De Dant a Melville, d’Ulisses al capità Ahab

.

.

.

How many great men have been sailors, White-Jacket! They say
Homer himself was once a tar, even as his hero, Ulysses, was both
a sailor and a shipwright.

Herman Melville
White Jacket. Cap. 65

Quants grans homes han estat mariners, White-Jacket! Diuen
que el mateix Homer fou una vegada un nauta, tal com el seu heroi, Ulisses, fou tant
un mariner com un mestre d’aixa.

.

.

 

.

Herman Melville

Siempre lo cercó el mar de sus mayores,
los sajones, que al mar dieron el nombre
ruta de la ballena, en que se aúnan
las dos enormes cosas, la ballena
y los mares que largamente surca.
Siempre fue suyo el mar. Cuando sus ojos
vieron en alta mar las grandes aguas
ya lo había anhelado y poseído
en aquel otro mar, que es la Escritura,
o en el dintorno de los arquetipos.
Hombre, se dio a los mares del planeta
y a las agotadoras singladuras
y conoció el arpón enrojecido
por Leviathán y la rayada arena
y el olor de las noches y del alba
y el horizonte en que el azar acecha
y la felicidad de ser valiente
y el gusto, al fin, de divisar a Itaca.
Debelador del mar, pisó la tierra
firme que es la raíz de las montañas
y en la que marca un vago derrotero,
quieta en el tiempo, una dormida brújula.
A la heredada sombra de los huertos,
Melville cruza las tardes de New England
pero lo habita el mar. Es el oprobio
del mutilado capitán del Pequod,
el mar indescifrable y las borrascas
y la abominación de la blancura.
Es el gran libro. Es el azul Proteo.

.
Jorge Luis Borges
La moneda de hierro

.

.

.

.

……………………………………«Quan
vaig deixar Circe, que em va retenir
més d’un any per allà prop de Gaeta,
abans que Eneas li donés el nom,
ni la dolçor del fill ni la pietat
pel meu vell pare, ni l’amor degut,
quew hauria fet Penèlope contenta,
no van poder vèncer en mi l’ardor
que tenia de fer-me expert del món
i dels valors i vicis dels humans;
i vaig entrar en l’alta mar oberta
sol amb la nau i aquella companyia
petita que mai no m’havia deixat.
.
[…]
i, amb la popa girada a l’orient,
dels rems vam fer ales per un vol boig,
sempre guanyant camí cap a l’esquerra.
A la nit veia totes les estrelles
de l’altre pol, i el nostre era tan baix
que no s’alçava ja del sòl del mar.
Cinc voltes s’encengué i cinc s’apagà
la llum que es veu per sobre de la lluna
després de travessar el pas terrible,
quan va sorgir una muntanya, bruna
per la distància, i em semblà tan alta
com no n’havia vista mai cap altra.
La nostra joia aviat es tornà plor:
de la nova terra nasqué un gran vent
que va envestir el vaixell per davant.
.
El feu girar tres voltes amb les aigües;
a la quarta, la popa es va aixecar
i la proa baixà, com volgué un altre,
.
fins que damunt nostre es tancà la mar».

.

Dante Alighieri
Divina Comèdia
Infern, XVI, 90-102, 124-142
Traducció de Joan F. Mira

.

.

«Quando
mi diparti’ da Circe, che sottrasse
me più d’un anno là presso a Gaeta,
prima che sì Enëa la nomasse,
né la dolcezza di figlio, né la pieta
del vecchio padre, né ‘l debito amore
lo qual doveva Penelopè far lieta,
vincer potero dentro a me l’ardore
ch’i’ ebbi a divenir del mondo esperto
e de li vizi umani e del valore;
ma miso me per l’alto mare aperto
sol con un legno e con quella compagna
picciola da la qual non fui diserto.
.
[…]
e volta nostra poppa nel mattino,
de’ remi facemmo ali al folle volo,
sempre acquistando dal lato mancino.
Tutte le stelle già de l’altro polo
vedea la notte, e ‘l nostro tanto basso,
che non surgëa fuor del marin suolo.
Cinque volte raccese e tante casso
lo lume era di sotto da la luna,
poi che ‘ntrati eravamo ne l’alto passo,
quando n’apparve una montagna, bruna
per la distanza, e parevi alta tanto
quanto veduta non avëa alcuna.
Noi ci allegrammo, e tosto tornò in pianto;
ché de la nova terra un turbo nacque
e percosse del legno il primo canto.
.
Tre volte il fé girar con tutte l’acque;
a la quarta levar la poppa in suso
e la prora ire in giù, com’ altrui piacque,
.
infin che ‘l mar fu sovra noi richiuso».
.
Dante Alighieri
Divina Commedia
Inferno, XVI, 90-102, 124-142
.

.

.

.

Es va disparar l’arpó. La balena ferida va volar cap endavant. Amb una velocitat inflamadora, la cabestrera va passar per la ranura… i es va travar. Ahab es va acotar per destravar-la i ho va fer. Però la duja a lloure se li va entortolligar al coll i, silenciosament com els turcs silenciosos estrangulen la seva víctima, va ser arrossegat fora del bot abans que la tripulació pogués adonar-se que se n’havia anat. Un moment després, la pesada gassa de l’extrem final de la cabestrera va sortir volant del bidó completament buit, va colpejar un remer i, petant contra l’aigua, va desaparèixer en les fondàries.

La tripulació de la balenera varen quedar un instant silenciosos, aclaparats. Després es giraren.

—I el vaixell? Gran Déu, on és el vaixell?

Prest, a través d’una atmosfera boirosa i atordidora, varen veure el fantasma escorat que s’esvaïa en la fata morgana gasosa. Només la part superior dels mastelers eren fora de l’aigua, i els tres arponers pagans, clavats per l’orgull, per fatalitat, o per fidelitat, als llocs que abans havien estat les seves talaies en l’altura, encara mantenien les seves vigilàncies damunt la mar, tot enfonsant-se.

I aleshores cèrcols concèntrics rodejaren el bot solitari, tota la tripulació, cada rem que surava, cada mànec de llança. I fent giravoltar i giravoltar tot plegat coses animades i inanimades al voltant d’un vèrtex, engoliren l’estella més menuda del Pequod.

Però mentre les darreres coses que s’enfonsaven queien barrejades damunt del cap ja submergit de l’indi que era al pal major, que encara era visible unes quantes polzades, juntament amb llargues iardes de bandera onejant que es gronxava tranquil·lament amb coincidència irònica damunt les onades destructores que gairebé fregava, en aquell instant, un braç vermell i un martell brandat enlaire cap enrera varen sortir a la superfície en l’acte de clavar més fort la bandera al galop que desapareixia.

Un falcó del cel, que havia seguit ofensivament la galeta del pal major, davallà des de la seva llar natural entre les estrelles, va bequejar la bandera i va amoïnar Tashtego. Per casualitat aquella au va interceptar amb la seva ala ampla i bellugadissa el martell que anava cap a la fusta. En aquell instant, el salvatge que estava submergit a sota, va sentir-ne el tremolor eteri i, en la seva ranera de mort, va clavar allí el seu martell glaçat. I així, l’ocell del cel, amb esgarips arcangèlics, amb el bec imperial girat cap amunt, amb tota la figura captiva embolcallada en la bandera d’Ahab, s’enfonsà amb el seu vaixell que, com Satan, no volia baixar a l’infern fins que no arrossegués amb ell una part viva del cel que li servís d’elm.

Llavors petites aus volaren xisclant damunt el gorg encara bocabadat. Una onada trencada, blanca i tètrica, va petar contra els costers abruptes. Després tot es va enfonsar, i la gran mortalla de la mar va continuar gronxant-se com feia cinc mil anys que es gronxava.

