«Rododactilos». Aurores i solixents

.«»

Tota aurora m’ullprèn…

J. V. Foix

Al primer traspuntar d’un ventós solixent
d’alta cella vermella,

Josep Carner
Nabí (inici)

.

.

.

.

Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora

Homer. Odissea. Trad. (2ª) de Carles Riba (1953)

.

.

.

.

Presenta l’aurora sas faixas vermellas,
Y brincan joyosas las cabras y auvellas,
Y tot es alegre graciós y eixarit.

Josep Galiana
Rimas catalanas (1862)

.

.

.

L’aurora apunta, ‘l ventijol ja besa
la rosa tota encesa
de voloptuosos colors vivificants;

Francesch Ubach i Vinyeta
Celistias (1866)

.

.

.

Los ayres eran glops de perfum;
primaverenca rosa de llum,
rèyans la aurora.

Jacint Verdaguer.
Jesús infant. Nazareth (1890)

.

.

.

Tal l’aurora empapa
sa rojó’en la neu,
donantli una capa
de coloràm lleu.

Joaquim Ruyra
El país del Pler (1918)

.

.

.

És un dels meus primers records, suau com un núvol llevantí d’aquells que l’Aurora tiny amb els seus dits de rosa.

Llorenç Riber
La minyonia d’un infant orat (1935)

.

.

.

I la frescor divina del matí
com venguda del cel banya les coses,
i de l’aurora, en l’aigua del jardí,
es reflecteixen les primeres roses.

Miquel Forteza
L’íntim recer (1936)

.

.

.

Les mans de l’Aurora entreobrien les portes del dia i la resplendor del sol, llunyà encara, posà un tremolor de llum en la nit i començaren d’apagar-s’hi les estrelles.

Josep Pous i Pagès
Prometeu i l’àguila
De la pau i del combat (1948)

.

.

.

El sol, efectivament, surt —cosa que en determinats moments de la meva vida em semblà impossible—, es produeix la rosada matinal —l’aurora amb els seus dits de rosa— i l’aire és d’una frescor i limpidesa agradabilíssima.

Josep Pla
Les hores (1953)

.

.

.

¿Et veuré rosat d’aurora,
món darrer?
Vine amb mi, l’amic de sempre:
sense tu,
no podria volar gaire
ni segur.

Clementina Arderiu
És a dir (1959)

.

.

.

Mirada de ginesta de l’aurora, esveltesa d’esperes de
l’aurora, braços argollats d’or d’aquesta aurora
que sosté la gavina interior als aeris jardins.

Agustí Bartra
L’home auroral (1977)

.

.

.

Jo estimava les galtes fresques, les gropes turgents, la mel dels pits, les cuixes color d’aurora, els peus de neu i nacre.

Mercè Rodoreda
Quanta, quanta guerra… (1980)

.

.

.

Quan els dits de l’aurora
llepen el rostre dur del cel
i entreobren la cleda del dia que ja en fuig,

Carles Miralles
La mà de l’arquer (1990)

.

.

.

Pels pètals
a penes
una gota lentíssima de rosada
lliscava
quan, suaus les mans,
collíem la rosa
al ritme
de l’aurora creixent
desclosa.

Emili Rosales
Els dies i tu (1991)

.

.

.

Fes caure suaument les mànigues amples
del teu quimono fosc, nit d’amor,
fins que el pit rosat de l’aurora
entinti de desig la fràgil porcellana
dels llençols rebregats on descansa el seu cos.

Francesc Parcerisas
Focs d’octubre (1992)

.

.

.

L’ocell perfila
el contorn incopsable de l’aurora
que madura, sucosa de promeses.

Joana Raspall
Llum i gira-sols (1994)

.

.

.

 *  *  *  *  *

.

.

.

Jonàs

[…]

Tu, ¿què mai adoraves en l’aurora,
que tot seguit no és?

Dona

Servia l’alba amb la libació
de les rosades,
i amb flors no encara a bastament badades
i sense taca ni pugó.
Car l’alba inspira en fonedís auguri
l’avís de cada recomençament,
la sorpresa de cada pensament
i l’encís de l’amor abans no duri.
Oh delicada, decebuda fe!
Oh inútil cura de sos dits de rosa!
De tota bella cosa,
tant com llarg el desig, és curt l’alè.
I sort si, com l’aurora, la bellesa
traspunta i fina sobre el món esquiu,
mai abastada ni escomesa.
És ben pitjor si viu.
Marcida al bat de l’aire,
ella, l’alada, d’immortal costum,
acabarà com la captaire
que s’humilia o maleeix la llum.
Arran del tracte, la viltat comença.
Tu sola ets pura, tu que passes lleu,
oh gràcia fugint sens defallença,
gemec dels homes i sospir d’un déu.

