Archive

Posts Tagged ‘Manuel Balasch’

«Com ressona un buirac ple de sagetes …» d’Homer a Verdaguer

.

.

.

.

Com ressona un buirac ple de sagetes
del ballester en la robusta espatlla
[…]

Jacint Verdaguer
Canigó
(Cant II. Flordeneu)

Los balears penjada duen al braç la fona
trenada amb tres badies de cànem o de pell,
quan de sa roda encesa, que força i foc li dóna,
la pedra surt brunzenta, o aterra o fa portell.
Lo cos dels sagitaris segueix la immensa rua;
buiracs feixucs ressonen damunt sa espatlla nua,
rublerts tots de sagetes de verinosa pua
que en sa volada trenca les ales de l’aucell

Jacint Verdaguer
Canigó
(Cant VII. Passatge d’Hanníbal)

.

.

BUYRACH, bossa de tretes. Haec Pharetra, æ. Hic Corytus, ti. Qui porta buyrach. Pharetratus, a, um. Posar-se, ò penjar lo buyrach al costat. Lateri pharetram accommodare, aptare, appendere. Desguarnir, ò desarmar lo buyrach. Pharetram sagittis exarmare, exuere.

Gazophylacium catalano-latinum [1696]
Joan Lacavalleria Dulach

.

BUYRAC. s.m. Aljaba, carcax. Pharetra

Diccionario Catalán-Castellano-Latino [1803]
Joaquim Esteve i Josep Belvitges

.

.

.

.

.

Iliada - Montserrat Ros II

[…] I Febos Apol·lo, que el va escoltar, s’enfurí cor endins i, amb l’arc i el buirac clos a banda i banda, penjats a l’espatlla, davallà dels cims de l’Olimp. Ressonaven les fletxes a la seva esquena mentre, furibund, avançava. I feia via semblant a la nit. Es deturà lluny de les naus i etzibà, ràpid, una sageta. Fou paorós l’esclafit del seu arc argentí. De primer atacava les mules i els gossos rabents, però després apuntava el dard agut contra els guerrers i els l’engegava. I eren nombroses les pires de mort que cremaven sens fi.

Montserrat Ros i Ribas [2005].

.

.

.

Ilíada Balasch

[…] I Febos Apol·lo va atendre’l,
perquè amb el cor indignat baixà de l’Olimp, de les piques,
amb l’arc al coll i el buirac tapat per damunt i per sota.
Van brunzir les fletxes, és clar, quan ell es va moure
rere de l’aïrat, que talment com a nit caminava.
Va asseure’s lluny de les naus, tirà amb encert una fletxa
i un pom d’esclats de por brogí de l’arc fet de plata.
Primer anava apuntant les atzembles i els gossos veloços,
després ja els tirava dards de punta de pi sense errar-hi:
denses pires de morts ja sempre més hi cremaren.

Manuel Balasch [1997]

.

.

.

Alberich Odissea

[…] I Febos Apol·lo el va escoltar; va baixar dels cims de l’Olimp irritat en el seu cor, portant a les espatlles l’arc i el buirac ben tapat en ambdós costats. Les fletxes ressonaven a la seva esquena, quan ell, indignat, es movia; i avançava semblant a la nit. Es va asseure lluny de les naus i va disparar una sageta. Un espetec esgarrifós va sortir del su arc argentí. De primer tocava les mules i els gossos veloços, però després, tot engegant sagetes punxegudes, disparava contra els homes mateixos. I nombroses pires de cadàvers cremaven constantment.

Joan Alberich i Mariné [1996]

.

.

.

Iliada Peix

[…] i va exaudir-lo Febos Apol·lo,
que s’afuà, cims avall de l’Olimp amb el cor encès d’ira
i amb el buirac, ben clos als dos caps, i l’arc a l’espatlla.
Quan es mogué, quimerut, les seves fletxes dringaren
sobre l’esquena i partí semblant a la nit. Va apostar-se
lluny de les naus, després amollà la seva sageta.
L’arc d’argent engegà una esglaiosa dringada. D’antuvi
mules i gossos rabents va escometre, després sobre els homes
va disparar i dirigir les seves sagetes punxudes,
mentre espesses fogueres cremaven morts de continu.

Miquel Peix [1978]

.

.

.

Ilíada Balasch 1971

[…] i Febus Apol·lo va atendre’l;
cordolgut davallà per les olímpiques serres
amb l’aljava de doble coberta i l’arc a l’espatlla.
Del déu indignat fressejaven els dards a l’esquena
quan ell es movia; aixi com la nit avançava.
Lluny de les naus assegut disparà llavors una fletxa
i de l’arc argentat terrible brunzit va sortir-ne.
Va escometre primer les bísties i els cans ivarsosos
mes ben tost disparà contra els homes la fletxa puntuda
que engegava, i amb morts a desdir cremaven les pires.

Manuel Balasch [1971]

.

.

.

Ilíada Segalà

[…] i l’escoltà Febos Apol·ló, el qual, enfellonint-se en son cor, davallà de les carenes de l’Olimp amb l’arc i el clos buirac a l’espatlla. Sonaren les sagetes sobre l’espatlla de l’enutjat, quan aquest començà de moure’s. Caminava, assemblant-se a la nit. Després s’assegué lluny de les naus, tirà una sageta, i l’arc d’argent féu un paorós brunzit. Començà per atènyer els muls i els cans lleugers, però no trigà a ferir-los a ells mateixos, endreçant-los punyent sageta, i des de llavors cremaven sempre nombroses pires de cadàvers.

Lluís Segalà i Estalella

.

.

.

Llovera Quinze rapsòdies Ilíiada

 […] I l’oïa Febos Apòl·lon.
I dels cims de l’Olimp davallà cor-irat, de seguida.
Duia l’arc i el buirac, ben tancat tot entorn, a l’espatlla;
i ressonaven del déu irritat a l’espatlla les fletxes
amb el moure’s d’ell, i semblava la nit, avançant-se.
Un tros lluny de les naus es parà, i avià una sageta,
i un horríson brunzit de l’arc argentí s’expandia.
Atacava d’antuvi les mules i els cans ociosos;
però aprés, etzivant ja la fletxa punyent contra els homes,
els colpia. I de morts pires sempre cremaven, espesses.

Josep Mª Llovera

.

.

.

[…] e Fèbus-Apòlon l’eczaudí. Llà-donchs avallà dels altismes olímpichs, irritat en son cor, portant a les espatlles l’arch e la aljava tapada d’abdós caps. Al moure-s lo déu irat, les sagetes tótes ressonen demunt seu; s’avança tenebrós com la nit. Per fí, detura-s lluny dels vaxells, e llança una sageta: l’arch d’argent donà un sò terrible. De primer, colpí los rocins e los cans corredors; emperò aprés, llançant mortal sageta, fereix en los guerrers; e instantment cremaven en les fogueres un munt de cossos morts.

Antoni Bulbena Tosell. Manuscrit  Bul 113 (ms.) de la Biblioteca Nacional de Catalunya. [1903 – 1923]

.

.

.

Iliada Conrad Roure

[…] Apolo ou sa pregaria, y baixa de las cimas del Olimpo; plé d’ ira ‘l cor, portant l’ arch en las espatllas y ‘l carcax tancat; á cada pas del deu airat ressonan demunt d’ ell las sagetas; s’ avansa temible com la nit. De sopte, ‘s detura lluny de las naus, y dispara la primera fletxa; l’ arch d’ argent fá un só terrible. Pel prompte destrueix las caballerías y ‘ls gossos ágils; més tot seguit lo deu dirigeix contra ‘ls guerrers un dart amarch, y d’ allavors gran nombre de fogueras no donava l’ abast á cremar los morts.