.

Herman Melville
Moby Dick
Traducció de Maria-Antònia Oliver

.

.

.

The harpoon was darted; the stricken whale flew forward; with igniting velocity the line ran through the groove;—ran foul. Ahab stooped to clear it; he did clear it; but the flying turn caught him round the neck, and voicelessly as Turkish mutes bowstring their victim, he was shootout of the boat, ere the crew knew he was gone. Next instant, the heavy eye-splice in the rope’s final end flew out of the stark-empty tub, knocked down an oarsman, and smiting the sea, disappeared in its depths.

For an instant, the tranced boat’s crew stood still; then turned. “The ship? Great God, where is the ship?” Soon they through dim, bewildering mediums saw her sidelong fading phantom, as in the gaseous Fata Morgana; only the uppermost masts out of water; while fixed by infatuation, or fidelity, or fate, to their once lofty perches, the pagan harpooners still maintained their sinking lookouts on the sea. And now, concentric circles seized the lone boat itself, and all its crew, and each floating oar, and every lance-pole, and spinning, animate and inanimate, all round and round in one vortex, carried the smallest chip of the Pequod out of sight.

But as the last whelmings intermixingly poured themselves over the sunken head of the Indian at the mainmast, leaving a few inches of the erect spar yet visible, together with long streaming yards of the flag, which calmly undulated, with ironical coincidings, over the destroying billows they almost touched;—at that instant, a red arm and a hammer hovered backwardly uplifted in the open air, in the act of nailing the flag faster and yet faster to the subsiding spar. A sky-hawk that tauntingly had followed the main-truck downwards from its natural home among the stars, pecking at the flag, and incommoding Tashtego there; this bird now chanced to intercept its broad fluttering wing between the hammer and the wood; and simultaneously feeling that etherial thrill, the submerged savage beneath, in his death-grasp, kept his hammer frozen there; and so the bird of heaven, with archangelic shrieks, and his imperial beak thrust upwards, and his whole captive form folded in the flag of Ahab, went down with his ship, which, like Satan, would not sink to hell till she had dragged a living part of heaven along with her, and helmeted herself with it.

Now small fowls flew screaming over the yet yawning gulf; a sullen white surf beat against its steep sides; then all collapsed, and the great shroud of the sea rolled on as it rolled five thousand years ago.

.

Herman Melville

Moby-Dick

.
.
.

.

.

Dante Alighieri

Divina Comèdia

Versió de Joan F. Mira

Proa. Barcelona, 2000
ISBN: 9788484370024

.

.

.

Merman Melville

Moby Dick

Traducció de Maria-Antònia Oliver

Les millors obres de la literatura universal, 30

Edicions 62 i “la Caixa”. Barcelona, 1984

ISBN: 8429720936

.

.

.

Herman Melville

Moby-Dick

Everyman’s Library

Northwestern University Press and The Newberry Library, 1988

ISBN: 1857150406

.
.
.

.

.

El viatge ulisseic en Dant i Baudelaire

.

.

ma misi me per l’alto mare aperto
[…]
Considerate la vostra semenza;
fatti nos foste a viver come bruti,
ma per seguir virtute e canoscenza.
.
Dante. Inferno. XXVI

.

.

Un matin nous partons, le cerveau plein de flamme,
[…]
Pour n’être pas changés en bêtes, ils s’enivrent
D’espace et de lumière et de cieux embrasés;
La glace qui les mord, les soleils qui les cuivrent,
Effacent lentement la marque des baisers.
[…]
.
Charles Baudelaire. Le voyage. I

.

.

.

.

.

.

………………………….«Quando
mi diparti’ da Circe, che sottrasse
me più d’un anno là presso a Gaeta,
prima che sì Enëa la nomasse,
né dolcezza di figlio, né la pieta
del vecchio padre, né ‘l debito amore
lo qual dovea Penelopè far lieta,
vincer potero dentro a me l’ardore
ch’i’ ebbi a divenir del mondo esperto
e de li vizi umani e del valore;
ma misi me per l’alto mare aperto
sol con un legno e con quella compagna
picciola da la qual non fui diserto.
[…]
«O frati», dissi, «che per cento milia
perigli siete giunti a l’occidente,
a questa tanto picciola vigilia
d’i nostri sensi ch’è del rimanente
non vogliate negar l’esperïenza,
di retro al sol, del mondo sanza gente.
Considerate la vostra semenza:
fatti non foste a viver come bruti,
ma per seguir virtute e canoscenza».

Dante Alighieri
Inferno XXVI
.
.

……………………………………….«Quan
vaig deixar Circe, que em va retenir
més d’un any per allà prop de Gaeta,
abans que Eneas li donés el nom,
ni la dolçor del fill, ni la pietat
pel meu vell pare, ni l’amor degut
que hauria fet Penèlope contenta,
no van poder vèncer en mi l’ardor
que tenia de fer-me expert del món
i dels valors i vicis dels humans;
i vaig entrar en l’alta mar oberta
sol amb aquella nau i aquella companyia
petita que mai no m’havia deixat.
[…]
‘Oh germans’, els vaig dir, ‘que per cent mil
perills heu arribat a l’occident,
a aquesta breu vigília dels sentits
que encara ens queda per aprofitar
no li vulgueu negar l’experiència
del món sense habitants, seguint el sol.
Recordeu la llavor d’on heu eixit:
no vau ser fets per viure com les bèsties,
sinó adquirint virtut i coneixença.’
.
Traducció de Joan F. Mira
.

.

.

.

.

.

Pour l’enfant, amoureux de cartes et d’estampes,
L’Univers est égal à son vaste appétit.
Ah! que le monde est grand à la clarté des lampes!
Aux yeux du souvenir que le monde est petit!
.
Un matin nous partons, le cerveau plein de flamme,
Le coeur gros de rancune et de désirs amers,
Et nous allons, suivant le rythme de la lame,
Berçant notre infini sur le fini des mers:
.
Les uns, joyeux de fuir une patrie infâme;
D’autres, l’horreur de leurs berceaux, et quelques-uns,
Astrologues noyés dans les yeux d’une femme,
La Circé tyrannique aux dangereux parfums.
.
Pour n’être pas changés en bêtes, ils s’enivrent
D’espace et de lumière et de cieux embrasés;
La glace qui les mord, les soleils qui les cuivrent,
Effacent lentement la marque des baisers.
.
[…]
.
Charles Baudelaire.
Les feurs du mal. CXXVI
Le voyage. I

 

.
Per a un nen que li agradin els mapes i els gravats,
és l’univers tan ample com ho és el seu desig.
Que és gran, el món, amb llum de llànties,
i que petit que sembla en l’àmbit del record.
.
Marxem, un bon matí, amb el cervell en flames,
el cor ple de rancúnia i amb el desig amarg,
i anem, acompanyats del ritme de l’onada,
gronxant l’infinit nostre sobre el finit dels mars:
.
els uns, molt venturosos, fugint de pàtria infame,
d’altres, de repulsius bressols, i encara uns quants,
astròlegs ofegats als ulls d’alguna dona,
de Circe, la tirànica de perillós perfum.
.
Per no ser transformats en bèsties, s’emborratxen
d’espai i claredat, d’altures incendiades;
el glaç, que els esgarrapa, el sol que els embruneix,
esborren dels seus cossos les marques de besades.
.
[…]
.
Traducció de Jordi Llovet
.
.
.

.
.

Dante Alighieri

Divina Comèdia

Versió de Joan F. Mira

Proa. Barcelona, 2000
ISBN: 9788484370024

.

.

