El retorn, fantasiós anar i venir dels somnis. Calipso i Ulisses a «Torna i pren-me», de Kikí Dimulà

.

.

TORNA

. Torna sovint i pren-me,
sensació estimada, torna i pren-me—
quan del cos la memòria es desperta
i un vell desig novament passa per la sang;
quan recorden els llavis i la pell
i les mans senten com si tornessin a tocar.
.
Torna sovint i pren-me, en ser de nit,
quan recorden els llavis i la pell…
.
Konstandinos P. Kavafis
Traducció de Joan Ferraté
.
.
.
.
.

.

«Torna i pren-me»
.
No és el son. És el vent
favorable qui porta els somnis
.
el vent que van enviar els déus
per enfonsar la calma,
per encadenar la tempesta
i que el comiat d’Ulisses de Calipso
salpés ràpid i sense entrebancs
.
a ella, li van anunciar amb to sever
«Ja n’hi prou.
Fa set anys que el retens presoner
a la cova del teu amor.
Un temps massa llarg que cansa
el possible i l’impossible.»
.
Calipso va cedir,
però dins del seu lament.
La sentia gemegar aquell culpable,
el vent favorable dels comiats,
una tempestuosa culpabilitat l’asfixiava
.
no et turmentis,
li va prometre, armaré somnis
pel furtiu retorn d’Ulisses al teu costat,
te’l portaran als vespres,
a trenc d’alba te l’arrabassaran.
.
Des d’aleshores s’acordà tàcitament
amb aquest mitjà
o sigui, a través dels remordiments de la realitat
que també els nostres somnis
se servissin d’aquest anar i venir
.
Existeix de veritat el retorn?
.
Un desig secundari.
Prioritari
que sigui cert
aquest fantasiós anar i venir
dels somnis.
.
Kikí Dimulà
Ens hem traslladat al costat
Μεταφερθήκαμε παραπλεύρως
Traducció de Joaquim Gestí
.
.
.
.
.

Επέστρεφε και παίρνε με
.
Όχι ο ύπνος. Ο ούριος άνεμος
φέρνει τα όνειρα
.
αυτός που έστειλαν οι θεοί
να βυθίσει την άπνοια
ν’ αλυσοδέσει τη φουρτούνα
ώστε ταχύς και ανεμπόδιστος
να πλεύσει ο χωρισμός του Οδυσσέα
από την Καλυψώ
.
σε κείνην δέ αυστηρά διεμήνυσαν
“Φτάνει.
Έτη επτά τον κράτησες αιχμάλωτο
στου έρωτά σου τη σπηλιά.
Διάστημα μεγάλο που κουράζει
και το εφικτό και το ανέφικτο.”
.
Υπέκυψε η Καλυψώ
αλλά εντός της θρήνος.
Άκουγε κείνος ο φταίχτης
ο ούριος για τους χωρισμούς άνεμος
τον έζωσε μια θυελλώδης ενοχή
.
μη δέρνεσαι
θα ναυπηγήσω όνειρα της έταξε
για την παράνομη επιστροφή του Οδυσσέα κοντά σου
νύχτα θα σου τον φέρνουνε
αφώτηγο θα σου τονε στερούν.
.
Από τότε σιωπηρά καθιερώθηκε
με αυτό το μέσον
μέσω δηλαδή των τύψεων της πραγματικότητας
να εξυπηρετούνται πέρα δώθε
και τα δικά μας όνειρα.
.
Αληθεύει άραγε η επιστροφή;
.
Δευτερεύων πόθος.
Προέχει
αυτό το ονειρώδες πηγαινέλα
των ονείρων ν’ αληθεύει.
.
.

 

 

Kikí Dimulà (Atenes, 1931)

. .

