L’Helena de Zanné navega cap al Faust de Lleonart

.

.

.

.

HELENA

.
Sobre la nau reyal, superba ab la bellesa
de sas carns envoltadas per la clámide blavissa,
á redós del velám de porpra que’l vent rissa
Helena ovira al lluny el foch de Troya presa.
.
La nau solca la mar: la reyna anyoradissa
no tem de Menelau l’enuig ni la feresa:
sols tem que del amor la dolsa ubriaguesa
may més cerqui sos llabis de rosa esfulladissa.
.
Més Eros invisible li diu á cau d’orella:
—No es mort el goig per tu: d’un altre amor encara
més noble y més intens ohirás la melodía
.
fent bategá ab nous ritmes ton cor d’estatua bella.—
Y Helena sent minvar el dol que l’aclapara
somniant l’amor de Faust, la nova poesía.
.

G. Zanné (1902)

Sonets

.

.

.

.

.

.

HELENA (a Faust)
Tinc desig de parlar-te, però aquí
més alt, al meu costat. Seu en el lloc
que crida un amo nou en sa buidor
i ensems mon lloc aferma.
.
FAUST .……………………………..Oh, eminent,
primer que tot deixa’m flectar el genoll,
besar la mà que al teu costat m’enlaira.
Com a regent del teu reialme immens
referma’m, i tindràs, tot en un ésser,
assegurat l’adorador, el servent
i el qui preservi els teus destins.

[…]

HELENA.….Em sento ensems tan prop i tan absent!
Dins meu m’agrada dir: “Só aquí! Visc el present!”
.
FAUST.….Curt és l’alè, i el mot, ennuegat.
El temps, el lloc, no hi són. És somniat!
.
HELENA.….Massa he viscut, i em sento així mateix
fosa amb tu, inconegut fidel, com qui reneix.

[…]

.

Goethe
Faust (II)
Traducció de Josep Lleonart (1938)

.

.

 

..

.

.

«Entre’l Nort y’l Mitjdía, artísticament y parlant en absolut, no hi ha barreras de cap mena. Existiràn diferencias, y moltas, entre’ls autors respectius, no hi ha dupte, però aquestas diferencias existeixen també entre’ls autors d’un mateix poble, y consisteixen en el temperament propi. Hi ha més distància del rus Tolstoï al rus Tourgueneff, que d’aquest al francès Daudet.(…)
¿Qui negarà la compenetració del alemany Goethe en la seva Ifigenia y en algunas escenas de la segona part del Faust, ab el món grech? ¿Qui negarà a Wagner la visió sublím d’Eskilos y del Dant?
¿Qui negarà en la poesía del italià Leopardi la esencia mateixa que informa la filosofía de Schopenhauer?
¿Qui negarà a Beethoven l’augusta majestat d’Homer?»

Jeroni Zanné
Meridionals i septentrionals
Riu amunt. 1904

.

.

.

Jeroni Zanné
Sonets
 Joventut. Periòdich catalanista
Nº. 138 – 2 d’octubre de 1902. pàg. 641

.

.

Goethe
Faust

Traducció de Josep Lleonart

Ed. Proa. Badalona, 1938

.

.

.

La nova Nausica de Josep Lleonart

.

.

.

EL NOU MITE DE NAUSICA

Josep Lleonart
(1880 – 1951)
Font: CIVTAT

.

Hi havia un temps que, si per cas
(fos al convit o en estret pas)
el nostre palp sentia un braç
sota el tel minso d’una brusa,
restàvem balbs de devoció,
encantats, com d’un màgic do,
de la carn que tan prest s’abrusa.
.
Dona del temps que s’esvaí,
mite sagrat del goig intacte!
Místiques noces sense pacte!
Carn divina en el pressentî.
.
Era només la passió
que amara d’una verge ardó
el jovencell qui n’és pastura?
0 bé que, tanmateix, la ment
aleshores era més pura?…
.
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 
.
Ara és la tardor. L’home eixut,
amb llavi fred i esguard agut
veu les arts de ço que fatilla,
i dompta el corser que renilla,
rient de la fe que ha perdut.
.
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 
.
Però la terra va girant:
muden clarors, revé l’encant,
i, el mateix que Ulisses en l’illa,
del naufragi cercant recés,
l’home alça els braços un cop més:
—Oh, Nausica, sabràs on és
aquell món de la jovenesa?
Qui un bon navili retrobés
que em tornés a la llar encesa
on el goig intacte hi fos viu!—
.
Ella, escoltant, somriu, somriu;
i l’home hi troba renadiu
el poncellar de jovenesa.
I torna:—Noia, tant se val;
el meu daler fina al brancal
del teu front. El mar i la platja
són plens de tu, d’ara endavant.—
I ella parla. Mots com un cant
que són un terme i un guiatge!
.
Ell, en ses mans reposa el front.
I quan surt de l’illa, envers on
un vent d’endalt empeny la vela,
el nou mite en tot es revela:
Nausica el guaita en altres ulls,
en el sol hi ha llum dels seus rulls,
i l’olor salobre li apar
l’alè de l’illa, en quin dolç caire
s’escapolí del torb avar.
Segona mare li és la mar,
qui, en el séu furient desgaire,
el llançà en terra on li sortí
Nausica i el treié a camí
del món on l’amor verge hi brilla.
.
Ara en cada platja hi reveu,
als fronts, l’auriol que fatilla,
i un gran jardí sobreïx per tot.
Àdhuc en els bassals de llot
sols hi veu el cel que s’hi espilla.
.
I ha dit als mariners fidels:
—Homes, no vull saber més cels
que anar per mar tota la vida,
i, de passada, arran d’un port,
veure l’or o el banús retort
en el floc gentil d’una trena,
i uns ulls de verge fugitius.
Tot és escreix d’aquells emprius
on Nausica somriu i alena.—
.
I, d’aquelles hores enllà,
la memòria de qui el guià
és com núvia que mai no el deixa.
Car la vida és tostemps la mateixa,
i només cal saber esperâ.

Josep Lleonart

.

.

.
Josep Lleonart

La Revista. Any VII. Nº 136.

16 de maig de 1921.

Pàgina 155

.

.

.