Charles Baudelaire

Les flors del mal

Edició bilingüe i completa
a cura de Jordi Llovet

Col. Poesia, 100
Edicions 62. Barcelona, 2007
ISBN: 9788429755947

.

.

.

 

La Circe-sirena de Dant

.

.

«Io son», cantava, «io son dolce serena
che ‘ marinari in mezzo mar dismago;
tanto son di piacere a sentir piena!
Io volsi Ulisse del suo cammin vago
al canto mio; e qual meco s’ausa
rado sen parte; sì tutto l’appago!»

Dante
Purgatorio, XIX, 19-24

.

.

[…]
em vingué en somnis una dona balba,
guerxa dels ulls, i amb peus i cames torts,
mans sense dits, i pell sense color.
Jo la mirava; i com el sol reanima
les membres freds i entumits per la nit,
el meu esguard, igualment, li soltava
la llengua, feia que es posara dreta
en un moment i, a la cara apagada
li tornava el color que vol l’amor.
Quan ja pogué parlar sense entrebancs,
es va posar a cantar tan bé, que jo
me n’hauria apartat amb molta pena.
«Sóc», cantava, «sóc la dolça sirena
que en la mar esgarria els mariners;
tan gran és el plaer dels que m’escolten!
Amb el meu cant vaig desviar Ulisses
del seu vagarejar; i el qui ve amb mi
l’encise tant que rarement se’n va!»
.
Dant
Purgatori, XIX, 7-24
Traducció de Joan F. Mira (2000)

.

.

.

…..I feia així: «Jo sóc la dolça sirena
que esgarrio en el mar els mariners,
tant de l’irresistible goig sóc plena!
.
…..D’Ulisses desviava els rems lleugers
amb el meu cant, i qui al meu pit s’aboca,
tant li plau, que no el pot deixar mai més.».
.
Traducció de Josep Mª de Segarra (1947-52)

.

.

Deia el seu cant: —Só una sirena dolça,
…i els nauxers de llurs rutes esgarrio:
…tan abundosa sóc de plers gaudibles!
Amb el meu cant jo fiu torçar a Ulisses
…el seu camí; i ben rarament se’n torna
…qui amb mi se’n ve: talment de goigs l’empleno!—
.
Traducció de Narcís Verdaguer Callís (1918)

.

.

…Cantava: Io son la dolça Serena,
Qui’ls marines mig de la mar sinay:
Tant son de dolç plazer á sentir plena.
…Io Ulixes volté del camí lay
Al meu dolç cant: é qui ab mi s’ausa
Si’n tot li plag tard; se’n pertira may.
.
Traducció d’Andreu Febrer (1429)

.

.

.

.

Il verso 22 significa appunto: “Io fui colei che invertì la rotta dell’eroe, pur così desideroso, prima di conoscermi, di raggiungere la sua meta (cioè Itaca)”. L’identificazione della sirena con Circe è la chiave di volta del complesso edificio mitico che Dante ha costruito intorno alla figura di Ulisse, e che ci permette poi di capire bene il senso del significato proiettivo che ha Ulisse nella Commedia, ed il suo ruolo di alter ego del poeta. La fusione dei due episodi omerici, e dei personaggi femminili che ne sono protagonisti, si produce a partire dai due tratti semantici che hanno in comune, secondo la tradizione, Circe da una parte e le sirene dall’altra, e cioè l’ufficio di prostitute che tutte loro svolgevano ed il canto come strumento di seduzione. D’altra parte la connessione fra la seduzione sirenica del canto e il desiderio di conoscenza, Dante la riscontrava in due testi a lui noti, cioè nel De Finibus di Cicerone, che rilegge (e traduce) il testo omerico ipotizzando che le sirene sedussero Ulisse promettendogli un piacere di tipo conoscitivo, e nella boeziana Consolatio, che contrappone   la filosofia,   incarnata da una donna veneranda ed autorevole,   alle   sirene-prostitute   (“scenicas   meretriculas”)   che avvelenano l’anima con le loro seduzioni . Quest’ultimo brano non solo ha fornito l’idea della contrapposizione fra l’“antica strega” e la “donna santa” che si contendono la mente e l’amore del poeta in Purg. XIX; esso spiega anche, negativamente, il rapporto fra Ulisse e Circe in Inf. XXVI, giacché ciò che manca ad Ulisse è appunto l’assistenza di una “donna santa” che squarci le vesti della prostituta svelandone la natura orripilante. E ciò spiega il fatto che egli si lasci sedurre dalla strega ed inverta la sua rotta.

.

Raffaele Pinto
Universitat de Barcelona
Societat Catalana d’Estudis Dantescos

Circe e la rotta di Ulisse
«Tenzone», 7, 2006, pp. 111-136

.

.

.

.

.

Dante Alighieri

Divina Comèdia

Versió de Joan F. Mira

Proa. Barcelona, 2000

ISBN: 9788484370024

.

.

Dante Aliguieri

Divina Comèdia I

Versió de Josep Mª Sagarra

Les millors obres de la literatura universal, 50
Edicions 62 i La Caixa. Barcelona, 1986
ISBN: 9788429724059

.

.

Dant Alighieri

La Divina Comèdia
Purgatori

Posada en català per N. Verdaguer i Callís

Altés, impressor. Barcelona, 1921.

.

.

La Comedia
de Dant Allighier (de Florença)
traslatada de rims vulgars toscans en rims vulgars cathalans per
n’Andreu Febrer

Dála á´luz, acompañada de ilustraciones crítico-literarias
D. Cayetano Vidal y Valenciano
Librería de D. Álvaro Verdaguer. Barcelona, 1878

.

.

.

. 

El sublim silenci d’Àiax. Pseudo-Longí, David Hume i Rowan Ricardo Phillips

.

.

Lo sublime es eco de la grandeza de espíritu, de ahí que la simple idea, por sí sola, sin palabras, cause admiración, en virtud de la  grandeza del pensamiento, como el silencio de Áyax en la Nekyia.

Pseudo-Longí
De lo sublime
Traducció al castellà de Manuel Pérez López

.

.

.

»Totes les altres ànimes, morts i difunts sense vida,
eren allà, afligides, contant cadascuna una pena.
L’ànima d’Àiax el Telamònida era allà, sola,
sense acostar-se’m, encara enutjada per una victòria
sobre les armes d’Aquil·les, que jo vaig guanyar en disputa
al campament: les posà com a premi sa mare l’augusta,
i en van ser jutges els fills dels troians i Pal·las Atena.
Més valia que no hagués vençut en aquella contesa!
Fou per això que la terra va rebre un home tan digne,
Àiax, el qual en bellesa, en aspecte i en fets superava
tota la resta d’aqueus, sense el fill de Peleu, el més noble.
Jo m’hi vaig adreçar amb paraules meloses i amables:
“Àiax, fill del gran i eminent Telamó, no podries
ara, ja mort, oblidar-te de l’odi que em tens per aquelles
armes funestes? Els déus les crearen com una desgràcia
per als aqueus, que et perderen a tu com qui perd una torre.
Quan vas morir, ens quedàrem per sempre afligits, i tan tristos
com per Aquil·les el fill de Peleu. I tota la culpa
és de Zeus, que tenia un odi feroç contra els dànaus,
tropa de llances, i així t’imposà aquest destí lamentable.
Vine, senyor, i escolta el que dic i les coses que conte;
calma el furor i aplaca el teu cor i la seua altivesa”.
Vaig dir això. I no respongué i se’n va anar amb les altres
ànimes cap a l’Èreb, on són els difunts sense vida.
.
Odissea, XI, 541-564
Traducció de J. F. Mira

.

.

.

