Les serventes penjades / The hanged maids. Mercè Rodoreda / Margaret Atwood

.

.

.

A l’Odissea, després de la matança dels pretendents a mans d’Ulisses…

.

… arribaren totes les dones en grup lamentant-se amargament i vessant llàgrimes abundoses. Primerament tragueren els cossos sense vida i els posaren sota el porxo del pati ben construït amuntegant-los els uns damunt dels altres. Odisseu donava ordres i les apressava ell mateix. Elles els anaven traient a la força. Tot seguit netejaren els bells setials i les taules amb aigua i esponges plenes de forats. Mentrestant Telèmac, el bover i el porquerol rascaven amb paletes el terra de la sala sòlidament construïda. Les serventes s’ho enduien tot i ho deixaven lluny de la porta. Així que hagueren endreçat tot el casal, feren sortir les serventes del palau ben construït i entre la rotonda i el mur ferm del pati, les acorralaren en un racó, del qual no era possible escapar-se. Aleshores l’assenyat Telèmac començà a parlar-los: «Certament jo no podria llevar la vida amb una mort ràpida a aquelles que han abocat tantes infàmies damunt el meu cap i el de la mare mentre passaven la nit amb els pretendents». 

Així parlà, i havent lligat a una gran columna una corda de nau de proa blavosa, la fixà a la rotonda tibant-la ben alta perquè cap d’elles arribés a terra amb els peus. Com quan el tords d’ales esteses o els coloms es precipiten a una xarxa que ha estat parada entre uns matolls quan tornen al niu i en realitat els acull un jaç lamentable, així elles en filera tenien els caps, cadascuna amb un nus al voltant del coll, perquè morissin de la manera més miserable. Agitaren els peus una mica, però no gaire estona.

.

L’Odissea, XXII
Versió de Joan Alberich

.

.

.

XXXI

.

Les serventes penjades

.

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d’octubre de 1908 – Girona, 13 d’abril de 1983)

Amb dits de mel la Benvolent amoixa

la corda rude que ens estreny el coll

i el vent ens va eixugant el ventre moll

de la suor que ens hi ha deixat l’angoixa.

.

Escombra vil, esponja assedegada,

espill rodó de l’aigua del gibrell!

Llana tot just mal abrigant l’anyell!

Marges nevats de l’última bugada!

.

Dretes ja som si torcejàvem vives

—quin plom sobtós en carns imperatives,

oh cos cedit en llits mal defensats!

.

Negres de sang en gleves adormida

de puntetes entrem a l’altra vida

amb els caps una mica decantats.

.

Mercè Rodoreda
Món d’Ulisses

.

.

.

Wailing bitterly, with the tears streaming down their cheeks, the women all came in together. First they removed the bodies of the dead, with they laid under the portico of the walled courtyard, propping them one against the other. Odysseus himself took charge and urged them on: unwillingly they carried the bodies aout.

Next they washed down the tables and the beautiful chairs with sponges and water, after with Telemachus and the two herdsmen scraped the floor of the great hall with spades, while the maids removed the scrapings and got rid of them outside. Finally, when the whole hall had been set in order, they took the women out of the building, and herded them between the round-house and the great courtyard wall in a narrow space from whitch there was no escape. Then the thoughtful Telemachus spoke.

“I swear I will not give a decent death to women who have heaped insults on my head and on my mother’s, and slept with the Suitors.”

With that he took a cable which had seen service on a blue-bowed ship, made one end fast to a high column in the portico, and threw the other over the round house, high up, so that their feet would not touch the ground. As when long-winged thrushes or doves get entangled in a snare, which has been set in a thicket —they are on their way to roost, but find a grim reception— so the women’s heads were held fast in a row, with nooses round their necks, to bring them to the most pitiable end. For a little while their feet twitched but not for very long.

.

Odyssey, XXII.
Translated by E. V. Rieu

.

.

.

xxvii

.

The Chorus Line: We’re Walking Behind You, A Love Song

.

Yoo hoo! Mr Nobody! Mr Nameless! Mr Master of Illusion! Mr Sleight of Hand, grandson of thieves and liars!

We’re here too, the ones without names. The other ones without names. The ones with the shame stuck onto us by others. The ones pointed at, the ones fingered.

Margaret Eleanor Atwood (Ottawa, 18 de novembre de 1939)

The chore girls, the bright-cheeked girls, the juicy gigglers, the cheeky young wigglers, the young bloodscrubbers.

Twelve of us. Twelve moon-shaped bums, twelve yummy mouths, twenty-four feather-pillow tits, and best of all, twenty-four twitching feet.

Remember us? Of course you do! We brought the water for you to wash your hands, we bathed your feet, we rinsed your laundry, we oiled your shoulders, we laughed at your jokes, we ground your corn, we turned down your cosy bed.

You roped us in, you strung us up, you left us dangling like clothes on a line. What hijinks! What kicks! How virtuous you felt, how righteous, how purified, now that you’d got rid of the plump young dirty dirt-girls inside your head!

You should have buried us properly. You should have poured wine over us. You should have prayed for our forgiveness.

Now you can’t get rid of us, wherever you go: in your life or your afterlife or any of your other lives.

We can see through all your disguises: the paths of day, the paths of darkness, whichever paths you take we’re right behind you, following you like a trail of smoke, like a long tail, a tail made of girls, heavy as memory, light as air: twelve accusations, toes skimming the ground, hands tied behind our backs, tongues sticking out, eyes bulging, songs choked in our throats.

Why did you murder us? What had we done to you that required our deaths? You never answered that.

It was an act of grudging, it was an act of spite, it was an honour killing.

Yoo hoo, Mr Thoughtfulness, Mr Goodness, Mr Godlike, Mr Judge! Look over your shoulder! Here we are, walking behind you, close, close by, close as a kiss, close as your own skin.

We’re the serving girls, we’re here to serve you.

We’re here to serve you right. We’ll never leave you, we’ll stick to you like your shadow, soft and relentless as glue. Pretty maids, all in a row.

.

Margaret Atwood
The Penelopiad

.

.

.

.

Homer

L’Odissea

Traducció de Joan Alberich i Mariné

L’Esparver Clàssic, 32
Edicions La Magrana. Barcelona, 1998
ISBN: 9788482641157

.

.

Mercè Rodoreda

Agonia de llum

La poesia secreta de Mercè Rodoreda

A cura d’Abraham Mohino i Balet

Angle Editorial. Barcelona, 2002
ISBN: 9788488811936

.

.

Homer

The Odyssey

Translated by E.V. Rieu

Revised translation by D. C. H. Rieu

Penguin Books. London, 2003
ISBN: 9780140449112

.

.

Margaret Atwood

The Penelopiad

Canongate. Edinburgh, 2006
ISBN: 9781841957043

.

.

.

.

 

L’Odissea en romanx. Duri Gaudenz

.

.

.

…..I til respuondet la prudainta Penelopeia:
Uossa teis let es bei e pront, be cur cha giavüschast,
Ouramâ cha’ls dieus permettettan infin cha tü tuornast
In ta chasa stupenda, sül prövi da teis patrimoni.

…..Al seu torn la molt discreta Penèlope va respondre: «El llit tindràs quan el teu cor ho desitgi, ara que els déus han permès que tornessis al teu casal ben construït i a la terra paterna.

Siond ch’ün dieu perö, meis char, da quai at algorda,
Di eir a mai dals cumbats! Eu pens ch’eir eu ünsacura
Stopcha gnir a dudir; il meglder saraja dalunga.

 Però, ja que n’has parlat i una deïtat ho ha posat en el teu cor, explica’m aquesta prova, perquè igualment més endavant l’hauré de conèixer i és molt millor que me n’assabenti ara mateix».

…..I till’ha respus l’indschignaivel e furber Odisseus:
Povra muglier, perche am giavüschast ch’eu quai at quinta?
Bain, schi at voglia quintar e nüglia zoppantar via.

…..Aleshores, contestant-li el molt enginyós Odisseu va dir: «Desassenyada. ¿Per què em demanes amb tanta insistència que t’ho expliqui? Bé, t’ho diré, no vull amagar-te res

Tscherta, da quai teis cour dalet nu varà; neir eu svessa
Nun ha dalet. Perquai cha a mai il vidaint am cumonda
D’ir danöv pel muond, aint in man il rembel glischüras,

El teu cor no se n’alegrarà, com tampoc me n’alegro jo mateix, peruqè Tirèsias m’ordenà que anés per moltíssimes ciutats des mortals portant a les mans un rem manejable

Fin ch’eu riva infin pro glieud chi’l mar nu cugnuoscha,
Chi nu mangia spaisa cun sai insalad’o cundida,
Chi nu cugnuoscha neir las barchas culs bels picals cotschens,
Neir ils rembels glischüras, neir las alas da barchas chi filan.

 fins que arribés a pobles que no coneixen la mar ni tasten el menjar barrejat amb la sal, que no tenen notícia de les naus de proes rogenques ni dels rems manejables, que són les ales de les embarcacions.

Fich exaet m’ha’l tuot indicha, ch’in errur eu nu giaja.
Sch’ün viandant ch’eu inseuntr a l’ester ün di ünsanua,
Disch ch’eu port’üna pala sün mia giagliarda güvella,

I em donà aquest senyal ben clar, que no t’amagaré: quan un altre caminant, en topar-se amb mi, em digui que porto una ventadora a l’espatlla gloriosa,

Lura dessa francar illa terra il rembel glischüras
Ed offrir olocausts a Poseidon, il mar chi guverna,
Ün bümatsch ed ün tor ed ün curaschus püerch sulvadi;

llavors, sí, m’ordenà que clavés a terra el rem i que fes sacrificis esplèndids al sobirà Posidó, un moltó, un brau, i un verrot que ja munti les trujes,

Lura tuornar a chà e far là sonchas offertas
Als dieus immortals, als avdants d’las vastezzas süsura,
Indavorouda a tuots. Ün di gnarà’la be seuzza,
Bricha our dal mar, la mort; lomin pigliarà’l
Mai chi sun scholt dad ota età, cur ch’intuorn tuot ils pövels
Sun furtünats e cuntaints. Uschè fuo la profezia.

que retorni cap a casa i ofereixi hecatombes sagrades als déus immortals, que posseeixen el cel espaiós, a tots per ordre. Aleshores, lluny del mar, m’arribarà una mort molt suau, la qual em llevarà la vida, aclaparat per una vellesa plaent, i al meu voltant la gent serà feliç. Tot això m’assegurà Tirèsias que s’acompliria».

