Arxius

Posts Tagged ‘Lluís Segalà’

«Com ressona un buirac ple de sagetes …» d’Homer a Verdaguer

.

.

.

.

Com ressona un buirac ple de sagetes
del ballester en la robusta espatlla
[…]

Jacint Verdaguer
Canigó
(Cant II. Flordeneu)

Los balears penjada duen al braç la fona
trenada amb tres badies de cànem o de pell,
quan de sa roda encesa, que força i foc li dóna,
la pedra surt brunzenta, o aterra o fa portell.
Lo cos dels sagitaris segueix la immensa rua;
buiracs feixucs ressonen damunt sa espatlla nua,
rublerts tots de sagetes de verinosa pua
que en sa volada trenca les ales de l’aucell

Jacint Verdaguer
Canigó
(Cant VII. Passatge d’Hanníbal)

.

.

BUYRACH, bossa de tretes. Haec Pharetra, æ. Hic Corytus, ti. Qui porta buyrach. Pharetratus, a, um. Posar-se, ò penjar lo buyrach al costat. Lateri pharetram accommodare, aptare, appendere. Desguarnir, ò desarmar lo buyrach. Pharetram sagittis exarmare, exuere.

Gazophylacium catalano-latinum [1696]
Joan Lacavalleria Dulach

.

BUYRAC. s.m. Aljaba, carcax. Pharetra

Diccionario Catalán-Castellano-Latino [1803]
Joaquim Esteve i Josep Belvitges

.

.

.

.

.

Iliada - Montserrat Ros II

[…] I Febos Apol·lo, que el va escoltar, s’enfurí cor endins i, amb l’arc i el buirac clos a banda i banda, penjats a l’espatlla, davallà dels cims de l’Olimp. Ressonaven les fletxes a la seva esquena mentre, furibund, avançava. I feia via semblant a la nit. Es deturà lluny de les naus i etzibà, ràpid, una sageta. Fou paorós l’esclafit del seu arc argentí. De primer atacava les mules i els gossos rabents, però després apuntava el dard agut contra els guerrers i els l’engegava. I eren nombroses les pires de mort que cremaven sens fi.

Montserrat Ros i Ribas [2005].

.

.

.

Ilíada Balasch

[…] I Febos Apol·lo va atendre’l,
perquè amb el cor indignat baixà de l’Olimp, de les piques,
amb l’arc al coll i el buirac tapat per damunt i per sota.
Van brunzir les fletxes, és clar, quan ell es va moure
rere de l’aïrat, que talment com a nit caminava.
Va asseure’s lluny de les naus, tirà amb encert una fletxa
i un pom d’esclats de por brogí de l’arc fet de plata.
Primer anava apuntant les atzembles i els gossos veloços,
després ja els tirava dards de punta de pi sense errar-hi:
denses pires de morts ja sempre més hi cremaren.

Manuel Balasch [1997]

.

.

.

 

[…] I Febos Apol·lo el va escoltar; va baixar dels cims de l’Olimp irritat en el seu cor, portant a les espatlles l’arc i el buirac ben tapat en ambdós costats. Les fletxes ressonaven a la seva esquena, quan ell, indignat, es movia; i avançava semblant a la nit. Es va asseure lluny de les naus i va disparar una sageta. Un espetec esgarrifós va sortir del seu arc argentí. De primer tocava les mules i els gossos veloços, però després, tot engegant sagetes punxegudes, disparava contra els homes mateixos. I nombroses pires de cadàvers cremaven constantment.

Joan Alberich i Mariné [1996]

.

.

.

Iliada Peix

[…] i va exaudir-lo Febos Apol·lo,
que s’afuà, cims avall de l’Olimp amb el cor encès d’ira
i amb el buirac, ben clos als dos caps, i l’arc a l’espatlla.
Quan es mogué, quimerut, les seves fletxes dringaren
sobre l’esquena i partí semblant a la nit. Va apostar-se
lluny de les naus, després amollà la seva sageta.
L’arc d’argent engegà una esglaiosa dringada. D’antuvi
mules i gossos rabents va escometre, després sobre els homes
va disparar i dirigir les seves sagetes punxudes,
mentre espesses fogueres cremaven morts de continu.

Miquel Peix [1978]

.

.

.