Jonàs

L’aurora tem de viure i es preserva
del goig, que la prendria adelerat;
¿qui es fiarà de la rosada en l’herba,
nada en secret i morta d’amagat?
I el celatge amb color d’enamorada,
i, a contrasol, el degotís lluent,
nasqueren una matinada
d’aquella immensa força pacient
que fa una serralada
on cal un roc per a la font planyent.
El llamp, el tro, la majestat revelen
de Iahvè corrugat. La seva amor
envia missatgers que el món encelen
en esperança i en enyor.
I havent temut dels àngels les espases,
m’esllangueixo la posta en contemplant,
car Iahvè dura pel camí de brases
roentes que es desfan.—

Josep Carner
Nabí (VI) (1941)

.

Dos Elpènors

.

.

El vent de garbí
i el vi
m’emporten
dolçament,
ràpidament,
a la Styx morta.
.
Cerverí el Jove [Josep Pla]
Viaje en autobús

.

.

.

.

.

HÉROE, NO

.
El que al oír los pasos de sus compañeros
alejarse por los guijarros, en su embriaguez,
en lugar de bajar la escalera que había subido, saltó directamente
y se partió el cuello, fue el primero en llegar
ante la negra oquedad. Y no le hicieron falta
aquellas profecías de Tiresias. Ni tocó tampoco
la sangre del carnero negro. Lo único que pidió
fue un codo de tierra en la costa de Eea;
y que allí plantaran su remo, aquel con que bogaba
junto a sus compañeros. De modo que gloria y honor
al mozo hermoso. La cabeza un poco a pájaros la tenía. Con todo,
¿acaso no había ayudado también él en lo posible
en el gran viaje? Por eso precisamente el Poeta
lo recuerda aparte, aunque con cierto desprecio;
y quizá justo por eso con más amor.
.

Yannis Ritsos
Testimonios II
Traducción de Román Bermejo

.

.

.

XI

.

Elpènor

.

De l’odre fins a la resseca gorja
feres, oh vi, tants de camins vermells!
Veia dansar les llunes a parells
en un cel enfurit com una forja.
.
Quin salt, el meu, de ràfec a llamborda,
sense relleix, sense graó intermig!
Ara, si em moc, no sento mon trepig,
car ombra só dins la sauleda borda.
.
Viure? Per què? Oh corba de periples!
Fregar, tot just, ribatges impossibles,
voltar una mar amb alirets damunt.
.
Desig, renom, virtut, triple quimera!
Germans de rem, jo enfilo la drecera:
vindreu amargs, cansats, i d’un a un.
.

Mercè Rodoreda
Evocació dels morts
Món d’Ulisses

.

.

.

Car n’hi havia un, Elpènor, que era el més jove,
ni massa brau a la guerra ni ben encaixat de senderi,
que em dormia de banda, al terrat del temple de Circe,
pel desig de la fresca i feixuc del vi com estava.
I, en sentir l’aldarull i el trepig dels companys que es movien,
ell que s’aixeca de sobte i, fugint-li tota memòria
que per tornar-se’n a baix calia passar per l’escala,
se m’afua de dret i s’esbalça del sostre i es trenca
les vèrtebres del coll; i el seu buf a l’Hades davalla.
.

Odissea, X, 552-560
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

.

I és el primer de venir el buf d’Elpènor, que encara
no estava sepultat dins la terra d’amples carreres,
car havíem deixat el seu cos dins la sala de Circe,
sense exèquies ni plors, car un altre delè’ ens acuitava.
Jo, quan el veig, llagrimejo, i el cor se m’omple de llàstima,
i, fent sentir la veu, li dic paraules alades:
»—Elpènor, ¿com has vingut al foscant i a les seves calitges?
Més has fet via a peu que jo amb el negre navili!
»Dic, i ell, gemegant, em respon amb aquestes paraules:
»—Raça de Zeus, Laertíada, en ginys tan fèrtil, Ulisses!
M’han perdut el malfet d’un déu i el vi sense mida.
Dalt de la sala de Circe ajaçat, no vaig adonar-me
que per tornar-me’n a baix calia passar per l’escala
i, afuant-me pel dret, vaig caure del sostre i vaig rompre’m
les vèrtebres del coll; i el meu buf davallà dintre l’Hades.
I ara pels teus que no són ací i que t’esperen t’imploro,
i per Telèmac, l’únic infant que has deixat a les sales;
car jo sé que d’ací, partint de l’estatge de l’Hades,
atracaràs el vaixell ben obrat a l’illa d’Eea:
doncs allí, missenyor, recorda’t de mi, jo t’ho prego,
no em deixis sense plor ni funerals, en tornar-te’n,
abandonant-me, no sigui que els déus per mi se t’ireixin.
Vulgues cremar-me amb tot l’arnès que tinc, i amuntega
un monument per a mi a l’areny de la mar blanquinosa
per fer saber la meva dissort fins als homes a néixer.
Fes-me les honres que et dic, i planta’m sobre la tomba
el rem amb què vivint jo remava, quan era amb la colla.
»Tal va dir, i al meu torn jo vaig fer-li aquesta resposta:
»—Tot això, dissortat, jo, he d’acomplir-ho, no temis.
.

