La lleva de les fulles i la dels homes. De Simònides, via Leopardi, a Shakespeare

.

 

Tutto si è perfezionato da Omero in poi, ma non la poesia.

Giacomo Leopardi
Zibaldone

.

.

.

.

.

«Fill de Tideu, magnànim: ¿què em preguntes pel llinatge?
És com la lleva de les fulles, la dels homes.
Unes fulles el vent les escampa per terra, i unes altres el bosc
en esplet les fa néixer, i ve la primavera.
El mateix amb les lleves dels homes: l’una neix, l’altra s’acaba».
.
Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada
Versió de Jordi Cornudella (Les bones companyies)

.

.

«Aquesta és la cosa més bella de l’home de Quios:
com la generació de les fulles, és igual la dels homes.»
.
(Simònides, frag. 19 West)
Versió de Jaume Pòrtulas

.

.

.

.

.

.

XLI
DELLO STESSO

[Traducció de Simònides]

Umana cosa picciol tempo dura,
e, certissimo detto
disse il veglio di Chio,
conforme ebber natura
le foglie e l’uman seme.
Ma questa voce in petto
raccolgon pochi. All’inquieta speme,
figlia di giovin core,
tutti prestiam ricetto.
Mentre è vermiglio il fiore
di nostra etade acerba,
l’alma vota e superba
cento dolci pensieri educa invano,
né morte aspetta né vecchiezza; e nulla
cura di morbi ha l’uom gagliardo e sano.
Ma stolto è chi non vede
la giovinezza come ha ratte l’ale.
E siccome alla culla
poco il rogo è lontano.
Tu presso a porre il piede
in sul varco fatale
della plutonia sede,
ai presenti diletti
la breve etá commetti.

.

Giacomo Leopardi
Canti

.

.

.

DEL MATEIX AUTOR
.
Que tota cosa humana poc temps dura
és certíssima dita
de l’ancià de Quios,
car una igual natura
tenen les fulles i l’estirp humana.
Els pits on eixa veritat habita
són, però, pocs. A l’esperança vana
filla del jove cor
tots donen acollença.
Mentre és vermella i d’or
la rosa de la nostra vida acerba,
l’ànima, sense angoixes i superba,
cent dolços pensaments nodreix debades
sense esperar ni mort ni senectut;
no té cura del mal qui té salut.
I estult és qui no veu
com fuig la joventut quan pren el vol
i no sap que el bressol
no és llunyà del taüt.
Tu que aviat avançaràs el peu
sota el fatal trespol
on Plutó té la seu,
als béns i goigs del dia
ta vida breu confia.
.

Versió d’Alfons Maseras (1938)

.

.

.

XLI

DEL MATEIX

.
Qualsevol cosa humana mai no dura,
va dir aquell vell de Quios;
també va deixar dit
que era igual la natura
de l’home i de la fulla.
Pro aquesta dita, al pit,
guarden ben pocs. Quan l’esperança ulla,
filla de jovenesa,
tots li donen hostal.
Mentre la flor és encesa
del nostre temps tendral,
l’ànima enorgullida
cent dolços pensaments congria en va,
ni bellesa ni mort no espera en vida;
cap malaltia tem qui és fort i sa.
I és neci qui no veu
com té la joventut un ràpid vol
i com, prop del bressol,
la pira ja l’espera.
Tu, a punt de posar el peu
sobre el llindar fatal
de la porta darrera,
al goig fugaç del dia,
la vida breu confía.
.

Traducció de Narcís Comadira (2004)

.

.

.

.

.

.

.

SONNET XII

.

When I do count the clock that tells the time,
And see the brave day sunk in hideous night;
When I behold the violet past prime,
And sable curls, all silvered o’er with white; 
.
When lofty trees I see barren of leaves,
Which erst from heat did canopy the herd,
And summer’s green all girded up in sheaves,
Borne on the bier with white and bristly beard,
.
Then of thy beauty do I question make,
That thou among the wastes of time must go,
Since sweets and beauties do themselves forsake
And die as fast as they see others grow;
.
  And nothing ‘gainst Time’s scythe can make defence
  Save breed, to brave him when he takes thee hence.

.

William Shakespeare

Sonnets

.

.

.

.

Quan compto els tocs que són del temps la mida,
i veig caure en la nit el jorn potent;
quan veig la violeta ja marcida,
i en cabells negres blanquejar l’argent;
.
quan els arbres superbs veig sense les fulles
que daven ombra en la xardó als remats;
i els verds d’istiu, a feixos, fets despulles,
en un baiard, com per fossers, portats;
.
llavors ta gentilesa’, fa pensâ
que’l torb del temps se l’endurà també,
puig, beutats i dolçors, tot se desfà
i’s mor, de cara al nou encís que ve.
.
Contra la falç del temps no hi val ningú,
si no engendres qui’t valgui al ‘nar-t’en tu.
.

Versió de Magí Morera i Galícia (1913)

.

.

.

Quan consider com és, de breu, la vida,
i veig com cau vençut el jorn potent;
com la gentil viola jeu marcida,
i en negres rulls com lluen fils d’argent;
.
quan veig ben nus els arbres, sens les fulles
que en la xardor cercaven els ramats;
i els verds d’estiu, a feixos, fets despulles
i, en un baiard, a llur fossat portats;
.
se’m fa present llavors ta gentilesa,
que el torb del Temps ben tost s’emportarà,
puix mor beutat d’avui, i mor dolcesa,
davant l’encís, més fresc, d’un nou demà.
.
I em dic que res podrà del Temps salvar-te
sense un teu fill que surti a defensar-te.
.

Versió de Carme Montoriol Puig (1928)

.

.

.

Quan vaig comptant les hores de la vida
i veig morir en la nit el dia ardent,
quan veig la violeta ja marcida
i els foscos rulls coberts de blanc argent,
.
quan veig robustos arbres sense fulles
que ahir van ser l’ombria dels ramats,
i els blats d’estiu, garbats i fets despulles
i en carros mortuoris traginats,
.
jo em pregunto, llavors, pel teu encant
i em dic que el teu destí és l’enrunament,
ja que dolçor i bellesa et trairan
quan les dels altres vagin en augment.
.
De la dalla del temps podrà salvar-te
només un fill que vingui a defensar-te.
.

Versió de Gerard Vergés (1992)

.

.

.

 

Quan sento que el rellotge les hores va tocant
i veig el dia clar dins l’odiosa nit;
quan contemplo la flor que ja s’ha mig marcit
i els rínxols negres sobre els polsos blanquejant;
.
quan els arbres més alts veig despullats de fulles,
ells, que abans protegien contra el sol el ramat,
i a l’estiu el blat tendre dins les garbes lligat,
i després al damunt d’un taüt amb despulles,
.
jo penso en el destí del teu present tresor
i que el temps t’arrossega de pressa al seu rebuig,
i que tot el que és dolç i bell es perd i fuig,
i, a mesura que veu els altres créixer, mor.
.
Contra la falç del temps res no et pot defensar,
tret dels fills, que s’hi encaren, quan et vingui a segar.
.

