Arxius

Posts Tagged ‘Joan Alberich’

De llops i d’anyells

.

.

.

Llop bn2Mirant-se’l amb un esguard ferreny, Aquil·leu de peus lleugers li va dir: «Hèctor imperdonable, no em parlis de pactes. Com no hi ha juraments lleials entre els lleons i els homes, ni tenen un cor amb els mateixos sentiments els llops i els anyells, sinó que contínuament rumien mals l’un contra l’altre, així tampoc no és possible que tu i jo siguem amics. No hi haurà juraments entre nosaltres dos almenys fins que un de tots dos, en caure, sadolli de sang l’infatigable Ares. […]»

Ilíada, XX

Traducció de Joan Alberich

.

.

.

—————————————————–

.

.

Llavors el llop habitarà amb l’anyell,

la pantera jaurà amb el cabrit,

vedell i lleó pasturaran junts,

els podrà menar un noi petit;

La vaca i l’óssa es faran amigues,

les seves cries jauran plegades

i el lleó menjarà palla com un bou.

L’infantó jugarà sobre el forat de l’àspid,

el deslletat estirarà la mà cap al cau del basilisc.

Isaïes, 11, 6-8

.

El llop i l’anyell pasturaran en bona harmonia, i el lleó menjarà palla com un bou; però la serp s’alimentarà de pols.  La gent no seran dolents ni faran mal sobre tota la meva muntanya santa, ha dit Jahvé. 

Isaïes, 65, 25

.

.

Edward_Hicks_-_Peaceable_Kingdom

Edward Hicks, The Peaceable Kingdom (1826)
National Gallery of Art, Washington, DC

.

.

—————————————————–

.

.

LlullCom Fèlix fon partit de son pare, e fo en un gran boscatge, e hac anat longament, sí encontrà una asalta pastoressa qui guardava bestiar. —Amiga —dix Fèlix—, molt me meravell de vós com tota sola estats en est boscatge, en què són moltes males bísties qui porien dar damnatge a vostra persona; e vós no havets força que vostres ovelles als llops ne a les males bísties defendre poguéssets.

Dix la pastoressa: —Sényer, Déus és esperança, companyia e confort de mon coratge; e en sa guarda e virtut estic en aquest boscatge, car ell ajuda a tots aquells qui en ell se confien; car ha tot poder e tota saviesa e tota bondat, són-me mesa en sa guarda e en sa companyia.

Molt plagueren a Fèlix les paraules que dix la pastora de nostro senyor Déus, e meravellà’s com en ella havia tanta d’esperança e de saviesa; e anà avant en son viatge. E quan hac anat un petit, ell oí que la pastora cridà e plorà molt altament, e viu que corria detràs un llop qui se’n portava un anyell; sí que Fèlix se meravellà de la pastora com havia tant d’ardiment que·l llop encalçava. E dementre que la pastora encalçava lo llop, e Fèlix venia vers ella corrent per ço que li ajudàs, lo llop jaquí l’anyell e aucís e devorà la pastora, e anà a les ovelles e aucís moltes ovelles e molts moltons. Sí que, a gran meravella, entrà Fèlix en pensament de ço que vist havia, e membrà les paraules que la pastora li havia dites de Déu, en què tan fort se confiava.

Ramon Llull, Llibre de meravelles

Libre de meravelles. Edició de Salvador Galmés. Barcelona: Barcino, 1931-1934. 4 v. volum I, llibre I, capítol I, pgs. 27-29

.

.

Alberich IlíadaHomer

La Ilíada.

Introducció, traducció i notes de Joan Alberch i Mariné

Edicions de La Magrana. Barcelona 1996.

ISBN: 9788474108880

.

.

Profetes - Bíblia MontserratLa Bíblia. Profetes

Versió dels textos originals i notes

pels monjos de Montserrat

Editorial Casal i Vall.

Andorra, 1967

.

.

libre-de-meravelles-volum-IVRamon Llull

Libre de meravelles 

Edició de Salvador Galmés

Editorial Barcino.

Barcelona, 1931-1934. 

.

.

.

.

.

The Homer’s octopus i el pop d’Homer

.

.

.