…..Lura al respuondet la prudainta Penelopeia:
Bain, scha’ls dieus t’destinettan età fürtünad’ed allegra,
Lura sperain cha tü glivrast cuntaint eir tuot tias painas.

…..Al seu torn, la molt discreta Penèlope va respondre: «Si els déus et concedeixen una vellesa millor, hi ha esperança, almenys, estarem lliures de desgràcies».

…..Güst uschè radschunaivan eis duos e trattaivan insembel.
Euricleia ed Eurinomé rasaivan e traivan
Pons fich loms pel let, pro la glüm da cleras fuschellas.

…..Així anaven conversant l’un i l’altre, mentre Eurínome i la dida preparaven el llit amb la roba delicada a la llum de torxes enceses.

Ed aviond pardert la cuntscha choda in prescha,
Schi la vegliett’as retret a posar in sia chombretta.

Així que van parar el llit massís amb diligència, la vella se’n tornà cap a la seva cambra a dormir;

Eurinomé però condüet al rai e sa duonna
Pro la cuntscha parderta, portond la fuschella glüschainta;

i la cambrera Eurínome anava davant d’ells portant una torxa a les mans, mentre es dirigien al llit.

Cur ch’els staivan sül glim, svanit’la. Lura muntet’na
Tuot allegers lur let, consacrà als buorfs d’amur vierschla.

Tan bon punt els hagué acompanyat a la cambra, ella es va retirar. Llavors tots dos es disposaren de bon gran a fer us del seu tàlem antic.

.

.

Odissea. Cant XXIII (fragment)
Traducció en romanx per Duri Gaudenz
a partir de la versió alemanya de J.H. Voss

Versió en català de Joan Alberich i Mariné

.

.

Vegeu: Odissea da Homer : tradüt da Duri Gaudenz tenor J.H. Voss

.

.
.

.

.

.

.

.

.

.

El plany de Briseida i el plany d’una torturada pels militars argentins. César Brie

.

.

.

Tot seguit Briseida, semblant a Afrodita d’or, quan va veure Pàtrocle destrossat pel bronze punxegut, el va abraçar i es va po­sar a gemegar fortament, mentre amb les mans s’esgarrapava els pits, el coll tendre i el bell rostre. I tot plorant, la dona semblant a les deesses deia: «Pàtrocle, la persona més grata per a mi, desgra­ciada, i per al meu cor, quan me’n vaig anar de la tenda, et vaig deixar viu i ara que hi torno, capdavanter de guerrers, et trobo mort. Així, a mi, una desgràcia em ve sempre darrere una altra desgràcia. El marit que em donaren el pare i la venerable mare, el vaig veure malmès pel bronze punxegut davant la ciutat, i també tres germans estimats, que va infantar la mare, tots van trobar el dia fatal. No, no em vas deixar plorar quan el ràpid Aquil·leu va matar el meu marit i va destruir la ciutat del divinal Mines, sinó que m’assegurares que em faries l’esposa legítima del divinal Aquil·leu, que em portaries amb les naus a Ftia i que celebraria el banquet de noces entre els mirmídons. Per això, ploro sense pa­rar la teva mort, tu, sempre tan dolç».

 Així va parlar plorant, i a continuació les dones sanglotaren, en aparença per Pàtrocle, però, de veritat, cadascuna per les seves pròpies penes.

Ilíada XIX, 276-303
Traducció de Joan Alberich i Mariné

.

.

.

.

Briseida era un altre personatge que m’interessava. És l’esclava d’Aquil·les, el qual havia arribat a la ciutat de la dona el dia de les seves noces, li havia matat el jove marit, els pares i els germans i aleshores s’havia enamorat d’ella. I aquella nit Briseida rentava del cos d’Aquil·les la sang de l’espós assassinat.

Sobre la pista de Briseida m’hi havia posat Christa Wolf, que en parla a Cassandra. Però ha estat de nou Simone Weil qui em suggerí una contraposició important. Quan Patrocle mor, Briseida el plora. Però en realitat, diu Weil, ella no està plorant pel guerrer occit, usa la mort de Patrocle per plorar per ella mateixa. Perquè l’única possibilitat concedida a un esclau per a mostrar el propi dolor és aquella de fingir de plorar pel dolor de l’amo. És l’únic moment en que Briseida pot plorar per la seva pròpia condició.

Això m’ha tornat a portar un altre cop a l’Amèrica llatina. És un testimoni, que havia usat en la primera versió del meu text –però l’he haguda de suprimir, ja que si no resultava un espectacle de cinc hores- d’una noia argentina arrestada i torturada a l’ESMA, l’Escola de Mecànica de l’Armada, a Buenos Aires, el més gran centre de detenció i tortura durant la dictadura. D’allí els segrestats sortien per anar directament als avions que procedirien a llençar-los al mar. La dona, que va sobreviure i ara treballa en el camp dels drets humans, explica com es va salvar perquè els botxins la feren treballar per a ells, ja que era molt ràpida a escriure a màquina, era una dactilògrafa. Però el dia en que la selecció nacional argentina guanya els mundials de futbol, el 1978, els seus torturadors se l’emporten, junt amb dos altres nois, a festejar pels carrers la victòria final contra Holanda 3 a 1. Estan en un cotxe descapotable i en un cert moment els militars obren la capota i ella veu tota aquella gent que festeja pel carrer, mentre dins d’ella i en el seu cos hi ha el dolor de qui ha estat torturat fins a pocs dies abans i sap be què està passant a l’ESMA i en els altres camps de concentració. Demana permís als militars per a treure el cap i comença a saludar la gent pels carrers, saluda i plora. Explica però que era molt perillós que els militars la veiéssin en aquell estat, podrien haverse posat nerviosos, sospitar. Aleshores, bromejant, els diu que està plorant per l’alegria. I la creuen.

La dona sap, talment com Briseida, que no li està permès de plorar per ella mateixa, sino que ha de fingir de provar l’emoció del torturador per poder finalment treure’s la pena de sobre, rentar-se aquell dolor, com es diria a Bolívia. Les llàgrimes són de fet la forma en que rentem el cor, ens rentem l’angoixa per conseguir respirar de nou. Briseida i aquesta dona són idèntiques, es diria que la mateixa cosa. En el text les esclaves expliquen: «No ploràvem per Patrocle mort, ploràvem per nosaltres, pel nostre propi destí d’esclaves, de presoneres de guerra. Cada una plorava el seu propi dolor». Naturalment no és una citació literal, el que recordo ara és la meva pròpia reescriptura, però aquest és el sentit de l’episodi d’Homer.

.

César Brie
Traducció (fragment) de “Riflessioni su un’Iliade andina” (5-12-2001)

.

.

[…] Briseide era un altro personaggio che mi interessava. È la schiava di Achille, il quale era arrivato alla città della donna il giorno delle sue nozze, aveva ucciso il giovane marito, i genitori e fratelli e poi si era innamorato di lei. E la notte Briseide lavava dal corpo di Achille il sangue dello sposo assassinato.

Sulla pista di Briseide mi aveva messo Christa Wolf, che ne parla in Cassandra. Ma è stata di nuovo Simone Weil a suggerirmi un con­fronto importante. Quando Patroclo muore, Briseide lo piange. Ma in realtà, dice la Weil, lei non sta piangendo per il guerriero ucciso, usa la morte di Patroclo per piangere su se stessa. Perché l’unica possibilità concessa a uno schiavo per mostrare il proprio dolore è quella di fingere di piangere per il dolore del padrone. È l’unico momento in cui Briseide può piangere per la sua stessa condizione. Ciò mi ha riportato ancora all’America Latina. C’è una testimonian­za, che avevo utilizzato nella prima versione del mio testo – poi l’ho dovuta togliere, altrimenti diventava uno spettacolo di cinque ore – di una ragazza argentina arrestata e torturata nell’ESMA, la Escuela de Mecànica de la Armada, a Buenos Aires, il più grande centro di detenzione e tortura durante la dittatura. Da lì i sequestrati usciva­no per andare direttamente negli aerei che li avrebbero scaricati in mare. La donna, che poi è sopravvissuta e oggi lavora nel campo dei diritti umani, racconta di come si è salvata perché i carnefici la fecero lavorare per loro, dato che era molto veloce a scrivere a mac­china, era una dattilografa. Ma il giorno in cui la nazionale Argentina vince i mondiali di calcio, nel 1978, lei viene portata dai suoi aguz­zini, insieme ad altri due ragazzi, a festeggiare per strada la vittoria della finale contro l’Olanda: 3 a 1. Sono in un’auto decappottabile e a un certo punto i militari aprono il tettuccio e lei vede tutta quella gente che festeggia per strada, mentre dentro di lei e nel suo corpo c’è il dolore di chi è stato torturato fino a pochi giorni prima e sa bene quello che accade all’ESMA e negli altri campi di concentramen­to. Chiede il permesso ai militari di sporgere la testa e comincia a salutare la gente per strada, saluta e piange. Racconta però che era molto pericoloso farsi vedere dai militari in quello stato, avrebbero potuto innervosirsi, sospettare. Allora scherzando dice loro che sta piangendo per la gioia. E questi ci credono.

César Brie

La donna sa, proprio come Briseide, che non le è concesso di pian­gere per se stessa, ma che deve fingere di provare l’emozione del­l’aguzzino per poter finalmente togliersi una pena di dosso, lavarsi quel dolore, come si direbbe in Bolivia. Le lacrime sono infatti la forma in cui ci laviamo il cuore, ci laviamo l’angoscia per riuscire a respirare di nuovo. Briseide e questa donna sono identiche, ci dico­no la stessa cosa. Nel testo le schiave spiegano: «Non piangevamo per Patroclo morto, piangevamo per noi, per il nostro destino di schiave, di prigioniere di guerra. Ognuna piangeva il proprio do­lore». Naturalmente non è una citazione letterale, io ricordo ormai solo la mia riscrittura, ma questo è il senso dell’episodio in Omero.

