Barcino a Gallis petita… Barcelona atacada pels francesos… Poema èpic sobre el setge borbònic de Barcelona del 1706

.

.

Te vull anar dient que Cathalunya,
De ser vn altra Troya, no se allunya.

Anònim
Comparació de Cathalunya ab Troya (1641)

.

.

.

.

INTRODUCCIÓ

.

EL SETGE DE BARCELONA DE 1706

Els antecedents

El setge de Barcelona del 1706 fou un dels episodis cabdals de la guerra de Successió, tant per les circumstàncies en què es produí el fracàs de l’ofensiva borbònica sobre la ciutat com per la treballada victòria austriacista que enfortí els lligams dels catalans amb l’arxiduc Carles. A partir d’aleshores la ciutat comtal es convertì en cort reial fins el 27 de setembre de 1711, dia en què Carles l’abandonà definitivament a fi de substituir el seu germà mort, Josep I, com a emperador del Sacre Imperi Romano-germànic, tot deixant com a regent la seva muller Elisabet Cristina de Brunsvic, que hi romangué fins al 1713.

[…]

Llatí i guerra de successió

Més enllà de l’àmbit religiós, tal com havia succeït durant la guerra dels Segadors, en les tres primeres dècades del segle XVIII la llengua de Roma va servir també per difondre idees i postulats polítics entorn d’esdeveniments del moment, sobretot com a instrument de difusió de l’austriacisme.

[…]

UN POEMA ÈPIC SOBRE EL SETGE DEL 1706:
«BARCINO A GALLIS PETITA»

Un dels testimonis literaris més notables que ens han pervingut sobre el setge de 1706 és el poema èpic Barcino a Gallis petita. Imprès a Barcelona per Rafael Figueró, ha passat, no obstant això, força desapercebut. […]

El cant primer comença amb una declaració d’intencions de l’autor i una invocació a Apol·lo i la Musa, de ressons virgilians (vv. 1-8): Musa mibi carmen praesta (v. 5), i amb un dicere fert animus (v.3) que trobem al vers inicial de les Metamorfosis d’Ovidi. Segueix una descripció de la ciutat de Barcelona (vv. 9-25) que evoca igualment l’Eneida, ja que es refereix a la capital catalana (Vrbs antiqua manet princeps, v.9) i al castell de Montjuïc (quam veteres olim dixere coloni, v.17), amb les mateixes paraules que emprà Virgili per descriure Cartago, la colònia tíria. […]

[…]

El cant segon comença amy una descripció ovidiana de l’esclat de la primavera, en la qual participen el Zèfir, Neptú, les Nereides i Eulàlia, patrona de Barcelona (vv. 1-14); la deessa Tetis, en veure torbar el mar per culpa dels gals, que volen enrunar les muralles de Carles, convoca els déus marins a una assemblea a fi que foragitin els enemics (vv. 15-36). […]

[…]

.

.

.

.

 

CAROLO III HISPANIARVM
AD SCEPTRA NATO,
IAM IAMQVE NACTO HEROI,
TOTIVS EVROPAE EXPECTATIONI,
ET SPECTATIONI, POTENTISSIMO,
SAPIENTISSIMO, INVICTISSIMO, QVIA
CAROLUS, QVIA AVSTRIACVS

D.O.C.

.

Religio, arma ac sapientia inconsussa imperii stant basis ac firmamentum, rex augustissime: religio populos nimirum alligat sceptris; arma obfirmatum rursus arctant vinculum oboedientiae; ferreos sapientia servitii anulos connectit, inaurat, lenit.

[…]

[…] Vsque adeo, o rex sapientissime, ad humanitatem eruduri te oportuit, ut solum ne populis, linguis etiam dominareris.Illas namque oras ad tributum suaviter impellis, unde sermonis varietatem ebiberis. […]

[…]

.

.

A CARLES III, NASCUT
PER AL CEPTRE DE LES ESPANYES,
ADÉS HEROI PROVAT PER A L’ESPERANÇA
I LA CONTEMPLACIÓ D’EUROPA SENCERA,
PODEROSÍSSIM, SAPIENTÍSSIM,
INVICTÍSSIM, PERQUÈ ÉS CARLES,
PERQUÈ ÉS AUSTRÍAC
.
D.O.C.

.

La religió, les armes i la saviesa constitueixen la ferma base i el fonament de l’imperi, rei augustíssim: la religió lliga, sens dubte, els pobles als sobirans; les armes reblen el vincle constant de l’obediència, i la saviesa uneix, enriqueix i mitiga els ferris anells de la submissió.

[…]

[…] Fins a aquest punt ha convingut, rei sapientíssim, que fossis educat per a la cultura, perquè no només coneguéssis els pobles, sinó també les seves llengües. I així sotmets suaument aquelles terres a tribut, per haver-ne après la diversitat dels parlars. […]

[…]

.

.

CANTVS PRIMVS

.

Fulgida quae magnum faciat nunc gloria regem atque triumphales memorat quas Barcino palmas dicere fert animus. Qui flammis omnia lustras, mundi oculus lucisque parens, precor, annue votis. Musa mihi carmen praesta quo fortibus ausis temporis exigui spatio tot plurima dicam, haec licet auratis volitans super aethera pennis nomina Fama canat, quae totum circuit orbem

[…]

Huic Troiae praeerat prorex Vlefelldius Hector, gloria quam belli, quem laudat Martia  virtud. Obiicit ille equites cuncta ad divortia nota ut videant hostes animumque et certa reportent. Haud secus instantes Galli terraque marique captivum regem deiectaque moenia iactant, sese excisuros paucis hinc solibus urbem

[…]

 

CANT PRIMER

.

Resplendent és la gloria que ara farà gran a un rei, i l’esperit em mena a contar les palmes triomfals que Barcelona rememora. A tu que ho il·lumines tot amb les teves flames, ull del món i propagador de la llum, t’ho demano, sigues favorable als meus precs. Musa, inspira’m un poema en el qual pugui explicar amb força gosadia, en poc espai de temps, unes gestes tan grans. Deixa que la Fama, tot volant amb les seves ales daurades per damunt de l’èter, canti aquests noms, ella que recorre tot el món.

[…]

El virrei Uhlefeld, al qual honoren la glòria en la guerra i el valor de Mart, era l’Hèctor que comandava aquesta Troia. Envia genets a totes les cruïlles importants perquè puguin observar els enemics i reportar-ne la intenció i les estratègies. Justament llavors els gals, tot acostant-se per terra i per mar,  ja proclamen captiu el rei i destruïdes les muralles, sense saber que d’ací a pocs dies perdran la ciutat. […]

[…]

.

.

CANTVS SECVNDVS

.

[…]

[…] Insula dives, ubi vasti stat regia  ponti, hic lucus, haec statio divae gratissima Tethi, quae Oceani sceptro et florentibus inclita regnis imperat obtutu populis (ea gloria tanta est). Vt magis obstricta Carolum obsidione teneri senserat, extollens oculos «Pro Iuppiter!», inquit, «quis deus aut nostris sors est contraria votis? Tune mihi Carolum eripies, sors aspera? Quaenam numina recta sinent Gallos regnare superbos imperio in magno missos? Qui legibus orbem subiicient duris populis nec foedera servent. […]

[…]

.

.

CANT SEGON

.

Hi ha una illa opulenta, on s’aixeca el palau de la vasta mar, lloc i emplaçament molt delitós per a la divina Tetis, que, amb el ceptre d’Ocèan i il·lustre entre els regnes que floreixen, exerceix el poder sobre els pobles amb el seu esguard (tan gran és la seva glòria!). Quan Tetis es va assabentar que un setge ben estret retenia Carles, va dir alçant els ulls: «Per Júpiter! ¿Quin déu o quina sort són contraris als nostres desitjos? ¿És que, sort despietada, em prendràs Carles? ¿Quins déus justos permetran que regnin els gals arrogants, que han estat enviats enmig d’un gran imperi? Sotmetran el món amb les seves dures lleis i no respectaran els pactes amb els pobles. […]». […]

[…]

.

.

.

..

Comparació de Catalunya ab Troya
Inclòs a:

La toga, l’espasa i la mitra
Antologia de textos d’història i literatura catalanes del Barroc (1537 – 1709)
Edició a cura de Xavier Baró i Queralt
Duxelm. Barcelona, 2009
ISBN: 9788493693886

.

.

. 

Barcelona, atacada pels francesos

Traducció d’Alejandro Coroleu i Maria Paredes

aetas, 21

adesiara editorial. Martorell, febrer de 2014

ISBN: 9788492405732

.

.

.

 

El valencià Vicent Mariner ens parla d’Homer, el 1620. «In Homeri et linguae graeca laudes oratio»

 

.

.

