Ànite de Tegea. L’«Homer femení»

.

.

.

Per a Filenis

Moltes vegades prop d’aquesta tomba, tristament Clínia,
la mare, plorà la mort malaguanyada de la filla,
l’ànima invocant de Filenis, que en comptes del casament
travessà el verd corrent de l’Aqueront.

Ànite de Tegea

Versió de Maria Àngels Anglada
Les germanes de Safo
Antologia de poetes hel·lenístiques

.

.

.

.

.

.

.

.

..

Ánite, a la que los antiguos se refirieron como θῆλυν Ὅμηρον, «Homero femenino» (Antípatro de Tesalónica, Antología Palatina IX 26) introdujo importantes innovaciones en el género epigramático. Entre sus poemas más celebrados están aquellos dedicados a la muerte de doncellas en los que centraremos nuestra atención.

Πολλάκι τῷδ᾽ ὀλοφυδνὰ κόρας ἐπὶ σάματι Κλείνα
μάτηρ ὠκύμορον παῖδ᾽ ἐβόασε φίλαν,
ψυχὰν  γκαλέουσα Φιλαινίδος, ἁ πρὸ γάμοιο
χλωρὼν ὑπὲρ ποταμοῦ χεῦμ᾽ Ἀχέροντος ἔβα

Muchas veces junto a la tumba de la joven, Clina,
mater dolorosa, lamentó el rápido destino de su querida hija,
invocando el alma de Filenis, que en lugar del matrimonio
atravesó las húmedas aguas del río Aqueronte

Antología Palatina, VII, 486

Se trata, probablemente, de un epigrama genuino, compuesto para ser grabado en una estela fúnebre. Los ecos homéricos, como es habitual en Ánite, son muy claros. En este poema esas referencias se corresponden con pasajes en los que Aquiles lamenta la suerte de Patroclo, o bien Tetis la de su propio hijo.

En primer lugar, encontramos el término ὀλοφυδνὰ, que, según señalan todos los editores, recuerda el lamento de Aquiles (ἔπος ὀλοφυνδόν, Il. 23.102) cuando se va el alma de Patroclo. Inmediatamente después, en el verso segundo, el término ὠκύμορον «rápido destino» es el mismo empleado cuatro veces en Ilíada por Tetis en referencia a Aquiles. Finalmente, y sobre todo, tiene interés señalar la clarísima imitación (imitatio cum uariatione) que se lee en el verso tercero: ψυχὰν γκαλέουσα Φιλαινίδος, ἁ πρὸ γάμοιο, eco evidente del pasaje en el que Aquiles invoca el alma de su amigo en Il. 23. 220: ψυχὴν κικλήσκων Πατρπκλῆος δειλοῖο.

La muchacha a la que su madre Clina llora aparece ya en el primer verso, κόρας, se repite en el siguiente, παῖδ᾽, y conocemos su nombre en el tercero, Φιλαινίδος. Su madre la llora repitiendo su nombre, γκακλέουσα, exactamente igual que Aquiles hacía con Patroclo: de nuevo, una llamativa concentración en cuatro versos de invocaciones muy explícitas incluídos los nombres propios tanto de la madre como de la hija.

Parte de la crítica entiende que las referencias homéricas vienen a señalar un claro contraste con el contenido del epigrama de Ánite:

Los lamentos de Aquiles y Tetis claramente difieren, en una manera profunda, del de Clina. Aunque tanto Aquiles como Tetis pueden ser considerados madres, sus lamentos no expresan meramente una pérdida personal. Aunque Homero enfatiza un tremendo pathos en su expresión del dolor, sus lamentos están, sin embargo, enmarcados en un contexto en el que la memoria de las gloriosas hazañas de los que han perecido ofrecen una compensación a la pérdida personal. Tanto Patroclo como Aquiles han muerto sirviendo a su ejército o por su gloria personal. Sus muertes, aunque presentadas como trágicas, serán mitigadas por el kleos que recibirán, kleos al que el poema de Homero constantemente se refiere (particularmente en el caso de Aquiles). Aunque el lamento de Aquiles por Patroclo está entre los elementos más extravagantes del poema, su queja, en fin, lo lleva a la acción —un apasionado deseo de venganza que lo conducirá a la muerte y asegurará su kleos. (Greene Ellen (2005), «Playing with Tradition: Gender and Innovation in the Epigrams of Anyte», en E. Greene, (ed.), Women Poets in Ancient Greece and Rome. University of Oklahoma Press, pp. 142-143).

Quizá haya que matizar estas palabras porque, tanto o más que el contraste, lo que se consigue con tal concentración de referencias homéricas en cuatro versos, referencias que van mucho más allá del empleo de tal o cual forma épica, es colocar la muerte de una doncella, que sólo parece importar a su madre —la joven ni siquiera ha dejado hijos o, al menos, muerto ella misma en el parto— sobre el fondo de la muerte gloriosa.

[…]

Marta González González
El lamento de las madres en los epitafios griegos: una mirada a la Antología Palatina

.

.

.

Maria Àngels Anglada

Les germanes de Safo
Antologia de poetes hel·lenístiques

Edhasa
Barcelona, 1983

.

.

.

.

 

 

 

Homer a Armènia. La versio de la Ilíada de Mkrtich Kheranyan, i el Quadern d’Aram de Mª Àngels Anglada

.

.

.

ELS PASTORS DE VAN

—Germanes roses, oiu: els nostres ramats no hi són,
la dalla del malastre els ha segat.
Tenien set, els ramats, i s’abrevaren
en deus i rius que destil·laven sang.
Assedegats moriren a la vora de les fonts.