Conrad Roure [1879]

.

.

.

.

.

Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887 - Barcelona, 1964)

Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964)

[…]

Jo encara no tenia quinze anys, però ja em sabia de mossèn Cinto almenys quinze-cents versos de memòria. Al col·legi dels jesuïtes, on acabava de terminar el curs amb el greu contratemps que he contat, la literatura cata­lana, antiga o moderna, no ens l’ensenyaven ni gota. A casa meva, però, hi havia tots els llibres de mossèn Cinto: des d’una edició de L’Atlàntida, feta a París, i una altra, també francesa, del Canigó (totes dues amb el text català encarat a la traducció en prosa), fins a les Flors del Calvari, els Idil·lis i cants místics i el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, aquella seva narració tan planera i senzi­lla, tan saborosa, que jo havia llegit una dotzena de vega­des i encara avui m’encisa profundament, com el pa ar­caic, fet amb farina pròpia, pastat i cuit a casa.

En tots els llibres de mossèn Cinto, jo hi trobava un plaer únic, que no sabia definir, però que no em donaven els altres escriptors catalans, i ni remotament els caste­llans que ens havia fet conèixer el bon pare Moreu. Aquell encís de mossèn Cinto, per mi, venia menys de les coses que deia que de la manera com les deia, ama­gant dintre els seus mots una força màgica que els il·luminava amb una claror incomparable, donant-los en­sems una substància plenament saborosa. Era el geni de l’idioma que em parlava amb la veu d’ell. Recordo que sovint jo havia demanat a la gent gran en què consistia aquell estrany poder de mossèn Cinto. I tot­hom em responia el mateix: “El seu secret està en això: que és un pagès de la Plana de Vic i coneix de naixença aquell català tan pur i bo de la gent camperola.” Era l’ex­plicació més corrent que llavors es donava del miracle de mossèn Cinto. I fins semblava clara, però era radical­ment falsa. Jo ho intuïa vagament, perquè no em satis­feia gens ni mica. Quan obria un dels poemes de Verda­guer i hi trobava, per exemple, encastat amb una gràcia i una naturalitat sobiranes, un vers així:

com ressona el buirac ple de sagetes

que no se m’encallava a la boca, tot obligant-me a recór­rer al diccionari per entendre’l bé; i, un cop ben comprès, desxifrades les dues paraules de mi inconegudes que con­tenia, em donava un goig meravellós que m’obligava a redir-lo i a passar-me’l pels llavis tot el dia, llavors veia ben clar que aquella explicació de l’encís del poeta era del tot superficial. Els pagesos de la Plana de Vic no hi par­laven pas, d’aquella manera, ni haurien entès un vers semblant, per més vegades que els l’haguessin dit. I l’ex­traordinari, per mi, era comprovar que els altres poetes catalans, que jo igualment llegia, i molts dels quals ja co­neixia de vista, també n’hi posaven, de mots obscurs, a les seves poesies, però instantàniament s’hi veien, com una taca en un llençol o com un escull que treu el cap en­mig de la mar plana. Fins anys després no vaig saber que aquell fenomen, llavors inexplicable per mi, era el fet su­perior, el “miracle”, que posa mossèn Cinto en un cim solitari i únic, per damunt de tots els altres escriptors, so­vint més savis o més plens, de la nostra Renaixença. Mossèn Cinto, més que un poeta excepcional, és el geni plasmador del català ressuscitat el segle XIX.

Jacint-verdaguer

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig del 1845 – Vallvidrera, Barcelonès, 10 de juny del 1902)

[…]

Agustí Calvet (Gaziel)
Tots els camins duen a Roma. Memòries
VIII. L’enterrament de mossèn Cinto (13 de juny de 1902)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Gazophylacium pJoan Lacavalleria i Dulach

Gazophylacium Catalano-Latinum
dictionibus phrasibus illustratas,
ordine literario comprehendens

Antonium Lacavalleria

Barcelona, 1696

.

.

.

BelvitgesAntonio Jutglà Font, Joaquim Esteve i Josep Belvitges

Diccionario Catalán-Castellano-Latino 

Oficina Tecla viuda Pla

Barcelona, 1803

.

.

.

Iliada - Montserrat Ros IIHomer

Ilíada. Vol. I

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2005

ISBN: 8472258599

.

.

.

Ilíada BalaschHomer. La Ilíada.

Traducció i notes de Manuel Balasch.

Proa

Barcelona, 1997.

ISBN: 9788482564098

.

.

.

Alberich OdisseaHomer

L’Odissea

Introducció, traducció i notes de
Joan Alberich i Mariné

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

.

.

Iliada PeixHomer.

La Ilíada

Traducció poètica de Miquel Peix

Editorial Alpha. Barcelona, 1978

ISBN: 8472251195

.

.

.

Ilíada Balasch 1971Homer. La Ilíada.

Traducció íntegra, directa i

en vers per Manuel Balasch.

Biblioteca Selecta nº 446.

Editorial Selecta. Barcelona, 1971.

.

.

.

Ilíada SegalàHomer. Ilíada,

amb la versió directa i literal de
Lluís Segalà i Estalella
— Cant primer —

Extret del Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona nº 103.
Impremta de la Casa Provincial de la Caritat. Barcelona, 1930.

.

.

.

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica.

Sabadell, 1975

.

.

.

Iliada

Poema en XXIV cants d’Homero,

traduhit en prosa catalana per Conrad Roure.

Estampa de Leopoldo Domenech.

Barcelona 1879

.

.

.

Gaziel - MemòriesGaziel

Tots els camins duen a Roma
Història d’un destí (1893-1914)
Memòries I

Les millors obres de la literatura catalana, 68
Edicions 62 i la Caixa
Barcelona, 1981

.

.

.

.

 

 

La lleva dels homes és com la de les fulles. Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada

.

.

.

                    I

  Recuerde el alma dormida,
avive el seso e despierte
contemplando
cómo se passa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando;
cuán presto se va el plazer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parescer,
cualquiere tiempo passado
fue mejor.

                    II

  Pues si vemos lo presente
cómo en un punto s’es ido
e acabado,
si juzgamos sabiamente,
daremos lo non venido
por passado.
Non se engañe nadie, no,
pensando que ha de durar
lo que espera
más que duró lo que vio,
pues que todo ha de passar
por tal manera.

                    III

  Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
qu’es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
e consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
e más chicos,
allegados, son iguales
los que viven por sus manos
e los ricos.

.
Jorge Manrique
Coplas a la muerte de su padre

.

.

Instante de Glauco y Diomedes
.
Una palabra, un claro pensamiento
detuvo el mal, “como la miel del higo
cuaja la leche”, y arrastró consigo
la odiosa fiebre y el fragor sediento:

una palabra a cuyo encantamiento
se reconoce amigo el enemigo.
Y era el cielo de Tróade testigo,
y la palabra se llevaba el viento:

Sombra somos delgada y desvalida;
muy antes que Manrique lo dijera,
lo dijo Glauco y lo escuchó el Tidida:

Que somos la verdura de la era,
marchitas hojas que la fronda olvida
a cada turno de la primavera.
.
Alfonso Reyes
Homero en Cuernavaca

.
.

.
«Aquesta és la cosa més bella de l’home de Quios:
com la generació de les fulles, és igual la dels homes.»
.
(Simònides, frag. 19 West)
Versió de Jaume Pòrtulas

.

.

.

.

.

