Navegar és necessari, viure no és necessari: L’Ulisses (suposadament) nietzscheà de D’Annunzio, amb un contrapunt de Gozzano (i una anotació de Pijoan sobre l’heroi en Maragall)

 

Estant per salpar, es desferma un gran vent i els pilots vacil·len;
però ell [Pompeu] s’embarca el primer i, donant ordre que llevin l’àncora,
exclama: «Navegar és necessari, viure no és necessari!»

Plutarc
Vides Paral·leles, III, V : Pompeu (51.2)
Traducció de Carles Riba

 

.

EXPLICIT LAUS VITÆ

Madre, Madre, fa che più forte
e lieto io sia, quando la voce
del dèspota ch’io ben conosco,
che udii tante volte, la maschia
voce nel mio cor solitario
griderà: “Su, svegliati! È l’ora.
Sorgi. Assai dormisti. L’amico
divenuto sei della terra?
Odi il vento. Su! Sciogli! Allarga!
Riprendi il timone e la scotta;
ché necessario è navigare,
vivere non è necessario.

Gabriele D’Annunzio
Laudi

.

.

.

Gabriele d’Annunzio (1863 – 1938)

Incontrammo colui
che i Latini chiamano Ulisse,
nelle acque di Leucade, sotto
le rogge e bianche rupi
che incombono al gorgo vorace,
presso l’isola macra
come corpo di rudi
ossa incrollabili estrutto
e sol d’argentea cintura
precinto. Lui vedemmo
su la nave incavata. E reggeva
ei nel pugno la scotta
spiando i volubili venti,silenzioso; e il pìleo
tèstile dei marinai
coprìvagli il capo canuto,
la tunica breve il ginocchio
ferreo, la palpebra alquanto
l’occhio aguzzo; e vigile in ogni
muscolo era l’infaticata
possa del magnanimo cuore.

E non i tripodi massicci,
non i lebeti rotondi
sotto i banchi del legno
luceano, i bei doni
d’Alcinoo re dei Feaci,
né la veste né il manto
distesi ove colcarsi
e dormir potesse l’Eroe;
ma solo ei tolto s’avea l’arco
dell’allegra vendetta, l’arco
di vaste corna e di nervo
duro che teso stridette
come la rondine nunzia
del dì, quando ei scelse il quadrello
a fieder la strozza del proco.
Sol con quell’arco e con la nera
sua nave, lungi dalla casa
d’alto colmigno sonora
d’industri telai, proseguiva
il suo necessario travaglio
contra l’implacabile Mare.

“O Laertiade gridammo,
e il cuor ci balzava nel petto
come ai Coribanti dell’Ida
per una virtù furibonda
e il fegato acerrimo ardeva
“o Re degli Uomini, eversore
di mura, piloto di tutte
le sirti, ove navighi? A quali
meravigliosi perigli
conduci il legno tuo nero?
Liberi uomini siamo
e come tu la tua scotta
noi la vita nostra nel pugno
tegnamo, pronti a lasciarla
in bando o a tenderla ancóra.
Ma, se un re volessimo avere,
te solo vorremmo
per re, te che sai mille vie.
Prendici nella tua nave
tuoi fedeli insino alla morte!„
Non pur degnò volgere il capo.

Come a schiamazzo di vani
fanciulli, non volse egli il capo
canuto; e l’aletta vermiglia
del pìleo gli palpitava
al vento su l’arida gota
che il tempo e il dolore
solcato aveano di solchi
venerandi. “Odimi„ io gridai
sul clamor dei cari compagni
“odimi, o Re di tempeste!
Tra costoro io sono il più forte.
Mettimi alla prova. E, se tendo
l’arco tuo grande,
qual tuo pari prendimi teco.
Ma, s’io nol tendo, ignudo
tu configgimi alla tua prua.„
Si volse egli men disdegnoso
a quel giovine orgoglio
chiarosonante nel vento;
e il fólgore degli occhi suoi
mi ferì per mezzo alla fronte.

Poi tese la scotta allo sforzo
del vento; e la vela regale
lontanar pel Ionio raggiante
guardammo in silenzio adunati.
Ma il cuor mio dai cari compagni
partito era per sempre;
ed eglino ergevano il capo
quasi dubitando che un giogo
fosse per scender su loro
intollerabile. E io tacqui
in disparte, e fui solo;
per sempre fui solo sul Mare.
E in me solo credetti.
Uomo, io non credetti ad altra
virtù se non a quella
inesorabile d’un cuore
possente. E a me solo fedele
io fui, al mio solo disegno.
O pensieri, scintille
dell’Atto, faville del ferro
percosso, beltà dell’incude!

G. D’Annunzio
Maia, canto IV

.

.
.

.

L’Iddio che a tutto provvede
poteva farmi poeta
di fede; l’anima queta
avrebbe cantata la fede.

Mi è strano l’odore d’incenso:
ma pur ti perdono l’aiuto
che non mi desti, se penso
che avresti anche potuto,

invece di farmi gozzano
un po’ scimunito, ma greggio,
farmi gabrieldannunziano:
sarebbe stato ben peggio!

Buon Dio, e puro conserva
questo mio stile che pare
lo stile d’uno scolare
corretto un po’ da una serva.

[…]

Guido Gozzano
L’altro

.

.

.

Guido Gozzano (1883 – 1916)

Ulisse naufraga…a bordo d’un yacht

Il Re di Tempeste era un tale
che diede col vivere scempio
un bel deplorevole esempio
d’infedeltà maritale,
che visse a bordo d’un yacht
toccando tra liete brigate
le spiagge più frequentate
dalle famose cocottes.
Già vecchio, rivolte le vele
al tetto un giorno lasciato,
fu accolto e fu perdonato
dalla consorte fedele…
Poteva trascorrere i suoi
ultimi giorni sereni,
contento degli ultimi beni
come si vive tra noi…
Ma né dolcezza di figlio,
né lagrime, né la pietà
del padre, né il debito amore
per la sua dolce metà
gli spensero dentro l’ardore
della speranza chimerica
e volse coi tardi compagni
cercando fortuna in America…
-Non si può vivere senza
danari, molti danari…
Considerate, miei cari
compagni, la vostra semenza!-
Vïaggia vïaggia vïaggia
vïaggia nel folle volo:
vedevano già scintillare
le stelle dell’altro polo…
Vïaggia vïaggia vïaggia
vïaggia per l’alto mare:
si videro innanzi levare
un’alta montagna selvaggia…
Non era quel porto illusorio
la California o il Perù,
ma il monte del Pirgatorio
che trasse la nave all’in giù.
E il mare sovra la prora
si fu richiuso in eterno.
E Ulisse piombò nell’Inferno
dove ci resta tuttora…

.

Guido Gozzano

.

.

.