[…]

.

César Brie
Riflessioni su un’Iliade andina (5-12-2001)
Publicat a: César Brie. L’Iliade del Teatro de los Andes

.

.

 .

Cesar Brie nasce a Buenos Aires, dove si avvicina ancora ragazzo al mondo del tea­tro. A 18 anni è costretto a lasciare l’Ar­gentina e arriva in Italia con la Comuna Baires. Nel 1975 a Milano dà vita al Col­lettivo Tupac Amaru, impegnato nelle at­tività culturali di quartiere e in una ricerca teatrale che lo porterà a un’opera di rot­tura come A rincorrere il sole (1979). Dal 1981 al 1990 è in Danimarca insieme a Iben Nagel Rasmussen nel gruppo Farla e poi nell’Odin Teatret, come attore, autore e regista. Tra i titoli di questi anni Matrimonio con Dio (1982), Il paese di Nod (1986) e Talabot (1988, con la regia di Eugenio Barba). Di nuovo in Italia con Naira Gonzàlez, prepara il ritorno in America Fatina portando in scena// mare in tasca (1989) e Romeo e Giulietta (1991). Nel 1991 fonda in Bolivia il Teatro de Los Andes, una comunità teatrale internazionale con la quale ha creato spettacoli che partono dalla storia o dai clas­sici, ma calati profondamente nell’attualità: una serie di lavori esemplari destinati a girare il mondo, da Colon (1992) a Ubit in Bolivia (1994), da / sandali del tempo (1995) a L’Iliade (2000), da Dentro un sole giallo (2004) a Fragile (2005), da Otra vez Marcelo (2006) alla recente Odissea (2009). Con Titivillus ha pubblicato Dentro un sole giallo (2005).

.

.

 

[…] A l’esclau no li correspon pas, de ser fidel a la seva ciutat i als seus morts.

És quan pateix o mor un dels qui li ho han fet perdre tot , assolat la ciutat, massacrat els seus davant els ulls, és llavors que plora, l’esclau- ¿I per què? Només li són permesos llavors els plors. Fins imposats. I, en la servitud, ¿que no són sempre a punt de fluir, les llàgrimes, a la que poden fer-ho impunement?

Digué ella plorant, i gemegaren les dones,
Amb el pretext de Patrocle, cadascuna de les seves angoixes.

En cap cas l’esclau no té llicència per a expressar res, tret del que pugui complaure l’amo. És per això que, si en una vida tan trista, cap sentiment pot apuntar i animar-lo un poc, només pot ser l’amor per l’amo; al do d’estimar, tot altre camí li és barrat. Així com, al cavall junyit, els braços del carro, les regnes, el mos, li barren tots els camins fora d’un. […]

Simone Weil (París, 1909 – Ashford (Anglaterra), 1943)

 […]

 

Sinone Weil
La Ilíada o el poema de la força
Traducció al català publicada pel web traduccionssimoneweil.cat

.

.

.

.

.

César Brie

L’Iliade del Teatro de los Andes
A cura de Fernando Marchiori
Traduzzioni di Silvia Raccampo

Teatrino di Fondi / Titivillus Mostre Editoria. Corazzano (Pisa), 2010
ISBN: 9788872182987

.

.

Homer

L’Odissea

Introducció, traducció i notes de
Joan Alberich i Mariné

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

.

Simone Weil. Escrits sobre la guerra.

Traducció d’Anna Berenguer Català i Isabel Ortega Rion

Col·lecció Textures, nº 4

Edicions Bromera. Alzira, 1997

ISBN: 9788476602973

.

.

.

 

«Com ressona un buirac ple de sagetes …» d’Homer a Verdaguer

.

.

.

.

Com ressona un buirac ple de sagetes
del ballester en la robusta espatlla
[…]

Jacint Verdaguer
Canigó
(Cant II. Flordeneu)

Los balears penjada duen al braç la fona
trenada amb tres badies de cànem o de pell,
quan de sa roda encesa, que força i foc li dóna,
la pedra surt brunzenta, o aterra o fa portell.
Lo cos dels sagitaris segueix la immensa rua;
buiracs feixucs ressonen damunt sa espatlla nua,
rublerts tots de sagetes de verinosa pua
que en sa volada trenca les ales de l’aucell

Jacint Verdaguer
Canigó
(Cant VII. Passatge d’Hanníbal)

.

.

BUYRACH, bossa de tretes. Haec Pharetra, æ. Hic Corytus, ti. Qui porta buyrach. Pharetratus, a, um. Posar-se, ò penjar lo buyrach al costat. Lateri pharetram accommodare, aptare, appendere. Desguarnir, ò desarmar lo buyrach. Pharetram sagittis exarmare, exuere.

Gazophylacium catalano-latinum [1696]
Joan Lacavalleria Dulach

.

BUYRAC. s.m. Aljaba, carcax. Pharetra

Diccionario Catalán-Castellano-Latino [1803]
Joaquim Esteve i Josep Belvitges

.

.

.

.

.

[…] I Febos Apol·lo, que el va escoltar, s’enfurí cor endins i, amb l’arc i el buirac clos a banda i banda, penjats a l’espatlla, davallà dels cims de l’Olimp. Ressonaven les fletxes a la seva esquena mentre, furibund, avançava. I feia via semblant a la nit. Es deturà lluny de les naus i etzibà, ràpid, una sageta. Fou paorós l’esclafit del seu arc argentí. De primer atacava les mules i els gossos rabents, però després apuntava el dard agut contra els guerrers i els l’engegava. I eren nombroses les pires de mort que cremaven sens fi.

Montserrat Ros i Ribas [2005].

.

.

.

[…] I Febos Apol·lo va atendre’l,
perquè amb el cor indignat baixà de l’Olimp, de les piques,
amb l’arc al coll i el buirac tapat per damunt i per sota.
Van brunzir les fletxes, és clar, quan ell es va moure
rere de l’aïrat, que talment com a nit caminava.
Va asseure’s lluny de les naus, tirà amb encert una fletxa
i un pom d’esclats de por brogí de l’arc fet de plata.
Primer anava apuntant les atzembles i els gossos veloços,
després ja els tirava dards de punta de pi sense errar-hi:
denses pires de morts ja sempre més hi cremaren.

Manuel Balasch [1997]

.

.

.

 

[…] I Febos Apol·lo el va escoltar; va baixar dels cims de l’Olimp irritat en el seu cor, portant a les espatlles l’arc i el buirac ben tapat en ambdós costats. Les fletxes ressonaven a la seva esquena, quan ell, indignat, es movia; i avançava semblant a la nit. Es va asseure lluny de les naus i va disparar una sageta. Un espetec esgarrifós va sortir del seu arc argentí. De primer tocava les mules i els gossos veloços, però després, tot engegant sagetes punxegudes, disparava contra els homes mateixos. I nombroses pires de cadàvers cremaven constantment.

Joan Alberich i Mariné [1996]

.

.

.

[…] i va exaudir-lo Febos Apol·lo,
que s’afuà, cims avall de l’Olimp amb el cor encès d’ira
i amb el buirac, ben clos als dos caps, i l’arc a l’espatlla.
Quan es mogué, quimerut, les seves fletxes dringaren
sobre l’esquena i partí semblant a la nit. Va apostar-se
lluny de les naus, després amollà la seva sageta.
L’arc d’argent engegà una esglaiosa dringada. D’antuvi
mules i gossos rabents va escometre, després sobre els homes
va disparar i dirigir les seves sagetes punxudes,
mentre espesses fogueres cremaven morts de continu.

Miquel Peix [1978]

.

.

.

[…] i Febus Apol·lo va atendre’l;
cordolgut davallà per les olímpiques serres
amb l’aljava de doble coberta i l’arc a l’espatlla.
Del déu indignat fressejaven els dards a l’esquena
quan ell es movia; així com la nit avançava.
Lluny de les naus assegut disparà llavors una fletxa
i de l’arc argentat terrible brunzit va sortir-ne.
Va escometre primer les bísties i els cans ivarsosos
mes ben tost disparà contra els homes la fletxa puntuda
que engegava, i amb morts a desdir cremaven les pires.

Manuel Balasch [1971]

.

.

.

[…] i l’escoltà Febos Apol·ló, el qual, enfellonint-se en son cor, davallà de les carenes de l’Olimp amb l’arc i el clos buirac a l’espatlla. Sonaren les sagetes sobre l’espatlla de l’enutjat, quan aquest començà de moure’s. Caminava, assemblant-se a la nit. Després s’assegué lluny de les naus, tirà una sageta, i l’arc d’argent féu un paorós brunzit. Començà per atènyer els muls i els cans lleugers, però no trigà a ferir-los a ells mateixos, endreçant-los punyent sageta, i des de llavors cremaven sempre nombroses pires de cadàvers.

Lluís Segalà i Estalella

.

.

.

 […] I l’oïa Febos Apòl·lon.
I dels cims de l’Olimp davallà cor-irat, de seguida.
Duia l’arc i el buirac, ben tancat tot entorn, a l’espatlla;
i ressonaven del déu irritat a l’espatlla les fletxes
amb el moure’s d’ell, i semblava la nit, avançant-se.
Un tros lluny de les naus es parà, i avià una sageta,
i un horríson brunzit de l’arc argentí s’expandia.
Atacava d’antuvi les mules i els cans ociosos;
però aprés, etzivant ja la fletxa punyent contra els homes,
els colpia. I de morts pires sempre cremaven, espesses.

Josep Mª Llovera

.

.

.

[…] e Fèbus-Apòlon l’eczaudí. Llà-donchs avallà dels altismes olímpichs, irritat en son cor, portant a les espatlles l’arch e la aljava tapada d’abdós caps. Al moure-s lo déu irat, les sagetes tótes ressonen demunt seu; s’avança tenebrós com la nit. Per fí, detura-s lluny dels vaxells, e llança una sageta: l’arch d’argent donà un sò terrible. De primer, colpí los rocins e los cans corredors; emperò aprés, llançant mortal sageta, fereix en los guerrers; e instantment cremaven en les fogueres un munt de cossos morts.

Antoni Bulbena Tosell. Manuscrit  Bul 113 (ms.) de la Biblioteca Nacional de Catalunya. [1903 – 1923]

.

