El Calcant de Dimulà

.

.

.

.

.

.

Calchas

Je ne dors pas, je ne dors pas,
j’aide la nuit à s’agrandir,
à s’élargir,
à effacer les petites lumières, parasites.
.
Je ne dors pas, je ne dors pas,
j’exerce de noirs c’est exclu
je lance des c’est exclu exercés
qui déchirent quelques dernières étoiles.
.
Je ne dors pas, je ne dors pas,
je change de sexe, deviens minuit.
Où me mèneras-tu, abattement,
je te retrouverai quelque part
puisque j’ai prêté serment d’insomnie.

.

.

Kiki Dimoula
Traduit par Michel Volkovitch

.

.

.

Calcante

No duermo, no duermo,
ayudo a prolongar la noche,
a ensancharla,
a apagar las inútiles lucecillas.
.
No duermo, no duermo,
repito oscuros imposible,
lanzo repetidos imposible,
y se desgarran las últimas estrellas.
.
No duermo, no duermo,
cambio de sexo, me vuelvo oscuridad.
Dónde me llevarás lasitud,
en algún lugar te encontraré
ahora que juré permanecer insomne.
Mis miligramos de somníferos
duermen como ángeles
y mi cerebro se desvela
y dulcemente los arrulla.
.
No duermo, no duermo,
ayudo a prolongar la noche,
escribo consignas en los muros de los sueños:
abajo los amaneceres de las granjas

.

.

Kikí Dimulá
Traducción del grupo Πέμπτη στις πέντε

.

.

.

Calcant

No dormo, no dormo;
ajudo la nit a perllongar-se,
a eixamplar-se,
a apagar les embadalides llumetes.
.
No dormo, no dormo;
exercito negres impossible
profereixo ensinistrats impossible
i irrompen uns darrers estels.
.
No dormo, no dormo;
canvio de sexe, esdevinc tenebra.
Desànim, on vas,
en algun lloc et trobaré
ara que he jurat romandre insomne.
Els meus somnífers
dormen com angelets
i el meu cervell desvetllat
els bressola dolçament.
.
No dormo, no dormo;
ajudo la nit a perllongar-se,
escric consignes a les parets dels somnis:
morin les albades de les granges de pollastres,
mori el poder corrupte de les esperances
«també us construirem cases
i us farem carreteres
i us portarem la pluja
i vents, i vents».
.
No dormo, no dormo,
espero una menyspreable foscor
per entrar a l’àtic de l’Endeví Calcant.
El mataré.
Ell em condemnà a un sacrifici total
perquè bufis.
Tanmateix tu, bonança, et refugies
a pas lent,
damunt de cada profecia.

.

Kikí Dimulà
El poc del món
Traducció de Joaquim Gestí
Íkaros: Atenes, 1971

.

.

.

Κάλχας

Δεν κοιμάμαι, δεν κοιμάμαι,
Βοηθάω τη νύχτα να μακραίνει,
να πλαταίνει,
να σβήνει τα χαραμοφάικα φωτάκια.

Δεν κοιμάμαι, δεν κοιμάμαι,
γυμνάζω μαύρα αποκλείεται,
εξαπολύω γυμνασμένα αποκλείεται
και ξεσκίζουν κάτι άστρα τελευταί

Δεν κοιμάμαι, δεν κοιμάμαι,
αλλάζω φύλο, γίνομαι σκοτάδι.
Πού θα μου πας λιποψυχία,
κάπου θα σε πετύχω
τώρα που ορκίστηκα άυπνη.
Τα υπνωτικά μου μιλιγκράμ
αγγελικά κοιμούνται
κι ο εγκέφαλος μου ξαγρυπνάει
και γλυκά τα νανουρίζει.

Δεν κοιμάμαι, δεν κοιμάμαι,
Βοηθάω τη νύχτα να μακραίνει,
γράφω συνθήματα στους τοίχους των ονείρων:
κάτω τα ξημερώματα των ορνιθοτροφείων,
κάτω η φαυλοκρατία των ελπίδων
«και σπίτια θα σας χτίσουμε
και δρόμους θα σας κάνουμε
και βροχή θα σας φέρουμε
κι ανέμους, κι ανέμους».

Δεν κοιμάμαι, δεν κοιμάμαι,
περιμένω κάτι αποβράσματα σκοτάδια
να μπω στο ρετιρέ του Μάντη Κάλχα.
Θα τον σκοτώσω.
Με βούτηξε σ’ ολόκληρη θυσία
για να πνεύσεις.
Μα εσύ κουρνιάζεις, άπνοια,
πάνω σε κάθε προφητεία
με το πάσο σου.