HOMER’S OCTOPUS

The poet may be dead and gone, but her/his
Poetry is like Homer’s octopus
Yanked out of its hidey-hole, suckers
Full of tiny stones, except that the stones
Are precious stones or semi-precious stones.
 

Michael Longley
The Ghost Orchid

.

.

.

Stirrup jar with octopus, ca. 1200–1100 B.C.; Late Helladic IIIC Mycenaean. The Metropolitan Museum of Art. N.Y.

.

Font: The Metropolitan Museum of Art

.

.

.

L’Odissea, V, 428-435:

.

.

[Ulisses] …

llençant-s’hi damunt, s’aferrà amb totes dues mans a la roca,
i s’hi va estar, gemegant, fins a ser passada l’onada.
I així va salvar-se, però del bell nou va saltar-li a sobre
el refluix i el va percudí i va engegar-lo lluny mar endintre.
I talment quan estiren un pop de dins de sa cambra
se li encasta als tentacles tota una espessor de pedretes
així als penyals  van restar tot de pellingots escorxats
de ses mans coratjoses; i l’ona negra es clogué damunt d’ell.
.
Carles Riba, 1919

.

.

.

amb totes dues mans, d’impuls, va aferrar-se a la roca
i s’hi va estar, gemegant, fins a ser passada l’onada.
Va esquivar-la; però el reflux va saltar-li a sobre
de nou, el va percudir, va engegar-lo lluny mar enfora.
I com quan estiren un pop del forat, se li queden
als xucladors, encastades espesses, tot de pedretes,
així, en aquell roquissar, de les seves mans coratjoses
quedaren tot de pellincs; i la gran maror va cobrir-lo.

Carles Riba, 1948

.

.

.

…es llançà i s’aferrà a la roca amb totes dues mans i s’hi va quedar planyent-se, fins que li va passar pel costat una gran onada. Així va esquivar-la, però el reflux l’escometé novament, li saltà al damunt i el llançà lluny a la mar. Com quan en treure un pop del cau, se li enganxen moltes pedretes als tentacles, d’aquesta manera se li esquinçaren pells de les mans robustes en les roques. La gran onada el va cobrir.

Joan Alberich, 1998

.

.

.

va prendre impuls i saltà, s’agafà amb dues mans a la roca,
i s’hi aferrà, gemegant, esperant que passara l’onada.
Va ser així com se’n va escapar, i llavors la ressaca
el sorprengue amb violència i el va arrossegar mar enfora.
Com quan un polp, arrancat per la força del fons on s’amaga,
porta adherides encara als tentacles pedretes i sorra,
sobre la roca quedaren trossets de la pell escorxada
d’unes mans fortes i audaces; i el van submergir les onades.
.
Joan F. Mira, 2011

.

.

.

.

Michael Longley

Michael Longley (Belfast, Irlanda del Nord, 1939)

Collected Poems

Cape Poetry

Jonathan Cape. Random House. London, 2006

ISBN: 9780224080446

.

.

.

.

.

Les serventes penjades / The hanged maids. Mercè Rodoreda / Margaret Atwood

.

.

.

A l’Odissea, després de la matança dels pretendents a mans d’Ulisses…

.

… arribaren totes les dones en grup lamentant-se amargament i vessant llàgrimes abundoses. Primerament tragueren els cossos sense vida i els posaren sota el porxo del pati ben construït amuntegant-los els uns damunt dels altres. Odisseu donava ordres i les apressava ell mateix. Elles els anaven traient a la força. Tot seguit netejaren els bells setials i les taules amb aigua i esponges plenes de forats. Mentrestant Telèmac, el bover i el porquerol rascaven amb paletes el terra de la sala sòlidament construïda. Les serventes s’ho enduien tot i ho deixaven lluny de la porta. Així que hagueren endreçat tot el casal, feren sortir les serventes del palau ben construït i entre la rotonda i el mur ferm del pati, les acorralaren en un racó, del qual no era possible escapar-se. Aleshores l’assenyat Telèmac començà a parlar-los: «Certament jo no podria llevar la vida amb una mort ràpida a aquelles que han abocat tantes infàmies damunt el meu cap i el de la mare mentre passaven la nit amb els pretendents». 

