Alba i José Emilio, a la riba de l’Escamandre, amb Helena, o no…

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.
Helena
.
Salió del huevo con cuerpo de mujer y gracia de ave.
Por cada uno de sus poros cantaban la vida y la hermosura de sus triunfos y sus goces.
En el fondo de sus ojos claros, esperaba una montaña de guerreros muertos.
.
Alba Omil
Con fondo de jazz

.

.

.

.

.

..

.

.

.

.

.

.

.

Orillas del Escamandro
.
Atravesaron en hondas naves el mar. Desembarcaron a orillas del Escamandro y durante diez años mantuvieron el sitio de la ciudad. Tras miles de combates y muertes penetraron en Troya mediante un ardid y la tomaron a sangre y fuego. Buscaron por todas partes a Helena. Al no encontrarla comprendieron que la causante de la guerra sólo había existido en la imaginación de un poeta ciego.
.
José Emilio Pacheco
La sangre de Medusa y otros cuentos marginales

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

 

L’Helena (Goldberg) de Peter Meinke

.

.

.

Helen

.

Un escultor guillat en el nostre parc
hi ha representat, en bronze modelat,
la vella història de Leda i el cigne.
Allí, els arbres són frescos i foscos
i la gent pot seure i contemplar
les mil i una formes que l’amor pot adoptar.
.
I en la base de ciment, entre
les acalorades figures i la fresca gespa,
hi ha gargotejat en lletra entenedorament obscena
Helen Goldberg es al putu cul.
.
Ah, Helen Goldberg, el teu amant mortal
ha resultat fals i, pitjor encara,
analfabet. Digue’m, voletejava
com un cigne sobre la teva faldilla tremolosa
en un esclat de llum i ombra,
o vàreu ser sorpresos per una dutxa
d’or, llampant com El Dorado,
quan us deixàveu anar?
.
Si bé, segurament, et vares canviar el xiclet d’una banda
a l’altra mentre ell tenia problemes
amb els seus pantalons arrapats (no els teus)
i tu esperaves que després et donés una volta
en la seva bici—i, de fet, l’amor és una bombolla
que explota com un xiclet entre femenines dents.
.
Hi ha d’haver un missatge aquí, i, en canvi,
em jugaria el que fos
que no va haver-hi cigne en aquells temps, tampoc,
només una història que la Leda de cabells castanys
es va inventar per explicar a sa mare
per què arribava tard un altre cop,
i la seva estimada filla no va sortir d’un ou,
sino que va néixer de la mateixa poc elegant manera
que la Helen Goldberg, els pits punxeguts
i el caminar remena-cul de la qual
causava estralls a tot el 77th Street West,
Troy 23, New York.

.

Peter Meinke
Liquid Papers and Selected Poems

.

Peter Meinke (Flatbush, Brooklin, NY, 1932)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Helen
.

A mad sculptor in our park
has fashioned there, in writhing bronze,
the old story of Leda and the swan.
There, the trees are cool and dark
and men may sit and contemplate
the myriad forms that love can take.
.
And on the cement pedestal, between
the burning figures and the cool grass,
is scrawled in printing recognizably obscene,
Helen Goldberg is a good peece of ass.
.
Ah, Helen Goldberg, your mortal lover
has proved false, and, what is worse,
illiterate. Tell me, did he hover
swanlike above your trembling skirts
in a burst of light and shadow,
or were you surprised by a shower of gold,
shining like El Dorado
in your surrendering hour?
.
But probably you shifted your gum from one side
to the other while he had trouble
with his skin-tight pants (not yours)
and you hoped later he’d give you a ride
on his cycle—and anyway love’s a bubble
that bursts like gum in feminine jaws.
.
There should be a moral here, and yet
I’d be willing to bet
there was no swan back then, either,
just a story that brown-haired Leda
made up for her mother to explain
why she was late again,
and her lovely daughter didn’t hatch from an egg
but was born in the same inelegant way
as Helen Golberg, whose pointed breasts
and bottom-twitching walk
devastated all of 77th Street West,
Troy 23, New York.
.

Peter Meinke
Liquid Papers and Selected Poems

.

.

.

Borges: «The borgh brittened and brent to brondes and askes…»; i Rossetti, i Yeats, …

.

.

.

.

I

.

