La lleva de les fulles i la dels homes. De Simònides, via Leopardi, a Shakespeare

.

 

Tutto si è perfezionato da Omero in poi, ma non la poesia.

Giacomo Leopardi
Zibaldone

.

.

.

.

.

«Fill de Tideu, magnànim: ¿què em preguntes pel llinatge?
És com la lleva de les fulles, la dels homes.
Unes fulles el vent les escampa per terra, i unes altres el bosc
en esplet les fa néixer, i ve la primavera.
El mateix amb les lleves dels homes: l’una neix, l’altra s’acaba».
.
Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada
Versió de Jordi Cornudella (Les bones companyies)

.

.

«Aquesta és la cosa més bella de l’home de Quios:
com la generació de les fulles, és igual la dels homes.»
.
(Simònides, frag. 19 West)
Versió de Jaume Pòrtulas

.

.

.

.

.

.

XLI
DELLO STESSO

[Traducció de Simònides]

Umana cosa picciol tempo dura,
e, certissimo detto
disse il veglio di Chio,
conforme ebber natura
le foglie e l’uman seme.
Ma questa voce in petto
raccolgon pochi. All’inquieta speme,
figlia di giovin core,
tutti prestiam ricetto.
Mentre è vermiglio il fiore
di nostra etade acerba,
l’alma vota e superba
cento dolci pensieri educa invano,
né morte aspetta né vecchiezza; e nulla
cura di morbi ha l’uom gagliardo e sano.
Ma stolto è chi non vede
la giovinezza come ha ratte l’ale.
E siccome alla culla
poco il rogo è lontano.
Tu presso a porre il piede
in sul varco fatale
della plutonia sede,
ai presenti diletti
la breve etá commetti.

.

Giacomo Leopardi
Canti

.

.

.

DEL MATEIX AUTOR
.
Que tota cosa humana poc temps dura
és certíssima dita
de l’ancià de Quios,
car una igual natura
tenen les fulles i l’estirp humana.
Els pits on eixa veritat habita
són, però, pocs. A l’esperança vana
filla del jove cor
tots donen acollença.
Mentre és vermella i d’or
la rosa de la nostra vida acerba,
l’ànima, sense angoixes i superba,
cent dolços pensaments nodreix debades
sense esperar ni mort ni senectut;
no té cura del mal qui té salut.
I estult és qui no veu
com fuig la joventut quan pren el vol
i no sap que el bressol
no és llunyà del taüt.
Tu que aviat avançaràs el peu
sota el fatal trespol
on Plutó té la seu,
als béns i goigs del dia
ta vida breu confia.
.

Versió d’Alfons Maseras (1938)

.

.

.

XLI

DEL MATEIX

.
Qualsevol cosa humana mai no dura,
va dir aquell vell de Quios;
també va deixar dit
que era igual la natura
de l’home i de la fulla.
Pro aquesta dita, al pit,
guarden ben pocs. Quan l’esperança ulla,
filla de jovenesa,
tots li donen hostal.
Mentre la flor és encesa
del nostre temps tendral,
l’ànima enorgullida
cent dolços pensaments congria en va,
ni bellesa ni mort no espera en vida;
cap malaltia tem qui és fort i sa.
I és neci qui no veu
com té la joventut un ràpid vol
i com, prop del bressol,
la pira ja l’espera.
Tu, a punt de posar el peu
sobre el llindar fatal
de la porta darrera,
al goig fugaç del dia,
la vida breu confía.
.

Traducció de Narcís Comadira (2004)

.

.

.

.

.

.

.

SONNET XII

.

When I do count the clock that tells the time,
And see the brave day sunk in hideous night;
When I behold the violet past prime,
And sable curls, all silvered o’er with white; 
.
When lofty trees I see barren of leaves,
Which erst from heat did canopy the herd,
And summer’s green all girded up in sheaves,
Borne on the bier with white and bristly beard,
.
Then of thy beauty do I question make,
That thou among the wastes of time must go,
Since sweets and beauties do themselves forsake
And die as fast as they see others grow;
.
  And nothing ‘gainst Time’s scythe can make defence
  Save breed, to brave him when he takes thee hence.