Així parlà, i havent lligat a una gran columna una corda de nau de proa blavosa, la fixà a la rotonda tibant-la ben alta perquè cap d’elles arribés a terra amb els peus. Com quan el tords d’ales esteses o els coloms es precipiten a una xarxa que ha estat parada entre uns matolls quan tornen al niu i en realitat els acull un jaç lamentable, així elles en filera tenien els caps, cadascuna amb un nus al voltant del coll, perquè morissin de la manera més miserable. Agitaren els peus una mica, però no gaire estona.

.

L’Odissea, XXII

Versió de Joan Alberich

.

.

.

XXXI

.

Les serventes penjades

.

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d’octubre de 1908 – Girona, 13 d’abril de 1983)

Amb dits de mel la Benvolent amoixa

la corda rude que ens estreny el coll

i el vent ens va eixugant el ventre moll

de la suor que ens hi ha deixat l’angoixa.

.

Escombra vil, esponja assedegada,

espill rodó de l’aigua del gibrell!

Llana tot just mal abrigant l’anyell!

Marges nevats de l’última bugada!

.

Dretes ja som si torcejàvem vives

—quin plom sobtós en carns imperatives,

oh cos cedit en llits mal defensats!

.

Negres de sang en gleves adormida

de puntetes entrem a l’altra vida

amb els caps una mica decantats.

.

Mercè Rodoreda

Món d’Ulisses

.

.

.

Wailing bitterly, with the tears streaming down their cheeks, the women all came in together. First they removed the bodies of the dead, with they laid under the portico of the walled courtyard, propping them one against the other. Odysseus himself took charge and urged them on: unwillingly they carried the bodies aout.

Next they washed down the tables and the beautiful chairs with sponges and water, after with Telemachus and the two herdsmen scraped the floor of the great hall with spades, while the maids removed the scrapings and got rid of them outside. Finally, when the whole hall had been set in order, they took the women out of the building, and herded them between the round-house and the great courtyard wall in a narrow space from whitch there was no escape. Then the thoughtful Telemachus spoke.

“I swear I will not give a decent death to women who have heaped insults on my head and on my mother’s, and slept with the Suitors.”

With that he took a cable which had seen service on a blue-bowed ship, made one end fast to a high column in the portico, and threw the other over the round house, high up, so that their feet would not touch the ground. As when long-winged thrushes or doves get entangled in a snare, which has been set in a thicket —they are on their way to roost, but find a grim reception— so the women’s heads were held fast in a row, with nooses round their necks, to bring them to the most pitiable end. For a little while their feet twitched but not for very long.

.

Odyssey, XXII.

Translated by E. V. Rieu

.

.

.

xxvii

.

The Chorus Line: We’re Walking Behind You, A Love Song

.

Yoo hoo! Mr Nobody! Mr Nameless! Mr Master of Illusion! Mr Sleight of Hand, grandson of thieves and liars!

We’re here too, the ones without names. The other ones without names. The ones with the shame stuck onto us by others. The ones pointed at, the ones fingered.

Margaret Eleanor Atwood (Ottawa, 18 de novembre de 1939)

The chore girls, the bright-cheeked girls, the juicy gigglers, the cheeky young wigglers, the young bloodscrubbers.

Twelve of us. Twelve moon-shaped bums, twelve yummy mouths, twenty-four feather-pillow tits, and best of all, twenty-four twitching feet.

Remember us? Of course you do! We brought the water for you to wash your hands, we bathed your feet, we rinsed your laundry, we oiled your shoulders, we laughed at your jokes, we ground your corn, we turned down your cosy bed.

You roped us in, you strung us up, you left us dangling like clothes on a line. What hijinks! What kicks! How virtuous you felt, how righteous, how purified, now that you’d got rid of the plump young dirty dirt-girls inside your head!

You should have buried us properly. You should have poured wine over us. You should have prayed for our forgiveness.

Now you can’t get rid of us, wherever you go: in your life or your afterlife or any of your other lives.

We can see through all your disguises: the paths of day, the paths of darkness, whichever paths you take we’re right behind you, following you like a trail of smoke, like a long tail, a tail made of girls, heavy as memory, light as air: twelve accusations, toes skimming the ground, hands tied behind our backs, tongues sticking out, eyes bulging, songs choked in our throats.

Why did you murder us? What had we done to you that required our deaths? You never answered that.