Sithen the sege and the assaut was sesed at Troye,

The borgh brittened and brent to brondes and askes,

The tulk that the trammes of tresoun there wrought

Was tried for his tricherie, the trewest on erthe.

Hit was Ennias the athel and his highe kynde

That sithen depreced provinces, and patrounes bicome

Welneghe of al the wele in the West Iles :

.

Gawain and the Grene Knight

.

.

.

.

I

.

Once the siege and assault of Troy had ceased,

with the city a smoke-heap of cinders and ash,

the traitor who contrived such betrayal there

was tried for his treachery, the truest on earth;

so Aeneas, it was, with his noble warriors

went conquering abroad, laying claim to the crowns 

of the wealthiest kingdoms in the western world.

.

Sir Gawain and the Green Knight

Traducció en vers de Simon Armitage

.

.

.

.

.

Los cuatro ciclos

J. L. Borges, “Los cuatro ciclos” [1972].

 

Cuatro son las historias. Una, la más antigua, es la de una fuerte ciudad que cercan y defienden hombres valientes. Los defensores saben que la ciudad será entregada al hierro y al fuego y que su batalla es inútil; el más famoso de los agresores, Aquiles, sabe que su destino es morir antes de la victoria. Los siglos fueron agregando elementos de magia. Se dijo que Helena de Troya, por la cual los ejércitos murieron, era una hermosa nube, una sombra; se dijo que el gran caballo hueco en el que se ocultaron los griegos era también una apariencia. Homero no habrá sido el primer poeta que refirió la fábula; alguien, en el siglo catorce, dejó esta línea que anda por mi memoria: The borgh brittened and brent to brondes and askes. Dante Gabriel Rossetti imaginaría que la suerte de Troya quedó sellada en aquel instante en que Paris arde en amor de Helena; Yeats elegirá el instante en que se confunden Leda y el cisne que era un dios.

Otra, que se vincula a la primera, es la de un regreso. El de Ulises, que, al cabo de diez años de errar por mares peligrosos y de demorarse en islas de encantamiento, vuelve a su Ítaca; el de las divinidades del Norte que, una vez destruida la tierra, la ven surgir del mar, verde y lúcida, y hallan perdidas en el césped las piezas de ajedrez con que antes jugaron.

La tercera historia es la de una busca. Podemos ver en ella una variación de la forma anterior. Jasón y el Vellocino; los treinta pájaros del persa, que cruzan montañas y mares y ven la cara de su Dios, el Simurgh, que es cada uno de ellos y todos. En el pasado toda empresa era venturosa. Alguien robaba, al fin, las prohibidas manzanas de oro; alguien, al fin, merecía la conquista del Grial. Ahora, la busca está condenada al fracaso. El capitán Ahab da con la ballena y la ballena lo deshace; los héroes de James o de Kafka sólo pueden esperar la derrota. Somos tan pobres de valor y de fe que ya el happy-ending no es otra cosa que un halago industrial. No podemos creer en el cielo, pero sí en el infierno.

La última historia es la del sacrificio de un dios. Attis, en Frigia, se mutila y se mata; Odín, sacrificando a Odín, Él mismo a Sí Mismo, pende del árbol nueve noches enteras y es herido de lanza; Cristo es crucificado por los romanos.

Cuatro son las historias. Durante el tiempo que nos queda seguiremos narrándolas, transformándolas.

.

.

 

‘Helen of Troy’. Dante Gabriel Rossetti. Oil on panel. 1863

..

.

.

.

.

.

.

.

.

 

.

.

.

.

..

.
Leda and the Swan

.
A sudden blow: the great wings beating still
Above the staggering girl, her thighs caressed
By the dark webs, her nape caught in his bill,
He holds her helpless breast upon his breast.

How can those terrified vague fingers push
The feathered glory from her loosening thighs?
And how can body, laid in that white rush,
But feel the strange heart beating where it lies?

A shudder in the loins engenders there
The broken wall, the burning roof and tower
And Agamemnon dead.
………………………………………Being so caught up,
So mastered by the brute blood of the air,
Did she put on his knowledge with his power
Before the indifferent beak could let her drop?

.

W.B. Yeats
.

.
.
.

.