Versió de Salvador Oliva (2002)

.

.

 

 

Quan compto el pas del temps que diu l’agulla
i cau el dia brau en nits de sang,
quan veig la violeta que s’esfulla
i els rínxols negres platejats de blanc,
.
i quan veig l’arbre enorme desfullat,
que al ramat li era abans un cobricel,
i el gavell de l’estiu que lliga el blat,
i l’espiga al taüt, blanc i aspre el pèl,
.
llavors et poso la bellesa en dubte,
tu que has d’anar amb el temps que et desballesta,
perquè el que és dolç i bell serà corrupte
i ràpid mor veient com creix la resta.
.
Res no et defèn quan ve el temps amb la dalla,
tret dels fills, que s’hi encaren quan et talla.
.

Versió de Txema Martínez (2010)

.

..

.

Més a: La lleva dels homes és com la de les fulles.
Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada

.

.

.

Jordi Cornudella.

Les bones companyies. Poetes i poemes.

I Premi Internacional d’Assaig Josep Palau i Fabre

Galàxia Gutemberg / Cercle de Lectors. Barcelona, 2010.

ISBN: 9788481098662

.

.

Jaume Pòrtulas

Introducció a la Ilíada

Editorial Alpha. Barcelona, 2009

ISBN: 9788498591354

.

.

.

Giacomo Leopardi

Cants

Versió d’Alfons Maseres

Edicions “Oasi”

Barcelona, 1938

.

.

Giacomo Leopardi

Cants

Traducció i notes de Narcís Comadira
Edició bilingüe

Edicions 62 – Empúries: Barcelona, 2004
ISBN: 8429754717

.

.

Selecta de Sonets de Shakespeare

Traducció catalana per M. Morera i Galícia

Oliva · Impressor

Vilanova i Geltrú, 1913

.

.

.

Els sonets de Shakespeare

Traducció completa de Carme Montoriol Puig

Llibreria Verdaguer

Barcelona, 1928

.

.

.

Gerard Vergés

Tots els sonets de Shakespeare

Ed. Columna (3ª edició). Barcelona, 2001

ISBN: 8466400923

.

.

.

William Shakespeare

Els sonets

Versions en prosa i en vers de Salvador Oliva
Edició bilingüe

Edicions 62 · Empúries. Barcelona, 2002
ISBN: 8475969909

.

.

William Shakespeare

Sonets

Traducció de Txema Martínez

Jardins de Samarcanda, 58
Cafè Central / Eumo editorial. Barcelona, 2010
ISBN: 9788497663823

.

.

.

.

 

La lleva dels homes és com la de les fulles. Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada

.

.

.

                    I

  Recuerde el alma dormida,
avive el seso e despierte
contemplando
cómo se passa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando;
cuán presto se va el plazer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parescer,
cualquiere tiempo passado
fue mejor.

                    II

  Pues si vemos lo presente
cómo en un punto s’es ido
e acabado,
si juzgamos sabiamente,
daremos lo non venido
por passado.
Non se engañe nadie, no,
pensando que ha de durar
lo que espera
más que duró lo que vio,
pues que todo ha de passar
por tal manera.

                    III

  Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
qu’es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
e consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
e más chicos,
allegados, son iguales
los que viven por sus manos
e los ricos.

.
Jorge Manrique
Coplas a la muerte de su padre

.

.

Instante de Glauco y Diomedes
.
Una palabra, un claro pensamiento
detuvo el mal, “como la miel del higo
cuaja la leche”, y arrastró consigo
la odiosa fiebre y el fragor sediento:

una palabra a cuyo encantamiento
se reconoce amigo el enemigo.
Y era el cielo de Tróade testigo,
y la palabra se llevaba el viento:

Sombra somos delgada y desvalida;
muy antes que Manrique lo dijera,
lo dijo Glauco y lo escuchó el Tidida:

Que somos la verdura de la era,
marchitas hojas que la fronda olvida
a cada turno de la primavera.
.
Alfonso Reyes
Homero en Cuernavaca

.
.

.
«Aquesta és la cosa més bella de l’home de Quios:
com la generació de les fulles, és igual la dels homes.»
.
(Simònides, frag. 19 West)
Versió de Jaume Pòrtulas

.

.

.

.

.

«Fill de Tideu, magnànim: ¿què em preguntes pel llinatge?
És com la lleva de les fulles, la dels homes.
Unes fulles el vent les escampa per terra, i unes altres el bosc
en esplet les fa néixer, i ve la primavera.
El mateix amb les lleves dels homes: l’una neix, l’altra s’acaba».
.

Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada
Versió de Jordi Cornudella (Les bones companyies)

.

.

.

.

.

L’il·lustre fill d’Hipoloco, respond en aquestos termes:
—Magnànim fill de Tideo, ¿perqué ‘m preguntas pel meu orígen? Las generacions dels homes, son com las de las fullas. Lo vent tira las fullas per terra, més lo fecundo bosch ne produheix d’altras, y l’estació primaveral retorna; aixís mateix la rassa dels humans neix y passa.
.

Iliada d’Homero
Traduhit en prosa catalana per Conrad Roure (1879)

.

.

.

I li digué, responent, el fill honorable d’Hippòloc:
“Oh magnànim Tideida: ma gènera, com la demanes?
Com de les fulles la gènera, tal és igualment la dels homes.
Fulles escampa el vent, per terra; d’altres la selva
néixer en fa, brostant; i ve primavera altra volta.
Tal les gèneres d’homes, que mentre una neix, altra falla.
.

Quinze rapsòdies de la Ilíada d’Homer
Josep Mª Llovera (c. 1930-1940).

.

.

.

I llavors li digué el fill il·lustre d’Hipòloc:
«Magnànim fill de Tideu! Per què la naixença em preguntes?
Així com la de les fulles és la nissaga dels homes:
unes fulles, el vent les escampa per terra, mes d’altres
en té la fronda del bosc quan l’hora vernal li arriba;
així els llinatges dels homes: l’un neix i l’altre s’acaba.
.

Homer. La Ilíada
Traducció de Manuel Balasch (1971)

.

.

.

El gloriós fill d’Hipòloc, llavors, a son torn, va respondre:
Fill de Tideu magnànim, per què em preguntes ma raça?
Tal esdevé la naixença de fulles, tal la dels homes.
Unes per terra són escampades pel vent, unes altres,
en arribar el temps vernal, el bosc verdejant les fa créixer.
Tal la raça dels homes, neixen uns, d’altres moren.
.