It was an act of grudging, it was an act of spite, it was an honour killing.

Yoo hoo, Mr Thoughtfulness, Mr Goodness, Mr Godlike, Mr Judge! Look over your shoulder! Here we are, walking behind you, close, close by, close as a kiss, close as your own skin.

We’re the serving girls, we’re here to serve you.

We’re here to serve you right. We’ll never leave you, we’ll stick to you like your shadow, soft and relentless as glue. Pretty maids, all in a row.

.

Margaret Atwood

The Penelopiad

.

.

.

.

Homer

L’Odissea

Traducció de Joan Alberich i Mariné

L’Esparver Clàssic, 32

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

.

Mercè Rodoreda

Agonia de llum

La poesia secreta de Mercè Rodoreda

A cura d’Abraham Mohino i Balet

Angle Editorial. Barcelona, 2002

ISBN: 9788488811936

.

.

Homer

The Odyssey

Translated by E.V. Rieu

Revised translation by D. C. H. Rieu

Penguin Books. London, 2003

ISBN: 9780140449112

.

.

Margaret Atwood

The Penelopiad

Canongate. Edinburgh, 2006

ISBN: 9781841957043

.

.

.

.

 

Les paraules d’Alcínous a Ulisses, a les quatre Odissees en català.

.

.

El primer número de la revista ARIEL va aparèixer el maig de 1946, en plena postguerra.    ARIEL, Revista de les arts, fou promoguda per Josep Palau i Fabre, juntament amb Josep Romeu, Miquel Tarradell, Joan Triadú i Frederic-Pau Verrié.

.

.

En el referit número inicial, recordem, de 1946, hi trobem en primícia un breu fragment de l’Odissea d’Homer, en la segona traducció de Carles Riba (que no es va publicar fins el 1948).   És el passatge on Alcínous, el rei dels feacis, es dirigeix a Ulisses, que plora al sentir Demòdoc cantar les gestes del dànaus, dels argius i del propi Ulisses a Troia.

.

.

.

.

..

Vegem el referit fragment a les quatre Odissees en català:

.

.

I digues també per què plores, per què dins ton cor et lamentes 

quan sents parlar de l’atzar dels Argius Danaus i d’Ilion.

Els déus ho faisonaren, ells han fusat la ruïna

dels homes, perquè hi hagués també un cant per als homes a néixer.

.

Carles Riba, 1919

.

.

.

Digues també per què plores i dins el teu cor et lamentes

quan sents parlar de la sort dels dànaus argius i de Troia:

l’han obrada els eterns, i són ells que a tants la ruïna 

han filat; perquè hi hagi cançons per als homes a néixer.

.

Carles Riba, 1948

.

.

.

Digues per què plores i et lamentes en l’interior del teu ànim quan sents parlar del destí dels argius, dels dànaus i d’Ílion. Això ho han fet els déus i ells són els qui han filat la desfeta per a aquells homes, perquè servís de tema de cant per a les generacions futures.

.

Joan Alberich, 1998

.

.

.

Digues què et feia plorar i per què el teu cor gemegava 

en escoltar el destí dels argius, dels dànaus i d’Ílion:

és com els déus decidiren, i varen filar per als homes

la destrucció perquè en el futur se’n cantaren poemes.

.

Joan F. Mira, 2011

.

.

.

ARIEL. Revista de les arts

1946 – 1951

Edició facsímil dels vint-i-tres números que aparegueren

Edicions Proa. Barcelona, 1978

ISBN: 8420974617

.

.

.

Salvador Espriu com a Ulisses ja vell i que encara la mort

.

.

.

HO VOLDRIA DIR AMB ELS MEUS LLAVIS DE VELL

..

 

.

Amb sofriment he vist. Ja no recordo el mar.

Salvador Espriu

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners 1913 - Barcelona 1985)

Camino l’últim solc, després vindrà el desert.

Sota claríssims cels, escolto com el vent

em diu el nom guanyat, aquest meu nom: «Ningú.»

Seran temps de repòs, i em decanto a mirar

per darrera vegada la llum d’un llarg ponent.

Ara, sense cap por, tot sol, m’allunyaré,

nit endins, Déu endins, per la sorra i la set.

 

.

Salvador Espriu

Les hores

.

.

Referents a l’Odissea:

.