Josep Pijoan (1879 – 1963)

He dit amb tota intenció que l’Oda a Barcelona i el Cant espiritual van ésser les últimes poesies verament maragallianes, perquè encara va publicar altres coses, però semblen més aviat una recaiguda que un progrés. Em refereixo especialment a la Nausica i els Himnes homèrics. En la Nausica la gran figura d’Ulisses queda disminuïda, sembla un bon burgès, que té ànsia de tornar a casa a envellir-se a la vora del foc amb la dona i les criatures. No hi ha tragèdia, doncs, en l’enamorament de la Nausica. I això és més lamentable perquè l’Ulisses modern ja no és el de l’Odissea, sinó que ha passat pel cant 26 de l’Infern de Dant; és l’heroi del Tennyson i del D’Annunzio, que no poden aturar ni la dolcesa dels fills ni la pietat del pare, ni el degut amor a la muller. Vol tornar-se expert del món, mai no en té prou:

e degli vizi umani e del valore

I li diria a l’Ulisses d’en Maragall:

Joan Maragall (1860 – 1911)

considerate la vostra semenza
fatti non foste a viver come brutti
ma per seguire virtude e conoscenza.

Aques Ulisses romàntic és l’únic que avui podia enamorar Nausica encara que fos vell i amb el cos cobert de nafres. Navigare è necessario — vivere non è necessario, diu D’Annunzio; l’Ulisses d’en Maragall està tip de córrer món. Sorprèn un tal error d’en Maragall… Herois, homes i déus segueixen la mateixa marxa ascendent, viuen en la consciència de la humanitat i canvien com ella; els poetes han de donar-los canviats segons corren les centúries. Tot l’antic era nou mentre vivia... tot el viu ha d’ésser nou dia per dia.

[…]

Josep Pijoan
El meu Joan Maragall

.

 

Els ὑγρὰ κέλευθα, líquids camins, molles senderes, camins de la mar… que cal cercar, obrir, explorar. Joan Bastardas i Aida Míguez.

.

.

Qui sou, forasters, i d’on veniu pels líquids camins?
Aneu pels vostres afers, o bé a la ventura del mar
com van els pirates, que arrisquen la vida fent mal a la gent.

Himne a Apol·lo Piti
Versió de Joan Maragall. 1913

.

Oh, forasters, qui sou? D’on veniu navegant per les molles
senderes? Aneu per cap tràfec o bé correu l’aventura
com a pirates, per mar, que van errívols jugant-s’hi
la vida, i portant desgràcia als homes de terres estranyes?

Odissea, IX 254-257
Traducció (1ª) de Carles Riba. 1919

.

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar

Ausiàs March
XLVI

.

Els camins de la mar destria
la nau de l’àncora d’argent.

Tomàs Garcés
Paradís. 1931

.

Les barques de Sinera
no surten més,
perquè els camins de l’aigua
són fets malbé.

Salvador Espriu
Cementiri de Sinera. VI. 1946

.

 

.

Segurament per una deformació professional —que espero em serà perdonada— vull començar referint-me a una ben coneguda i també debatuda reconstrucció semàntica del mot indoeuropeu que ha donat origen al grec πόντος, ‘mar’. La comparació amb els significats que presenten les paraules del mateix origen en altres llengües indoeuropees (entre elles el llatí pons, ‘pont’, i el sànscrit pánthāh, ‘camí’) havia permès de conjecturar amb bons fonaments que el significat originari, del qual calia partir, era el de ‘camí’. Llavors, el ‘mar’ hauria estat per als grecs el ‘camí’ per excel·lència, com per als llatins ho hauria estat el ‘pont’. Tanmateix, darrerament aquesta idea ha estat rectificada i s’ha aconseguit de precisar que no es tracta d’un camí que el vianant troba obert i fressat, sinó més aviat d’un pas travessós, ple de dificultats i entrebancs, que cal franquejar. És en aquest sentit que per als grecs el ‘mar’ és ‘camí’: obstacle i lloc de pas al mateix temps, lloc per on és possible obrir-se pas; mitjà de comunicació dificultós, però que tanmateix uneix més que separa.

Joan Bastardas
Els «camins del mar» en la poesia catalana del segle xx (accés en línia)

.

.

.

Bosques, monstruos, soledades

.

Decíamos que el adjetivo hierós parecía referirse a todo aquello en lo que se percibe crecimiento y movimiento espontáneo, ímpetu y vitalidad intrínseca: un pez, un pájaro, un río, un bosque. A fin de considerar la cuestión de si hay además determinadas figuras divinas correspondientes a esta noción, vamos a recordar qué tipo de viaje o camino se supone que ha hecho Odiseo en la Odisea.

Se trata de un viaje o camino en el que se pierden el rumbo y la orientación, el cual, precisamente por eso, deviene espacio de investigación, visión y conocimiento. Ya en el proemio, los verbos que definen al personaje cuyo nombre por de pronto se omite son verbos de conocimiento (1.3): el «varón» es quien ha errado y conocido mucho; el anér es precisamente el que ha visto y conocido. A Odiseo lo identifican no tanto su nombre propio y su linaje como más bien sus «aventuras cognoscitivas». Odiseo mismo se refiere en cierto momento a su mucho errar y vagar en términos de «interrogar» o «explorar» las «vías del mar» (12.259, exereeíno, una forma de exeréo, está en la base de ereunáo: buscar, examinar, explorar). Ahora bien, las «vías del mar» no son nada que haya con independencia del inquirir, investigar y explorar mismo, sino que son precisamente su resultado: antes de la navegación, en el mar no hay ni vías ni caminos ni marcas por las que orientarse —el mar carece de límites; lo que no tiene límites no es, no puede pensarse ni figurarse ni conocerse en absoluto: se escurre, se escapa—. […]

.

Aida Míguez Barciela
Talar madera.
Naturaleza y límite en el pensamiento griego antiguo

.

.

.

.

Joan Bastardas

«Els camins del mar» i altres estudis
de llengua i literatura catalanes

Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Barcelona, 1998
ISBN: 8478269371

.

.

Aida Míguez Barciela

Talar madera
Naturaleza y límite en el
pensamiento griego antiguo

La Oficina. 2017
ISBN: 9788494615801

.

.

.

 

El nacimiento de Venus. Fernando del Paso

.

.

.

Cantaré Afrodita, bella, venerable, de corona d’or,
a la qui pertoquen els castells i torres de Cipros marina,
aon fou portada damunt blana escuma per el buf humit
del Zèfir sobre les ones innúmeres del mar sorollós,
i allí l’acolliren les Hores benèvoles de mitres daurades,
vestint sa divina nuesa; i posaren-li al cap immortal
una corona d’or formosa i molt ben treballada,
i a ses orelles posaren unes flors daurades,
i entorn de son coll delicat i damunt el seu pit, tant blanc,
aquells collarets amb que elles mateixes, les Hores, s’ornaren
anant a la casa paterna, al chor adorable dels déus.

[…]

Himnes Homèrics
Himne VI
Traducció en vers de Joan Maragall

.

.

.

LXIII

.

.

EL NACIMIENTO DE VENUS

(gongoriana)

.

Éstas que me dictó, rimas sonoras,
pertinaz y solícita premura
de mis dorados días en las horas
más propicias al ocio y la ventura,
y que son de mi amor ejecutoras,
ofrendo enamorado a tu hermosura,
a cuya alcurnia y claridad se suma
haber nacido, virgen, de la espuma.
 