..

.

.

.

Kikí Dimulà

Presentació i traduccions de Joaquim Gestí

Dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica

13 de juny de 2016

Organitza: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

 

.

Kikí Dimulà a la Viquipèdia

.

.

.

 

 

L’Ulisses, venedor de coixins a Atenes, torna a la seva Istanbul i foragita de casa els pretendents… Petros Màrkaris

.

.

.

[…] L’Ulisses sempre tenia les dues gates i el gat entre cotons. Sobre coixins de cotó, per ser exactes, mentre ell es conformava amb un senzill tamboret al costat de la porta del semisoterrani on tenia la botiga. L’Ulisses venia coixins. […]

[…]

—¿Nerelisin?—li vaig preguntar en turc, que vol dir: «¿D’on ets?».

—Sóc grec d’Istanbul —em va respondre—. Samatyadan… De Samatià. —Va posar l’èmfasi en això final, com si volgués remarcar amb orgull que procedia de la gran comunitat que els grecs compartien amb els armenis a Istanbul.

[…]

—Encara em queda un somni en aquesta vida —continuà l’Ulisses—. Tornar a Istanbul i morir a la residència d’ancians de Baluklí. Vull que m’enterrin al lloc on per primer cop vaig tenir somnis.

Era la primera vegada que veia un grec d’Istanbul que somiava morir oblidat a Baluklí, al geriàtric per als grecs de la ciutat.

[…]

Finalment, al cap d’un any, vaig decidir d’anar-lo a visitar. El secretari em va reconèixer i sacsejà el cap amb tristesa.

—L’Ulisses ens ha deixat —em digué.

No sé si el que vaig sentir en aquell moment va ser afecte per l’Ulisses o remordiments per no haver satisfet el seu desig, o potser totes dues coses alhora.

—¿Estava malalt?— vaig preguntar.

—Al contrari, tenia una salut de ferro. Però dimecres passat van aparèixer per primer cop a la residència els Llops Grisos.* Normalment es reuneixen per protestar davant del Patriarcat grec. Vam barrar les portes, vam fer entrar els vells del jardí i ens vam tancar dins la residència a esperar que arribés la policia. De sobte, l’Ulisses va aparèixer del no-res. Va córrer cap a la tanca, la va començar a sacsejar i va in­crepar els feixistes.

»”¡Marxeu d’aquí!”, cridava, i sacsejava la tanca. “¡Han vingut els salvatges per fer fora la gent pacífica! Des del setembre del 55 us treuen al carrer per espantar-nos, per assetjar-nos i per fer-nos fugir, ¡No marxarem! Aquest és el nostre país. Vosaltres sou els estrangers, que heu vingut d’Anatòlia. No us tinc por, que ho sapigueu. Em vau fer fora un cop, però he tornat per quedar-m’hi. No penso anar-me’n enlloc, ¿em sentiu? ¡Enlloc!

El secretari féu una pausa per recuperar l’alè.

—S’hi va estar hores cridant el mateix. I com més cri­dava, més s’enfurismaven els Llops Grisos. El director, jo i dos guàrdies vam intentar fer-lo entrar, però estava fet una fúria. Al final ho va aconseguir la policia. «Avi», li va dir un agent, «entri a l’edifici, que ja els farem fora nosaltres». Al principi no se’n volia anar. «No els tinc por», cridava. «Ho sé, ets un lleó, tu», li contestà el policia, «però ara entra a la residència i ens n’ocuparem nosaltres».

»Estava molt esverat. Li va pujar la tensió a vint-i-un. El metge li va donar una pastilla i el va ficar al llit. L’endemà, a les nou del matí, encara no s’havia despertat. A dos amics seus els va semblar estrany i van anar a despertar-lo. El van trobar mort al llit.

Ens vam quedar en silenci, ell perquè ja m’ho havia dit tot i jo perquè no sabia què dir.

—Ens ho podem mirar d’aquesta manera —afegí el secretari al final—. L’Ulisses va voler fer fora els pretendents de casa seva, però ja era molt vell i va tenir un atac. […]

[…]

*   Grups paramilitars turcs, d’extrema dreta. (N. dels traductors)

.

Petros Màrkaris
La mort d’Ulisses
Traducció de Joaquim Gestí i Montserrat Franquesa

.

.

.

Petros Màrkaris
La mort d’Ulisses
Traducció de Joaquim Gestí i Montserrat Franquesa

L’Ull de Vidre, 58
Tusquets Editors. Barcelona, febrer de 2016
ISBN: 9788490662359

.