.

Ulisses li diu a Polifem:

“Cíclop, ¿em preguntes el meu nom gloriós? Jo te’l diré. […] Ningú és el meu nom i Ningú m’anomenen la mare i el pare i tots els altres companys”.

Odissea, IX, 364-365. Traducció de Joan Alberich i Mariné

.

.

Tirèsias, en el regne dels morts, diu a Ulisses:

“…Tu […] tornaràs a casa malament i tard en una nau aliena, després d’haver perdut tots els companys. A casa teva, també hi trobaràs desgràcies: uns homes insolents, que devoren els teus béns i pretenen la teva esposa divinal oferint-li obsequis de noces. No obstant això, quan tornaràs, et venjaràs dels seus actes violents. Després d’haver llevat la vida als pretendents dins el teu palau, mitjançant un engany o obertament amb el bronze punxegut, aleshores agafa un rem ben manejable i vés-te’n fins que arribis a pobles que no coneixen la mar ni tasten el menjar assaonat amb sal. Tampoc aquests pobles tenen notícia de les naus de proes rogenques ni dels rems manejables, que són les ales de les embarcacions. Et donaré un senyal ben clar, que no has d’oblidar mai. Quan un altre caminant, en topar-se amb tu, et digui que portes una ventadora [1] a l’espatlla gloriosa, llavors clava a terra el rem manejable i fes sacrificis esplèndids al sobirà Posidó, un moltó, un brau i un garrí que ja munti les truges, retorna cap a casa i ofereix hecatombes sagrades als déus immortals, que posseeixen el cel espaiós, a cadascun d’ells en el lloc que li pertoqui. A tu, lluny de la mar, t’arribarà una mort molt suau, la qual et llevarà la vida quan estiguis gaudint d’una vellesa plaent, i, al teu voltant, la gent serà feliç. Tot el que et dic és veritat”.

[1]: Eina agrícola en forma de pala, emprada per a ventar el gra.

Odissea, XI, 113-137. Traducció de Joan Alberich i Mariné.

..

Comentari, a càrrec d’Enric Sòria:

.

.

Enric Sòria

Enric Sòria (Oliva, la Safor, 1958)

El poema consta de vuit alexandrins de ritme iàmbic aparellats per la puntuació i el sentit, que al seu torn formen dos blocs de quatre versos. Cada vers, tret d’un, té una cesura ben marcada en la sisena síl·laba, i tots acaben en vers agut, amb notable predomini de la vocal e tancada. Se n’exceptuen el primer vers de cada bloc de quatre, que acaba en ar, i el últim del primer bloc, que és el vers central del poema, ja que en ell se’ns diu qui és l’home que ens parla: aquell que va guanyar el nom de Ningú.

Es tracta, docs, d’un poema breu, de factura clàssica, extraordinàriament articulat i travat. A pesar de l’agilitat dels iambes, les pauses de la puntuació i la sòlida estructuració del conjunt, sumades a la cadència reflexiva de la veu, donen una impressió de serenitat lapidària, només trencada, o qüestionada, per la nota inquietant de l’últim vers. Aquest, amb les repeticions intensificadores i l’aliteració final, és un vers de veres poderós. D’altra banda, amb l’equivalència final entre nitDéu, ens revela finalment de què (o fins on) ens estava parlant aquest poema i quina mena de desert és el que Ningú ha de travessar. El final, més que concloure, obri el poema, amplia el seu sentit i ens deixa una sensació inconcreta de vastedat i de perill (amb la incertesa dels tractes amb la mort o amb el profund déu de l’interior de l’home) i alhora de resolució. Abans d’arribar-hi, la qualitat marmòria dels versos anteriors, tan evident en el to adolorit, però serè, o distanciat, de l’inici (“Amb sofriment he vist. Ja no recordo el mar”) és la que marca el to i impregna la lectura. El temps de repòs final es preludia en aquesta guanyada serenitat de la veu que es disposa a seguir, sense por, el camí.