Odissea, XI, 51-80
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

.

.

.

 

Josep Pla (Palafrugell, 8-03-1897 – Llofriu, 23-04-1981)

José Pla

Viaje en autobús

Áncora y Delfín, 3

Ediciones Destino

Barcelona, 1943 (2ª ed.)

.

.

 

.

.

Iannis Ritsos (Γιάννης Ρίτσος) (Monemvasia, 1909 – Atenes, 1990)

Yannis Ritsos

Testimonios II y III

Traducción de Román Bermejo López-Muñiz

Icaria – Poesía, 48

Icaria editorial, s.a. Barcelona, 2007

ISBN: 9788474268829

.

.

 

.

..

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 1908 – Girona, 1983)

Mercè Rodoreda

Agonia de llum

La poesia secreta de Mercè Rodoreda

A cura d’Abraham Mohino i Balet

Angle Editorial. Barcelona, 2002

ISBN: 9788488811936

.

.

 

.

Carles Riba i Bracons (Barcelona,  1893 – 1959)

.

Homer

Odissea. Vol. II

Traducció poètica de Carles Riba

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2011

ISBN: 9788498591934

..

…

 

 

Carles Riba escriu a Josep Pla sobre l’Odissea de Bérard

.

.

.

Palafrugell 3 de gener de 1949

.

I. D. C. Riba
Barcelona

.

Amic Riba: Si us plau, no us preocupeu!

Jo, que em barallo cada dia amb aquesta llengua se, exactament, l’enorme esforç que heu fet i que esteu fent. Si parlo aixís es perquè conec la vostra obra i no em canso de llegir-la. Aquesta obra es la clau de volta del català d’avui o sigui del català de demà.

Si el vostre esforç es reduís a la cosa formal i retòrica no us en parlaria pas així. Tant com aquesta part de la qüestió m’interessa el que veig darrera les paraules —es dir el vostre dilatadissim univers mental que per intuició judico apassionant. Heu estat una mica escás en aquest aspecte, massa escás. Seria de gran interés que establissiu una correspondencia amb algú que us servís de pretext per dir coses —una correspondència per publicar després deliberadament com la de Goethe-Schiller.

Jo parlaria constantment de vos i de la vostra obra però el meu destí es escriure ximpleries. 

Abans de morir, hauriem de fer una revista. Potser algun dia a Cruzet li convindrà que li fem una revista.

M’haurieu de donar, en dos mots, la vostra opinió sobre la traducció de l’Odissea de Victor Berard.

Abans de morir penso deixar 10 volums de 1.000 planes de prosa catalana. Cadascú per on l’enfila.

Que l’any 49 no us faci tant de fàstic com els seus antecessors. L’astronomia no hi te pas cap culpa, sembla.

Com sempre vostre aff

Josep Pla

.

Publicada per Lluís Bonada a Reduccions 23/24

.

.

.

.

.

[Barcelona] 16 de febrer de 1949

Sr. Josep Pla

Palafrugell

Benvolgut amic: Excuseu-me que hagi trigat tant a respondre a la vostra lletra del 3 de gener pp.;i que ara no ho faci tan extensament com caldria. Després dels vostres articles, no era pas per a fer-me sortir de l’estat mig de satisfacció, mig de confusió, en què m’havien deixat; no, més aviat hi va afe­gir una melangia. No he rendit, en efecte, de mi mateix, com hauria pogut, si el país m’ho hagués exigit amb més rigor i donant-me les facilitats primeres d’una tradició ben establerta. I aneu a saber: potser hauria ordenat millor el meu «capitalito» (que deia Rubén Darío) i al capdavall l’hauria dissipat més alegrement i més inútilment. Ara, en canvi, em trobo amb l’avantatge d’una certa condensació, intensitat i riquesa en alguna de les poques coses que he fet; al cap de vint anys m’hi descobreixen solta. En fi…

