Arxius

Posts Tagged ‘Josep Carner’

«La composició de la Ilíada», de Josep Carner, ens remet a Michel Bréal

.

.

.

.

LA COMPOSICIÓ DE LA «ILÍADA»

.

Un penetrant ironista francès venia a dir que les obres genials són enlairades per l’atzar, i que quan la multitud dòcil de totes les èpoques se veu obligada a fer el gest de submissió, no cal pas témer per l’èxit de l’obra genial, per­què tot llegint-la cadascú hi posa allò que és ell, i hi veu el seu propi esperit, les cares dels seus coneguts i els aspec­tes de naturalesa que li són més familiars. Nosaltres, per tant, rebríem de la llíada i la Divina Comèdia una impressió radicalment diversa de la visió que tingueren l’Homer i el Dant. I és ben cert que en tota obra antiga hi ha fineses i gràcies, penetracions i al·lusions que són per nosaltres irre­missiblement perdudes; del saquet de mesc se n’és escapada una part de la divina essència; resta saber si amb la que resta n’hi haurà —i això és lo de creure— per mentres món sigui món.

Jo sostindria més aviat que en l’obra d’art hi roman el poder suprem de la bellesa, l’adivinació immortal dels im­mortals enigmes. Jo crec que els homes canvien molt poc i molt lentament; la Grècia clàssica, per exemple, és avui una cosa actual, sobretot per a nosaltres, gents mediterrà­nies. És actual perquè és bella. Només el lleig i l’estrafet desapareixen. Una cosa lletja de seguida es torna difícil de comprendre, és antiga i esdevé curiositat arqueològica. Una cosa bella és clara a la comprensió de tots els homes i de tots els segles, i no pot morir, perquè no ha pecat, i només el pecat engendra la mort.

Ara, el que és cert és que, per la nostra limitació hu­mana, cada generació va amb unes certes pretensions pedantesques a la contemplació de l’obra d’art. I la pedante­ria, essent infadigable i eterna, no es cansa, a través de les èpoques, de produir teories i maneres de veure sobre una mateixa bellesa hostils i àdhuc contradictòries. Però la ma­teixa permanència divina del miracle artístic enfront del pobre botzinar dels segles, revela ben clarament sa gloriosa essència; no passa l’obra d’art, passem nosaltres. I l’obra d’art, en la seva lluminosa perfecció, estreny el nostre cor mortal d’admiració i enveja.

Un exemple.

La teoria del segle XIX sobre l’origen i estructura de la Ilíada havia d’ésser romàntica. La Ilíada era un arreplec de cants populars, una mena de Romancero. Aquest criteri se fundava científicament en incoherències i sutures im­perfectes.

Els autors de la llíada, els aedes, eren gent errant, pin­toresca i bohèmia com els trobadors i els bards; i de llur tasca, d’aquells fragments èpics originàriament diversos, se’n féu una compilació en temps de Pisístrat,  ¡Zeus immor­tal!  Era tan cert que la llíada pertanyia a una època pri­mitiva i rudimentària, que en sos versos no s’hi parla mai de l’escriptura, ni de l’escultura, ni de la pintura, ni de la moneda.

Mes ara els temps romàntics són closos. A totes les arts s’hi veu una tendència de nou i folgat classicisme. I la vella concepció sobre la composició de la Ilíada ens apar malastrugament sentimental. En Breal ens diu en el seu darrer llibre sobre l’Homer, publicat de fresc, que la Ilíada és l’obra d’una edat ja madura de poesia. Precisament ho demostra el fet de no parlar-s’hi d’escriptura, moneda, escul­tura, pintura; això ve del convencionalisme, adquirit en un estat social ben complex, de què no es poden esmentar objectes innobles, com hauria dit el Boileau. L’equilibrada simplicitat de la Ilíada és obtinguda mercès a un acurat estil; una obra primitiva és sempre monstruosa i obscura. Els capítols de la Ilíada tenen massa el do d’eloqüència; traeixen força que són coetanis d’un ple desenrotllament de la vida de l’àgora.