Ilíada Balasch 1971

[…] i Febus Apol·lo va atendre’l;
cordolgut davallà per les olímpiques serres
amb l’aljava de doble coberta i l’arc a l’espatlla.
Del déu indignat fressejaven els dards a l’esquena
quan ell es movia; així com la nit avançava.
Lluny de les naus assegut disparà llavors una fletxa
i de l’arc argentat terrible brunzit va sortir-ne.
Va escometre primer les bísties i els cans ivarsosos
mes ben tost disparà contra els homes la fletxa puntuda
que engegava, i amb morts a desdir cremaven les pires.

Manuel Balasch [1971]

.

.

.

Ilíada Segalà

[…] i l’escoltà Febos Apol·ló, el qual, enfellonint-se en son cor, davallà de les carenes de l’Olimp amb l’arc i el clos buirac a l’espatlla. Sonaren les sagetes sobre l’espatlla de l’enutjat, quan aquest començà de moure’s. Caminava, assemblant-se a la nit. Després s’assegué lluny de les naus, tirà una sageta, i l’arc d’argent féu un paorós brunzit. Començà per atènyer els muls i els cans lleugers, però no trigà a ferir-los a ells mateixos, endreçant-los punyent sageta, i des de llavors cremaven sempre nombroses pires de cadàvers.

Lluís Segalà i Estalella

.

.

.

Llovera Quinze rapsòdies Ilíiada

 […] I l’oïa Febos Apòl·lon.
I dels cims de l’Olimp davallà cor-irat, de seguida.
Duia l’arc i el buirac, ben tancat tot entorn, a l’espatlla;
i ressonaven del déu irritat a l’espatlla les fletxes
amb el moure’s d’ell, i semblava la nit, avançant-se.
Un tros lluny de les naus es parà, i avià una sageta,
i un horríson brunzit de l’arc argentí s’expandia.
Atacava d’antuvi les mules i els cans ociosos;
però aprés, etzivant ja la fletxa punyent contra els homes,
els colpia. I de morts pires sempre cremaven, espesses.

Josep Mª Llovera

.

.

.

[…] e Fèbus-Apòlon l’eczaudí. Llà-donchs avallà dels altismes olímpichs, irritat en son cor, portant a les espatlles l’arch e la aljava tapada d’abdós caps. Al moure-s lo déu irat, les sagetes tótes ressonen demunt seu; s’avança tenebrós com la nit. Per fí, detura-s lluny dels vaxells, e llança una sageta: l’arch d’argent donà un sò terrible. De primer, colpí los rocins e los cans corredors; emperò aprés, llançant mortal sageta, fereix en los guerrers; e instantment cremaven en les fogueres un munt de cossos morts.

Antoni Bulbena Tosell. Manuscrit  Bul 113 (ms.) de la Biblioteca Nacional de Catalunya. [1903 – 1923]

.

.

.

Iliada Conrad Roure

[…] Apolo ou sa pregaria, y baixa de las cimas del Olimpo; plé d’ ira ‘l cor, portant l’ arch en las espatllas y ‘l carcax tancat; á cada pas del deu airat ressonan demunt d’ ell las sagetas; s’ avansa temible com la nit. De sopte, ‘s detura lluny de las naus, y dispara la primera fletxa; l’ arch d’ argent fá un só terrible. Pel prompte destrueix las caballerías y ‘ls gossos ágils; més tot seguit lo deu dirigeix contra ‘ls guerrers un dart amarch, y d’ allavors gran nombre de fogueras no donava l’ abast á cremar los morts.

Conrad Roure [1879]

.

.

.

.

.

Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887 - Barcelona, 1964)

Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964)

[…]

Jo encara no tenia quinze anys, però ja em sabia de mossèn Cinto almenys quinze-cents versos de memòria. Al col·legi dels jesuïtes, on acabava de terminar el curs amb el greu contratemps que he contat, la literatura cata­lana, antiga o moderna, no ens l’ensenyaven ni gota. A casa meva, però, hi havia tots els llibres de mossèn Cinto: des d’una edició de L’Atlàntida, feta a París, i una altra, també francesa, del Canigó (totes dues amb el text català encarat a la traducció en prosa), fins a les Flors del Calvari, els Idil·lis i cants místics i el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, aquella seva narració tan planera i senzi­lla, tan saborosa, que jo havia llegit una dotzena de vega­des i encara avui m’encisa profundament, com el pa ar­caic, fet amb farina pròpia, pastat i cuit a casa.