Mojada aún tu piel, y con mil flores
coronada tu testa, de tus senos
he de beber dulcísimos licores,
y el agua más azul de tus serenos
ojos de submarinos resplandores,
y enjugaré la sal de los amenos
rincones de tu cuerpo, pues no mengua
para hacerlo la industria de mi lengua.
 
Venus: la rosa genital, la rosa
que nació de la espuma y su blancura
y se hizo rosa flor y primorosa
con la sangre de un dios y su rojura,
nació para que el ansia presurosa
—en esa rosa de encarnada hondura,
parida rosa del rubí y la nieve—,
de mi sediento amor, en ella abreve.
.
.

Fernando del Paso
PoeMar

Fernando del Paso
(México DF, 1935)

.

.

.

.

..

.

.

.

.

.

.

.

Fernandel del Paso

PoeMar

Fondo de Cultura Económica de España. 2015

ISBN: 9788437507415

 

.

.

Odilon Redon

La naissance de Venus (The birth of Venus) c. 1912

MoMa – Museum of Modern Art. New York, NY

 

.

.

.

.

 

Del gest de Baubo al «Risus Paschalis»

.

.

.

No creiem pas ja que la veritat continuï essent veritat, si hom li arrabassa el vel. Hem viscut massa per a creure això. Avui dia representa per a nosaltres una qüestió de decència el fet de no voler veure-ho tot nu, el fet de no estar present en tot, el fet de no voler entendre-ho tot i «saber-ho» tot. «¿És veritat que el nostre estimat Déu està present a tot arreu?», preguntà una nena a la seva mare. «Però això ho trobo indecent»: quina advertència per als filòsofs! Caldria retre més honor a la vergonya amb la qual la naturalesa s’ha amagat darrera enigmes i polícromes incerteses. Tal vegada la veritat és una dona que té raons per a no deixar veure les seves raons. Tal vegada el seu nom, per tal de parlar en grec, és Baubo… Oh, aquells grecs! Ells sabien viure: per a això és necessari de romandre coratjosament a la superfície, en el plec, a la pell, adorar l’aparença, creure en les formes, en els sons, en els mots, en l’Olimp sencer de l’aparença. Aquells grecs eren superficials… en virtut de llur profunditat!

Friedrich Nietzsche
Pròleg a la segona edició de La gaia ciència
Traducció de Joan Leita

.

.

.

.

[…] ……………………………………………………Mes Demèter
la qui regeix el temps de l’any i duu fruites esplèndides
refusà la cadira esplendenta, restant silenciosa,
baixos els ulls divins; en tant Iamba, la dòna
d’honestos pensaments, li acostà un altre seti, cobrint-lo
amb una pell blanca. Asseguda que fou,  amb ses mans abaixava
el vel que la cobria; mes encara restà molta estona
adolorida i muda la dea, sens paraula
ni moure’s ni somriure, ni voler menjà o beure,
tota plena de dol de sa filla l’esvelta. Iamba, llavores,
la honesta i alegra de mena, començà graciosa
a parlâ agudament, i a la dea mogué a l’esplai i al mig-riure.
Metanira, llavors, oferia-li vi dolç com la mel en la copa;
mes ella refusava-la, perquè el vi acolorat no li era
lícit de beure, i en compte demanà una polenta. Mesclaven-li,
doncs, l’aigua amb la farina, com ella volgué, i feu llavores
la libació sagrada. […]
.
Himne homèric a Demèter
Versió de Joan Maragall

.

.

.

En les generoses i completes “Notícies preliminars” amb les que encapçala la seva traducció del Recull de metamorfosis, d’Antoní Liberal, el professor Jaume Almirall, en tractar de l’episodi d’Ascàlabos, dins del mite de Demèter, ens fa un acurada referència a les figures de Iambe i Baubo, actores principals, també, del referit mite:

.

[…] la […] primera formulació extensa i detallada [del mite de Demèter i Persèfone] és la que constitueix l’Himne homèric a Demèter, que és precisament el relat etiològic de la instauració dels misteris d’Eleusis. En el seu errabundeig, la deessa, sota l’aparença d’una anciana, arriba a Eleusis, on és rebuda a la casa dels reis de la ciutat, Cèleu i Metanira. El poema subratlla uns trets de Demèter —el posat trist i silenciós, la privació de menjar i beguda— que formaven part del ritu eleusini. En aquest punt, però, entra en acció la vella Iambe, serventa de la casa, que amb les seves bromes aconsegueix alegrar l’ànim de la dea. Seguidament, la reina li ofereix una copa de vi; Demèter, adduïnt que no li es permès tastar-lo, li ensenya, en canvi, a preparar una beguda, que tot seguit es beurà: el ciceó —igualment un element constitutiu del ritual dels misteris—. […]

[…]

En la versió òrfica del mite de Demèter, el nom de la dona que l’acull és Baubo; aquesta, contrariada perquè la deessa no accepta la beguda que li ha ofert, s’alça la túnica i li mostra els genitals, provocant d’aquesta manera el riure de Demèter […]. Baubo, que també es relaciona amb el món infernal —com Gel·lo i altres figures semblants— amb la seva desinhibició i impudícia, amb el seu riure franc i groller, és el contrapunt nesessari de la deessa silenciosa i trista; representa la relació indissociable que els misteris ofereixen entre el sagrat i l’obscè, entre la fertilitat dels camps i la sexualitat humana.[…]

Jaume Almirall Sardà
Notícies preliminars al Recull de Metamorfosis d’Antoní Liberal

.

.

.

.

[…] Baubó, que había recibido a Deo [Demeter] en hospitalidad, ofreció a la diosa «ciceón», pero ella rechazó cogerlo y no quiso beberlo (puesto que se encontraba de duelo). Baubó se entristeció mucho pensando que la despreciaba y entonces, levantando su túnica, muestra su desnudez a la diosa. Deo se divierte con el espectáculo y a duras penas acepta la bebida, alegre con la visión.

¡Éstos son los misterios ocultos de los atenienses! También los cuenta Orfeo. Te citaré sus mismos versos, para que tengas como testigo al «mistagogo» de esta desvergüenza:

Después de hablar así, se subió el peplo y mostró todo su cuerpo, hasta las formas que menos convienen. Se encontraba presente el niño Yaco y, riéndose, le golpeaba con la mano por debajo del pecho. Y cuando la diosa se sonrió en su corazón, aceptó la multicolor copa, donde se hallaba el ciceón.

Climent d’Alexandria
Protrèptic, II, 20-3. 21-1
Traducció de Mª Consolación Isart Hernández

.

.

.

.

.

LET US NOT FORGET BAUBO

.

And when neither joke nor jest
would cheer up Demeter —
still grieving heavily for her daughter —
didn’t fun-loving Baubo
lift up her dress
in cunning flash of flesh?
.
Whatever totem was disclosed —
Whatever version of Moses’ burning bush
it made the corn-goddess laugh out loud —
O that honest seat of life!
.
And with her laughter came her balance
and with her balance — spirit
and spirit-restored she confronted
the father-of-the Gods once more.
And didn’t Zeus command Hades to release her daughter?
And didn’t her daughter’s return spell spring and summer?
.
Here’s to our, Baubo, Ancient one of Mirth.
Here’s to the shining weapon of her skirt.

.
Grace Nichols
Picasso, I want my face back
.