Senzillament: Grimm, Schlegel i Wolf havien llegit cants d’Ossian, tradicions germàniques, romances espanyols; la seva opinió era tota natural.

En Breal ha vingut quan la gent s’adonava de què les sofisticacions de Macperson i Merimée no eren les úniques del romanticisme. Calia apaivagar i reendormir aquells es­pectres qui s’eren disfressats amb mal gust. I en Breal ha rellegit amb fina i distingida complacència el Boileau i el Racine.

.

Josep Carner

La Veu de Catalunya”, 22-11-1907

Inclòs a: “El reialme de la poesia”, de Josep Carner.
A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí
Edicions 62

.

.

.

.

.

.

Faire sortir l’Iliade des chants populaires nous paraît unne supposition difficile. Il faudrait d’abord admettre que le poète a complètement transformé l’esprit des chansons. En effet, parmi ses merveilleuses et admirables beautés, il manque une chose à l’Iliade. C’est la passion populaire. Entre les Grecs et les Troyens l’Iliade observe une parfaite impartialité. Elle célèbre les héros de l’une et l’autre nation avec la même admiration et le même respect. S’il y a un personnage qui attire à lui les sympathies, c’est Hector. Le modèle inimitable de femme, c’est Andromaque. Quand il est parlé des Troyens, on ne manque pas de vanter leur grand coeur […]. Contre les alliés des Troiens, qui devraient être particulièrement odieux, il n’y a aucun mot de colère. On les appelle «divins» […].

On n’apperçoit nulle trace d’une opposition ethnique. Les personnages des deux partis s’entretiennent familièrement. Aucune différence de langue ni de race ne semble avoir jamais être soupçonnée du poèteIl n’est même parlé d’aucune différence de couleur, quoiqu’il soit fait mention d’Éthiopiens et de Lybiens. Qu’on veuille bien se rappeler comment le Romancero espagnol traite les Sarrasins, comment les chansons serbes parlent des Turcs: les épithètes de lâches, de fourbes, de traîtres, de félons, leur sont prodiguées à toute heure. Rien de semblable ne se rencontre dans l’Iliade, dont Winckelmann a pu dire qu’elle ressemble à la mer, qui reste calme dans ses profondeurs alors même qu’à la surface elle paraît en furie.

[…]

Michel Bréal

Pour mieux connaître Homère p. 110-111

.

.

.

De Bréal en volem destacar dues facetes:

.

En primer lloc, la de lingüista, i en particular de pare de l’estudi, sota aquest terme, de la semàntica, amb el seu tractat Essai de sémantique, de 1897.

.

I també la d’inspirador i promotor de la que ha esdevingut la més popular de les curses atlètiques, lligada a l’antiguitat grega.

.

Llegim la seva carta a Pierre de Coubertin (el ressaltat és nostre):

.

.

.

Glion (Vaud) 15 septembre 1894

Cher Monsieur,

Votre aimable lettre après avoir quelque temps couru après moi, vient enfin de me rejoindre ici, et j’ai hâte d’y répondre.

Il va sans dire que je vous donne mon adhésion pleine et entière pour le Comité.

Quant à la conférence, permettez que je m’excuse pour plusieurs raisons, dont je vous donnerai une seule, que vous apprécierez certainement.

« Les Jeux Olympiques et la Paix » forment un très beau sujet, sur lequel il y a des choses vraies et utiles à dire. Mais il me semble qu’elles seront mieux dites par un étranger (Italien, Suisse, ou Belge) que par un Français. Inutile de vous développer cela. Il me semble que vous devriez vous adresser à un homme comme M. Bonghi ou comme M. Rod.

Si vous teniez cependant à ce que ce fût un Français, l’homme indiqué serait Jules Simon.

Ne croyez pas que je me défile. J’agis au point de vue et dans l’intérêt de votre œuvre, dont je désire la réussite.

J’ai reçu en Bretagne, où j’étais il y a trois semaines, le premier mémoire du Bulletin, et je l’ai fait circuler.

Vous faites bien de mettre en mouvement vos amis américains. Ils ont la pratique des grandes réunions et ils vous seront des auxiliaires précieux.