Em demaneu la meva opinió, en poc mots, sobre la traducció de l’Odis­sea de V. Bérard. Crec que marca una època; m’ha estat preciosa per a la se­gona meva; la primera, la vaig fer paral·lelament a ell, sense conèixer de la seva sinó el que indirectament em va suggerir en unes conferències a Barce­lona. Aplica a la versió el que la filologia havia precisat sobre el llenguatge i l’estil d’Homer: que depenen totalment del ritme de l’hexàmetre. Jo això ho vaig descobrir pel meu compte, en començar la meva traducció en prosa: els elements més característicament homèrics quedaven inexplicables, absurds; unes noses. Cal, per a arrossegar-los, el corrent rítmic; perquè, en el seu mo­ment, cadascun es desplegui, l’àmbit de l’ample vers. D’altra banda, Bérard, viatjant pel Mediterrani, ha redescobret tot el que en l’Odissea hi ha de vi­vent (no el que entre nosaltres, amb sagarrenca inconsciència, en diuen viu). Darrera o dins, unes fórmules idiomàtiques, que sovint fan figura poètica, hi ha una realitat que encara se’ns presenta: uns gestos, unes maneres de fer i de parlar, uns estris, unes cases, un paisatge amb els seus colors etc. Els bons Segalans de tot el món i de tots els segles se n’havien anat allunyant; l’Odissea se’ls havia tornat «papiern», que diuen a Alemanya. Les excavacions d’una banda, els viatges de Bérard per altra, tot un canvi en el concepte de la poesia, per fi, això és, del que és la realitat i del que és la fabulació, tot això ha invi­tat a l’audàcia d’airejar una mica els lluminosos espais homèrics. Vet aquí per què a mi em turmentava la idea de refer la meva versió de fa trenta anys. El Cíclop, per un exemple entre mil, havia de beure el seu vi en un gibrell, no en la impossible copa de fusta d’heura com fins ara; i Ulisses havia de portar, en el seu memorable vestit, un afiblall com els del Museu de l’Acròpolis, amb una escena de caça cisellada, i no aquesta escena brodada a la roba, i ara! I en un donat moment, un personatge, per a dir que no, havia d’aixecar les celles, com Vós i jo hem vist cent vegades en aquell desguitarrat i adorable país. ¿M’explico, estimat Pla? Si visc trenta anys més, deuré escometre la meva la ter­cera versió. No dubteu que, quan serà possible de fer l’edició corrent —aques­ta ha estat cara degut a les disposicions de censura i a la necessitat de tornar els «jornals» rebuts durant l’any i mig llarg que he passat en la refosa, com a feina meva principal— no dubteu, doncs, que l’edició corrent ja anirà corre­gida i en alguns punts millorada. Tornant a Bérard. Ell s’ha trobat que, avi­vant el seu estil, no s’ha pogut alliberar de tot de traves acadèmiques: ha tre­ballat en una llengua que, fins per a les postures, és fixada inexorablement; sense adonar-se’n, llavors ha exagerat el seu aire «dégagé». Jo he mirat de treure partit de la condició gairebé virginal de la nostra llengua escrita —que permet de salvar tanta imatge de la poesia antiga— i, accentuant en aquest sentit, mantenir, d’altra banda, una certa elevació i un cert artifici en el to, que l’original evidentment té.

Bé, ja veieu que, quan m’hi poso… Em plau de fer-vos saber que, justa­ment avui, espero traduir els últims vint versos de la darrera tragèdia de Sòfocles. Ja estaran totes set, en vers català, esperant el seu dia (la traducció en prosa ja era feta abans de la guerra, i sortirà aviat dins la col·lecció Bernat Metge). De vegades en llegeixo alguna davant d’un grup d’amics. Quan farà bon temps —perquè el local són unes golfes de mal escalfar— tinc compro­mesa una lectura de l’Edip Rei. ¿Voleu que us avisi?

M’inciteu a traduir moderns. Qui sap què haurem de fer, Mare de Déu! Tradueixo per guanyar-me la vida: no sóc ni professor, ni periodista, ni no­vel·lista, ni poeta de cuplets o de mítings versificats. No puc estar descontent, si guanyant-me la vida he pogut prestar algun servei a la nostra llengua, o baldament fos només a uns quants amics. Us adjunto, permeteu-me que us l’o­fereixi, un petit recull de versions meves de Hòlderlin, aparegut (?) en la més estricta clandestinitat l’any del centenari; no rigueu del peu d’impremta.

Escriviu-me. Si Palafrugell no fos tan desavinent, un dia us pujaríem a veure. Si baixeu a Barcelona, no vacil·leu a trucar a casa (Av. Rep. Argenti­na, 163).

Sóc sempre afm vostre

C. Riba

.

Publicada per Carles-Jordi Guardiola a “Cartes de Carles Riba. IV: Apèndix 1916-1959”

.

.

.

.

.

Reduccions

revista de poesia 23/24

setembre/novembre 1984

Monogràfic Carles Riba

.

.

.

Cartes de Carles Riba

IV: Apèndix 1916-1959

Recollides i anotades per Carles-Jordi Guardiola

Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 2005

ISBN: 9788472838062

.

.

.

.

Josep Pla, revestit de Cerverí el Jove, fa uns versos sensuals sobre Nausica

.

.

.

El gran mestre de la prosa, Josep Pla, en el seu llibre de la immediata postguerra Viaje en autobús, dedica un capítol al vent de garbí, en el qual, fa referència a uns “curiosíssims” versos d’un poeta català medieval,  “conocido sólo de los eruditos y llamado por ellos Cerverí el Joven“. Tal jocosa i apòcrifa atribució fa que tinguem, no obstant, uns versets del gran prosista. Entre ells, aquest:

.

.

Josep Pla ((Palafrugell, 8-03-1897 – Llofriu, 23-04-1981)

.

El vent de garbí,

carmí,

a Nausica afua la teta

sepia, rosadeta

i la hi pinta.

.

Cerverí el Jove [Josep Pla]

A Viaje en autobús (p.137)

.

.

.

.

.

