Arxius

Posts Tagged ‘Lluís Via’

Una Penèlope del modernisme. Lluís Via

.
.
.
.
.

 

 

PENÉLOPE

El bon Ulisses, retornat de Troia,
prop la casta Penèlope glatia;
qui, ausent, en les batalles visqué ab joia,
prop de sa esposa batallant moria.
Y’s confiava a Mentor, qui la fermesa
y la fe de Penèlope sabia
en vint anys de dolor y de viudesa.
 
—Tu dubtes, tu sofreixes. Sols creus en sa hermosura:
jo crech en sa virtut… — li deya’l bon Mentor. —
Sempre ha sigut fidel y sempre ha sigut pura
la dòna que t’envegen i qu’es la teva amor. —
Ulisses va somriure amargament,
prengué les mans del bon amich y mestre
sapient en llibres y en amor gens destre,
y va exclamar ab commogut accent:
 
—¿La meva amor has dit, Mentor?
Poch la coneixes tu la meva amor!
La meva amor es bella y es fresca com la rosa,
y es tota conscienta y es tota reposada;
y es blanca com un gel, y va tota endolada,
y apar de neu son coll ran de la vesta closa.
Y jo la vull gosar, y al meu desitj se nega:
en tant ella no’l sent, el meu desitj no es bo…
La meva amor es casta, prò’l dia que s’entrega
estima ab més ardencia y ab més dalit que jo!
M’apar sa testa d’ambre una soperba espiga;
debades vull cullirla si el vent la té agitada;
y el no saciat desitj llassantme de fatiga,
me sento’l cor oprès… Tal com llevor sembrada
que ab sa maligna arrel l’agràm entortolliga.
Y dels hèroes y els déus me sento malehit,
y anihilat tremolo d’amor sobre son pit.
Sa cabellera luxuriant oneja,
la faç de rosa y neu roba mon goig,
la boca sota’ls ulls papelloneja
y artera, sens tocarme, m’acosta’l llavi roig…
No sé si l’he fruhida o si m’he tornat boig!
Llavors la meva amor devé insaciable,
dóna a la nit tot lo que roba al dia,
y pren sempre joiosa, y otorga sempre amable,
el vici mal cobert ab gales de poesia.
Y es tota vehemencia, y tota ingenuitat,
y tota lleugeresa, y tota falsetat.
Avui es sol ardent, demà pàlida lluna…
Quan a sos braços torno, té una expressió glaçada;
son coll apar de neu ran de la vesta bruna;
y es tota conscienta, y es tota reposada. —
 
Y Mentor li va dir: — Tingué molts pretendents,
y cap pogué entelar ton nom ni sa virtut…
— Ai amich! — feu Ulisses: — ¿tu no veus, tu no sents
que si ella no volgués no’ls hauria tingut?
Com més ha volgut dirse virtuosa
y com més ha retret l’ausencia del marit,
més perjura ha sigut, més enganyosa,
y més en altres braços son cos ha defallit.
Fou ella qui els parlà d’un fer isolament,
d’un no fruhit amor, d’una greu melangia…
També a mi me’n parlava coneixentme d’un dia,
y seguia ma petja si’m veia indiferent
y m’estimava més quan jo la defugia.
Una nit me digué qu’eren verges sos llavis,
y a poch ells m’ensenyaven la ciencia del besar;
y al trobarlos fendits del pler pels dolços glavis,
ja no poguí aborrirla, més ai! poguí dubtar.
Prò de cop, al besarla, jo oblidava
tot dubte, tot enuig, tota agonia,
pensant que dins mos braços ofegava
la inquieta serp del goig que al coll se li enroscava,
la vanitat del món, que’l cor li possehia.
Penèlope a tot vent com flor se va gronxant,
y aspira a tocâ’l cel, y arribarhi no pot;
la flaire’s pert, les fulles despreses van volant,
y per molt que’l tronch creixi, l’arrel sempre es al llot.
Li he mostrat son destí sens que’n sentís esglai;:
li he probat que’m mentia, y no s’ha enrogit mai!
 
— Jo la vegí plorar, punyida d’anyorança!
— Y ara que’m té prop seu, me fa plorâ a son torn!
— Cap home la fruhí!
— Prò a tots donà esperança,
en tots en tots feu creixer l’amor, la cobejança,
desfent de nit la tela que teixia a ple jorn.
Y en la nit de ma ausencia perllongada
com altra tela un somni anà teixint
d’amantíssima esposa, de dòna recatada…
y, desperta d’eix somni a ma arribada,
ab mon cor d’hèroe juga com ab un cor de nin.
Es dòna, y com a dòna col esser desitjada,
y ab somnis y mentides li plau anar vivint. —
 
Arrencà en plor Ulisses. Enfront de sa solor,
confós i ple de dubtes, callà’l sabi Mentor.

Lluís Via i Pagès (Vilafranca del Penedès 1870 – Barcelona 1940)

 

Lluís Via
Del cor als llavis (1910)

 

.

.

.

.

.

“… les obres de Lluís Via s’afileren al costat de l’estètica maragalliana, però, malgrat l’oposició a l’estètica noucentista, n’és permeable, ni que només sigui a nivell epidèrmic, amb la inclusió de poemes que recreen temes llegendaris l’any 1910 a Del cor als llavis (El testament d’Amèlia, Penèlope, Plany d’una moderna hetaira i Cant de deslliurança).”

Imma Farré i Vilalta

«Joventut» (1900-1906 i el darrer modernisme. (tesi doctoral), pàg. 248

.
.

Lluís Via

Del cor als llavis

Biblioteca Joventut

Barcelona, 1910

.
.
.
.
.