En tots els llibres de mossèn Cinto, jo hi trobava un plaer únic, que no sabia definir, però que no em donaven els altres escriptors catalans, i ni remotament els caste­llans que ens havia fet conèixer el bon pare Moreu. Aquell encís de mossèn Cinto, per mi, venia menys de les coses que deia que de la manera com les deia, ama­gant dintre els seus mots una força màgica que els il·luminava amb una claror incomparable, donant-los en­sems una substància plenament saborosa. Era el geni de l’idioma que em parlava amb la veu d’ell. Recordo que sovint jo havia demanat a la gent gran en què consistia aquell estrany poder de mossèn Cinto. I tot­hom em responia el mateix: “El seu secret està en això: que és un pagès de la Plana de Vic i coneix de naixença aquell català tan pur i bo de la gent camperola.” Era l’ex­plicació més corrent que llavors es donava del miracle de mossèn Cinto. I fins semblava clara, però era radical­ment falsa. Jo ho intuïa vagament, perquè no em satis­feia gens ni mica. Quan obria un dels poemes de Verda­guer i hi trobava, per exemple, encastat amb una gràcia i una naturalitat sobiranes, un vers així:

com ressona el buirac ple de sagetes

que no se m’encallava a la boca, tot obligant-me a recór­rer al diccionari per entendre’l bé; i, un cop ben comprès, desxifrades les dues paraules de mi inconegudes que con­tenia, em donava un goig meravellós que m’obligava a redir-lo i a passar-me’l pels llavis tot el dia, llavors veia ben clar que aquella explicació de l’encís del poeta era del tot superficial. Els pagesos de la Plana de Vic no hi par­laven pas, d’aquella manera, ni haurien entès un vers semblant, per més vegades que els l’haguessin dit. I l’ex­traordinari, per mi, era comprovar que els altres poetes catalans, que jo igualment llegia, i molts dels quals ja co­neixia de vista, també n’hi posaven, de mots obscurs, a les seves poesies, però instantàniament s’hi veien, com una taca en un llençol o com un escull que treu el cap en­mig de la mar plana. Fins anys després no vaig saber que aquell fenomen, llavors inexplicable per mi, era el fet su­perior, el “miracle”, que posa mossèn Cinto en un cim solitari i únic, per damunt de tots els altres escriptors, so­vint més savis o més plens, de la nostra Renaixença. Mossèn Cinto, més que un poeta excepcional, és el geni plasmador del català ressuscitat el segle XIX.

Jacint-verdaguer

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig del 1845 – Vallvidrera, Barcelonès, 10 de juny del 1902)

[…]

Agustí Calvet (Gaziel)
Tots els camins duen a Roma. Memòries
VIII. L’enterrament de mossèn Cinto (13 de juny de 1902)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Gazophylacium pJoan Lacavalleria i Dulach

Gazophylacium Catalano-Latinum
dictionibus phrasibus illustratas,
ordine literario comprehendens

Antonium Lacavalleria

Barcelona, 1696

.

.

.

BelvitgesAntonio Jutglà Font, Joaquim Esteve i Josep Belvitges

Diccionario Catalán-Castellano-Latino 

Oficina Tecla viuda Pla

Barcelona, 1803

.

.

.

Iliada - Montserrat Ros IIHomer

Ilíada. Vol. I

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2005

ISBN: 8472258599

.

.

.

Ilíada BalaschHomer. La Ilíada.

Traducció i notes de Manuel Balasch.

Proa

Barcelona, 1997.

ISBN: 9788482564098

.

.

.

Homer

La Ilíada

Introducció, traducció i notes de
Joan Alberich i Mariné

Barcelona 1996. ISBN: 9788474108880

.

.

Iliada PeixHomer.

La Ilíada

Traducció poètica de Miquel Peix

Editorial Alpha. Barcelona, 1978

ISBN: 8472251195

.

.

.

Ilíada Balasch 1971Homer. La Ilíada.

Traducció íntegra, directa i

en vers per Manuel Balasch.

Biblioteca Selecta nº 446.

Editorial Selecta. Barcelona, 1971.

.

.

.