Un cop sobtat: les grans ales agitant-se
sobre la tremolosa noia, les cuixes acaronades
per les fosques palmes, el seu clatell atrapat pel bec,
el seu pit desemparat premut contra el d’ell.
.
¿Com allunyar aquesta glòria emplomallada de les seves cuixes,
que ja s’afluixen, amb aquests dits dèbils i aterrits?
¿I com pot el cos, pres per aquesta blanca empenta,
no sentir contra seu el batec estrany d’aquest cor?
.
Un tremolor en les entranyes hi dóna a llum
la muralla afonada, el teulat i la torre en flames,
i Agamèmnon mort.
……………………………..Així presa,
així dominada per la sang salvatge de l’aire,
¿va rebre d’ell, per la seva força, el seu saber,
abans que el bec indiferent la deixés anar?

 

 

.

.

.

La mitologia de José Saramago

.

.

.

MITOLOGIA

.

José Saramago (Azinhaga, Portugal, 16 de novembre de 1922 – Lanzarote, 18 de juny de 2010)

.

Os deuses, noutros tempos, eram nossos
Porque entre nós amavam. Afrodite
Ao pastor se entregava sob os ramos
Que os ciúmes de Hefesto iludiam.
.
Da plumagem do cisne as mãos de Leda,
O seu peito mortal, o seu regaço,
A semente de Zeus, dóceis, colhiam.
.
Entre o céu e a terra, presidindo
Aos amores de humanos e divinos,
O sorriso de Apolo refulgia.
.
Quando castos os deuses se tornaram,
O grande Pã morreu, e órfãos dele,
Os homens não souberam e pecaream.
.

José Saramago

.

.

.

MITOLOGIA

.

.

Pan amb tres Nimfes (Relleu votiu. Circa 330 aC. Trobat a Megalòpolis o Esparta. Atenes, Museu Arqueològic Nacional, n. 1449)

Els déus, en altres temps, eren nostres
perquè entre nosaltres estimaven. Afrodita
al pastor es lliurava sota les branques
que la gelosia d’Hefest ensarronaven.
.
Del plumatge del cigne a les mans de Leda,
el seu pit mortal, la seva falda,
la llavor de Zeus, dòcils, collien.
.
Entre el cel i la terra, presidint
els amors d’humans i divins,
el somriure d’Apol·lo refulgia.
.
Quan castos els déus es tornaren,
el gran Pan es morí, i orfes d’ell,
els homes no ho saberen i pecaren.
.
.
José Saramago
(traducció de Josep Domènech)
.

.

.

José Saramago
Els poemes possibles
Traducció de Josep Domènech
Edició bilingüe
Col. Poesia, 98
Edicions 62. Barcelona, 2005.
ISBN: 9788429755336

.

.

Himnes Homèrics (Joan Maragall) – XXXIII

.
.
.

.

XXXIII

.

Als Dioscurs

.

Muses dels ulls d’ametlla, canteu als fills de Zeus

Tindàrides, gloriosos infants de Leda, la dels bells turmells:

Càstor, que doma els cavalls, i Policeutes perfet.

Leda, al cim del Taigetos, tant gran, unida d’amor

al Croni, dels núvols senyor, dos fills infantà salvadors

dels homes en terra, i dels ràpids vaixells quan els vents hivernals

somouen el mar implacable. Llavores, els nautes, orant,

invoquen els fills del gran Zeus i els fan sacrificis d’anyells

al cap de la popa. El vent, impetuós, i les ones ja van

submergint el vaixell. Llavores és quan, de sobte, els Dioscurs

amb ales groguengues, se mostren volant per l’èter, i vénen

i posen la pau en els vents i en les blanques onades del mar:

senyal de repòs pel bon mariner, qua al veure’ls s’alegra,

cessant en sa pena i treball. Salut, doncs, Tindàrides

muntats en ràpids corcers! Jo vull recordar’m de vosaltres

i d’un altre cant.

 

Himnes Homèrics

Himne XXXIII

Traducció en vers de Joan Maragall

.

.

.

.

.

.

.

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.

 

 

Himnes Homèrics (Joan Maragall) – XVII

.
.
.

.

XVII

.

Als Dioscurs

Canta, Musa harmoniosa, Càstor i Polideuces,

Tindàrides generats per Zeus Olímpic, que foren

per Leda, la venerable, infantats als cims del Taiget

com fruit del secret amor del Cronion. Salut,

Tindàrides, cavallers de ràpids cavalls!

Himnes Homèrics

Himne XVII

Traducció en vers de Joan Maragall

.

.

.

.

.

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.