.

William Shakespeare

Sonnets

.

.

.

.

Quan compto els tocs que són del temps la mida,
i veig caure en la nit el jorn potent;
quan veig la violeta ja marcida,
i en cabells negres blanquejar l’argent;
.
quan els arbres superbs veig sense les fulles
que daven ombra en la xardó als remats;
i els verds d’istiu, a feixos, fets despulles,
en un baiard, com per fossers, portats;
.
llavors ta gentilesa’, fa pensâ
que’l torb del temps se l’endurà també,
puig, beutats i dolçors, tot se desfà
i’s mor, de cara al nou encís que ve.
.
Contra la falç del temps no hi val ningú,
si no engendres qui’t valgui al ‘nar-t’en tu.
.

Versió de Magí Morera i Galícia (1913)

.

.

.

Quan consider com és, de breu, la vida,
i veig com cau vençut el jorn potent;
com la gentil viola jeu marcida,
i en negres rulls com lluen fils d’argent;
.
quan veig ben nus els arbres, sens les fulles
que en la xardor cercaven els ramats;
i els verds d’estiu, a feixos, fets despulles
i, en un baiard, a llur fossat portats;
.
se’m fa present llavors ta gentilesa,
que el torb del Temps ben tost s’emportarà,
puix mor beutat d’avui, i mor dolcesa,
davant l’encís, més fresc, d’un nou demà.
.
I em dic que res podrà del Temps salvar-te
sense un teu fill que surti a defensar-te.
.

Versió de Carme Montoriol Puig (1928)

.

.

.

Quan vaig comptant les hores de la vida
i veig morir en la nit el dia ardent,
quan veig la violeta ja marcida
i els foscos rulls coberts de blanc argent,
.
quan veig robustos arbres sense fulles
que ahir van ser l’ombria dels ramats,
i els blats d’estiu, garbats i fets despulles
i en carros mortuoris traginats,
.
jo em pregunto, llavors, pel teu encant
i em dic que el teu destí és l’enrunament,
ja que dolçor i bellesa et trairan
quan les dels altres vagin en augment.
.
De la dalla del temps podrà salvar-te
només un fill que vingui a defensar-te.
.

Versió de Gerard Vergés (1992)

.

.

.

 

Quan sento que el rellotge les hores va tocant
i veig el dia clar dins l’odiosa nit;
quan contemplo la flor que ja s’ha mig marcit
i els rínxols negres sobre els polsos blanquejant;
.
quan els arbres més alts veig despullats de fulles,
ells, que abans protegien contra el sol el ramat,
i a l’estiu el blat tendre dins les garbes lligat,
i després al damunt d’un taüt amb despulles,
.
jo penso en el destí del teu present tresor
i que el temps t’arrossega de pressa al seu rebuig,
i que tot el que és dolç i bell es perd i fuig,
i, a mesura que veu els altres créixer, mor.
.
Contra la falç del temps res no et pot defensar,
tret dels fills, que s’hi encaren, quan et vingui a segar.
.

Versió de Salvador Oliva (2002)

.

.

 

 

Quan compto el pas del temps que diu l’agulla
i cau el dia brau en nits de sang,
quan veig la violeta que s’esfulla
i els rínxols negres platejats de blanc,
.
i quan veig l’arbre enorme desfullat,
que al ramat li era abans un cobricel,
i el gavell de l’estiu que lliga el blat,
i l’espiga al taüt, blanc i aspre el pèl,
.
llavors et poso la bellesa en dubte,
tu que has d’anar amb el temps que et desballesta,
perquè el que és dolç i bell serà corrupte
i ràpid mor veient com creix la resta.
.
Res no et defèn quan ve el temps amb la dalla,
tret dels fills, que s’hi encaren quan et talla.
.

Versió de Txema Martínez (2010)

.

..

.

Més a: La lleva dels homes és com la de les fulles.
Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada

.

.

.

Jordi Cornudella.

Les bones companyies. Poetes i poemes.

I Premi Internacional d’Assaig Josep Palau i Fabre

Galàxia Gutemberg / Cercle de Lectors. Barcelona, 2010.