.

.

 

El retorn, fantasiós anar i venir dels somnis. Calipso i Ulisses a «Torna i pren-me», de Kikí Dimulà

.

.

TORNA

. Torna sovint i pren-me,
sensació estimada, torna i pren-me—
quan del cos la memòria es desperta
i un vell desig novament passa per la sang;
quan recorden els llavis i la pell
i les mans senten com si tornessin a tocar.
.
Torna sovint i pren-me, en ser de nit,
quan recorden els llavis i la pell…
.
Konstandinos P. Kavafis
Traducció de Joan Ferraté
.
.
.
.
.

.

«Torna i pren-me»
.
No és el son. És el vent
favorable qui porta els somnis
.
el vent que van enviar els déus
per enfonsar la calma,
per encadenar la tempesta
i que el comiat d’Ulisses de Calipso
salpés ràpid i sense entrebancs
.
a ella, li van anunciar amb to sever
«Ja n’hi prou.
Fa set anys que el retens presoner
a la cova del teu amor.
Un temps massa llarg que cansa
el possible i l’impossible.»
.
Calipso va cedir,
però dins del seu lament.
La sentia gemegar aquell culpable,
el vent favorable dels comiats,
una tempestuosa culpabilitat l’asfixiava
.
no et turmentis,
li va prometre, armaré somnis
pel furtiu retorn d’Ulisses al teu costat,
te’l portaran als vespres,
a trenc d’alba te l’arrabassaran.
.
Des d’aleshores s’acordà tàcitament
amb aquest mitjà
o sigui, a través dels remordiments de la realitat
que també els nostres somnis
se servissin d’aquest anar i venir
.
Existeix de veritat el retorn?
.
Un desig secundari.
Prioritari
que sigui cert
aquest fantasiós anar i venir
dels somnis.
.
Kikí Dimulà
Ens hem traslladat al costat
Μεταφερθήκαμε παραπλεύρως
Traducció de Joaquim Gestí
.
.
.
.
.

Επέστρεφε και παίρνε με
.
Όχι ο ύπνος. Ο ούριος άνεμος
φέρνει τα όνειρα
.
αυτός που έστειλαν οι θεοί
να βυθίσει την άπνοια
ν’ αλυσοδέσει τη φουρτούνα
ώστε ταχύς και ανεμπόδιστος
να πλεύσει ο χωρισμός του Οδυσσέα
από την Καλυψώ
.
σε κείνην δέ αυστηρά διεμήνυσαν
“Φτάνει.
Έτη επτά τον κράτησες αιχμάλωτο
στου έρωτά σου τη σπηλιά.
Διάστημα μεγάλο που κουράζει
και το εφικτό και το ανέφικτο.”
.
Υπέκυψε η Καλυψώ
αλλά εντός της θρήνος.
Άκουγε κείνος ο φταίχτης
ο ούριος για τους χωρισμούς άνεμος
τον έζωσε μια θυελλώδης ενοχή
.
μη δέρνεσαι
θα ναυπηγήσω όνειρα της έταξε
για την παράνομη επιστροφή του Οδυσσέα κοντά σου
νύχτα θα σου τον φέρνουνε
αφώτηγο θα σου τονε στερούν.
.
Από τότε σιωπηρά καθιερώθηκε
με αυτό το μέσον
μέσω δηλαδή των τύψεων της πραγματικότητας
να εξυπηρετούνται πέρα δώθε
και τα δικά μας όνειρα.
.
Αληθεύει άραγε η επιστροφή;
.
Δευτερεύων πόθος.
Προέχει
αυτό το ονειρώδες πηγαινέλα
των ονείρων ν’ αληθεύει.
.
.

 

 

Kikí Dimulà (Atenes, 1931)

. .

«[Kiki Dimoula] reste en équilibre sur le fil tendu qu’est la langue. Comme les funambules avec leur balancier, Dimoula se sert des mots pour tenir debout sur le fil. Acrobate, elle jette les mots en l’air, la tête en bas, plusieurs à la fois, (le public retient son souffle), et les rattrape au dernier moment… Elle change l’identité des mots, les adjectifs deviennent verbes, les noms adverbes. Anarchiste des mots, elle se venge sur la langue de toute absence, de toute solitude, de toute peur infligée par la vie.» (Nikos Dimou)

«L’unique thème de Dimoula, c’est le passage — progressif ou soudain — de l’être au non-être. Ce passage qui s’appelle temps, usure ou mort.» (Nikos Dimou)

.

 

.

.

.

Κική Δημουλά

Μεταφερθήκαμε παραπλεύρως

Ίκαρος, 2007

ISBN 978-960-8399-53-2

.
.
.

