Ulisses en aigües d’Ítaca, de Joan Margarit

.

.

.

.

ULISSES EN AIGÜES D’ÍTACA

.

Vas arribant a l’illa i ara saps
el que vol dir la vida, el que és l’atzar.
El teu arc serà pols damunt la lleixa.
Pols seran el teler i la seva peça.
Els pretendents que acampen a l’eixida
són ombres que Penèlope somia.
Vas arribant a l’illa: els roquerars,
com el temps l’Odissea, els bat la mar.
Ningú no ha teixit mai la teva absència
ni ha desteixit l’oblit sense cap fressa.
Per més que, a voltes, la raó ho ignori,
Penèlope és una ombra del teu somni.
Vas arribant a l’illa: els gavians
que cobreixen la platja no es mouran
quan la travessis sense deixar empremta,
perquè no has existit: ets la llegenda.
Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,
i potser va plorar lo alguna dona,
però en el somni d’un poeta cec
continues salvant-te. Al front d’Homer,
etern i rigorós, cada trenc d’alba
un solitari Ulisses desembarca.

Joan Margarit
Llum de pluja

.

..

.

Vas llegando a la isla y, pues, ya sabes / qué es el azar; vivir, qué significa. / Tu arco será polvo en un estante. / Polvo será el telar y cuanto teje. / Los pretendientes, que en el patio acampan, / son sombras de los sueños de Penélope. / Vas llegando a la isla: como el tiempo / en la Odisea, bate el mar en las rocas. / Nadie tejió nunca tu ausencia. Nadie / tampoco vino a destejer tu olvido. / Por más que, a veces, la razón lo ignore, / Penélope es la sombra de tu sueño. / Vas llegando a la isla: las gaviotas / cubren la playa y no se moverán / cuando tú pasarás sin dejar huellas, / pues tú no existes: eres la leyenda. / Quizá un lejano Ulises murió en Troya, / y quizá lo llorara una mujer, / pero en el sueño de un poeta griego / eres la idea del hombre: / en la frente de Homero, riguroso, / eterno, cada vez que rompe el alba / un solitario Ulises desembarca. 

.

.

Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, 11 de maig del 1938)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Joan Margarit

Llum de pluja

Col. Poètica/Poética, 9
Ediciones Península / Edicions 62. Barcelona, 1987

ISBN: 9788429726619

.

.

.

Helena, de Joan Margarit

.

.

HELENA

.

L’ahir és el teu infern. És cada instant
on, sense tu saber-ho, t’has perdut
i també cada instant on t’has salvat.
Quan el jove que fóres ja és molt lluny,
l’amor és la venjança del passat.
Ve d’una guerra on has estat vençut,
d’armes i campaments abandonats
en la Troia que dus a dins de tu.
Els aqueus en la nit et buscaran
i tancaran el setge. Tornaràs,
per una dona, a perdre la ciutat.
Helena és tots els somnis que la vida
s’ha anat quedant. Defensa-la amb coratge
per última vegada, desarmat.

.

Joan Margarit

Edat roja

.

.

.

.

En la mort de Paris [Paris, at death], de Sam Abrams

.

.
.
.

.

 

.

PARIS, AT DEATH

 

Even though the godesses used him
for their private sport; even though he jilted
his modest hillside wife and drove her
to her death in the end; even though
he betrayed Menelaus’s unsuspecting
trust and disgraced himself; even though
he brought his father’s kingdom to ruin
and saw his brothers slaughtered before his eyes,
the luring scent of her body, the subtle fire in her eyes,
the quenchless taste of her lips, the arousing touch of her skin
were well worth it, well worth it all.
D. Sam Abrams
Into Footnotes All Their Lust. Tot el desig a peu de plana.

.

.
.
.

EN LA MORT DE PARIS

.

Malgrat que les deesses el van utilitzar
per al seu esport privat; malgrat que humilià
la seva dona, una modesta dona de muntanya,
i que acabà abocant-la a la mort;
malgrat que va trair la confiança de Menelau,
que no s’ho sospitava, i ell mateix es va deshonorar,
malgrat que arruïnà el regne del seu pare
i que davant els seus ulls va veure assassinats els seus germans,
l’atraient aroma del cos d’ella,
el subtil foc que en els seus ulls hi havia,
el gust insaciable dels seus llavis,
l’excitant tacte de la seva pell,
bé s’ho valien, bé s’ho valien tot.

.

Traducció: D. Sam Abrams / Joan Margarit
[“La traducció d’aquest poema és una versió consensuada feta amb Joan Margarit, old pro de les versions de poesia”]

.

.

.

.

. 

 

D. Sam Abrams.

Into Footnotes All Their Lust. Tot el desig a peu de plana.

Col·lecció Óssa Menor, 246.

Edicions Proa. Barcelona, 2002.

ISBN: 9788484375524

.

.

.

 

Joan Margarit i la Ilíada

[…] Pel que fa a la poesia pròpiament romàntica, des de que vaig començar a llegir assíduament, sempre m’ha atret poc, m’ha resultat farragosa, se m’han fet massa llargs els seus poemes (mentre la Ilíada se’m feia curta). […]

 

Joan Margarit.

Casa de Misericòrdia.