.

.

.

.

.

.

.

 TRICKY D.I.S.C.O

.

Ms Baubo

She trickster

 dances Demeter across pulsing boards ,

mirror ball snow glints against sparkled balaclava,

a stretched red sequinned boob  tube over  laughing torso,  her

regulars stand at the bar, laugh and point, expect her usual grin

not bare-faced cheek covered with dead-pan expression, as

 she spins a mourning goddess across her lit-up floor.

 Hades keeps mothers in the underworld, under here

their heads push against the ceiling, engaged,

waiting for the earth to open like a womb,

to contract, push them gasping into

spring air, bloody, beautiful

un-bowed. Baubo reveals

herself to Demeter;

teases a

thaw.

Lucy Furlong
Dins del projecte “Poems for Pussy Riot“,
de l’“English Pen”

.

.

.

.

.

.

.

.

Fent un gran canvi en el context, però en la mateixa línia del sagrat/obscè i del riure, fruit de l’obscè, com a guaridor de la pena, ja sigui per Persèfone, ja sigui per Jesucrist, i com a porta per a la reaparició/ressurrecció d’aquests, cal citar Maria Caterina Jacobelli i el seu interessant llibre Risus Paschalis. El fonament teològic del plaer sexual,  on diu:

.

[…] farà uns deu anys, estava llegint un llibre de V. Ja. Propp, Edipo alla luce del folclore. Quattro studii di etnografia storico-strutturale. Poques pàgines, denses, rigurosament documentades. S’hi feia referència a un fet curiós i desconcertant que passava a l’Alemanya del segle XVI: durant la missa de Pasqua, el predicador deia i feia autèntiques indecències sobre l’altar, arribant al punt de mostrar els genitals per a fer riure als fidels. Aquest riure tenia un nom precís: risus paschalis.

[…]

L’any 1518, el dia 13 de les calendes de maig, Wolfgang Capito escrivia des de Basilea una carta a un cert Càndid del qual no sabem altra cosa sinó que —segons Capito— tenia necessitat d’«afilar el seu ju­dici» sobre algunes coses, talment com s’esmola el ferro «sobre una pedra». Junt amb la seva carta Ca­pito enviava a Càndid una altra carta que el sacerdot Joan Ecolampadi havia adreçat al mateix Capito i que és coneguda amb el títol De risu paschali, Oecolampadii, ad V. Capitonem Theologum Epistola apologe­tica.

També aquesta va ser escrita a Basilea el mes de març del mateix any. És en llatí, però hi ha vint-i-una expressions i citacions en grec i dos en hebreu, de les quals una és un versicle d’Isaïes. Aquest és potser el document més antic conegut fins ara que descriu llargament i de manera detallada el fenomen que coneixem amb el nom de risus paschalis.

Johann Hausschein —en grec Oikolampadios— va néixer a Weinsberg (Württemberg) l’any 1482 i va morir a Basilea el 1531.  Ordenat sacerdot, es distingí per la seva cultura i honestedat de costums. Capito el descriu com un «gran home per la doctrina, talent i integritat de vida (…) sacerdot seriós i pietós». Pre­dicador valent, amic d’Erasme de Rotterdam, col·la­borà amb ell en la traducció del Nou Testament del grec al llatí; el 1521-1522 s’adherí a la Reforma i n’es­devingué pastor a Basilea, on contribuí amb la seva ardorosa predicació a fer acceptar la fe protestant a la ciutat. Personalitat de relleu, Enric VIII s’hi adre­çà perquè li facilités l’anul·lació del seu matrimoni amb Caterina d’Aragó.

Va ser precisament per la seva manera de predicar que, quan era encara sacerdot catòlic, Ecolampadi fou violentament criticat per un grup de persones que ell no concreta en la carta; en efecte, si de primer parla genèricament dels seus opositors, després es refereix sempre a una sola persona que ell anomena amb menyspreu geloiasés noster (el nostre fastigós bufó). Aquestes persones -o aquesta persona- s’havien queixat a Capito de la predicació d’Ecolampadi, dient que era nimium serius concinator, nec satis serius, ne concionator quidem [Predicador massa seriós, no prou serios, ni tan sols predicador] i hi havien recorregut per tal que —diu Escolampadi— «tu treguis les brosses dels meus ulls lleganyosos», i afegeix:

Em sorprèn que aquells Murmuradors hagin estat tan desvergonyits, ells que no han tingut cap pudor per fer un retret tan insuls, sobretot davant teu que m’ets un amic capaç de donar un judici que no sigui catarrós.

La violència del llenguatge d’Ecolampadi i el motiu de la seva carta apologètica adreçada a Capito, s’ex­pliquen perquè efectivament aquest darrer —malgrat la seva indubtable competència teològica unida a una gran honestedat de costums— havia cregut que Eco­lampadi havia actuat malament, i li ho havia escrit «potser, atesa l’amistat, una mica massa imperiosament». D’aquí l’apassionada autodefensa del predi­cador de Basilea.

També Capito era predicador. Nascut el 1748 a Hagenau, sacerdot predicador a la catedral de Basilea, tingué semblantment una notable influència en la di­fusió de la Reforma a la qual s’havia adherit. Profes­sor de teologia, serà un dels autors de la Confessió tetrapolitana

La qüestió sobre la qual Capito havia expressat el seu parer en confrontació amb Ecolampadi és el risus paschalis. En les seves línies essencials, es tractava d’això: el matí de pasqua, durant la missa de la re­surrecció, el predicador provocava el riure dels fidels; d’aquí el nom de risus paschalis. Però aquest riure era obtingut per tots els mitjans, sobretot amb ges­tos i amb paraules en què predominava el component obscè.

Capito en fa una detallada relació en la carta a Càn­did, i diu:

El motiu (pel qual és criticat Ecolampadi) és que ell no espanta amb la veu ni amb l’allau de gestos les donetes (…), ni amb fingides amenaces, ni amb to Salmoneu. A més, en comptes de ser agosarat, és a dir de contar acudits i fer bromes manllevats de les cuines, ell se n’absté obstinadament. No empeny els oïdors a riure descaradament mentre anuncia el Crist, ni bromeja amb paraules obscenes, ni imita un que es masturba —com un histrió— ni posa davant els ulls coses que els cònjuges solen amagar a la seva cambra i que cal fer sense testimonis.

Capito defensa aquesta manera d’actuar, perquè altrament

els predicadors parlarien en temples buits. El poble, en efecte, és tan mancat de criteri, que escolta sobretot aquell predicador que excita la gent amb paraules obscenes o fent el bufó desvergonyit i amb paraules confuses, o més ben dit, empastifades d’un riure indigne d’aquell home i d’aquell lloc.

[…]

Maria Caterina Jacobelli
Risus Paschalis. El fonament teològic del plaer sexual
Traducció de Xavier Vilaró

.

..

.

Friedrich Nietzsche

La gaia ciència

Traducció de Joan Leita
Edició a cura de Josep Ramoneda
Textos filosòfics, 32
Editorial Laia. Barcelona, 1984
ISBN: 8472224392

.

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana
Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.

