Archive

Posts Tagged ‘Josep Maria Llovera’

«Com ressona un buirac ple de sagetes …» d’Homer a Verdaguer

.

.

.

.

Com ressona un buirac ple de sagetes
del ballester en la robusta espatlla
[…]

Jacint Verdaguer
Canigó
(Cant II. Flordeneu)

Los balears penjada duen al braç la fona
trenada amb tres badies de cànem o de pell,
quan de sa roda encesa, que força i foc li dóna,
la pedra surt brunzenta, o aterra o fa portell.
Lo cos dels sagitaris segueix la immensa rua;
buiracs feixucs ressonen damunt sa espatlla nua,
rublerts tots de sagetes de verinosa pua
que en sa volada trenca les ales de l’aucell

Jacint Verdaguer
Canigó
(Cant VII. Passatge d’Hanníbal)

.

.

BUYRACH, bossa de tretes. Haec Pharetra, æ. Hic Corytus, ti. Qui porta buyrach. Pharetratus, a, um. Posar-se, ò penjar lo buyrach al costat. Lateri pharetram accommodare, aptare, appendere. Desguarnir, ò desarmar lo buyrach. Pharetram sagittis exarmare, exuere.

Gazophylacium catalano-latinum [1696]
Joan Lacavalleria Dulach

.

BUYRAC. s.m. Aljaba, carcax. Pharetra

Diccionario Catalán-Castellano-Latino [1803]
Joaquim Esteve i Josep Belvitges

.

.

.

.

.

Iliada - Montserrat Ros II

[…] I Febos Apol·lo, que el va escoltar, s’enfurí cor endins i, amb l’arc i el buirac clos a banda i banda, penjats a l’espatlla, davallà dels cims de l’Olimp. Ressonaven les fletxes a la seva esquena mentre, furibund, avançava. I feia via semblant a la nit. Es deturà lluny de les naus i etzibà, ràpid, una sageta. Fou paorós l’esclafit del seu arc argentí. De primer atacava les mules i els gossos rabents, però després apuntava el dard agut contra els guerrers i els l’engegava. I eren nombroses les pires de mort que cremaven sens fi.

Montserrat Ros i Ribas [2005].

.

.

.

Ilíada Balasch

[…] I Febos Apol·lo va atendre’l,
perquè amb el cor indignat baixà de l’Olimp, de les piques,
amb l’arc al coll i el buirac tapat per damunt i per sota.
Van brunzir les fletxes, és clar, quan ell es va moure
rere de l’aïrat, que talment com a nit caminava.
Va asseure’s lluny de les naus, tirà amb encert una fletxa
i un pom d’esclats de por brogí de l’arc fet de plata.
Primer anava apuntant les atzembles i els gossos veloços,
després ja els tirava dards de punta de pi sense errar-hi:
denses pires de morts ja sempre més hi cremaren.

Manuel Balasch [1997]

.

.

.

Alberich Odissea

[…] I Febos Apol·lo el va escoltar; va baixar dels cims de l’Olimp irritat en el seu cor, portant a les espatlles l’arc i el buirac ben tapat en ambdós costats. Les fletxes ressonaven a la seva esquena, quan ell, indignat, es movia; i avançava semblant a la nit. Es va asseure lluny de les naus i va disparar una sageta. Un espetec esgarrifós va sortir del su arc argentí. De primer tocava les mules i els gossos veloços, però després, tot engegant sagetes punxegudes, disparava contra els homes mateixos. I nombroses pires de cadàvers cremaven constantment.

Joan Alberich i Mariné [1996]

.

.

.

Iliada Peix

[…] i va exaudir-lo Febos Apol·lo,
que s’afuà, cims avall de l’Olimp amb el cor encès d’ira
i amb el buirac, ben clos als dos caps, i l’arc a l’espatlla.
Quan es mogué, quimerut, les seves fletxes dringaren
sobre l’esquena i partí semblant a la nit. Va apostar-se
lluny de les naus, després amollà la seva sageta.
L’arc d’argent engegà una esglaiosa dringada. D’antuvi
mules i gossos rabents va escometre, després sobre els homes
va disparar i dirigir les seves sagetes punxudes,
mentre espesses fogueres cremaven morts de continu.

Miquel Peix [1978]

.

.

.

Ilíada Balasch 1971

[…] i Febus Apol·lo va atendre’l;
cordolgut davallà per les olímpiques serres
amb l’aljava de doble coberta i l’arc a l’espatlla.
Del déu indignat fressejaven els dards a l’esquena
quan ell es movia; aixi com la nit avançava.
Lluny de les naus assegut disparà llavors una fletxa
i de l’arc argentat terrible brunzit va sortir-ne.
Va escometre primer les bísties i els cans ivarsosos
mes ben tost disparà contra els homes la fletxa puntuda
que engegava, i amb morts a desdir cremaven les pires.

Manuel Balasch [1971]

.

.

.

Ilíada Segalà

[…] i l’escoltà Febos Apol·ló, el qual, enfellonint-se en son cor, davallà de les carenes de l’Olimp amb l’arc i el clos buirac a l’espatlla. Sonaren les sagetes sobre l’espatlla de l’enutjat, quan aquest començà de moure’s. Caminava, assemblant-se a la nit. Després s’assegué lluny de les naus, tirà una sageta, i l’arc d’argent féu un paorós brunzit. Començà per atènyer els muls i els cans lleugers, però no trigà a ferir-los a ells mateixos, endreçant-los punyent sageta, i des de llavors cremaven sempre nombroses pires de cadàvers.

Lluís Segalà i Estalella

.

.

.

Llovera Quinze rapsòdies Ilíiada

 […] I l’oïa Febos Apòl·lon.
I dels cims de l’Olimp davallà cor-irat, de seguida.
Duia l’arc i el buirac, ben tancat tot entorn, a l’espatlla;
i ressonaven del déu irritat a l’espatlla les fletxes
amb el moure’s d’ell, i semblava la nit, avançant-se.
Un tros lluny de les naus es parà, i avià una sageta,
i un horríson brunzit de l’arc argentí s’expandia.
Atacava d’antuvi les mules i els cans ociosos;
però aprés, etzivant ja la fletxa punyent contra els homes,
els colpia. I de morts pires sempre cremaven, espesses.

Josep Mª Llovera

.

.

.

[…] e Fèbus-Apòlon l’eczaudí. Llà-donchs avallà dels altismes olímpichs, irritat en son cor, portant a les espatlles l’arch e la aljava tapada d’abdós caps. Al moure-s lo déu irat, les sagetes tótes ressonen demunt seu; s’avança tenebrós com la nit. Per fí, detura-s lluny dels vaxells, e llança una sageta: l’arch d’argent donà un sò terrible. De primer, colpí los rocins e los cans corredors; emperò aprés, llançant mortal sageta, fereix en los guerrers; e instantment cremaven en les fogueres un munt de cossos morts.

Antoni Bulbena Tosell. Manuscrit  Bul 113 (ms.) de la Biblioteca Nacional de Catalunya. [1903 – 1923]

.

.

.

Iliada Conrad Roure

[…] Apolo ou sa pregaria, y baixa de las cimas del Olimpo; plé d’ ira ‘l cor, portant l’ arch en las espatllas y ‘l carcax tancat; á cada pas del deu airat ressonan demunt d’ ell las sagetas; s’ avansa temible com la nit. De sopte, ‘s detura lluny de las naus, y dispara la primera fletxa; l’ arch d’ argent fá un só terrible. Pel prompte destrueix las caballerías y ‘ls gossos ágils; més tot seguit lo deu dirigeix contra ‘ls guerrers un dart amarch, y d’ allavors gran nombre de fogueras no donava l’ abast á cremar los morts.

Conrad Roure [1879]

.

.

.

.

.

Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887 - Barcelona, 1964)

Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964)

[…]

Jo encara no tenia quinze anys, però ja em sabia de mossèn Cinto almenys quinze-cents versos de memòria. Al col·legi dels jesuïtes, on acabava de terminar el curs amb el greu contratemps que he contat, la literatura cata­lana, antiga o moderna, no ens l’ensenyaven ni gota. A casa meva, però, hi havia tots els llibres de mossèn Cinto: des d’una edició de L’Atlàntida, feta a París, i una altra, també francesa, del Canigó (totes dues amb el text català encarat a la traducció en prosa), fins a les Flors del Calvari, els Idil·lis i cants místics i el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, aquella seva narració tan planera i senzi­lla, tan saborosa, que jo havia llegit una dotzena de vega­des i encara avui m’encisa profundament, com el pa ar­caic, fet amb farina pròpia, pastat i cuit a casa.

En tots els llibres de mossèn Cinto, jo hi trobava un plaer únic, que no sabia definir, però que no em donaven els altres escriptors catalans, i ni remotament els caste­llans que ens havia fet conèixer el bon pare Moreu. Aquell encís de mossèn Cinto, per mi, venia menys de les coses que deia que de la manera com les deia, ama­gant dintre els seus mots una força màgica que els il·luminava amb una claror incomparable, donant-los en­sems una substància plenament saborosa. Era el geni de l’idioma que em parlava amb la veu d’ell. Recordo que sovint jo havia demanat a la gent gran en què consistia aquell estrany poder de mossèn Cinto. I tot­hom em responia el mateix: “El seu secret està en això: que és un pagès de la Plana de Vic i coneix de naixença aquell català tan pur i bo de la gent camperola.” Era l’ex­plicació més corrent que llavors es donava del miracle de mossèn Cinto. I fins semblava clara, però era radical­ment falsa. Jo ho intuïa vagament, perquè no em satis­feia gens ni mica. Quan obria un dels poemes de Verda­guer i hi trobava, per exemple, encastat amb una gràcia i una naturalitat sobiranes, un vers així:

com ressona el buirac ple de sagetes

que no se m’encallava a la boca, tot obligant-me a recór­rer al diccionari per entendre’l bé; i, un cop ben comprès, desxifrades les dues paraules de mi inconegudes que con­tenia, em donava un goig meravellós que m’obligava a redir-lo i a passar-me’l pels llavis tot el dia, llavors veia ben clar que aquella explicació de l’encís del poeta era del tot superficial. Els pagesos de la Plana de Vic no hi par­laven pas, d’aquella manera, ni haurien entès un vers semblant, per més vegades que els l’haguessin dit. I l’ex­traordinari, per mi, era comprovar que els altres poetes catalans, que jo igualment llegia, i molts dels quals ja co­neixia de vista, també n’hi posaven, de mots obscurs, a les seves poesies, però instantàniament s’hi veien, com una taca en un llençol o com un escull que treu el cap en­mig de la mar plana. Fins anys després no vaig saber que aquell fenomen, llavors inexplicable per mi, era el fet su­perior, el “miracle”, que posa mossèn Cinto en un cim solitari i únic, per damunt de tots els altres escriptors, so­vint més savis o més plens, de la nostra Renaixença. Mossèn Cinto, més que un poeta excepcional, és el geni plasmador del català ressuscitat el segle XIX.

Jacint-verdaguer

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig del 1845 – Vallvidrera, Barcelonès, 10 de juny del 1902)

[…]

Agustí Calvet (Gaziel)
Tots els camins duen a Roma. Memòries
VIII. L’enterrament de mossèn Cinto (13 de juny de 1902)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Gazophylacium pJoan Lacavalleria i Dulach

Gazophylacium Catalano-Latinum
dictionibus phrasibus illustratas,
ordine literario comprehendens

Antonium Lacavalleria

Barcelona, 1696

.

.

.

BelvitgesAntonio Jutglà Font, Joaquim Esteve i Josep Belvitges

Diccionario Catalán-Castellano-Latino 

Oficina Tecla viuda Pla

Barcelona, 1803

.

.

.

Iliada - Montserrat Ros IIHomer

Ilíada. Vol. I

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2005

ISBN: 8472258599

.

.

.

Ilíada BalaschHomer. La Ilíada.

Traducció i notes de Manuel Balasch.

Proa

Barcelona, 1997.

ISBN: 9788482564098

.

.

.

Alberich OdisseaHomer

L’Odissea

Introducció, traducció i notes de
Joan Alberich i Mariné

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

.

.

Iliada PeixHomer.

La Ilíada

Traducció poètica de Miquel Peix

Editorial Alpha. Barcelona, 1978

ISBN: 8472251195

.

.

.

Ilíada Balasch 1971Homer. La Ilíada.

Traducció íntegra, directa i

en vers per Manuel Balasch.

Biblioteca Selecta nº 446.

Editorial Selecta. Barcelona, 1971.

.

.

.

Ilíada SegalàHomer. Ilíada,

amb la versió directa i literal de
Lluís Segalà i Estalella
— Cant primer —

Extret del Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona nº 103.
Impremta de la Casa Provincial de la Caritat. Barcelona, 1930.

.

.

.

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica.

Sabadell, 1975

.

.

.

Iliada

Poema en XXIV cants d’Homero,

traduhit en prosa catalana per Conrad Roure.

Estampa de Leopoldo Domenech.

Barcelona 1879

.

.

.

Gaziel - MemòriesGaziel

Tots els camins duen a Roma
Història d’un destí (1893-1914)
Memòries I

Les millors obres de la literatura catalana, 68
Edicions 62 i la Caixa
Barcelona, 1981

.

.

.

.

 

 

La lleva dels homes és com la de les fulles. Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada

.

.

.

                    I

  Recuerde el alma dormida,
avive el seso e despierte
contemplando
cómo se passa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando;
cuán presto se va el plazer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parescer,
cualquiere tiempo passado
fue mejor.

                    II

  Pues si vemos lo presente
cómo en un punto s’es ido
e acabado,
si juzgamos sabiamente,
daremos lo non venido
por passado.
Non se engañe nadie, no,
pensando que ha de durar
lo que espera
más que duró lo que vio,
pues que todo ha de passar
por tal manera.

                    III

  Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
qu’es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
e consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
e más chicos,
allegados, son iguales
los que viven por sus manos
e los ricos.

.
Jorge Manrique
Coplas a la muerte de su padre

.

.

Instante de Glauco y Diomedes
.
Una palabra, un claro pensamiento
detuvo el mal, “como la miel del higo
cuaja la leche”, y arrastró consigo
la odiosa fiebre y el fragor sediento:

una palabra a cuyo encantamiento
se reconoce amigo el enemigo.
Y era el cielo de Tróade testigo,
y la palabra se llevaba el viento:

Sombra somos delgada y desvalida;
muy antes que Manrique lo dijera,
lo dijo Glauco y lo escuchó el Tidida:

Que somos la verdura de la era,
marchitas hojas que la fronda olvida
a cada turno de la primavera.
.
Alfonso Reyes
Homero en Cuernavaca

.
.

.
«Aquesta és la cosa més bella de l’home de Quios:
com la generació de les fulles, és igual la dels homes.»
.
(Simònides, frag. 19 West)
Versió de Jaume Pòrtulas

.

.

.

.

.

«Fill de Tideu, magnànim: ¿què em preguntes pel llinatge?
És com la lleva de les fulles, la dels homes.
Unes fulles el vent les escampa per terra, i unes altres el bosc
en esplet les fa néixer, i ve la primavera.
El mateix amb les lleves dels homes: l’una neix, l’altra s’acaba».
.

Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada
Versió de Jordi Cornudella (Les bones companyies)

.

.

.

.

.

L’il·lustre fill d’Hipoloco, respond en aquestos termes:
—Magnànim fill de Tideo, ¿perqué ‘m preguntas pel meu orígen? Las generacions dels homes, son com las de las fullas. Lo vent tira las fullas per terra, més lo fecundo bosch ne produheix d’altras, y l’estació primaveral retorna; aixís mateix la rassa dels humans neix y passa.
.

Iliada d’Homero
Traduhit en prosa catalana per Conrad Roure (1879)

.

.

.