Per a entendre millor el poema, convé recordar que, com passa sovint en la poesia d’Espriu, forma parella amb un altre, l’immediat anterior, que n’amplia i, en certa manera, n’aclareix les implicacions. Transcric, doncs, els versos pertinents: “Oblido dolçament les ones i les hores, / i la por de morir m’esdevé una tranqui·la / mirada de caminant molt cansat a la porta / de l’hostal silenciós i càlid de la nit. / Enllà quedava la remor de les amples aigües, / em criden al repòs del profund desert, / el meu maligne nombre se salva en la unitat.”

Com veiem, la situació i les expectatives d’aquest Ulisses no són exactament les de l’heroi de l’Odissea, ni cal que ho siguen, ja que només es tracta d’una contrafigura de l’autor. De l’heroi homèric importen el seu nom, Ningú, i el seu llarg viatge lluny del mar; un viatge que, en ser l’acompliment d’un destí conegut, és també un itinerari conscient cap a la mort. L’Ulisses d’Homer ha d’arribar a un lloc on no coneixen el mar. El Ningú del poema ha arribat a un punt en què ja no el recorda. El viatge és interior, com el seu Déu. Allí on acaben els solcs dels sembrats, l’ombra dels homes, comença el regne inhòspit del desert (a Egipte, el desert d’Occident és “la terra que estima el silenci”, el país de la mort). En el seu viatge, Ulisses ha guanyat el seu nom, ja és Ningú, i ha guanyat també el coratge per iniciar l’última travessia, després d’acomiadar-se de la darrera llum. Les aspres sibil·lants de l’últime vers ens avisen que el repòs que el profund desert promet ha se ser conquerit a través “de la sorra i de la set”. Només així el “maligne nombre” quedarà salvat (alhora anihilat i resolt) en la unitat última. Allà on les paraules U Tot, com ÉsserNo-res, són intercanviables.

 

.

Enric Sòria

Vora el desert nocturn. “Ho voldria dir amb uns llavis de vell”. 2003.

Inclòs a “En el curs del temps”.


.

Salvador Espriu

Cementiri de Sinera. Les Hores. Mrs. Death.

Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu.

Edicions 62. Barcelona, 2003-

ISBN: 9788429753950

.

Homer

L’Odissea

Introducció, traducció i notes de Joan Alberich i Mariné.

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

Enric Sòria - En el curs del tempsEnric Sòria

En el curs del temps

Un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura catalana

Editorial Moll, Palma (Mallorca) 2010

ISBN: 9788427311176

.

.

 

…va agafar la seva esposa als seus braços. Sota ells dos, la divina terra va fer créixer una gespa ben florida, lotus regalimant rosada, safrà i jacint espès i molsut… ILIADA XIV.

 

 


…Zeus apleganúvols li va dir: «Hera, […], vinga, nosaltres dos fiquem-nos al llit i gaudim de l’amor. Fins ara mai un desig així de dea o de dona no se m’havia escampat dins el pit ni m’havia dominat el cor […] ».

Pèrfidament, la venerable Hera li va dir: «Crònida terribilíssim, ¿quines paraules has dit? Si ara desitges que ens fiquem al llit per a l’amor als cims de l’Ida, i tot és a la vista, ¿què passaria si algun dels déus sempiterns ens veiés enllitats i anés a explicar-ho als altres déus? El que és jo no tornaria al teu palau després d’haver-me aixecat del llit, car això seria malvist. Però si vols això i t’és grat en el teu cor, heus ací el tàlem que et va construir el teu fill Hefest, el qual hi va ajustar sòlids batents als muntants. Anem a enllitar-nos-hi, ja que el llit és el que et plau».

Tot responent-li, Zeus apleganúvols va dir: «Hera, no tinguis por que ho vegi ni cap déu ni cap home. Ni tan sols Hèlios ens podrà espiar a través d’aquest núvol, encara que la seva claror és la més penetrant per a veure-hi».

Així va parlar, i el fill de Cronos va agafar la seva esposa als seus braços. Sota ells dos, la divina terra va fer créixer una gespa ben florida, lotus regalimant rosada, safrà i jacint espès i molsut, que amb la seva altura els separava del terra. Damunt d’aquest herbei, s’ajagueren i van embolicar-se amb un bell núvol d’or, del qual es desprenien gotes lluents.