«[Kiki Dimoula] reste en équilibre sur le fil tendu qu’est la langue. Comme les funambules avec leur balancier, Dimoula se sert des mots pour tenir debout sur le fil. Acrobate, elle jette les mots en l’air, la tête en bas, plusieurs à la fois, (le public retient son souffle), et les rattrape au dernier moment… Elle change l’identité des mots, les adjectifs deviennent verbes, les noms adverbes. Anarchiste des mots, elle se venge sur la langue de toute absence, de toute solitude, de toute peur infligée par la vie.» (Nikos Dimou)

«L’unique thème de Dimoula, c’est le passage — progressif ou soudain — de l’être au non-être. Ce passage qui s’appelle temps, usure ou mort.» (Nikos Dimou)

.

 

.

.

.

Κική Δημουλά

Μεταφερθήκαμε παραπλεύρως

Ίκαρος, 2007

ISBN 978-960-8399-53-2

.
.
.

.

Joan Ferraté

Les poesies de C.P. Cavafis

Poesia dels Quaderns Crema, 23

Quaderns Crema. Barcelona, 1987

ISBN: 8485704991

.

.

.

.

 

 

Bertolt Brecht. Els troians també mantingueren el coratge i l’esperança fins al final

.

.

Tanmateix, la caiguda és segura. Allà dalt
als murs, ja començà el lament.
Records i sentiments dels nostres dies ploren.

Konstandinos P. Kavafis
Troians
Traducció de Joan Ferraté.

.

.

.

.

BEI DER LEKTÜRE EINES SPÄTGRIECHISCHEN DICHTERS

 

In den Tagen, als ihr Fall gewiß war —

Auf den Mauern begann schon die Totenklage —

Richteten die Troer Stückchen grade, Stückchen

In den dreifachen Holztoren, Stückchen

Und begannen Mut zu haben und gute Hoffnung.

 

Auch die Troer also

.

Bertolt Brecht

.

.

.

AL LLEGIR UN POETA NEOGREC

.

En aquells dies, quan la seva caiguda era segura –

En els murs ja havien començat  els laments fúnebres –

Els troians inserien estelles, estelles

En els triples portals de fusta, estelles

I començaren a encoratjar-se i esperançar-se.

 

Els troians també, per tant.

.

.

.

Don Antonio [de Villarroel] se despidió de sus hombres el día 8, y hasta ese triste 11 de septiembre llovió sin pausa y sin cesar, día y noche.

Dios mío, qué contraste tras el calor de aquel infernal mes de agosto. Al principio, la lluvia fue un descanso. Nos refrescaba y aliviaba, y después de tantos calores nos sentimos revivir. Con la pólvora mojada, los borbónicos tuvieron que suspender momentáneamente el bombardeo. La parte tétrica era que entre tanto aguacero nuestro entorno de murallas hundidas se convirtió en un paisaje de piedras húmedas, oscuras, embarradas. Puedra y madera mojadas tienden a lo inhóspito.

Las brechas eran majestuosas. Había cinco, la menor de cuarenta metros de ancho y la mayor de sesenta. Sumando los huecos, por su interior podían avanzar hasta 687 hombres de frente […], es decir, más o menos lo que ocuparían dos regimientos en orden de batalla.

Era imposible obturar las brechas. Lanzamos centenares de tablones rectangulares al pie de los huecos. Cada tablón estaba erizado de clavos de un palmo de largo. Nuestros obreros los arrojaban tan lejos como podían, cayeran como cayeran, para no exponerse a la fusilería. Así sembramos los boquetes de pinchos.

.

Albert Sánchez Piñol
Victus. Barcelona 1714

.

.

.

.

La mort d’Aquil·les per la deslleialtat d’Apol·lo. Kavafis

.

.

.

DESLLEIALTAT

.

.

.

sí, celebrem moltes coses d’Homer, però aquesta no l’apro-
­varem pas … ni tampoc el passatge d’Èsquil on Tetis diu
que Apol·lo, cantant a les seves bodes, li anuncià

……………………………………….una feliç fillada,
de vides sense afeccions i prolongades.
I quan ho hagué dit tot, pel meu destí, dels déus
afavorit, cantà el pean, bo i confortant-me.
I jo em pensava que era franca la divina
boca de Febos, bullent d’art profètica.
Però el mateix cantor …
…………………………. …és ell qui assassinà
el meu fill …

Plató, República, 383 a-b

.