Epíleg.

 

Joan Margarit

Casa de Misericòrdia

Els llibres de l’Ossa Menor, 288.

Edicions Proa. Barcelona, 2007

ISBN: 9788484379349

Margarit, filòsof en la nit, i la Ilíada.

Filòsof en la nit
(Estació de França, 1999)

Quan la matinada negra de Madrid
és, al carrer O’Donnell, darrere dels vidres,
reposo el meu cap a la teva absència.
He obert la Ilíada. Apol.lo Emprenyat
passa com la nit i, al ritme del pas,
ressonen les fletxes del carcaix de cuiro.
Sento el teu lloc fred que ningú no ocupa.
Despullant-me, parlo sempre com si hi fossis:
un costum dels dies primers sense tu.
El mirall del bany, sense els teus flascons,
només reflecteix com m’he anat fent gran.
Plego bé la roba i em poso el pijama
amb la bata grisa ben lligada al cos,
i les sabatilles als peus nus de vell.
Estimo l’absència teva al meu costat,
sempre més propera quan torno a la Ilíada,
com si t’acostés el llunyà ressò
de la veritat des d’aquella platja.

La teva ombra i jo hem pujat la noia
i els dos nois: ahir justament vaig rebre
carta del més gran. Quasi no et recorden.
Sóc el seu Homer de la nostra Ilíada.
Lluny d’aquell mar tebi de rambles amb plàtans
on vàrem trobar-nos, encara no puc
sentir més Helena dins de mi que tu.
I és proper el passat. Com el vent als arbres
negres del Retiro davant del meu pis.
Espanta l’aspecte, vestit de guerrer,
d’Hèctor al seu fill. La nit l’ha creuada
el desesperat soroll d’una moto.
També jo amb el bronze de la soledat
als nostres infants potser els feia por.

La fotografia teva, amb un to sèpia,
és damunt la taula, perduda entre els llibres:
jove llunyania d’un somriure trist.
Aqueus i troians, com un mar picat
d’escuts i de cascs, de llances de fusta
amb puntes de bronze, s’asseuen a terra
vora el mar de tarda que brama a la platja.
Però em sento absent: mentre Aiante es llança
contra l’escut d’Hèctor, recordo el mar nostre,
verge com a Troia, de la Costa Brava
en els anys seixanta. Obro el finestral.
Avui viuen lluny la filla i els fills.
Són més grans que tu: vas partir tan jove.
Penso, melancòlic, que ara es deu estar
fent fosc a Xicago. I és de matinada
a Berlín i als verds afores de Londres.
I a tu no t’esperen més albes que aquestes
que surten de nit entre les paraules.

Mentre les fogueres assetgen les naus
tinc mals pensaments, com la mar negrosa
que aboca algues fosques a la sorra molla.
Passa com si els déus d’Homer fossin certs.
Fa tants anys: tu, morta; jo, anant-me fent vell
tot sol amb la Ilíada. Però allí a la platja,
entre dos combats, mentre les estrelles
fan més negre el cel, tu dorms, com Helena,
aquí al meu costat, a la teva fosca.
Pesen les parpelles com el casc de bronze
d’un guerrer cansat que va recordant
Pedralbes i el cel tan blau de la tarda
en la primavera d’aquella ciutat.
Prim com la ideal línia d’Euclides
és el territori mític de la Ilíada
que estem llegint junts -tu a la meva vida,
jo a la teva mort. Em surt el filòsof
quan veig com Aquil.les ha triat la glòria
en lloc de la vida. L’ètica comença:
ja és a la Ilíada la noble i antiga
lliçó del dolor, quan Hèctor i els seus

arriben a sang davant les barcasses.
Sempre hi ha un Aquil.les que espera a la fosca.
Penso que l’absència -com l’aigua del riu
trempava les armes- m’ha forjat més dur.
Cadascú ha sentit a la seva Ilíada
com les armes xoquen contra els elms lluents
i els crits horrorosos dels grecs entre el foc
defensant les barques. Alcàtoo a terra:
la llança que vibra -clavada al seu cor-
amb l’últim batec. Tu seràs la llança
que tremoli a l’últim desig del meu cos.
Fugen carros buits per tota la platja,
i la lleu remor que fa, en passar, un full,
és com una dèbil presència teva.
Mentrestant, als vidres, l’horitzó del parc
comença a aclarir-se, com si resplendissin
rere els arbres negres les armes d’Aquil.les.

Com t’he buscat sempre. I quantes vegades
he desembarcat, només per un llum,
en costes abruptes. Obro la finestra
i em crida l’albada dels ocells del parc.
La dura vellesa posa a la mirada
una llarga platja com les de la Ilíada.
Mercant rovellat, davant d’un gran port
fendiré les aigües pudentes on volen
milers de gavines, buscant una immòbil
dona solitària que espera a la dàrsena.
Avui que la proa s’enfonsa cansada
i que el navegant no hi veu bé de lluny,
la costa s’esborra. Mirant les onades,
recordo els teus ulls amb llum de capvespre
i, somrient, penso que, grisa i romàntica,
et duc al vaixell de ferro de l’ànima.

Joan Margarit

Web de Joan Margarit