Antoní Liberal

Recull de metamorfosis

Introducció general, notícies preliminars, traducció i notes de
Jaume Almirall i Sardà
Història de la transmissió i text grec establert per
Esteban Calderón Dorda
Fundació Bernat Metge – Editorial Alpha. Barcelona 2012
ISBN: 9788498592061

.

.

.

Grace Nichols

Picasso, I want my face back

Bloodaxe Books

Tarset, Northumberland, 2009

ISBN: 9781852248505

.

.

.

Maria Caterina Jacobelli

Risus Paschalis. El fonament teològic del plaer sexual

Traducció de Xavier Vilaró

Editorial Planeta. Barcelona, 1991

ISBN: 9788432037061.

.

.

Georges Devereux

Baubo, la vulve mithique

Petite Bibliothèque Payot, 823

Éditions Payot & Rivages. Paris, 2011

ISBN: 9782228906944

.

.

.

Mithu M. Sanyal

Vulva. La revelación del sexo invisible

Colección Argumentos, 437.

Editorial Anagrama. Barcelona, 2012

ISBN: 9788433963390

.

.

.

 

.

Els Himnes Homèrics en versió de Joan Maragall

 

.

.

.

.

..

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de

Joan Maragall

i text grec amb la

traducció literal de

P. Bosch Gimpera

.

.

Institut de la Llengua Catalana

.

Impremta de L’Avenç

7 de març de 1913

.

.

I.- A Apol·ló Deli

II.- A Apol·ló Piti

III.- A Hermes

IV.- A Afrodita

V.- A Demèter

VI.- A Afrodita

VII.- Diònisos i els Pirates

VIII.- A Ares

IX.- A Artemis

X.- A Afrodita

XI.- A Atenea

XII.- A Hera

XIII.- A Demèter

XIV.- A la mare dels Déus

XV.- A Heracles, cor de lleó

XVI.- A Asclepios

XVII.- Als Dioscurs

XVIII.- A Hermes

XIX.- A Pan

XX.- A Hefestos

XXI.- A Apol·ló

XXII.- A Poseidó

XXIII.- A Zeus

XXIV.- A Hèstia

XXV.- A les Muses i a Apol·ló

XXVI.- A Diònisos

XXVII.- A Artemis

XXVIII A Atena

XXIX.- A Hèstia i a Hermes

XXX.- A Gea, mare de totes les coses

XXXI.- A Hèlios

XXXII.- A Selena

XXXIII.- Als Dioscurs

.

.

.

Àngels Marzo, tot buscant Quios

.

.

.

Recordeu’s de mi, que sols vos demano que un dia vinga algú a aquesta terra (potsê un afligit foraster) preguntant : — Qui és aquest home, l’aede tant dolç que ve i us encisa amb son cant? — vosaltres digueu-li amb bon cor: — És un orb de la Quios rocosa, i de cants com els seus no n’hi haurà — […]

A Apol·lo deli
Himnes homèrics
Versió de Joan Maragall

.

.

.

.

.

1

.

No oblidis Quios,

el viatge és cadència

cap a l’orígen

.

.

29

.

Mira, Atenea,

els ulls de sal oberta

de la Medusa.

.

.

.

34

.

Coneix Nausica

que Arete exigeix sempre

una altra muda

.

.

.

.

.

.

Àngels Marzo

Buscant Quios

XLVII Premi Joan Teixidor de Poesia de la Ciutat d’Olot-Haikus en línia 2013

Viena edicions. Barcelona, maig 2014

ISBN: 9788483307885

.

.

.

.

 

Atena, no nascuda de mare, i les dones escriptores. Maria-Mercè Marçal

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Del cap diàfan

del pare et creies néixer

closa i armada.

Des de l’escut et fita

i t’emmiralla en pedra

—esdevinguda monstre—

la nuesa negada.

.

Maria-Mercè Marçal

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Pal·las Atena, la dea gloriosa, començo a cantar:
de cor implacable, la sapientíssima, la d’ulls esplendents,
verge veneranda, tota fortalesa, escut de ciutats;
la que Zeus el pròvid, de sa testa augusta, infantà tot sol,
ja tota vestida d’una resplendenta armadura d’or,
amb gran meravella de tots els eterns. Sortí impetuosa
del cap immortal, i, davant de Zeus, qui porta la ègida,
alçava la llança punxanta : del salt i de la terrible
força que portava la dels ulls brillants, tremolà l’Olimpos,
retrunyí la terra horrorosament, i el mar al voltant
revolt aixecava ses ones purpuries, en furia vessant-se
les aigües salades entorn : el brillant fill d’Hiperió
deturà una estona sos cavalls lleugers, fins que ella, la verge
Pal·las Atenea, de damunt els membres del cos immortal
se tragué les armes divines, i Zeus en fou tot joiós.
Ara, doncs, oh filla de Zeus, qui porta l’ègida, salut!
Jo vull recordar-me de tu i d’altre cant.

Himne Homèric XXVIII
Versió de Joan Maragall

.

.

.

.

Hi ha un mite que m’és especialment grat a l’hora d’analitzar la relació que les dones hem tingut amb la literatura: és el mite grec del naixement d’Atenea. M’hi he referit en diverses oca­sions. Avui, com que teòricament el tema d’aquesta sessió té a veure amb la poesia, us llegiré un poema que aquesta meva fixa­ció en la deessa dels ulls d’òliba m’ha acabat suscitant:

Del cap diàfan
del pare et creies néixer
closa i armada.
Des de l’escut et fita
i t’emmiralla en pedra
-esdevinguda monstre-
la nuesa negada.

En aquest poema hi ha implícits o explícits tres elements que comentaré: l’estrany naixement d’Atenea, la significació de la mateixa deessa i el cap de la Medusa que apareix en l’escut.

Atenea neix del cap de Zeus, qui, prèviament, s’havia empas­sat Metis, divinitat associada a una certa saviesa ancestral feme­nina. Menjant-se-la, Zeus n’assimila en part el seu poder («La nostra cultura s’assenta sobre un matricidi original…» ha afir­mat Luce Irigaray: nombrosos mites ho testifiquen). D’aquest estrany part invertit -normalment és home qui neix de dona i no al contrari- Atenea en surt completament vestida i armada: sense contacte inicial amb la seva pròpia nuesa. No és gaire diferent l’experiència de l’escriptora: literàriament filla del Pare, de la Seva llei, de la Seva cultura -el gran part masculí contra-Natura-: del Pare que, en tot cas, ha deglutit i utilitzat la força femenina i l’ha fet invisible. No hi ha cap referent femení matern: no hi ha genealogia femenina de la cultura. Protegida pel llegat patern de l’ar­madura que l’embolcalla, que li estalvia, potser, recordar que el seu cos és com el de la Metis espoliada i invisible, la imatge d’Atenea evoca, a primer cop d’ull, la dona que assumeix un arque­tip viril, però també pot ser, simplement, la dona revestida de Dona, és a dir, de la feminitat entesa com a construcció concep­tual masculina. En un i altre cas, l’altra cara d’Atenea és la figu­ra de la Medusa que apareix en el seu escut: dona monstre, el femení indomenyat, salvatge i perillós. Mirada petrificadora d’a­llò que és exclòs, no dit, que, encarada al mirall, s’ha petrificat a si mateixa. Imatge de la nuesa negada d’Atenea, d’allò que queda exclòs de la construcció cultural, de l’ordre simbòlic del patriar­cat: la no-accessibilitat des de la cultura a l’elaboració de la prò­pia diferència sexual. Aquesta part de si mateixa ha quedat alie­nada, expulsada fora de si mateixa, convertida en pedra.