Homer. La Ilíada.
Traduida en hexàmetres catalans per Miquel Peix (1978)

.

.

.

Al seu torn, l’il·lustre fill d’Hipòloc li va dir: «Tidida magnànim, ¿per que em preguntes el meu llinatge? Tal com és la naixença de les fulles, així és també la dels homes. Les fulles, unes el vent les escampa per terra, altres el bosc les fa créixer brotant, i arriba el temps de la primavera. Així és el llinatge dels homes, un neix i un altre mor.

Homer. La Ilíada.
Traducció de Joan Alberich i Mariné (1996)

.

.

.

I li féu, al seu torn, el fill il·lustre d’Hipòloc:

«Magnànim fill de Tideu, per què pel llinatge em preguntes?
El llinatge dels homes no és altre que el de les fulles.
Unes el vent les escampa per terra, i d’altres brotonen,
quan és la primavera i el bosc germina, a la selva:
així els llinatges dels homes, l’un neix i l’altre s’acaba.
.

La Ilíada. Homer
Traducció i notes de Manuel Balasch (1997)

.

.

.

I el preclar fill d’Hipòloc, li va respondre al seu torn:

«Valerós Tidida, ¿per què el llinatge em preguntes? Així com el de les fulles és l’humanal llinatge. El vent escampa unes fulles per terra, i el bosc frondós en fa néixer unes altres, que apunten quan és primavera. D’igual manera esdevé entre els humans: uns vénen a la vida i uns altres s’extingeixen.

.

Homer. Ilíada
Traducció de Montserrat Ros i Ribas (2007)

.

…

.

.

.

Like leaves who could write a history of leaves
The wind blows their ghosts to the ground
And the spring breathes new leaf into the woods
Thousands of names thousands of leaves
When you remember them remember this
Dead bodies are their lineage
Which matter no more than the leaves
.
Alice Oswald
Memorial [pàg. 73] (2011)

.

.

.

Adonc Glaucus, auec Grace & Audace,
Luy respondit. T’enquiers tu de ma Race?
Le Genre humain est Fragile, & Muable
Comme la Fueille, & aussi peu perdurable.
Car tout ainsi qu’on voit les Branches vertes,
Sur le Printemps, de fueilles bien couuertes,
Qui par les vents d’Autumme & la Froidure,
Tumbent de l’Arbre, & perdent leur verdure,
Puis de rechef, la Gelée passée,
Il en reuien en la place laissée:
Ne plus ne moins est du lignage humain:
Tel est huy vif, qui fera mort demain.
S’il en meurt vng, vng aultre vient à naistre:
Voila comment se conserve leur estre.

.
Hugues Salel
Les dix premiers livres de l’Iliade d’Homere (1545)

.

.

.

[…] ‘Why dost thou so explore.’
Said Glaucus, ‘of what race I am, when like the race of leaves
The race of man is, that deserves no question? Nor receives
My being any other breath. The wind in Autumne strowes
The earth with old leaves; then the Spring the woods with new endowes—
And so death scatters men on earth, so life puts out againe
Man’s leavie issue.

.
George Chapman
Homer’s Iliad (1598)

.

.

.

“What, or from whence I am, or who my sire,
(Replied the chief,) can Tydeus’ son inquire?
Like leaves on trees the race of man is found,
Now green in youth, now withering on the ground;
Another race the following spring supplies;
They fall successive, and successive rise:
So generations in their course decay;
So flourish these, when those are pass’d away.

.
Homer. Iliad.
By Alexander Pope (1715-1720)

.

.

.

Glauco le respondió: “¿Por qué deseas
mi linaje saber? Como las hojas
de los árboles nacen y perecen,
así pasan del hombre las edades;
que unas hojas derriban por el suelo
los vientos del otoño y otras cria
la selva al florecer, y ufanas crecen
al aliento vital de la primavera;
y las generaciones de los hombres
así son : esta nace, aquella muere.
.

La Ilíada de Homero
por Don José Gómez Hermosilla (1831)

.

.

.

A éste, a su vez, voceaba el preclaro hijo de Hipóloco:

«Tideida de gran ánimo, ¿qué sino mi linaje demandas?
Cual el linaje de las hojas tal también el de los varones.
Las hojas, unas el viento al suelo derrama y otras el bosque
exuberante hace nacer y sobrevienen en la estación de la primavera.
Así es el linaje de los varones, uno nace y otro se extingue.
.

Homero. Ilíada.
Traducción de José García Blanco y Luis M. Macía Aparicio. CSIC. (1998)

.

.

.

.

.

..

Més a: La lleva de les fulles i la dels homes.
De Simònides, via Leopardi, a Shakespeare

.

.

.

Jordi Cornudella.

Les bones companyies. Poetes i poemes.

I Premi Internacional d’Assaig Josep Palau i Fabre

Galàxia Gutemberg / Cercle de Lectors. Barcelona, 2010.

ISBN: 9788481098662

.

.

Alfonso Reyes

Homero en Cuernavaca

Tezontle

Fondo de Cultura Económica. México D.F., 1952

.

.

.

Alice Oswald

Memorial

faber and faber. London, 2011

ISBN: 9780571274161

.

.

.

Jaume Pòrtulas

Introducció a la Ilíada

Editorial Alpha. Barcelona, 2009

ISBN: 9788498591354

.

.

.

Chapman’s Homer. The Iliad.

Edited, with Introduction and Glossary, by

Alardyce Nicoll.

Bolinger Series XLI.

Princeton University Press. Princeton, New Jersey, 1998.

ISBN: 9780691002361

.

.

Homer. Iliad.

Translated by Alexander Pope,

with an introduction by Robert Shorrock.

Impala. London, 2007.

ISBN: 9781905530052

.

.

La Ilíada de Homero.

Del griego al castellano

por Don José Gómez de la Hermosilla.

Madrid, en la Imprenta Real. Año de 1831.

.

.

.

Iliada. Poema en XXIV cants d’Homero,

traduhit en prosa catalana per Conrad Roure.

Estampa de Leopoldo Domenech.

Barcelona 1879.

.

.

.

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica. Sabadell, 1975

.

.

.

Homer. La Ilíada.

Traducció íntegra, directa i en vers per Manuel Balasch.

Biblioteca Selecta nº 446.

Editorial Selecta. Barcelona, 1971.

.

.

.

Homer. La Ilíada.

Traducció i notes de Manuel Balasch.

Proa. Barcelona, 1997.

ISBN: 9788482564098

.

.

.

Homer.

La Ilíada

Traducció poètica de Miquel Peix

Eitorial Alpha. Barcelona, 1978

ISBN: 8472251195

.

.

Homer. La Ilíada.

Introducció, traducció i notes de Joan Alberch i Mariné.