I li digué, responent, el fill honorable d’Hippòloc:
“Oh magnànim Tideida: ma gènera, com la demanes?
Com de les fulles la gènera, tal és igualment la dels homes.
Fulles escampa el vent, per terra; d’altres la selva
néixer en fa, brostant; i ve primavera altra volta.
Tal les gèneres d’homes, que mentre una neix, altra falla.
.

Quinze rapsòdies de la Ilíada d’Homer
Josep Mª Llovera (c. 1930-1940).

.

.

.

I llavors li digué el fill il·lustre d’Hipòloc:
«Magnànim fill de Tideu! Per què la naixença em preguntes?
Així com la de les fulles és la nissaga dels homes:
unes fulles, el vent les escampa per terra, mes d’altres
en té la fronda del bosc quan l’hora vernal li arriba;
així els llinatges dels homes: l’un neix i l’altre s’acaba.
.

Homer. La Ilíada
Traducció de Manuel Balasch (1971)

.

.

.

El gloriós fill d’Hipòloc, llavors, a son torn, va respondre:
Fill de Tideu magnànim, per què em preguntes ma raça?
Tal esdevé la naixença de fulles, tal la dels homes.
Unes per terra són escampades pel vent, unes altres,
en arribar el temps vernal, el bosc verdejant les fa créixer.
Tal la raça dels homes, neixen uns, d’altres moren.
.

Homer. La Ilíada.
Traduida en hexàmetres catalans per Miquel Peix (1978)

.

.

.

Al seu torn, l’il·lustre fill d’Hipòloc li va dir: «Tidida magnànim, ¿per que em preguntes el meu llinatge? Tal com és la naixença de les fulles, així és també la dels homes. Les fulles, unes el vent les escampa per terra, altres el bosc les fa créixer brotant, i arriba el temps de la primavera. Així és el llinatge dels homes, un neix i un altre mor.

Homer. La Ilíada.
Traducció de Joan Alberich i Mariné (1996)

.

.

.

I li féu, al seu torn, el fill il·lustre d’Hipòloc:

«Magnànim fill de Tideu, per què pel llinatge em preguntes?
El llinatge dels homes no és altre que el de les fulles.
Unes el vent les escampa per terra, i d’altres brotonen,
quan és la primavera i el bosc germina, a la selva:
així els llinatges dels homes, l’un neix i l’altre s’acaba.
.

La Ilíada. Homer
Traducció i notes de Manuel Balasch (1997)

.

.

.

I el preclar fill d’Hipòloc, li va respondre al seu torn:

«Valerós Tidida, ¿per què el llinatge em preguntes? Així com el de les fulles és l’humanal llinatge. El vent escampa unes fulles per terra, i el bosc frondós en fa néixer unes altres, que apunten quan és primavera. D’igual manera esdevé entre els humans: uns vénen a la vida i uns altres s’extingeixen.

.

Homer. Ilíada
Traducció de Montserrat Ros i Ribas (2007)

.

.

.

.

Like leaves who could write a history of leaves
The wind blows their ghosts to the ground
And the spring breathes new leaf into the woods
Thousands of names thousands of leaves
When you remember them remember this
Dead bodies are their lineage
Which matter no more than the leaves
.
Alice Oswald
Memorial [pàg. 73] (2011)

.

.

.

Adonc Glaucus, auec Grace & Audace,
Luy respondit. T’enquiers tu de ma Race?
Le Genre humain est Fragile, & Muable
Comme la Fueille, & aussi peu perdurable.
Car tout ainsi qu’on voit les Branches vertes,
Sur le Printemps, de fueilles bien couuertes,
Qui par les vents d’Autumme & la Froidure,
Tumbent de l’Arbre, & perdent leur verdure,
Puis de rechef, la Gelée passée,
Il en reuien en la place laissée:
Ne plus ne moins est du lignage humain:
Tel est huy vif, qui fera mort demain.
S’il en meurt vng, vng aultre vient à naistre:
Voila comment se conserve leur estre.

.
Hugues Salel
Les dix premiers livres de l’Iliade d’Homere (1545)

.

.

.

[…] ‘Why dost thou so explore.’
Said Glaucus, ‘of what race I am, when like the race of leaves
The race of man is, that deserves no question? Nor receives
My being any other breath. The wind in Autumne strowes
The earth with old leaves; then the Spring the woods with new endowes—
And so death scatters men on earth, so life puts out againe
Man’s leavie issue.

.
George Chapman
Homer’s Iliad (1598)

.

.

.

“What, or from whence I am, or who my sire,
(Replied the chief,) can Tydeus’ son inquire?
Like leaves on trees the race of man is found,
Now green in youth, now withering on the ground;
Another race the following spring supplies;
They fall successive, and successive rise:
So generations in their course decay;
So flourish these, when those are pass’d away.

.
Homer. Iliad.
By Alexander Pope (1715-1720)

.

.

.

Glauco le respondió: “¿Por qué deseas
mi linaje saber? Como las hojas
de los árboles nacen y perecen,
así pasan del hombre las edades;
que unas hojas derriban por el suelo
los vientos del otoño y otras cria
la selva al florecer, y ufanas crecen
al aliento vital de la primavera;
y las generaciones de los hombres
así son : esta nace, aquella muere.
.

La Ilíada de Homero
por Don José Gómez Hermosilla (1831)

.

.

.

A éste, a su vez, voceaba el preclaro hijo de Hipóloco:

«Tideida de gran ánimo, ¿qué sino mi linaje demandas?
Cual el linaje de las hojas tal también el de los varones.
Las hojas, unas el viento al suelo derrama y otras el bosque
exuberante hace nacer y sobrevienen en la estación de la primavera.
Así es el linaje de los varones, uno nace y otro se extingue.
.

Homero. Ilíada.
Traducción de José García Blanco y Luis M. Macía Aparicio. CSIC. (1998)

.

.

.

.

.

..

Més a: La lleva de les fulles i la dels homes.
De Simònides, via Leopardi, a Shakespeare

.

.

.

Jordi Cornudella.

Les bones companyies. Poetes i poemes.

I Premi Internacional d’Assaig Josep Palau i Fabre

Galàxia Gutemberg / Cercle de Lectors. Barcelona, 2010.

ISBN: 9788481098662

.

.

Alfonso Reyes

Homero en Cuernavaca

Tezontle

Fondo de Cultura Económica. México D.F., 1952

.

.

.

Alice Oswald

Memorial

faber and faber. London, 2011

ISBN: 9780571274161

.

.

.

Jaume Pòrtulas

Introducció a la Ilíada

Editorial Alpha. Barcelona, 2009

ISBN: 9788498591354

.

.

.

Chapman’s Homer. The Iliad.

Edited, with Introduction and Glossary, by

Alardyce Nicoll.

Bolinger Series XLI.

Princeton University Press. Princeton, New Jersey, 1998.

ISBN: 9780691002361

.

.

Homer. Iliad.

Translated by Alexander Pope,

with an introduction by Robert Shorrock.

Impala. London, 2007.

ISBN: 9781905530052

.

.

La Ilíada de Homero.

Del griego al castellano

por Don José Gómez de la Hermosilla.

Madrid, en la Imprenta Real. Año de 1831.

.

.

.

Iliada. Poema en XXIV cants d’Homero,

traduhit en prosa catalana per Conrad Roure.

Estampa de Leopoldo Domenech.

Barcelona 1879.

.

.

.

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica. Sabadell, 1975

.

.

.

Homer. La Ilíada.

Traducció íntegra, directa i en vers per Manuel Balasch.

Biblioteca Selecta nº 446.

Editorial Selecta. Barcelona, 1971.

.

.

.

Homer. La Ilíada.

Traducció i notes de Manuel Balasch.

Proa. Barcelona, 1997.

ISBN: 9788482564098

.

.

.

Homer.

La Ilíada

Traducció poètica de Miquel Peix

Eitorial Alpha. Barcelona, 1978

ISBN: 8472251195

.

.

Homer. La Ilíada.

Introducció, traducció i notes de Joan Alberch i Mariné.