.

.

.

Fou quan casaven Tetis amb Peleu
que Apol·lo s’aixecà de l’esplèndida taula
de les bodes i felicità els nuvis
pel brot que sortiria de la seva unió.
Va dir: «Mai no el prendrà cap malaltia
i tindrà vida llarga».—Va dir això,
i Tetis s’alegrà moltíssim, perquè els mots
d’Apol·lo, que era entès en profecies,
li van semblar una garantia pel seu fill.
I quan es va fer gran, Aquil·les, i era
glòria de Tessàlia, la seva gran bellesa,
Tetis es recordava d’allò que va dir el déu.
Van arribar, però, un dia, uns vells amb noves
van contar la mort d’Aquil·les davant Troia.
Tetis s’esquinçà els vestits de porpra
i es treia del damunt, i els va tirar a terra,
els seus anells i braçalets.
I enmig dels seus laments va recordar el passat;
i preguntà que feia, el savi Apol lo,
per on rodava, aquell poeta que tan bé
parlava en els convits, on parava, el profeta,
quan li mataven el seu fill tan jove.
I els vells li van respondre que era el mateix Apol·lo
que, en persona, havia baixat a Troia
i junt amb els troians havia mort Aquil·les.
.

.

.

Konstandinos Kavafis
Trad. Joan Ferraté

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

DESLLEIALTAT

.

.

Quan van casar Tetis amb Peleu,
al  brillant convit  de  noces  s’alçà  Apol·lo,
i va felicitar els casats de nou
pel plançó que neixeria d’aquella unió.
Va dir:  «Mai no el danyarà cap malaltia
i tindrà llarga vida». Quan digué això,
Tetis va alegrar-se molt, que les paraules
d’Apol·lo, savi en profecies,
li  semblaren  com  una  garantia  per  al  seu  fill,
I mentre Aquil·les anava creixent,
i era glòria de Tessàlia la seva bellesa,
Tetis recordava les paraules del déu.
Però un dia van venir uns vells amb notícies,
i anunciaren la mort d’Aquil·les a Troia.
Tetis va trossejar els seus vestits de porpra,
es va treure del damunt i va rebatre,
per terra els braçalets i els anells.
Enmig del plany va recordar-se de coses passades,
i preguntà què feia el savi Apol·lo,
on era el poeta que en el convit
deia coses tan belles, on era el profeta
quan a ella li mataven el fill, en la flor de l’edat.
I els vells li contestaren que Apol·lo
en persona havia devallat a Troia,
i junt amb els Troians havia donat mort a Aquil·les.
.

.

.

Konstandinos P. Kavafis
Trad. Alexis Eudald Solà

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

DESLLEIALTAT

.

.

Tot i que és molt el, que celebrem d’Homer,
no celebrarem, emperò, això…, com tampoc
allò altre d’Èsquil, quan Tetis diu
que, en les seves noces, Apol·lo, cantant, li

… «…augurà una feliç fillada
de llarga vida i inexperta de mals.
I dit que hagué aquest destí meu grat als déus,
entonà el pean i hi vaig trobar conhort.
I jo esperava que l’art màntica bullent
a la boca del déu no fos enganyosa,
però ell mateix, l’himnejador, …
…….  …fou ell qui occí,
ell, el meu fill».

Plató, República, II

.

.