Ilíada SegalàHomer. Ilíada,

amb la versió directa i literal de
Lluís Segalà i Estalella
— Cant primer —

Extret del Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona nº 103.
Impremta de la Casa Provincial de la Caritat. Barcelona, 1930.

.

.

.

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica.

Sabadell, 1975

.

.

.

Iliada

Poema en XXIV cants d’Homero,

traduhit en prosa catalana per Conrad Roure.

Estampa de Leopoldo Domenech.

Barcelona 1879

.

.

.

Gaziel - MemòriesGaziel

Tots els camins duen a Roma
Història d’un destí (1893-1914)
Memòries I

Les millors obres de la literatura catalana, 68
Edicions 62 i la Caixa
Barcelona, 1981

.

.

.

.

 

 

El procés, estroncat, cap a la traducció de la Ilíada al català. Lluís Segalà i Estalella

.

.

L’any 1908, el doctor Lluís Segalà i Estalella publica la seva traducció de la Ilíada, en prosa, a l’espanyol. L’any següent, des de les pàgines de “La Veu de Catalunya”, en Josep Carner en fa l’elogi i, en acabar, es dol que el docte hel·lenista no s’hagi decantat a posar-la en català, incitant-lo, entre línies, a fer-ho:

.

.

UNA TRADUCCIÓ DE LA «ILIADA»

.

Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona, 9-02-1884 - Brussel·les, 4-06-1970)

Darrera la fatiga de tantes coses noves desmesurades, sense grandor, refinades sense finesa, agudes amb tota la banalitat possible, és confortant una relectura d’una obra que hagi vist els segles escolar-se a son peu, sense que li gastessin un àtom de bellesa.

Aquest meu dolor,  ja antic, de què la nostra jovenesa se vulgui fer una cultura amb la simple coneixença dels contemporanis m’obsessiona. Lo que ens és immediat «per mer contacte» no és lo que ha d’educar-nos; sinó allò que, malgrat les llunyanies d’època, de raça, de territori, és cosa nostra i cosa íntima. Sobretot cal la coneixença de la literatura hel·lènica, sobirana de totes; pot dir-se que el gust no apareix en totes les literatures que li són estades posteriors fins que ella els dóna alguna comunicació de la seva meravellosa essència. De la Ilíada, obra que conté tota la virtualitat de civilització grega, musa dels escultors, dels poetes, dels oradors, dels polítics, dels pintors, dels filòsofs, dels sacerdots, dels atletes, dels historiadors i els tràgics, podem dir-ne que representa la meitat de la civilització que vivim.

El doctor Segalà, deixeble dilectíssim d’en Balari, il·lustre continuador de son magisteri, ha fet a la literatura castellana l’imponderable servei d’una versió superioríssima a totes les que hi existeixen del gran poema d’Homer. La publica la casa Montaner i Simon en la seva biblioteca.

Als qui hem saludat el grec —maldament sigui amb punible negligència—, als qui estem familiaritzats amb la lectura del Pare August de les literatures mediterrànies —això és, de les literatures perfectes—, la traducció del doctor Segalà ens trontolla l’esperit amb una emoció inexplicable. Perquè hi és tan directa i viva la recreació de la bellesa simple i absoluta del poema, com hi són exquisides la tria verbal per cobejança d’una precisió inversemblant, la sagacitat retòrica de fer notar com qui no se n’adona les meravelles en detall. El doctor Segalà esmerça un castellà una mica llibrescament castís; però ho fa per exigències de la seva cura d’exactitud, i només aíxís pot donar la línia forta i venerable de l’Homer sense perífrasis, falsament elegants; ni conversió de les concrecions més pintoresques de l’original en paraules per lo més abstractes més còmodes; ni disminució del magnífic entrenament de les èpiques narracions.

M’apar que la versió del doctor Segalà ha d’ésser judicada un dels esforços més genials per la reconstitució en nostres idiomes —que tan lluny estan de la gràcia, la flexibilitat i la senzilla grandesa de l’hel·lènic— del monument altíssim d’aquella raça a qui devem l’equilibri en el sentit de la bellesa.