WHO is not struck with any signal Instance of GREATNESS of MIND or Dignity of Character; with Elevation of Sentiments, Disdain of Slavery, and with that noble Pride and Spirit, which arises from conscious Worth and Virtue? The Sublime, says LONGINUS, is often nothing but the Echo or Image of Magnanimity; and where this Quality appears in any one, even without uttering a Syllable, it excites our Applause and Admiration; as may be observ’d of the famous Silence of AJAX in the Odyssey, which expresses more noble Disdain and resolute Indignation, than any Language can convey.

David Hume
An Enquiry Concerning the Principles of Morals

.

.

El poeta de Nova York Rowan Ricardo Phillips (amb estrets llaços amb Catalunya), fa una versió d’aquesta escena de la nekyia odisseica en el seu poema The Odyssey, Book 11: ll. 538-556. Ell mateix en fa una ressenya: 

.

“This is a vision of the nekyia in Book 11 of The Odyssey as taking place in Heaven as opposed to the underworld. The silence of Ajax in the face of Odysseus’s beautiful but suffocating grandiloquence, and his anger at Odysseus even after death, is one of literature’s grandest examples of the power of silence and the endurance of rage. I have long been transfixed by this moment and by the open-ended chill of that silence. Set against the constant need for Odysseus to speak and his seemingly instinctual impetus to try to either win things or fix things, I heard, as I thought through this poem, Heaven emerge as a marvelous mise-en-scène through which to further explore that poignant human chain that ever connects us to the poignancy of poetry’s past.”

Rowan Ricardo Phillips

.

Aquesta és una visió de la nekyia del Llibre 11 de l’Odissea com si transcorregués al paradís com a oposat a l’inframon. El silenci d’Àiax enfront de la bonica però carregosa grandiloqüència d’Odisseu, i la seva ràbia envers Odisseu fins i tot després de mort, és un dels més grans exemples en la literatura del poder del silenci i de la persistència de la ira. Fa molt que vaig quedar commogut per aquest moment i pel calfred que deixa aquest silenci. Contraposat a la constant necessitat de parlar d’Odisseu i el seu aparentment instintiu ímpetu d’intentar o bé guanyar o bé arreglar les coses, vaig sentir, com vaig fer a través d’aquest poema, emergir el paradís com una meravellosa posada en escena mitjançant la qual continuar explorant aquesta punyent cadena humana que sempre ens connecta amb la intensitat del passat de la poesia.

.

.

.

The Odyssey, Book 11: ll. 538-556

.
The soul of swift-soled Achilles hearing me
Praise his son, silvered, and then was gone,
His long strides causing him to blend, light-bent,
Into the shining, maize meadow cloudbank
Shadowed by that one solitary tree
It takes sixteen years for light, let alone
A soul, to cross.
…………….The other dead, who thrived
Though they had died, rejoiced at seeing me
And sang, one by one, to me; and I in
Turn said back to one after the other
That the song that soul sang was a blessing
And that I had never heard anything
Like it; which was true, but also, I must
Admit, they bored me to tears, tears that their
Surprisingly still finite knowledge took
As tears of pure joy from hearing them sing.
.
Only Ajax Telamoniades
Kept away, arms crossed, refusing to speak,
Dim-starred and disappearing into his rage.
All because of a simple spar of words,
A mere speech, and winning Achilles’ armor.
Athena above and those men at the ships
Decided that, not me, although it’s true
He never stood chance. But by custom
Should have been given the matchless metal.
How I wish I hadn’t won that contest.
How the ground closed over his head for it.
What a fool I can be. Ajax. Who knew
No equal in action but for the one
Man who surpassed him, just-fled Achilles,
So capable of happiness despite
All that happened because he washed up here,
Heaven: this implausible place for us.
.
Strange that Ajax is also in Heaven
Despite ending his legendary life.
In the end he’s won, but he doesn’t seem
To understand that he’s won. Poor Ajax.
Like always, I thought I had winning words
And so I said to him with unreturned gaze:
“Son of great Telamon, mighty Ajax,
War tower, shake free of your anger.
No one else is to blame but Zeus, and look,
He is no longer here, friend. Paradise
Has found you and given you an eternal
Roof under the one tree of High Heaven.
Zeus treated us so terribly, and you,
Whom he should have loved like his strongest son,
You worst of all.
…………………But that is history
Now. Come, my strong brother, lord and deserved
Winner of all Achilles wore and was,
Come, be with us here; let me hear the light
Of Heaven in your voice; and let me know,
Because I love you, how you (of all men!)
Ended up in the keen of this endless berm.”
But Ajax, gift-eyed, said nothing to me
And took his seat under the rowan tree.

Rowan Ricardo Phillips

Rowan Ricardo Phillips

.

Rowan Ricardo Phillips ha traduït a l’anglès Ariadna al laberint grotesc, de Salvador Espriu [Ariadne in the Grotesque Labyrinth, Dalkey Archive Press, 2012] ).

.

.

.

.

.

.

Nausica i les serventes renten la roba, en való de Lieja

.

.

.
On rdjonda l’ rivire ås corantès aiwes

avou ses lavoes plins a tchaeke såjhon.

Di dzo les rotches sourdeut-st a flots ene claire aiwe

ki neteye comifåt les måssîstés foû.

Les moulets distelés erî d’ leu tcheriot

fourît leyîs la, do long des cascådes,

k’ i n aveut a paxhe ene yebe come del låme.

Les femes avént prins l’ bouwêye djus do tchår

po l’ poirter a bresse disk’ ås sombès gofes,

et c’ esteut-st al cene k’ el batreut al mî.

.

On lava, spåma tos ces måssîs draps,

pu on ls ala stinde a djin so l’ rivaedje,

la k’ afeye li flot vneut laver l’ graevî.

On prinda on bagn, on s’ enôla totes;

adon dismetant k’ å solo, l’ bouwêye

souwéve, on magna, so l’ aboird di l’ aiwe.

A poenne ripaxhowes, damjheles et siervantes

Albert Maquet
(Lidje [Lieja], 1922 – Lidje 2009)

si dlaxhît d’ leus vweles po djouwer al bale.

.

Albert Maquet

L’ Odissêye, tchant VI, vers 85-100,

divins : “Poèmes de l’Antiquité grecque et romaine“, 2001

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Quan arribaren al riu de bellíssim corrent, on hi havia

bons llavadors per tot l’any, amb aigua abundant que corria

tant que hi podrien rentar fins i tot la roba més bruta,

van deslligar en aquell lloc mateix les mules del carro

i les deixaren anar per la vora del riu ple de gorgues

a pasturar una herba molt dolça. I elles tragueren

tota la roba del carro amb les mans i la van dur a l’aigua

fosca. En els clots la batien ràpides, desafiant-se.

Quan la tingueren rentada i ben neta de tota brutícia,

varen estendre la roba a la vora del mar, on les ones

solen deixar més neta la grava i els còdols de platja.

Elles, després de llavar-se i d’ungir-se amb oli d’oliva,

van prendre el seu esmorzar a la vora del riu: esperaven

que la calor dels rajos del sol eixugara la roba.

En acabar l’agradable menjar, les esclaves i ella,

ja sense vels al cap, començaren un joc de pilota.

.

Traducció de Joan F. Mira

L’Odissea, cant VI, versos 85-100

.

.

.

Lo viatge grand de l’Ulisses d’Ítaca. L’Odissea en occità de Robèrt Lafont

.

.

.