El dia que casaven Tetis amb Peleu
s’aixecà Apol·lo de l’esplèndida taula
de noces, i augurà felicitat als nuvis
pel plançó que havia de brostar de llur unió.
Digué: «Les malalties mai no el tocaran
i tindrà llarga vida.» Quan digué això,
Tetis s’alegrà molt, car la dita
d’Apol·lo, que tenia coneixement profètic,
li semblà una garantia per al seu fill.
I quan es féu gran Aquil·les i era lloada
per tot Tessàlia la seva bellesa,
Tetis de la dita del déu es recordava.
Però un dia arribaren uns vells amb noves
i anunciaren la mort d’Aquil·les a Troia.
I Tetis s’esquinçà els seus vestits de púrpura
i es treia de damunt i tirava per terra
els braçalets i els anells que portava.
I enmig del seu plant recordà el passat
i preguntà què feia el savi Apol·lo,
on parava el poeta que tan bé que sabia
parlar als convits, on parava el profeta
quan el fill li mataven, que era encara tan jove.
I els vells li feren resposta que Apol·lo,
ell mateix en persona havent baixat a Troia,
amb els troians havia occit Aquil·les.
.

.

.

Konstandinos Kavafis
Trad. de Carles Miralles

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Joan Ferraté

Les poesies de C.P. Cavafis

Poesia dels Quaderns Crema, 23

Quaderns Crema. Barcelona, 1987

ISBN: 8485704991

.

.

Konstandinos P. Kavafis

Poemes

Traduïts i anotats per Alexis E. Solà

Clàssics Curial, 1

Curial Edicions Catalanes. Barcelon, 1975

ISBN: 8472560589

.

.

Set poetes neogrecs

Antologia

A cura de Carles Miralles

amb la col·laboració de Montserrat Camps

Les millors obres de la literatura universal – segle XX, 25

Edicions 62. Barcelona, 1988

.

.

.

Dante i la segona Odissea d’Ulisses

.

.

.

Odissea segona i gran,
més gran tal vegada que la primera, però ai!,
sense Homer, sense hexàmetres.
.
Era petit el casal patern,
era petita la seva ciutat natal
i tota la seva Ítaca era petita.
.
[…]
.
I va marxar.
.
A mesura que les ribes d’Ítaca
s’esvaïen gradualment davant seu
i navegava a tota vela cap a ponent,
cap als Íbers, cap a les Columnes d’Hèracles,
—ben lluny del mar Egeu—,
s’adonava que tornava a viure,
que es treia del damunt els lligams
de les coses conegudes i familiars.
I el seu cor aventurer
gaudia fredament, buit d’amor.
.
Konstandinos P. Kavafis
Segona Odissea
Versió d’Eusebi Ayensa
.

.

.

.

………………………….Come, my friends,
‘Tis not too late to seek a newer world.
Push off, and sitting well in order smite
The sounding furrows; for my purpose holds
To sail beyond the sunset, and the baths
Of all western stars, until I die.
It may be that the gulfs will wash us down:
It may be we shall touch the Happy Isles,
And see the great Achilles, whom we knew.
Tho’ much is taken, much abides; and tho’
We are not now that strength which in old days
Moved earth and heaven; that which we are, we are;
One equal temper of heroic hearts,
Made weak by time and fate, but strong in will
To strive, to seek, to find, and not to yield.
.
Alfred Lord Tennyson
Ulysses
.
.

.

.
[…]
Osar o mais:
o além-retorno                    o após: im-
previsto filame na teia de Penélope.
…………………………………………………………….Ousar
desmemoriado de Ítaca              — o
além-memória        — o
revés:         Ítaca ao avesso:
a não-pacificada
vigília do guereiro          — no lugar
de ventura o aventuroso
deslugar       il folle volo.
Tentar o não tentado         —
expatriado esconjuro aos deuses-lares.
[…]
.
Haroldo de Campos
Finismundo
.
.

.

.
[…]

Una observación última. Devotas del mar y de Dante, las dos literaturas de idioma inglés han recibido algún influjo del Ulises dantesco. Eliot (y antes Andrew Lang y antes Longfellow) ha insinuado que de ese arquetipo glorioso procede el admirable Ulysses de Tennyson. No se ha indicado aún, que yo sepa, una afinidad más profunda: la del Ulises infernal con otro capitán desdichado: Ahab de Moby Dick. Éste, como aquél, labra su propia perdición a fuerza de vigilias y de coraje; el argumento general es el mismo, el remate es idéntico, las últimas palabras son casi iguales. Schopenhauer ha escrito que en nuestras vidas nada es involuntario; ambas ficciones, a la luz de ese prodigioso dictamen, son el proceso de  un oculto e intrincado suicidio.
.
Jorge Luis Borges
El último viaje de Ulises
.