Nosaltres, catalans, hem de sentir una recança a l’admirar la tasca del savi professor noucentista. Si ell s’hagués decantat a posar en català el somni del semidéu hel·lènic, el nostre llenguatge natural s’hauria sentit més garantida la seva immortalitat perquè la causa vital dels idiomes rau en l’excelsitud de lo que se’ls confiï. Mes acàs el doctor Segalà ha posat la Ilíada en llengua castellana per modèstia; la literatura castellana està definida i accentuada, i tot nou esforç no hi porta sinó un contingut parcialíssim d’evolució; mentre que una versió a llengua catalana seria d’una tan poderosa transcendència, que tal vegada el traductor hauria plasmat la llengua en formació amb pura eficàcia per fixar-ne la normalitat per tot un segle.

.

Josep Carner
La Veu de Catalunya, 22-09-1909

Inclòs a: “El reialme de la poesia”, de Josep Carner.
A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí
Edicions 62.
.

.

.

.

Pocs anys després, el febrer de 1911, sota l’ègida d’Eugeni d’Ors, dels tallers d’en Joaquim Horta en surt l’Almanach dels Noucentistes, que obriria la porta a la plena eclosió del moviment del Noucentisme. En ells, entre els “col·laboradors”, hi apareix Homer (penúltima pàgina del mes de gener, on es transcriuen en grec els versos 206 a 247 del Cant I de la Ilíada) i, també, la traducció al català d’aquests versos per en Lluís Segalà (penúltima pàgina del mes de  febrer). Transcrivim aquí la referida traducció d’en Segalà, a continuació de la reproducció de la pàgina del text grec:

.

.

.

.

.

.

.

 .

…….Llavors la deessa, Athene, la dels ulls brillants, feu principi a tal parlar : «So vinguda del cel per apaibagar ta ira, si’m vols creure, y m’envia Hera, la deessa dels braços blanquíssims, qui tots dos estima igualment y de vosaltres prèn cura. Cessa, donchs, de contendre y no desenveinis l’espasa; però insúltal, si aixís te plau, com se vulga que sía. Això que’t diré, vindrà a compliment: Un jorn se’t faràn esplèndides mercès en triple nombre per rahó d’aquesta injuria. Tu domínat y obeèixnos.»

…….Akhil-leus, el dels peus lleugers, li va respondre : «Cal servar la vostra ordre, oh deessa, encare que tinch molt irat el cor; puix lo millor es ferho aixís. A qui els obeeix, els déus l’escolten.»

         Digué ; y, deixant caure sa ma feixuga sobre’l pom d’argent, ficà a la veina la grossa espasa y no desobehí el manament d’Athenea. Aquesta anàssen devers hont eran les altres deitats, al Olympos, al palau de Zeus qui porta l’ègida.

         Y’l Peleides escometé novament l’Atreides ab paraules ofensives, sense  que encare li passés l’enuig: «¡ Ubriach, que tens cara de goç y cor de cerv ! Ja mai hagueres coratje per armarte y anar a la lluita ab el poble, ni per mètret en aguait ab els capdills aquius; això’t sembla la mort. Y en veritat que es més profitós restar dins l’ample campament dels aquius y llevarli lo que se li haja donat a qui gosi contradirte. Ets un rey que’s menja lo del comú, perque manes hòmens que rès valen; si aixís no fós, oh Atreides, aquest seria ton darrer ultratje. Però’t vull dir una cosa y ferte un solemnial jurament. Sí, per aquest ceptre que ja no treurà fulles ni branques, car ha deixada la soca a la montanya, ni rebrotarà, puix el bronç l’ha despullat del fullam y de l’escorça y ara’l duhen en llurs mans els aquius que administren justícia y en nom de Zeus fan servar les lleis, ¡ fort ha d’esser per tú el jurament !: Un dia anyoraràn Akhil-leus tots els aquius plegats y aleshores, anc que afligit te sentis, no’ls podràs socórrer quan Hèctor, el matador d’hòmens, faci caure moribonds moltíssims de guerrers. Y tú, enfellonit, trocejaràs ton cor perquè no honorares el més valent dels aquius.»

…….Aixís enrahonà el Peleides, y, rebatent per terra’l ceptre guarnit d’auries tatxes va sèures. A l’altra banda l’Atreides s’anava enfurismant.

.

Versió directa y literal del grech, per
LL. SEGALÁ Y ESTALELLA

.

.

.