.

.

[…] Apolo ou sa pregaria, y baixa de las cimas del Olimpo; plé d’ ira ‘l cor, portant l’ arch en las espatllas y ‘l carcax tancat; á cada pas del deu airat ressonan demunt d’ ell las sagetas; s’ avansa temible com la nit. De sopte, ‘s detura lluny de las naus, y dispara la primera fletxa; l’ arch d’ argent fá un só terrible. Pel prompte destrueix las caballerías y ‘ls gossos ágils; més tot seguit lo deu dirigeix contra ‘ls guerrers un dart amarch, y d’ allavors gran nombre de fogueras no donava l’ abast á cremar los morts.

Conrad Roure [1879]

.

.

.

.

.

Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964)

[…]

Jo encara no tenia quinze anys, però ja em sabia de mossèn Cinto almenys quinze-cents versos de memòria. Al col·legi dels jesuïtes, on acabava de terminar el curs amb el greu contratemps que he contat, la literatura cata­lana, antiga o moderna, no ens l’ensenyaven ni gota. A casa meva, però, hi havia tots els llibres de mossèn Cinto: des d’una edició de L’Atlàntida, feta a París, i una altra, també francesa, del Canigó (totes dues amb el text català encarat a la traducció en prosa), fins a les Flors del Calvari, els Idil·lis i cants místics i el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, aquella seva narració tan planera i senzi­lla, tan saborosa, que jo havia llegit una dotzena de vega­des i encara avui m’encisa profundament, com el pa ar­caic, fet amb farina pròpia, pastat i cuit a casa.

En tots els llibres de mossèn Cinto, jo hi trobava un plaer únic, que no sabia definir, però que no em donaven els altres escriptors catalans, i ni remotament els caste­llans que ens havia fet conèixer el bon pare Moreu. Aquell encís de mossèn Cinto, per mi, venia menys de les coses que deia que de la manera com les deia, ama­gant dintre els seus mots una força màgica que els il·luminava amb una claror incomparable, donant-los en­sems una substància plenament saborosa. Era el geni de l’idioma que em parlava amb la veu d’ell. Recordo que sovint jo havia demanat a la gent gran en què consistia aquell estrany poder de mossèn Cinto. I tot­hom em responia el mateix: “El seu secret està en això: que és un pagès de la Plana de Vic i coneix de naixença aquell català tan pur i bo de la gent camperola.” Era l’ex­plicació més corrent que llavors es donava del miracle de mossèn Cinto. I fins semblava clara, però era radical­ment falsa. Jo ho intuïa vagament, perquè no em satis­feia gens ni mica. Quan obria un dels poemes de Verda­guer i hi trobava, per exemple, encastat amb una gràcia i una naturalitat sobiranes, un vers així:

com ressona el buirac ple de sagetes

que no se m’encallava a la boca, tot obligant-me a recór­rer al diccionari per entendre’l bé; i, un cop ben comprès, desxifrades les dues paraules de mi inconegudes que con­tenia, em donava un goig meravellós que m’obligava a redir-lo i a passar-me’l pels llavis tot el dia, llavors veia ben clar que aquella explicació de l’encís del poeta era del tot superficial. Els pagesos de la Plana de Vic no hi par­laven pas, d’aquella manera, ni haurien entès un vers semblant, per més vegades que els l’haguessin dit. I l’ex­traordinari, per mi, era comprovar que els altres poetes catalans, que jo igualment llegia, i molts dels quals ja co­neixia de vista, també n’hi posaven, de mots obscurs, a les seves poesies, però instantàniament s’hi veien, com una taca en un llençol o com un escull que treu el cap en­mig de la mar plana. Fins anys després no vaig saber que aquell fenomen, llavors inexplicable per mi, era el fet su­perior, el “miracle”, que posa mossèn Cinto en un cim solitari i únic, per damunt de tots els altres escriptors, so­vint més savis o més plens, de la nostra Renaixença. Mossèn Cinto, més que un poeta excepcional, és el geni plasmador del català ressuscitat el segle XIX.

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig del 1845 – Vallvidrera, Barcelonès, 10 de juny del 1902)

[…]

Agustí Calvet (Gaziel)
Tots els camins duen a Roma. Memòries
VIII. L’enterrament de mossèn Cinto (13 de juny de 1902)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Joan Lacavalleria i Dulach

Gazophylacium Catalano-Latinum
dictionibus phrasibus illustratas,
ordine literario comprehendens

Antonium Lacavalleria

Barcelona, 1696

.

.

.

Antonio Jutglà Font, Joaquim Esteve i Josep Belvitges

Diccionario Catalán-Castellano-Latino 

Oficina Tecla viuda Pla

Barcelona, 1803

.

.

.

Homer

Ilíada. Vol. I

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2005

ISBN: 8472258599

.

.

.

Homer. La Ilíada.

Traducció i notes de Manuel Balasch.

Proa

Barcelona, 1997.

ISBN: 9788482564098

.

.

.

Homer

La Ilíada

Introducció, traducció i notes de
Joan Alberich i Mariné

Barcelona 1996. ISBN: 9788474108880

.

.

Homer.

La Ilíada

Traducció poètica de Miquel Peix

Editorial Alpha. Barcelona, 1978

ISBN: 8472251195

.

.

.

Homer. La Ilíada.

Traducció íntegra, directa i

en vers per Manuel Balasch.

Biblioteca Selecta nº 446.

Editorial Selecta. Barcelona, 1971.

.

.

.

Homer. Ilíada,

amb la versió directa i literal de
Lluís Segalà i Estalella
— Cant primer —

Extret del Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona nº 103.
Impremta de la Casa Provincial de la Caritat. Barcelona, 1930.

.

.

.

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica.

Sabadell, 1975

.

.

.

Iliada

Poema en XXIV cants d’Homero,

traduhit en prosa catalana per Conrad Roure.

Estampa de Leopoldo Domenech.

Barcelona 1879

.

.

.

Gaziel

Tots els camins duen a Roma
Història d’un destí (1893-1914)
Memòries I

Les millors obres de la literatura catalana, 68
Edicions 62 i la Caixa
Barcelona, 1981

.

.

.

.

 

 

L’amor entre herois. El dol per la pèrdua del company: Aqui·les i Patrocle; Gilgameš i Enkidu; David i Jonatan.

.

.

.

Així va parlar i un negre núvol d’aflicció va cobrir Aquil·leu, que va agafar pols recremada i la va escampar damunt del seu cap. Va enlletgir el seu rostre afavorit, i la cendra negrosa li embrutava la túnica de nèctar. Ell mateix, tan alt com era, es va ajaçar a la pols en un bon espai i amb les mans s’esbullava els cabells i se’ls arrencava. Les serventes, que Aquil·leu i Pàtrocle s’havien assignat com a botí, afligides en el seu cor, cridaven molt fort i corrien cap a la porta al voltant de l’impetuós Aquil·leu. Totes es colperaven el pit amb les mans, i els membres de cadascuna es desferen. Des de l’altra banda, Antíloc sanglotava tot vessant llàgrimes, i  agafava les mans d’Aquil·leu. El seu cor noble gemegava, perquè tenia por que no es tallés el coll amb el ferro. Aquil·leu va llançar un plany terrible. El va sentir la seva mare venerable, asseguda a les profunditats del mar al costat del seu pare ancià, i de seguida va esclafir a plorar.

.

Odissea, XVIII
Versió de Joan Alberich

.

.

…Down on your knees, Achilles. Further down.
Now forward on your hand and thrust your face into the filth,
Push filth into your open eyes, and howling, howling,
Sprawled howling, howling in the filth,
Ripping out locks of your long redcurrant-coloured hair,
Trowel up its dogs hit with your mouth.
… Gods have plucked drawstrings from your head
And from the template of your upper lip
Modelled their bows. Not now. Not since
Grief has you by the neck, and sees you lift your arms to Heaven,
Then pistol-whips that envied face
As your prize shes —careless, disordered, knees giving way—
Rushed out to you, knelt down around you, close to you,
Slapping their bodies furiously, raising:
… ‘Eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee …’
…… ‘Eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee …’
……… ‘Eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee …’
You sank, throat back, thrown back; your voice
Thrown out across the sea to reach your source.
.
Christopher Logue
War Music

.

.

.

 

 

Giovanni Battista Tiepolo
Tetis consolant Aquil·les
(per la mort de Patrocle).
Fresc. 1757
Villa Valmarana. Vicenza, Itàlia

.

.

.

.

THE TRIUMPH OF ACHILLES
.
In the story of Patroclus
no one survives, not even Achilles
who was nearly a god.
Patroclus resembled him; they wore
the same armor.
.
Always in these friendships
one serves the other, one is less than the other:
the hierarchy
is always apparent, though the legends
cannot be trusted—
their source is the survivor,
the one who has been abandoned.
.
What were the Greek ships on fire
compared to his loss?
.
In his tent, Achilles
grieved with his sole being
and the gods saw
.
he was a man already dead, a victim
of the part that loved,
the part that was mortal.
.
Louise Glück
The triumph of Achilles

.

.

.

.

.

PLANY DE GILGAMEŠ PER LA MORT D’ENKIDU

.

A la primera claror del dia arborarà la veu dient:
Escolteu, pròcers d’Uruk! Ploro per Enkidu, el meu company,
gemego amb amargors de dona en dol pel meu germà.
L’ase salvatge i la gasela que et van fer de pare i de mare, Enkidu,
ploren per tu.
Ploren per tu
els animals de quatre peus que amb tu es criaren.
Plora per tu
tot el que hi ha de salvatgí per planes i pastures.
Cruixen de nit i dia
els camins del bosc de cedre que estimaves.
Que plorin, doncs, per tu
els pròcers de la ben murada Uruk,
i que la mà que beneïa s’obri.
Enkidu, germà meu! Tu eres la destral que duia al flanc,
la força del meu braç, l’espasa del meu cint,
l’escut que m’emparava, la túnica que em vestia,
l’ornament de goig que jo portava.
Escolta quin ressò de mare en dany rodola pel país.
Ploreu, camins que fèiem junts, bèsties que caçàvem,
tigres i panteres, lleons i lleopards, isards i cervos!
Ploreu, daines i braus!
Plora per tu la munyanya on vam pujar a degollar el guarda;
plora per tu el riu que vorejàvem passejant;
plora per tu l’Ula d’Elam i el dolç Eufrates
on omplírem els bots d’aigua una vegada.
Ploren per tu els guerrers de la ben murada Uruk
on caigué mort el Brau Celest.
Plora per tu el poble enter d’Eridu.
Gemeguen per tu els llauradors i els segadors
que et duien el gra a casa.
Gemeguen per tu els servents que ungien el teu cos.
És un lament
la cortesana que t’ungia amb olis olorosos.
Són un lament les dones de palau que et menaren la muller
guarnida amb l’anell que li havies triat tu.
I els teus joves germans, com si fossin fembres,
van amb els llargs cabells desfets en dol.
Un destí maligne t’ha robat!
Oh jove germà meu, Enkidu, company dolç,
quin son t’ha vingut ara?
T’has perdut en la fosca i ja no em sents.