«Fill de Tideu, magnànim: ¿què em preguntes pel llinatge?
És com la lleva de les fulles, la dels homes.
Unes fulles el vent les escampa per terra, i unes altres el bosc
en esplet les fa néixer, i ve la primavera.
El mateix amb les lleves dels homes: l’una neix, l’altra s’acaba».
.

Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada
Versió de Jordi Cornudella (Les bones companyies)

.

.

.

.

.

L’il·lustre fill d’Hipoloco, respond en aquestos termes:
—Magnànim fill de Tideo, ¿perqué ‘m preguntas pel meu orígen? Las generacions dels homes, son com las de las fullas. Lo vent tira las fullas per terra, més lo fecundo bosch ne produheix d’altras, y l’estació primaveral retorna; aixís mateix la rassa dels humans neix y passa.
.

Iliada d’Homero
Traduhit en prosa catalana per Conrad Roure (1879)

.

.

.

I li digué, responent, el fill honorable d’Hippòloc:
“Oh magnànim Tideida: ma gènera, com la demanes?
Com de les fulles la gènera, tal és igualment la dels homes.
Fulles escampa el vent, per terra; d’altres la selva
néixer en fa, brostant; i ve primavera altra volta.
Tal les gèneres d’homes, que mentre una neix, altra falla.
.

Quinze rapsòdies de la Ilíada d’Homer
Josep Mª Llovera (c. 1930-1940).

.

.

.

I llavors li digué el fill il·lustre d’Hipòloc:
«Magnànim fill de Tideu! Per què la naixença em preguntes?
Així com la de les fulles és la nissaga dels homes:
unes fulles, el vent les escampa per terra, mes d’altres
en té la fronda del bosc quan l’hora vernal li arriba;
així els llinatges dels homes: l’un neix i l’altre s’acaba.
.

Homer. La Ilíada
Traducció de Manuel Balasch (1971)

.

.

.

El gloriós fill d’Hipòloc, llavors, a son torn, va respondre:
Fill de Tideu magnànim, per què em preguntes ma raça?
Tal esdevé la naixença de fulles, tal la dels homes.
Unes per terra són escampades pel vent, unes altres,
en arribar el temps vernal, el bosc verdejant les fa créixer.
Tal la raça dels homes, neixen uns, d’altres moren.
.

Homer. La Ilíada.
Traduida en hexàmetres catalans per Miquel Peix (1978)

.

.

.

Al seu torn, l’il·lustre fill d’Hipòloc li va dir: «Tidida magnànim, ¿per que em preguntes el meu llinatge? Tal com és la naixença de les fulles, així és també la dels homes. Les fulles, unes el vent les escampa per terra, altres el bosc les fa créixer brotant, i arriba el temps de la primavera. Així és el llinatge dels homes, un neix i un altre mor.

Homer. La Ilíada.
Traducció de Joan Alberich i Mariné (1996)

.

.

.

I li féu, al seu torn, el fill il·lustre d’Hipòloc:

«Magnànim fill de Tideu, per què pel llinatge em preguntes?
El llinatge dels homes no és altre que el de les fulles.
Unes el vent les escampa per terra, i d’altres brotonen,
quan és la primavera i el bosc germina, a la selva:
així els llinatges dels homes, l’un neix i l’altre s’acaba.
.

La Ilíada. Homer
Traducció i notes de Manuel Balasch (1997)

.

.

.

I el preclar fill d’Hipòloc, li va respondre al seu torn:

«Valerós Tidida, ¿per què el llinatge em preguntes? Així com el de les fulles és l’humanal llinatge. El vent escampa unes fulles per terra, i el bosc frondós en fa néixer unes altres, que apunten quan és primavera. D’igual manera esdevé entre els humans: uns vénen a la vida i uns altres s’extingeixen.

.

Homer. Ilíada
Traducció de Montserrat Ros i Ribas (2007)

.

.

.

.

Like leaves who could write a history of leaves
The wind blows their ghosts to the ground
And the spring breathes new leaf into the woods
Thousands of names thousands of leaves
When you remember them remember this
Dead bodies are their lineage
Which matter no more than the leaves
.
Alice Oswald
Memorial [pàg. 73] (2011)

.

.

.

Adonc Glaucus, auec Grace & Audace,
Luy respondit. T’enquiers tu de ma Race?
Le Genre humain est Fragile, & Muable
Comme la Fueille, & aussi peu perdurable.
Car tout ainsi qu’on voit les Branches vertes,
Sur le Printemps, de fueilles bien couuertes,
Qui par les vents d’Autumme & la Froidure,
Tumbent de l’Arbre, & perdent leur verdure,
Puis de rechef, la Gelée passée,
Il en reuien en la place laissée:
Ne plus ne moins est du lignage humain:
Tel est huy vif, qui fera mort demain.
S’il en meurt vng, vng aultre vient à naistre:
Voila comment se conserve leur estre.

.
Hugues Salel
Les dix premiers livres de l’Iliade d’Homere (1545)

.

.

.

[…] ‘Why dost thou so explore.’
Said Glaucus, ‘of what race I am, when like the race of leaves
The race of man is, that deserves no question? Nor receives
My being any other breath. The wind in Autumne strowes
The earth with old leaves; then the Spring the woods with new endowes—
And so death scatters men on earth, so life puts out againe
Man’s leavie issue.

.
George Chapman
Homer’s Iliad (1598)

.

.

.

“What, or from whence I am, or who my sire,
(Replied the chief,) can Tydeus’ son inquire?
Like leaves on trees the race of man is found,
Now green in youth, now withering on the ground;
Another race the following spring supplies;
They fall successive, and successive rise:
So generations in their course decay;
So flourish these, when those are pass’d away.

.
Homer. Iliad.
By Alexander Pope (1715-1720)

.

.

.

Glauco le respondió: “¿Por qué deseas
mi linaje saber? Como las hojas
de los árboles nacen y perecen,
así pasan del hombre las edades;
que unas hojas derriban por el suelo
los vientos del otoño y otras cria
la selva al florecer, y ufanas crecen
al aliento vital de la primavera;
y las generaciones de los hombres
así son : esta nace, aquella muere.
.

La Ilíada de Homero
por Don José Gómez Hermosilla (1831)

.

.

.

A éste, a su vez, voceaba el preclaro hijo de Hipóloco:

«Tideida de gran ánimo, ¿qué sino mi linaje demandas?
Cual el linaje de las hojas tal también el de los varones.
Las hojas, unas el viento al suelo derrama y otras el bosque
exuberante hace nacer y sobrevienen en la estación de la primavera.
Así es el linaje de los varones, uno nace y otro se extingue.
.

Homero. Ilíada.
Traducción de José García Blanco y Luis M. Macía Aparicio. CSIC. (1998)

.

.

.

.

.

..

Més a: La lleva de les fulles i la dels homes.
De Simònides, via Leopardi, a Shakespeare

.

.

.

Jordi Cornudella.

Les bones companyies. Poetes i poemes.

I Premi Internacional d’Assaig Josep Palau i Fabre

Galàxia Gutemberg / Cercle de Lectors. Barcelona, 2010.

ISBN: 9788481098662

.

.

Alfonso Reyes

Homero en Cuernavaca

Tezontle

Fondo de Cultura Económica. México D.F., 1952

.

.

.

Alice Oswald

Memorial

faber and faber. London, 2011

ISBN: 9780571274161

.

.

.

Jaume Pòrtulas

Introducció a la Ilíada

Editorial Alpha. Barcelona, 2009

ISBN: 9788498591354

.

.

.

Chapman’s Homer. The Iliad.

Edited, with Introduction and Glossary, by

Alardyce Nicoll.

Bolinger Series XLI.