“… De l’Oceà surten tots els rius, totes les fonts, tots els pous, com proclama una dita antiga. D’Homer, per als savis, neix, si no tota, certament sí la major part del flux de les paraules i del saber. …”

Gravat de la página de títol de “Les Dix Premiers Livres de l’Iliade d’Homère”, de Hugues Salel (1545)

Certament no serà absurd si algú des del començament, per defugir els cants de les sirenes del mel·liflu Homer, es tapa les orelles amb cera o es gira a l’altre cantó, com si pogués eludir completament els seus atractius i dolços encants. Si, en canvi, no intenta defugir-lo ni allunyar-se’n, sinó que avança vers les seves modulacions, serà difícil que no quedi subjecte als seus molts reclams, que pugui esquivar-los i apartar-se’n. Si algú volgués repassar certs escrits il·lustres, molt dignes d’atenció i cura, com si es tractés dels set que són celebrats en boca i paraula de tothom, la poesia d’Homer ocuparia sobre tots ells un lloc preeminent. Crec que, si no se l’haguessin empassat ja amb la boca ben oberta, els savis de l’Antiguitat, i més encara els que són estranys a totes les disciplines, en prendrien a glopades. De l’Oceà surten tots els rius, totes les fonts, tots els pous, com proclama una dita antiga. D’Homer, per als savis, neix, si no tota, certament sí la major part del flux de les paraules i del saber. Ningú dels que, amb meticulosa curiositat, miren d’esbrinar les causes de les coses superiors, ni dels que observen les operacions ocultes de la natura, ni dels que investiguen els decrets i la naturalesa dels costums, ni tan sols dels que malden per parlar i comportar-se com fan els advocats, de pronunciar discursos al fòrum o bé de dir coses trivials i comunes, no va passar de llarg de l’escenari esplèndid d’Homer.

[…] Les faules d’Homer no es fingeixen primordialment per a la facècia i el riure subtil, sinó que són ficcions amb coneixements nobles i un embolcall diví. Certament, el propi Homer va crear-ne algunes per proposar-nos idees i fer-nos-en rebutjar, en canvi altres faules estan formades, amb la mateixa fi­nalitat, mitjançant al·legories pròpiament dites. Moltes coses van ser ideades i planejades pels antics, però en la poesia d’Homer foren introduïdes de mane­ra més convenient i útil. L’al·legoria d’aquelles faules no es refereix només als fets troians, tot i que d’aquesta manera van ser conservades des del seu inici pels que les van embellir amb un encobriment obscur: al cap i a la fi, aquest pare de tot saber no es complaïa només amb faules. Certament, la meditació i l’estudi verídic són un saber, i Homer és un savi. Però no solament per això Homer és un savi, sinó perquè escriu per seduir i atreure molts lectors, in­tercalant les faules i entrellaçant-les en la seva poesia, com un arquitecte, de manera que puguin captar el que revela, i enllepoleix i encisa amb les seves subtileses, per dir-ho així, tots els que dubten amb ànim mandrós de l’ele­gància i la brillantor de la filosofia. Altres vegades, tastant la melosa dolçor de la veritat, per deixar que els savis avancin i en un altre lloc la trobin amb di­ligent recerca, demostra també tanta habilitat en la composició versemblant de les faules, que, per aquest motiu, als àvids de coneixement i als amants del saber els explica fàcilment altres menes de discurs.

Homer té una cosa digna d’admiració: tot i que és pròdig en faules, no se l’evita ni se’l defuig, ans tothom l’aprecia de tot cor, i els que asseguren que el segueixen amb aversió, tanmateix no neguen que s’hi interessen i que els commou; i els que l’allunyen i se n’aparten, hi retornen amb afany. S’assem­blen a aquell escita que, com diu un proverbi popular, en presència dels grecs va rebutjar un cavall que desprenia un alè noble, però quan els grecs se’n van anar l’escita, com era costum en ell, es va enfilar al cavall que poc abans havia menystingut. Si els que gaudeixen d’aquest poema declaren que és una obra molt útil i adequada, ningú no negarà que la poesia d’Homer és la més útil i distingida de totes […].

[…]

[…] la Ilíada és més seriosa i viril i augmenta en sublimitat, perquè abunda en gestes heroiques. L’Odis­sea, en canvi, és moral, tal com en ella mateixa està escrit molt clarament. El vigor i la força d’Homer no s’han de conèixer i aprendre tant a la Ilíada com a l‘Odissea. En aquesta són molt més nombroses les ocasions i els temes per a exhibir elegància i abundància retòriques; allà el tema és més baix; la fina­litat i l’argument de tot el llibre són més eixorcs. Però el poeta va poder cre­ar un llibre tan important i de tanta qualitat, mostrar que abundava en bagatge i inspiració i que estava completament inflamat d’un esperit ambiciós però ple d’honors, quan se li va presentar l’ocasió. Per això anomenà aquell llibre a partir de la singular persona d’Ulisses, mostrant implícitament que en el títol hi falta una part molt important del tema, com si en l’Odissea di­gués coses singulars, quan en realitat —d’acord amb el seu propi mètode— va trenar moltes altres coses. L’altre llibre, en canvi, el va anomenar, més ge­nèricament, Ilíada, no a partir d’una persona concreta, perquè si no en diria Achillea o alguna cosa semblant, ni a partir dels mateixos ilíades, com és na­tural en qui només tracti els mals dels ilíades i descrigui els seus desastres, sinó perquè faci conèixer els infortunis que s’esdevingueren a Ílion o les des­fetes troianes. Encara que alguns s’esforcen en mostrar que tota aquesta po­esia s’anomena Ilíada a partir de la persona que, sobretot, va patir aquelles coses tan horribles, és a dir, el poble ilíada.

.

Vicent Mariner
In Homeri et linguae graeca laudes oratio (1620)
Traducció al català d’Alejandro Coroleu

.

.

.

Vicent Mariner (València, darrer terç s.XVI-Madrid, 1642), hel·lenista, format a la Universitat de València (on possiblement va ser deixeble de Pere Joan Núñez, a qui elogia a In priscos et celebres Valentinae urbis poetas), estigué vinculat durant la primera dècada del segle XVII a l’activitat cultural valenciana. Al voltant de 1612 inicià la seva estada a Madrid, com a preceptor i bibliotecari de diversos membres de la família Sandoval, i en aquesta ciutat va entrar en relació amb Lope de Vega i Quevedo. El 1633 és nomenat bibliotecari dels manuscrits grecs de l’Escorial. Estigué ben connectat amb els hel.lenistes europeus, ja que conservem el seu epistolari amb Daniel Heinsius, Errijck de Put (Erycius Puteanus), Andrea Escoto, Frédéric Moreau i, entre altres, Denis Petau (Dionisio Petavio). Els prolegòmens a diverses edicions valencianes demostren que mai no es va deslligar totalment de la seva ciutat natal. De fet, signa totes les seves obres com “Vicenti Marinerii Valentini”. 
Va traduir al llatí les Olympias (1617) i les Pythias, Nemeas i Isthmias (1618) de Píndar, amb diversos escolis; set tragèdies de Sòfocles (1619) i set d’Eurípides (1624), amb diversos escolis; Apol·loni de Rodes, amb escolis (1621); Teòcrit (1625) i Hesíode (1625), amb els comentaris de Tzetzé; i laIl·líada i l’Odissea (1623) amb els comentaris a Homer d’Eustaci (1623), Didimi (1624), Tzetzé i Porfiri (1625). També tradueix al llatí l’obra poètica d’Ausiàs March (1633) i la Fábula de Faetón del Conde de Villamediana. Va traduir al castellà diversos tractats aristotèlics, entre els quals la Poètica i la Retòrica (1630), i la història d’Alexandre Magne d’Arrià de Nicomèdia (1633). És autor també d’una elegia In priscos et celebres Valentinae urbis poetas(1633) i de diversos epigrames, epitalamis i panegírics en llatí i en grec.

Font de la nota biogràfica: Projecte mimesi

..

.

.

.

Non absurdum quidem fortasse erit, si quis ut iam a principio mellifluis Homeri sirenum cantibus prorsus abstineat, aut cera aures illinit et obturat aut in alteram praesertim viam se convertit, ut si illarum delenimenta dulcesque illecebras effugere penitus posset. Si vero se ab illis abstinere et avocare non nititur, sed potius ad divina illarum modulamina progreditur, non quidem existimo neque facile vel si multis vinculorum nexibus cohibeatur, illum eas posse praeterire, neque, si evaserit vitaveritque illas, id iucundum et gratum sibi posse videri. Si enim quodammodo veluti spectacula, qualia illa septem quae omnium ore et sermone celebrantur, ita aliquis etiam quaedam egregia scripta, animadversione et cura praecipue dignissima, inter illa quidem recensere voluerit, maxime Homerica poesis in ipsis primum locum obtineret; quam non arbitror, si aliquis ex antiquis sapientibus plenisfaucibus non devoraverit et praecipue hi qui extra scientias omnes etiam exteri et stolidi sunt, variis haustibus non desumpserint. Ex Oceano enim omnia flumina, fontes omnes, omnes putei, ut sermo antiquus refert, proficiscuntur; ex Homero autem etsi non omnis, maior quidem pars, sapientibus orationis et scientiaefiuxus exoritur. Nullus igitur sive ex his qui superarum rerum causas anxia nimis curiositate perscrutantur, neque ex his qui occulta naturae speculantur opera, neque qui morum statuta et indolem indagant, neque simpliciter qui forensem sermonem et qualia inforo sive trivalia et pervulgata aguntur et dicere et agere studuerit:, praeclaram hanc Homeri scenam nullo ipsius susceptus hospitio praeterivit.