Pensant-ho bé, però, la dona escriptora i singularment la dona poeta -filla també sense mare, com he dit, en el terreny cultural-no és mai del tot aquesta guardiana modèlica de l’ordre patern que Atenea pot simbolitzar. Més aviat se situaria a mig camí, sem­pre en un espai híbrid entre Atenea i la Medusa, excavant túnels subterranis entre una i altra, sense ser capaç de triar entre totes dues encara que una o altra pugui predominar. Movent-se entre la Llei del pare que organitza el món tot excloent-la i/o inferioritzant-la en tant que dona, i el femení inarticulat, caòtic, l’in­existent «ordre simbòlic de la mare», per dir-ho en mots de Luisa Muraro. Perquè ni d’una armadura closa ni de la pedra mai no pot sorgir-ne la poesia. Així és, doncs, que fins i tot en el cas d’es­criptores qualificades sovint de «virils» -les que menys evoquen la idea de «literatura de dona»: per exemple, Marguerite Yourcenar- hi trobarem escletxes per on apunta la Medusa i bocins de la seva obscura veritat elaborada i articulada en la paraula.

Si la dona escriptora no correspon mai del tot a la visió «masculina» d’Atenea, tampoc no s’identifica mai plenament amb l’altra cara, definida més amunt: la del femení arquetípicament normatiu. Ja que el simple fet d’escriure històricament l’ha situat de forma automàtica fora dels límits d’aquest model. Més ençà o més enllà, doncs, tota escriptora, tota dona poeta ha traspassat el llin­dar d’un món -el de la paraula en la seva dimensió pública i social- que no li estava destinat, i en el qual la seva presència és suspecta i, en el sentit que no és vista com a necessària, prescindi­ble: supèrflua.

Una doble sensació d’exclusió, doncs, ha assetjat la dona escriptora, enfront de la qual caldria estudiar les diferents estra­tègies que en cada cas s’han desenvolupat per esquivar els paranys de l’ostracisme o la bogeria -és sabut que en alguns casos aquests paranys han estat mortals: penso en dues poetes tan impressio­nants com Sylvia Plath o Anne Sexton…-: ni «dona com les altres» ni, evidentment, home, l’alternativa sembla trobar-se només en ficcions estereotipades: «Home honoris causae» o dona que empunya màscares diverses -entre les quals la pròpia «femi­nitat»- per fer-se perdonar el seu caràcter d’excepció. Cap poeta o escriptora compromesa amb aquell fons de veritat, inarticulada i sense desxifrar, que mai no es deixa dir del tot, però que té a veure amb la força que mou a escriure podrà conformar-se del tot amb aquests pobres simulacres. Cert que tota obra literària, fins la més autobiogràfica, té alguna cosa a veure amb la ficció, és fic­ció. Però no pas reproducció fixa d’un estereotip preexistent: és ficció en cerca d’una veritat sempre escàpola, màscara que alho­ra emmascara i desemmascara, vela i revela.

I això em porta a un tema per a mi essencial, que no puc des­envolupar aquí, però que intentaré tot just apuntar per cloure la meva intervenció: estic convençuda que només revisitant els tex­tos de les escriptores que ens han precedit amb una mirada altra podem «desemmascarar» i «revelar» tot allò que resta fora dels paradigmes crítics pretesament neutres, construïts al marge d’a­quest «plus» que no té lloc en l’ordre simbòlic patriarcal. Fer les preguntes adients al passat ens ha de permetre dotar-nos de mares, en certa manera donar a llum les nostres pròpies mare simbòliques. Perquè malgrat el mite d’Atenea, sense mare la dona no pot ser, com a tal, donada a llum, posada al món de la cultu­ra i del pensament.

Maria-Mercè Marçal
1996

.

.

.

.

Karl Donndorf (1870–1941)

Athenebrunnen

Karlshöhe  (Stuttgart-West)

Alemanya

.

.

.

Athene mit Spiegelbild der Medusa

Museumsberg

Flensburg (Slesvig-Holstein)

Alemanya.

.

.

.

.

.

.

Maria-Mercè Marçal

Sota el signe del drac
Proses 1985-1997
A cura de Mercè Ibarz

Proa. Barcelona, 2004
ISBN: 9788482566887

.

.

Himnes Homèrics
Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana
Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913.

.

.

.

Carles Riba i els Himnes homèrics d’en Maragall

.

.

Sóm a principis de 1918. Un jove Carles Riba està traduïnt en vers l’Odissea d’Homer. Anys després en farà, és ben sabut, una nova versió, que superarà de molt la primera.

Riba, en la seva tasca, té un clar referent. L’obra feta pel poeta Maragall en portar a versos catalans els Himnes homèrics. Riba, en fa una anàlisi apassionada en un seguit d’articles publicats a La Veu de Catalunya. A continuació en portem aquí alguns fragments. El text complet el podeu trobar, si voleu, aquí.

Diu Riba:

..

.

.

.

.

.

III

.

De res no és tan avara una poesia, com del timbre dels seus mots. I amb el timbre, el color; i encara allò que Joubert, aquest il·luminat del misteri dels mots, hi sentia: el volum, que els fa alats o flotants, feixucs o esvaïts.

Per reduir-ho a un sol terme: la música —ni més ni menys tal com Verlaine la volia, ans que tota cosa, pel seu vers—. D’anar oblidant que a la música també li cal un pur contorn —altrament allò que de més espiritu­al tenen les coses, s’és dit profundament a Catalunya— el credo verlainià ha degenerat, per no citar més que una sola cosa, fins a les cançons de Maeterlinck.

Música tota pur contorn fou la d’Homer, i àdhuc la dels lírics hel·lènics més apassionats. ¿Caldria preguntar si fou de por que el ressò prostituís el so, que amb prou feines a Grècia es gosà l’harmonia? ¿Si aquest musical res­sò no fou per als grecs, i per a llurs hereus d’arreu i de sempre, un afer pri­vat de la intimitat de cada esperit, que, si no és sota pecat d’impudor, nin­gú no gosaria publicar?

Per això el poeta ha de comptar amb una certa comunitat d’oïda en el seu públic, per poder comptar amb una certa comunió de ressò —llevat d aquell «dins del dins» que ja no compta.

Per això, cada època ha tingut la seva música; la té cada país: hi ha ha­gut una orella grega; hi ha una orella catalana; hi ha, més, una orella cata­lana del dia d’avui.

Per això, repetim, una llengua, una poesia és tan avara dels seus timbres, dels seus colors, dels seus volums, de la seva música, en un mot. Copsareu les molles cadences i els flonjos acords jònics: no allò altre que morí amb Homer i els seus oients. Així els francesos es guarden per a ells sols, per a ells tots sols llur Verlaine: i qui sap si ja se’ls comença d’esmunyir, avui.

