante con esa vieja bruja de la señora Riordan que él se imaginaba que la tenía en el bote y no nos dejó ni un ochavo todo en misas para ella sola y su alma grandísima tacaña como no se ha visto otra con miedo a sacar cuatro peniques para su alcohol metílico contándome todos los achaques tenía demasiado que desembuchar sobre política y terremotos y el fin del mundo vamos a divertirnos primero un poco Dios salve al mundo si todas las mujeres fueran así venga que si trajes de baño y escotes claro que nadie quería que ella se los pusiera imagino que era devota porque ningún hombre la miraría dos veces espero no llegar a ser nunca como ella milagro que no quisiera que nos tapá­ramos la cara pero era una mujer bien educada y toda su cháchara con el señor Riordan por aquí y el señor Riordan por allá supongo que él se alegró de perderla de vista y el perro oliéndome las pieles y siempre entremetiéndose para subírseme por debajo de las enaguas especialmente entonces sin embargo eso me gusta de él amable con las viejas así y los camareros y los mendigos también no es orgulloso por nada pero no siempre si alguna vez le pasa algo serio de verdad es mejor que se vayan al hospital donde todo está limpio pero…

Traducció de José MaríaValverde (1976)

.

.

.

.

Ulises Joyce - GalegoJames Joyce
Ulises
Traducción de Eva Almazán, María Alonso Seisdedos,
Xavier Queipo y Antón Vialle

Clásicos Universais, 24
Editorial Galaxia. Vigo, 2013
ISBN: 9788498655032

.

.

Joyce Ulisses MallafréJames Joyce
Ulisses
Traducció de Joaquim Mallafré

Letteradura. Barcelona, 1981

ISBN: 8474820316

.

.

.

Ulises García TortosaJames Joyce
Ulises
Traducción de Francisco García Tortosa y
Mª Luisa Venegas Lagüéns

Editorial Cátedra

.

.

.

Hèlix 9James Joyce

[Fragments de l’Ulisses]

Traducció de M. R. [Manuel Trens]

Revista Hèlix. Vilafranca del Penedès
Febrer de 1930

.

.

.

Joyce Ulises ValverdeJames Joyce
Ulises
Traducció de José María Valverde

Editorial Lumen. Barcelona, 1976
ISBN: 8426419968

.

.

.

Joyce UlyssesJames Joyce

Ulysses

The corrected text

Penguin Books. 1986

ISBN: 9780140100006

.

.

Isaiah Berlin tracta de Giambattista Vico, que tracta d’Homer

.

.

.

…..riverrun, past Eve and Adam’s, from swerve of shore to bend of bay, brings us by a commodious vicus of recirculation back to Howth Castle and Environs.

James Joyce
Finnegans Wake

.

.

.

LA CONTRA-ILUSTRACIÓN

.

[…]

De acuerdo con Vico nuestras vidas y actividades, colectiva o in­dividualmente, son expresiones de nuestros intentos por sobrevivir, satisfacer nuestros deseos, comprendernos unos a otros y el pasado del cual emergemos. Una interpretación utilitaria de las actividades humanas más esenciales es engañosa. Son, en primer lugar, pura­mente expresivas; cantar, danzar, adorar, hablar, luchar, y las ins­tituciones que encierran estas actividades, comprenden una visión del mundo. El lenguaje, los ritos religiosos, los mitos, las leyes, las instituciones sociales, religiosas, jurídicas, son formas de autoexpresión, de deseo de exteriorizar lo que uno es y por lo que uno lucha; obedecen a patrones inteligibles y por esta razón es posible reconstruir la vida de otras sociedades, aun aquellas remotas en tiempo y lugar y absolutamente primitivas, preguntándose uno mis­mo qué clase de estructura de ideas humanas, sentimientos, accio­nes, pudo haber generado la poesía, los monumentos, la mitología que fueron su expresión natural. Los hombres crecen individual y socialmente; el mundo de hombres que compuso los poemas ho­méricos era claramente diferente del de los hebreos a quien Dios había hablado a través de sus libros sagrados, o del de la república romana, o la cristiandad medieval, o Napóles bajo los Borbones. Los patrones de crecimiento son localizables.

Los mitos no son, como creen pensadores ilustrados, falsas ma­nifestaciones acerca de la realidad corregidas por la crítica racio­nal posterior, ni es la poesía un mero embellecimiento de lo que igualmente se pudo haber expresado en prosa ordinaria. Los mitos y la poesía de la antigüedad encarnan una visión del mundo tan auténtica como la de la filosofía griega, el derecho romano o la poesía y la cultura de nuestra propia ilustrada edad más temprana, más cruda, más remota que nosotros, pero con su propia voz, como la oímos en la Ilíada o en las Doce Tablas, pertenecientes sólo a su cultura particular y con una sublimidad que no puede ser reprodu­cida más tarde por ninguna cultura más elaborada. Cada cultura expresa su propia experiencia colectiva, cada escalón en el ascenso del desarrollo humano tiene sus propios medios de expresión igual­mente auténticos.