Posteriorment, el doctor Segalà continuà treballant en la seva versió catalana de la Ilíada, i el 1927, al publicar les seves obres completes, publicava una versió revisada dels versos 223 al 244 del Cant I, i finalment, el 1930 publicava completa la traducció del Cant I, que podeu trobar transcrita íntegrament a les pàgines de Traduccions catalanes de la Ilíada d’aquest blog.

.

D’aquesta versió el 1930 els versos 206 a 247 (és a dir, els de la versió inicial del 1911), fan així:

.

.

206. Llavors la deessa Atenea, la d’ulls d’òliba, li parlà dient : « — He vingut del cel per esvair la teva ira, si és que obeeixes; i em tramet Hera, la deessa dels braços blanquíssims, que ambdós estima igualment i de vosaltres pren cura. Eh, doncs, deixa de.contendre i no desembeinis l’espasa; insulta’l, però, amb paraules com se vulga que sigui. Com ara et parlaré, així es durà a compliment : Un jorn et seran fets esplèndids presents, en triplicada mesura, per aquest greuge. Tu, reporta’t i obeeix-nos.»

215. En respondre-li, parlà així Aquileu, el de peus lleugers: « — Cal servar el vostre manament, oh deessa, fins amb el coratge molt enfellonit, car fer-ho així és millor. A qui els obeeix, els déus l’escolten molt.»

219. Digué, i deixant caure sa mà feixuga sobre el pom d’argent, empenyé cap a la beina la grossa espasa, i no desobeí el manament d’Atenea. Aquesta se’n tornà a l’Olimp, al palau de Zeus, que porta l’ègida, vers les altres deïtats.

223. Llavors el Pelida escometé novament l’Atrida, amb injurioses paraules, sense que encara li passés l’enuig : « — Tu que tan fàcilment t’embriagues, que tens cara de gos i cor de cérvol!  Mai no tingueres coratge en ton esperit per a armar-te i anar a la lluita junt amb el poble, ni per a metre’t en aguait amb els cabdills aqueus : això et sembla la mort. I en veritat que és més profitós romandre dins l’ample  campament dels aqueus i lle­var-li el que se li hagi donat a qui gosi contradir-te. Ets un rei que es menja el que és del poble, perquè regnes sobre gent de no res; altrament, oh Atrida, fóra aquest ton darrer ultratge. Vaig, però, a dir-te quelcom, i a fer, endemés, un gran jurament. Sí, per aquest ceptre, que ja no traurà més fulles ni branques, per haver jaquit la soca a muntanya; ni rebrotarà, puix que el bronze l’ha despullat de fulles i escorça, i ara l’empunyen els aqueus que reten justícia i fan servar les lleis que de Zeus pro­venen — gran ha d’ésser per a tu aquest jurament — : vindrà un jorn en què enyoraran Aquileu tots els aqueus plegats, i aleshores, per congoixat que estiguis, no els podràs socórrer, quan Hèctor, l’occidor d’homes, els giti per terra en gran nombre, moribunds. I tu, enfellonit, trossejaràs interiorment ton cor per no haver honrat gens al millor dels aqueus.»

245. Parlà així el Pelida; i rebotent per terra el ceptre tra­vessat de claus d’or, s’assegué. A l’altra banda l’Atrida s’anava enfellonint. 

.

Lluís Segalà i Estalella (Barcelona, 21 de juny de 1873- Barcelona, 17 de març de 1938)

Lluís Segalà i Estalella

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Qui sap si les bombes de l’aviació feixista italiana, pagades pels espònsors de l’exèrcit de l’alzamiento nacional, van acabar no només amb la vida del propi Segalà sinó també amb la versió en curs, o acabada, de la seva traducció al català de la Ilíada. Per tant, estem davant d’una traducció que no va poder ser. No obstant, cal que no oblidem un dels que van posar les primeres pedres per a que la veu d’Homer es fes sentir també en la nostra llengua.

.

.

Almanach dels Noucentistes

Publicat per Joaquim Horta

MCMXI

Edició Facsímil  de José J. de Olañeta, Editor

Barcelona, 1980

.

.

Homer. Ilíada,

amb la versió directa i literal de

Lluís Segalà i Estalella

— Cant primer —

Extret del Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona nº 103.

Impremta de la Casa Provincial de la Caritat. Barcelona, 1930.

.

.

.

.