[…] Sed primum vero Homericae fabulae non ad ludibrium risumque sutilem effinguntur, sed nobilium sunt cogitationum umbrae quaedam atque divinum involucrum. Hae namque ab ipso ad quaeque nobis proposita et obiecta construuntur, illae vero ad haec eadem quibusdam proprie allegoriis efformantur. Multae quidem iam ab antiquis et inventae et compositae sunt, sed commode nimis et utiliter in huius inseruntur poesim, quarum allegoria non prorsus est ad res Troianas, sed quomodo ab ipso earum initio illas contexerunt, qui obscuro quodam integumento exornarunt. Deinceps non quidem fabulis totius hic scientiae pater inde delectabatur; est enim scientia meditatio et inspectio verax et sapiens quidem talis est. Non igitur et Homerus, sed enim ut plures alliceret sibique attraheret, illas suae poesi interiiciens et interplicans, veluti architectatur, et conficit ut hoc, quod praesignificatur et quasi quadam priginate protenditur, inescans cunctos et demulcens intra laqueos, ut dicitur, illos, qui ad philosophiae elegantiam et nitorem pigro quodam animo cunctantur, comprehenderet. Rursus ut, mellitam veritatis degustans dulcedinem, sapientes progredi et illam alicubi diligenti indagine venari dimittat, etiam et tantus verisimilis fabularum compositionis artifex est, ut, hanc ob causam discendi cupidis et ipsis disciplinarum amatoribus reliquas sermonis speciesfacile interpretatur.

Et illud quidam maxime admirandum in his Homerus habet quod, cum tot semper scateat fabulis, non quidem evitatur et fugitur, imo potius ab omnibus intimo cordis diligitur sensu. Et qui illum odio prosequi pollicentur, non tamen illum attingere illoqueferri gravantur quique procul illum depellunt seseque longius ab illo avocant, rursus studio ad illum proficiscuntur citato, similes quidem illi Scythae, ut paraemia vulgo fertur, qui, inspectantibus Graecis, equo generosum efflante spiritum abstinuit, cumque sensim se parum ab illis deflecteret, ut mos illi fuit, quem antea aspernabatur, conscendit. Si  igitur qui hoc perfruuntur poemate utilissimum eius opus et commodum manifestant, nemo quidem inficiabitur Homericam hanc poesin, omnium utilissimam plane et praestantissimam esse […]. 

[…]

[…]  Ilias gravior et virilior est et quondam excelsa insurgit sublimitate, quoniam heroicis magis abundat gestis. Odyssea vero moralis est, ut ibi manifestissime scribitur. Et Homericum robur et vim non tantum aliquis in Iliade pernoscere et perdiscere peterit, quantum in Odyssea. In hac namque multiplices sunt ad rhetoricam elegantiam et copiam occasiones et materiae; illic vero depressior est et materia; quidem sterilior ipse totius libri scopus ipsumque argumentum. Sed tamen poeta illum librum et tantum et talem construere potuit, ostendere manifeste divite se abundare suppellectile plenaque vena, et prorsus ambitioso et honorifico tumere spiritu, cum multa sibi suppetit rerum occasio, et materia non autem in huiusmodi scriptis. Unde illum librum a singulari Ulyssis persona nuncupavit, subostendens quanto inscriptionis careret argumento, quasi singularia scilicet in Odyssea diceret, etsi tamen iuxta propriam sibi methodum alia plurima contexuit. Hunc autem librum magis comprehensive et collective Iliada nominavit neque ab uno quodam, ut si Achillea, aut tale huiusmodi, nuncupavit, neque ab ipsis Iliensibus, utpote, qui Iliensiium solum contineat maia cladesque describat, sed quia infortunia, quae in Ilion evenerunt, sive Troianas calamitates circumferat. Siquidem nonnulli ostendere contendunt, scilicet a persona quae praecipue illa passafuit horribilia, videlicet ab Iliensium populo, hanc totam poesin Iliada appellari.

Vicenti Marinerii Valentini
In Homeri et linguae graeca laudes oratio (1620)

.

.

.

La poètica del Barroc
Textos teòrics catalans

Josep Solervicens

Poètiques, 3
Punctum, 2012
ISBN: 9788493925291

.

.

Les veloces eugues fecundades pel vent. D’Homer a Jeroni Pau.

.

.

.

“… no hi ha dubte que hem de considerar Jeroni Pau el primer humanista, no ja de Catalunya, sinó d’Espanya, que assumí conscientment i plenament els ideals i les idees renaixentistes que provenen d’Itàlia i el primer que les posà en pràctica. […]

Amb l’obra de Jeroni Pau l’humanisme català en llatí adquireix una nova dimensió i s’enalteix, perquè si Margarit no va ser exemplar com a patriota i Carbonell no va ser gaire sòlid intel·lectualment i moralment, amb Jeroni Pau retrobem el patriotisme enyorat i la solidesa intel·lectual i moral que mancava a Martorell. I així, la figura del canonge barceloní s’erigeix com la més important representació de l’humanisme català en llatí, se situa al nivell dels humanistes italians i ens ofereix la possibilitat d’equiparar l’humanisme del nostre país amb el de països com Itàlia o França. […]”

Mariàngela Vilallonga
Biografia de Jeroni Pau.
Introducció de l’edició de les Obres, de Jeroni Pau

.

.

.

[Aquil·les] A Automedont ordenà de junyir-li [a Patrocle] els cavalls sense tara;
era un home honorat com ningú per Aquil·les que els rengles
anorrea; i assumia el risc de la guerra
lleial com ningú i li junyí uns poltres veloços,
Xant i Bali; tots dos volaven a tall de ventades.
Va parir-los del Zèfir l’harpia Podarga, quan ella
pasturava en un prat poc distant dels corrents oceànics.
.
Ilíada, XVI, 145-152
Traducció (2ª) de Manuel Balasch

.

.

.

… Doncs Dàrdan,
al seu torn, tingué un fill, el rei Erictoni, de veres
que l’home més ric va ser de tots els mortals, que tenia
tres mil eugues, que pasturaven en una maresma,
i cada una l’orgull d’un petit pollí embargava.
D’elles es va enamorar fins i tot el Bòreas: sota
forma de poltre s’hi uní, d’un de bell, de crinera blavenca,
i van quedar algunes prenys de dotze cavalls. Quan corrien
tot saltant sobre els blats, ho feien per dalt, sense rompre
de les espigues tan sols ni la punta de dalt; quan corrien
i saltaven damunt de l’ampla espatlla marina
trotaven sobre el trencant de la costa canosa, per l’aire.
.

Ilíada, XX, 218-229
Traducció (2ª) de Manuel Balasch

.

.

.

[93] Magnum promontorium. Magnum promontorium est Lusitaniae inter Hannibalis portum et Vlixbonam situm, quod et Vlyxbonense et Artabrum apellatur. In hoc, Fauonio flante, equas sine masculis concipere ob earum multitudinem poetae, auctore Pompeio, fabulati sunt. Quod ostenditur a Syllio his uersibus:

«Hic adeo, cum uer placidum flatusque tepescit,
concubitus seruans tacitos grex praestat equarum,
et Venerem occultam genitali concipit aura.
Sed non multa dies generi properatque senectus
septimaque his stabulis longissima ducitur
aetas.»

Quidam autem affirmant huius geniturae equos triennio tantum uiuere per raro quadrimos uideri. Porro si uento generantur, uelocissimos esse non est mirum, nihil enim uento uelocius inueniri potest. Vnde Homerus xx Iliados ait Erictonium habuisse tria milia equorum, cum quibus Boreas suscepta equi specie coiuit, quo uelociores essent.

Jeroni Pau
De fluminibus et montibus Hispaniarum libellus
.

.

.
[93] Magnum promontorium. (Cap de Roca) El promontori Magne és de Lusitània, situat entre el port d’Hanníbal i Lisboa, el qual és anomenat també Vlixbonense i Artabre. En aquest, quan bufa el favoni, els poetes diuen que les egües conceben sense mascles per causa de la gran multitud d’aquestes, segons testifica Pompeu. Això és mostrat per Sili en aquests versos:

Ací, quan s’assuauja el vent de la serena primavera, el ramat d’egües es disposa a mantenir els secrets acoblaments i rep del vent fecundat una misteriosa semença. Però aquesta progenitura no subsisteix llarg temps i la seva vellesa és precoç i en aquests estables l’edat més llarga arriba al set anys.

Alguns, però, afirmen que els cavalls d’aquest naixement viuen només tres anys i que poques vegades se’n veuen de quatre anys. D’altra banda, si les egües són engendrades pel vent, no és estrany que siguin molt ràpides; en efecte, no es pot trobar res més veloç que el vent. D’aquí ve que que Homer en el cant vint de la Il·líada digui que Erictoni tenia tres mil egües, amb les quals el Bòrees es va unir transformat en cavall, a fi de que fossin més ràpides.

.

Jeroni Pau
Dels rius i les muntanyes de les Espanyes
Traducció al català de Mariàngela Vilallonga

.

.

.

Jeroni Pau

Obres

A cura de Mariàngela Vilallonga

Autors catalans antics, 2

Curial edicions catalanes. Barcelona, 1986

ISBN: 8472562824

.

.

.