ISBN: 9788481098662

.

.

Jaume Pòrtulas

Introducció a la Ilíada

Editorial Alpha. Barcelona, 2009

ISBN: 9788498591354

.

.

.

Giacomo Leopardi

Cants

Versió d’Alfons Maseres

Edicions “Oasi”

Barcelona, 1938

.

.

Giacomo Leopardi

Cants

Traducció i notes de Narcís Comadira
Edició bilingüe

Edicions 62 – Empúries: Barcelona, 2004
ISBN: 8429754717

.

.

Selecta de Sonets de Shakespeare

Traducció catalana per M. Morera i Galícia

Oliva · Impressor

Vilanova i Geltrú, 1913

.

.

.

Els sonets de Shakespeare

Traducció completa de Carme Montoriol Puig

Llibreria Verdaguer

Barcelona, 1928

.

.

.

Gerard Vergés

Tots els sonets de Shakespeare

Ed. Columna (3ª edició). Barcelona, 2001

ISBN: 8466400923

.

.

.

William Shakespeare

Els sonets

Versions en prosa i en vers de Salvador Oliva
Edició bilingüe

Edicions 62 · Empúries. Barcelona, 2002
ISBN: 8475969909

.

.

William Shakespeare

Sonets

Traducció de Txema Martínez

Jardins de Samarcanda, 58
Cafè Central / Eumo editorial. Barcelona, 2010
ISBN: 9788497663823

.

.

.

.

 

La lleva dels homes és com la de les fulles. Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada

.

.

.

                    I

  Recuerde el alma dormida,
avive el seso e despierte
contemplando
cómo se passa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando;
cuán presto se va el plazer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parescer,
cualquiere tiempo passado
fue mejor.

                    II

  Pues si vemos lo presente
cómo en un punto s’es ido
e acabado,
si juzgamos sabiamente,
daremos lo non venido
por passado.
Non se engañe nadie, no,
pensando que ha de durar
lo que espera
más que duró lo que vio,
pues que todo ha de passar
por tal manera.

                    III

  Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
qu’es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
e consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
e más chicos,
allegados, son iguales
los que viven por sus manos
e los ricos.

.
Jorge Manrique
Coplas a la muerte de su padre

.

.

Instante de Glauco y Diomedes
.
Una palabra, un claro pensamiento
detuvo el mal, “como la miel del higo
cuaja la leche”, y arrastró consigo
la odiosa fiebre y el fragor sediento:

una palabra a cuyo encantamiento
se reconoce amigo el enemigo.
Y era el cielo de Tróade testigo,
y la palabra se llevaba el viento:

Sombra somos delgada y desvalida;
muy antes que Manrique lo dijera,
lo dijo Glauco y lo escuchó el Tidida:

Que somos la verdura de la era,
marchitas hojas que la fronda olvida
a cada turno de la primavera.
.
Alfonso Reyes
Homero en Cuernavaca

.
.

.
«Aquesta és la cosa més bella de l’home de Quios:
com la generació de les fulles, és igual la dels homes.»
.
(Simònides, frag. 19 West)
Versió de Jaume Pòrtulas

.

.

.

.

.

«Fill de Tideu, magnànim: ¿què em preguntes pel llinatge?
És com la lleva de les fulles, la dels homes.
Unes fulles el vent les escampa per terra, i unes altres el bosc
en esplet les fa néixer, i ve la primavera.
El mateix amb les lleves dels homes: l’una neix, l’altra s’acaba».
.

Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada
Versió de Jordi Cornudella (Les bones companyies)

.

.

.

.

.

L’il·lustre fill d’Hipoloco, respond en aquestos termes:
—Magnànim fill de Tideo, ¿perqué ‘m preguntas pel meu orígen? Las generacions dels homes, son com las de las fullas. Lo vent tira las fullas per terra, més lo fecundo bosch ne produheix d’altras, y l’estació primaveral retorna; aixís mateix la rassa dels humans neix y passa.
.

Iliada d’Homero
Traduhit en prosa catalana per Conrad Roure (1879)

.