Princeton University Press. Princeton, New Jersey, 1998.

ISBN: 9780691002361

.

.

Homer. Iliad.

Translated by Alexander Pope,

with an introduction by Robert Shorrock.

Impala. London, 2007.

ISBN: 9781905530052

.

.

La Ilíada de Homero.

Del griego al castellano

por Don José Gómez de la Hermosilla.

Madrid, en la Imprenta Real. Año de 1831.

.

.

.

Iliada. Poema en XXIV cants d’Homero,

traduhit en prosa catalana per Conrad Roure.

Estampa de Leopoldo Domenech.

Barcelona 1879.

.

.

.

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica. Sabadell, 1975

.

.

.

Homer. La Ilíada.

Traducció íntegra, directa i en vers per Manuel Balasch.

Biblioteca Selecta nº 446.

Editorial Selecta. Barcelona, 1971.

.

.

.

Homer. La Ilíada.

Traducció i notes de Manuel Balasch.

Proa. Barcelona, 1997.

ISBN: 9788482564098

.

.

.

Homer.

La Ilíada

Traducció poètica de Miquel Peix

Eitorial Alpha. Barcelona, 1978

ISBN: 8472251195

.

.

Homer. La Ilíada.

Introducció, traducció i notes de Joan Alberch i Mariné.

Edicions de La Magrana. Barcelona 1996.

ISBN: 9788474108880

.

.

.

Homer. Ilíada. Vol. II

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2007

ISBN: 8472258785

.

.

.

Homero. Ilíada.

Texto, introducción y notas por

José García Blanco y Luis M. Macía Aparicio

Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Tirant lo Blanch. Madrid, 2007.

ISBN: 9788400071820

.

.

.

.

.

L’escut d’Aquil·les, d’Homer a Jordi Julià, passant per W.H. Auden

.

.

.
“…lo pesat escut, en lo qual la imatge del món està figurada.”

Joan Roís de Corella
Raonament de Telamó e de Ulixes, en lo setge de Troia, davant Agamenón aprés mort Aquil·les, sobre les sues armes

.

.

Doncs fabricà en primer lloc un escut molt alt i compacte
que cisellà arreu arreu, amb una orla que hi féu de tres gruixos,
refulgent, esclatant, i hi ajustà un baldric fet de plata.
[…]
L’ínclit garrell hi forjà una pista de ball que semblava
la que Dèdal havia fet temps ha a l’ampla Cnossos,
que dedicà sobretot a Ariadna de trenes boniques.
Allà minyons i donzelles que bous per dot exigien
s’agafaven les mans per sobre els canells i ballaven.
[…]

Ilíada, XVIII, 478-480 / 590-594
Traducció (2ª) de Manuel Balasch

.

.

.
.

.

THE SHIELD OF ACHILLES

W. H. Auden

.
.....She looked over his shoulder
   	   For vines and olive trees,
     Marble well-governed cities
   	   And ships upon untamed seas,
     But there on the shining metal
   	   His hands had put instead
     An artificial wilderness
   	   And a sky like lead.

A plain without a feature, bare and brown,
   No blade of grass, no sign of neighborhood,
Nothing to eat and nowhere to sit down, 
   Yet, congregated on its blankness, stood
   An unintelligible multitude,
A million eyes, a million boots in line, 
Without expression, waiting for a sign.

Out of the air a voice without a face
   Proved by statistics that some cause was just
In tones as dry and level as the place:
   No one was cheered and nothing was discussed;
   Column by column in a cloud of dust
They marched away enduring a belief
Whose logic brought them, somewhere else, to grief.

     She looked over his shoulder
   	   For ritual pieties,
     White flower-garlanded heifers,
   	   Libation and sacrifice,
     But there on the shining metal
   	   Where the altar should have been,
     She saw by his flickering forge-light
   	   Quite another scene.

Barbed wire enclosed an arbitrary spot
   Where bored officials lounged (one cracked a joke)
And sentries sweated for the day was hot:
   A crowd of ordinary decent folk
   Watched from without and neither moved nor spoke
As three pale figures were led forth and bound
To three posts driven upright in the ground.

The mass and majesty of this world, all
   That carries weight and always weighs the same
Lay in the hands of others; they were small
   And could not hope for help and no help came:
   What their foes like to do was done, their shame
Was all the worst could wish; they lost their pride
And died as men before their bodies died.

     She looked over his shoulder
   	   For athletes at their games,
     Men and women in a dance
   	   Moving their sweet limbs
     Quick, quick, to music,
   	   But there on the shining shield
     His hands had set no dancing-floor
   	   But a weed-choked field.

A ragged urchin, aimless and alone, 
   Loitered about that vacancy; a bird
Flew up to safety from his well-aimed stone:
   That girls are raped, that two boys knife a third,
   Were axioms to him, who'd never heard
Of any world where promises were kept,
Or one could weep because another wept.

     The thin-lipped armorer,
   	   Hephaestos, hobbled away,
     Thetis of the shining breasts
   	   Cried out in dismay
     At what the god had wrought
   	   To please her son, the strong
     Iron-hearted man-slaying Achilles
   	   Who would not live long.

.

.
.

.

.

.

.

.

L’ESCUT D’AQUIL.LES

.
Ella mirà damunt l’espatlla d’ell, cercant
els olivers i les vinyes,
i les ciutats de marbre, amb bon govern,
i els vaixells a les mars no dominades,
però damunt el resplendent metall
les seves mans posaven
un erm fet d’artifici
i un cel talment de plom.

Sense formes, la plana nua i bruna,
sense un bri d’herba, sense un senyal de poblat,
no res per nodriment, ni indret per seure,
però, aplegada en la buidor, s’estava
una inintel·ligible multitud,
ben bé un milió d’ulls, de peus en rengle,
esperant un senyal, inexpressius.

Una veu, que sorgia en l’aire, sense rostre,
provava amb estadístiques que una causa era justa,
amb un to eixut ho deia, monòton com l’indret:
i ningú no aclamava, i res no es discutia;
columnes i columnes, en un núvol de pols,
avançaven enllà, servant una creença
que amb lògica els portava lluny, cap al sofriment.

Ella mirà damunt l’espatlla d’ell, cercant
els pietosos ritus,
els vedells blancs amb garlandes de flors
i la libació i el sacrifici,
però damunt el resplendent metall,
on calia que fos l’altar, ella va veure,
en l’emboirada i tremolosa llum
—i era ben diferent—, una altra escena.

Punxants filferros un espai tancaven:
allí els oficials s’avorrien (un d’ells deia facècies),
i suaven, que el dia era calent, els sentinelles:
una gernació d’homes corrents, honestos,
vigilats des de fora, no deien res, immòbils,
mentre, pàl·lides, tres figures eren tretes
i a tres pals les lligaven, clavats a aquell indret.

La massa i majestat d’aquest món, tota cosa
que té un pes i que sempre pesa igual,
quedava en mans dels altres; gent petita,
no esperaven ajut, i l’ajut no arribava:
allò que els enemics volien va ser fet, i la seva vergonya
fou com la desitjaven els pitjors; sense orgull,
abans que el cos morís, morien com uns homes.

Ella mirà damunt l’espatlla d’ell, cercant
els atletes que juguen
i els homes i les dones en la dansa
movent els dolços membres
al ritme de la musica, rabent,
però sobre el lluent escut les seves mans
no havien pas posat el trespol de la dansa,
sinó un camp ofegat pels esbarzers.