Edicions de La Magrana. Barcelona 1996.

ISBN: 9788474108880

.

.

.

Homer. Ilíada. Vol. II

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2007

ISBN: 8472258785

.

.

.

Homero. Ilíada.

Texto, introducción y notas por

José García Blanco y Luis M. Macía Aparicio

Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Tirant lo Blanch. Madrid, 2007.

ISBN: 9788400071820

.

.

.

.

.

La reescriptura de la Ilíada per Christopher Logue

.

.

.

Christopher Logue (23-11-1926 – 2-12-2011)

“See an East African lion


Nose tip to tail tuft ten, eleven feet


Slouching towards you


Swaying its head from side to side


Doubling its pace, its gold-black mane


That stretches down its belly to its groin


Catching the sunlight as it hits


Twice its own length a beat, then leaps


Great forepaws high great claws disclosed


The scarlet insides of its mouth


Parting a roar as loud as sail-sized flames


And lands, slam-scattering the herd.

 

This is how Hector came on us.”

 .

Christopher Logue

.

.

El passat dia 2 de desembre de 2011 moria el poeta anglès Christopher Logue. Durant uns cinquanta anys, Logue va anar duent a terme una reescriptura de diversos cants de la Ilíada. Va anar composant el seu propi poema, peça a peça, amb successius esborranys o versions primer publicats en revistes com “Arion”, posteriorment aplegats en llibres com la seva famosa “Patrocleia”, o “Kings”, o “The Husbands”, finalment aplegats en el seu “War Music” i la seva continuació “Cold Calls” i “All Day Permanent Red” (aquest darrer títol inspirat en un anunci de pintallavis de Revlon).

Podria semblar que l’obra de Logue és una més de certes excentricitats i adaptacions més o menys barroeres, en el seu intent d’adaptar l’obra homèrica a llenguatges actuals. El cert és que, amb els seus clarobscurs, l’obra de Logue, és a dir el seu poema anglès creat a partir d’un exercici de “reescriptura” de la Ilíada, conté alguns dels assajos més reeixits d’apropar-nos al sentiment que resulta de l’èpica d’Homer, al seu esperit, per més que, òbviament, no a la seva lletra.

Entrant en l’anècdota particular, dir que per més que l’obra de Logue estigui, en bona part, en l’origen d’aquest blog, curiosament encara no hi havia tingut entrada. Ens hi referirem, no obstant, en diverses ocasions.

Amb la notícia del recent traspàs de Logue com a catalitzador, fem una primera incursió en la seva obra, portant aquí algunes de les reflexions que George Steiner, d’una banda, i Jaume Pòrtulas, de l’altra, hi han fet.

Tot i que en algun altre moment ja ens referirem més directament a la personalitat d’aquest autor heterodox, dir que ha estat sovint citada la seva activitat com a guionista (és l’autor, per exemple, del guió de la pel·lícula de Ken Russell “Savage Messiah“), com a actor (va encarnar el personatge de l’ “espaghetti-eating fanatic” al film Jabberwocky, de Terry Guilliam), i va escriure fins i tot, segurament per a “guanyar-se les garrofes”,  una novel.la pornogràfica titulada  “Lust” (1954), amb el pseudònim de Count Palmiro Vicarion. En l’àmbit social i polític va militar en els moviments pacifistes de finals dels anys 50, formant part del Comitè dels 100, de Bertrand Russell. En el seu poema I Shall Vote Labour hi va incloure línies com aquestes:

.

I shall vote Labour because if I don’t somebody else will …
I shall vote Labour because if I do not vote Labour my balls will drop off …
I shall vote Labour because I am a hopeless drug addict …
I shall vote Labour because Labour will build more maximum security prisons …
I shall vote Labour because deep in my heart I am a Conservative

.

Però, tornant al que aquí més ens ocupa, veiem què deia George Steiner, el 15 de febrer de 2002, al The Times Literary Supplement:

.

.

[…]

No tradition of translation, adaptation, variora both solemn and parodic, rivals that in the English language. Homer and the evolution of English have been organically interrelated from Caxton’s Recuyell of the Historyes of Troye onwards, this being one of the very first books to be printed in the vernacular. If we were to include versions of single books or salient episodes out of Homer, together with translations of the Homeric Hymns, no catalogue, no library holdings would be complete. There have been almost a dozen Iliads and Odysseys in various forms of Anglo-American since E. V. Rieu’s hugely popular “prose-fiction” retelling of the Odyssey in 1946.

But the important fact is not only that of abundance. It is the quality of Homeric translations or imitations in English and the stature of those engaged in the enterprise: Chapman, Shelley, Tennyson, Browning, Pound, Graves, Lowell and Auden. After Milton, Pope’s Iliad remains unquestionably the most impressive epic in the language. Nor is the translation of Homer, in the widest sense, limited to poets and scholars. It comprises philosophers such as Thomas Hobbes, statesmen and soldiers such as Gladstone and T. E. Lawrence, novelists of the order of Joyce and D. H. Lawrence, theoreticians of meaning such as I. A. Richards. And, at last, women are beginning to join the roll-call; for example, Jorie Graham and Louise Gluck. Samuel Butler’s intuition -he was himself a translator of Homer -that the Odyssey is woman’s work, is eliciting modern echoes. There is no obvious explanation of this uninterrupted elective affinity. The calms and thunder of the sea have inhabited English and American English from Anglo Saxon to the present, as they inhabit the Odyssey and its renditions from Chapman to Derek Walcott. The homoerotic athleticism, the cult of warrior friendship so vivid in the Iliad, may touch some deep-lying nerve in English sensibility. There is, perhaps, something profoundly British in the pathos of defeat which gives to Hector, to Priam, even to Achilles their sunset glory; witness Shakespeare’s enactment of Hector’s death when “ugly night comes breathing at his heels”.

 Christopher Logue’s involvement dates back to 1959 and the commissioning of a new Iliad for the BBC. Logue admits to knowing no Greek, to translating with the aid of scholarly friends and preceding translations. Such “translation of translations” poses fascinating semantic issues. It can, as in Ezra Pound’s Cathay, produce texts of uncanny insight. How much Greek did Chapman have? Logue’s selections from Homer have been issued in three separate publications: War Music (1981), Kings (1991) and The Husbands (1994), now gathered in one volume, with the overall title War Music. Very roughly, and not in the order of their composition, Logue’s readings cover the savage quarrel between Agamemnon and Achilles which launches the epic, part of the council in Olympus, the war council in Troy and that around Agamemnon, together with the very beginnings of the Trojan onrush. It goes on to episodes of battle and reciprocal defiance centred on Menelaus, Paris and Hector. The final part of the triptych conveys the deaths of Patroclus and of Hector together with the intimations of Achilles’ nearing doom. Logue does not appear to have acquired Greek during the lengthy gestation which has led to the present collected format. But there have been amendments and revisions all along, in the American as compared with the British editions and in this new text. Hints, moreover, persist that the project may extend beyond the “accounts” of Homer’s Books 1-4 and 16-19 now available. The cursory notes “must do for the moment”.