José Pla

Viaje en autobús

Áncora y Delfín, 3

Ediciones Destino

Barcelona, 1943 (2ª ed.)

.

.

.

L’Eneida traduïda en versos de deu síl·labes, uns versos cereals, pel canonge Riber…

.

.

.

T’agradaven els ponts, els vells ponts sobre el riu,

els ponts vells i solemnes, t’agradava assistir

des d’ells a l’espectacle gratuït del crepuscle,

l’Eneida traduïda en versos de deu síl·labes,

uns versos cereals, pel canonge Riber,

afamats de domassos, de tàctils vermellors;

t’agradava tocar les asproses baranes.

[…]

.

Vicent Andrés Estellés

Cultura

Llibre de Meravelles

.

.

.

.

,

,

Llorenç Riber i Campins (Campanet, 1881 - 1958)

A mitjan tarda em trobo a la Biblioteca de l’Ateneu parlant amb el pulcre, dolç, mirífic mossèn Llorenç Riber. Impressió, durant tota la conversa, de paladejar un caramel de maduixa.

.

Josep Pla

El quadern gris (25 de maig de 1919)

.

.

.

.

...

.

.

.

.

.

.

Vicent Andrés Estellés

Llibre de meravelles

manuscrits de burjassot 1

Tres i Quatre, poesia, 7

Ed. Tres i Quatre. València 1976

ISBN: 9788485211135

.

.

.

.

Homer als Camps Elisis de Lluís Valeri

.

.

.

HOMER

.
.

Fremeix el son profund del gran silenci
a la prada que es perd a l’infinit;
abans que el joc de l’alba no comenci
s’entelen els brillants de l’alta nit.

De lluny ve una ombra lívida embolcada
amb les glasses espesses de la Mort;
la llum la va aprimant com una albada
que les proes perfila dins un port.

Pels dèdals irisats de mareperla,
cerca els estanys blavencs al mig del cel;
el firmament a l’horitzó s’esberla
i una rosada boira esquinça el vel.

Hi ha un tremolor de rou damunt la gespa
que desensonya unes tendrals verdors;
ve de la mar com un brunzit de vespa
en ondes que debanen les clarors.

I de sobte la prada treu florida,
recamant de ponzelles sa amplitud:
un alè gloriós dóna embranzida
a un orb d’aureolada senectut.

Lluís Valeri Sahís (Barcelona, 1891 - Barcelona, 1971)

Homer: la majestat de ta presència
féu estremir la pau dels prats eterns;
les aures transmetien la cadència
d’uns himnes que alenaven els Inferns.

Dalt de poltres alats, nascuts a l’Ida
de les egües muntades a l’Olimp,
la teva egrègia imatge és enaltida
pel vent que Eol desferma a cops de vim.

Més que no el torb que brum dins el temperi,
un bleix arrombollà els fèrvids alens
dels teus herois, que al tenebrós imperi
per tu congrien nuvolats d’encens.

Fins a la vora de l’elísia prada
oneja el ritme ardent que fa la sang,
dins les venes profundes enfonyada,
dels guerrers que blegaren el seu flanc.

Pul·lulen per l’entranya de la terra
amb el deler que en ells mai no morí;
voldrien averanys de nova guerra
per ser cridats de nou pel teu clarí.

Encara bromereja al fons de l’Hades
aquella ira que ta veu cantà;
per l’urc d’Aquil·les salten les cascades
roges de sang del seu rancor insà.

Canta amb to funeral la negra Parca
la gesta d’Hèctor que Patrocle occí,
víctima pura que en la fonda barca
és l’heroi més magnànim del Destí.

Si fou venjat pel magne Peleíada,
cap túmul podrà fer-li just honor;
Homer diví! dels ritmes de ta Ilíada
aquest et bressa dins el ventre sonor.

I d’Andròmaca els plors i l’esclavatge,
la virtut de Penèlope, lleial,
i de Nausica pura, l’albergatge
que al nàufrag nu donà en el seu casal.

I dels teus càntics tota la tendresa
i totes les virtuts: l’honor guerrer,
els filials amors, la fortalesa,
el bàlsam del conhort i el goig del bé;

les magnànimes paus; els ritus sacres
pels morts que honoren fins els enemics,
i els nobles parlaments que amb termes acres
blasmaven les rancors i els fets inics.

I les teves jocoses burleries
dels déus malignes i dels déus clements;
la nafra d’Afrodita, i les follies
dels celestes dardant-se a juraments.

Tots aquests ritmes dins els Camps Elisis
són la joia inefable dels beats,
mentre per veus del món, i pels desficis
que cremen els inferns, són corejats.

Homer feliç! Si con el diví Orfeu
poguessis davallar al regne del foc,
domant Parsafonea, el fill d’Atreu
vindria a tu rabent com el xaloc;

i recordant el crim que el llançà a l’Hades,
clamaria venjança amb l’arma als dits,
per tots els adulteris que a les prades
del món corrupte fan sagnar les nits.