.

.

I li digué, responent, el fill honorable d’Hippòloc:
“Oh magnànim Tideida: ma gènera, com la demanes?
Com de les fulles la gènera, tal és igualment la dels homes.
Fulles escampa el vent, per terra; d’altres la selva
néixer en fa, brostant; i ve primavera altra volta.
Tal les gèneres d’homes, que mentre una neix, altra falla.
.

Quinze rapsòdies de la Ilíada d’Homer
Josep Mª Llovera (c. 1930-1940).

.

.

.

I llavors li digué el fill il·lustre d’Hipòloc:
«Magnànim fill de Tideu! Per què la naixença em preguntes?
Així com la de les fulles és la nissaga dels homes:
unes fulles, el vent les escampa per terra, mes d’altres
en té la fronda del bosc quan l’hora vernal li arriba;
així els llinatges dels homes: l’un neix i l’altre s’acaba.
.

Homer. La Ilíada
Traducció de Manuel Balasch (1971)

.

.

.

El gloriós fill d’Hipòloc, llavors, a son torn, va respondre:
Fill de Tideu magnànim, per què em preguntes ma raça?
Tal esdevé la naixença de fulles, tal la dels homes.
Unes per terra són escampades pel vent, unes altres,
en arribar el temps vernal, el bosc verdejant les fa créixer.
Tal la raça dels homes, neixen uns, d’altres moren.
.

Homer. La Ilíada.
Traduida en hexàmetres catalans per Miquel Peix (1978)

.

.

.

Al seu torn, l’il·lustre fill d’Hipòloc li va dir: «Tidida magnànim, ¿per que em preguntes el meu llinatge? Tal com és la naixença de les fulles, així és també la dels homes. Les fulles, unes el vent les escampa per terra, altres el bosc les fa créixer brotant, i arriba el temps de la primavera. Així és el llinatge dels homes, un neix i un altre mor.

Homer. La Ilíada.
Traducció de Joan Alberich i Mariné (1996)

.

.

.

I li féu, al seu torn, el fill il·lustre d’Hipòloc:

«Magnànim fill de Tideu, per què pel llinatge em preguntes?
El llinatge dels homes no és altre que el de les fulles.
Unes el vent les escampa per terra, i d’altres brotonen,
quan és la primavera i el bosc germina, a la selva:
així els llinatges dels homes, l’un neix i l’altre s’acaba.
.

La Ilíada. Homer
Traducció i notes de Manuel Balasch (1997)

.

.

.

I el preclar fill d’Hipòloc, li va respondre al seu torn:

«Valerós Tidida, ¿per què el llinatge em preguntes? Així com el de les fulles és l’humanal llinatge. El vent escampa unes fulles per terra, i el bosc frondós en fa néixer unes altres, que apunten quan és primavera. D’igual manera esdevé entre els humans: uns vénen a la vida i uns altres s’extingeixen.

.

Homer. Ilíada
Traducció de Montserrat Ros i Ribas (2007)

.

…

.

.

.

Like leaves who could write a history of leaves
The wind blows their ghosts to the ground
And the spring breathes new leaf into the woods
Thousands of names thousands of leaves
When you remember them remember this
Dead bodies are their lineage
Which matter no more than the leaves
.
Alice Oswald
Memorial [pàg. 73] (2011)

.

.

.

Adonc Glaucus, auec Grace & Audace,
Luy respondit. T’enquiers tu de ma Race?
Le Genre humain est Fragile, & Muable
Comme la Fueille, & aussi peu perdurable.
Car tout ainsi qu’on voit les Branches vertes,
Sur le Printemps, de fueilles bien couuertes,
Qui par les vents d’Autumme & la Froidure,
Tumbent de l’Arbre, & perdent leur verdure,
Puis de rechef, la Gelée passée,
Il en reuien en la place laissée:
Ne plus ne moins est du lignage humain:
Tel est huy vif, qui fera mort demain.
S’il en meurt vng, vng aultre vient à naistre:
Voila comment se conserve leur estre.

.
Hugues Salel
Les dix premiers livres de l’Iliade d’Homere (1545)

.