La teoría de Vico de los ciclos del desarrollo cultural se hizo célebre, pero no es su contribución más original para la compren­sión de la sociedad o la historia. Su acción revolucionaria es haber negado la doctrina de una ley natural intemporal, cuyas verdades pudieron haber sido conocidas en principio por cualquier hombre, en cualquier tiempo, en cualquier lugar.   Audazmente Vico negó esta doctrina, que constituyó el núcleo de la tradición occidental, desde Aristóteles hasta nuestros días. Predicó la noción de la unici­dad de las culturas, pese a lo mucho que pudieran parecerse una a otra en relación con sus antecedentes y sus consecuentes, y la noción de un estilo único que se difunde a todas las actividades y manifestaciones de las sociedades de seres humanos en una etapa particular de desarrollo. De esta forma, fundamentó las bases de la antropología cultural comparada, y de la lingüística, estética y jurisprudencia históricas comparadas; el lenguaje, los rituales, los monumentos y especialmente la mitología fueron las únicas claves confiables que críticos y eruditos posteriores concibieron como for­mas cambiantes de la conciencia colectiva. Tal historicismo era claramente no compatible con la opinión de que había sólo una nor­ma de verdad o belleza o bondad, a la que algunas culturas o in­dividuos se acercaban más íntimamente que otros, y que era ocu­pación de los pensadores establecerla y de los hombres de acción llevarla a cabo. Los poemas homéricos eran una obra maestra in­superable, pero sólo podían brotar de una sociedad brutal, severa, oligárquica, “heroica”; posteriores civilizaciones, pese a su superio­ridad en otros aspectos, no produjeron y no podían producir un arte necesariamente superior al de Homero. Esta doctrina propinó un golpe poderoso a la noción de las verdades intemporales y al progreso sostenido, interrumpido por periodos ocasionales de regre­sión a la barbarie, y trazó una clara línea entre las ciencias natu­rales, que tratan con la relativamente inalterable naturaleza del mundo físico visto desde “afuera”, y los estudios humanísticos, que ven la evolución de la sociedad desde “dentro”, a través de una espe­cie de perspicacia empática en la cual el establecimiento de textos o fechas por medio de la crítica científica era una condición necesa­ria, pero no suficiente.

Isaiah Berlin (Riga, 6 de juny de 1909 – Oxford, 5 de novembre de 1997)

[…]

.

Isaiah Berlin

.

.

.

.

.

.

.

.

.

VICO Y EL IDEAL DE LA ILUSTRACIÓN

.

Nàpols

En el tercer libro de la Nueva Ciencia, llamado “El Descubrimien­to del Verdadero Homero”, Vico nota que “Escalígero se indigna al hallar que casi todas las comparaciones (de Homero) son tomadas de bestias y otras cosas salvajes”, pero esto es parte de su genio poético:

Obtener tal éxito en ellas —pues sus comparaciones son incompa­rables— no es ciertamente lo característico de una mente pulida y civilizada por alguna filosofía. Ni podría el estilo salvaje y trucu­lento en que describe tantas, tan variadas y tan sangrientas batallas, tantas y tan extravagantemente crueles tipos de carnicerías como envuelven toda la sublimidad de la Ilíada en particular, haberse ori­ginado en una mente tocada y humanizada por cualquier filosofía.

Sin embargo, este poeta bárbaro hizo difícil, de acuerdo con Ho­racio, inventar cualquier nuevo personaje después de él. Esto es así, declara Vico, porque “Homero, que precedió la filosofía y las artes poéticas y críticas, fue sin embargo el más sublime de todos los poetas sublimes”, así que “después de la invención de las filo­sofías y de las artes de la poesía y de la crítica no hubo poeta que pudiera estar ni aun a una larga distancia para competir con él”. Los sentimientos y los “modos del discurso” y las acciones de tales “naturalezas sublimes” pueden ser “salvajes, crudas y terribles”, y esto puede producirse sólo en la edad heroica —al final de una de las cuales se crearon los poemas homéricos—; posteriormente esto ya no será posible.