 

Homer a la biblioteca de Joan Maragall (en el seu 150è aniversari)

A Joan Maragall devem, a part de la seva “Nausica”,  una versió dels Himnes homèrics, a partir d’un traducció en prosa catalana de Pere Bosch Gimpera.

Però, quins llibres d’Homer tenia a la seva biblioteca?

En un article publicat a “Ateneu: Revista de cultura, 4rt trimestre del 1987; (12 pàgs): 111-116,124., per : Marta Domínguez i Senra i Teresa Pous i Mas, titulat : «Els llibres de les literatures no hispàniques conservats a la biblioteca de Joan Maragall» (i que està disponible en línia a albumdetiempo.blogspot.com), se’n cataloguen els següents:

 

49.    [Homer]. L’Illiade. Paris: Librairie de la Bibliothèque Nationale, 1880-1881. Collection des meilleurs auteurs anciens et modernes; 169171. 3 vols.

50.    [Homer]. Iliade. Traduzioni di Vincenzo Monti con le observazioni di Andrea Mustoxidi. 8ª ed. Milano: Edoardo Sonzogno, 1890.

51.    [Homer]. La Iliada. Versión directa y literal del griego por Luis Segalá y Estalella. Barcelona: Muntaner y Simón, Editores, 1908.

52.    [Homer]. Odissea. Tradotta da Ippolito Pindemonte. Milano: Edoardo Sonzogno, 1877.

53.    [Homer]. Odisea. Versión directa y literal del griego por Luis Segalá y Estalella. Barcelona: Muntaner y Simón, Editores, 1910. Dedicatòria del traductor.

54.    [Homer]. Himnos homéricos. Vertidos por José Banqué y Feliu. Barcelona: Tip. “La Academia” de Serra Hnos. y Rusell, 1910.

Canta, deessa, la ira perniciosa d’Aquileu Pelida

.
.
.

.

Lluís Segalà i Estalella (1873 – 1938)

.

Canta, deessa, la ira perniciosa d’Aquileu Pelida, que causà dolors sense nombre als aqueus i llançà dins l’Hades moltes ànimes valentes d’herois, als qui féu presa de gossos i menjar de les aus — així es complia el voler de Zeus —, des que, per primera vegada, es departiren disputant, l’Atrida, rei d’homes, i el diví Aquileu.

.

Ilíada, I, 1-7


.

.

.

Traducció de Lluís Segalà i Estalella

.

.

.

.

 

Homer. Ilíada,

amb la versió directa i literal de

Lluís Segalà i Estalella

— Cant primer —

Extret del Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona nº 103.

Impremta de la Casa Provincial de la Caritat. Barcelona, 1930

.

.

.

.

Salpem

 

.

.

Iniciem aquesta aventura.

Aquí tocaria citar el poeta i desitjar-nos que el camí sigui llarg …

És així, certament, però com que el que compta és el trajecte, no cal entretenir-nos quan encara no hem llevat l’àncora.

Ens proposem compartir dades, reflexions i emocions entorn de tot el que suposa aquesta experiència única que des de fa segles anomenem Homer, de tot el que l’ha anat envoltant al llarg del temps i fins als nostres dies, de com s’ha rebut en cada època i en cada moment i, si se’ns permet, ens entretindrem en el que ha estat i és la seva recepció a les nostres terres de parla catalana. Ho farem amb especial referència al món dels llibres, que és el que ens captiva.

Volem assaborir els diferents Homers que, com deia Borges, sorgeixen de cada una de les traduccions. Les múltiples ilíades i odissees, de Chapman a Riba, de Balasch a Pope, de Leconte de Lisle a Segalà, de Miquel Peix a Christopher Logue, de Frederico Lourenço a Lawrence d’Aràbia, de Xosé Gago a Rieu, de Joan Alberich a García Calvo, de García Gual a Conrad Roure, de Salvatore Quasimodo a Robert Fagles, de Llovera a Juan de Mena, de Joan Montserrat a Montserrat Ros, i de tants i tants altres traductors/autors, que ens ofereixen tan gran varietat de troies i d’ítaques, d’odisseus i de tersites.

I a partir d’aquí, farem els giravolts que calgui, agafarem camins encertats o equivocats i potser ens quedem algun temps aturats en alguna illa on una possessiva fetillera no ens deixi tornar a casa.

Bon viatge!

.

.

.