Per això, qui voldrà traduir —quin trasbalsament, direu, fer passar la música d’una llengua a una altra llengua. Si no fos trasbalsament no seria traducció. Cal oblidar i fer-se lliure davant d’allò que per no ser esclau mi­llor s’esvairia: i aleshores recrear-ho. Cal deixar que l’esperit s’entengui de dret amb l’esperit.

Així féu En Maragall quan nostra els Himnes Homèrics; els cantà, en música tota pur contorn, per a l’orella catalana nostra.

Ell, que quan pintava, ho feia a masses crues, al fresc… Però, veieu? No es pot parlar, sinó per comparances, d’allò que cada poeta té de més per­sonal, i que ressona dins d allò que cada oient té de més personal. Som a la llinda mateix de l’inefable. Tota aquesta estona que hi estem rodant da­vant. Per entrar-hi, cal callar.

Escoltem, doncs, aquests himnes en silenci.

I després del silenci seguirem parlant.

.

IV

.

La vida dels mots, té molt d’humana. Tenen, sens dubte, una fesomia i tam­bé un seny; tenen una família: avior, germandat i fillada; neixen, poncellen i declinen; viuen, sobretot, cadascun a la seva manera, qui retret, qui voltat d’a­mics, qui plàcidament, qui corrent l’aventura, qui en servitud, qui governant.

Ens són hermètics fins que no hi hem lligat amistat; però aleshores, ca­da vegada que els trobem, mouen dins de nosaltres, com els cercles de l’ai­gua sota el patac d’una pedra, tota una vivor de records, d’associacions, de referències, de desigs. Tot això, tan ràpid, que és inconscient si es vol, però és. I cada nova vegada és rica de les vegades anteriors.

I igual que un mateix amic, essent sempre ell, la seva presència té diver­sa irradiació en cadascun dels seus amics, així cada mot pels homes d’una mateixa llengua. El mot «mar», per exemple, és sentit amb diversa emoció per qui hi és nat davant o pel terrassà, per qui ha navegat o per qui no ha entrat mai per les molles senderes, per qui hi ha festejat a la vora o per qui hi ha tingut negat algú que estimava, per qui sent en la seva raça la salabror incorrupta del mar veí, o per l’incurós de teories mediterrànies.

Veieu, doncs, quins fils tan subtils maneja el poeta, quan ajunta dolça­ment els mots. Cada mot, un món. El diví Edgar Poe, creia que cada mot dit amb passió crea un món en els espais siderals. Cada mot dit amb amor i escoltat amb amor, passa, certament, com una esfera rodolant per la in­finitat de l’esperit.

Cal que el poeta procedeixi dintre un sistema, perquè els camins d’uns mots no destorbin els camins d’altres mots.

Això es diu ordinàriament amb una paraula que fa una justíssima com­parança; cal que guardi un to. Així, dins un poema ben ordenat els mots estan els uns amb els altres en unes certes relacions definides de sonoritat i d’interval, com si diguéssim. El poeta us té presos en el seu corrent sug­geridor; modularà que ni en sentireu trasbals, us estremireu amb tal cro­matisme expressiu, però no perdonaríeu un cromatisme viciós, ja ni es­coltaríeu si teméssiu que pogués desentonar (tanmateix potser no s’és tan exigent en poesia).

Tal com dèiem en parlar de la música dels mots, el poeta no pot fer compte d’allò més personal de cadascun dels seus oients; però ha de conèi­xer, amb una sàvia intuïció, amb una adaptació humil, quins són els tons que suscitaran irradiacions de llum dintre les ànimes a ell atentes.

També és això alguna cosa avara i esvaïdissa, que fuig amb el temps i és retinguda per les fronteres.

El traductor, no pot transportar-ho. Ho ha de recrear.

Per això cada època ha fet la seva versió, d’Homer per exemple, puix que d’Homer parlàvem. Cada època ha volgut que Homer li parlés en el seu to. Però massa s’és oblidat que una versió es deu no solament a l’egoisme de l’època en què es fa, sinó també i més encara ha de ser fidel al seu senyor primer. Massa artificiós fou Pope, massa polida Mme. Dacier.

Per amor d’aquesta fidelitat, més val, si calia, arbitrar l’època.

Caldrà, per acabar, dir encara com fou així la magna conquesta del nos­tre Maragall, en una intuïció —sabem el que diem— miraculosa.

.

V

.

[…] Aquesta intuïció no s’adormissa un moment de cap a cap de l’obra d’En Maragall. No és un llenguatge de llibres, sinó de raça vivent sota un aire blau i damunt un terròs agre.

Parafrasejà Homer en Nausica, el traduí en els Himnes, i Homer continuà essent en català una cosa de raça vivent. I això fou el miracle.

Oblidem els calcs dels hel·lenistes de bona fe que comptaven amb llen­gües dòcils que feien la feina per ells; oblidem les pàl·lides versions conjuminades a còpia de paperetes erudites, i que sempre semblen improvisades en una aula de grec segon; oblidem les versions a la moda de la cort de la reina Anna, o a la moda marinista, o a la moda romàntica; oblidem tants de déus i d’herois, i tants de senzills mariners o serventes o dides, tots fent invariablement «les graves et les fiers».

No s’ha parlat tant dels déus amb forma i passions d’homes vius? Per què hem hagut d’esperar fins que el nostre Maragall fes parlar així a Apol·ló:

—Ah, mentideret! Que n’ets de dolent! Prou estic segur
que més d’una volta ficant-te per dintre els palaus, a la nit,
ben quietament t’ho enduràs tot, deixant an els homes
ni sols un llit per dormir; tal te saps valer!

O bé que Cal·lídica la franca digués a Demèter, del fill tardà de la mare:

……………………… … Si ara tu el criessis
i arribés a ser gran, ten veuries de rica i contemplada
i envejada de totes les dones, d’haver-li sigut dida.

O que el sorrut patró tirreni reptés així:

……………………… —Tu vés de cuidar-te
del vent i les veles i totes les coses de ta obligació:
d’aquest que se’n cuidin aquells que els pertoca.

En comptes de tirreni, no diríeu blanenc, i al costat d’Homer no pen­seu en En Ruyra?

.

*    *    *

.

Un ritme inestroncable, sempre renovant-se de la mateixa substància pròpia, i que com la passa dels déus avença mai las i no petja; una músi­ca que és una crua línia melòdica, lenta i somrient: un to que ens commou fins allò més íntim de les nostres entranyes catalanes: així, doncs, el gran Maragall veié aquests himnes, posthomèrics, diuen, però tan homè­rics encara.

I una segona florida, fou Nausica.

I no ens haurem de plànyer que la freda mort hagués, per ventura, afollat una terça florida magna: la versió perfeta de l’Odissea i de la Ilíada?

.

Carles Riba

.

.

.

.

Carles Riba

Obres completes. II. Assaigs crítics.

Introducció de Giuseppe E. Sansone

Edició a cura de J.Ll. Marfany.

clàssics catalans del segle xx

edicions 62, barcelona, 1967

.

.

.

Jordi Malé

Carles Riba i la traducció

Quaderns, 1

Punctum & Trilcat. Lleida, 2006

ISBN: 9788493480257

.