 

Ilíada, XIV, 313-352

Traducció de Joan Alberich i Mariné

Categories:Ilíada Etiquetes: , , , , ,

El mestre Joan Solà i la Ilíada

Joan Solà al programa "L'hora del lector"

El mestre Solà, que ens va deixar el passat el passat dia 27 d’octubre de 2010, i a qui ja hem començat a enyorar, va dedicar part de la seva panoràmica atenció lingüística a l’anàlisi crítica de les traduccions dels clàssics a la nostra llengua.

El passat dia 5 d’octubre havia de participar a l’Ateneu Barcelonès a la presentació dels darrers volums de la col·lecció Bernat Metge corresponents a la traducció de la Ilíada de Montserrat Ros i a la nova edició de la traducció en vers de Riba de l’Odissea. La seva malaltia li ho va impedir, però va preparar un escrit per a ser llegit per a l’ocasió, que es pot consultar aquí (web de l’Institut Cambó).

Ja quan va sortir el primer volum de la traducció en prosa de la Ilíada per Montserrat Ros, va dedicar-hi un dels seus articles del diari Avui (dimecres 11 de gener de 2006).

 

En ell deia:

L’altre dia els parlava del gran esdeveniment que representa de tenir la Ilíada perfi traduïda al català amb el text grec al costat. És el volum primer, que comprèn els quatre primers cants (Barcelona: Fundació Bernat Metge 2005). Francesc J. Cuartero n’ha revisat el text grec, Montserrat Ros n’ha fet la traducció i Joan Alberich hi ha posat quatre excel·lents mapes i innombrables notes. Notes que ens són imprescindibles en molts casos o que ens informen de detalls curiosos com que Plató censura aHomer que faci riure ostentosament els déus (“I els déus benaurats esclafiren una rialla inacabable” I: 599) o que a la Ilíada només hi ha un passatge que parli de càstigs als humans després de morts (III: 279) o que el ferro apareix molt rarament als poemes homèrics, en lloc del bronze habitual (IV: 123).

Traduir els poemes homèrics és d’una dificultat inimaginable, que aquí seria del tot inadequat de fer veure.Només l’adaptació catalana dels nombrosíssims, inacabables noms propis de persona i de lloc (al text i als mapes) ja demana un esforç admirable.

La versió de Montserrat Ros és clara i actual, mantinguda dins l’estàndard culte de la llengua, amb algun detall de nivell elevat, com ara l’ús sistemàtic de l’infinitiu ésser, o alguna alternança que potser intenta reflectir un tret estilístic de l’original o simplement evitar alguna repetició: per exemple, entre els demostratius ací i aquí, entre les disjuntives mes i però, entre cint i cinyell, entre llambrar i llambrejar. O l’ús de talent ‘fam’. També s’hi utilitza sovint el verb gitar ‘llançar, tirar’ (una pica, una llança, un dard, una fletxa), potser d’acord amb la invitació de Coromines de restaurar-li el nivell literari que havia tingut. La prosa llisca molt bé, fins i tot molt sovint amb aquell ritme que ens enlluernava en la versió poètica ribiana de l’Odissea i que deu abellir a la traductora tant com ens complau als lectors: “I eren nombroses les pires de morts que cremaven sens fi”, “la guerra i la pesta subjuguen tothora els aqueus” (I: 52, 60), “els troians avançaren brogint i xisclant com ocells”, “i, a prop seu, hi ha clavades a terra les llances” (III: 2, 135).

Vegin algun altre dels nombrosos fragments reeixits: “L’aire va inflar les veles de ple, i, mentre, seguint el seu rumb, la nau vogava de pressa damunt les onades, les aigües porprades brogien amb força al voltant de la quilla” (I: 481), “La junta s’avalotà semblant a les altes onades de la mar d’Icària, que l’Eure i el Notos encrespen quan bufen amb força des dels núvols del pare Zeus” (II: 144), “Amb aquestes paraules [Zeus] enardí Atena, ja prou arborada, que d’un vol davallà dels cims de l’Olimp” (IV: 73). Endavant, col·legues, venceu les dificultats de tota mena que no ignoro que hi ha, refeu l’esperit tantes vegades com us calgui, i curulleu-nos la voluptat i l’orgull conduint l’ardida empresa fins al bell final, un dels plaers més gransque tenim els professionals de la llengua.

Joan Solà


Diari Avui.

Dimecres, 11 de gener de 2006.

Opinió, pàg. 9.