.

Gilgameš. Tauleta VIII
Versió de Segimon Serrallonga
Versions de poesia antiga

.

.

.

.

COMPLANTA DE DAVID PER SAÜL I JONATAN

.

David va compondre aquesta complanta per Saül i pel seu fill Jonatan, i va ordenar que la gent de Judà l’aprengués. És el cant de l’Arc. Es troba escrit en el Llibre del just. Diu així:

.

“L’esplendor d’Israel jeu morta a les altures.
Com han caigut els guerrers ardits!
No ho diguéssiu pas a Gat,
no dugueu la nova als carrers d’Ascaló;
se n’alegrarien les noies filistees,
ho celebrarien les filles dels incircumcisos.
Muntanyes de Guilboa,
que no caiguin damunt vostre ni pluja ni rosada;
que no siguin fèrtils els vostres camps,
perquè aquí ha estat deshonrat
l’escut dels més ardits:
l’escut de Saül, untat no pas amb oli,
sinó amb sang d’enemics, amb greix de guerrers.
L’arc de Jonatan no es feia mai enrere!
L’espasa de Saül no tornava mai de buit!
Saül i Jonatan, amables, encisadors,
inseparables en la vida i en la mort,
més rapids que les àguiles,
més valents que els lleons!
Noies d’Israel, ploreu per Saül,
que us engalanava amb porpra i robes fines
i us guarnia d’or les vestidures.
Com han caigut els guerrers ardits enmig de la batalla!
Jonatan jeu mort a les altures.
Quin dolor sento per tu,
germà meu, Jonatan,
tant com m’encisaves!
El teu amor m’era més meravellós
que l’amor de les dones.
Com han caigut els guerrers ardits!
S’han esvaït les seves armadures.”

.

Segon llibre de Samuel, 1,17-28
Versió de la Bíblia catalana interconfessional

.

.

.

.

.

Homer

L’Odissea

Introducció, traducció i notes de
Joan Alberich i Mariné

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

.

.

Logue’s Homer

War Music

faber and faber. London, 2001

ISBN: 9780571209071

.

.

.

.

Louise Glück

Poems 1962 – 2012

Farrar, Straus and Giroux. New York, 2012

ISBN: 9780374534097

.

.

.

.

Segimon Serrallonga

Versions de poesia antiga

Edicions 62 – Empúries. Barcelona, 2002

ISBN: 9788429750843

.

.

.

.

La Bíblia
Traducció interconfessional

Associació Bíblica de Catalunya / Ed. Proa

Il·lustrada per Perico Pastor

Barcelona, 2012
ISBN: 9788475883380

.

.

.

 

Jacob i Ulisses, el Gènesi i l’Odissea, la pell de cabrit i la pell del xai

.

.

I s’esdevingué que Isaac envellí, i sos ulls s’afebliren que no hi veia. Crida ell, doncs, Esaú son fill major i li diu:

—Fill meu.

—Vetme aquí, li respòn.

Diu: —Ja veus que só vell i no sé jo el dia del meu morir. Si ara, doncs, preníes tu els teus estres de caçar, el teu buirac i el teu arc, i sortíes a la foresta i em caçaves una peça; que em faràs un requisit, com me sab bo, i me el portaràs i menjaré i així, abans no em mori, et beneïrà l’ànima mia.

Rebeca escoltava, de mentre que Isaac parlava amb son fill Esaú, i just sortia Esaú al defora, a caçar una peça per son pare, crida Rebeca son fill Jacob i li diu: —Mira, he oït ton pare parlar amb ton germà Esaú i com li deia: Porta’m caça i fes-me un requisit, que menjaré i aixís, a la faç de Jahvè, abans no em mori, et beneïré. Ara, doncs, fill meu, escolta ço que et dic i ço que et man: Vas al bestiar i m’agafes d’allí dos bells cabridets; que en faré un requisit, com bo li sab, per ton pare, i a ton pare ho portaràs, i en menjarà i aixís ell, abans no es mori, et beneïrà. 

I respòn Jacob a sa mare Rebeca: —Sí, però mon germà Esaú és home pilós i jo home llis i si el pare em palpa, no sia jo als seus ulls com qui escarneix  i no adugui jo sobre meu maledicció i no benedicció.

I sa mare, per tota resposta li fa: —Damunt mí aquesta maledicció teva, fill meu! Creu ço que et dic: Ves i porta.

Anà, doncs, a cercar-ho i ho portà a sa mare. I ja en fa sa mare el requisit, com bo li sabía a son pare. I pren Rebeca les vestidures d’Esaú son fill major, les bones, que ella les tenía a casa, i les posa a son fill petit Jacob; després, amb les pells dels cabridets, li embolca les mans i les llisors del coll i dóna a son fill Jacob, a la mà, el requisit i el pa que havía fet. I entra ell a son pare i li diu: —Mon pare.

—Vetme aquí, fa ell. I qui ets tu, fill meu?

Respòn Jacob a son pare: Só Esaú, el teu primogènit. He fet ço que em manares. Lleva’t, doncs, i sèu, que menjaràs de la meva caça, per tal com em beneeixi la teva ànima.

I fa Isaac a son fill: —Com tantost n’has trobada, fill meu?

Diu: —Oh, és que Jahvè, ton Deu, me la feta venir al davant.

Llavors Isaac diu a Jacob: —Si t’atançaves, que et palparía, fill meu, a veure si ets o no el meu fill Esaú.

Jacob s’atançà a Isaac son pare. I ell tot palpant-lo, deia:  

La veu, la veu és de Jacob;
Mes les mans, les mans són d’Esaú.

I poc ell el conegué, car eren les seves mans, com les mans de son germà Esaú, piloses.

I aixís és com el beneí:

Diu: —Tu ets mon fill Esaú?

Respòn ell: —Jo.

Diu: —Porta, doncs, que menjaré de la caça de mon fill i et beneïrà l’ànima mia. I l’hi porta i menjà. I li posà vi i begué. Acabat, li diu Isaac a son pare: —Atança’t, fill meu, i besa’m. Ell s’atançà i el besà. I amb la olor com sentí de ses vestidures aixís el beneía, dient:

…Cert, la olor de mon fill!
Com la olor de la foresta
que Jahvè ha beneït.
…Deu te dó de la rosada del cel
i de la grassor de la terra:
forment i most en abundor.
…Pobles te serveixin
i nacions se t’ajupin.
…Sies  senyor de tos germans,
corbin-se a tu els fills de ta mare.
…Qui et maleïrà, maleït sia!
Qui et beneïrà, beneït serà.

.

Gènesi, 27

Versió de Frederic Clascar (1915)

.

.

.

Robert Crumb
The Book of Genesis Illustrated

Robert Crumb
The Book of Genesis Illustrated

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

 

.

.

.

.

.

.

»Així van parlar mentre s’allunyaven. I el meu cor va riure que el meu nom i la meva astúcia perfecta els haguessin enganyat. El ciclop gemegava recargolant-se de dolor i, palpant amb les mans, retirà el pedrot de l’entrada. Es va asseure a la porta estenent les dues mans per si enxampava algú que volgués anar cap a l’eixida entre les ovelles. Car s’esperava en el seu interior que jo seria tan estúpid. Però jo, mentrestant, meditava com ens ho fa­ríem per poder-nos escapar de la mort, tant els meus companys com jo mateix. Vaig rumiar tota mena d’en­ganys i d’astúcies, perquè ens hi anava la vida i el perill era gran i imminent. I aquesta fou la decisió que en el cor em va semblar la millor. Hi havia uns marrans ben peixats, plens de llana, magnífics i grossos, que tenien els flocs de color violeta. Els vaig lligar en silenci amb vímets fàcils de trenar, aquells en què dormia el ciclop monstruós que no coneixia les lleis divines, agafant els animals de tres en tres. El del mig portava un home a sota i els altres dos anaven a cada costat per salvar els meus companys. Tres marrans, doncs, portaven un home. Aleshores jo, que ja m’havia fixat en un moltó del ramat, de molt el més gros de tots, el vaig agafar per l’esquena i em vaig cargolar sota el seu ventre tofut. Així, doncs, amb les mans fermament arrapat a la llana divina, m’hi aguantava amb ànim pacient. Així, sospirant, esperàvem l’Aurora divina.

»Quan va aparèixer l’Aurora de dits rosats, la filla del matí, el monstre va fer sortir a pasturar els mascles del ramat. Les femelles belaven pel corral sense munyir, perquè tenien les mamelles plenes. El seu amo, afligit per dolors fortíssims, palpava el llom de tots els moltons que estaven drets. L’innocent no es va pensar pas que els companys estaven lligats sota el pit de les ovelles llanudes. L’últim mascle del ramat que es va dirigir cap a la porta va ser el marrà carregat de llana i de mi, que pensava coses no pas lleugeres. El corpulent Polifem, tot palpant-lo, li va lir: “Moltó estimat, ¿per què surts el darrer del ramat? Abans mai no anaves al darrere de les ovelles; al contrari, eres el primer que pasturaves les tendres flors de l’herba fent passes llargues, el primer a arribar a l’aigua corrent dels rierols, el primer que desitjaves tornar a l’esta­ble a la tarda. Ara, en canvi, ets el darrer. Sens dubte enyores l’ull del teu amo, que ha desullat un home malèfic amb els seus companys miserables, després d’haver-me fet perdre el seny amb vi. Sí, Ningú, que jo t’asseguro que no s’ha pas escapat de la perdició. Ai, si tinguessis sentits com jo i poguessis dir-me on s’amaga per evitar la meva fúria, aviat el cervell se li escamparia pertot arreu de la cova, quan l’esclafés a terra, i el meu cor s’alleujaria dels mals que m’ha causat aquest no-res de Ningú”.