Edicions de La Magrana. Barcelona 1996.

ISBN: 9788474108880

.

.

.

Homer. Ilíada. Vol. II

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2007

ISBN: 8472258785

.

.

.

Homero. Ilíada.

Texto, introducción y notas por

José García Blanco y Luis M. Macía Aparicio

Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Tirant lo Blanch. Madrid, 2007.

ISBN: 9788400071820

.

.

.

.

.

Les grues homèriques … i altres grues

..

.

.

Ebene

See.
Der See.
Versunken
die Ufer. Unter der Wolke
der Kranich.  […]

Johannes Bobrowski


Planura

Llac.
El llac.
Enfonsades
les ribes. Sota el núvol
la grua […]

(Trad. de Mª del Carme Serrat)

.

.

.
la grua.  .

.

.

Ilíada, III, 2-5:

.

..

…Els troians avançaren brogint i xisclant com ocells, tal com s’alça pel cel l’esvalot estrident de les grues que, fugint del fred i la pluja immensa, volen grallant per damunt del corrent oceànic…

Traducció de Montserrat Ros

.

els troians, amb cridòria i clamors, com ocells avançaven:
tal ressona dessota del cel el grallar de les grues,
quan, després que han fugit de l’hivern, i la pluja indicible,
volen, tot grallant, al damunt dels corrents oceànics.

Traducció de Josep Mª Llovera

.

.

.

.

.

.

.

.Ilíada, II, 459-466:

.

.

Talment quan nombroses bandades d’ocells voladors, d’oques o grues o bé de cignes de coll llarg, en la prada d’Àsia, a les vores del corrent del Caïstre, voletegen d’ací d’allà orgulloses de les seves ales i fan crits quan s’aturen i tota la prada retruny , així mateix nombroses tropes d’aqueus s’escampaven vers la plana de l’Escamandre sortint de les naus i les tendes…

Traducció de Montserrat Ros

.

I, talment com d’ocells voladors estols abundosos,
d’oques o de grues, o bé de coll-llargues cigonyes,
d’Àsios en la prada, al volt dels corrents del Caïstre,
van, d’ací d’allà, volant, de llurs ales joiosos,
i, grallant, es posen, i tota la prada en ressona;
igualment llurs nombrosos estols, de les naus i les tendes,
de l’Escamandre a la plana, s’anaven vessant,

Traducció de Josep Mª Llovera
.

.

..

.

.

La imatge del vol dels estols de grues, de tornada de l’hivernació, ha quedat gravada en la nostra cultura mediterrània com a senyal de l’arribada de la primavera, com podem veure a l’Anacreòntica dedicada a la primavera.

.

En la versió d’en Frederic Renyé i Viladot (1878):

.

.

Á LA PRIMAVERA

Mira com cuan apunta Primavera
Les Gracies roses broten
Y de la mar les ones suaus s’ amansan
Nada l’ ánech y va de pas la grua,
Lo sol resplandeix sense cap taca,
Les sombres de les bromes van fonentse,
Los trevalls dels mortals ufans s’ ostentan,
Los fruyts dels camps apuntan,
Brota del olivé la blanca capa
Y los sarments de pámpols se coronan;
Y lo fruyt esbargintse
Per dintre de les branques y les fulles
Per tot en flor esclata.
.

.

O en la versió de Carles Riba (1913), que ens va oferir en Ramon Torné Teixidó a Faventia:

.

.

De la primavera

Mira com a l’aparèixer la primavera les Gracies prodiguen les roses. Mira com les ones de la mar s’aplanen amb la bonança. Mira com l’ànec se capbuça, mira com la grua fa camí. Titan lluu ingenuament, les ombres dels núvols són empeses-(lluny), les obres dels mortalas llueixen. [La terra s’agença de fruits], es pinta el fruit de l’olivera; el licor del bromi es corona: entre les fulles, a través dels temps, el fruit floreix impacient.

.

.

O en la versió de l’ínclit Quevedo:

.

.

Agora que suave
Nace la primavera
¿No ves como las Gracias
De rosas mil se llenan?
¿No ves como las ondas
Del ancho mar quietas
Aflojan los furores,
Y amigas se serenan?
¿No vés como ya nada
El ánade, y empieza
La grulla á visitarnos,
Y el sol á barrer nieblas?
Los trabajos del hombre
Ya lucen y ya medran.
La vega pare gramas.
La oliva flores echa
Las cepas se coronan
De pámpanos que engendran,
Y de bullentes hojas
Los campos y alamedas.

.

.

.

P.S.: En permetem incloure en el cos principal d’aquest post, els versos d’Alceu, en la versió de Salvatore Quasimodo, proposats i facilitats per Stefano Sanfilippo en el seu comentari a aquesta entrada:

.

“Già sulle rive dello Xanto ritornano i cavalli,
gli uccelli di palude scendono dal cielo,
dalle cime dei monti
si libera azzurra fredda l’acqua e la vite
fiorisce e la verde canna spunta.
Già nelle valli risuonano
canti di primavera.”

Alceu

S. Quasimodo, Lirici greci, pàg. 72.

.

.
 – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

.

En català grua té un segon significat entranyable, ja que ens recorda la infantesa, i molt plàstic i poètic:

.

grues

.

.

.

GRUA f. 
|| 1. Ocell camallarg de l’espècie Grus cinerea, de color gris amb el cap de la coa i les plomes remeres negres, de més d’un metre de llargada, que ve de passada al nostre país i viatja en grans esbarts els mesos de març i d’octubre; cast. grulla. […]
|| 2. […]
|| 3. Estel; peça de paper, devegades reforçada amb estelles de canya, que, lligada amb un cordill, es fa volar enlaire per entreteniment de la mainada; cast. cometa. 

.

Diccionari català-valencià-balear (Alcover-Moll)

.

.

,

.

.

.


Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
De tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.

L’espurneig que em fereix l’ull
són els seus pits quan s’inclina:
si fa un mirall de l’escull
perleja a l’arena fina.

De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l’ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.

Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d’oronella al vent!
Cabell desfet de l’amiga!

Amiga del dolç turmell
com una vela s’enfila
espitllera de l’ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.

Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l’estel dansar
moren de tant que sospiren.

Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.

Vianant, no parlis, no,
que l’oreig l’acosta, i mira
que et prendrà l’amor senyor
que el mariner ja sospira.

Joan Salvat Papasseit

.

.

..

Ebene (Planura)

Johannes Brobowsky

Trad. de M del Carme Serrat

Font: Magpoesia

.

.

Homer. Ilíada. Vol. II

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2007

ISBN: 8472258785

.

.

.

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica. Sabadell, 1975

.

.

.

Odes de Anacreont

traduhides directament del grech al catalá

per En Frederich Renyé y Viladot

Imprenta de la Renaixensa

Barcelona, 1878

.

.

.

.

Oda X d’Horaci a Mercuri, que guià Príam fins la tenda d’Aquil·les

.

En una de les seves Odes, la dedicada a Mercuri, l’Hermes romà, Horaci fa referència a la intervenció d’aquest en l’episodi en el que Príam, en produïr-se la mort d’Hèctor a mans d’Aquil·les, surt de Troia i es dirigeix fins a la tenda d’aquest darrer, per a suplicar-li la devolució del cadàver del seu fill. És un dels episodis més colpidors de la Ilíada.

Doncs bé, Hermes és qui ajuda Príam a travessar el camp enemic i poder arribar a la tenda d’Aquil·les sa i estalvi, sense ser detectat.

.

[…] I Zeus de veu forta albirà que ja es veien els homes
a la planura i en veure el vell li féu molta pena,
i a l’instant va mirar-se el seu fill Hermes per dir-li:
«Hermes, a tu sobretot et plau fer-te amic d’algun home,
no hi ha dubte, i escoltar aquell que vols. Ara cuita,
porta Príam als còncaus vaixells dels aqueus de manera
que no el pugui veure ningú i que ningú de la resta
dels dànaus no se n’adoni, abans que ell arribi al Pelida.»