Un minyó esparracat i vagarós, tot sol,
passava per l’indret desert: i cap a un lloc segur fugia
l’ocell al qual tirava, ben apuntat, un còdol:
que rapten les donzelles, que dos nois acoltellen un tercer
eren grans veritats per ell, que no sabia
de cap món on compleixin les promeses,
on, perquè plora un altre, algú pugui plorar.

.

W.H. Auden
Versió (parcial) de Marià Manent

.

.

En el text de la versió de Manent, publicada a la revista Els Marges, núm. 7, de  juny de 1976, hi manca la darrera estrofa, en la que Auden diu quelcom així: “El forjador d’armes de llavis afuats, / Hefest, se n’anà ranquejant, / Tetis, la de pits lluents / clamà el seu desencís / pel que el déu havia forjat / per a plaure el seu fill, el fort / dur-de-cor occidor-d’homes Aquil·les / que no viuria molt més.”

.

Auden agafa el relleu d’Homer en la descripció del que contenia aquest escut “en lo qual la imatge del món està figurada” com ens diu Corella, i ens mostra que en ell Hefest, aquest forjador de llavis afuats, hi ha forjat l’única realitat d’aquest món que coneix i, per tant, pot expressar, que no és la que ens refereix Homer ni la que la Tetis “de pits lluents” d’Auden desitjava i preveia. És una realitat cruenta, violenta, desolada, de Divendres Sant. Al seu torn,  Jordi Julià, en el seu poemari Els déus de fang, reprèn novament aquesta més que famosa peça literària, aquesta ècfrasi primigènia, i prenent com a referent a Homer i a Auden (“poetes han descrit les seves formes”), ens hi acaba de donar una darrera volta de cargol, i saltem finalment de  l’escut a la pantalla (de l’ordinador, podem entendre), que ens ofereix aquest “fràgil fals real” amb “somnis de destrucció i miratges fútils” que els ferrers que rodegen Hefest veuen amb terror, mentre que Tetis, la nimfa “de cor pur”, creu erròniament endevinar en l’escut, que li queda ocult per les espatlles dels seus forjadors, un univers totalment diferent, amb el món que en el seu dia havia descrit Homer. 

.

.

.

ELS MALSONS DE L’ESCUT

.
La calor insuportable fon els déus
en gotes de suor aspres als ulls,
però fa moltes nits que la gran manxa
la respiració asmàtica no atura.
Amb l’acer no es fan malles ni cap daga,
i oculten l’obra mestra les espatlles
tan imponents i guerxes per les cames
que el pare va trencar-li de petit.
.
El ritme impenitent del mall que s’alça
permet que ella endevini les imatges
que la mà d’artesà va modelant…
Un jove sota un faig recita versos…
La nimfa que en l’encalç es torna fulles…
Un verger on un pagès llaura amb dos bous..
Figures cap al temple en sacrifici…
Un món, però, on els faunes sonen flautes.
.
Ella, la de cor pur, fet d’ambrosia,
va veure en tot l’entorn l’univers fosc,
la volta i les estrelles rutilants,
la força recobrada en el seu fill.
Però el rostre d’aquells que hi ha al voltant,
i que aguanten l’escut sobre l’enclusa,
expressen un terror que es mou com flama
i els crema amb el reflex del foc, per dins.
.
No hem sabut mai què va deixar forjat
Hefest sobre aquesta arma i si la còlera
del déu va anar a l’heroi, de braç a braç.
Què van contemplar Tetis i els ferrers?
Els somnis purs o els seus malsons malignes?
Dins del camp de batalla, els enemics
davant l’escut convex, brunyit, lluent
d’un abrandat Aquil·les s’enfonsaven.
.
Poetes han descrit les seves formes
i escultors han imprès els seus relleus,
quan l’inventor de l’igni va enginyar
un gran mirall rodó i opac de fúria
que reflectia els atacants deformes
i els retornava els seus temors, els vicis,
i les quimeres personals que estripen
l’estómac amb les urpes d’un lleó.
.
Somnis de destrucció, miratges fútils.
Les joves opulentes són sacs d’ossos,
gent que sorprèn l’absència al seu costat,
infants asexuats d’obscur desig,
odalisques que es venen per minuts
i la imatge estantissa en la pantalla
opaca quan tanquem la connexió
del fràgil fals real: l’escut d’Aquil·les.

.
Jordi Julià
Els déus de fang

.

.

Auden

Wystan Hugh Auden (1907 – 1973)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Jordi Julià

Jordi Julià i Garriga (Sant Celoni, Vallès Oriental 1972)

.

.

.

.

.

.

.

.

 

.

.

.

Els déus de fangJordi Julià

Els déus de fang

bromera poesia, 73

Edicions Bromera. Alzira, 2007

9788498241822

.

.

.

La mort de Licaó a mans d’Aquil·les

.

.

E Achilles molt los dampnificaua e molts de lurs nobles oceya; entre los quals ocis lo Duch Licaon e Euforbi, homens preats de gran virtut.

Les Històries Troyanes, de Guiu de Columpnes (s. XIII)
Versió catalana de Jacme Conesa (s. XIV)

.

.

.

Errata - George SteinerEn el seu llibre autobiogràfic “Errata. Una vida a examen”, George Steiner ens parla del seu pare que, provinent d’una família pobra, del medi txecoaaustriac encara proper al gueto jueu, s’havia elevat “a una eminència meteòrica”, amb una posició prominent d’advocat al Banc Central Austríac. Un pare que, amb clarividència inexorable, va percebre el desastre que s’acostava, fent que la família es traslladés de Viena a París l’any 1924, on hi nasqué George el 1929. Un pare que “personificava, igual com cada racó de la nostra casa parisenca, el tarannà, la prodigalitat i l’escalfor de l’emancipació judeoeuropea i centreeuropea.” El “judaisme orgullós” del seu pare “era, com el d’un Einstein o un Freud, d’un agnosticisme messiànic”. “Aquest judaisme d’esperança secular buscava en la filosofia, la literatura, l’erudició i la música alemanyes les seves garanties talismàniques”. Tot i que “l’absoluta necessitat d’ajudar diferents membres de la seva familia menys qualificats, el fracàs de la monarquia dual i les conseqüències de la Primera Guerra Mundial l’havien fet entrar en les finances”, aquesta activitat, en el fons “el deixava quasi indiferent”. Per al fill volia una altra cosa, “havia de ser un professor i un autèntic erudit”. La seva educació fou “totalment trilingüe, entre el francès, l’anglès i l’alemany.” “Un cop a la setmana, una diminuta senyora escocesa apareixia per llegir Shakespeare per a mi i amb mi.” “Un erudit refugiat m’ensenyava grec i llatí. Exhalava una olor de sabó de rebaixes i tristesa.”

George Steiner (París, França 1929 )

George Steiner (París, França 1929 )

El nen George “no podia encara concebre, ni menys expressar, quines eren les conviccions que movien el propòsit del [seu] pare.” Va acceptar, no obstant, “amb entusiame cec, la idea que l’estudi i una fam de comprensió eren els ideals més naturals, determinants.” El pare “havia construit per al seu fill un Talmud laic. Havia d’aprendre com llegir, com interioritzar la paraula i el comentari amb l’esperança, bé que dubtosa, que algun dia potser afegiria a aquest comentari, a la supervivència del text, un nou indici de llum.” La seva infància “va convertir-se en una festa absorbent”.

.

.

.