.

Odissea, IX

Traducció de Joan Alberich

.

Apel·les Fenosa
Polifem

Il·lustració de Joan Vila, D’Ivori, a
“Ulisses y Polifem en la Rondallística catalana”

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Hay otra gran escena de la Biblia, la bendición de Jacob por su padre Isaac, que se aclara ante la idea de que la sustitución sacrificial tiene por objeto engañar la violencia, y aclara a su vez nuevos aspectos de esta idea.

Isaac es viejo. Ante la idea de que su muerte está próxima, quiere bendecir a su hijo mayor Esaú; antes le pide que vaya a cazar y que le traiga un «plato sabroso». Jacob, el menor, que lo ha oído todo, previene a su madre Raquel. Esta aparta dos cabritos del rebaño familiar y prepara con ellos un sabroso manjar que Jacob se apresura a ofrecer a su padre, haciéndose pasar por Esaú.

Isaac es ciego, pero Jacob sigue sintiendo el temor de ser identificado por la piel de sus manos y de su cuello, que es lisa y no velluda como la de su hermano mayor. Raquel tiene la afortunada idea de recubrir esta piel con el pellejo de los cabritos. El anciano palpa las manos y el cuello de Jacob pero no reconoce a su hijo menor, y le da su bendición.

Los cabritos sirven de dos maneras diferentes para engañar al padre, es decir, para alejar del hijo la violencia que le amenaza. Para ser ben­decido y no maldecido, el hijo debe hacerse preceder ante el padre por el animal que acaba de inmolar y que él le ofrece en alimento. Y el hijo se disimula, literalmente, detrás del pellejo del animal sacrificado. El animal siempre aparece interpuesto entre el padre y el hijo. Impide los contactos directos que podrían precipitar la violencia.

Dos tipos de sustitución entrechocan en esta ocasión: la de un herma­no por el otro y la del hombre por el animal. El texto no admite explí­citamente que la primera sirve en cierto modo de pantalla a la segunda.

Al desviarse de manera duradera hacia la víctima sacrificial, la violen­cia pierde de vista el objeto apuntado inicialmente por ella. La sustitución sacrificial supone una cierta ignorancia. Mientras permanece en vigor, el sacrificio no puede hacer patente el desplazamiento sobre el que está ba­sado. No debe olvidar completamente ni el objeto original ni el desliza­miento que permite pasar de este objeto a la víctima realmente inmolada, sin lo cual ya no se produciría la sustitución y el sacrificio perdería su eficacia. La escena que acabamos de leer responde perfectamente a esta doble exigencia. El texto no relaciona directamente la extraña superche­ría que define la sustitución sacrificial, pero tampoco la pasa por alto; la mezcla con otra sustitución, nos la deja entrever pero de manera indirecta y huidiza. O sea, que quizás posee el mismo un carácter sacrificial. Pre­tende revelar un fenómeno de sustitución pero existe otro que se oculta a medias detrás del primero. Da pie para creer que en este texto aparece el mito fundador de un sistema sacrificial.

El personaje de Jacob va frecuentemente asociado a la manipulación astuta de la violencia sacrificial. En el universo griego, Ulises desempeña en ocasiones un papel bastante parecido. Conviene comparar la bendición de Jacob en el Génesis con la historia del cíclope en la Odisea, especialmente la maravillosa artimaña que permite al héroe escapar finalmente del mons­truo.

Ulises y sus compañeros están encerrados en el antro del Cíclope. Cada día, éste devora a uno de ellos. Los supervivientes acaban por ponerse de acuerdo para cegar conjuntamente a su verdugo con una estaca infla­mada. Loco de rabia y de dolor, el Cíclope obstruye la entrada de la gruta para apoderarse de sus agresores cuando intenten escapar. Sólo deja salir a su rebaño, que debe ir a pastar fuera. De la misma manera que Isaac, ciego, busca a tientas el cuello y las manos de su hijo pero sólo encuentra el pellejo de los cabritos, el Cíclope palpa al pasar los lomos de sus ani­males para asegurarse de que son los únicos que salen. Más astuto que él, a Ulises se le ha ocurrido la idea de ocultarse debajo de una oveja; agarrán­dose a la lana de su vientre, se deja llevar por ella hasta la vida y la libertad.

La comparación de ambas escenas, la del Génesis y la de la Odisea, hace más verosímil la interpretación sacrificial de ambas. En cada ocasión, llegado el momento crucial, el animal es interpuesto entre la violencia y el ser humano al que busca. Los dos textos se explican recíprocamente; el Cíclope de la Odisea subraya la amenaza que pesa sobre el héroe y que queda oscura en el Génesis; la inmolación de los cabritos, en el Génesis, y la ofrenda del sabroso guiso desprenden un carácter sacrificial que corre el peligro de pasar desapercibido en la oveja de la Odisea.

.

René Girard

La violencia y lo sagrado

Traducción de Joaquín Jordá

.

.

.

.

El Gènesi

Versió segons els textos originals i amb

anotació de Mn. Frederic Clascar

Institut de la Llengua Catalana

Barcelona, 1915

.

.

.

The Book of Genesis

Illustrated by R. Crumb

Jonathan Cape

London, 2009

ISBN: 97802240778092

.

.

.

Homer

L’Odissea

Introducció, traducció i notes de
Joan Alberich i Mariné

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

.

.

Mercè Ventosa.

Ulisses i Polifem en la Rondallística catalana.

Publicacions de la Secció de Folk-lore del

«Centre Excursionista de Catalunya»

Tipografia «L’Avenç». Barcelona 1910

.

.

.

René Girard

La violencia y lo sagrado

Traducción de Joaquín Jordá

Colección Argumentos, 70

Ed. Anagrama. Barcelona, 2012

ISBN: 9788433900708

.

.

.

 

La lleva dels homes és com la de les fulles. Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada

.

.

.

                    I

  Recuerde el alma dormida,
avive el seso e despierte
contemplando
cómo se passa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando;
cuán presto se va el plazer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parescer,
cualquiere tiempo passado
fue mejor.

                    II

  Pues si vemos lo presente
cómo en un punto s’es ido
e acabado,
si juzgamos sabiamente,
daremos lo non venido
por passado.
Non se engañe nadie, no,
pensando que ha de durar
lo que espera
más que duró lo que vio,
pues que todo ha de passar
por tal manera.

                    III

  Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
qu’es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
e consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
e más chicos,
allegados, son iguales
los que viven por sus manos
e los ricos.

.
Jorge Manrique
Coplas a la muerte de su padre

.

.

Instante de Glauco y Diomedes
.
Una palabra, un claro pensamiento
detuvo el mal, “como la miel del higo
cuaja la leche”, y arrastró consigo
la odiosa fiebre y el fragor sediento:

una palabra a cuyo encantamiento
se reconoce amigo el enemigo.
Y era el cielo de Tróade testigo,
y la palabra se llevaba el viento:

Sombra somos delgada y desvalida;
muy antes que Manrique lo dijera,
lo dijo Glauco y lo escuchó el Tidida:

Que somos la verdura de la era,
marchitas hojas que la fronda olvida
a cada turno de la primavera.
.
Alfonso Reyes
Homero en Cuernavaca

.
.

.
«Aquesta és la cosa més bella de l’home de Quios:
com la generació de les fulles, és igual la dels homes.»
.
(Simònides, frag. 19 West)
Versió de Jaume Pòrtulas

.

.

.

.

.

«Fill de Tideu, magnànim: ¿què em preguntes pel llinatge?
És com la lleva de les fulles, la dels homes.
Unes fulles el vent les escampa per terra, i unes altres el bosc
en esplet les fa néixer, i ve la primavera.
El mateix amb les lleves dels homes: l’una neix, l’altra s’acaba».
.

Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada
Versió de Jordi Cornudella (Les bones companyies)

.

.

.

.

.

L’il·lustre fill d’Hipoloco, respond en aquestos termes:
—Magnànim fill de Tideo, ¿perqué ‘m preguntas pel meu orígen? Las generacions dels homes, son com las de las fullas. Lo vent tira las fullas per terra, més lo fecundo bosch ne produheix d’altras, y l’estació primaveral retorna; aixís mateix la rassa dels humans neix y passa.
.

Iliada d’Homero
Traduhit en prosa catalana per Conrad Roure (1879)

.

.

.

I li digué, responent, el fill honorable d’Hippòloc:
“Oh magnànim Tideida: ma gènera, com la demanes?
Com de les fulles la gènera, tal és igualment la dels homes.
Fulles escampa el vent, per terra; d’altres la selva
néixer en fa, brostant; i ve primavera altra volta.
Tal les gèneres d’homes, que mentre una neix, altra falla.
.

Quinze rapsòdies de la Ilíada d’Homer
Josep Mª Llovera (c. 1930-1940).

.

.

.

I llavors li digué el fill il·lustre d’Hipòloc:
«Magnànim fill de Tideu! Per què la naixença em preguntes?
Així com la de les fulles és la nissaga dels homes:
unes fulles, el vent les escampa per terra, mes d’altres
en té la fronda del bosc quan l’hora vernal li arriba;
així els llinatges dels homes: l’un neix i l’altre s’acaba.
.

Homer. La Ilíada
Traducció de Manuel Balasch (1971)

.

.

.

El gloriós fill d’Hipòloc, llavors, a son torn, va respondre:
Fill de Tideu magnànim, per què em preguntes ma raça?
Tal esdevé la naixença de fulles, tal la dels homes.
Unes per terra són escampades pel vent, unes altres,
en arribar el temps vernal, el bosc verdejant les fa créixer.
Tal la raça dels homes, neixen uns, d’altres moren.
.

Homer. La Ilíada.
Traduida en hexàmetres catalans per Miquel Peix (1978)

.

