Arxius

Posts Tagged ‘Manuel Vázquez Montalbán’

Nunca desayunaré en Tiffany … nunca quiero llegar a Ítaca aunque sepa los caminos… Vázquez Montalbán

.

.

.

.

.

IX

.

Nunca desayunaré en Tiffany
ese licor fresa en ese vaso
Modigliani como tu garganta
………………………………………..nunca
aunque sepa los caminos
……………………………………llegaré
a ese lugar del que nunca quiera
regresar

……………una fotografía, quizás
una sonrisa enorme como una ciudad
atardecida, malva el asfalto, aire
que viene del mar
…………………………y el barman
nos sirve un ángel blanco, aunque
sepa los caminos nunca encontraré
esa barra infinita de Tiffany
………………………………………….el jukebox
donde late el último Modugno ad
un attimo d’amore che mai più ritornerà

y quizá todo sea mejor así, esperado

porque al llegar no puedes volver
a Ítaca, lejana y sola, ya no tan sola,
ya paisaje que habitas y usurpas
………………………………………………..nunca,
nunca quiero desayunar en Tiffany, nunca
quiero llegar a Ítaca aunque sepa los caminos

lejana y sola.

.

Manuel Vázquez Montalbán

Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 - Bangkok, 2003)

Una educación sentimental

III. Ars amandi.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Canción de jinete

Córdoba.
Lejana y sola. 

Jaca negra, luna grande,
y aceitunas en mi alforja.
Aunque sepa los caminos
yo nunca llegaré a Córdoba.  

Por el llano, por el viento,
jaca negra, luna roja.
La muerte me está mirando
desde las torres de Córdoba. 

¡Ay que camino tan largo!
¡Ay mi jaca valerosa!
¡Ay que la muerte me espera,
antes de llegar a Córdoba! 

Córdoba.
Lejana y sola.

Federico García Lorca

.

.

.

.

.

..

Manuel Vázquez Montalbán

Una educación sentimental /  Praga

Edición de Manuel Rico

Letras Hispánicas, 512

Ed. Cátedra. Madrid, 2001

ISBN: 9788437618999

.

.

.

Claudio Magris ens parla de Barcelona, i dels estrats de Troia, a La Vanguardia (en català)

.

.

.

A fi de saludar la bona notícia de la publicació de La Vanguardia en versió catalana, ens fixem en el seu suplement Cultura|s (ara també en català) de 4 de maig de 2011 (nº 463), titulat: Cultura catalana. Una reflexió sobre la nostra creativitat, amb motiu de l’edició en català de ‘La Vanguardia’.  Claudio Magris ens hi ofereix l’article “També jo tinc una Barcelona oculta”, del que, aprofitant que menciona la Troia descoberta per Schliemann, i els seus estrats, en portem aquí un fragment, recomanant-vos-en la seva lectura íntegra:

.

.

.

També jo tinc una Barcelona oculta

.

Claudio Magris

.

1. Barcelones, no pas Barcelona, tal com escriu molt encertadament Manuel Vázquez Montalbán. Totes les ciutats són plurals, és clar; travessar-les és com excavar —a terra, al temps— i descobrir, igual que Heinrich Schliemann, nous estrats de Troia, diverses ciutats destruïdes, conservades i emplaçades l’una sobre l’altra.

Claudio Magris

Claudio Magris (Trieste, Itàlia, 10 d'abril de 1939)

….Tot i així hi ha ciutats més múltiples que d’altres i la meva Mitteleuropa en té moltes, com ara Lemberg-Leopoli-Lvov-Liv o bé Bela Crkva-Weisskirchen-Fehértemplom-Biserica Alba; hi ha guies velles, per exemple, que ignoraven del tot la Lemberg alemanya o bé la jueva o la rutena, com si un mapa eliminés una carretera que en travessa una altra. Katharina Enzensberger, el pare de la qual havia nascut a Bela Crkva, em va dir que fins que no va llegir el meu llibre El Danubi no va saber que aquella ciutat del Banat, a Sèrbia, no era una ciutat totalment i únicament alemanya.

…..A Trieste també vaig descobrir relativament tard que un barri o un altre —per exemple Roiano— en bona part, almenys originàriament, era eslovè.

…..“Ciutats submergides”, per tornar a citar Vázquez Montalbán. Però, mentre que les centreeuropees que he recordat són essencialment com els estrats de Troia, una ciutat després de l’altra en el temps, totes les Barcelones coexisteixen alhora; això potser és l’essència del modernisme, del qual Barcelona és la capital mundial. Evidentment no sóc jo qui explicarà les Barcelones als lectors d’un diari de Barcelona, seria penós i ridícul. Això no obstant, n’hi ha una, de submergida i perduda que potser conec més que algú que em llegeix a la mateixa Barcelona. Quan voltava pel mar Pannònic per escriure El Danubi, vaig llegir en un vell llibre que, el 1734, a la Voivodina —la regió plurinacional i multilingüe que actualment limita amb Romania i que aleshores feia poc que havia estat sostreta al domini turc— hi havia una Nova Barcelona, batejada amb aquest nom justament pel gran nombre de catalans que aquells anys havien arribat a aquelles terres que, després de la guerra, l’emprenedor governador habsburguès, el general Mercy, sanejava i repoblava.

…..Vaig buscar aquesta Nova Barcelona, sense trobar-la. Devia ser una part de Becskerek, la ciutat amb molts noms i amb moltes religions que actualment es diu Zrenjanim. No la vaig trobar, el temps abrasiu n’havia esborrat curosament el rastre; només petits vestigis, breus referències en alguna vella crònica, una ciutat autènticament submergida. Però per a mi, és una empremta, encara que hagi estat esborrada, de la gran, audaç i creativa expansió catalana que al llarg dels segles es va estendre amb empenta per tot el Mediterrani i encara més enllà, i va esdevenir un component essencial del món. No vaig trobar aquella Nova Barcelona, com tampoc vaig trobar les veritables fonts del Danubi, i tanmateix, totes dues van existir i per tant existeixen, llavor que mor per donar fruit i per tant viure, com a la paràbola evangèlica. És la meva Atlàntida, per mi potser més viva que el poema del bon Mossèn Jacint Verdaguer.

[…]

.

.