.

.

.

.

Hermes a NYC i BCN

.

.

..

.

Grand Central Station
42nd Street. Nova York

.

.

.

I Hermes en tant, el Cil·leni, cridava, de dintre, les ombres
dels senyors pretendents. I tenia a les mans la vareta
bella, d’or, amb la qual els ulls dels homes encanta,
dels que vol, i, quan vol, estant adormits els desperta.
Amb ella les migué; i les hombres, xisclant, el seguiren.
Com les rata-pinyades, al fons d’una cova divina,
voletegen xisclant, si una cau per ventura
del ratell de la roca, i es tenen unes amb altres,
elles talent, xisclant, partiren alhora; i les duia
Hermes el benefactor per les resclosides carreres.
Van vorejar els corrents de l’Oceà, i la Roca Blanquina,
van travessar els portals del Sol i el poble dels Somnis
i des d’allí tot d’una arribaren al prat de l’Asfòdel,
que és on habiten les ombres, imatges d’aquells que es cansaren.
.

Casa Pich i Pon
Plaça de Catalunya, 9. Barcelona

Odissea, XXIV, 1-14
Traducció (2ª) de Carles Riba
.
.

.

.

.

.

.

.

.

.

 

.

.

.

Tot just sortit del ventre immortal,
ja no volgué restà en el breçol : saltant-ne sortia
de l’antre al camí, cercant les vaques del déu Apolló,
quan va trobar venint la tortuga; i fou molt content
pensant de cop què faria per fer-la cantar.
La pobre bèstia passava davant del portal pasturant
en l’herba florida, tant lenta en son pas;
i el fill diligent de Zeus, rient, va dir-li aquests mots:
— Bona troballa per mi, i de vàlua! No’t menysprearé:
salut! amable companya; en les festes mouràs a la dança.
En bona hora t’he vist. Mes d’on véns, oh tu, muntanyana
joguina bonica de closca pintada amb tants de colors?
Doncs ara t’agafo i et porto a la casa. I no serà en va:
faràs molt servei. Prò anem’s-en a casa, que aquí hi ha perill.
I, ja que vingueres, seràs, mentres visquis, remei per molts mals;
i, després de morta, els cants que faràs! — Digué, i, recollint-la
amb les dues mans, se n’entrà a la casa jugant-hi content;
i a la muntanyana tortuga allí dintre va treure la vida
amb un bell punxo. Igual que travessa un pensament ràpid
a l’home inquiet, o com li llampega l’esguard en els ulls,
així anava Hermes del dit an el fet. Través de la closca
clavava unes canyes de llarg desigual; posava-hi tivanta
una pell de bou, i, fortament teses, set cordes davant,
ben harmonioses : de budells d’ovella les feu. I, després
que la graciosa joguina fou llesta, l’una corda i l’altra
colpia amb el plectre: vibraven sonores al colp de sa mà.
I el déu, alegrant-se de tant bella feta, se posà a cantar
com canten per riure fadrins i donzelles, a l’edat florida,
entorn de la taula. 
.

Hermes infant.
Detall del grup escultòric del pedestal del monument a Rius i Taulet.
Passeig de Lluís Companys. Barcelona

Himne homèric III. A Hermes.
Traducció de Joan Maragall

Vegeu: Text complet

.

.

.

.

.

.

.

.

.

..

Escola d’Arts i Oficis. Antic “Bolsín” (Casino Mercantil)
c. Avinyó 23. Barcelona

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Homer

L’Odissea. Novament traslladada en versos catalans per

Carles Riba

Editorial Alpha. Barcelona, 1953

.

.

.

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall

i text grec amb la traducció literal

de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913.

.

.

.

Fotografies d’Hermes a Barcelona

de Mireia Valls extretes de:

HERMES I BARCELONA

Editorial Mediterrània. Barcelona

ISBN: 9788483346105

.

.

.

.

Alcmà. «Deixaren anar les tasques sense acabar, les noies, com un ocell quan un falcó vola per damunt.»

.

.

.

Deixaren anar les tasques sense acabar, les noies,

com un ocell quan un falcó vola per damunt.

.

Alcmà (s. VII aC)

Versió de Mª Rosa Llabrés

.

.

..

.

NAUSICA

Pro, digueu-me, ¿què ha estat?

.

DONZELLA I

Mentre plegàvem

la roba, tot de cop… No, no puc dir-ho,

que tota jo tremolo

.

NAUSICA

Doncs que ho conti 

la que puga contar-ho. ¡Sou estranyes!

.

DIMÀNTIA

Ja t’ho diré, lo que he pogut entendre’n.

Diu que mentre plegaven, de la costa 

per entre els joncs han vist sortir-hi un home

.

DONZELLA II

¡Oh! ¡Un home! ¿Qué sé jo?

.

DONZELLA III

Un monstre, era.

.

DIMÀNTIA

Nu, pro cobert com d’un velló estranyíssim.

.

[…]

.

NAUSICA

Pro, a l’últim,

¿què us ha dit? ¿Què us ha fet?

.

DONZELLA I

Ha obert els braços

tots estesos aixís.

.

DIMÀNTIA

¿Veus?  Era un home.

.

NAUSICA

¿I què us ha dit?

.

DONZELLA I

No res.

.

NAUSICA

¿I an ell, vosaltres?

.

DONZELLA II

Nosaltres hem fugit xisclant

.

.

Joan Maragall

Nausica

.

..

Il·lustració de J.M. Giménez Botey per a "Odisseu", d'Agustí Bartra

.

.

.

[…] el gran Ulisses va eixir de sota els arbustos,

amb una mà robusta trencà una rama frondosa,

i es va cobrir amb les fulles el cos i les parts masculines.

Va avançar com un lleó de muntanya segur de la seua

força, batut per la pluja i el vent, amb uns ulls que li cremen,

quan s’abalança enmig d’un ramat de bous o d’ovelles

o a perseguir els cervos salvatges, o bé quan l’estómac

fa que intente assaltar la rabera en la cleda barrada.

Era així com Ulisses anava a mostrar-se a les joves

ben arrissades, tot nu; i la necessitat l’empenyia.

Se’ls va aparèixer horrible a la vista, enlletgit pel salobre,

i elles van córrer d’ací  cap allà per la platja i les ribes.

.

Odissea, VI, 127-138

Versió de Joan F. Mira

.

..

.

.

Poemes lírics de la Grècia antiga

Introducció, traducció i notes

de Maria Rosa Llabrés

L’Esparver Clàssic, 33

Edicions de la Magrana. Barcelona, 1999

ISBN: 9788482641423

.

.

Joan Maragall

Nausica

Text establert sobre el manuscrit

de l’autor per Carles Riba

Clàssics Catalans Ariel

Editorial Ariel. Barcelona, 1983

ISBN: 8434475111

.

.

Agustí Bartra

Odisseu

Il·lustracions de J.M. Giménez Botey

Col·lecció “La Fona”

Edicions Catalanes. Mèxic, 1953

.

.

Homer

Odissea

Versió de Joan F. Mira

A Tot Vent, 562

Edicions Proa. Barcelona, 2011

ISBN: 9788475882598

.

.

.