.

Joan Ferraté

Les poesies de C.P. Cavafis

Poesia dels Quaderns Crema, 23

Quaderns Crema. Barcelona, 1987

ISBN: 8485704991

.

.

.

.

 

 

Dos “Ulisses” de Mikhalis Pierís

.

.

.

Ulisses encadenat

  . ……«ως έκδικα πάσχω…»
Èsquil, Prometeu Encadenat

………«pur degli errori miei son io la colpa!»
Monteverdi/Bussello, Il Ritorno d’ Ulisse in Patria.

«to have heard the sirens and yet have fled»
…………A. D. Hope

.
Quina pena! Que per un zel absurd
els cossos del plaer esdevinguin estels
en el cel del record fugisser
—la monstruosa capacitat de l’home
de triturar allò que vol al seu cervell.

Quina pena! Tastar només una gota
per la por del meu cervell obtús
sempre previsor i malfiat
bons càlculs bon final
entrar al riu i sortir-ne
sec. La meva antiga saviesa
ho tenia tot previst, tot preparat
fins i tot castrar la ment dels companys.

Ara em miren sense sentit
amb ulls anodins com d’animal
sense escoltar el que jo escolto
sense fer cas de les meves ordres
sense que els espantin els meus crits salvatges
fotent-se del meu bram.

La misèria d’avui és incapaç
de canviar el meu parer passat.
Lligat de bocaterrosa al desig
obligat a debatre’m entre les cordes
a fer veure que sento la cançó
entre les imatges de la nau que avança
sense cap desviació extraordinària
de l’objectiu fixat.

Culpa amb marge de seguretat
la música em fascinarà un instant,
amb un batec artificial
vernís de coneixement
estúpid, fugaç, d’una falsa audàcia.

Lligat al pal com un bou
romandré sempre assedegat
encadenat a la meva antiga idea
que m’imposà un objectiu erroni:
retornar a una Ítaca sepulcral.
 
Melbourne, març de 1992

.

Mikhalis Pierís

Traducció de Joaquím Gestí Bautista
.

.

Οδυσσέας Δεσμώτηςως έκδικα πάσχω…
ΑΙΣΧΥΛΟΣ: «Προμηθέας Δεσμώτης»
pur degli errori miei son io la colpa!
MONTEVERDI/BUSENELLO:
«Il Ritorno d’ Ulisse in Patria»
to have heard the sirens and yet have fled
A. D. HOPE

.

Τι κρίμα! από ανόητη φροντίδα
τα σώματα της ηδονής να γίνουν άστρα
στον ουρανό της φευγαλέας μνήμης
το τερατώδες γνώρισμα του κόσμου
μες στο μυαλό που αλέθει αυτό που θέλει.

Τι κρίμα! να γευτώ μια στάλα μόνο
απ’ του στενού μου του μυαλού το φόβο
προνοητικός και πάντα κουμπωμένος
καλοί λογαριασμοί καλό το τέλος
να μπω μες στο ποτάμι και να βγω
στεγνός. Η πρωτινή μου γνώση
έχοντας σωστά προβλέψει για όλα:
ως και το μυαλό ευνουχίσει των συντρόφων.

Τώρα κοιτούν με δίχως σκέψη
μάτια αβαθή το γνώρισμα του ζώου
χωρίς ν’  ακούν αυτό που ακούω
τις εντολές μου αψηφούν
τις άγριες φωνές δεν τις φοβούνται
στο κλάμα μου χασκογελούν.
Η τωρινή ταπείνωση τη γνώμη
την αλλοτινή αδυνατεί ν’ αλλάξει.

Δεμένος μπρούμυτα στον πόθο
μες στο σχοινί να σπαρταρώ σφιγμένος
ν’ ακούω δήθεν το τραγούδι
στου καραβιού που φεύγει τις εικόνες
δίχως υπέροχη εκτροπή
απ’ τον καθορισμένο στόχο.

Ασφαλισμένου τρόπου ενοχή
στη μουσική να μαγευτώ για λίγο
με καρδιοχτύπι τεχνητό
πασάλειμμα της γνώσης
ανόητος περαστικός μιας νόθας τόλμης.

Βόδι δεμένο στο κατάρτι
θα μείνω πάντα διψασμένος
δεσμώτης στην παλιά μου γνώμη
που μου ’χει τάξει για σκοπό την πλάνη
του γυρισμού στη νέκρα της Ιθάκης.
.
 .

.

.

.

Com Ulisses

(o altrament: la poesia i les dones que estimem)

.