Two genres fuel Logue’s kaleidoscope. As befits its origins as a radio script, War Music is conceived for the ear, and many of its splendours only unfold when read aloud. Logue has experimented with poetry and jazz. One can easily imagine parts of his “Homer” being declaimed to an intensely syncopated, percussive accompaniment. The play with typography, the fortissimos marked by very large letters as in the “Patrocleia”, are not always convincing. The sound effects in the language are. This is eerily so when Logue generates spots of silence, of breathless compaction:


“The ring is shut. Enormous calm.


King Agamemnon and Achilles face to face, 

Distinct as polygon and square.”
 

Or:

“Haze covers Ida.


Sand falls down sand.


Even the gods are listless -”
 

where the soft sibilants and the image point to the mute fatality of an hour-glass. Throughout, we experience a return, sensible also in Walcott’s Omeros, to the initial guise of the Iliad, to a poetry spoken and sung by the rhapsode, for a live audience. Time and again, Logue bids us:

“Think of the noise that fills the air 

When autumn takes the Dnieper by the arm 

And skein on skein of honking geese fly south 

To give the stateless rains a miss.”
Which advice leads immediately to the brute cacophony of
“So Hector’s moon-horned, shouting dukes 

Burst from the tunnels, down the counterslope, 

And shout, shout, shout, smashed shouted shout 

Backward and forth across the sky . . .”

-just like those geese, whose role in ancient soothsaying Logue hints at.

The second tutelary genre is that of the cinema. Logue’s treatment points to the devices of collage and montage, of the zoom and the close-up, of slow motion and accelerando, familiar to the moviegoer and television watcher. In its dynamic and “cutting”, in its shifting focus, this fierce panorama of the Trojan War is radically of our age, with its graphic media, its aspiration to “virtual reality”. Persistently, visual cuts, script notations form the action:

“Pulling the Trojans back a yard or two

He baited Ajax with his throat, and Ajax took.

As the spear lifted, Hector skipped in range; 

As Ajax readied, Hector bared his throat again; 

And, as Ajax lunged, Prince Hector jived on his heel 

And snicked the haft clean through its neck 

Pruning the eighteen incher – Aie! – it was good to watch 

Big Ajax and his spear blundering about for, O, 

Two seconds went before he noticed it had gone . . . .


.
The ship was burned.”
 

The instructions to camera are beautifully precise. The uses of lighting are vital: “the daylight sharpens where he stands”; “the sunburnt air”; “Often at daybreak a salty moon”.

At their finest, the criteria of orality and the cinematographic fuse perfectly. Pope’s rendering of the campfires in Iliad VIII, 553-65, is justly famous:

“The Troops exulting sate in order round,

and beaming Fires illumin’d all the Ground.

As when the Moon, refulgent Lamp of Night!

O’er Heav’ns clear Azure spreads her sacred Light, 

When not a Breath disturbs the deep Serene; 

And not a Cloud o’ercasts the solemn Scene; 

Around her Throne the vivid Planets roll, 

And Stars unnumber’d gild the glowing Pole . . . “.
 

Logue’s zoom-shot is more economical, but no less poignant:

“Picture the east Aegean sea by night, 

And on a beach aslant its shimmering 

Upwards of 50,000 men 

Asleep like spoons beside their lethal Fleet.”
 

Homer, one ventures, would have delighted in those “spoons”.


Issued in tandem with a seven-CD set of Logue’s dramatic readings (Audio Logue, UPL 701), this “account” of Homer does have its ups and downs. The ferocities of encounter can prove repetitive, as they do in the original. The battle-screams throng the air, and the similes, with their invocation of gangster-land, are sometimes forced: Paris knocked back “like a gangster in his barber’s chair”. There are a good many distinctly un-Homeric hyperboles: Ajax’s helmet vibrating “Like a clapper inside a bell made out of sword blades”. More disturbing is the frequent undercurrent of jocose sarcasm, of black jokes. “Our cooling onions” signifying cloud-drifts; “zanies stripped his tin” when Pyrop’s armour is taken; Agamemnon comes to choose among the captive women: “he came lick-lick when the best / Met to view the shes . . . . Here sniffing, pinching here.” There are growls of grim humour in the Iliad, but its protagonist is not Thersites. A rendition loyal to the Trojan epic will seek to recapture that symbiosis between archaic savagery and an immensely delicate, poised sadness. It may be symptomatic that Christopher Logue has, so far, avoided Book XXIV, that night-rendezvous of Priam and Achilles which is a translator’s supreme test. Chapman comes near to Achilles’ brusque note of consolation in which Homer adumbrates the hero’s own fatal foresight:

“Affect not then too farre 

With grief, like a god, being a man; but for a man’s life care, 

And take fit foode. Thou shalt have time, 

beside, to mourne thy sonne; 

He shall be tearfull, thou being full; not here but Ilion 

Shall find thee weeping roomes enow”.

But strikingly, these weaknesses are all but absent from the final section, the “Patrocleia” and “Pax” with which Logue in fact set out. It is the more recent fragments which at moments flag.



At issue is Logue’s intent. “To retain Homer’s story line, to cut or amplify or add to its incidents, vary its similes, and (mostly) to omit Homer’s descriptive epithets.” As the task evolved, Logue became ever freer, seeking to produce an English poem evocative of an assemblage “reckoned to have preceded the beginnings of our own written language by fifteen centuries”. It is absurd to debate whether such a project is legitimate or not. Echoes to Homer cover the total gamut of formal, tonal, interpretative possibilities from strict inter- linears and attempts at formulaic equivalence to the acts of personal response, of metamorphic transmutation (Roman Jakobson’s rubric) as we find them in Lawrence Durrell’s jazz-musical Ulysses Comes Back, in Omeros or in Joyce’s Ulysses. Homer’s spirit can be conjured up in a prodigality of spells: “Oh I’ve got those deep green sea blues.”

In Logue’s work, the translator surpasses the poet -witness his Neruda. This is a paradoxical but not altogether rare case. Picturing the “welded cortex” of Achilles’ helmet, Logue writes:

“Though it is noon, the helmet screams against the light; 

Scratches the eye; so violent it can be seen 

Across three thousand years.”

No classical scholar, no critic, has voiced more concisely the lasting impact of Homer. In that presence “across three thousand years”, Logue’s imitatio will have its proud place. One must hope that War Music is indeed work in progress. When it is at full strength, it may prove incomparable.

.