Si al fúlgid firmament es perpetua
el nom dels déus en astres rutilants,
els teus herois en triomfal corrua
dins el vent eternitzen els teus cants.

.

Lluís Valeri

.

.

.

.

.

A CARLES RIBA

.

Aquest treball que efusivament et dedico, amic entranyable, altíssim poeta i hel·lenista il·lustre, no és altra cosa que un simple i pacient exercici. Si l’arpegiar agilita els dits que sovint s’enterquen, el versificar es perfecciona en l’exercici de la sava mecànica, complicada i difícil.

Reconec que el «tema» que ha servit de base a les meves «variacions», és arriscat i esllavissadís. Audaciós, m’he llençat a l’aventura, no sense témer que siguin ofesos aquells que, nimbats de la resplendor dels segles, presents, sempre, per llur immortalitat, han absorbit el meu pensament, gràcies a tu que, magistralment, els has fet nostres. Malgrat el meu esforç estic segur que, com al virtuós que se li glacen els dits, m’haurà fallat més d’una nota.

En aquest parèntesi d’una modesta obra poètica, la teva amical indulgència sabrà perdonar-me en constatar la meva obstinada aplicació a una disciplina de la qual tu ets mestre insigne.

.

LLUÍS VALERI

.

.

.

(…) Ha arribat l’hora d’entrar de ple en el local que des que vaig abandonar el col·legi es convertí en el meu segon domicili. Em refereixo a l’“Ateneu Barcelonès”. Vaig ingressar-hi com a soci al mateix temps que Carles Riba; Lluís Valeri ja feia un any que n’era; ell ens en cantava les excel·lències i ell i Joaquim Borralleres signaren la meva sol·licitud d’entrada, el mes d’octubre de l’any 1910.

Josep Maria de Sagarra. Memòries

.

.

.

11 de març de 1919

Havent dinat, trobo Alexandre Plana a la Biblioteca. M’agafa pel braç i em porta a la penya de l’Ateneu per antonomàsia, que és la coneguda també per la penya del doctor Borralleres. Baixem l’escala del primer pis, travessem la sala de premsa estrangera i entrem al local, tan baix de sostre, de la cèlebre tertúlia.

Plana em presenta al doctor Borralleres, que seu al fons del local. M’acull amb una cordialitat que em demostra que Plana m’ha fet el llit. Després, Borralleres em presenta als presents. Recordo el doctor Dalí, Enric Jardí, Eugeni d’Ors, Francesc Pujols, Camps Margarit, Josep M. de Sagarra, Pere Rahola, Antoni Homar, Andreu Barber, el doctor Mainou, Lluís Valeri, Lluís Llimona, Estanislau Duran, Teodor Saló, Màrius Aguilar, el pintor Labarta, el professor Tayà, Solé de Sojo, Miró i Folguera, Magí Sandiumenge, el mestre Pahissa, Joan Creixells, Josep Barbey…

Josep Pla. El quadern gris

,

.

Lluís Valeri

Camps Elisis

Ritmes

Impremta Altés.

Barcelona, 1954

.

INDEX

I.- Preludi
II.- A Orfeu
III.- L’Elisi
IV.- Homer
V.- Hesíode
VI.- Pericles
VII.- Heràclit
VIII.- Pitàgoras
IX.- Parmènides
X.- Zenó d’Elea
XI.- Píndar
XII.- Sòcrates
XIII.- Pltó
XIV.- Aristòtil
XV.- Èsquil
XVI.- Sófocles
XVII.- Eurípides
XVIII.- Teòcrit
XIX.- Demòstenes
XX.- Escoli

.

.

.

Josep Pla abomina la Grècia de color de rosa

.

.

.

LA GRÈCIA DE COLOR DE ROSA

.

.

Arribeu a Grècia amb idees preconcebudes. És natural que sigui així. Heu llegit els llibres universitaris sobre el classicisme, els pròlegs i les notes a peu de página de les traduccions dels autors grecs, les especulacions generalment obscures a què han donat origen l’art i la política dels antics, les notes dels viatgers. Els viatgers de Grècia han estat importantíssims. I encara, potser, els qui no hi anaren mai són els més importants, per exemple Shelley.  Aquest immens embalum de paper —el que per anomenar-ho d’alguna manera se’n diu l’humanisme— ha creat dues coses irreals que han aspirat i aspiren a commoure la gent. D’un cantó s’ha format una interpretació obscura, cabalística i inextricable de la Grècia antiga a la qual la Universitat pedant ha estat molt inclinada, però que ha tingut pocs efectes. Els de l’altre cantó han contribuït decisivament a crear una Grècia de color de rosa, empernada en la sublim majestat de la raó —de la Raó— en tots els aspectes de la vida, de la religió, de l’art, de la política. Quan proposo el viatge a Grècia és per contribuir que la gent en tingui alguna idea concreta i plausible. De la Grècia antiga, en queden dues coses importants, que són la terra i el mar i unes ruïnes i, naturalment, uns llibres. Una de les coses més bèsties que s’han pogut fer és crear una Grècia color de rosa. En la constatació d’aquest fet, acostar-se a Grècia és sempre positiu.