El bisbe Joan Margarit ens parla d’Hèctor al «Corona regum»

.

.

Joan Margarit i Pau (Girona, 1422 – Roma, 1484)

.

La Corona regum és un tractat humanistic dedicat a l’educació de Ferran d’Aragó, el futur rei catòlic. Joan Margarit construeix el seu discurs partint d’un dels símbols més emblemàtics de la monarquia, la corona. Al voltant de la significació de la corona reial el nostre humanista articula el seu pensament moral i politic que el portarà a traçar un programa pedagogic per al príncep per mitjà de l’exortació al conreu de les virtuts. […]

El pensament moral i politic sobre l’educació del príncep que Joan Margarit exposa en la Corona regum està estructurat al llarg de quaranta capitols a través de l’associació de cadascuna de les pedres precioses que integren la corona del futur rei amb la virtut que indica cada pedra. […]

.

M. Isabel Segarra
Introducció a l’edició de la Corona regum

.

.

Margarit escriví en llatí les seves obres més importants i també una gran part dels seus discursos. És un home plenament integrat en l’ideari renaixentista, tant per la seva actitud personal, com per la seva activitat pública. La seva producció literària és, doncs, absolutament representativa de la producció humanística. Sense cap mena de dubte, Margarit escriví sota la pressió dels esdeveniments importants que li tocà viure i la seva obra és una obra compromesa amb el seu temps. Erudit i bibliòfil, jurisconsult i historiador notable, orador i politic de prestigi, Margarit escriví una bona quantitat d’obres […], d’una importància extraordinària per a la història de l’humanisme dels Països Catalans.  Al costat de Jeroni Pau és una de les figures més internacionals i més acostades al moviment humanistic italià. […]

.

Mariàngela Vilallonga
La literatura llatina a Catalunya al segle XV

.

.

.

.

20. El diamant o la fortalesa

.

El diamant és la pedra resplendent de la diadema reial de més gran preu i estimació. Té un color ferruginós. Aquesta pedra es compara a la virtut de la fortalesa per la seva múltiple natura i significat, perquè el diamant és la més forta de totes les pedres precioses. […]

[…]

[…] hi ha set classes de fortalesa: la prime­ra es diu civil, la segona servil, la tercera militar, la quarta furiosa, la cin­quena consuetudinària, la sisena bestial, la setena virtuosa. La primera, que es diu civil, es produeix quan algú escomet quelcom terrible o ardu, per consideració del que es diu d’ell entre la ciutadania, entre els de casa seva i entre els pobles de la província, entre els quals aquest home sempre cerca la glòria.

Per això Aristòtil explica en el llibre tercer de l’Ètica que, qual­sevol gesta coratjosa que fes Hèctor, entre els troians sempre hi havia la mateixa consideració, a fi d’evitar que es fessin retrets a Palamedes i al contrari, a fi d’evitar que li fessin retrets a ell mateix. I això els incita­va moltíssim a fer grans gestes de guerra, sumament difícils i plenes dels més grans perills. I aquesta fortalesa fou anomenada fortalesa civil. La segona classe, com hem dit, és o s’anomena fortalesa servil, quan algú per temor del càstig escomet quelcom gran, o ardu, o terrible obligat per la necessitat, i no de manera particularment voluntària. D’aquesta necessitat, Aristòtil en posa un exemple en el llibre tercer de l’Ètica: Hèctor havia decretat a Troia que qui hagués fugit de la guerra, fos mort a garrotades, talment que no fos capaç d’escapar-se dels gos­sos. Molts reis i prínceps i generals de l’exèrcit decreten que si algú en deserta, sigui occit. Altres, tan bon punt han arribat amb l’estol a una determinada ciutat o província, calen foc a l’estol per tal que els soldats entenguin que el camí s’ha d’obrir arreu amb l’espasa. Així doncs, els que han estat empesos per la necessitat i obligats per un temor servil, feren quelcom terrible o ardu. Són forts en la fortalesa servil, que no és molt lloable.

La tercera classe de fortalesa és l’anomenada militar, que sor­geix d’alguna operació militar. Es practica, certament, quan algú esco­met quelcom gran o difícil, que als homes els sembla difícil i terrible. […]

La quarta classe de fortalesa s’anomena furiosa. Es produeix quan algú, endut per la ira, escomet quelcom gran i terrible estovat per l’embriaguesa, borratxo de vi. Aquesta fortalesa no és lloable i no té gaire de servitud sinó molt de vici. […]

La cinquena fortalesa és la consuetudinària, que sorgeix d’una mena de consuetud, com la de tots aquells que tan bon punt entren en guerra o en combat, s’han acostumat a vèncer i a posar en fuga els enemics. […]

La sisena de totes les fortaleses és la que s’anomena bestial, que es practica quan algú s’aboca contra els enemics sense tenir consciència dels perills o del nombre d’homes, sinó que ataca l’enemic amb poder i forces desiguals.

La setena i última fortalesa s’anomena virtuosa quan no pas amb coacció violenta, ni mogut per la ira, ni per una operació militar, o per ignorància, sinó després d’adduir escaients consideracions sobre l’afer, hom va a la guerra i a una situació difícil per esguard i per protecció de l’Estat i per elecció voluntària de cadascú. […]

.

Joan Margarit
Corona regum
Traducció al català de M. Isabel Segarra

.

.

.

.

Joan Margarit

Corona Regvm

A cura de M. Isabel Segarra

Studia Humanitatis 3 (2 vols.)

edicions vitel·la. Bellcaire d’Empordà, 2008

ISBN: 9788493625023

.

.

Mariàngela Vilallonga

La literatura llatina a Catalunya al segle XV

Textos i Estudis de Cultura Catalana, 34

Curial edicions catalanes – Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Barcelona, 1993

ISBN: 9788472569300

.

.

Robert B. Tate

Joan Margarit i Pau, Cardenal i Bisbe de Girona

biblioteca de cultura catalana, 18

Curial edicions catalanes. Barcelona, 1976

ISBN: 8472560856

.

.

Santiago Sobrequés i Vidal

Joan Margarit i Pau. La tràgica fi de l’Edat mitjana a Catalunya

Traducció d’Antoni Dalmau

Editorial Base. Barcelona, 2006

ISBN: 9788485031696

.

.

.

.

Alfons el Magnànim vol llegir la Ilíada amb l’ajuda de Lorenzo Valla

.

.

.

.

.

Escultura d’Alfons el Magnànim
Palau Reial. Nàpols.

El dia 1 de març de 1441, Alfons el Magnànim s’està a Càpua i escriu, per la mà del seu escrivent Joan Olzina, una carta a Ludovico Sachano, Mestre racional de Messina, demanant-li un diccionari grec —liber de vocabulis grecis— que aquest darrer té al seu abast, i del que n’ha menester a fi de que el seu secretari Lorenzo Valla pugui completar —non tam ad pergendum maturandumque quam ad elimandum et expoliendum opus— la interpretació, la traducció, dels primers deu llibres de la Ilíada que, per ordre del rei, ha dut a terme. El rei li conta al mestre racional que és tant el que citen els escriptors, com a autoritat, a Homer, com el poeta conegut més antic i tantes les alabances que hom n’ha fet, així com que tantes vegades ha estat citada la guerra de Troia, que li ha entrat el desig d’escoltar, de boca d’Homer, la narració de la tan famosa guerra. A tal fi ha encarregat al seu secretari, Valla, la traducció de l’obra.

.

.

Rex Aragonum, etc.

Cum sepenumero apud omnes fere scriptores inveniamus Homerum poetam in testimonium, in auctoritatem, in ornamentum assumi, eundem tantopere in omni sapientie genere laudari, eundem antiquissimum non modo poetarum verum eciam scriptorum esse, eundem denique magnum illud et diuturnum bellum trojanum describere, cupido nobis incessit hunc tantum poetam cognoscendi et ab eo audiendi trojanum bellum, quod apud latinos etsi vulgatissimum tamen nulli pene est notum. Itaque Laurencio Vallensi uni de Secretaris nostris, viro ad hanc rem in primis ydoneo negocium dedimus ut hunc auctorem et hoc opus quod Ilias dicitur nobis e grego transferret. Is decem libros transtulit, quos eum vidimus vehemencius ad amorem reverenciamque auctoris sumus incensi; quo magis interpretem ipsum ut pergeret ac maturaret jussimus. Ceterum hic ait unam sibi rem esse impedimento, non tam ad pergendum maturandumque quam ad elimandum et expoliendum opus, quod caret libro de vocabulis grecis. Audisse autem illud penes te esse. Itemque penes abbatem Sancte Trinitate Messane. Quare abs te nostro jure pro tua in nostram majestatem fide, benivolencia, pietate poscimus ac petimus ut si opus illud penes te est ad nos mittas et mittas quam primum: sin penes te non est nostris verbis agas cum abbate ut nobis hac in re obsequatur gratumque faciat; ffecerit enim nobis rem gratissimam si ut speramus en uo quod petimus obsequetur. Tu vero vet tuum codicem mittendo, vel alienum mitti curando, certum habemus te ut soles industrium prebebis. Remittemus autem comodatum codicem et diligenter et cito, volumus namque illum breve ad tempus pro Lauretio nostro immo pro nobis, ut ait Plautus, usurarium. Datum in nostra fidelissima civitate Capue, primo die mensis Marci IV indicionis. Rex Alfonsus.