George Steiner

The Times Literary Supplement

.

.

.

Finalment, reproduïm un fragment de l’article “Miralls tèrbols”, publicat per Jaume Pòrtulas al nº 2 dels Quaderns Catalans de Cultura Clàssica, dins l’apartat d’aquest exemplar dedicat a “Aspectes de la traducció: la Ilíada en català”.  En aquest interesantíssim estudi Pòrtulas analitza les traduccions al català de la Ilíada disponibles en aquella data (1986) i, en fer-ho, quan ha de plantejar-se la qüestió dels límits de la fidelitat al text, procedeix a acarar determinats passatges de les traduccions catalanes amb la versió de Logue (amb “la superba paràfrasi de la Patroclia que publicà el 1963 Christopher Logue”, diu), amb resultats francament interessants.

Diu Pòrtulas:

.

.

[…] Quan deixa una traducció de poder ésser considerada com a tal i esdevé paràfrasi, variació, adaptació? Voldria apel·lar a un exemple gairebé banal de la Ilíada. En dos passatges (Il. XIII 398 ss. = XVI 482-4: aquest segon es la mort de Sarpedó) la caiguda d’un guerrer colpit per la llança és comparada a la d’un arbre abatut pels llenyataires. Heus aquí les versions dels nostres torsirnanys. Llovera, amb terminologia lleument arcaitzant:

«I ell caigué; com quan cau una alzina, o una alba ufanosa,
o bé un pi gegantesc, que en les serres uns homes llenyaires
tallen amb ben esmolades destrals per fustam de navilis;»

Balasch, per la seva banda:

«I s’esfondrà com un roure s’esfondra o bé un àlber
o com un poll, un arbràs tallat en un munt per artifexs
amb tot just esmolades destrals, per a fer-ne un navili;»

Peix, sens dubte el més afortunat:

«L’home va caure com cauen el roure, l’alber i l’alt pi,
que tallen fusters a muntanya per fer-ne
fusta de nau amb llurs picasses de fresc esmolades…»

Tanmateix, la superba paràfrasi de la Patroclia que publicà el 1963 Christopher Logue amplifica agosaradament, descaradament, el passatge:

«He fell as a tree falls -oak, say, or pine-
Slowly at first and then with the bright
Commercial axes thocking at his heart,
The tall hurt trunk lies down and settles,
Resentfully among its leaves…»

Fins a quin punt el procediment es lícit?  D’on venen aquestes bright commercial axes? I la imatge del tronc alterós aclofat resentfully enmig del brancatge no s’ha de reconèixer que fa violència al text?  O més aviat, al contrari: no hauríem de dir que el pitjor ultratge el cometen les traduccions nostrades, pretesament fidels? L’original acomparava la caiguda d’un guerrer al fet d’abatre un ésser vivent, ple d’ufana, per fer-ne quelcom inanimat; el lector banal que fulleja segons quina traducció nomes pot captar el truisme vulgar que els vaixells es fan de fusta. Quina és la violencia pitjor, a l’esperit o a la lletra?

La resposta és evidentment complicada i aquí nomes podem esbossar-la. Per una banda, resulta indubtable que el joc de la versió lliure no es pot jugar sense regles. A més, hi ha molt a dir en defensa d’una traducció ajustada i fidel, sempre que compleixi una condició única, pero tanmateix bàsica: que tingui rera seu, recolzant-la, una proposta de lectura orgànica i coherent del text implicat.  Riba complia aquesta condició: a despit de l’austeritat, de la parsimònia de les seves manifestacions teòriques, sabem com llegia Homer, què hi cercava, què hi trobava. El fet que alguns, bastants, dels seus punts de vista hagin estat abandonats, depassats, no té cap importancia. En tot cas, no resulta foraviat afirmar que, en l’àmbit de la nostra cultura, la interpretació basica d’Homer, l’única fonamentada, continua essent la ribiana; i això no només pel fet que tant sols ell ens ha deixat un cos (tanmateix breu i succint) de valoracions teòriques, com per la influència que ha tingut en aquells que s’han dedicat, paral·lelament i subsidiària, a la mateixa tasca de traduir Homer.  Homer, Riba el va llegir; els altres són els seus deutors i s’han dedicat a aplicar a la Ilíada, amb més o menys fortuna, amb més o menys talent estilístic, els guanys de les dues versions odisseiques.

[…]

Els Romàntics, […], s’abellien de considerar el món antic, i el geni hel·lènic en particular, afortunats en una mesura molt especial. Els aedes homèrics haurien estat, literalment, els primers de donar forma i veu als impulsos fonamentals de l’home, com l’amor, l’odi, els sentiments civils i religiosos. Comparació i metàfora haurien estat, per a ells, innovació pura i pregonament pertorbadora: no pàl·lid ornament de la llengua, sinó una manera nova d’organitzar la realitat, de dreçar-ne un mapa, alhora producte del tempteig i intensament personal. Despres d’Homer, cap llengua no hauria estat en disposició de veure la realitat amb uns ulls nous de trinca.

Actualment, però, podem capir fins a quin punt aquesta visió de les coses és errònia. Fins i tot els textos més remots dels quals poguem tenir noticia (que no són ja els poemes homèrics) arrosseguen el rerafons d’una immensa prehistòria lingüística. La composició formular d’Homer delata la constitució lentíssima d’una tria paulatina i d’unes conventions. Com remarca Steiner, no hi ha reconstrucció antropològica o històrica capaç de fer-nos entrellucar un llenguatge de l’alba; els models d’una poiesis perduda en la nit dels temps seran sempre ficticis.

Podria semblar que aquestes divagations, interessants o no que puguin ésser, no tenen gaire rellevància en el context d’una reflexió sobre les possibilitats, recursos i condicionaments de l’ofici de traduir; però seria un punt de vista erroni. Per recórrer a l’exemple més intens, més exasperat que tinc a l’abast, voldria acarar l’honesta traducció d’un símil famosíssim de la Patroclia (Il. XVI 384-392: els corsers i els guerrers troians en fuita són comparats a una violenta torrentada, a una inundació provocada per l’ira de Zeus contra els homes injustos i brutals) amb l’enèrgica dinamització a la qual Logue sotmet el mateix passatge. Peix tradueix:

«Com un jorn de tardor sota el trampol la terra s’aixafa,
tota enfosquida, quan Zeus aboca una pluja enfurida,
ple de rancor i d’enuig contra els homes que a l’àgora donen
tortes sentències, tot bandejant el dret, per la força,
sense que es curin del càstig dels déus; llurs rius se’ls emplenen,
tots van plens d’un alt corrent; llavors els xorrenquen
moltes vessants els torrents, que amb gran gemegor es precipiten,
tot corrent muntanyes avall, vers la mar vermellenca,
mentre els treballs dels humans es malmeten…»

I Logue, per la seva part, amplificant agosaradament:

«On certain Autumn days the land is grey,
And the little sky between it and the grey
Masses of streaming cloud, fills with wet haze.
Cold lines of rain join mile after mile
Of heaven to earth; floods cover everything;
And few land animals, save man, survive.
But the rain continue like God’s punishment
On these who bear false witness, and on those
Judges divorced from justice by contempt
For those they judge, and the accomplices
Of both these sorts of men, who sit
Quietly on a fence in the storm’s eye.
The flood covers them equally. And then,
When the rain is over, the water drains
Everything civil off the land in one
Enormous wave that roars into the sea.»