La meva feina des de fa mil
—potser fins i tot dos mil— anys
mirar les dones als ulls
veure com els cau poc a poc la roba
contemplar-les nues mig nues
resplendir perfumades. Després
per un instant viure en elles
que totes siguin la meva dona
que em mirin als ulls com la neu…

Aquest vespre et cuinaré el que t’agrada
et posaré una bonica camisa de dormir
després t’enterraré plorant que siguis
el meu mort. Perquè odiant-te t’he estimat
com el temps que fuig. A l’alba
de nou te n’aniràs ho sé.

No m’arrossegaré fins a la porta per plorar-te.

Estires amb una sirga la barca fosca
amb l’esperança a la broma d’una altra riba.
La majoria no et coneixen. Com la pluja
assotes els seus vidres mulles les seves cases
i ets capaç d’esdevenir vapor
com la boira. Obres pètals i conjures
amoroses, voltes amb les nimfes dels rius
i de les platges, i et fregues les dents
amb un còdol esmolat, vas i véns
però fa dies que no ets el meu home.
Em cal temps per conèixer-te. I la teva veu
és estranya el teu alè el d’un altre.

Però la meva feina, dius, és un pelegrinatge
amb aromes i colors sedosos
mars llunyanes i rius
amb moviments lleugers. La poesia
ha nascut al llarg dels meus viatges.
Encara goteja la sang de les dones
estimades que em van travessar el pit
el cor i després em van llençar
al precipici i em vaig salvar. Però elles
es van perdre. Per esdevenir aquest poema.

Nicòsia, març de 1993

.

Mikhalis Pierís

Traducció de Joaquím Gestí Bautista
.

.

ΟΔΥΣΣΕΙΑΚΟ
(ἤ ἀλλιῶς: τό ποίημα κι οἱ γυναῖκες που ἀγαποῦμε)

Δουλειά μου ἐδῶ καί χίλια
(μπορεῖ καί δυό χιλιάδες) χρόνια
νά κοιτάζω μές στά μάτια τίς γυναῖκες
τά ροῦχα τους σιγά σιγά νά πέφτουν
νά τίς κοιτῶ γυμνές μισόγυμνες. Ὕστερα
νά τίς κατοικῶ γιά λίγο
νά εἶναι ὄλες ἠ γυναὶκα μου
νά μέ κοιτοῦν στά μάτια σάν τό χιόνι.

Ἀπόψε θά σοῦ μαγειρέψω αὐτό πού σοῦ ἀρέσει
θα σοῦ φορέσω ὡραῖο νυχτικό τοῦ ὕπνου
ὕστερα θά σέ θάψω κλαίοντας πού θά ’σαι
ὁ νεκρός. Γιατί μισώντας σε σ’αγάπησα
σάν τόν καιρόν πού φεύγει. Ξαράματα
θ’ἀναχωρήσεις πάλι τό γνωρίζω.

Δέν θά συρθῶ στήν πόρτα νά σέ κλάψω.

Τραβᾶς μ’ἕνα σχοινί τό σκοτεινό καράβι
ἐλπίζοντας στήν καταχνιά μιᾶς ἄλλης ὄχθης.
Οἱ πιό πολλοί δεν σέ γνωρίζουν. Βροχή
δέρνεις τά τζάμια τους νερό το σπιτικό τους
κι ἔχεις τή δύναμη να γίνεσαι ἀχνος
σάν τήν ὁμίχλη. Ἄνοίγεις πέταλα κι ἐρωτικές
πλεκτάνες, γυρίζεις μέ τίς λυγερές
καί τίς γιαλοῦσες τρίβεις τό δόντι σου
σέ κοφτερό χαλίκι, ἔρχεσαι καί ξανάρχεσαι
μά δέν εἶσαι ὁ ἄντρας μου γιά μέρες. Περνᾶ
καιρός νά σέ γνωρίσω. Καί ἡ φωνή σου
ἀλλιώτικη τό χνότο σου σαν ξένο.

Μα εἶναι ἡ δουλειά μου λές προσκύνημα
μέ μυρωδιές καί χρώματα μεταξωτά
θάλασσες μακρινές καί ποταμούς
μ’ἀνάλαφρες κινήσεις. Τό ποίημα
ἔχει γεννηθεῖ μές στά ταξίδια μου.
Στάζει ἀκομη αἷμα ἀγαπημένων
γυναικῶν πού τρύπησαν τό στῆθος
τήν καρδιά μου καί ὕστερα μέ ρίξαν
σέ γκρεμό καί σώθηκα. Μ’αὐτές
χαθήκανε. Για νά ’ναι αὐτό τό ποίημα
..