La confirmació va esdevenir-se un vespre de finals d’hi­vern, poc abans del meu sisè aniversari. El pare m’havia ex­plicat, a grans trets, la història de La Ilíada. N’havia mantin­gut l’exemplar fora del meu impacient abast. Ara l’obria davant nostre en la traducció de Johann-Heinrich Voss del 1793. El pare va anar al Cant XXI. Embogit per la mort del seu estimat Patrocle, Aquil·les està fent un carnatge entre els troians fugitius. Res no pot aturar la seva fúria homicida. Un dels fills de Príam es creua en el seu camí. El pobre Licaó aca­bava de tornar de Lemnos per ajudar el seu pare a defensar la seva ciutat en perill. Abans, Aquil·les l’havia fet presoner i l’havia venut com a esclau a Lemnos, posant-lo així irònica­ment fora de perill. Però Licaó ha tornat. Ara l’horroritzat jove reconeix el terror cec tronant-li a sobre. [George Steiner cita la versió de Robert Fages. El traductor al català empra la primera traducció de Balasch, excepte pel que fa al terme “company”, que substitueix per “amic”, com Fagles]:

…però ell l’esquivà i els genolls va aferrar-li
ajupint-se, i topà la llança, per sobre els muscles,
allà a terra, malgrat que volia afartar-se de carn ben humana.
Va posar-li una mà als genolls tot pregant-lo, i amb l’altra
li retenia la llança sense amollar-la, esmolada;
li parlà i li digué aquestes alades paraules:
«Agenollat t’ho suplico, salva’m, Aquil·les, respecta’m,
tu, tany de Zeus, perquè et sóc suplicant reverible…»

El terror abjecte de Licaó augmenta:

«Ara he estat rescatat per triple preu, i són dotze
les aurores que fa que, a Ílion, vaig arribar-hi
després de tant patiment. I ara la parca funesta
de nou em posa en mans teves. Em deu covar gran quimera
Zeus pare, que em torna a tu. Per viure poc va tenir-me
Laòtoe, mare meva…»

Un sofisma final, patètic:

«I una altra cosa et diré, i tu al pensament te la guardes:
per part de mare no sóc germà d’Hèctor: per tant, no em degollis,
Hèctor matà el teu amic, el qual era fort i amable.»

Línia en què el meu pare va aturar-se amb aire d’impotèn­cia estudiada. Què passava després, per l’amor de Déu? Jo de­via estar tremolant de frustració excitada, tremolant. Ah, va dir el pare, hi ha una omissió en la traducció de Voss, en rea­litat en totes les traduccions disponibles. Efectivament, hi ha­via l’original, el grec d’Homer, que estava obert sobre la tau­la, junt amb un lèxic i una gramàtica introductòria. Podíem intentar desxifrar l’emocionant passatge nosaltres mateixos?

No és, va afegir el pare, grec difícil. Potser ho aconseguiríem amb la resposta d’Aquil·les. I va agafar el meu dit, situant-lo a les paraules gregues  corresponents:

«No em parlis pas de rescat ni em facis discursos, imbècil!
Abans d’anar Patrocle a l’encontre del lúgubre dia
sí que llavors preferia salvar la vida als de Troia;
en vaig agafar moltíssims de vius, que em vaig vendre.
Avui, però, és impossible que esquivi la mort el qui em posi
davant de Troia algun déu a les mans, de tots els de Troia,
però encara molt més si és fill de Príam, ho juro.
Amic, també moriràs. Per què et queixes d’aquesta manera?
Si Patrocle ja és mort, aquell que tant et guanyava!
No t’adones tampoc que sóc ben plantat, un bell jove?
Vinc d’un pare famós i em parí una dea, és la mare:
doncs també em tocarà la mort, la parca ferrenya.
Serà en l’aurora d’un jorn, o bé a la tarda, o un migdia
quan algú en el xoc d’Ares reïxi l’alè a arrabassar-me
d’una llançada, o qui sap si amb la fletxa d’un arc disparada.»

I llavors, Aquil·les sacrifica Licaó agenollat.

El meu pare va llegir el grec unes quantes vegades. Em va fer pronunciar les síl·labes imitant-lo. Les pàgines del diccio­nari i la gramàtica volaven. Com quan als contorns d’un mo­saic brillantment acolorit que jau sota la sorra hi aboques ai­gua, les paraules, les frases formulars, van agafar forma i significat per a mi. Paraula a paraula murmurada, vers a vers. Recordo gràficament l’arravatament de meravella, de la cons­ciència d’un nen trasbalsat i madurat insegur, davant de l’ú­nica paraula «amic» enmig de la frase mortal: «Amic, també moriràs.» I davant l’enormitat, fins on podia fer-me’n càrrec, de la pregunta: «Per què et queixes d’aquesta manera?» Molt lentament, deixant-me la seva apreciadíssima ploma Waterman, el pare em va deixar traçar algunes de les lletres i els ac­cents grecs.

Aprofitant la meva excitació (passaria cert temps abans que descobrís que les traduccions d’Homer no ometien els trossos més emocionants), el pare em va fer una nova proposta, com de passada: «I si ens aprenguéssim unes quantes ratlles d’a­quest episodi de memòria?» Així la inhumanitat serena del missatge d’Aquil·les, el seu suau terror, no ens deixaria mai. Qui podria dir, a més a més, el que em trobaria a la tauleta de nit quan em retirés a la meva habitació? Hi vaig córrer cames ajudeu-me. I vaig trobar-hi el meu primer Homer. Potser la resta ha estat una nota a peu de pàgina d’aquell moment.

[…]

L’intercanvi fatal entre Licaó i Aquil·les concentra la ma­jor part del que la percepció ens concedeix com a límits de la paraula humana davant de la mort. Portar amb tu aquesta narració (aprendre-la de memòria) és posseir una doble de­fensa contra la il·lusió. Junt amb l’«Ivan Ilitx» de Tolstoi (Tolstoi és un dels nostres lectors preeminents de La Ilíada), el fatalisme d’Aquil·les -la seva momentània tendresa, blan­ca com els ulls de les figures arcaiques gregues- ens instrueix sobre la nostra trivialitat. Aquil·les és l’instrument lúcid d’a­questa extinció que habita a la vida. Més dur que l’alegre sentència de Falstaff que tots devem a Déu una vida, és el re­cordatori d’Aquil·les que tots devem una mort a la vida. Ha nascut una terrible claredat. Christopher Logue sent la llum del cas d’Aquil·les «cridant a través de tres mil anys». Com que inclou expressament la seva pròpia mort imminent en la del noi histèric, Aquil·les transmet un enigmàtic perdó: mentre està d’acord amb una realitat d’altra banda insupor­table, l’home perdona la vida, perdona la condició humana, pel fet de ser la cosa indiferent, finita que és.

.

George Steiner
Errata. Una vida a examen
Traducció d’Albert Mestres
.

.

.

.

.

.

Robert Lowell - Imitations

“Coward, do not speak to me of ransom!
Before the day of terror overtook Patroklos,
sparing Trojans was my heart’s choice and rest—
thousands I seized alive and sold like sheep!
Now there’s not one who’ll run out with his life,
should the god throw him to me before Troy,
but none are more accursed than Priam’s sons . .
You too must die, my dear. Why do you care ?
Patroklos, a much better man, has died.
Or look at me—how large and fine I am—
a goddess bore me, and my father reigned,
yet I too have my destiny and death:
either at sunrise, night, or at high noon,
some warrior will spear me down in the lines,
or stick me with an arrow through the heel.”
.
He spoke so, and Lykaon lost his heart,
his spear dropped, and he fluttered his two hands
begging Achilles to hold back his sword.
The sword bit through his neck and collarbone,
and flashed blue sky. His face fell in the dust,
the black blood spouted out, and soaked the earth.
.
Achilles hurled Lykaon by his heel
in the Skamander, and spoke these winged words:
“Lie with the fish, they’ll dress your wounds, and lick
away your blood, and have no care for you,
nor will your mother groan beside your pyre
by the Skamander, nor will women wail
as you swirl down the rapids to the sea,
but the dark shadows of the fish will shiver,
lunging to snap Lykaon’s silver fat.
Die, Trojans—you must die till I reach Troy—
you’ll run in front, I’ll scythe you down behind,
nor will the azure Skamander save your lives,
whirling and silver, though you kill your bulls
and sheep, and throw a thousand one-hoofed horse,
still living, in the ripples. You must die,
and die and die and die, until the blood
of Hellas and Patroklos is avenged,
killed by the running ships when I was gone.”
.
Homer: Iliad, from Book XXI
Robert Lowell
Imitations

.