Ilíada, XXIV, 331-338

Versió de Manuel Balasch

.

Horaci, com dèiem, se’n fa ressò a la seva Oda 10, del Llibre I:

.

.

X

.

Mercuri, facunde nepos Atlantis,
qui feros cultus hominum recentum
uoce formasti catus et decorae
……….more palestrae,

te canam, magni Iouis et deorum
nuntium curuaeque lyrae parentem
callidum quicquid placuid iocoso
………..condere furto.

te, boues olim nisi reddidisses
per dolum amotas, puerum minaci
uoce dum terret, uiduus pharetra
……….risit Apolo.

quin et Atridas duce te superbos
Ilio diues Priamus relicto
Thessalosque ignis et iniqua Troiae
……….castra fefellit.

tu pias laetis animas reponis
sedibus uirgaque leuem coerces
aurea turbam, superis deorum
………..gratus et imis.

.

Q. Horati Flacci

.

.

De les Odes d’Horaci i, per tant, de la rfeferida Oda I-10, en tenim diverses traduccions en català, entre elles les següents:

.

.

A MERCURI (Od. I, 10)

.

Mercuri, nét eloqüent d’Atlant que assuavires,
amb tant d’enginy dels homes, just afaiçonats,
la ferotgia, fent-los do de la paraula
i del costum de la palestra embellidora,

et canto a tu, que del gran Júpiter i els déus
ets missatger, de la corbada lira pare,
sabent si mai amb furts enjogassats volies
les coses destrament fer fonedisses.

Essent infant, alhora que t’esporuguia,
amb amenaces si les vaques no tornaves
sostretes amb enganys, va rompre a riure
Apol·lo quan sense buirac va veure’s.

Altrament, sota el teu guiatge un dia Príam,
afeixugat amb grans riqueses, deixà enrere
Troia; els Atrides arrogants, els focs tessalis
i el campament dels enemics pogué decebre.

Dels piadosos tu les ànimes t’emmenes
a les estances venturoses, i amb la teva
vara d’or guies la lleu tropa de les ombres:
els déus de Dalt i els déus de Baix tu saps complaure.

.

Horaci
Versió de Toni Moll Camps
(2009)

.

.

.

X


Mercuri, nét eloqüent d’Atlant, tu que vas assuavir enginyosament els costums feréstecs dels homes, acabats d’afaiçonar, dotant-los de la paraula i de l’habitud de la palestra que embelleix els cossos,

ets tu el qui cantaré, missatger del gran Júpiter i dels déus, pare de la corbada lira, hàbil a amagar amb furts jocosos tot el que t’ha abellit.

Tu, un dia, quan eres infant, mentre t’esporuguia amb veu amenaçadora, si no li tornaves les vaques que li havies sostret arterosament, vas fer esclatar a riure Apol·lo en trobar-se sense el buirac.

I també sota el teu guiatge, Príam, carregat de riqueses, pogué, deixada enrere Troia, enganyar els arrogants Atrides, els focs tessalis i el campament dels enemics de Troia.

Tu col·loques les ànimes piadoses a les felices estances i, amb la teva vara d’or, aplegues la lleu munió de les ombres, agradós als déus de Dalt i als de Baix.

.

Horaci
Versió de Josep Vergés
(1978)

.

.

.

X

.

A MERCURI

.

 Mercuri, facundiós nét d’Atlas,
que els costums salvatges dels primers homes
amb la veu polires i amb graciosos
……….jocs de palestra

nunci del gran Júpiter i dels númens
vull cantar-te, autor de la corba lira,
hàbil per fondre amb un furt burleta
………..tot ço que vulguis

per un noi prenent-te, volia Apòl·lon
si no li tornaves els bous fets córrer,
espantar-te amb crits i, rigué en trobar-se
………..sense aljava.

I també el ric Príam, deixada Ílion,
tu guardant-lo, els Atrides orgullosos
i els tessàlics focs, enganyà, i les guàrdies
………..antitroianes

Tu les pies ánimes duus als plàcids
llurs sojorns; i amb l’auri bastó regeixes
els estols ingràvids, als déus d’enlaire
………..grat, i als d’ensota

.
Horaci
Versió de Josep Mª Llovera
(22 de gener de 1936).

.

.

.

ODA X

.

Himne a Mercuri

.

A tu, fecond Mercuri, nét d’Atlant,
qui dels antics formares la cultura
amb l’honrosa palestra i la dolçura
……………de ton armònic cant;

A tu, nunci dels Déus, et cantaré;
a tu, pare del sistre mel·lodiós,
astut per a amagar amb furt jocós
…………….ço que et plavia bé.

Mentres un jorn Apol, minyó, et reptava
per fer-te retre’ls bous, furtats adés,
al veure que’l buirac li havies pres
……………en fort riure esclatava.

També el ric Príam, fent-li tu de guia
burlà els tessàlics focs i els campaments
hostils, i els dos Atrides insolents,
……………quan de Ilió sortia.

Tu, a grat de les deitats, a l’Eliseu
les animes col·loques pietoses
i governes les turbes vaporoses
……………d’or amb ton caduceu

.

Horaci
Versió d’ I. Vilaró Codina
(1922)

.

.

.

Obres de Q. Horaci

Girades de son original

llatí en rims catalans

I. Vilaró Codina

Arts Gràfiques N. Poncell. 1922

.

.

.

Josep Mª Llovera. 

Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica. Sabadell, 1975.

.

.

.

Horaci

Odes i Epodes

Traducció de Josep Vergés

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1978

ISBN: 97884722251359

.

.

.

Toni Moll Camps

Llibre I de les Odes d’Horaci

Quaderns Xibau de poesia, 15

Institut Menorquí d’Estudis. Maó, 2009

ISBN: 9788495718686

.

.

.


La «Teicoscòpia» d’Homer… i la de Luis Alberto de Cuenca, i la d’Astèrix.

.

.

…..Per «Teicoscòpia» o «visió des de la muralla», «revista des de la muralla», es coneix el fragment dels versos 161 a 264 del Cant Tercer de la Ilíada, en el qual Príam, de forma una mica sorprenent, pregunta a Hèlena pels noms dels cabdills aqueus. A partir d’aquí, la teicoscòpia ha passant a denominar el recurs literari o dramàtic pel qual la realitat que està passant en un moment determinat és contada o referida al lector o espectador no de forma directa, sinó per part d’un personatge que la va relatant de forma simultània al seu desenvolupament.

.

…..Vegem el text de la Teicoscòpia iliàdica, en la magnífica versió del canonge Llovera, i després una recreació irònica i sarcàstica per part de Luis Alberto de Cuenca, acabant per una referència a la bande dessinée.

.

.

.

Ilíada (cant III)

.

[…] I a Hèlena Príam cridava en veu alta:
.
“Vina, filla meva, i, ací davant meu asseguda,

el marit primer, i els parents, i els amics, podràs veure;
—no et faig pas cap retret; els déus han estat, que la guerra
han volgut excitar contra mi dels aqueus, lamentable—
i em diràs el nom d’aquell home, imposant per l’aspecte,
qui és aquell home aqueu, tan gallard i de bella estatura?
D’altres n’hi ha, certament, que de tota la testa li passen,
però, tan ben plantat, els meus ulls no n’han vist pas cap altre,
ni com ell respectable: de rei té ben bé l’aparença! “
.

I així va respondre-li Hèlena, diva entre dones:
.

“Quina vergonya i temor em fa d’ésse’t davant, amat sogre!
Tant de bo que hagués jo preferit mort acerba, aquell dia
que, seguint el teu fill, el meu tàlem deixí i parentela,
i la tendra filleta, i la colla d’amigues d’infància!
Ai! no fou pas així! Per això de plorâ estic consumpta!
Ara et diré, però, ço que tu vols saber i em demanes:
Aquell, doncs, és l’Atreida, el molt poderós Agamèmnon,
dues coses ensems, rei potent i expert branda-llances;
també m’era cunyat … descarada de mi … sembla un somni!”
.