Aquestes variacions constitueixen, evidentment, acceptable poesia moderna; però perquè siguin possibles haurà calgut superar del tot les concepcions sobre un Homer proper a les deus, a les arrels profundes del llenguatge, testimoni directe del naixement de la referència simbòlica; i, en canvi, veure l’antic poeta com el representant d’una civilitzacio arcaica, certament, però ben desenvolupada i amb una llarga tradició a l’esquena -una tradició que no es vincula només a concepcions teològiques ancestrals, sinó també a la urgència del clam ètic sobre la consciència dels individus.

[…]

.Jaume Pòrtulas

Miralls Tèrbols

.

.

..

Finalment, a tall d’homenatge, portem aquí un poema de Logue:

.

Be not too hard for life is short
And nothing is given to man.
Be not too hard when he is sold or bought,
For he must manage as best he can.

.
Be not too hard when he blindly dies
Fighting for things he does not own.
Be not too hard when he tells lies
Or if his heart is sometimes like a stone.

.
Be not too hard for soon he’ll die,
Often no wiser than he began.
Be not too hard for life is short
And nothing is given to man.
And nothing is given to man

Christopher Logue.

.

.

.

.

.

.

Patrocleia

Book XVI of Homer’s Iliad

adapted by Christopher Logue

Scorpion Press.

London, 1962

.

.

“Pax”: Episodes from the Iliad

Book XIX

Translated by Christopher Logue

[Reprint from Winter, 1963, issue of Arion]

.

.

.

Pax

Book XIX of The Iliad

translated by Christopher Logue

Rap & Carroll London

London, 1967.

.

.

The fight for Patroclus

Part 2 (First Draft)

From Iliad 18

Christopher Logue

[Reprint from Winter, 1969, issue of Arion]

.

.

Christopher Logue

Kings

Farrar Straus & Giroux.

New York, 1991

.

.

.

Logue’s Homer

War Music

faber and faber. London, 2001

ISBN: 9780571209071

.

.

.

Logue’s Homer

Cold Calls Vol. 1 (War Music continued)

faber and faber. London, 2005

ISBN: 9780571202775

.   

.

.

Logue’s Homer

All Day Permanent Red

faber and faber. London, 2003

ISBN: 9780571216864

.

.

.

Ítaca

Quaderns Catalans de Cultura Clàssica, nº 2

Institut d’Estudis Catalans

Barcelona, 1986

.

.

.

.

.

El rei d’Àsine, de Seferis

.

.

Iorgos Seferis (Iorgios Seferiadis), (Esmirna, Imperi Otomà, 1900 - Atenes, Grècia 1971)

.

.

.

Jaume Pòrtulas (Barcelona 1949)

[…] el passatge que els recercadors de supervivències micèniques en la Ilíada han escodrinyat d’una manera més minuciosa deu ésser l’anomenat Catàleg de les Naus. Hom recordarà que una part molt important del cant II de la Ilíada (II 480-760: dos-cents vuitanta quatre versos) és ocupada per un extens Catàleg, que enumera els contingents de l’exèrcit aqueu i els seus cabdills més importants, el nombre de naus que cada un d’ells aportava a l’empresa i els indrets que senyorejava a Grècia. […] Més enllà de la seva importància mítica i «patriòtica» (els antics haurien afegit, a més a més, «històrica», sense cap mena de dubte), la proesa mnemotècnica que aquests versos representen i el virtuosisme de la seva factura fascinaren els auditors i els lectors antics. Més singular resulta que un vers del Catàleg —en realitat, un sol mot— fos un dels desencadenants d’un dels poemes més bells, i més famosos, de la poesia neogrega (i de tota la poesia europea moderna), El rei d’Àsine de Iorgos Seferis. El passatge homèric (II, 559-560) fa així: «Aquells que posseïen Argos i Tirint ben murada, Hermíone i Àsine, davant del golf profund.».  Seferis va partir d’aquests mots per llançar-se a una extraordinària evocaciò del rei d’Àsine i del seu reialme —tots dos oblidats, afonats:

.
[…] i el rei d’Àsine, que feia dos anys que buscàvem,
desconegut i oblidat de tothom, fins i tot d’Homer
—una sola paraula en la Ilíada, i aquesta encara incerta,
aquí llançada, com una fúnebre màscara d’or […]
El rei d’Àsine, un buit sota la màscara,
sempre amb nosaltres, sempre amb nosaltres, només rere un nom:
«i Àsine…» «i Àsine…»
.

Encara resulta més singular, potser, el fet que, no gaires anys més tard, un autor tan allunyat de Seferis com Jorge Luis Borges es valgués d’aquest mateix recurs de l’evocació, aparentment descontextualitzada, d’un vers del gran Catàleg. Fa de mal dir si Borges tingué en compte o no el model de Seferis; però un dels relats més complexos i subtils del gran autor argentí —«El Inmortal», que s’integra en El Aleph, publicat el 1957— constitueix, entre altres coses, un enigmàtic homenatge a «Homer». El narrador de Borges repeteix obsessivament, en ple deliri, dos versos descontextualitzats del cèlebre Catàleg: «Los ricos teucros de Zelea, que beben el agua negra del Esepo.» (Il. II 824-825). El text de Borges és molt distint del de Seferis, òbviament; però ambdos coincideixen a ésser una reflexió sobre el temps, sobre la memòria i sobre l’oblit. La funció dels versos homèrics hi resulta fins a un cert punt similar. Com fòssils o relíquies d’un immens naufragi, aquests noms —Àsine, Zelea— sobreviuen una mica a l’atzar (¿per què aquests noms, i no pas uns altres?), en el gran Catàleg —un esforç portentós per salvar l’eco d’una extensa teoria de móns oblidats.

.

Jaume Pòrtulas

Introducció a la Ilíada

.

.

"i Àsine", en el catàleg de les naus, de la Ilíada, en la traducció de Josep Maria Llovera

.

.

..

.

THE KING OF ASINI

..

’Ασíνην τε. . . — Iliad

All morning long we looked around the citadel

starting from the shaded side there where the sea

green and without lustre — breast of a slain peacock —

received us like time without an opening in it.