.
.

.

Mikhalis Pierís / Μιχάλης Πιερής (Eftagònia Xipre, 1952)

Poeta, assagista, crític i professor universitari, Mikhalis Pierís va néixer a Eftagònia de Xipre, l’any 1952 i va estudiar a la universitat de Salònica primer, i després a la de Sidney. Actualment és professor de literatura neogrega a la universitat de Nicòsia i fundador i ànima del Laboratori Teatral de la mateixa universitat. És considerat una personalitat rellevant dins del panorama cultural i poètic no només a Xipre, sinó també a Grècia. Kavafis, Kariotakis, Seferis o Kalvos, així com el cançoner popular demòtic, són els punts de referència de la seva poesia, centrada en la imatge de la ciutat. Entre els seus llibres de poemes destaquen obres com Resurrecció i mort d’una ciutat (1991), Dóna’m una ordre (1993), Del ritme i de la por (1996), Dies de Nicòsia (1998) i Metamorfosis de ciutats (1999). Rodamón, a la manera d’Ulisses, els seus versos estan inspirats per les freqüents visites culturals a ciutats d’arreu, des de Sidney a Granada, passant per Barcelona, Venècia, Roma o Hamburg. L’any 2010 va ser guardonat amb el Premi Nacional de les Lletres per part del ministeri de Cultura de Xipre. Recentment, el govern italià li ha atorgat el càrrec honorífic de Commendatore d’Itàlia a Xipre i acaba de ser proposat pel govern del seu país pel Premi Internacional Catalunya 2013.

Joaquim Gestí
.
.

.

.

Estiu de metamorfosis (d’Antoní Liberal a Tiziano). Diana i Cal·listo. Diana i Acteó.

.

DIANA ALS JARDINS

(Dedicació d’una estàtua de Joan Rebull)

Calla, vençut, el bosc darrera teu.
Véns als jardins dels homes que fins ara
t’hem somiat tement; ets nua i clara,
madura al pas que et porta pura i greu.
En el perill, qui salva no és el déu
rient, sinó el terrible: el que dispara
de sobte, al crit obscur, però té l’ara
esquerpa al massa obsequiós romeu.
Has trepitjat l’ull d’Acteó. El misteri
és que tu ets i nosaltres només
vivim; et fas patent o te’ns refuses,
som per mirar; rivals, però, en l’imperi
teus, no podent recórrer més lleugers,
sinó ordenant les solituds confuses.

Carles Riba
Salvatge Cor

.

EN VEURE LA «DIANA» DE JOAN REBULL

Regina de la Nit, verge Astarté!
Vestida de nuesa, em transportaves
a una vall fabulosa, a un Tempé
antic, sembrat de flors roges i blaves

on tu caces, encara. I també
creia que les nimfes amb qui anaves
i llurs càntics sentir… (Joan! Obrer
a qui els déus han guiat les mans esclaves!)

Al davant teu m’acora la paüra
de contemplar el vedat, com Acteó
quan descobrí el teu cos, donzella pura

dintre la bauma al peu del Citeró.
—Però estalvia’m, Dèlia, la mort dura
i assacia’m del cos immoridor!

Antoni Ribera

.

Aquest estiu ens ha facilitat dues magnífiques ocasions per a aproximar-nos al món de les metamorfosis o per a recrear-nos-hi. Ja en feia referència, també, Mariàngela Vilallonga, en el seu blog, i ens en volem fer ressò també aquí.

En primer lloc volem destacar l’excel·lent traducció, de la mà de Jaume Almirall, del Recull de metamorfosis, d’Antoní Liberal, publicada per la Fundació Bernat Metge.

En segon lloc ens volem referir a l’exposició temporal “Metamorphosis“, a la National Gallery de Londres, amb l’exhibició de forma conjunta de tres quadres de Tiziano i un seguit d’iniciatives artístiques i literàries al seu voltant. Partint de la base que Tiziano, per a la creació de les seves obres pictòriques, partí d’una obra poètica, les Metamorfosis d’Ovidi, els comissaris de l’exposició varen encarregar a un grup de poetes que, a partir de l’obra pictòrica de Tiziano, creessin, cada un d’ells, una obra poètica. Els poemes resultants, recollits en forma de llibre, són obra de:

.

.

PATIENCE AGBABI
SIMON ARMITAGE
WENDY COPE
CAROL ANN DUFFY
LAVINIA GREENLAW
TONY HARRISON
SEAMUS HEANEY
FRANCIS LEVISTON
SINÉAD MORRISSEY
DON PATERSON
CHRISTOPHER REID
JO SHAPCOTT
GEORGE SZIRTES
HUGO WILLIAMS

.