.

.

.
[…]. Come, friend, face your death, you, too.
And why are you so piteous about it?
Patróklos died, and he was a finer man
by far than you. You see, don’t you, how large
I am, and how well-made? My father is noble,
a goddess bore me. Yet death waits for me,
for me as well, in all the power of fate.

The Iliad, Book XXI.
Traducció de Robert Fitzgerald

.

Mor, donchs, amich, mor també.
¿A qué venen aquesta súplicas?
Patroclo ha sigut mort, y valia mes que tu.
¿No’m veus á mi alt y hermós com só?
¿nascut d’un pare ilustre y d’una mare inmortal?
Donchs bé; també a mí del mateix modo
la Mort i la Parca violenta m’agafarán […]

Ilíada. Cant XXI.
Traducció de Conrad Roure

.

[…] Así, amigo,
tu también morirás. ¿Por qué te quejas
de tu suerte en inútiles lamentos?
También murió Patroclo, que valía
mucho más que tú. ¿No ves ahora
cuán hermoso yo soy, y alto de talla?
¿Y no oiste decir que yo he nacido
de un padre valeroso, y que una Diosa
á luz me dio? Pues aún á mí la dura
Parca la vida cortará […].

Ilíada, Libro XXI.
Traducció de José Gómez Hermosilla

.

Meurs à ton tour, l’ami. Pourquoi ces sanglots et ces larmes?
Un plus brave que Lycaon est mort en Patrocle.
Ne vois-tu pas quel héros je suis, ma beauté, ma stature?
Issu d’un père valiant, je suis né d’une mère divine.
Et bien, je suis menacé par la mort et la Moire puissante.

L’Iliade. Chant XXI
Traduction de Phillippe Brunet

.

Pues ¡muere también tú, hombre! ¿A qué andas llorando tanto?
Murió Patroclo también, que era más que tú de muy largo.
Y ¿no ves yo mismo así cómo soy de grande y gallardo?,
y soy de padre de pro y de madre diosa soy parto:
pues aun sobre mí se cierne la muerte y duro malhado.

Ilíada, XXI
Versión rítmica de Agustín García Calvo

.

Company, també moriràs. Per què et queixes d’aquesta manera?
Si Patrocle ja és mort, aquell que tant et guanyava!
No t’adones tampoc que sóc ben plantat, un bell jove?
Vinc d’un pare famós i em parí una dea, és la mare:
doncs també em tocarà la mort, la parca ferrenya.

Ilíada. Cant XXI
Traducció (2ª) de Manuel Balasch
.

.

.

.

Alice Oswald - Memorial

Laothoë one of Priam’s wives
Never saw her son again he was washed away
Now she can’t look at the sea she can’t think about
The bits unburied being eaten by fishes
He was the tall one the conscientious one
Who stayed out late pruning his father’s fig trees
Who was kidnapped who was ransomed
Who walked home barefoot from Arisbe
And rested for twelve days and was killed
LYCAON killed Lycaon unkilled Lycaon
Bending down branches to make wheels
Lycaon kidnapped Lycaon pruning by moonlight
Lycaon naked in a river pleading for his life
Being answered by Achilles No
.
Alice Oswald
Memorial

.

.

.

Les Histories Troyanes - ConesaLes Històries Troyanes, de Guiu de Columpnes

Traduïdes al català en el XIVèn segle per

en Jacme Conesa

Biblioteca Catalana, dirigida i publicada per

R. Miquel y Planas. Barcelona, 1916

.

.

Errata - George SteinerGeorge Steiner

Errata. Una vida a examen

Col. La mirada literària, 32

Proa – Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1999

ISBN: 9788482566665

.

.

Robert Lowell - ImitationsRobert Lowell

Imitations

Farrar, Straus and Giroux.

New York, 1990

ISBN: 9780374502607

.

.

Iliad - Robert FitzgeraldThe Iliad

Homer

Translated by Robert Fitzgerald.

Anchor Press/Doubleday. Garden City, New York 1974

ISBN: 038505940X

.

.

Iliada Conrad RoureIliada. Poema en XXIV cants d’Homero,

traduhit en prosa catalana per

Conrad Roure.

Estampa de Leopoldo Domenech.

Barcelona 1879.

.

.

Ilíada Gómez HermosillaLa Ilíada de Homero.

Del griego al castellano

por Don José Gómez de la Hermosilla.

Madrid, en la Imprenta Real.

Año de 1831.

.

.

Iliade Philippe BrunetL’iliade

Homère

Traduit du grec par Philippe Brunet

Éditions du Seuil. Paris, 2010

ISBN: 9782020978873

.

.

Ilíada García CalvoHomero. Ilíada.

Segunda versión corregida.

Versión rítmica de Agustín García Calvo.

Editorial Lucina. Zamora, 2003.

ISBN: 9788485708444

.

.

Ilíada BalaschHomer. La Ilíada.

Traducció i notes de Manuel Balasch.

Proa

Barcelona, 1997.

ISBN: 9788482564098

.

.

Alice Oswald - MemorialAlice Oswald

Memorial

faber and faber.

London, 2011

ISBN: 9780571274161

.

.

.

.

El casc / The helmet, de Michael Longley

..

.

“…, Hektor held out his arms
to take his baby. But the child squirmed round
on the nurse’s bosom ad began to wail,
terrified by his father’s great war helm—
the flashing bronze, the crest with horsehair plume
tossed like a living thing at every nod.
His father began laughing, and his mother
laughed as well. Then from his handsome head
Hektor lifted off his helm and bent
to place it, bright with sunlight, on the ground.
When he had kissed his child and swung him high
to dandle him, he said his prayer:
…………………………………………………………………..O Zeus
and all immortals, may this child, my son,
become like me a prince among the Trojans.
Let him be strong and brave and rule in power
at Ilion; then someday men will say
‘This fellow is far better than his father!’
seeing home from war, and in his arms
the bloodstained gear of some tall warrior slain—
making his mother proud.”
.
Homer, Iliad, Book Six
Translation by Robert Fitzgerald

.

.

“…i al seu fill esplèndid Hèctor va estendre
les mans, però el nen petit en el si de l’esvelta nodrissa
s’arraulí tot xisclant; l’atordia la vista del pare,
esverat pel plomall de pèl de cavall i pel bronze,
quan va veure el plomall que a la cimera onejava.
I esclafiren a riure la mare augusta i el pare,
i a l’instant es llevà el casc del cap el gran Hèctor
dipositant-lo als seus peus, el fúlgid casc, i va prendre
el seu fill, i el besà i va bressolar-lo, doncs, amb els braços
i parlà així, i féu un prec a Zeus i als déus venturosos:
«Concediu-me que aquest, oh Zeus i els déus venturosos,
ja que és fill meu, tant com jo enmig dels troians excel·leixi,
que sigui brau i valent i que Ílion, fort, senyoregi,
i que la gent pugui dir: “Aquest molt més que el seu pare
val” quan ell torni del xoc amb les sangoses despulles
d’un home fort que hagi occit, i se’n gaubi el cor de la mare.»
.