Dominis Rex mandavit mihi Johanni Olzina.

.

Font: Juan Ruiz Calonja. Alfonso el Magnánimo y la traducción de la Ilíada por Lorenzo Valla

.

.

.

HOMERI.POETARVM.SVPREMI.ILIAS.PER.LAURENTIUM.VALLENSEM.IN.LATINVM.SERMONEM.TRADUCTA.FELIC.INCIP.

Manuscrit conservat a la Biblioteca de la Universitat de València.

SCRIPTVRVS EGO quantam exercitibus Graiis cladem exercitauerit Achillis furens indignatio : ita ut passim aues feraeq; cadaueribus heroum ac principum pascerentur : te Calliopa, vosq; alie sorores Sacer musarum chorus : quarum hoc munus  est proprium : et que vatibus præsidetis inuoco oroq; ut hæc me edoceatis : quae mox docere ipse alios possim. Primum quaenam origo indignationis ac materia fuit. Nempre Achillis controuersia cum summo Graecorum principe Agamemnone. Deinde quis inter hos Deus controuersiam excitauit. Apollo Iouis & Latonæ filius. Postremo quis Graios ipsos eò calamitatis ob hanc indignationem deuenire pemisit. Iouis deorum summi uoluntas atque consilium. Hæc igitur quomodo gesta sunt exequamur. Controuersia autem inter Agamenomnem atque Achillem hinc originem sumpsit. Apolline prebente materiam. Erat eusdem dei Sacerdos quidam ex Chrysa insula : & ipse Chryses nomine, unicæ iam adultæ pater : quam et patriæ et patris nomine Chryseidam appelauit. Hanc Graeci cum Thebas euerterent : finitimaq; loca diriperent captam ut summo Rege dignam : uel dono : uel in suam portionem optulerunt. Vbi autem ad […]

Font: Biblioteca de la Universitat de València

..

.

.

.

.

Portada de l’edició de la Ilíada de Valla per Sébastien Gryphe, el 1541, a Lió.
És la darrera edició impresa de la traducció de Valla, que va quedar en desús a causa de la popularitat de la traducció llatina d’Andreas Divus.

.

.

.

.

.

.

Lorenzo Valla (Roma, 1405 o 1407 – Roma, 1 d’agost de 1457)

Nascut a Roma el 1407 (per bé que el seu pare, l’advocat Luca delia Valle, i la seva mare eren originaris de Piacenza), Valla va rebre la seva primera educació a Roma i a Màntua, a la famosa escola de Vittorino da Feltre, i a Florència, ciutat en la qual va aprendre grec amb Giovanni Aurispa i Rinuccio da Castiglione. Un cop acabats els estudis, el 1431, Valla va esdevenir prelat i, després d’haver intentat inútilment d’obtenir un càr­rec a la cancelleria pontifícia, va marxar primer a Venè­cia i posteriorment a Piacenza, on va impartir docència privada, i a Pavia. En aquesta darrera ciutat, on va ro­mandre fins al 1433, a més d’ocupar la càtedra de retòri­ca, Valla va redactar els tres diàlegs del De uoluptate (El plaer), obra posteriorment titulada De uero falsoque bono (Sobre el bé vertader i fals). Estructurat al voltant d’una discussió imaginària mantinguda a Roma entre Leonardo Bruni, Antonio Beccadelli (dit el Panormita) i Niccolò Niccoli, el tractat no és, com hom ha pensat tradicio­nalment, una defensa irreligiosa de l’hedonisme i de la filosofia epicúria. Ans al contrari, el De uoluptate pro­pugna la possibilitat de conciliar el cristianisme amb el pensament d’Epicur, per al qual tota la vida de l’home està enfocada al plaer, entès com un càlcul dels avantat­ges i els desavantatges consegüents a cada acció. Precisament, al final del seu text, Valla sosté que el suprem plaer per a l’home i la seva autèntica felicitat depenen de la gràcia divina..

Malgrat el to «profundament cristià, fins i tot evan­gèlic» del De uoluptate,algunes de les tesis defensades en el llibre van provocar censures per part de les autori­tats eclesiàstiques i van determinar que Valla hagués d’a­bandonar Pavia el 1435. Aleshores va entrar com a se­cretari reial al servei d’Alfons el Magnànim, amb el qual va romandre dotze anys. Fet presoner, juntament amb el monarca, a la batalla de Ponza del 5 d’agost d’aquell ma­teix any i retingut durant uns quants mesos a Milà, va se­guir el rei per tot Itàlia fins que el Magnànim va entrar a Nàpols el 1442. Tres anys abans, Valla havia redactat el tractat De libero arbitrio (Sobre el lliure arbitri), en el qual atacava la filosofia escolàstica i tomista. […]

.

Durant la primavera del 1440, en ple pontificat d’Eu­geni IV, Valla va escriure la seva oratio sobre la falsedat de la donació de Constantí. […]

.

[…]  l’obra més important de Valla [són] els sis llibres de les Elegantiae linguae latinae, […]. L’obra constitueix una anàlisi essencial de la llengua llatina, d’acord amb una rígida definició de l’usus loquendi de la llatinitat àuria, especialment de Ciceró i Quintilià. Segons confessa el mateix Valla en el pròleg, la finalitat del seu treball és alliberar la llengua llatina de qualsevol forma d’impuresa i de barbàrie, i restaurar un (vertader) llatí viu.  Abans i després de l’editio prínceps del 1471, l’obra de Valla va circular, en manuscrits o en edi­cions impreses, a bastament per tot Europa, i ben aviat va esdevenir un text canònic en les aules universitàries. A tall d’exemple, el pla d’estudis de la Universitat de Barcelona del 1532 establia l’estudi d’un poeta o histo­riador per a les hores de gramàtica i retòrica, combinat amb la lectura de les Elegantiae val·lianes.

.

[…]  A partir del 1445 Valla va dedicar bona part del seu temps a la composició dels tres llibres de la Història de Ferran, rei d’Aragó, sotmesos en anys successius a nom­broses reelaboracions.  […]

.

Alejandro Coroleu

Introducció a l’edició catalana de 

La falsa i inventada donació de Constantí

.

.

.

.

.

Homer

Laurentius Valla

Homeri, Poetarum Omnim Principis, Ilias (1541)

Kessinger Legacy Reprints

Kessinger Publishing

ISBN: 9781166258283

.

.

.

.

.

.

Lorenzo Valla

La falsa i inventada donació de Constantí

Introducció i traducció d’Alejandro Coroleu

Col. aetas, 14

adesiara editorial. Martorell, març de 2012

ISBN: 9788492405473

.

.

.

.

.

.

..

Lorenzo Valla

Historia de Fernando de Aragón

Edición de Santiago López Moreda

Clásicos latinos, medievales y renacentistas, 14

Akal ediciones Madrid, 2012

ISBN: 9788446013099

.

.

.

.

.

.

.

Virginia Bonmatí Sánchez

L. Valla: Apólogo contra Poggio Bracciolini (1452)

Poggio Bracciolini: Quinta invectiva contra Lorenzo Valla (1453)

Estudio y edición crítica con traducción

Ediciones griegas y latinas, 4

Universidad de León

León, 2006

ISBN: 8497732596

.

.

.

.

Oda X d’Horaci a Mercuri, que guià Príam fins la tenda d’Aquil·les

.

En una de les seves Odes, la dedicada a Mercuri, l’Hermes romà, Horaci fa referència a la intervenció d’aquest en l’episodi en el que Príam, en produïr-se la mort d’Hèctor a mans d’Aquil·les, surt de Troia i es dirigeix fins a la tenda d’aquest darrer, per a suplicar-li la devolució del cadàver del seu fill. És un dels episodis més colpidors de la Ilíada.

Doncs bé, Hermes és qui ajuda Príam a travessar el camp enemic i poder arribar a la tenda d’Aquil·les sa i estalvi, sense ser detectat.

.

[…] I Zeus de veu forta albirà que ja es veien els homes
a la planura i en veure el vell li féu molta pena,
i a l’instant va mirar-se el seu fill Hermes per dir-li:
«Hermes, a tu sobretot et plau fer-te amic d’algun home,
no hi ha dubte, i escoltar aquell que vols. Ara cuita,
porta Príam als còncaus vaixells dels aqueus de manera
que no el pugui veure ningú i que ningú de la resta
dels dànaus no se n’adoni, abans que ell arribi al Pelida.»

Ilíada, XXIV, 331-338

Versió de Manuel Balasch

.

Horaci, com dèiem, se’n fa ressò a la seva Oda 10, del Llibre I:

.

.

X

.

Mercuri, facunde nepos Atlantis,
qui feros cultus hominum recentum
uoce formasti catus et decorae
……….more palestrae,

te canam, magni Iouis et deorum
nuntium curuaeque lyrae parentem
callidum quicquid placuid iocoso
………..condere furto.

te, boues olim nisi reddidisses
per dolum amotas, puerum minaci
uoce dum terret, uiduus pharetra
……….risit Apolo.

quin et Atridas duce te superbos
Ilio diues Priamus relicto
Thessalosque ignis et iniqua Troiae
……….castra fefellit.

tu pias laetis animas reponis
sedibus uirgaque leuem coerces
aurea turbam, superis deorum
………..gratus et imis.