.

.

[…] ‘Why dost thou so explore.’
Said Glaucus, ‘of what race I am, when like the race of leaves
The race of man is, that deserves no question? Nor receives
My being any other breath. The wind in Autumne strowes
The earth with old leaves; then the Spring the woods with new endowes—
And so death scatters men on earth, so life puts out againe
Man’s leavie issue.

.
George Chapman
Homer’s Iliad (1598)

.

.

.

“What, or from whence I am, or who my sire,
(Replied the chief,) can Tydeus’ son inquire?
Like leaves on trees the race of man is found,
Now green in youth, now withering on the ground;
Another race the following spring supplies;
They fall successive, and successive rise:
So generations in their course decay;
So flourish these, when those are pass’d away.

.
Homer. Iliad.
By Alexander Pope (1715-1720)

.

.

.

Glauco le respondió: “¿Por qué deseas
mi linaje saber? Como las hojas
de los árboles nacen y perecen,
así pasan del hombre las edades;
que unas hojas derriban por el suelo
los vientos del otoño y otras cria
la selva al florecer, y ufanas crecen
al aliento vital de la primavera;
y las generaciones de los hombres
así son : esta nace, aquella muere.
.

La Ilíada de Homero
por Don José Gómez Hermosilla (1831)

.

.

.

A éste, a su vez, voceaba el preclaro hijo de Hipóloco:

«Tideida de gran ánimo, ¿qué sino mi linaje demandas?
Cual el linaje de las hojas tal también el de los varones.
Las hojas, unas el viento al suelo derrama y otras el bosque
exuberante hace nacer y sobrevienen en la estación de la primavera.
Así es el linaje de los varones, uno nace y otro se extingue.
.

Homero. Ilíada.
Traducción de José García Blanco y Luis M. Macía Aparicio. CSIC. (1998)

.

.

.

.

.

..

Més a: La lleva de les fulles i la dels homes.
De Simònides, via Leopardi, a Shakespeare

.

.

.

Jordi Cornudella.

Les bones companyies. Poetes i poemes.

I Premi Internacional d’Assaig Josep Palau i Fabre

Galàxia Gutemberg / Cercle de Lectors. Barcelona, 2010.

ISBN: 9788481098662

.

.

Alfonso Reyes

Homero en Cuernavaca

Tezontle

Fondo de Cultura Económica. México D.F., 1952

.

.

.

Alice Oswald

Memorial

faber and faber. London, 2011

ISBN: 9780571274161

.

.

.

Jaume Pòrtulas

Introducció a la Ilíada

Editorial Alpha. Barcelona, 2009

ISBN: 9788498591354

.

.

.

Chapman’s Homer. The Iliad.

Edited, with Introduction and Glossary, by

Alardyce Nicoll.

Bolinger Series XLI.

Princeton University Press. Princeton, New Jersey, 1998.

ISBN: 9780691002361

.

.

Homer. Iliad.

Translated by Alexander Pope,

with an introduction by Robert Shorrock.

Impala. London, 2007.

ISBN: 9781905530052

.

.

La Ilíada de Homero.

Del griego al castellano

por Don José Gómez de la Hermosilla.

Madrid, en la Imprenta Real. Año de 1831.

.

.

.

Iliada. Poema en XXIV cants d’Homero,

traduhit en prosa catalana per Conrad Roure.

Estampa de Leopoldo Domenech.

Barcelona 1879.

.

.

.

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica. Sabadell, 1975

.

.

.

Homer. La Ilíada.

Traducció íntegra, directa i en vers per Manuel Balasch.

Biblioteca Selecta nº 446.

Editorial Selecta. Barcelona, 1971.

.

.

.

Homer. La Ilíada.

Traducció i notes de Manuel Balasch.

Proa. Barcelona, 1997.

ISBN: 9788482564098

.

.

.

Homer.

La Ilíada

Traducció poètica de Miquel Peix

Eitorial Alpha. Barcelona, 1978

ISBN: 8472251195

.

.

Homer. La Ilíada.

Introducció, traducció i notes de Joan Alberch i Mariné.