.

.

Al seu torn, l’il·lustre fill d’Hipòloc li va dir: «Tidida magnànim, ¿per que em preguntes el meu llinatge? Tal com és la naixença de les fulles, així és també la dels homes. Les fulles, unes el vent les escampa per terra, altres el bosc les fa créixer brotant, i arriba el temps de la primavera. Així és el llinatge dels homes, un neix i un altre mor.

Homer. La Ilíada.
Traducció de Joan Alberich i Mariné (1996)

.

.

.

I li féu, al seu torn, el fill il·lustre d’Hipòloc:

«Magnànim fill de Tideu, per què pel llinatge em preguntes?
El llinatge dels homes no és altre que el de les fulles.
Unes el vent les escampa per terra, i d’altres brotonen,
quan és la primavera i el bosc germina, a la selva:
així els llinatges dels homes, l’un neix i l’altre s’acaba.
.

La Ilíada. Homer
Traducció i notes de Manuel Balasch (1997)

.

.

.

I el preclar fill d’Hipòloc, li va respondre al seu torn:

«Valerós Tidida, ¿per què el llinatge em preguntes? Així com el de les fulles és l’humanal llinatge. El vent escampa unes fulles per terra, i el bosc frondós en fa néixer unes altres, que apunten quan és primavera. D’igual manera esdevé entre els humans: uns vénen a la vida i uns altres s’extingeixen.

.

Homer. Ilíada
Traducció de Montserrat Ros i Ribas (2007)

.

…

.

.

.

Like leaves who could write a history of leaves
The wind blows their ghosts to the ground
And the spring breathes new leaf into the woods
Thousands of names thousands of leaves
When you remember them remember this
Dead bodies are their lineage
Which matter no more than the leaves
.
Alice Oswald
Memorial [pàg. 73] (2011)

.

.

.

Adonc Glaucus, auec Grace & Audace,
Luy respondit. T’enquiers tu de ma Race?
Le Genre humain est Fragile, & Muable
Comme la Fueille, & aussi peu perdurable.
Car tout ainsi qu’on voit les Branches vertes,
Sur le Printemps, de fueilles bien couuertes,
Qui par les vents d’Autumme & la Froidure,
Tumbent de l’Arbre, & perdent leur verdure,
Puis de rechef, la Gelée passée,
Il en reuien en la place laissée:
Ne plus ne moins est du lignage humain:
Tel est huy vif, qui fera mort demain.
S’il en meurt vng, vng aultre vient à naistre:
Voila comment se conserve leur estre.

.
Hugues Salel
Les dix premiers livres de l’Iliade d’Homere (1545)

.

.

.

[…] ‘Why dost thou so explore.’
Said Glaucus, ‘of what race I am, when like the race of leaves
The race of man is, that deserves no question? Nor receives
My being any other breath. The wind in Autumne strowes
The earth with old leaves; then the Spring the woods with new endowes—
And so death scatters men on earth, so life puts out againe
Man’s leavie issue.

.
George Chapman
Homer’s Iliad (1598)

.

.

.

“What, or from whence I am, or who my sire,
(Replied the chief,) can Tydeus’ son inquire?
Like leaves on trees the race of man is found,
Now green in youth, now withering on the ground;
Another race the following spring supplies;
They fall successive, and successive rise:
So generations in their course decay;
So flourish these, when those are pass’d away.

.
Homer. Iliad.
By Alexander Pope (1715-1720)

.

.

.

Glauco le respondió: “¿Por qué deseas
mi linaje saber? Como las hojas
de los árboles nacen y perecen,
así pasan del hombre las edades;
que unas hojas derriban por el suelo
los vientos del otoño y otras cria
la selva al florecer, y ufanas crecen
al aliento vital de la primavera;
y las generaciones de los hombres
así son : esta nace, aquella muere.
.

La Ilíada de Homero
por Don José Gómez Hermosilla (1831)

.

.

.

A éste, a su vez, voceaba el preclaro hijo de Hipóloco:

«Tideida de gran ánimo, ¿qué sino mi linaje demandas?
Cual el linaje de las hojas tal también el de los varones.
Las hojas, unas el viento al suelo derrama y otras el bosque
exuberante hace nacer y sobrevienen en la estación de la primavera.
Así es el linaje de los varones, uno nace y otro se extingue.
.

Homero. Ilíada.
Traducción de José García Blanco y Luis M. Macía Aparicio. CSIC. (1998)

.

.

.

.

.

..

Més a: La lleva de les fulles i la dels homes.
De Simònides, via Leopardi, a Shakespeare

.

.

.

Jordi Cornudella.

Les bones companyies. Poetes i poemes.

I Premi Internacional d’Assaig Josep Palau i Fabre

Galàxia Gutemberg / Cercle de Lectors. Barcelona, 2010.

ISBN: 9788481098662

.

.

Alfonso Reyes

Homero en Cuernavaca

Tezontle

Fondo de Cultura Económica. México D.F., 1952

.

.

.

Alice Oswald

Memorial

faber and faber. London, 2011

ISBN: 9780571274161

.

.

.

Jaume Pòrtulas

Introducció a la Ilíada

Editorial Alpha. Barcelona, 2009

ISBN: 9788498591354

.

.

.

Chapman’s Homer. The Iliad.

Edited, with Introduction and Glossary, by

Alardyce Nicoll.

Bolinger Series XLI.

Princeton University Press. Princeton, New Jersey, 1998.

ISBN: 9780691002361

.

.

Homer. Iliad.

Translated by Alexander Pope,

with an introduction by Robert Shorrock.

Impala. London, 2007.

ISBN: 9781905530052

.

.

La Ilíada de Homero.

Del griego al castellano

por Don José Gómez de la Hermosilla.

Madrid, en la Imprenta Real. Año de 1831.

.

.

.

Iliada. Poema en XXIV cants d’Homero,

traduhit en prosa catalana per Conrad Roure.

Estampa de Leopoldo Domenech.

Barcelona 1879.

.

.

.

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica. Sabadell, 1975

.

.

.

Homer. La Ilíada.

Traducció íntegra, directa i en vers per Manuel Balasch.

Biblioteca Selecta nº 446.

Editorial Selecta. Barcelona, 1971.

.

.

.

Homer. La Ilíada.

Traducció i notes de Manuel Balasch.

Proa. Barcelona, 1997.

ISBN: 9788482564098

.

.

.

Homer.

La Ilíada

Traducció poètica de Miquel Peix

Eitorial Alpha. Barcelona, 1978

ISBN: 8472251195

.

.

Homer. La Ilíada.

Introducció, traducció i notes de Joan Alberch i Mariné.

Edicions de La Magrana. Barcelona 1996.

ISBN: 9788474108880

.

.

.

Homer. Ilíada. Vol. II

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2007

ISBN: 8472258785

.

.

.

Homero. Ilíada.

Texto, introducción y notas por

José García Blanco y Luis M. Macía Aparicio

Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Tirant lo Blanch. Madrid, 2007.

ISBN: 9788400071820

.

.

.

.

.

De llops i d’anyells

.

.

.

Mirant-se’l amb un esguard ferreny, Aquil·leu de peus lleugers li va dir: «Hèctor imperdonable, no em parlis de pactes. Com no hi ha juraments lleials entre els lleons i els homes, ni tenen un cor amb els mateixos sentiments els llops i els anyells, sinó que contínuament rumien mals l’un contra l’altre, així tampoc no és possible que tu i jo siguem amics. No hi haurà juraments entre nosaltres dos almenys fins que un de tots dos, en caure, sadolli de sang l’infatigable Ares. […]»

Ilíada, XX

Traducció de Joan Alberich

.

.

.

—————————————————–

.

.

Llavors el llop habitarà amb l’anyell,

la pantera jaurà amb el cabrit,

vedell i lleó pasturaran junts,

els podrà menar un noi petit;

La vaca i l’óssa es faran amigues,

les seves cries jauran plegades

i el lleó menjarà palla com un bou.

L’infantó jugarà sobre el forat de l’àspid,

el deslletat estirarà la mà cap al cau del basilisc.

Isaïes, 11, 6-8

.

El llop i l’anyell pasturaran en bona harmonia, i el lleó menjarà palla com un bou; però la serp s’alimentarà de pols.  La gent no seran dolents ni faran mal sobre tota la meva muntanya santa, ha dit Jahvé. 

Isaïes, 65, 25

.

.

Edward Hicks, The Peaceable Kingdom (1826)
National Gallery of Art, Washington, DC

.

.

—————————————————–

.

.

Com Fèlix fon partit de son pare, e fo en un gran boscatge, e hac anat longament, sí encontrà una asalta pastoressa qui guardava bestiar. —Amiga —dix Fèlix—, molt me meravell de vós com tota sola estats en est boscatge, en què són moltes males bísties qui porien dar damnatge a vostra persona; e vós no havets força que vostres ovelles als llops ne a les males bísties defendre poguéssets.

Dix la pastoressa: —Sényer, Déus és esperança, companyia e confort de mon coratge; e en sa guarda e virtut estic en aquest boscatge, car ell ajuda a tots aquells qui en ell se confien; car ha tot poder e tota saviesa e tota bondat, són-me mesa en sa guarda e en sa companyia.

Molt plagueren a Fèlix les paraules que dix la pastora de nostro senyor Déus, e meravellà’s com en ella havia tanta d’esperança e de saviesa; e anà avant en son viatge. E quan hac anat un petit, ell oí que la pastora cridà e plorà molt altament, e viu que corria detràs un llop qui se’n portava un anyell; sí que Fèlix se meravellà de la pastora com havia tant d’ardiment que·l llop encalçava. E dementre que la pastora encalçava lo llop, e Fèlix venia vers ella corrent per ço que li ajudàs, lo llop jaquí l’anyell e aucís e devorà la pastora, e anà a les ovelles e aucís moltes ovelles e molts moltons. Sí que, a gran meravella, entrà Fèlix en pensament de ço que vist havia, e membrà les paraules que la pastora li havia dites de Déu, en què tan fort se confiava.

Ramon Llull, Llibre de meravelles

Libre de meravelles. Edició de Salvador Galmés. Barcelona: Barcino, 1931-1934. 4 v. volum I, llibre I, capítol I, pgs. 27-29

.