De acuerdo con Vico esto es así porque esta clase de sublimidad “es inseparable de la popularidad”. Los personajes poéticos de Homero son “universales imaginativos” a los que se les caracteriza con todos los atributos del género. Son tipos genéricos (no com­pletamente disímiles a los tipos ideales de Weber), por lo que para estos hombres Aquiles es valor heroico, temperamento vivo, orgullo, honor, y tendencia a la ira y la violencia, la fuerza como derecho; Ulises es la sabiduría heroica “cautela, paciencia, disimulo, dupli­cidad, engaño”. Una vez que conceptos verdaderos —universales abstractos— son creados por la razón civilizada y no la imaginación de toda una sociedad, esta clase de sublimidad llega a su fin. Esto es así porque, antes que se inventara la escritura, el hombre poseía “sensación vivida”, “imaginación fuerte”, “ingenio agudo”, “memo­ria robusta”, que posteriormente se pierden.

Homero es “el padre y príncipe de todos los poetas sublimes”. Es “celestialmente sublime”, posee una “ardiente imaginación”. “El horror de las muertes y las batallas homéricas dan a la Ilíada toda su maravilla”. Esto no podría haber brotado de “un filósofo tran­quilo, cultivado y amable”. Esto es lo que hace de Homero el más grande de los poetas, para Vico. Lo que lo convierte en un amo de “salvajes y bárbaras comparaciones”, o “crueles y espanto­sas descripciones de batallas y muertes” y “sentencias llenas de pasiones sublimes”, con “expresividad y esplendor” con un estilo imposible en las edades de la filosofía, la crítica, y la poesía como un arte civilizado, en lo que se convertiría después.

El punto central de Vico es que el sentimiento poético, “que debe hundirse profundamente en los particulares”, no puede existir cuando los hombres piensan en conceptos; los cantores inspirados, de los que Homero es el más grande, no pueden coexistir con los fi­lósofos. Lo que estas épocas posteriores, más suaves, más raciona­les —la edad de los hombres— pudieran crear, esto es, las artes y las ciencias de civilizaciones elaboradas, no pueden darnos, dentro del mismo “ciclo”, “imaginación ardiente” o sublimidad celestial. Esto ha desaparecido. Podemos darnos cuenta del esplendor de esta poesía primitiva sólo entendiendo el mundo “salvaje, crudo y terri­bel” del cual brota; podemos lograrlo sólo si abandonamos la idea de la superioridad artística de nuestros propios “tiempos magní­ficos”.

[…]

.

Isaiah Berlin

.

.

.

.

Giambattista Vico (Nàpols, 1668 – Nàpols, 1744)

Giambattista Vico (Nàpols, 1668 – Nàpols, 1744),”Nè da un’animo da al­cuna Filosofia umanato, ed impietosito potrebbe nascere quel­la truculenza, fierezza di stile; con cui descrive tante, sì varie, e sanguinose battaglie, tante, sì diverse, e tutte in istravaganti guise crudelissime spezie d’ammazzamenti; che particolarmente fanno tutta la sublimità dell’Iliade.”

.

Giambattista Vico
La discoverta del vero Omero

.

.

.

.

.

James Joyce

Finnegans Wake

Faber and Faber, Ltd.

London, 1975

9780571217359

.

.

.

Isaiah Berlin

Contra la corriente

Ensayos sobre historia de las ideas

Fondo de Cultura Económica. México D.F., 1986

ISBN: 9788437503189

.

,

.

Giambattista Vico

La discoverta del vero Omero

seguita dal Giudizio sopra Dante

a cura di Paolo Cristofolini

Edizioni ETS. Pisa, 2006

.

.

.

Palau i Fabre: El triomf de «L’Odissea»

.

.

.

.

El triomf de «L’Odissea»

.

.

.

Josep Palau i Fabre (Barcelona, 21 d'abril de 1917 - Barcelona, 23 de febrer de 2008)

Estrany destí el de L’Odissea a Catalunya! Ens fa pensar en el que ha tingut el mateix llibre a Anglaterra. Lawrence d’Aràbia traduïa el gran poema durant les seves peregrinacions a través del desert, a llom de camell, per acompanyar-se en el seu destí, com si les dunes fossin «l’ampla esquena del mar» petrificada. Joyce, a força de recórrer interiorment el poema, aquest se li converteix en obra de creació personal, i ens dóna un dels monuments de la novel·la moderna; Ulisses.

.

Carles Riba tradueix a vint anys, amb un impuls generós  i un encert desconcertants per l’època, el gran poema homèric. Però aquell impuls i aquell encert són prefiguracions d’un impuls i d’un encert superiors: el poema l’acompanya durant més de vint anys i, com si no hagués deixat mai de gronxar-se en el seu interior —a través de la seva experiència de poeta, de traductor i de professor de grec— sorgeix de nou com per primera vegada, en una segona versió. Com per primera vegada, o sia, més jove.  És a dir, que nosaltres hi llegim avui el que crèiem haver llegit ahir en la primera versió, el que hi estava prefigurat, de la nostra llengua i del nostre destí col·lectiu inclòs en ella, que és tant!  El paral·lel que hem esbossat amb Anglaterra es completa si pensem en Odisseu, d’Agustí Bartra, obra de creació personal, sorgida d’una llarga freqüentació del poema homèric.