.

Josep Pla i Casadevall (1897 - 1981)

Helena, la dona més bella que ha existit en la terra —almenys fins a l’època de Goethe—, tingué una germana anomenada Clitemnestra. Aquesta senyora era casada amb un rei, més ben dit, amb un home que tenia fama de ser el rei dels reis: Agamèmnon. Aquest monarca era molt donat a la política, a anar d’una banda a l’altra, a viure fora de casa, és a dir, a resoldre el que, per abreujar, s’anomenen problemes. Clitemnestra enganyà el seu marit, fou copiosament adúltera. Els escoliastes, sempre tan enraonats, atribueixen a les absències d’Agamèmnon les lleugereses de la seva esposa. És gairebé segur que ténen raó, perquè el fet sovinteja. El que ja és més difícil de comprendre és que Clitemnestra matés el seu marit enganyat a pesar del sacrifici infligit pel pare a la filla d’ambdós, la simpàtica, suau, inoblidable Ifigènia. La raó d’aquest sacrifici sembla que fou la raó d’Estat, que és una raó que ha existit sempre. El món cristià ha posat sobre Ifigènia un vel de candor i de noblesa, i aquesta classe de vels estan bé. Després, Clitemnestra fou morta pel seu fill, Orestes, per venjar el seu pare; però, des d’aquest fet, no tingué un dia de pau, perquè les fúries el perseguiren, implacables, fins que morí.

.

Aquesta fou la família dels Atrides, descrita pobrament i ràpidament sobre textos d’Homer. ¿Es pot dir que fou una bona família? ¿Es pot proposar com a exemple i com a model? Fou certament una gran família, que tingué la sort de tenir un cronista important: Homer. Avui, una família tan encimbellada, com aquella, en el poder polític, encara que no tothom hi trenqués, seria molt discutida. Si la família fos corrent, la gent se’n separaria. Prendre-la com a model a pesar de la hipèrbole del gran poeta és impossible. Aquil·les formà part d’una altra família de la mateixa època. En alguns moments demostrà tenir una guspira de pietat, però en la guerra fou d’una duresa inexorable, terrible. Travessà Hèctor amb una llança i el féu arrossegar, tres vegades seguides, al voltant de Troia. Homer diu, prudent: «Aquil·les hauria estat una bona persona, i el seu més gran desig hauria estat viure al costat del seu pare, i compartir-hi la pau dels seus regnes: els déus, però, disposaren una altra cosa».  Ja!  Els déus!  Obscur problema… ! De vegades, Homer afirma que els déus, i Júpiter concretament, tenen compassió dels homes. Altres vegades afirma que els déus, sempre ben disposats respecte als homes, no poden res si els homes tenen el fat en contra.  I què és el fat?  És l’esperit del mal?  És el dimoni?  Segons els escoliastes, els déus sempre juguen a la de guanyar, i això a la llarga fatiga. Què és el mal? Sobre aquest important afer tenim poques notícies, i les últimes que en tenim provenen de Sant Agustí —home moreno i nerviós— que digué «que cal que el mal existeixi, perquè sigui sentit el desig del bé». Consolació mediocre!  Miserables problemes!

.

Els grecs antics fabulejaren copiosament sobre aquestes famílies mítiques tan poc recomanables i escriviren tragèdies sobre els seus problemes. Aquestes baluernes es representaven en amfiteatres assolellats, davant el mar, entre oliveres, davant grans multituds. Els esdeveniments més monstruosos, les situacions més terribles, passaren per davant dels seus ulls impressionats mentre anaven menjant fiques seques, unes olives, crostons de pa i una ceba. Aristòtil es cregué obligat a formular en la «Poètica» (encara que molt vagament) la teoria de les catarsis —la teoria del millorament de l’home per l’espectacle del mal, la vivacitat de la compassió pels efectes del terror. Aquesta teoria ha fet gemegar molt les premses, ha produït, almenys, tretze o catorze grans interpretacions. És possible de creure-hi? ¿És alguna cosá més que una especulació de l’humanisme més o menys acadèmic? A la llum dels esdeveniments de la nostra època —que és com totes les èpoques— ho sembla. 

Jacob Burckhardt

.

Divago per la ciutat d’Atenes. Alterno les meves passejades sense objecte amb la lectura de llibres i papers. Confesso la meva fascinació pels vells volums de la «Història de la cultura grega» de Jacob Burckhardt. Després de la seva lectura és impossible de creure en una Grècia de color de rosa. «El poble grec —diu Burckhardt— és el que s’ha fet més mal a ell mateix.» Impressionant judici!

[…]

.

.

Josep Pla

Les escales de llevant

.

.

Josep Pla

Obres completes. Volum 13[…]

Edicions Destino. Barcelona, 1982

ISBN: 8423305457

.

.

.

.

.

Josep Pla a Ítaca

.

.

..