.

.

A la página web de la galeria londinenca podem accedir a la lectura, per alguns dels referits poetes, del seu respectiu poema. També tenim la possibilitat d’accedir als comentaris de cada un d’ells sobre el procés de creació de la seva respectiva peça literària.

.

Tornant a la traducció del Recull de metamorfosis, d’Antoní Liberal, en la corresponent Introducció Jaume Almirall ens emmarca aquesta obra dins de la tradició mitogràfica grega:

.

.

“En el mite grec, el canvi de forma és un recurs del qual disposen els déus; aquests poden fer-ne ús en ells mateixos i per als seus propis interessos, i poden també fer-ne ús en els humans, amb finalitats diverses. En particular, la transformació d’homes i dones en animals, plantes, roques, cursos d’aigua i astres és un motiu freqüent i característic de la mitologia grega. Els diferents gèneres literaris grecs, així com les arts plàstiques, impregnats tots ells del mite, han recreat interminablement un repertori abundós i variat d’històries de transformacions. En Homer, en la lírica, en el drama, en autors hel·lenístics i d’edat imperial, aquestes narracions proporcionen motius etiològics, exemples de pietat i d’impietat, elements per a la reflexió sobre la condició humana. En ocasions, la metamorfosi esdevé un simple recurs narratiu, i hom se’n serveix per a culminar un relat que prèviament no incloïa cap transformació. Algunes d’aquestes històries, finalment, són simples invencions modelades més o menys lliurement sobre models tradicionals.

La tradició mitogràfica grega relacionada amb la metamorfosi oferia, doncs, tant a l’esperit creador com a l’erudit, un material inesgotable. Amb ell (gairebé exclusivament) pogué elaborar Ovidi la seva obra mestra, les Metamorfosis, summa mitològica −per al seu temps i per a Occident− i un dels cims de la literatura grecoromana. La crítica ha esmerçat segles a establir els models i les fonts d’Ovidi; hom concorda a admetre que el poeta manejà una àmplia varietat d’obres, des dels grans noms de la tradició fins a autors i obres decididament menors. Entre aquests darrers, figuren alguns títols d’escrits −sovint altrament perduts− dedicats monogràficament a recollir metamorfosis. En unes quantes ocasions, retrobarem aquests noms i títols tractant d’Antoní Liberal i les seves fonts.”

Jaume Almirall

.

.

Doncs bé, com a mostra d’una singular recreació pictòrica de metamorfosis, la National Gallery de Londres, com dèiem, ha presentat conjuntament les tres obres de Tiziano que mostrem a continuació. La primera es mefereix a la història d’Àrtemis (o Diana) i Cal·listo, i les dues següents a la d’Àrtemis/Diana i Acteó —una sobre el moment en que Acteó veu nua a Diana, i una altra en el moment en que aquesta dispara la seva sageta a Acteó, que s’està transmutant en cèrvol, el qual ja està essent assetjat pels seus propis gossos—.

.

.

DIANA I CAL·LISTO

.

.

Tiziano – Diana and Callisto (1556-9)
National Gallery of London and National Galleries of Scotland

.

.

Sobre el mite (i les metamorfosis) de Cal·listo, ens en parla Jaume Almirall, en les “Notícies preliminars” a cada història contingudes en l’edició de l’obra d’Antoní Liberal. En concret, al tractar del relat sobre Polifonte, en fa el paral·lelisme amb el mite de Cal·listo i ens diu:

.

.

La presència de l’ós en aquesta història porta a relacionarla amb la cèlebre de Cal·listo. Aquesta nimfa, o princesa, del seguici d’Àrtemis, fou objecte de l’amor de Zeus, el qual s’hi uní després d’adoptar la forma de la deessa; la gravidesa de la noia delatà el fet, i Àrtemis la castigà per la pèrdua de la virginitat convertint-la en óssa; morta en circumstàncies que varien segons les versions, Cal·listo és convertida —segona metamorfosi— en la constel·lació de l’Óssa major.[…]

Jaume Almirall
Notícies preliminars al Recull de metamorfosis d’Antoní Liberal

.

.

.

TITIAN: DIANA AND CALLISTO

Girls, look where I point:
it’s not about her belly’s soft pout,
or a god whose name is a planet,
whether she was or wasn’t compliant
when she heard him pant
as his seed was spent,
each bruise on her skin his fingerprint,
her unfit to bathe in so much as a pint
of our sacred stream, pregnant, penitent,
not about any of that, even should she repent
or prove her innocence conclusively, pin it
on him, on the stars, on myth, plant
the thought that she’s the victim here; my point,
ladies, is this — it’s all about paint.