Puisque vous allez à Athènes, voyez donc si l’on ne peut organiser une course de Marathon au Pnyx. Cela aura une saveur antique. Si nous savions le temps qu’a mis le guerrier grec, nous pourrions établir le record. Je réclamerais pour ma part l’honneur d’offrir «la Coupe de Marathon».

Pardon pour ces lignes écrites au galop dans une chambre d’auberge. Je vous envie de pouvoir dater votre lettre du lieu où vous êtes. Avec quel plaisir je signerais

Michel Bréal

à la Bréanti

Cela satisfait nos instincts philologues.

Je ne sais si l’on vous a dit que j’ai eu la maladresse d’aller vous voir le lendemain de votre départ de Paris. Ce sera pour cet hiver.

Votre dévoué.

M.B.

.

Font: Michel Bréal: Le marathon, l’olympisme et la paix, de Marc Décimo i Pierre Fiala

.

.

Marató de New York City

.

.

.

Michel Bréal

Pour mieux connaitre Homère

Librairie Hachette & Co.

Paris, [1906]

.

.

.

El procés, estroncat, cap a la traducció de la Ilíada al català. Lluís Segalà i Estalella

.

.

L’any 1908, el doctor Lluís Segalà i Estalella publica la seva traducció de la Ilíada, en prosa, a l’espanyol. L’any següent, des de les pàgines de “La Veu de Catalunya”, en Josep Carner en fa l’elogi i, en acabar, es dol que el docte hel·lenista no s’hagi decantat a posar-la en català, incitant-lo, entre línies, a fer-ho:

.

.

UNA TRADUCCIÓ DE LA «ILIADA»

.

Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona, 9-02-1884 - Brussel·les, 4-06-1970)

Darrera la fatiga de tantes coses noves desmesurades, sense grandor, refinades sense finesa, agudes amb tota la banalitat possible, és confortant una relectura d’una obra que hagi vist els segles escolar-se a son peu, sense que li gastessin un àtom de bellesa.

Aquest meu dolor,  ja antic, de què la nostra jovenesa se vulgui fer una cultura amb la simple coneixença dels contemporanis m’obsessiona. Lo que ens és immediat «per mer contacte» no és lo que ha d’educar-nos; sinó allò que, malgrat les llunyanies d’època, de raça, de territori, és cosa nostra i cosa íntima. Sobretot cal la coneixença de la literatura hel·lènica, sobirana de totes; pot dir-se que el gust no apareix en totes les literatures que li són estades posteriors fins que ella els dóna alguna comunicació de la seva meravellosa essència. De la Ilíada, obra que conté tota la virtualitat de civilització grega, musa dels escultors, dels poetes, dels oradors, dels polítics, dels pintors, dels filòsofs, dels sacerdots, dels atletes, dels historiadors i els tràgics, podem dir-ne que representa la meitat de la civilització que vivim.

El doctor Segalà, deixeble dilectíssim d’en Balari, il·lustre continuador de son magisteri, ha fet a la literatura castellana l’imponderable servei d’una versió superioríssima a totes les que hi existeixen del gran poema d’Homer. La publica la casa Montaner i Simon en la seva biblioteca.

Als qui hem saludat el grec —maldament sigui amb punible negligència—, als qui estem familiaritzats amb la lectura del Pare August de les literatures mediterrànies —això és, de les literatures perfectes—, la traducció del doctor Segalà ens trontolla l’esperit amb una emoció inexplicable. Perquè hi és tan directa i viva la recreació de la bellesa simple i absoluta del poema, com hi són exquisides la tria verbal per cobejança d’una precisió inversemblant, la sagacitat retòrica de fer notar com qui no se n’adona les meravelles en detall. El doctor Segalà esmerça un castellà una mica llibrescament castís; però ho fa per exigències de la seva cura d’exactitud, i només aíxís pot donar la línia forta i venerable de l’Homer sense perífrasis, falsament elegants; ni conversió de les concrecions més pintoresques de l’original en paraules per lo més abstractes més còmodes; ni disminució del magnífic entrenament de les èpiques narracions.