Cau qu’arribetz primier vers lei Serena’ enjulhairas deis òmes.
Cu que siá lo mortau que d’elei aga lo frònt de se sarrar,
se per còp d’elei s’avesina e qu’ausiga clantir sa votz,
lo veiràn plus jamai ni sa molher ni seis enfants pichons,
e podràn pas se regaudir de l’aver drech aquí, tornat.
Lo pivèlan dins lo prat de son cant melodiós lei Serenas
sa demorança e que davala fins la cèuna recuberta
deis ossamentas d’òmes mòrts que se poirisson : i veiriás
lei pelagosta’ espelhandradas. Poja drech, t’arrèstes pas.
Prèn-t’una bresca de mèu doç e pasta-la per ne tapar
leis aurelhas de tei marins, e que degun ausiga rèn.
Mai tu solet se lo desir te’n vèn, escota a condicion
de te faire ligar dei mans, dei pès, de tota ta persona
au mast. Drech sus la clau, encordelat de ton pròpi voler
chala-te donc de la poder ausir, la canta dei Serenas.
.

L’Odissea, XIII, 39-52
Traducció de Robèrt Lafont
Lo viatge grand de l’Ulisses d’Itaca

.

...

.

En primer lloc, trobaràs les sirenes, que encisen i encanten
tots els homes, siga qui siga que passe prop d’elles.
I qualsevol que, sense saber-ho, escolte com canten
les sirenes, mai tornarà a casa seua per rebre
la calorosa acollida dels fills petitets i l’esposa:
l’encisaran les sirenes amb cants i amb la veu delicada,
des d’un bell prat on seuen, enmig dels muntons d’ossamenta
d’homes ja descomposts i amb la pell ja resseca i desfeta.
Passa de llarg. Però abans taparàs les orelles dels homes
amb cera dolça d’abella, ablanida: que no les escolte
cap dels altres, però si tu tens el desig d’escoltar-les
fes que t’amarren de mans i de peus en el teu vaixell ràpid,
dret en la base del pal, amb les cordes lligades a l’arbre:
només així gaudiràs de la veu d’aquelles sirenes.
.
L’Odissea, XIII, 39-52
Traducció de Joan F. Mira

.

.

.

Dempuèi mai de seissanta ans, Robert Lafont es atrivat per los poèmas omerics de l’Odissèia, un dels tèxts fondators màgers de la pensada e de l’imaginari europèus e mediterraneans. Lo Viatge grand de l’Ulisses d’Itaca es la resulta d’aquela meditacion longament amadurada a prepaus dels poèmas omerics. Robèrt Lafont a bastit sa recèrca e son escritura sus la part centrala d’aqueles poèmas « cordurats » entre eles per los rapsòds antics : la que i son contadas, de sa quita boca, las erràncias marinas de l’eròi de totas las rusas.

Aqueles moments majors del poèma atribuit a Omèr son estats revirats a l’occitan provençal a partir del tèxt original grec. Son precedits de comentaris ( glòsa ) que Robèrt Lafont i situa los passatges concernits e i balha, per cadun, en s’ajudar de las recèrcas pus recentas, claus e interpretacions. Per sa revirada, a causit d’emplegar un vèrs non rimat de setze sillabas, lo que per el se sarrava al mai pròche de l’examètre omeric.

Lo libre aqueste, aital, se presenta, en occitan, coma l’òbra d’un sabent mesclat d’un poèta : lo legeire, dins una lenga a l’encòp quotidiana e majestuosa, manejada amb gaubi sobeiran per un dels mèstres de l’escritura occitana d’ara, s’i trobarà de plan pè amb los tèxtes omerics. La soliditat de las coneissenças e l’ample de la revirada rejonhon aquí l’art reconegut de l’escrivan dins un obratge unic a mai d’un títol.

.

[De la promoció editorial]

.

.

.

Rares sont les langues du monde qui peuvent se flatter de posséder cet objet impossible : une traduction de l’Odyssée qui rende avec ses moyens propres le rythme de l’original, la force de l’epos et l’épaisseur concrète de l’univers méditerranéen, salin et solaire. Il y faut un improbable traducteur, à la fois écrivain de métier, possédant à fond les ressources de sa langue, et helléniste érudit doublé de linguiste, n’ignorant rien du texte grec ni de ses exégèses successives. L’occitan au moins a cette chance depuis la toute récente traduction de Robert Lafont. Cette traduction est accompagnée de gloses qui font le point sur les dernières recherches homériques et décapent le texte de la gangue d’interprétations erronées qui en ont faussé le sens depuis sa composition, notamment le mythe d’un auteur unique. Un autre poète occitan, le provençal Charloun Rieu, avait lui aussi réalisé une traduction savoureuse et de haute tenue, mais il l’avait fait en « prose étale » et d’après une traduction française. Comprenant qu’on ne peut traduire l’Odyssée qu’en inventant un vers qui s’approche au plus près de l’hexamètre dactylique du poème, Robert Lafont a créé un mètre de seize syllabes, souple et rythmé, capable de rendre vers à vers les inflexions homériques. Victor Bérard avait choisi l’alexandrin blanc, mais cette solution présente le double inconvénient de ne pas faire correspondre le vers français avec le vers grec et d’engendrer assez vite une certaine monotonie, heureusement brisée par le recours à d’autres mesures paires.

Délaissant la Télémaquie et le massacre des prétendants, le traducteur s’est attaché au cœur de l’Odyssée, au Voyage, soit plus de 3.300 vers. C’est là en effet que Robert Lafont cherche le véritable Ulysse, l’errant, l’exilé, le marin têtu qui s’obstine dans le retour vers l’épouse et la patrie, confondues dans un seul désir, une même nostalgie. Cette fascination de toujours que ressent le traducteur occitan pour le poème par excellence de l’errance et de la quête, on la retrouve chez maint poète, Georges Séféris, par exemple, et, curieusement, pour des raisons semblables. Séféris, après la « Grande Catastrophe » de 1920 qui chassait pour toujours les Grecs d’Asie Mineure, jetait dans l’exil des millions de réfugiés et mettait un terme définitif aux rêves de grandeur de sa désormais petite nation, concevait sa grécité comme une errance perpétuelle vers une Ithaque engloutie. Lafont quant à lui n’a pas donné d’autre sens à sa vie et à son oeuvre (cette dernière colossale par son volume, sa richesse et sa diversité) que la quête d’un pays disparu mais vivant encore d’une existence virtuelle, riche de tous les possibles, dans la conscience aliénée de ses habitants. Chez le poète grec et chez l’occitan, cette référence commune à Ulysse s’accompagne du même humanisme et du même refus de l’enfermement ethnique.

À lire les vers odysséens dans leur version occitane, une impression s’empare du lecteur, pour peu qu’il soit quelque peu familier de l’oeuvre de Lafont. Cet Ulysse qui veille (« Assis près de la barre, en maître il gouvernait, sans qu’un somme jamais tombât de ses paupières », comme traduit Victor Bérard) est une sorte d’autoportrait du traducteur. On songe à la posture du Veilleur à la citerne [La Gacha a la cisterna], qui, dans le long et magnifique poème qui porte ce titre (et que Jorn a publié en 1998), est au fil des siècles le gardien de la mémoire au milieu des horreurs tourbillonnantes de l’histoire. Dans l’Odyssée, cette figure s’anime, et, cessant de veiller sur les eaux étales de la mémoire, elle chevauche les vagues de la tempête, mais une même vigilance la tient en éveil.

Quoi qu’il en soit, il s’agit de bien plus qu’un simple exercice de style. L’investissement du traducteur dans ce récit de retour vers Ithaque-Occitanie est total. Les deux pays font d’ailleurs partie du même univers, la civilisation de l’olivier, ils se baignent dans la même mer, regardent le même paysage. Dans sa double fidélité, y compris rythmique, aux langues source et cible, cette traduction restitue l’éternelle jeunesse du poème en nous faisant ressentir, 2700 ans après, dans un occitan riche et savoureux, l’émerveillement ébloui des auditeurs du rhapsode.