.

Q. Horati Flacci

.

.

De les Odes d’Horaci i, per tant, de la rfeferida Oda I-10, en tenim diverses traduccions en català, entre elles les següents:

.

.

A MERCURI (Od. I, 10)

.

Mercuri, nét eloqüent d’Atlant que assuavires,
amb tant d’enginy dels homes, just afaiçonats,
la ferotgia, fent-los do de la paraula
i del costum de la palestra embellidora,

et canto a tu, que del gran Júpiter i els déus
ets missatger, de la corbada lira pare,
sabent si mai amb furts enjogassats volies
les coses destrament fer fonedisses.

Essent infant, alhora que t’esporuguia,
amb amenaces si les vaques no tornaves
sostretes amb enganys, va rompre a riure
Apol·lo quan sense buirac va veure’s.

Altrament, sota el teu guiatge un dia Príam,
afeixugat amb grans riqueses, deixà enrere
Troia; els Atrides arrogants, els focs tessalis
i el campament dels enemics pogué decebre.

Dels piadosos tu les ànimes t’emmenes
a les estances venturoses, i amb la teva
vara d’or guies la lleu tropa de les ombres:
els déus de Dalt i els déus de Baix tu saps complaure.

.

Horaci
Versió de Toni Moll Camps
(2009)

.

.

.

X

Mercuri, nét eloqüent d’Atlant, tu que vas assuavir enginyosament els costums feréstecs dels homes, acabats d’afaiçonar, dotant-los de la paraula i de l’habitud de la palestra que embelleix els cossos,

ets tu el qui cantaré, missatger del gran Júpiter i dels déus, pare de la corbada lira, hàbil a amagar amb furts jocosos tot el que t’ha abellit.

Tu, un dia, quan eres infant, mentre t’esporuguia amb veu amenaçadora, si no li tornaves les vaques que li havies sostret arterosament, vas fer esclatar a riure Apol·lo en trobar-se sense el buirac.

I també sota el teu guiatge, Príam, carregat de riqueses, pogué, deixada enrere Troia, enganyar els arrogants Atrides, els focs tessalis i el campament dels enemics de Troia.

Tu col·loques les ànimes piadoses a les felices estances i, amb la teva vara d’or, aplegues la lleu munió de les ombres, agradós als déus de Dalt i als de Baix.

.

Horaci
Versió de Josep Vergés
(1978)

.

.

.

X

.

A MERCURI

.

 Mercuri, facundiós nét d’Atlas,
que els costums salvatges dels primers homes
amb la veu polires i amb graciosos
……….jocs de palestra

nunci del gran Júpiter i dels númens
vull cantar-te, autor de la corba lira,
hàbil per fondre amb un furt burleta
………..tot ço que vulguis

per un noi prenent-te, volia Apòl·lon
si no li tornaves els bous fets córrer,
espantar-te amb crits i, rigué en trobar-se
………..sense aljava.

I també el ric Príam, deixada Ílion,
tu guardant-lo, els Atrides orgullosos
i els tessàlics focs, enganyà, i les guàrdies
………..antitroianes

Tu les pies ánimes duus als plàcids
llurs sojorns; i amb l’auri bastó regeixes
els estols ingràvids, als déus d’enlaire
………..grat, i als d’ensota

.
Horaci
Versió de Josep Mª Llovera
(22 de gener de 1936).

.

.

.

ODA X

.

Himne a Mercuri

.

A tu, fecond Mercuri, nét d’Atlant,
qui dels antics formares la cultura
amb l’honrosa palestra i la dolçura
……………de ton armònic cant;

A tu, nunci dels Déus, et cantaré;
a tu, pare del sistre mel·lodiós,
astut per a amagar amb furt jocós
…………….ço que et plavia bé.

Mentres un jorn Apol, minyó, et reptava
per fer-te retre’ls bous, furtats adés,
al veure que’l buirac li havies pres
……………en fort riure esclatava.

També el ric Príam, fent-li tu de guia
burlà els tessàlics focs i els campaments
hostils, i els dos Atrides insolents,
……………quan de Ilió sortia.

Tu, a grat de les deitats, a l’Eliseu
les animes col·loques pietoses
i governes les turbes vaporoses
……………d’or amb ton caduceu

.

Horaci
Versió d’ I. Vilaró Codina
(1922)

.

.

.

Obres de Q. Horaci

Girades de son original

llatí en rims catalans

I. Vilaró Codina

Arts Gràfiques N. Poncell. 1922

.

.

.

Josep Mª Llovera. 

Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica. Sabadell, 1975.

.

.

.

Horaci

Odes i Epodes

Traducció de Josep Vergés

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1978

ISBN: 97884722251359

.

.

.

Toni Moll Camps

Llibre I de les Odes d’Horaci

Quaderns Xibau de poesia, 15

Institut Menorquí d’Estudis. Maó, 2009

ISBN: 9788495718686

.

.

.

Petrarca ens parla d’Homer a l’«Elogi de la vida solitària».

.

.

.

Francesco Petrarca (Arezzo, 20 de juliol de 1304 - Arquà Petrarca, Pàdua, 19 de juliol de 1374)

.

¿Què et diré d’Homer, pare dels poetes? Certament, d’aquells qui el precediren, a saber, d’Orfeu, de Linus, de Museu —els quals considerem o bé poetes o bé músics, o tal volta poetes i músics alhora, atesa la proximitat entre aquestes dues arts que tant agrada a uns quants—, amb prou feines ens n’han arribat simplement els noms. Homer, doncs, va descriure amb tanta exactitud no tan sols les terres solitàries de Grècia, sinó també les d’Itàlia, que «va aconseguir fer-nos veure», tal com diu Ciceró, «allò que ell mateix no podia veure» —diu la tradició que era cec—; així, el que veiem néixer del seu talent «no és poesia, ans autèntica pintura». ¿Hem de creure, doncs, que hauria pogut fer quelcom semblant si no hagués tingut l’ocasió d’observar atentament aquells indrets abans de quedar cec i conservar-los així dins la memòria?

.

Francesco Petrarca

.

.

Francesco Petrarca

Elogi de la vida solitària

Traducció de Núria Gómez Llauger

Edició i introducció de Jordi Llovet

Col·lecció El far, 19

Angle Editorial. Barcelona, 2011

ISBN: 9788415002253

.

.

Helena de Troia, als Carmina Burana (Ave formosissima)

.

.

.

En el darrer dels cants goliards de la recopilació Carmina Burana, hi trobem una paròdia d’un Ave Maria, on l’estimada és exaltada com si fos la Mare de Déu, i se la parangona a l’heroïna Blancaflor (la de l’àmpliament difós a l’edat mitjana Floris i Blancaflor), a Helena d’Esparta (Helena de Troia) i a la mateixa Afrodita.

En transcribim l’original en llatí i la traducció al català de Joan Petit:

.

.

AVE FORMOSISSIMA

.

Ave formosissima,

gemma pretiosa,

ave decus virginum,

virgo gloriosa;

ave mundi luminar,

ave mundi rosa,

Blanziflor et Helena,

Venus generosa !

.

.

SALUT, BELLÍSSIMA

.

Salut, bellíssima,

gemma preciosa;

salut, honor de les donzelles,

verge gloriosa;

salut, llum del món;

Blancaflor i Helena,

Venus nobilíssima !

.

.

.

Carmina Burana

Versió de Joan Petit

Poesia dels Quaderns crema,21

Edicions dels Quaderns Crema. Barcelona, 1989.

ISBN: 9788477270393

.

.

Ulisses i Calipso a la platja. Consells d’Ovidi a “L’art d’estimar”: “… fia’t poc de la bellesa fal·laç i tingues alguna cosa més que el teu cos.”

.

.

Publius Ovidius Naso (Ovidi), per Anton von Werner

Per ser estimat, sigues amable. I això no t’ho donarà la teva cara o simplement la teva bellesa. Encara que fossis Nireu, que va ser estimat per l’antic Homer, o el jove Hilas, raptat cruelment per les Nàiades, si vols posseir la teva estimada i no sorprendre’t de ser abandonat, has d’afegir el talent de l’esperit als béns del cos. La bellesa és un bé fràgil, dismunueix segons van passant els anys i ella mateixa es consumeix amb el pas del temps. Ni les violetes ni els lliris mig oberts floreixen sempre i, en perdre’s la rosa, queda la punxeguda espina. Ja t’arribaran els cabells blancs, home ara bell;  ja et vindran les arrugues que solcaran el teu cos. Prepara’t un esperit que duri i ajunta’l a la bellesa: només aquest roman fins a la darrera pira funerària. I posa no poca atenció a cultivar la teva ment amb les arts liberals i a aprendre les dues llengües.