M’apar que la versió del doctor Segalà ha d’ésser judicada un dels esforços més genials per la reconstitució en nostres idiomes —que tan lluny estan de la gràcia, la flexibilitat i la senzilla grandesa de l’hel·lènic— del monument altíssim d’aquella raça a qui devem l’equilibri en el sentit de la bellesa.

Nosaltres, catalans, hem de sentir una recança a l’admirar la tasca del savi professor noucentista. Si ell s’hagués decantat a posar en català el somni del semidéu hel·lènic, el nostre llenguatge natural s’hauria sentit més garantida la seva immortalitat perquè la causa vital dels idiomes rau en l’excelsitud de lo que se’ls confiï. Mes acàs el doctor Segalà ha posat la Ilíada en llengua castellana per modèstia; la literatura castellana està definida i accentuada, i tot nou esforç no hi porta sinó un contingut parcialíssim d’evolució; mentre que una versió a llengua catalana seria d’una tan poderosa transcendència, que tal vegada el traductor hauria plasmat la llengua en formació amb pura eficàcia per fixar-ne la normalitat per tot un segle.

.

Josep Carner
La Veu de Catalunya, 22-09-1909

Inclòs a: “El reialme de la poesia”, de Josep Carner.
A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí
Edicions 62.
.

.

.

.

Pocs anys després, el febrer de 1911, sota l’ègida d’Eugeni d’Ors, dels tallers d’en Joaquim Horta en surt l’Almanach dels Noucentistes, que obriria la porta a la plena eclosió del moviment del Noucentisme. En ells, entre els “col·laboradors”, hi apareix Homer (penúltima pàgina del mes de gener, on es transcriuen en grec els versos 206 a 247 del Cant I de la Ilíada) i, també, la traducció al català d’aquests versos per en Lluís Segalà (penúltima pàgina del mes de  febrer). Transcrivim aquí la referida traducció d’en Segalà, a continuació de la reproducció de la pàgina del text grec:

.

.

.

.

.

.

.

 .

…….Llavors la deessa, Athene, la dels ulls brillants, feu principi a tal parlar : «So vinguda del cel per apaibagar ta ira, si’m vols creure, y m’envia Hera, la deessa dels braços blanquíssims, qui tots dos estima igualment y de vosaltres prèn cura. Cessa, donchs, de contendre y no desenveinis l’espasa; però insúltal, si aixís te plau, com se vulga que sía. Això que’t diré, vindrà a compliment: Un jorn se’t faràn esplèndides mercès en triple nombre per rahó d’aquesta injuria. Tu domínat y obeèixnos.»

…….Akhil-leus, el dels peus lleugers, li va respondre : «Cal servar la vostra ordre, oh deessa, encare que tinch molt irat el cor; puix lo millor es ferho aixís. A qui els obeeix, els déus l’escolten.»

         Digué ; y, deixant caure sa ma feixuga sobre’l pom d’argent, ficà a la veina la grossa espasa y no desobehí el manament d’Athenea. Aquesta anàssen devers hont eran les altres deitats, al Olympos, al palau de Zeus qui porta l’ègida.

         Y’l Peleides escometé novament l’Atreides ab paraules ofensives, sense  que encare li passés l’enuig: «¡ Ubriach, que tens cara de goç y cor de cerv ! Ja mai hagueres coratje per armarte y anar a la lluita ab el poble, ni per mètret en aguait ab els capdills aquius; això’t sembla la mort. Y en veritat que es més profitós restar dins l’ample campament dels aquius y llevarli lo que se li haja donat a qui gosi contradirte. Ets un rey que’s menja lo del comú, perque manes hòmens que rès valen; si aixís no fós, oh Atreides, aquest seria ton darrer ultratje. Però’t vull dir una cosa y ferte un solemnial jurament. Sí, per aquest ceptre que ja no treurà fulles ni branques, car ha deixada la soca a la montanya, ni rebrotarà, puix el bronç l’ha despullat del fullam y de l’escorça y ara’l duhen en llurs mans els aquius que administren justícia y en nom de Zeus fan servar les lleis, ¡ fort ha d’esser per tú el jurament !: Un dia anyoraràn Akhil-leus tots els aquius plegats y aleshores, anc que afligit te sentis, no’ls podràs socórrer quan Hèctor, el matador d’hòmens, faci caure moribonds moltíssims de guerrers. Y tú, enfellonit, trocejaràs ton cor perquè no honorares el més valent dels aquius.»