Jean-Claude Forêt

.

.

.

A les portes de Troia amb Quim Monzó

.

.

.

Li respongué aleshores el ros Menelau [a Helena], i va dir-li:
«Dona, tot el que acabes de dir és ben just i correcte.
He conegut, amb el temps, molts guerrers, i les seues idees
i pensaments, i també he viatjat per nombrosos països:
mai, però, he pogut veure amb els ulls ningú que tinguera
un cor tan gran i valent com Ulisses l’intrèpid tenia.
Mai no he vist res com allò que va fer i aguantar aquell home
dins del cavall fet de fusta, en el qual els aqueus esperàvem,
tots els millors, per portar als troians la mort i ruïna.
Tu, aleshores, t’hi vas acostar —devia enviar-t’hi
un déu, potser, que volia donar als troians la gran fama—,
i et seguia Deífob, d’aspecte diví, quan venies.
Tres colps voltares la trampa còncava i buida, palpant-la,
i nomenant pel seu nom els millors dels aqueus: els cridaves
tot imitant la veu que tenien les seues esposes.
Dins, jo mateix, i el fill de Tideu, i Ulisses l’insigne,
sèiem enmig dels companys i vàrem sentir com cridaves.
L’altre i jo hauríem saltat decidits, plens de ganes
o de sortir cap a fora o bé, des de dins, contestar-te.
Ell, Ulisses, tallà el nostre impuls i pogué retenir-nos,
mentre la resta de fills dels aqueus van quedar-se en silenci.
Un només, Ànticle, va intentar contestar i parlar-te,
però Ulisses li va pressionar amb mà forta la boca,
molt durament, i així aconseguí que els aqueus se salvaren:
va tindré’ls quiets fins que Pal·las Atena per fi va allunyar-te».

.

Odissea, IV, (266-289)
Traducció de Joan F. Mira

.

Je ne sais comment diable ils firent :
Dans ce grand cheval ils bâtirent
Toutes sortes de logements,
Sans oublier des aisements 

Paul Scarron
Le Virgile Travesti (1889)

.

.

.

A LES PORTES DE TROIA

.

Quim Monzó (Barcelona, 1952)

El cavall de fusta queda definitivament acabat, polit i envernissat, a primera hora del matí. Ha estat una feina dura, que ha ocupat dotzenes de soldats dirigits per tres mestres fusters. S’alça, magestuós i immòbil, al bell mig de la platja. El deixen assecar durant tot el dia. A la nit, vigilant que no els vegin des de la muralla, els guerrers escollits pugen per una escala de cànem, un darrere l’altre, ràpidament i sense fer soroll. Van armats, amb una petita bossa nuada al cinturó, amb carn en salmorra per agafar forces al matí i una porció d’aigua per calmar la set. Després que l’últim guerrer hagi pujat, recullen l’escala i tanquen la porta de manera que des de fora no es noti.

Seuen tots amb ordre i paciència, ben estrets, omplint la panxa de la bèstia. L’olor de vernís no ha desaparegut del tot i els embriaga lleugerament. Dormen amb el neguit que dóna la certesa de la victòria imminent. Tal i com havien quedat, arriba el matí, els del campament recullen les coses, calen foc a les tendes i pugen a les naus, fent veure que donen la guerra per perduda i que es retiren definitivament. Els guerrers escollits contemplen aquests moviments per les escletxes que hi ha entre els taulons del cavall. Quan les naus aquees desapareixen a l’horitzó, giren els ulls cap a les portes de la ciutat. Aviat s’obriran, els troians sortiran, prendran el cavall com un bnotí de guerra i l’entraran a la ciutat. Els guerrers aprofiten l’espera per menjar la carn que portaven.

Lentament passen les hores i de la ciutat no surt ningú. Al primer que se n’estranya, Ulisses li ordena guardar silenci. Ningú no ha d’obrir la boca i tots han de fer el mínim soroll possible. Si cap troià sortís i sentís que dins del cavall hi ha homes que parlen, tota argúcia se n’aniria per terra.

A primera hora de la tarda acaben l’aigua que els quedava. Sota aquell sol implacable, la panxa del cavall és un forn. A la nit dormen sense fred. Són tants i estan tan estrets que no els cal cap manta. El problema són les miccions. Hi han passat tot el dia i la nit abans i, dissimuladament, incapaços d’aguantar-se més, alguns decideixen orinar pels racons. Però les necessitats d’Anticle no són menors sinó majors. Ulisses li ordena aguantar-se-les. Anticle diu que no pot (el ventre se li retorça, es veu incapaç de resistir ni un instant més), perd els nervis i es queixa que els troians ja haurien d’haver-se endut el cavall. No hi havien d’estar tantes hores, allà dins. Diu tot això cridant; per fer-lo callar, Ulisses l’escanya.

Amb l’arribada de l’alba reneixen les espe­rances. Avui sí que vindran els troians, pendran finalment el cavall i el duran dins. És lògic que ahir no ho fessin, perquè encara no se’n refia­ven. Avui se’ls deu fer del tot evident que els aqueus han marxat de debò. Els ho confirma el fet que, a mig matí, senten música que els arriba de la ciutat, uns càntics estranys però innega­blement alegres. Deuen celebrar la victòria. A la tarda, els troians obren finalment les portes de la ciutat. Els guerrers aqueus se n’alegren i observen (excitats i immòbils per no fer cap so­roll) com un grup de troians surt de la ciutat i s’acosta al cavall. Els aqueus s’aguanten la res­piració. Els troians envolten la bèstia de fusta i la contemplen amb curiositat. Enraonen entre ells, però els aqueus, tot i que paren l’orella, no entenen què diuen. Els arriba una remor de paraules barrejades amb el so de les onades. Ara finalment pendran el cavall i el duran dins. Però per comptes d’això desfan el camí, tornen a la ciutat i tanquen les portes.

Als guerrers aqueus aquella nit els és més di­fícil dormir. La gana i la set es generalitzen. No els queda aigua ni menjar, ni tenen possibilitats d’aconseguir-ne, i això fa que hi hagi disputes freqüents, que Ulisses talla d’arrel: no vol sen­tir ni una paraula. Ni un ronc. Qualsevol so­roll podria alertar de la trampa els troians. Arri­ba l’alba. Passa el dia sense que ningú vingui a buscar-los. Ulisses dissimula el nerviosisme. La resta de guerrers no. Tenen gana i, cada cop que algú es queixa que allò no funciona com hau­ria de funcionar, Ulisses amenaça que escanya­rà qui no calli.

Dos dies més tard n’hi ha dos que propo­sen sortir, sigui com sigui i encara que fer-ho descobreixi la trampa als troians. Es evident, diuen, que l’argúcia no ha funcionat, i és de cre­tins continuar endavant un projecte que no funciona. Ulisses sufoca l’intent de motí tal com havia amenaçat de fer: escanyant-los tam­bé, igual que a Anticle. Com que fa dies que no mengen, els guerrers devoren tots dos cadàvers.

Hi ha un guerrer, d’estómac massa delicat, que vomita al primer tast. Per no deshidratar-se, tots decideixen beure’s la pròpia orina.