Ulisses no era bell, però era eloqüent, i per això va turmentar amb l’amor les deesses dels mars. Oh, quantes vegades Calipso es va queixar que ell marxés, i li va dir que les aigües no eren favorables al seu rem! Ella li demanava sense parar que li expliqués la caiguda de Troia, i ell solia narrar-li moltes vegades el mateix fet de manera diferent. S’havien aplegat a la platja. Allí la bella Calipso també va reclamar saber el cruel destí del cabdill odrisi. Ell, amb una petita vara (car casualment portava una vara), traça sobre la sorra espessa el dibuix que li demana. «Això és Troia», diu (i dibuixa les muralles a la sorra). «Aquí tens el Simois. Imagina’t que aquest és el meu campament. Hi havia una plana (i dibuixa la plana) que vam omplir de sang amb la mort de Doló, que desitjava, espiant-los, els cavalls hemonis. Allí hi havia les tendes del sitoni Resos; per aquí vaig tornar de nit sobre els cavalls robats» i dibuixava moltes coses quan de sobte les onades es van endur Pèrgam i el campament de Resos junt amb el su cabdill. Aleshores la deessa diu: «Veus quants noms han destruiït aquestes onades que tu creus fiables per al teu viatge?».

Doncs tu, siguis qui siguis, fia’t poc de la bellesa fal·laç i tingues alguna cosa més que el teu cos. És, sobretot, la tolerància intel·ligent el que atrau els sentiments. La severitat només crea odi i guerres cruels. Odiem l’esparver perquè sempre viu entre armes, i els llops que acostumen a atacar els esfereïts ramats. A l’oreneta, en canvi, com que és mansa, no li posen trampes els homes […]

.

Ovidi

L’art d’estimar. Llibre II.

Traducció de Teresa Puig.

.

.

Ovidi. L’art d’estimar

Introducció, traducció i notes de Teresa Puig

L’esparver clàssic, 39

Edicions de La Magrana. Barcelona, 2000

ISBN: 9788482642611

.

.

.

Lletra de Penèlope a Ulisses. Heroides d’Ovidi (I)

Aquesta lletra t’envia la teva Penèlope, Ulisses tardà. Però res no em responguis; vina tu mateix!

Ben cert, és caiguda Troia, odiada de les dones gregues; a penes valien tant Príam i Troia sencera. Oh, tant de bo aleshores, quan bogava cap a Lacedèmon en les seves naus, l’adúlter hagués estat cobert per unes aigües furioses!  Jo no hauria jagut, glaçada, en el llit abandonat; jaquida, no em planyeria dels dies lents a passar, i la tela penjada no em fatigaria les mans vídues, en voler enganyar la llargada de la nit.

¿Quan no he temut perills més greus que els veritables? L’amor és cosa plena d’anguniosa por. M’imaginava els troians que es llançarien furients contra tu. En sentir el nom d’Hèctor sempre em tornava pàl·lida. Si algú contava d’Antíloc vençut per l’enemic, Antíloc m’era causa de por; o bé si deia que el fill de Meneti havia caigut, revestit d’armes falses, plorava que l’engany pogués mancar de reeixida. Tlepòlem havia fet tèbia de la seva sang la llança lícia: amb la mort de Tlepòlem es renovà el meu neguit. En fi, qualsevol que caigués en el campament aqueu, el cor de la que t’estima n’era més fred que el glaç.

Però un déu just vetllà per l’amor pura. Troia és reduïda a cendres i el marit m’és salvat. Els cabdills argius han tornat; els altars fumegen. El botí estranger és presentat als déus pairals. Les joves mullers porten ofrenes plaents en acció de gràcies, pel retorn dels marits. Ells canten els destins de Troia vençuts pels llurs. Se n’espalmen els vells justiciers i les noies tímides. La muller és suspesa dels llavis del marit que parla. I algú, en la taula parada, mostra els combats ferotges, i amb una mica de vi pinta tot Pèrgam: «Per aquí passava el Simoent, aquesta és la terra sigea; aquí s’aixecava el palau magnífic del vell Príam; enllà acampava el fill d’Èac, enllà Ulisses; aquí el cos d’Hèctor mutilat esglaià els cavalls rabents.»

Tot això contà el vell Néstor al teu fill enviat a cercar-te, i ell a mi. També contà que Ressus i Doló caigueren pel ferro, i com l’un fou traït per la son, l’altre per l’engany. Gosares —oh massa i massa oblidadís dels téus!— arribar amb un pas nocturn al campament traci, i occir tants d’homes alhora, ajudat d’un de sol! El meu cor bategà de por fins que em digueren que, vencedor, havies travessat els rengles amics amb els cavalls ismaris.

Però ¿què em fa que Ílios hagi estat enderrocada pels vostres braços, i que allò que era muralla sigui ras, si resto com restava mentre Troia existí, i fins a la fi m’ha de mancar el marit absent? Per als altres és caiguda; només per a mi encara s’aixeca Pèrgam, que el vencedor que l’habita llaura amb el bou captiu. Allà on era Troia ja hi ha messes que tallarà la falç. La terra grassa treu ufana amb la sang frígia. Els ossos mig soterrats dels homes són remoguts per les arades corbes, l’herba amaga les cases enrunades. Vencedor, ets absent, i no m’és llegut de saber la causa de la teva trigança, i en quin lloc del món, inflexible, ets escondit.

Aquell que porta cap a aquestes platges una nau estrangera, se’n va assetjat de les meves preguntes i li és lliurada una lletra, per fer-te-la a mans si mai et veia, escrita amb els meus dits. Hem demanat a Pilos, terra nelea del vell Néstor; noves incertes han vingut de Pilos. Hem demanat a Esparta; Esparta també ignora la veritat.  ¿Quines terres habites i on, absent de nosaltres, et retardes?

Millor fóra que s’aixequessin encara les muralles de Febus! Lleugera, m’enfelloneixo contra els vots que he fet jo mateixa. Sabria on lluites i només temeria la guerra, i el meu plany s’aplegaria amb el de molts d’altres.

Quina cosa temo, no ho sé; però ho temo tot, insensata, i ample s’obre el camp per als meus neguits: tots els perills que té la mar, tots els de la terra em penso que són causes d’una tan llarga trigança. Mentre ingènuament tot això em fa por —tal és el vostre caprici!— pots ésser captiu d’una amor estrangera. Potser diràs que tens una muller pagesa, bona només per a impedir que les llanes siguin aspres. Que jo m’erri i aquesta acusació s’esvaeixi en els aires lleugers, i no pas que, lliure de tornar, vulguis ésser absent!

El meu pare Icari em força d’abandonar el llit de vídua, i sempre em retreu les meves dilacions inacabables. Que m’ho retregui tant com li plagui! Sóc teva, cal que sigui dita teva; sempre seré Penèlope, la muller d’Ulisses. El dobleguen això no obstant la meva pietat i els meus precs humils, i atempera la seva autoritat. Els de Duliqui i Same i els que ens dugué l’alta Zacintos, m’assetgen, pretendents, en munió insolent i manen en el teu palau sense que ningú se’ls oposi. Malmeten el meu cor i els teus béns. Que et diré de Pisandre, i de Pòlibus i el cruel Medont, de les àvides mans d’Eurímac i Antínous, i dels altres, tots aquells que, vergonyosament absent, tu mantens amb coses pagades al preu de la teva sang!  Irus el captaire i Melanti que mena el bestiar destinat a la mort, arriben, darrera infàmia afegida als téus mals.

Som en nombre de tres, indefensos: la muller sense forces, el vell Laertes i Telèmac, infant; amb paranys gairebé m’ha estat arrabassat fa poc temps, mentre es prepara per anar a Pilos, contra la voluntat de tots. Prego que els déus disposin que, en l’ordre natural dels fets, ell clogui els meus ulls i clogui els teus.

Malden per a això el guardià de bous, la vella dida, i el tercer, fidel en la cura de les aixolls immundes. Però Laertes, que ja és inútil en les armes, no pot tenir el reialme enmig de tants enemics. Només que visqui, per a Telèmac vindrà una edat de més vigoria. Però ara caldria, per a protegir-lo, l’auxili del pare. I jo no tinc forces per a treure els enemics del meu sostre. Vina de pressa, port i altar dels teus!  Tens un fill —i prego que encara el tinguis— que en els seus tendres anys havia d’aprendre les arts del seu pare. Pensa en Laertes!  Ell atura el darrer dia del seu destí, perquè puguis cloure-li els ulls. I jo, que era noia llavors que te n’anaves, per aviat que tornis, ja semblaré una vella.

Publi Ovidi Nasó.

Heroides. I. Penèlope a Ulisses.

La primera de les Heroides d’Ovidi, que hem transcrit, és una d’aquestes perles literàries que la literatura llatina ens ofereix. Es tracta, bàsicament, d’un recull de textos consistents en cartes enviades per heroines als seus companys absents: de Penèlope a Ulisses, de Fil·lis a Demofoont, de Briseis a Aquil·les, de Fedra a Hipòlit, d’Aradna a Teseu, de Medea a Jàson, etc.

La traducció al català que presentem és la que en van fer Anna Mª de Saavedra i Adela Mª Trepat, publicada a la Col·lecció Bernat Metge el 1927.

No obstant, aquesta no és la primera traducció de l’obra a la nostra llengua. Guillem Nicolau, capellà de la cort de Pere III el Cerimoniós (1336-1387) i Joan I el Caçador (1387-1396) de Catalunya i Aragó és l’autor de la primera versió en català. La seva traducció consta al manuscrit 543 de la Bibliotheque Nationale de París. A més del text de les Heroides, hi ha una glossa de l’autor de cada una d’elles.