Tal parlà. I, admirant-lo restava el vellard, i així deia:
.

“Oh Atreida sortós, benastruc i dilecte dels númens:
si que són en nombre els donzells dels aqueus que comandes!
Car aní una vegada a la Frígia, rica de vinyes,
i dels Frigis vaig veure els estols, amb llurs poltres brillosos,
totes les tropes d’Otreus, i de Mígdon, als déus comparable,
que acampades s’estaven, llavors, del Sangari a les ribes;
car també, essent llur aliat, amb ells m’hi trobava
aquell dia que hi van arribar les virils amazones.
Ni ells, però, dels aqueus ull-lluents no igualaven el nombre! “
.

I, veient Ulisses, de nou l’ancià preguntava:
.

“Digues, filla meva, també, qui és aquell altre
que, de tota la testa, és més baix que l’Atreida Agamèmnon,

però, en canvi, apareix molt més ample de pit i de muscles?
Té les armes deixades dessobre la terra fecunda,
i ell, semblant a un moltó, va passant de les tropes revista;
car a fe!  jo el comparo al moltó de llanes tofudes,
quan pel gros ramat va passant de les blanques ovelles”.
.

I així va respondre-li Hèlena, filla del Croni:
.

“Aquell és el fill de Laert, l’astutíssim Ulisses,
que fou d’Ítaca en l’illa nodrit, per bé que rocosa,
i coneix tota mena d’enganys i pensades agudes”.
.

I el prudent Antènor parlava, llavors, i li deia:
.

“Certament, oh dona, paraula dius ara molt vera.
Car vingué ja aquí, temps enrera, l’ínclit Ulisses
per demanar-te a tu, missatgê amb Menelau, amat d’Ares.
Jo llur hoste fui, i al casal com amics vaig tractar-los,
i dels dos coneguí la natura i pensades agudes.
Doncs, quan els dos es trobaven en mig dels troians d’adunança,
drets, dels amples muscles amunt Menelau el guanyava;
però, ambdós asseguts, era Ulisses de més aparença.
Quan, llavors, davant tots llur parê amb llurs paraules teixien,
feia Menelau el seu parlament de carrera,
breu, si bé molt clar, car no era de gaires paraules,
ni s’errava mai; i això que era de tots el més jove.
Quan, en canvi, s’alçava a parlar el sagacíssim Ulisses,
romania immòbil, ulls baixos, guaitant fit en terra,
ni movia per res endavant i endarrera el seu ceptre,
sostenint-lo ferm, el mateix que si fos home inculte:
us hauríeu pensat que era un home rebec, o un estúpid.
Quan, però, al capdavall, del pit la gran veu engegava,
i aquells flocs de paraules, com volves de neu hivernenques,
poc hauria cap altre mortal contendit amb Ulisses,
ni ens semblava, llavors, tan estrany ja d’Ulisses l’aspecte”.
.

Tercerament, altre cop, veient Aias, el vell preguntava:
.

“I aqueix altre home aqueu, gallard i de bella estatura,
que els argius sobrepassa en la testa i les amples espatlles? “
.

I Hèlena deia, llavors, la del pèplum talar, dona excelsa:
.
“Aias gegantí és aqueix, baluard dels aquivis.

I amb els cretencs, allà a l’altre cantó, ldomeneu deissímil
s’ha posat; i els cabdills dels cretencs, aplegats, el rodegen.
L’albergà força cops Menelau, del déu Ares dilecte,
en la nostra casa, quan ell hi venia de Creta.
Després tots els altres aqueus ull-lluents també albiro,
els coneguts meus, i podria, un per un, nomenar-los.
Veure, però, no sé pas aquells dos guiadors de gentades,
Càstor, domta-corsers, i el destre púgil Poliderques,
els dos meus germans, que nasqueren amb mi d’una mare.
De Lacedàimon, l’amable, tal volta l’estol no seguiren?
O és que, vinguts ací, amb les naus que la mar atravessen,
es defugen ara d’entrâ en la lluita dels homes,
del gran oprobi i afront que jo passo, potser, temorosos?”
.
Tal ella deia. Però ja els colgava la terra fecunda
allà, a Lacedàimon, la terra dilecta dels pares.

.
.

Josep Maria Llovera i Tomàs (Castelló d’Empúries, 1874 – Barcelona, 1949)

Ilíada, III, 161-264.
Traducció de Josep Mª Llovera
.
.
.
.
.
.
.
.
.
..
.
..
.
.
.
.

.

.

.

.

TEICHOSCOPIA

 .
.

A Carlos García Gual
 .

Luis Alberto de Cuenca (Madrid, 1950)

Tras nueve años de guerra, el rey de Troya
no sabe quiénes son sus enemigos.
Se lo pregunta a Helena, allá en lo alto

de la muralla: «Dime, Helena, hija,
¿quién es ese que saca la cabeza
a los demás y que parece un rey
por su modo de andar y por su porte
señorial?» «Mi cuñado, Agamenón,
un hombre insoportable que no cesa
de gruñir, el peor de los esposos
y un mal padre.» «¿Y el rubio que está al lado?»
«Es mi marido, Menelao, un idiota
que no supo apreciar como es debido
lo que tenía en casa y no comprende
a las mujeres.» Príamo registra
la información de Helena en su vetusto
cerebro, y continúa preguntando:
«Y ese otro de ahí, de firme pecho
y anchos hombros, que va y viene nervioso
por el campo, las manos a la espalda,
como quien trama algo, ¿quién es ese?»
«Odiseo de Ítaca, un fullero
de quien nadie se fía, un sinvergüenza.»
«¡Caramba con los griegos!», piensa Príamo,
y le dice a la novia de su hijo:
«Otros veo, muy altos y muy fuertes,
que destacan del resto. Por ejemplo,
esa masa magnífica de músculos
que está sentada al fondo, a la derecha…»
«Es Ayante, una bestia lujuriosa
y prepotente, un grandullón con menos
inteligencia que una lagartija.»
«¡Qué bien hice estos años —piensa Príamo—
sin saber quiénes eran estos tipos!
Basta que gente así reclame a Helena
para no devolverla.» Y en voz alta
dice a la chica: «¿Dónde estará Paris?»
«Imagino que en la peluquería,
haciéndose las uñas y afeitándose.»
«Ayúdame a bajar de la muralla
y vamos en su busca, que os invito
a los dos a una copa en el palacio.»

.
.
Luis Alberto de Cuenca
.
Animales domésticos
.

Luis Alberto de Cuenca
Poesía 1979-1996
Letras Hispánicas, 597
Ed. Cátedra.
Madrid, 2006
ISBN: 9788437623412
..
.
.
.
.
.
.

Els quatre vells “teicoscòpics” d’Astèrix a Còrsega

Finalment, recordar un exemple més contemporani i popular de teicoscòpia. A “Astèrix a Còrsega” quan es produeix la batalla entre els romans i els corsos a Alèsia, el desenvolupament de la batalla ens és presentat, en part, no a través de la seva visualització directa en les vinyetes, sinó mitjançant els comentaris que en van fent quatre vells, asseguts en un tronc.

.

.

.

.

.

Josep Maria Llovera. Rapsòdia primera (1-171). La Ilíada.

Rapsòdia primera


La rancúnia canta, oh deessa, del Pèlida Aquiles,

ruïnosa, que dols a milers als aquivis féu nàixer

i que a l’Ades llençà molt gran nombre d’ànimes fortes

de guerrers, i ells mateixos als cans donà com a presa,

i a les carnívores aus —s’acomplia de Zeus el designi—,

just des de quan de primeres es van desunir, barallant-se,

el fill d’Àtreus, cabdill de la host, i l’ínclit Aquiles.

Ara, doncs, quin dels déus l’un i l’altre a contesa va empènyer?