A la pudor d’orins i excrements s’afegeix ara la ferum del primer cadàver (el d’Anticle, que comença a descompondre’s amb aquella calo­rada) i de les entranyes dels altres dos. N’hi ha un que proposa desfer-se’n obrint un instant la porta i llençant-los. Ulisses s’exaspera. ¿Com se’ls pot acudir una idea així? ¿Com podrien llençar-los fora sense despertar les sospites dels troians? Deixar als peus del cavall tres cadàvers (dos d’ells reduïts només a un munt d’ossos i vísceres) seria descobrir clarament la trampa. Un altre suggereix que podrien desfer-se’n de nit: baixar-los per l’escala i llençar-los al mar. Un altre opina que el més greu no és conviure amb la ferum dels cadàvers i dels excrements, sinó la incertesa del futur. Tots aquests dies, les naus aquees deuen haver anat enviant explora­dors per veure si el cavall de fusta, tal com ha­vien previst, era ja dins Troia. No aguantaran gaires dies més amagades abans de donar l’ar­gúcia per fracassada i tornar a casa, acceptant definitivament la derrota. Això si no ho han fet ja. Ulisses s’hi llança al damunt, però ni ell té ja forces i, incapaços de barallar-se amb un mí­nim d’energia, cauen tots dos sobre els altres guerrers, que es fan a un costat, cada cop més prims i sense ni esma. N’hi ha que jeuen tan immòbils que es fa difícil saber si encara són vius. El mateix Ulisses se sent defallir, però no s’ho pot permetre. Els troians, repeteix cada cop amb menys convenciment, sortiran en qualsevol moment i s’enduran el cavall. No­més és qüestió d’esperar. Quan això passi, ells (els millors guerrers, escollits entre la flor i nata de la joventut aquea) esperaran que arribi la nit, sortiran quan tothom dormi, saquejaran la ciu­tat i n’abatran les portes. Per les escletxes entre els taulons, observa amb avidesa les muralles de la ciutat; i es tapa les orelles per no sentir els ge­mecs agònics dels seus guerrers.

.

Quim Monzó
Guadalajara

.

.

.

.

.

.
.

Sergio Aragonés – “The Trojan Horse: A True Account”

.

.

.

Sergio Aragonés Domènech (Sant Mateu, Baix Maestrat, 6 de setembre de 1937)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Quim Monzó

Guadalajara

Mínima de butzaca, 65

Quaderns Crema. Barcelona, 1996

ISBN: 9788477271642

.

.

Homer

Odissea

Versió de Joan F. Mira

A Tot Vent, 562
Raval Edicions S.L.U., Proa. Barcelona, octubre del 2011

ISBN: 9788475882598

.

.

.

.

.

Dante i la segona Odissea d’Ulisses

.

.

.

Odissea segona i gran,
més gran tal vegada que la primera, però ai!,
sense Homer, sense hexàmetres.
.
Era petit el casal patern,
era petita la seva ciutat natal
i tota la seva Ítaca era petita.
.
[…]
.
I va marxar.
.
A mesura que les ribes d’Ítaca
s’esvaïen gradualment davant seu
i navegava a tota vela cap a ponent,
cap als Íbers, cap a les Columnes d’Hèracles,
—ben lluny del mar Egeu—,
s’adonava que tornava a viure,
que es treia del damunt els lligams
de les coses conegudes i familiars.
I el seu cor aventurer
gaudia fredament, buit d’amor.
.
Konstandinos P. Kavafis
Segona Odissea
Versió d’Eusebi Ayensa
.

.

.

.

………………………….Come, my friends,
‘Tis not too late to seek a newer world.
Push off, and sitting well in order smite
The sounding furrows; for my purpose holds
To sail beyond the sunset, and the baths
Of all western stars, until I die.
It may be that the gulfs will wash us down:
It may be we shall touch the Happy Isles,
And see the great Achilles, whom we knew.
Tho’ much is taken, much abides; and tho’
We are not now that strength which in old days
Moved earth and heaven; that which we are, we are;
One equal temper of heroic hearts,
Made weak by time and fate, but strong in will
To strive, to seek, to find, and not to yield.
.
Alfred Lord Tennyson
Ulysses
.
.

.

.
[…]
Osar o mais:
o além-retorno                    o após: im-
previsto filame na teia de Penélope.
…………………………………………………………….Ousar
desmemoriado de Ítaca              — o
além-memória        — o
revés:         Ítaca ao avesso:
a não-pacificada
vigília do guereiro          — no lugar
de ventura o aventuroso
deslugar       il folle volo.
Tentar o não tentado         —
expatriado esconjuro aos deuses-lares.
[…]
.
Haroldo de Campos
Finismundo
.
.

.

.
[…]

Una observación última. Devotas del mar y de Dante, las dos literaturas de idioma inglés han recibido algún influjo del Ulises dantesco. Eliot (y antes Andrew Lang y antes Longfellow) ha insinuado que de ese arquetipo glorioso procede el admirable Ulysses de Tennyson. No se ha indicado aún, que yo sepa, una afinidad más profunda: la del Ulises infernal con otro capitán desdichado: Ahab de Moby Dick. Éste, como aquél, labra su propia perdición a fuerza de vigilias y de coraje; el argumento general es el mismo, el remate es idéntico, las últimas palabras son casi iguales. Schopenhauer ha escrito que en nuestras vidas nada es involuntario; ambas ficciones, a la luz de ese prodigioso dictamen, son el proceso de  un oculto e intrincado suicidio.
.
Jorge Luis Borges
El último viaje de Ulises
.

.

,

,

,

.

.

[…]…………………………… «Quando
 mi diparti’ da Circe, che sottrasse
me più d’un anno là presso a Gaeta, 
prima che sì Enëa la nomasse, 
né dolcezza di figlio, né la pieta
del vecchio padre, né ‘l debito amore
lo qual dovea Penelopè far lieta, 
vincer potero dentro a me l’ardore
ch’i’ ebbi a divenir del mondo esperto 
e de li vizi umani e del valore; 
ma misi me per l’alto mare aperto 
sol con un legno e con quella compagna 
picciola da la qual non fui diserto. 
L’un lito e l’altro vidi infin la Spagna, 
fin nel Morrocco, e l’isola d’i Sardi, 
e l’altre che quel mare intorno bagna. 
Io e ’ compagni eravam vecchi e tardi 
quando venimmo a quella foce stretta 
dov’ Ercule segnò li suoi riguardi 
acciò che l’uom più oltre non si metta; 
da la man destra mi lasciai Sibilia, 
da l’altra già m’avea lasciata Setta. 
«O frati», dissi «che per cento milia 
perigli siete giunti a l’occidente, 
a questa tanto picciola vigilia 
d’i nostri sensi ch’è del rimanente
non vogliate negar l’esperienza,
di retro al sol, del mondo sanza gente.
Considerate la vostra semenza:
fatti non foste a viver come bruti,
ma per seguir virtute e conoscenza».
Li miei compagni fec’ io sì aguti,
con questa orazion picciola, al cammino,
che a pena poscia li avrei ritenuti;
e volta nostra poppa nel mattino,
de remi facemmo ali al folle volo,
sempre acquistando dal lato mancino.
Tutte le stelle già de l’altro polo
vedea la notte, e ‘l nostro tanto basso,
che non surgëa fuor del marin suolo.
Cinque volte racceso e tante casso
lo lume era di sotto da la luna,
poi che ’ntrati eravam ne l’alto passo,
quando n’apparve una montagna, bruna
per la distanza, e parvemi alta tanto
quanto veduta non avëa alcuna.
Noi ci allegrammo, e tosto tornò in pianto;
ché de la nova terra un turbo nacque
e percosse del legno il primo canto.
.
Tre volte il fé girar con tutte l’acque;
a la quarta levar la poppa in suso
e la prora ire in giù, com’ altrui piacque,
.
infin che ’l mar fu sovra noi richiuso».
.

Dante Alighieri
Divina Commedia. Inferno XXVI.

.

.

.