.

,

,

,

.

.

[…]…………………………… «Quando
 mi diparti’ da Circe, che sottrasse
me più d’un anno là presso a Gaeta, 
prima che sì Enëa la nomasse, 
né dolcezza di figlio, né la pieta
del vecchio padre, né ‘l debito amore
lo qual dovea Penelopè far lieta, 
vincer potero dentro a me l’ardore
ch’i’ ebbi a divenir del mondo esperto 
e de li vizi umani e del valore; 
ma misi me per l’alto mare aperto 
sol con un legno e con quella compagna 
picciola da la qual non fui diserto. 
L’un lito e l’altro vidi infin la Spagna, 
fin nel Morrocco, e l’isola d’i Sardi, 
e l’altre che quel mare intorno bagna. 
Io e ’ compagni eravam vecchi e tardi 
quando venimmo a quella foce stretta 
dov’ Ercule segnò li suoi riguardi 
acciò che l’uom più oltre non si metta; 
da la man destra mi lasciai Sibilia, 
da l’altra già m’avea lasciata Setta. 
«O frati», dissi «che per cento milia 
perigli siete giunti a l’occidente, 
a questa tanto picciola vigilia 
d’i nostri sensi ch’è del rimanente
non vogliate negar l’esperienza,
di retro al sol, del mondo sanza gente.
Considerate la vostra semenza:
fatti non foste a viver come bruti,
ma per seguir virtute e conoscenza».
Li miei compagni fec’ io sì aguti,
con questa orazion picciola, al cammino,
che a pena poscia li avrei ritenuti;
e volta nostra poppa nel mattino,
de remi facemmo ali al folle volo,
sempre acquistando dal lato mancino.
Tutte le stelle già de l’altro polo
vedea la notte, e ‘l nostro tanto basso,
che non surgëa fuor del marin suolo.
Cinque volte racceso e tante casso
lo lume era di sotto da la luna,
poi che ’ntrati eravam ne l’alto passo,
quando n’apparve una montagna, bruna
per la distanza, e parvemi alta tanto
quanto veduta non avëa alcuna.
Noi ci allegrammo, e tosto tornò in pianto;
ché de la nova terra un turbo nacque
e percosse del legno il primo canto.
.
Tre volte il fé girar con tutte l’acque;
a la quarta levar la poppa in suso
e la prora ire in giù, com’ altrui piacque,
.
infin che ’l mar fu sovra noi richiuso».
.

Dante Alighieri
Divina Commedia. Inferno XXVI.

.

.

.

[…] …………………………….«Quan
vaig deixar Circe, que em va retenir
més d’un any per allà prop de Gaeta,
abans que Eneas li donés el nom,
ni la dolçor del fill, ni la pietat
pel meu vell pare, ni l’amor degut,
que hauria fet Penèlope contenta,
no van poder vèncer en mi l’ardor
que tenia de fer-me expert del món
i dels valors i vicis dels humans;
i vaig entrar en l’alta mar oberta
sol amb la nau i aquella companyia
petita que mai no m’havia deixat.
Vaig veure els dos litorals fins a Espanya,
fins al Marroc i a l’illa de Sardenya,
i les altres que banya aquesta mar.
Jo i els companys érem ja vells i lents
quan arribàrem a aquell pas estret
on Hèrcules deixà els seus dos senyals
perquè els homes no vagen més enllà;
a mà dreta vàrem deixar Sevilla,
i a l’altra mà havíem deixat Ceuta.
‘Oh germans’, els vaig dir, ‘que per cent mil
perills heu arribat a l’occident,
a aquesta breu vigília dels sentits
que encara ens queda per aprofitar
no li vulgueu negar l’experiència
del món sense habitants, seguint el sol.
Recordeu la llavor d’on heu eixit:
no vau ser fets per viure com les bèsties,
sinó adquirint virtut i coneixença.’
Vaig donar als companys tan gran desig
de fer camí, amb aquest petit discurs,
que a penes si els podia retenir;
i, amb la popa girada a l’orient,
dels rems vam fer ales per a un vol boig,
sempre guanyant camí cap a l’esquerra.
A la nit veia totes les estrelles
de l’altre pol, i el nostre era tan baix
que no s’alçava ja del sòl del mar.
Cinc voltes s’encengué i cinc s’apagà
la llum que es veu per sota de la lluna
després de travessar el pas terrible,
quan va sorgir una muntanya, bruna
per la distància, i em semblà tan alta
com no n’havia vista mai cap altra.
La nostra joia aviat es tornà plor:
de la nova terra nasqué un gran vent
que va envestir el vaixell per davant.
.
El féu girar tres voltes amb les aigües;
a la quarta, la popa es va aixecar
i la proa baixà, com volgué un altre,
.
fins que damunt nostre es tancà la mar».
.