Veins of rock dropped down from high above,

twisted vines, naked, many-branched, coming alive

at the water’s touch, while the eye following them

struggled to escape the monotonous see-saw motion,

growing weaker and weaker.

On the sunny side a long empty beach

and the light striking diamonds on the huge walls.

No living thing, the wild doves gone

and the king of Asini, whom we’ve been trying to find for two years now,

unknown, forgotten by all, even by Homer,

only one word in the Iliad and that uncertain,

thrown here like the gold burial mask.

You touched it, remember its sound? Hollow in the light

like a dry jar in dug earth:

the same sound that our oars make in the sea.

The king of Asini a void under the mask

everywhere with us everywhere with us, under a name:

‘’Ασíνην τε. . .’Ασíνην τε. . .’

                                          and his children statues

and his desires the fluttering of birds, and the wind

in the gaps between his thoughts, and his ships

anchored in a vanished port:

under the mask a void.

Behind the large eyes the curved lips the curls

carved in relief on the gold cover of our existence

a dark spot that you see travelling like a fish

in the dawn calm of the sea:

a void everywhere with us.

And the bird, a wing broken,

that flew away last winter

— tabernacle of life —

and the young woman who left to play

with the dog-teeth of summer

and the soul that sought the lower world gibbering

and the country like a large plane-leaf swept along by the torrent of the sun

with the ancient monuments and the contemporary sorrow.

And the poet lingers, looking at the stones, and asks himself

does there really exist

among these ruined lines, edges, points, hollows and curves

does there really exist

here where one meets the path of rain, wind and ruin

does there exist the movement of the face, shape of the tenderness

of those who’ve waned so strangely in our lives,

those who remained the shadow of waves and thoughts with the sea’s boundlessness

or perhaps no, nothing is left but the weight

the nostalgia for the weight of a living existence

there where we now remain unsubstantial, bending

like the branches of a terrible willow tree heaped in unremitting despair

while the yellow current slowly carries down rushes uprooted in the mud

image of a form that the sentence to everlasting bitterness has turned to stone:

the poet a void.

Shieldbearer, the sun climbed warring,

and from the depths of the cave a startled bat

hit the light as an arrow hits a shield:

‘’Ασíνην τε. . .’Ασíνην τε. . .’. If only that could be the king of Asini

we’ve been searching for so carefully on this acropolis

sometimes touching with our fingers his touch upon the stones.

.

                                                      Asini, summer ’38—Athens, Jan. ’40

..

.George Seferis

Translated by Edmund Keeley and Philip Sherrard.

.

.

L'acròpolis d'Àsine (Kastraki), des del nord, als anys 20. Font: Institut Suec a Atenes http://www.sia.gr/en/research/field_projects/asine

.

.

Uno de los más bellos poemas de Seferis, uno de los que cautivan nuestra memoria desde que oímos su palabra incluso traducida, es El rey de Asiné, del cual evocaré primero lo que podríamos llamar el guión: porque, en efecto, es a la manera de un film que esas tres páginas toman forma, entre las olas, ante las cimas despedazadas en una intensa luz, y con esos grandes planos, a veces, de ramas secas cubiertas de espuma o de peñascos erosionados que bajan hasta la orilla. ¿Un film? Y sin embargo, sobre la pantalla no hay nadie, la presencia humana sólo se revela de forma indirecta, por el tiempo de suspensión de la imagen sobre la noche del umbral de una gruta, signo de una mirada que se demora, o por esas dos sombras que percibimos proyectadas por el sol sobre la arena. […]

Yves Bonnefoy (Tours, Indre i Loira, 24 de juny de 1923)

Convengamos, sin embargo, en que son un hombre y una mujer. Llegaron a la mañana, en barca, en busca de esta península, Asiné, que dominaba en la antigüedad una pequeña acrópolis, con el propósito de recorrerla, «primero por el lado de la sombra»; desde su embarcación, observando el desplegarse de la orilla, al comienzo no descubrieron en ella ningún punto de acercamiento posible, pero del lado del sol vieron, a continuación, todo un arenal donde podrían tocar tierra y alcanzar la meta que se habían fijado, ya que son viajeros que han pensado un proyecto, fascinados por un verso de Homero en la Ilíada, donde se hace una muy breve mención, pero nada más que eso, en el catálogo de jefes y príncipes que se aliaron contra Troya, del rey de Asiné, completamente olvidado hoy; y llegan a esa península que fue su reino para descubrir si no hay allí —¿qué?—, no podrían de hecho decirlo con certeza, sabiendo incluso que no subsisten sobre el promontorio más que algunos pedazos de pared de la época de la civilización bizantina.

Y el poema nos dice entonces que lo que ellos encuentran, que es, desde esos primeros instantes, bruscamente y en todas partes, al rey mismo: pues esa figura de la que ellos hasta ese momento no sabían nada se materializa de golpe, se ofrece entera a sus ojos, son sus colinas mismas, sus pendientes donde no permanece ninguna vegetación, esas duras venas del suelo desplegadas al sol «como una máscara de oro funeraria». El lugar revela a sus recién llegados de otro siglo la forma que tenía antaño a los ojos de los marineros que entraban al puerto. […] ¿Qué hay bajo la máscara de oro? Nada, evidentemente; el sitio de Asiné, el nombre de Asiné, el rey mismo han podido hacer ver reaparecerían, pero no fue sino para caer enseguida como polvo, como esas figuras embalsamabas que uno ve apenas un segundo, dice la leyenda moderna, cuando se fuerza el umbral de las sepulturas reales. —Y es entonces cuando se le imponen a Seferis esas imágenes de juncos arrancados, barrosos; y cuando surge, del fondo de una gruta, un murciélago que es la primera existencia no quimérica que hallamos en esta orilla de la que todas las torcazas han huido.

"...only one word in the Iliad and that uncertain, / thrown here like the gold burial mask..." Màscara funerària micènica. Museu Nacional d'Arqueologia d'Atenes

[…]

Yves Bonefoy

El nombre del rey de Asiné

(traducción de Arturo Carrera)

.

.

.

.

.

.

..

.

.

George Seferis

Complete Poems

Translated, edited and introduced by

Edmund Keeley and Philip Sherrard

Anvil Press Poetry. London, 1995

ISBN: 9780856462146.

.

..

Jaume Pòrtulas

Introducció a la Ilíada

Editorial Alpha. Barcelona, 2009

ISBN: 9788498591354

.

.

.

Yves Bonnefoy

El nombre del rey de Asiné

Traducción de Arturo Carrera

Huesos de Jibia. Buenos Aires (Argentina), 2010

ISBN: 9789871586158.

.

.

Swedish Institute at Athens: 

Asine in the Argolid

.

.

.

.