…….Aixís enrahonà el Peleides, y, rebatent per terra’l ceptre guarnit d’auries tatxes va sèures. A l’altra banda l’Atreides s’anava enfurismant.

.

Versió directa y literal del grech, per
LL. SEGALÁ Y ESTALELLA

.

.

.

Posteriorment, el doctor Segalà continuà treballant en la seva versió catalana de la Ilíada, i el 1927, al publicar les seves obres completes, publicava una versió revisada dels versos 223 al 244 del Cant I, i finalment, el 1930 publicava completa la traducció del Cant I, que podeu trobar transcrita íntegrament a les pàgines de Traduccions catalanes de la Ilíada d’aquest blog.

.

D’aquesta versió el 1930 els versos 206 a 247 (és a dir, els de la versió inicial del 1911), fan així:

.

.

206. Llavors la deessa Atenea, la d’ulls d’òliba, li parlà dient : « — He vingut del cel per esvair la teva ira, si és que obeeixes; i em tramet Hera, la deessa dels braços blanquíssims, que ambdós estima igualment i de vosaltres pren cura. Eh, doncs, deixa de.contendre i no desembeinis l’espasa; insulta’l, però, amb paraules com se vulga que sigui. Com ara et parlaré, així es durà a compliment : Un jorn et seran fets esplèndids presents, en triplicada mesura, per aquest greuge. Tu, reporta’t i obeeix-nos.»

215. En respondre-li, parlà així Aquileu, el de peus lleugers: « — Cal servar el vostre manament, oh deessa, fins amb el coratge molt enfellonit, car fer-ho així és millor. A qui els obeeix, els déus l’escolten molt.»

219. Digué, i deixant caure sa mà feixuga sobre el pom d’argent, empenyé cap a la beina la grossa espasa, i no desobeí el manament d’Atenea. Aquesta se’n tornà a l’Olimp, al palau de Zeus, que porta l’ègida, vers les altres deïtats.

223. Llavors el Pelida escometé novament l’Atrida, amb injurioses paraules, sense que encara li passés l’enuig : « — Tu que tan fàcilment t’embriagues, que tens cara de gos i cor de cérvol!  Mai no tingueres coratge en ton esperit per a armar-te i anar a la lluita junt amb el poble, ni per a metre’t en aguait amb els cabdills aqueus : això et sembla la mort. I en veritat que és més profitós romandre dins l’ample  campament dels aqueus i lle­var-li el que se li hagi donat a qui gosi contradir-te. Ets un rei que es menja el que és del poble, perquè regnes sobre gent de no res; altrament, oh Atrida, fóra aquest ton darrer ultratge. Vaig, però, a dir-te quelcom, i a fer, endemés, un gran jurament. Sí, per aquest ceptre, que ja no traurà més fulles ni branques, per haver jaquit la soca a muntanya; ni rebrotarà, puix que el bronze l’ha despullat de fulles i escorça, i ara l’empunyen els aqueus que reten justícia i fan servar les lleis que de Zeus pro­venen — gran ha d’ésser per a tu aquest jurament — : vindrà un jorn en què enyoraran Aquileu tots els aqueus plegats, i aleshores, per congoixat que estiguis, no els podràs socórrer, quan Hèctor, l’occidor d’homes, els giti per terra en gran nombre, moribunds. I tu, enfellonit, trossejaràs interiorment ton cor per no haver honrat gens al millor dels aqueus.»

245. Parlà així el Pelida; i rebotent per terra el ceptre tra­vessat de claus d’or, s’assegué. A l’altra banda l’Atrida s’anava enfellonint. 

.