Versió de Joan F. Mira

.

.

..

.

Konstandinos Kavafis

Esborranys i poemes inacabats

Pròleg, traducció i notes d’Eusebi Ayensa

Jardins de Samarcanda

Cafè Central / Eumo Ediorial. Vic, 2011

ISBN: 9788497663977

.

.

.

The works of

Alfred Lord Tennyson

Wordsworth Poetry Library

Wordsworth Editions Limited. London, 2008

ISBN: 9781853264146

.

.

.

Haroldo de Campos

Crisantiempo (inclou finismundo).

Traducción y prólogo.

de Andrés Sánches Robayna

Acantilado, 127

Quaderns Crema. Barcelona, 2006

ISBN: 9788496489448

.

.

.

Jorge Luis Borges

Obras completas – 3 (1975 – 1985)

Emecé Editores.

Buenos Aires, Argentina, 2005

ISBN: 9789500426473

.

.

.

Dante Alighieri

Divina Comèdia

Versió de Joan F. Mira

Proa. Barcelona, 2000

ISBN: 9788484370024

.

.

.

Cavafis: “Marxa nocturna de Príam”

MARXA NOCTURNA DE PRÍAM

 

Dolor a Ílion i lamentació.

La terra

de Troia en amarg desesper enyora

i plora el gran Hèctor el Priamida.

 

El plany clamorós, feixuc ressona.

Ni una ànima

queda a Troia no portant dol,

la memòria de n’Hèctor oblidant.

 

Però és va, inútil

massa

plany en una ciutat turmentada;

el destí hostil fa el sord.

 

En Príam odiant les coses inútils,

or

treu del tresor; afegeix

calderons, estores, i capots; i a més

 

túniques, trípodes, de vels un munt

brillant,

i tota altre cosa que considera convenient,

i damunt el seu carro ho acaramulla.

 

Vol amb rescat, del ferotge

enemic

el cos del seu fill recobrar,

i amb august funeral honorar.

 

Parteix en la nit silenciosa.

Parla

poc. Un únic pensament té ara

que veloç, veloç corri el seu carro.

 

S’allarga el camí tenebrós.

Ferestament

el vent gemega i plora.

Un corb funest de lluny gralla.

 

Aquí, de ca se sent un lladruc;

allà,

com un xiuxiueig passa àgil una llebre.

El rei esperoneja, esperoneja els cavalls.

 

De la plana es desperten ombres

sinistres,

i es demanen cap a què amb tanta pressa

vola el Dardanida cap als vaixells

 

d’assassins argius, i d’aqueus

rudes.

Però el rei a aquestes coses no posa esment;

basta que el seu carro veloç, veloç corri.

 

C. Cavafis (1893)

Traducció de Antoni Avellà Mestre

i Bartomeu Garcés i Ferrà.

 

C. Cavafis

Poemes ocults, renegats i incomplets.

Traduïts del grec per:

Antoni Avellà Mestre

Bartomeu Garcés i Ferrà.

Lleonard Muntaner, Editor.