Fou el fill de Leto i de Zeus; car, irat del monarca,

pesta maligna en la host suscità, i es perdien les tropes,

per l’ultratge que havia inferit al seu orant, Crises,

l’Àtrida. Car vingué aquell dels aqueus a les naus corredores

a reembre la filla, portant en rescat dons immensos;

duia a les mans les bandes d’Apòl·lon, el déu sagitari,

dalt del bastó guarnit d’or, i tots els aqueus suplicava,

d’Àtreus els fills sobretot, els dos que els estols conduïen:

“Oh Atreides, i els altres aquivis de belles gamberes,

així us donin els déus, habitants dels estatges olímpics,

que de Príam desfeu la ciutat i torneu bons a casa;

la meva filla lliureu-me, i vulgueu el rescat acceptar-ne,

per respecte d’Apòl·lon, fletxer, nissaga del Croni”.

I llavors tots els altres aqueus aclamant aprovaven

d’honorâ el sacerdot i el rescat seu esplèndid admetre;

però no fou això grat al cor de l’Atreida Agamèmnon,

ans malament l’expulsà, i afegí violenta comanda:

“Veges que jo, vellard, prop les naus concavades no et trobi,

si ara t’hi entretens, o bé si en avant mai hi tornes;

no fos cas que del déu no et servissin el ceptre i la banda.

I ella, jo no la lliuro. Primer li vindrà la vellesa

allà al nostre casal de l’Argòlida, lluny de la pàtria,

ocupada en treballs de telê i compartint amb mi el tàlem.

Vés, però, no m’irritis, perquè amb més salut facis via”.

Tal va dir. I temé l’ancià, i obeí la comanda,

i se n’anava, callat, riba enllà de la mar remorosa;

i després, ja en un lloc apartat, molt el vell suplicava

Apol·ló sobirà, nat de Leto, formosa de trenes:

“Ou-me, Tu, el d’arc argentí, que rondes a Crisa

i a la santíssima Cil·la, i a Tènedo fortament regnes:

oh Esminteu! si jo mai un temple plaent et bastia,

o si per tu mai les cuixes greixoses cremava senceres

tant de braus com de cabres, aquest desig acompleix-me:

paguin les llàgrimes meves, els dànaus, amb teves sagetes”.

Tal, orant, digué. I l’oïa Febos Apòl·lon.

I dels cims de l’Olimp davallà cor-irat, de seguida.

Duia l’arc i el buirac, ben tancat tot entorn, a l’espatlla;

i ressonaven del déu irritat a l’espatlla les fletxes

amb el moure’s d’ell, i semblava la nit, avançant-se.

Un tros lluny de les naus es parà, i avià una sageta,

i un horríson brunzit de l’arc argentí s’expandia.

Atacava d’antuvi les mules i els cans ociosos;

però aprés, etzivant ja la fletxa punyent contra els homes,

els colpia. I de morts pires sempre cremaven, espesses.

Per nou dies volaren pel camp les sagetes del numen,

i, llavors, el desè, féu cridar l’host a l’àgora Aquiles,

car en la ment li ho posà Hera dea, la blanca de braços,

que era en son cor ansiosa pels dànaus, veient com morien.

I ells havent acudit, un cop ja congregats varen ésser,

en mig d’ells aixecant-se, parlava el peu-àgil Aquiles:

“Ara sí que nosaltres, Atreida, llançats d’ací, penso,

via a casa farem, si podem de la mort escapar-nos,

si és que els aqueus va domtant, aplegada amb la guerra, la pesta.

Hala, doncs! a un vident, o bé a un sacerdot, fem consulta,

o a un intèrpret de somnis, que el somni també Zeus l’envia,

i ell ens digui perquè tan irat està Febos Apòl·lon:

si ens fa retret d’algun vot negligit o d’alguna hecatombe

o si tal volta l’oment d’anyells i de cabres selectes

rebre voldria, i llavors el flagell apartar de nosaltres”.

Tal havent, doncs, parlat, s’asseia. I entre ells va aixecar-se

Calcas Testòrida. Ell era, de molt, el millor dels arúspexs.

Ell les coses sabia que són, que seran i que foren,

i dels aqueus els navilis havia guiat envers Ílion

amb l’art seu de vident, do rebut de Febos Apòl·lon.

Aquest, doncs, amb bon seny, parlà en l’adunança i va dir-los:

“Oh Aquiles, dilecte de Zeus, tu m’imposes que digui

la rancúnia del sobirà Apòl·lon, que tira i no falla.

Bé, doncs, jo la diré, però tu fes-te’n càrrec i jura’m

ben amatent i resolt, amb paraules i mans, d’assistir-me;

car preveig que faré irritar l’home que amb gran poder regna

sobre tots els argius i al qual els aqueus obeeixen.

Guanyador és el rei, quan amb un dels seus súbdits s’enutja;

i àdhuc si el jorn mateix tal volta s’empassa la bilis,

serva, però, després la rancúnia, fins que s’esbrava,

dintre son pit. Veges, doncs, ara tu si et resols a salvar-me”.

I, parlant en resposta, li deia el peu-àgil Aquiles;

“Tingues coratge; i digues l’auguri que saps, el que sigui.

Car, a fe, no; per Apòl·lon, l’amat de Zeus, que tu, Calcas,

pregues, i havent-lo pregat, els auguris als dànaus reveles,

cap, mentre jo viuré, i la llum veuré sobre la terra,

vora els navilis ventruts posarà sobre teu mans feixugues;

cap dels dànaus plegats; ni que vulguis dir Agamèmnon,

que ara d’ésser, de molt, el primer dels aqueus es gloria”.

I, llavors sí, encoratjat, parlava l’arúspex eximi:

“No ens fa retret el déu per cap vot ni per cap hecatombe;

sinó per mor de l’orant, a qui féu ultratge Agamèmnon

no lliurant-li la filla i els dons de rescat no admetent-li.

Per això ens dóna dols el Fletxer, i ens donarà encara;

ni el flagell esglaiant alçarà, dels dànaus, el numen

fins que al pare amorós la ull-fúlgida noia no tornin

franca de preu i rescat, i li duguin sagrada hecatombe

alli a Crisa. Llavors, aplacat, potsê el blegaríem”.

Tal havent parlat, s’asseia. I en mig va aixecar-se

d’Àtreus l’il·lustre fill, el molt poderós Agamèmnon,

enverinat; d’una còlera forta les fosques entranyes

plenes tenia; i els ulls com un foc flamejant li lluïen.

Guaità a Calcas primer de reüll, i així va parlar-li:

“Àugur de dols, no has dit mai una cosa que al cor em fos grata;

t’és plaent sempre a l’entranya d’anunciar malestrugances,

i de bo, encara mai no digueres cap mot ni acomplires.

I ara dels dànaus en mig, aquí vaticines i expliques

que el Fletxer, justament per això va infligint-los sofrences,

perquè jo els dons esplèndids, rescat de la noia Criseida,

rebre no vaig voler, posat que de molt prefereixo

dur-me-la a casa; que em plau més i tot que no pas Clitemnestra,

nupcial esposa, perquè: no és pas menys estimable

per beutat o per planta o per seny o per feines de dona.

Àdhuc així, però, de bon grat, si és millor, vull tornar-la;

la salut de l’exèrcit vull jo, més que no la ruïna.

Prepareu-me, però, tot seguit un guardó; que jo l’únic

entre els argius no romangui sens premi; tampoc no escauria;

car tots vosaltres veieu quin meu premi se’n va a una altra banda”.

I, en resposta, li deia l’il·lustre peu-àgil Aquiles:

“Gloriosíssim Atreida, de tot avariciosíssim:

com te l’han de donar, els aqueus magnànims un premi?

No sabem pas enlloc grans riqueses comunes desades;

totes, les que a les ciutats anàvem prenent, les partíem,

ni convé pas demanar-les de nou a la gent i aplegar-les.

Doncs, cedeix ara aquella tu al déu, i els aqueus d’altra banda

triple i quadruplicat t’ho darem, si és que Zeus algun dia

ens concedeix d’arrasar la ciutat ben murada de Troia”.

I, parlant en resposta, li deia el potent Agamèmnon:

“Ni que siguis valent, no així, deissímil Aquiles,

celis els teus intents, car no m’has d’enganyar ni convèncer.