Homer. Ilíada, cant VI, 466-484.
Traducció de Manuel Balasch (2ª) (1997)

.

.

.

.

.
THE HELMET

When shiny Hector reached out for his son, the wean
Squirmed and buried his head between his nurse’s breasts
And howled, terrorized by his father, by flashing bronze
And the nightmarish nodding of the horse-hair crest.
.

Michael Longley (Belfast, Irlanda del Nord, 1939)

Michael Longley (Belfast, Irlanda del Nord, 1939)

His daddy laughed, his mammy laughed, and his daddy
Took off the helmet and laid it on the ground to gleam,
Then kissed the babbie and dandled him in his arms and
Prayed that his son might grow up bloodier than him.
.
Michael Longley

.

.

.

.

EL CASC

Quan el lluent Hèctor es va acostar al seu fill, el nadó
es va retorçar i va enfonsar el cap entre els pits de la nodrissa
i va udolar, terroritzat pel seu pare, pel bronze parpellejant
i el balanceig espantós del plomall de crin de cavall.
.
El seu papa rigué, la seva mama rigué, i el seu papa
es llevà el casc i el deixà a terra, lluent,
llavors va besar el bebè i el va bressolar en els seus braços i
va pregar que el seu fill pogués créixer més sanguinari que ell.

.

..

.

.

Michael Longley - PoemsMichael Longley

Collected Poems

Cape Poetry

Jonathan Cape. Random House. London, 2006

ISBN: 9780224080446

.

.

Iliad - Robert FitzgeraldThe Iliad

Homer

Translated by Robert Fitzgerald.

Anchor Press/Doubleday

Garden City, New York 1974

ISBN: 038505940X

.

Ilíada BalaschHomer. La Ilíada.

Traducció i notes de Manuel Balasch.

Proa

Barcelona, 1997.

ISBN: 9788482564098

.

.

.

Les veloces eugues fecundades pel vent. D’Homer a Jeroni Pau.

.

.

.

“… no hi ha dubte que hem de considerar Jeroni Pau el primer humanista, no ja de Catalunya, sinó d’Espanya, que assumí conscientment i plenament els ideals i les idees renaixentistes que provenen d’Itàlia i el primer que les posà en pràctica. […]

Amb l’obra de Jeroni Pau l’humanisme català en llatí adquireix una nova dimensió i s’enalteix, perquè si Margarit no va ser exemplar com a patriota i Carbonell no va ser gaire sòlid intel·lectualment i moralment, amb Jeroni Pau retrobem el patriotisme enyorat i la solidesa intel·lectual i moral que mancava a Martorell. I així, la figura del canonge barceloní s’erigeix com la més important representació de l’humanisme català en llatí, se situa al nivell dels humanistes italians i ens ofereix la possibilitat d’equiparar l’humanisme del nostre país amb el de països com Itàlia o França. […]”

Mariàngela Vilallonga
Biografia de Jeroni Pau.
Introducció de l’edició de les Obres, de Jeroni Pau

.

.

.

[Aquil·les] A Automedont ordenà de junyir-li [a Patrocle] els cavalls sense tara;
era un home honorat com ningú per Aquil·les que els rengles
anorrea; i assumia el risc de la guerra
lleial com ningú i li junyí uns poltres veloços,
Xant i Bali; tots dos volaven a tall de ventades.
Va parir-los del Zèfir l’harpia Podarga, quan ella
pasturava en un prat poc distant dels corrents oceànics.
.
Ilíada, XVI, 145-152
Traducció (2ª) de Manuel Balasch

.

.

.

… Doncs Dàrdan,
al seu torn, tingué un fill, el rei Erictoni, de veres
que l’home més ric va ser de tots els mortals, que tenia
tres mil eugues, que pasturaven en una maresma,
i cada una l’orgull d’un petit pollí embargava.
D’elles es va enamorar fins i tot el Bòreas: sota
forma de poltre s’hi uní, d’un de bell, de crinera blavenca,
i van quedar algunes prenys de dotze cavalls. Quan corrien
tot saltant sobre els blats, ho feien per dalt, sense rompre
de les espigues tan sols ni la punta de dalt; quan corrien
i saltaven damunt de l’ampla espatlla marina
trotaven sobre el trencant de la costa canosa, per l’aire.
.

Ilíada, XX, 218-229
Traducció (2ª) de Manuel Balasch

.

.

.

[93] Magnum promontorium. Magnum promontorium est Lusitaniae inter Hannibalis portum et Vlixbonam situm, quod et Vlyxbonense et Artabrum apellatur. In hoc, Fauonio flante, equas sine masculis concipere ob earum multitudinem poetae, auctore Pompeio, fabulati sunt. Quod ostenditur a Syllio his uersibus:

«Hic adeo, cum uer placidum flatusque tepescit,
concubitus seruans tacitos grex praestat equarum,
et Venerem occultam genitali concipit aura.
Sed non multa dies generi properatque senectus
septimaque his stabulis longissima ducitur
aetas.»

Quidam autem affirmant huius geniturae equos triennio tantum uiuere per raro quadrimos uideri. Porro si uento generantur, uelocissimos esse non est mirum, nihil enim uento uelocius inueniri potest. Vnde Homerus xx Iliados ait Erictonium habuisse tria milia equorum, cum quibus Boreas suscepta equi specie coiuit, quo uelociores essent.

Jeroni Pau
De fluminibus et montibus Hispaniarum libellus
.

.

.
[93] Magnum promontorium. (Cap de Roca) El promontori Magne és de Lusitània, situat entre el port d’Hanníbal i Lisboa, el qual és anomenat també Vlixbonense i Artabre. En aquest, quan bufa el favoni, els poetes diuen que les egües conceben sense mascles per causa de la gran multitud d’aquestes, segons testifica Pompeu. Això és mostrat per Sili en aquests versos:

Ací, quan s’assuauja el vent de la serena primavera, el ramat d’egües es disposa a mantenir els secrets acoblaments i rep del vent fecundat una misteriosa semença. Però aquesta progenitura no subsisteix llarg temps i la seva vellesa és precoç i en aquests estables l’edat més llarga arriba al set anys.

Alguns, però, afirmen que els cavalls d’aquest naixement viuen només tres anys i que poques vegades se’n veuen de quatre anys. D’altra banda, si les egües són engendrades pel vent, no és estrany que siguin molt ràpides; en efecte, no es pot trobar res més veloç que el vent. D’aquí ve que que Homer en el cant vint de la Il·líada digui que Erictoni tenia tres mil egües, amb les quals el Bòrees es va unir transformat en cavall, a fi de que fossin més ràpides.

.

Jeroni Pau
Dels rius i les muntanyes de les Espanyes
Traducció al català de Mariàngela Vilallonga

.

.

.

Jeroni Pau

Obres

A cura de Mariàngela Vilallonga

Autors catalans antics, 2

Curial edicions catalanes. Barcelona, 1986

ISBN: 8472562824

.

.

.

Homer en la Història d’Heròdot

Perquè Homer i Hesíode em foren anteriors, pel que crec, només quatre-cents anys. I són ells els qui crearen per als grecs la teogonia dels déus, són ells els qui els aplicaren els noms, els qui han repartit entre ells honors i competències, els qui han dissenyat les seves figures.


Heròdot, Història, II, 53

Traducció de Manuel Balasch

Heròdot. Història.

Vol. II.

Fundació Bernat Metge. Barcelona 2001

ISBN: 8472257657

Categories:Homer Etiquetes: , ,