CAROL ANN DUFFY

.

.

.

ACTEÓ I DIANA

.

El mite d’Acteó ens ve explicat al Diccionari de Mitologia Grega i Romana, de Pierre Grimal (en la seva traducció al català a càrrec de Montserrat Franquesa, Joaquim Gestí i Andreu Martí), en aquests termes:

.

.

ACTEÓ.-  Aristeu, fill d’Apol-lo i de la nimfa Cirene, havia tingut d’Autò-noe, filla de Cadme, un fill, Acteó, que fou educat pel centaure Quiró. Aquest li ense­nyà l’art de la caça. Un dia Acteó va ser de­vorat pels seus propis gossos a la muntanya del Citeró. De la seva mort hi ha diverses versions. Alguns diuen que Zeus el castigà així per haver tractat de robar-li l’amor de Sèmele. Però, la majoria dels autors atribu­eixen el càstig a la ira de la deessa Àrtemis, irritada perquè Acteó l’havia vista quan es banyava nua en una font. La deessa el trans­formà en cérvol, després enfurismà els cin­quanta cans de la seva gossada i els llançà contra ell. Els gossos el van devorar sense saber que era ell, i després el van buscar de­bades per tot el bosc, que ompliren amb els seus gemecs. La recerca els portà fins a una caverna on habitava el centaure Quiró, el qual, per consolar-los, modelà una estàtua a imatge d’Acteó.

Pierre Grimal
Traducció de Montserrat Franquesa, Joaquim Gestí i Andreu Martí

.

.

Tiziano – Diana and Acteon (1556-9)
National Gallery of London and National Galleries of Scotland

.

.

.

DIANA AND ACTAEON

And you, sir, yes, sir, you who just began
to read these lines you’re, maybe, a marked man.
Haven’t you half thought that while you view
Actaeon’s intrusion you’re intruding too?
Perhaps too chubby for most modern tastes
for less ample pulchritude and skinny waists,
Diana, scorned by connoisseurs of scrawn,
punishes those who’d pimp her as plump porn.

Actaeon stares at the stag skull, the flayed skin
above the nymph who dries Diana’s shin.
The stag skull in its dominant position
over mortal flesh immortalised by Titian,
maybe marks you out to share Actaeon’s doom
after you’ve left the safety of this room.

On those Diana’s flesh makes salivate
and clock the stag skull’s sockets far too late
stiff sprouting hairs will suddenly appear
and flesh-hooked faces fur up like doomed deer.

As you exit through the gallery’s glass doors
that antlered head reflected, is it yours?
For survival’s sake when leaving best beware
of baying bloodhounds in Trafalgar Square.

TONY HARRISON

.

.

.

.

Tiziano – The Death of Actaeon (1565-76)
The National Gallery, London

.

.

.

.

ACTAEON

High burdened brow, the antlers that astound,
Arms that end now in two hardened feet,
His nifty haunches, pointed ears and fleet
Four-legged run… In the pool he saw a crowned
Stag’s head and heard something that groaned
When he tried to speak. And it was no human sweat
That steamed off him: he was like a beast in heat,
As if he’d prowled and stalked until he found.

The grove, the grotto and the bathing place
Of the goddess and her nymphs, as if he’d sought
That virgin nook deliberately, as if
His desires were hounds that had quickened pace
On Diana’s scent before his own pack wrought
Her vengeance on him, at bay beneath the leaf-

lit woodland. There his branchy antlers caught
When he faced the hounds
That couldn’t know him as they bayed and fought
And tore out mouthfuls of hide and flesh and blood
From what he was, while his companions stood
Impatient for the kill, assessing wounds.

SEAMUS HEANEY

.

.

.

Antoní Liberal

Recull de metamorfosis

Introducció general, notícies preliminars, traducció i notes de

Jaume Almirall i Sardà

Història de la transmissió i text grec establert per

Esteban Calderón Dorda

Fundació Bernat Metge – Editorial Alpha. Barcelona 2012

ISBN: 9788498592061

.

.

Metamorphosis

Poems inspired by Titian

The National Gallery Company, London, 2012.

ISBN: 9781875095470

.

.

.

Pierre Grimal

Diccionari de mitologia grega i romana

Traducció de Montserrat Franquesa, Joaquim Gestí i Andreu Martí

Edicions de 1984. Barcelona, 2008

ISBN: 97888496061972

.

.

.