.

Des que Maragall intuïa —i traduïa amb Bosch Gimpera— els Himnes homèrics, quant de camí fressat! Talment com si les xarxes més fines del nostre destí col·lectiu calgués anar-les llegint en els profunds meandres homèrics. Talment com si una llum ens hagués de venir de la nostra fidelitat al vell poema. O com si el camí a seguir…  No: aquí sento que la meva interpretació val per a mi sol o per aquells a qui se’ls faci igualment present des de l’interior mateix del poena:

.

Raça de Zeus, Laertíada, en ginys tan fèrtil…

.

Tot poble té el seu llenguatge col·lectiu. Un llenguatge col·lectiu fet, en gran part, de sobreentesos, de reaccions impensades, d’imponderables. El camí que Maragall iniciava i que avui arriba a fruit madur em sembla un dels intents més eficaços per retrobar, en profunditat, aquest llenguatge col·lectiu  que la nostra descomposició política ens havia fet perdre. No en va, fent un salt impensable, s’uneixen, en aquesta segona versió de L’Odissea de Carles Riba, el poeta, l’hel·lenista, el lingüista, per donar-nos una obra on semblen cristal·litzar, en el seu punt més alt, els esforços de cent anys de Renaixença. Que Carles Riba hagi pogut parlar, ara, referint-se a la seva primera versió, que la veia vella «només de pensar a quines proves d’afinament i d’enriquiment ha estat sotmès l’idioma en el temps que ha vingut després; i, en l’ordre pràctic, de quins instruments disposa avui un escriptor a casa nostra per al seu treball, que el 1919 no existien», i que pugui dir això després del 1939, és ja un motiu d’orgull justificat i un triomf adquirit que ens en fa esperar d’altres.  És el primer triomf de L’Odissea. Però el veritable triomf de L’Odissea, des del punt de vista de la llengua, no rau tant en les formes verbals, la riquesa del lèxic o la ductilitat de les expressions, que són immenses, sinó, sobretot, en el to. La llengua d’un poble en estat d’expansió i la llengua d’un poble en decadència es diferencien, fonamentalment, en això: que l’una és emprada amb seguretat —seguretat que pot arribar a l’arrogància i a l’altaneria en els pobles conquistadors—, i l’altra és emprada amb reticència, que pot arribar al to vergonyant i al complex d’inferioritat en els pobles sotmesos. Aquest fet psicològic o sociològic és fonamental i no necessita exemples. És un fenomen a bastament conegut que certes llengües, per haver arribat a un estadi de domini o d’imposició, han estat considerades pels pobles veïns com superiors a la llur. Una llengua abandonada (per causes polítiques, socials o literàries), és sempre considerada inferior. Es manté per la llei del mínim esforç i perquè té un valor utilitari. Se la maltracta, se la trepitja. Se n’ha perdut el plaer, que és el màxim ingredient d’una llengua en plenitud. Alguna cosa d’això, si no molt, li ha passat al català i riscàvem que es repetís o s’accentués actualment. Era necessari i urgent posar-hi remei. Carles Riba, gràcies a L’Odissea, poema jove i exultant, ens torna el plaer de la llengua, el plaer del català, instrument sensual i mental. L’estat de salut de la llengua emprada en la segona versió de L’Odissea , arriba a encomanar una mena d’eufòria física i verbal. El poema ens comunica el plaer del cant. Els mots s’aturen el temps físic que cal i són senyors de l’espai natural que els pertoca. La concordança del que es vol dir i la manera de dir-ho, sembla deguda a una perfecta valoració dels materials emprats, que són els mots. I la valoració que aquí reclamen és la de la plasticitat que els és inherent. Les paraules tornen a ser éssers vivents: fruits que esclaten a flor de llavi, mossec en una polpa rica i aromada, vol d’ocells que voldríem aturar, explosió de llum…

.

Aquesta Odissea de Carles Riba du espontàniament a llegir-la en veu alta, i a llegir-la de cara al mar. S’ha acostat tant a les fonts creadores, que els elements que les acompanyaven s’han fet presents i necessaris en el poema. És el miracle de la recreació.

.

Josep Palau i Fabre

París, 1956

.

.

.

Josep Palau i Fabre

Quaderns de l’Alquimista

Edicions Proa. Barcelona, 1997

9788482563848

.

.

.

.