És que vols, per guardà el premi tu, que en canvi, jo resti

d’ell privat, i m’imposes que restitueixi aquella?

Prou; si llavors altre premi els aqueus magnànims m’atorguen

satisfactori al cor meu, tal que hi hagi total recompensa.

I si ells no me’l donen, llavors en persona jo a prendre’l

aniré, sigui el teu, de guardó, sigui el d’Aias o Ulisses;

iré a prendre’l i endur-me’l; ja es pot airâ, el qui m’atansi!

Tanmateix, d’aquest punt tornarem altra volta a discórrer.

Ara, via! a la mar relluent avarem fosc navili,

i remers apleguem-hi triats; i per a una hecatombe

carreguem-hi; i llavors la bella de galtes Criseida

hi farem pujar; i un prohom de consell el comandi:

o bé Aias, o bé ldomeneu, o bé l’inclit Ulisses,

o tu mateix, Peleida, el més terrorífic dels homes,

perquè el déu protector, sacrifici oferint-li, ens aplaqui”.

I, de reull esguardant-se’l, li deia el peu-àgil Aquiles:

“Ah, tu, l’acuirassat d’impudor, entranya gasiva!

Com ni un sol dels aqueus serà prompte a complir-te les ordres

per emprendre un viatge, o ardit guerrejâ amb l’adversari?

Certament, jo no só pas vingut pels troians branda-llances

a combatre’ls ací, car rebut no n’havia cap greuge.

Poc s’endugueren mai dels meus bous i cavalls les ramades,

mai a la Ftia tampoc, benglevada i d’herois nodridora,

devastaren les messes; bon tros hi ha en mig, que ens separa,

i muntanyes ombrives, i encara la mar sonorosa.

Ans et seguírem a tu, foramida insolent, per complaure’t,

per Menelau, i per tu, a prendre revenja, gran cínic,

dels troians. I d’això, cap cura ni pena no et dónes.

I àdhuc amenaces de prendre en persona el meu premi,

ben afanyat per mi, i que els fills dels aqueus em donaren.

Mai no el tinc jo igual que tu, el premi, si alguna vegada

una ciutat ben poblada als de Troia els aqueus destrueixen.

Però, en canvi, el treball principal de la lluita enardida

són les mans meves que el fan; i quan ve partió de la presa,

per a tu, molt més grossa part; i, pagat jo amb la poca

que se’m dóna, me’n vinc als navilis, las tot de combatre.

Prou, doncs; me’n vaig a Ftia; que, cert em serà millor cosa

amb les naus recorbades a casa tornar-me’n; ni penso,

menys preat com só aquí, aplegar-te cabals i riqueses”.

 


Traducció de Josep Mª. Llovera

 

 

 

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica. Sabadell, 1975.

La sageta de Pàndar i la “Flecha” de Cortázar

.

.

.

.

I ella [Atenea], en semblança d’heroi, penetrà dels troians en les tropes,

estrafent Laodoc, Antenòrida, fort branda-llances,

Pàndar cercant deissímil, si en lloc s’escaigués de trobar-lo.

I trobà de Licàon el fill, forçarrut i sens tara,

dret i parat; i entorn d’ell les valentes falanxs escudades

tropes vingudes amb ell de vora els corrents de l’Esepos.

I, posant-se-li prop, amb alades paraules va dir-li:

“Fores capaç d’obeir-me, tu, fill bel·licós de Licàon?

Gosaries llançâ a Menelau una alada sageta?

Mèrit, davant de tots els troians, i glòria tindries;

principalment, entre tots, davant del rei Alexandre.

D’ell, ben cert, hauries, primer que ningú, dons esplèndits,

si veiés ell Menelau, l’Atreida, devot del déu Ares,

per ta fletxa domtat, i al cim dut de la fúnebre pira.

Via, doncs, llança un dard contra el pros Menelau baró il·lustre!

Fes, però, un vot a Apòl·lon, el Lici, arquer famosíssim,

d’oferir-li una rica hecatombe d’anyells primogènits

de retorn a ta casa, en la sacra ciutat de Zelea”.

Tal Atena digué. I la ment de l’estult seduïa.

L’arc, ben polit, de seguida es va treure, de banya d’un àgil

boc salvatge: l’havia apuntat sota el pit temps enrera,

esperant-lo a l’aguait, al moment de sortir d’una roca,

i el colpí del pit; i en la roca va caure d’esquena.

Setze mans de llarg tenien els corns de la testa;

i un artífex torner, havent-los obrat, va juntar-los,

i, tot ben allisat, a un extrem emmetxà l’auri ganxo.

El posà, doncs, a punt, tens el nervi, dessobre la terra

estrebant-lo; amb escuts el tapaven companys seus addictes

perquè els fills dels aqueus bel·licosos sobre ell no es llancessin

ans que fos colpit Menelau, el bèl·lic Atreida.

I ell la tapa llevà del buirac, i en va treure una fletxa

mai llançada, alada, de negres dolors portadora.

I, seguit, al nervi el tret punyidor adaptava

i vot feia a Apòl·lon, el Lici, arquer famosíssim,

d’oferir-li una rica hecatombe d’anyells primogènits,

de retorn a sa casa, en la sacra ciutat de Zelea.

I estirà presos les mosses i els nervis bovins tots alhora,

i arribà al mugró el nervi, i a l’arc la punta de ferro.

I una volta plegat el gran arc en rodó, amb l’estirada,

dringà l’arc; i brunzí fort el nervi; i el tret saltà fora,

punxegut, arborat en desig de volar vers la turba.

Poc, però, Menelau, de tu els déus benaurats s’oblidaren,

els immortals; sobretot, la filla de Zeus, rapissera,

que, posant-se’t davant, el punyent projectil desviava.

Decantava’l un xic de la pell, com quan una mare

una mosca desvia del fill, que en son plàcid reposa,

i al lloc va dirigir-lo, en el qual, del cinyell es cordaven

les sivelles d’or, i l’asberg presentava gruix doble.

I dessobre el cinyell ajustat el punyent tret va caure,

i, a través del cinyell artitzat, endins penetrava,

i es clavava, passant la cuiraça de bell artifici,

al cingló, dut per guarda del cos, i dels dards en defensa.

Fou el que més el lliurà; però va també travessar-lo.

I arribà a esgarrintxar-li la pell a l’heroi la sageta,

i a l’instant rajà sang la ferida, color fosc de núvol.

I així com el vori tenyeix de porpra una dona

de Meònia o de Cària, que agenci els cavalls a la brida,

i és a la cambra desat, i molts cavallers cobejosos

són de portar-lo; però reservat és a la gala del príncep;

ornament, ensems, del cavall i esplendor de qui el guia;

així a tu, Menelau, de sang se’t tenyiren les cuixes

ben formades, les cames, i els bells turmells al dessota.

Josep Maria Llovera i Tomàs (Castelló d’Empúries, 1874 – Barcelona, 1949)

Va esgarrifar-se, llavors, el cabdill de la host, Agamèmnon,

quan la sang negra veié, que deixava rajar la ferida.

S’esgarrifà, també, Menelau, del déu Ares dilecte;

quan de la fletxa, però, la lligada i ganxets veié fora,

refluint, en son pit el coratge tornà a reunir-se.

.

Ilíada, IV, 86-153.

Traducció de Josep Maria Llovera

.

.

.

.

Flecha


Seguir  de flecha rápida la estrecha dedicación

al blanco destinado.

Ver el astil que luego de emplumado

se figura ser ave a más de la flecha

y sufre horizontal, donde no echa

peso de garra sobre el descuidado,

y sujeta pasión en el fijado

volar por ojo y por mano derecha.

¡Oh, Pándaro!, no sabes los destinos

que da tu arquear, los vuelos no pensados

de plumas fenecidas, de campanas;

en el aire hay un mundo de caminos

sin esquinas ni señas, traspasados

por los hoy que se van a los mañanas.

.

Julio Cortázar

Presencia

.

.

.

.