Palma de Mallorca, 1998.

ISBN: 9788488946638

 

 

Els cavalls d’Aquil·les ploren Patrocle

.
.
.
.

.

ELS CAVALLS PLOREN LA MORT DE PATROCLE

D’esta faisó lliuraven batalla i l’estrèpit del ferre

cel de bronze amunt per l’aire escarit se’n pujava.

En l’endemig els cavalls del Pelida, posats part defora

de la batalla, ploraven d’ençà que l’auriga veieren

sobre la pols abatut per Hèctor mataire de tropes.

Automedont, fill fort de Diores, prou que els urgia,

bo i aplicant-los la tralla sovint, adés repetint-los

moltes paraules manyagues i adés en gran nombre les dures.

Tant refusaven d’anar novament vers les naus per la banda

de l’Hel·lespont espaiós com per entre els aqueus vers la lluita,

ans, com l’estela, que un home ha erigit a un mort o difunta

sobre un sepulcre, es manté incommovible, d’aquesta manera

sense fer un pas, enganxats al bell carro, els corsers romanien,

mentre llurs caps es fixaven a terra i feien escórrer

ulls avall un plor xardorós fins al sòl, lamentant-se

per la planyença de llur conductor i ensutzant llur crinera,

que pel collar, de cada costat, prop del jou queia flonja.

Se’n compadí el fill de Cronos veient com estavent planyent-se.

Va brandar la testa i dintre el seu ànim va dir-se:

«Ah malaurats, per què al rei Peleu, un mortal, vaig donar-vos

quan no podeu envellir-vos vosaltres i sou imperibles?

Per a lliurar-vos com presa al dolor entre els humans miserables?

D’entre tot el que es mou i respira sobre la terra

res no hi ha que sigui més miserable que l’home.

Hèctor, fill de Príam, però, no podrà conduir-vos,

ni vosaltres ni el carro obrat, no vull tolerar-ho.

No n’hi ha prou que tingui les armes i tant se’n gloriï?

Jo us infondré al genolls i al cor l’ardor perquè estalvi

Automedont als navilis balmats dugueu de la lluita,

car als troians l’honor d’occir atorgaré una altra volta

fins al moment que a les naus de trasts ben guarnides arribin,

fins que es pongui el sol i vingui l’ombra sagrada.»

Ilíada, XVII, 424-455.

Traducció de Miquel Peix

.

.
.
.

Homer. La Ilíada.

Traducció poètica de Miquel Peix

Editorial Alpha. Barcelona, 1978

ISBN: 8472251195

.
.

.

.
.

.

ELS CAVALLS D’AQUIL·LES

Quan van veure Patrocle occit, que tan

valent havia estat, i fort i jove,

es van posar a plorar, els cavalls d’Aquil·les;

es va indignar, la seva condició immortal,

davant de l’obra de la mort que veien.

Van moure el cap i van fer anar la crinera a una banda i l’altra,

van batre el sòl amb els seus cascos, i van plànyer

Patrocle, a qui sentien exterminat—inànime—

ara una carn abjecta—l’esperit dissipat—

sense defensa—sense buf—

cap a l’immens No-res tornat des de la vida.

Dels seus cavalls va veure Zeus les llàgrimes,

i se’n va doldre. «A la boda de Peleu»,

va dir, «hauria hagut d’obrar amb més seny,

hauria estat millor que no us hagués donat,

desgraciats cavalls! Què hi feu, allí,

entre la pobra humanitat, que és la joguina del destí.

Vosaltres, que no aguaiteu la mort ni la vellesa,

hi patiu massa, enmig del temps. En els seus tràngols

l’home us ha embolicat».—Amb tot, les seves llàgrimes

davant la mort irrevocable

vessant seguien, els dos nobles animals.

.

C.P. Cavafis

Traducció de Joan Ferraté

.

.
.
.

Joan Ferraté.

Les poesies de C.P. Cavafis

Quaderns Crema. Barcelona, 1999.

ISBN: 9788485704996

.

.

.