.

Homer

La Ilíada.

Introducció, traducció i notes de Joan Alberch i Mariné

Edicions de La Magrana. Barcelona 1996.

ISBN: 9788474108880

.

.

La Bíblia. Profetes

Versió dels textos originals i notes

pels monjos de Montserrat

Editorial Casal i Vall.

Andorra, 1967

.

.

Ramon Llull

Libre de meravelles 

Edició de Salvador Galmés

Editorial Barcino.

Barcelona, 1931-1934. 

.

.

.

.

.

The Homer’s octopus i el pop d’Homer

.

.

.

HOMER’S OCTOPUS

The poet may be dead and gone, but her/his
Poetry is like Homer’s octopus
Yanked out of its hidey-hole, suckers
Full of tiny stones, except that the stones
Are precious stones or semi-precious stones.
 

Michael Longley
The Ghost Orchid

.

.

.

Stirrup jar with octopus, ca. 1200–1100 B.C.; Late Helladic IIIC Mycenaean. The Metropolitan Museum of Art. N.Y.

.

Font: The Metropolitan Museum of Art

.

.

.

L’Odissea, V, 428-435:

.

.

[Ulisses] …

llençant-s’hi damunt, s’aferrà amb totes dues mans a la roca,
i s’hi va estar, gemegant, fins a ser passada l’onada.
I així va salvar-se, però del bell nou va saltar-li a sobre
el refluix i el va percudí i va engegar-lo lluny mar endintre.
I talment quan estiren un pop de dins de sa cambra
se li encasta als tentacles tota una espessor de pedretes
així als penyals  van restar tot de pellingots escorxats
de ses mans coratjoses; i l’ona negra es clogué damunt d’ell.
.
Carles Riba, 1919

.

.

.

amb totes dues mans, d’impuls, va aferrar-se a la roca
i s’hi va estar, gemegant, fins a ser passada l’onada.
Va esquivar-la; però el reflux va saltar-li a sobre
de nou, el va percudir, va engegar-lo lluny mar enfora.
I com quan estiren un pop del forat, se li queden
als xucladors, encastades espesses, tot de pedretes,
així, en aquell roquissar, de les seves mans coratjoses
quedaren tot de pellincs; i la gran maror va cobrir-lo.

Carles Riba, 1948

.

.

.

…es llançà i s’aferrà a la roca amb totes dues mans i s’hi va quedar planyent-se, fins que li va passar pel costat una gran onada. Així va esquivar-la, però el reflux l’escometé novament, li saltà al damunt i el llançà lluny a la mar. Com quan en treure un pop del cau, se li enganxen moltes pedretes als tentacles, d’aquesta manera se li esquinçaren pells de les mans robustes en les roques. La gran onada el va cobrir.

Joan Alberich, 1998

.

.

.

va prendre impuls i saltà, s’agafà amb dues mans a la roca,
i s’hi aferrà, gemegant, esperant que passara l’onada.
Va ser així com se’n va escapar, i llavors la ressaca
el sorprengue amb violència i el va arrossegar mar enfora.
Com quan un polp, arrancat per la força del fons on s’amaga,
porta adherides encara als tentacles pedretes i sorra,
sobre la roca quedaren trossets de la pell escorxada
d’unes mans fortes i audaces; i el van submergir les onades.
.
Joan F. Mira, 2011

.

.

.

.

Michael Longley

Michael Longley (Belfast, Irlanda del Nord, 1939)

Collected Poems

Cape Poetry

Jonathan Cape. Random House. London, 2006

ISBN: 9780224080446

.

.

.

.

.

Les serventes penjades / The hanged maids. Mercè Rodoreda / Margaret Atwood

.

.

.

A l’Odissea, després de la matança dels pretendents a mans d’Ulisses…

.

… arribaren totes les dones en grup lamentant-se amargament i vessant llàgrimes abundoses. Primerament tragueren els cossos sense vida i els posaren sota el porxo del pati ben construït amuntegant-los els uns damunt dels altres. Odisseu donava ordres i les apressava ell mateix. Elles els anaven traient a la força. Tot seguit netejaren els bells setials i les taules amb aigua i esponges plenes de forats. Mentrestant Telèmac, el bover i el porquerol rascaven amb paletes el terra de la sala sòlidament construïda. Les serventes s’ho enduien tot i ho deixaven lluny de la porta. Així que hagueren endreçat tot el casal, feren sortir les serventes del palau ben construït i entre la rotonda i el mur ferm del pati, les acorralaren en un racó, del qual no era possible escapar-se. Aleshores l’assenyat Telèmac començà a parlar-los: «Certament jo no podria llevar la vida amb una mort ràpida a aquelles que han abocat tantes infàmies damunt el meu cap i el de la mare mentre passaven la nit amb els pretendents». 

Així parlà, i havent lligat a una gran columna una corda de nau de proa blavosa, la fixà a la rotonda tibant-la ben alta perquè cap d’elles arribés a terra amb els peus. Com quan el tords d’ales esteses o els coloms es precipiten a una xarxa que ha estat parada entre uns matolls quan tornen al niu i en realitat els acull un jaç lamentable, així elles en filera tenien els caps, cadascuna amb un nus al voltant del coll, perquè morissin de la manera més miserable. Agitaren els peus una mica, però no gaire estona.

.

L’Odissea, XXII

Versió de Joan Alberich

.

.

.

XXXI

.

Les serventes penjades

.

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d’octubre de 1908 – Girona, 13 d’abril de 1983)

Amb dits de mel la Benvolent amoixa

la corda rude que ens estreny el coll

i el vent ens va eixugant el ventre moll

de la suor que ens hi ha deixat l’angoixa.

.

Escombra vil, esponja assedegada,

espill rodó de l’aigua del gibrell!

Llana tot just mal abrigant l’anyell!

Marges nevats de l’última bugada!

.

Dretes ja som si torcejàvem vives

—quin plom sobtós en carns imperatives,

oh cos cedit en llits mal defensats!

.

Negres de sang en gleves adormida

de puntetes entrem a l’altra vida

amb els caps una mica decantats.

.

Mercè Rodoreda

Món d’Ulisses

.

.

.

Wailing bitterly, with the tears streaming down their cheeks, the women all came in together. First they removed the bodies of the dead, with they laid under the portico of the walled courtyard, propping them one against the other. Odysseus himself took charge and urged them on: unwillingly they carried the bodies aout.

Next they washed down the tables and the beautiful chairs with sponges and water, after with Telemachus and the two herdsmen scraped the floor of the great hall with spades, while the maids removed the scrapings and got rid of them outside. Finally, when the whole hall had been set in order, they took the women out of the building, and herded them between the round-house and the great courtyard wall in a narrow space from whitch there was no escape. Then the thoughtful Telemachus spoke.

“I swear I will not give a decent death to women who have heaped insults on my head and on my mother’s, and slept with the Suitors.”

With that he took a cable which had seen service on a blue-bowed ship, made one end fast to a high column in the portico, and threw the other over the round house, high up, so that their feet would not touch the ground. As when long-winged thrushes or doves get entangled in a snare, which has been set in a thicket —they are on their way to roost, but find a grim reception— so the women’s heads were held fast in a row, with nooses round their necks, to bring them to the most pitiable end. For a little while their feet twitched but not for very long.

.

Odyssey, XXII.

Translated by E. V. Rieu

.

.

.

xxvii

.

The Chorus Line: We’re Walking Behind You, A Love Song

.

Yoo hoo! Mr Nobody! Mr Nameless! Mr Master of Illusion! Mr Sleight of Hand, grandson of thieves and liars!

We’re here too, the ones without names. The other ones without names. The ones with the shame stuck onto us by others. The ones pointed at, the ones fingered.

Margaret Eleanor Atwood (Ottawa, 18 de novembre de 1939)

The chore girls, the bright-cheeked girls, the juicy gigglers, the cheeky young wigglers, the young bloodscrubbers.

Twelve of us. Twelve moon-shaped bums, twelve yummy mouths, twenty-four feather-pillow tits, and best of all, twenty-four twitching feet.

Remember us? Of course you do! We brought the water for you to wash your hands, we bathed your feet, we rinsed your laundry, we oiled your shoulders, we laughed at your jokes, we ground your corn, we turned down your cosy bed.

You roped us in, you strung us up, you left us dangling like clothes on a line. What hijinks! What kicks! How virtuous you felt, how righteous, how purified, now that you’d got rid of the plump young dirty dirt-girls inside your head!

You should have buried us properly. You should have poured wine over us. You should have prayed for our forgiveness.

Now you can’t get rid of us, wherever you go: in your life or your afterlife or any of your other lives.

We can see through all your disguises: the paths of day, the paths of darkness, whichever paths you take we’re right behind you, following you like a trail of smoke, like a long tail, a tail made of girls, heavy as memory, light as air: twelve accusations, toes skimming the ground, hands tied behind our backs, tongues sticking out, eyes bulging, songs choked in our throats.

Why did you murder us? What had we done to you that required our deaths? You never answered that.

It was an act of grudging, it was an act of spite, it was an honour killing.

Yoo hoo, Mr Thoughtfulness, Mr Goodness, Mr Godlike, Mr Judge! Look over your shoulder! Here we are, walking behind you, close, close by, close as a kiss, close as your own skin.

We’re the serving girls, we’re here to serve you.

We’re here to serve you right. We’ll never leave you, we’ll stick to you like your shadow, soft and relentless as glue. Pretty maids, all in a row.

.

Margaret Atwood

The Penelopiad

.

.

.

.

Homer

L’Odissea

Traducció de Joan Alberich i Mariné

L’Esparver Clàssic, 32

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

.

Mercè Rodoreda

Agonia de llum

La poesia secreta de Mercè Rodoreda

A cura d’Abraham Mohino i Balet

Angle Editorial. Barcelona, 2002

ISBN: 9788488811936

.

.

Homer

The Odyssey

Translated by E.V. Rieu

Revised translation by D. C. H. Rieu

Penguin Books. London, 2003

ISBN: 9780140449112

.

.

Margaret Atwood

The Penelopiad

Canongate. Edinburgh, 2006

ISBN: 9781841957043

.

.

.

.