Josep-David Garrido i Valls n’ha fet l’estudi i, el 2002, va publicar a la revista Faventia l’article La traducció catalana medieval de les Heroides d’Ovidi, on, a part d’un estudi del citat còdex, presenta els textos de les glosses i la seva edició de la primera Heroida, la carta de Penèlope a Ulisses.

Presentem a continuació la Glossa de Guillem Nicolau a l’esmentada Heroida i el principi del seu text, remetent a l’interessat a l’article de Josep-David Garrido, ja que allí la trobarà enriquida per les seves notes i comentaris

Glossa:

[De Penòlope a Ulixes]

Penòlope, filla de Itari, tramès a Ulixes, marit seu, aquesta letra. Aquest Ulixes anà ab los altres grechs a la batalla de Troya e aquí stech .V. anys e més, que tornàs per altres .V. anys, car per ço com ell anà contra los temples dels déus quant Troya fo presa, fo condempnat per los déus que .X. anys anàs vagarós per la mar ans que tornàs a sa terra. Penòlope, muller sua, requesta per molts cortejadors, amonestà Ulixes que degua tornar e al·leguà moltes rahons.

Text:

Ulixes, jo Penòlope, muller tua, tramet a ta tardant aquesta letra; prech-te que no·m rescrives res, mas que vingues personalment tu, qui seràs letra consolatòria a mi.

Certes, Troya, odiosa a les dones gregues, és desguastada; e a penes Príam, rey de Troya, no és stat de tan gran proesa ne tota Troya volguera que quant aquell adúlter Paris anà en Grèçia ab lo seu navili fos offeguat en les aygües tempestuoses. Car si ho fos no aguera jagut en lo lit freda, desert; ne desemparada de tu me complanyet dels dies qui se’n van lonchs, ne la tela penjable lassara les mans vídues a mi volent enganar, amich de la nit longua.

Jamés no fo que no agués paor que los perills que jo imaginave que tu soferisses fossen pus greus que aquells que tu vertaderament soferies? Car certes, amor és cosa qui complex la persona de anceosa pahor. Jo imaginave que los cruels troyans irien contra tu, e tota ora que’m recordave del nom de Hèctor era temorosa. O quant algun recomptave que Antílocus, fill de Nèstor, era stat mort per Èctor, Antílocus era causa de la nostra pahor. O quant algú recomptava que Patroclus, nét de Meneu, era stat mort sots les falses armes, jo plorava pensant que, axí com la falsia de Patroclus no havia aguda victòria, los grechs qui van a engan porian freturar de aquella. O quant algun recomptava que Tricòlomus, fill de Èrcules 0 havia scalfada ab la sua pròpria sanch la lança de Sarpèndon, rey de Líçia, la mia ànçia era renovellada per la mort de Tricòlomus. A la fi, quisqui fo mort en les tendes dels grechs, los pits de mi, amant, eren pus frets que lo glaç.

Mas lo déu just ha bé provehït a la mia casta amor, car Troya és cremada lo meu marit stant sa e sàuul. Los grechs prínceps se’n són tornats, los altars fumen per los sacrificis e la presa de Troya és posada denant los déus de la nostra terre. Les dones porten graciosos dons per los seus marits sàuuls e aquells recompten com los fats dels troyans són stats vençuts per los fats dels grechs. Meravellen-se los vells justs e les donzelles temoroses; la muller scolta diligentment lo marit recomptant les batalles; e alscuns dels grechs, en la taula posada, mostrava les feres batalles e·n pintaven ab un poch de vi tota la ciutat de Troya, e pintaven com decorre per una part un flum qui ha nom Sinois e de la altra part era la terra Sigea, en la qual era l’alt palau del rey Príam, e com de la una part Exil·les tenia les sues tendes e Ulixes de la altra, e Hèctor alegra spaordí los cavalls de Axiles aquí tremesos per abeurar.

Nèstor vell havia recomptades totes aquestes coses a ton fill Thelèmaco, tramès [per] mi per a serquar tu, e Thelèmaco o recomptà a mi. Encare recomptà a mi com Resus e Dolon eren stats per armes morts, e com la un fo enganat per dormir e l’altre per frau tua o sua. Ulixes, qui ultra manera as oblidats los teus o en altra manera oblida-us los teus as gosat, as de nits trenchades les tendes dels troyans ab engan e as gosat ouçiure tants hòmens ensepms, ajudant a tu tan solament Diomedes.  Abans solies ésser discret e membrant de mi! Contínuament tremolar en los meus pits tro que tu stant vençador dien que est anat entre la companya anuga de Resus ab cavalls de gerra.

Mas a mi que m’aprofite si Troya és enderrochada per los vostres braços e que m’aprofite si allò és ara sol de terra, qui fo palau del rey Príam e mur primerament, si stich tal qual stava durant Troya e a mon marit és absent de mi, remoguda tota fi de retornar? Los murs de Troya enderrocats són en profit dels altres e dampnatge de mi, sola stant, los quals lo vençador, qui aquí habita ab bous catius, ja ha meses lla on Troya fo, sequadores ab falç, e la terra graça per la sanch dels troyans no del tot soterrats; són ferits ab aradons corbes e la erba cobre les cases rohïnoses. Tu, vençador, est absent, no puch saber qual és la causa de la tua trigua, que no véns, o en qual partida del món tu stàs, dur axí com a ferre.

Quisqui sia aquell que la sua nau stranya gir en aquests ribatges se’n va preguat per mi de tu de moltes coses. Letra scrita de la mia mà és liurada a aquest, la qual do a tu si·t veu en algun loch. Nós havem tramès a la çiutat de Pílon, qui són terres de l’antich Nèstor, les quals foren de Neleu, pare seu; e de Pílon no havem hoïda de tu fama serta, havem tramès a la ciutat de Sperten, la qual no sab veritat de tu. En quals terres habites o en qual loch tu, pererós, stàs luny de mi? Pus profitosament starian encare a mi los murs de Troya fets per Ffebus —yo, mesquina e leugera de seny, me’n fellonesch per ço de què havia abans desig—, sabria on batallaries e hauria pahor solament de batalles, e la mia querela seria ajustada a moltes altres quereles. Ara no sé de què haja pahor, però jo,  folla, he paor de totes coses e lo setgle ampla és en les mies ànçies. Yo penç que tots quants perills ha la mar e tots quants perills ha la terra sien causa de la tua trigua tan longua. Dementre que jo penç folament aquestes coses he penç quanta és la luxúria tua, e penç que pots ésser retengut per amor de alguna dona stranya; e per ventura recomptes a aquella que tu ames quant és rústica ta muller, qui no sab alre fer sinó obrar de lana. Yo sia enganada que no vingue ço que jo pens e aquest meu criminós pensament se’n vage en lo vent prim, e tu qui as libertat de retornar no vulles ésser absent de mi.

Ytarus, pare meu, ha manat a mi que·m partescha del lit viduu e maldiu contínuament. Les maldigue e les repte, cové que jo sia tua! Yo, Penòlope, seré muller de tu, Ulixes. Aquell, però, mogut per pietat mia e per les preguàries de mi casta és assueujat e tempra los seus manaments. Los hòmens de Diluxio e de Samii, o d’altre isla de Jaciatos, cortejadors qui són companya luxuriosa, corren a mi, que·m volrian per muller, e ells, no trobant qui·ls ho vet, regnen en lo teu palau, e les tues riqueses qui són nostres corades són discipades per ells. E què·t diré de Pisandre e de Pòlipo, e del cruel Medunça, e de les mans enuejoses de Oríniaco? E què·t diré dels altres, los quals, tu absent, nodries e provehïes legament ab riqueses gonyades ab la tua sanch? Hirus, pobre, e Menelan, dispensador e carniçer del bestiar menjador, a gran vergonya se acosten al teu dampnatge.

Tres som per comte flachs e sens força: la muller tua; Laertes, vell pare teu; e Talàmaco, infant. Aquell Telàmaco cuydà a mi ésser tolt d’aquests dies per aguayts, dementre que ell contra voluntat de tots volgué anar a la ciutat de Pílon. Jo prech que los déus vullen que, los morts anants per l’orde, aquell cahich tancha los meus uulls e los teus. Açò matex preguà lo pastor qui guarda los bous e la mia nodriça vella, e lo terç, qui és leyal, cura de la sutza picha dels porchs. Laertes, axí com aquell inútil per los anys, no pot tenir lo regne en mig dels enamichs. A Telèmacho vendrà ara fortedat vivent ell, mas entretant devia ésser defesa per ajudes de son pare. No he jo forçes ab les quals puxe jo gitar del palau los enamichs. Tu vingues tost, refugi e ajuda als teus! Un fill as; prech que sies tost, que en la sua joventut era instruïdor en les arts de son pare. Guarda Laertes, que ja vuymés tanqués los seus uulls, e sosté ja lo derrer dia de la sua vida. Certes, quant tu partist de mi jo era jova, encare que tu vingues fort tost semblaré a tu vella.

Heroides. I.

Ovidi. Traducció de Guillem Nicolau.

Edició de Josep-David Garrido i Valls.