[…] …………………………….«Quan
vaig deixar Circe, que em va retenir
més d’un any per allà prop de Gaeta,
abans que Eneas li donés el nom,
ni la dolçor del fill, ni la pietat
pel meu vell pare, ni l’amor degut,
que hauria fet Penèlope contenta,
no van poder vèncer en mi l’ardor
que tenia de fer-me expert del món
i dels valors i vicis dels humans;
i vaig entrar en l’alta mar oberta
sol amb la nau i aquella companyia
petita que mai no m’havia deixat.
Vaig veure els dos litorals fins a Espanya,
fins al Marroc i a l’illa de Sardenya,
i les altres que banya aquesta mar.
Jo i els companys érem ja vells i lents
quan arribàrem a aquell pas estret
on Hèrcules deixà els seus dos senyals
perquè els homes no vagen més enllà;
a mà dreta vàrem deixar Sevilla,
i a l’altra mà havíem deixat Ceuta.
‘Oh germans’, els vaig dir, ‘que per cent mil
perills heu arribat a l’occident,
a aquesta breu vigília dels sentits
que encara ens queda per aprofitar
no li vulgueu negar l’experiència
del món sense habitants, seguint el sol.
Recordeu la llavor d’on heu eixit:
no vau ser fets per viure com les bèsties,
sinó adquirint virtut i coneixença.’
Vaig donar als companys tan gran desig
de fer camí, amb aquest petit discurs,
que a penes si els podia retenir;
i, amb la popa girada a l’orient,
dels rems vam fer ales per a un vol boig,
sempre guanyant camí cap a l’esquerra.
A la nit veia totes les estrelles
de l’altre pol, i el nostre era tan baix
que no s’alçava ja del sòl del mar.
Cinc voltes s’encengué i cinc s’apagà
la llum que es veu per sota de la lluna
després de travessar el pas terrible,
quan va sorgir una muntanya, bruna
per la distància, i em semblà tan alta
com no n’havia vista mai cap altra.
La nostra joia aviat es tornà plor:
de la nova terra nasqué un gran vent
que va envestir el vaixell per davant.
.
El féu girar tres voltes amb les aigües;
a la quarta, la popa es va aixecar
i la proa baixà, com volgué un altre,
.
fins que damunt nostre es tancà la mar».
.

Versió de Joan F. Mira

.

.

..

.

Konstandinos Kavafis

Esborranys i poemes inacabats

Pròleg, traducció i notes d’Eusebi Ayensa

Jardins de Samarcanda

Cafè Central / Eumo Ediorial. Vic, 2011

ISBN: 9788497663977

.

.

.

The works of

Alfred Lord Tennyson

Wordsworth Poetry Library

Wordsworth Editions Limited. London, 2008

ISBN: 9781853264146

.

.

.

Haroldo de Campos

Crisantiempo (inclou finismundo).

Traducción y prólogo.

de Andrés Sánches Robayna

Acantilado, 127

Quaderns Crema. Barcelona, 2006

ISBN: 9788496489448

.

.

.

Jorge Luis Borges

Obras completas – 3 (1975 – 1985)

Emecé Editores.

Buenos Aires, Argentina, 2005

ISBN: 9789500426473

.

.

.

Dante Alighieri

Divina Comèdia

Versió de Joan F. Mira

Proa. Barcelona, 2000

ISBN: 9788484370024

.

.

.

Deixem-ho tot en l’ivarsós ajust i emprenem un vol boig (“folle volo”): Anem!

.

.

Vaig donar als companys tan gran desig
de fer camí, amb aquest petit discurs,
que a penes si els podia retenir;
i, amb la popa girada a l’orient,
dels rems vam fer ales per a un vol boig,
sempre guanyant camí cap a l’esquerra.
.
Dant
Divina Comèdia
Infern XXVI, 121-126
Traducció de Joan Francesc Mira
.

.

.
I ho deixen tot en l’ivarsós ajust
—Nèctars i carns, sals i contactes, gust,
Forma i color de platges—…
.
J.V. Foix
Sol i de dol [12]

.

.
.

De bo de bo només són viatgers aquells que marxen
per marxar; esperits lleugers, com aeròstats,
mai no s’aparten gens de llur fatalitat,
i no saben per què, però diuen sempre: Anem!
.
Charles Baudelaire
Le voyage
Les fleurs du mal CXXVI
Traducció de Jordi Llovet

.

.
.

Dante Alighieri

Divina Comèdia

Versió de Joan F. Mira

Proa. Barcelona, 2000

ISBN: 9788484370024

.

.

J.V. Foix

Sol, i de dol

Edició a cura de J. Vallcorba Plana

Quaderns Crema

.

.

.

.

Charles Baudelaire

Les flors del mal

Edició bilingüe i completa

a cura de Jordi Llovet

Col. Poesia, 100

Edicions 62. Barcelona, 2007

ISBN: 9788429755947

.

.

.

The Homer’s octopus i el pop d’Homer

.

.

.

HOMER’S OCTOPUS

The poet may be dead and gone, but her/his
Poetry is like Homer’s octopus
Yanked out of its hidey-hole, suckers
Full of tiny stones, except that the stones
Are precious stones or semi-precious stones.
 

Michael Longley
The Ghost Orchid

.

.

.

Stirrup jar with octopus, ca. 1200–1100 B.C.; Late Helladic IIIC Mycenaean. The Metropolitan Museum of Art. N.Y.

.

Font: The Metropolitan Museum of Art

.

.

.

L’Odissea, V, 428-435:

.

.

[Ulisses] …

llençant-s’hi damunt, s’aferrà amb totes dues mans a la roca,
i s’hi va estar, gemegant, fins a ser passada l’onada.
I així va salvar-se, però del bell nou va saltar-li a sobre
el refluix i el va percudí i va engegar-lo lluny mar endintre.
I talment quan estiren un pop de dins de sa cambra
se li encasta als tentacles tota una espessor de pedretes
així als penyals  van restar tot de pellingots escorxats
de ses mans coratjoses; i l’ona negra es clogué damunt d’ell.
.
Carles Riba, 1919

.

.

.

amb totes dues mans, d’impuls, va aferrar-se a la roca
i s’hi va estar, gemegant, fins a ser passada l’onada.
Va esquivar-la; però el reflux va saltar-li a sobre
de nou, el va percudir, va engegar-lo lluny mar enfora.
I com quan estiren un pop del forat, se li queden
als xucladors, encastades espesses, tot de pedretes,
així, en aquell roquissar, de les seves mans coratjoses
quedaren tot de pellincs; i la gran maror va cobrir-lo.

Carles Riba, 1948

.

.

.

…es llançà i s’aferrà a la roca amb totes dues mans i s’hi va quedar planyent-se, fins que li va passar pel costat una gran onada. Així va esquivar-la, però el reflux l’escometé novament, li saltà al damunt i el llançà lluny a la mar. Com quan en treure un pop del cau, se li enganxen moltes pedretes als tentacles, d’aquesta manera se li esquinçaren pells de les mans robustes en les roques. La gran onada el va cobrir.

Joan Alberich, 1998

.

.

.

va prendre impuls i saltà, s’agafà amb dues mans a la roca,
i s’hi aferrà, gemegant, esperant que passara l’onada.
Va ser així com se’n va escapar, i llavors la ressaca
el sorprengue amb violència i el va arrossegar mar enfora.
Com quan un polp, arrancat per la força del fons on s’amaga,
porta adherides encara als tentacles pedretes i sorra,
sobre la roca quedaren trossets de la pell escorxada
d’unes mans fortes i audaces; i el van submergir les onades.
.
Joan F. Mira, 2011

.

.

.

.

Michael Longley

Michael Longley (Belfast, Irlanda del Nord, 1939)

Collected Poems

Cape Poetry

Jonathan Cape. Random House. London, 2006

ISBN: 9780224080446

.

.

.

.

.