Lluís Segalà i Estalella (Barcelona, 21 de juny de 1873- Barcelona, 17 de març de 1938)

Lluís Segalà i Estalella

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Qui sap si les bombes de l’aviació feixista italiana, pagades pels espònsors de l’exèrcit de l’alzamiento nacional, van acabar no només amb la vida del propi Segalà sinó també amb la versió en curs, o acabada, de la seva traducció al català de la Ilíada. Per tant, estem davant d’una traducció que no va poder ser. No obstant, cal que no oblidem un dels que van posar les primeres pedres per a que la veu d’Homer es fes sentir també en la nostra llengua.

.

.

Almanach dels Noucentistes

Publicat per Joaquim Horta

MCMXI

Edició Facsímil  de José J. de Olañeta, Editor

Barcelona, 1980

.

.

Homer. Ilíada,

amb la versió directa i literal de

Lluís Segalà i Estalella

— Cant primer —

Extret del Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona nº 103.

Impremta de la Casa Provincial de la Caritat. Barcelona, 1930.

.

.

.

.

 

“Ulisses pensa en Itaca” de Josep Carner

.
..

.

Josep_Carner.

.

.

.

ULISSES PENSA EN ITACA

.

Oh lloc ardit, penyal de mar, palestra
del vent escabellat i les onades!
Els teus pins s’acontenten de la sorra,
els teus cavalls es paguen d’herba prima
i, pels tiranys que elles s’han fet, les cabres
s’afronten més sovint que no roseguen.
Troba allí mel un poble que rondina,
amenaçada pàtria difícil.
Oh lloc ardit, oh lloc estret, realm!
.

Cap d’altre més humil entre les illes,
cap d’altre més altívol. De naixença
cascun és príncep, baldament el cridin
per un malnom i la gosada el bordi.
Qui de deixies viu, tot alzinant-se
diu: —Ei!—, d’un cop de colze a qui governa.
Increpadors, també, que no perdonen
traveta o surt als Immortals mateixos.
Només la feina els mana i els ajusta;
són bé com són, tot i aprenent dels altres,
i, encar que tot desig els atalenti,
llur poc suporten si ho gaudeixen lliures.
Ah pagesos, pirates i poetes,
conreadors en aiguamolls i roques,
cadascú per a si, ¿qui us lligaria,
no fos un nom, el diví nom d’Itaca?
.

Lluny de les teves cales i pendissos,
amb fat que va als extrems de la fortuna,
jo, tant en l’honra com solcant onades
d’adversitat, les adients al savi,
m’he depassat, per a no mai decebre’t;
temps a venir, si visc en la memòria
dels més remots, soni el meu nom encara
veí del teu, i els meus treballs et siguin
ofrena, cant, devoció per segles.
.

Laertes em passà corona prima
quan la vellesa l’atuí; vaig heureu-hi
el risc a dins, els enemics a fora,
un poble al seu estil, de mal sotmetre,
i, qui sap com, dos o tres déus ofesos.
Vaig anar repartint, sempre amb mesura,
reny, afalac, dilació i justícia.
La flor d’Itaca fou menada a Troia
perquè s’assenyalés en nobles fetes:
que amb dret igual, sense vilesa jupa,
grandegin els petits, eina més viva
que les ramades d’un imperi bàrbar.
.

Corona prima: no n’he mai volguda
de més pesant; sé massa com es corca
tot poder inhumà, quina indigència
hi ha en la trepa d’esclaus i en el domini
d’incerta fita que desplacen odis.
Ets tu qui em val, i tu la que voldria,
Itaca. Ni la colga de princeses
ni el més alt espinguet de les batalles
ni el so de lira que al festí m’adrecin
mai tant dels meus afanys no em pagarien
i les sacsades de la mort, com una
clivella de l’espai que em deixés veure
el fum damunt la teva llar més pobra,
i el pi benigne que la vetlla, al caire
d’un regueró cenyit per les orengues.
.
Josep Carner

.
.

.

Font: Marcel Ortín,

COM SI HO HAGUÉS DIT L’HEROI.

UNA LECTURA D’«ULISSES PENSA EN ITACA»,

DE JOSEP CARNER.

Revista Reduccions, 2008, nº 91, pàgs. 133-140

.

.

.