Edicions de La Magrana. Barcelona 1996.

ISBN: 9788474108880

.

.

.

Homer. Ilíada. Vol. II

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2007

ISBN: 8472258785

.

.

.

Homero. Ilíada.

Texto, introducción y notas por

José García Blanco y Luis M. Macía Aparicio

Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Tirant lo Blanch. Madrid, 2007.

ISBN: 9788400071820

.

.

.

.

.

Safo: La cosa més bonica del món

.

.

.

LA COSA MÉS BONICA DEL MÓN

Hi ha qui diu que un exèrcit, o una tropa
de cavallers, o una flota, és la cosa
més bonica del món; per mi, en canvi,
és el que estimes.

És fàcil fer que qualsevol ho entengui:
Hèlena, que en bellesa avantatjava
tots els mortals, va abandonar el seu home
distingidíssim

i travessant la mar va arribar a Troia,
i ja no va pensar en la seva filla
ni en els seus pares estimats, sinó que
va esgarriar-la,
[no pas a contracor, la dea Cipris].
. . . . . .
[Ella] ara d’Anactòria, que és fora,
fa que em recordi:

voldria veure el seu pas adorable
i l’espurneig radiant dels seu rostre
molt més que els carros lidis i el soldats amb
totes les armes.

.

Jordi Cornudella (Barcelona, 1962)

Safo
Fragment 16

Traducció de Jordi Cornudella

.

.

Comentari de M. Teresa Clavo a. Enrahonar, nº 26, 1996

.

.

.

Maleïdes les guerres

Poesia universal de tots els temps
sobre els desastres de la guerra.
Tria de Jordi Cornudella

Edicions 62-Empúries. Barcelona, 2003
ISBN: 9788429753462

.

.

.

Cant I de l’Odissea de J.F. Mira

.

.

.

.

Com ja comentàvem fa uns dies, el proper dia 20 d’octubre de 2011 tindrem al nostre abast una nova traducció al català de l’Odissea d’Homer, a càrrec de Joan Francesc Mira, en hexàmetres catalans.

.

 

.

Homer entre “Les bones companyies” de Jordi Cornudella

Jordi Cornudella (Barcelona, 1962)

Jordi Cornudella ens ofereix la possibilitat de compartir amb ell algunes de les bones companyies que l’acompanyen des de fa temps. Ens diu que es tracta d’un “llibre orgànic al voltant d’una idea que el títol i el subtítol” (Poetes i poemes) “expressen, em sembla, amb tota claredat”. “D’això tracta aquest llibre: d’uns quants dels poemes que m’han fet i em fan encara companyia”.

 

La primera part (Versos llegits en prosa) “conté quatre capítols a l’entorn dels tombs de l’any, de Carner i l’estiu a Carner i la tardor, passant per Íbic i la primavera i per Horaci i l’hivern.”.

 

En la segona part hi trobem converses i notes sobre, entre altres, Josep Carner, Jordi de Sant Jordi o Aldana. La tercera conté una suite de set poemes adreçada a Perejaume. I el llibre clou amb una quarta part (Versos llegits en vers) amb versions, de l’autor, d’Hesíode, Alcman, Arquíloc, Safo, Íbic, Píndar, Catul, Horaci, Goethe o Robert Frost, entre altres.

 

Un llibre excel·lent. El portem aquí, a territori homèric, arran de que l’autor obre la Primera part amb un petit fragment del cant sisè de la Ilíada, amb les paraules que Glauc dirigeix a Diomedes:

 

 

«Fill de Tideu, magnànim: ¿què em preguntes pel llinatge?

És com la lleva de les fulles, la dels homes.

Unes fulles el vent les escampa per terra, i unes altres el bosc

en esplet les fa néixer, i ve la primavera.

El mateix amb les lleves dels homes: l’una neix, l’altra s’acaba.»

Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada

 

Jordi Cornudella.

Les bones companyies. Poetes i poemes.

I Premi Internacional d’Assaig Josep Palau i Fabre

Galàxia Gutemberg / Cercle de Lectors. Barcelona, 2010.

ISBN: 9788481098662