.

PORT-WATTY (ÍTACA) I PATRES, DIVENDRES, 30 [DE MARÇ DE 1956]

.

[…]

Josep Pla i Casadevall (1897 - 1981)

Ítaca és una illa muntanyosa, de pocs arbres, coberta de mates i arbustos baixos. La solitud i la llunyania hi són inoblidables. ¿Fóu Ítaca l’illa d’Ulisses? Amb l’Odissea a la mà la posició afirmativa sembla versemblant. A primers d’aquest segle, discutiren la qüestió dos grans erudits del món homèric; el professor francès Víctor Bérard i el professor alemany Dörpfeld. Segons el primer erudit, l’illa d’Ulisses és Ítaca; segons l’alemany, és Leucas, que es troba en aquest espai, és més acostada al continent i és més gran i més rica que la primera. Bérard dedicà una gran part de la seva vida a demostrar que l’Odissea és un poema geogràfic d’una admirable precisió, atès que el poema fou elaborat, probablement, en una o altra ciutat de l’Àsia Menor, poblada per una societat molt evolucionada , utilitzant textos provinents de navegants anteriors al món homèric, segurament fenicis. Féu una obra consederable, d’accés agradabilíssim, plena de punts de vista fascinadors per a totes les persones que ens agrada el mar.  Ara:  si aquesta obra és absolutament convincent, no tinc pas coneixements per a afirmar-ho. Dörpfeld, que es mantingué dintre els camins donats per Wolf i els romàntics, formulà grans dubtes sobre l’existència del poeta i tractà de demostrar que l’inici de la Ilíada i de l’Odissea fou la poesia popular. Localitza la vitalitat poemàtica de l’Odissea a l’illa de Leucas. Però és el cas que ni a l’illa d’Ítaca ni a la de Leucas no s’ha trobat, fins ara, cap vestigi  més o menys relacionable amb les meravelloses i precises descripcions del gran poeta.

[…]

.

Josep Pla

Cabotatge Mediterrani

.

.

Victor Bérard (1864 - 1931)

Wilhelm Dörpfeld (1853 – 1940)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Les phéniciens et l'Odyssée - Bérard

Alt - Ithaka - Dôrpfeld

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Índex del capítol del llibre de Bérard dedicat a Ítaca

.

.

Josep Pla

Pàgines selectes 3

Cabotatge mediterrani

Edicions Destino. Barcelona, 1991

isbn 8423320510

.

.

.

Josep Pla i les hecatombes, en ocasió de la primera traducció de l’Odissea per Carles Riba

.
.

.
.

Després de llegir la meravellosa traducció de l’Odissea que ha fet Carles Riba, el que es troba més a faltar, en l’aire d’aquesta costa, és l’olor de carn a la brasa que les hecatombes de bous i vedells expandien, a l’època homèrica, pel litoral del paganisme. Aquest perfum fa somniar. L’olor de pinassa és realment agradable. L’olor de marisc és més intensa que sòlida. L’olor de vent de garbí, tan salada, passa. Hi falta, tocat per tot això, la puixant, sòlida, mascla olor de les cuixes de bou a la brasa. Amb aquest suplement de perfum, el país seria complet, sensacional.

Josep Pla.
El quadern gris. – 6 d’agost de 1918 –

.

.

.

Traducció de l’Odissea per Carles Riba a la que es refereix Pla. Es tracta de la primera traducció que Riba feu de l’Odissea, l’any 1918:

.

.

 

.
.

Primera traducció de L’Odissea, per Carles Riba. Editorial Catalana, 1918.

Ja el Sol es llançava amunt, jaquint el freu delitós
devés el cel tot de bronze, per tal de fer llum als eterns
i als humans moridors damunt el terròs que lleva l’espelta,
quan ells a Pilos, ciutat de Neleu ben bastida, arribaren:
i el poble s’estava a la vora del mar, oferint sacrificis
de braus tots negres al déu Somovedor, cabell-blau.
Hi havia nou colles, i en cadascuna hi havia
cinc-cents asseguts, i davant tenien, per colla, nou braus.
Tot just havien tastat les entranyes i estaven cremant
les cuixes pel déu sobre l’ara, que ja els Itaquesos venien
de dret cap a terra, i plegaren el drap de la nau ben igual
bissat amunt, i ancoraren, i els homes llavors ne sortiren.

.
L’Odissea– Cant III
Traducció de Carles Riba (1918)

.

.

.

.

Josep Pla i l’anatomia clàssica femenina

.

.

.

S’ha discutit el color dels ulls d’Helena —verds, blaus?—, la lluminositat del front de Nausica, el nas de Cleopatra, el rosat de les galtes de la Margarida del “Faust” de Goethe…, però no tenim la més petita notícia sobre les seves cames.

.

Josep Pla

Revolució en les extremitats humanes

.

.

.

Josep Pla. Revolució en les extremitats humanes.

Obra Completa. volum XXXVI.

Ed. Destino. Barcelona, 1979.

.

.

.