Hran Nazariantz
Versió d’Alfons Maseras

.

.

.

Իլիական Հոմերոս

.

Մկրտիչ Խերանյան (Mkrtich Kheranyan) (Van, 10-08-1899 – Erevan, 27-06-1970)

Երգի՛ր, Մուսա, քենը երգի՛ր Պելևսածին Աքիլլեսի,
Քենը դժնյա, որ անհամար ցավեր բերեց աքայեցոց,
Որ բազմաթիվ դյութազների գահավիժեց դըժոխքն ի վար
Եվ դին նըրանց դարձըրեց կեր թըռչունների և շների։
Կատարվում էր Արամազդի կամքը այսպես, երբ մի անգամ
Վեճի մտան իրարու հետ ու մեկ-մյուսից գըժտըվեցին
Ատրիդեսը` արանց արքան և Աքիլլեսն աստվածազարմ։

Թարգմանությունը` Մ. Խերանյանի

Ilíada, I, 1-7
Traducció a l’armeni de Mkrtich Kheranyan

.

.

.

A més de la traducció de Kheranian, que fou membre de la Unió d’escriptors soviètics des del 1939, hi ha versions en armeni de la Ilíada d’Arsen Ghazikyan (Արսեն Ղազիկյան), ( 1870 – 1939), publicada el 1911 (el 1924 es publicà la seva versió de l’Odissea), i de Hamazasp Asaturovich Ambartsumian (Համազասպ Ասատուրի Համբարձումյան) (1880-1965), publicada el 1955

.

.

.

 

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

………A bord del Samos, en mar

Hem fet una escala a Patràs, perquè els mariners aprofiten el viatge per fer un petit carregament d’aquestes panses tan bones que en diuen «panses de Corint», però que en realitat vénen de Patràs. Hi ha moltes vinyes, als voltants d’aquesta ciutat. Poc més tard un mariner gran, en Vassilis, el que em mana la feina, m’ha dit que parés de treballar una estona i m’ha ensenyat l’illa d’Ítaca, l’illa d’Ulisses, perquè hi hem passat molt a prop. Jo conec la història d’Ulisses, l’Odissea, perquè el pare me l’havia explicada, des de petit, aventura per aventura, i més d’una vegada. L’àvia més aviat em contava històries de sants, com Josep i els seus germans, o de sant Mesrob, armeni, però el pare, en canvi, les històries d’Hèctor i d’Ulisses.

—Quan seràs més gran —em deia—, si tot va bé, hi farem un viatge, a Grècia.

Però tot ha anat malament i el pare no m’acompanyarà mai més, ni a Grècia ni enlloc, i tampoc no em podré banyar mai més al riu Deguimen.

—Mira bé, Aram —m’assenyala en Vassilis—, ara” que passem per les illes Jòniques.

—No fondejarem en cap? —li he preguntat.

I ell m’ha explicat que no, que hem de navegar fins a Bríndisi, que és molt a prop, a desembarcar-hi un grup que té parents a Itàlia.

Llavors he pensat altra vegada en el pare, perquè ell també va fer escala a Patràs i es va aturar a Corfú, de molt jove, quan va anar a estudiar a Venècia. En Vassilis m’ha explicat que, si no haguéssim de deixar el grup d’emigrants, que tenen família a Bari, no hauríem tirat gens cap al nord: en sortint de Pa­tràs, hauríem agafat la ruta que passa entre Itàlia i Sicília. A mi, però, tot i la mala mar, m’ha agradat de veure Ítaca i també navegar una mica més pel ma­teix mar que el pare. Després la nostra ruta ja no serà com la de Vahé, perquè ells, em sembla recor­dar —ho sabia narrar tan bé!—, havien solcat la mar Adriàtica. En Vassilis m’ho ha confirmat: devien ha­ver anat de Corfu a Venècia dret com un fus, si no és que s’havien aturat a les ribes dàlmates.

El mar es comença a moure de valent, i en Vassilis m’ha enviat cap a baix. He pensat que no­saltres també estem vivint, la Marik i jo, una mena d’Odissea, però els perills no ens han vin­gut de cap monstre com el Ciclop o les sirenes enganyadores, sinó dels homes, els que haurien de ser els nostres semblants.

Plego d’escriure, per avui, si més no fins que arribarem a Bríndisi, perquè el vaixell es sacseja massa i em sembla que ni jo mateix no m’enten­dria la lletra. Hi ha unes ratxes de vent molt for­tes, però no tinc gens de por. El senyor Kondos em va dir que el Samos era molt mariner i molt segur.

Maria Àngels Anglada
Quadern d’Aram

.

.

.

Testimoni d’Odisseas X. a la Comissió Americana

Jo era professor de matemàtiques al col·legi X. i amic íntim i company de Vahé.

Em van detenir, per equivocació, el mateix dia que els tres professors armenis i els metges d’a­questa nacionalitat. Va ser l’inici de la persecució. Vaig poder demostrar que era grec, encara que la meva mare era armènia. Em van deixar en lliber­tat el mateix dia, sense necessitat de fer venir el pare. La mare no va ser molestada perquè es con­sidera que la dona casada agafa la nacionalitat del seu marit.

L’inspector que em va alliberar em va mostrar una certa deferència, i ho vaig aprofitar per afavo­rir, dintre el poc que podia fer-ho, el meu amic Vahé. No es va mostrar insensible als meus oferi­ments; més clar, el vaig subornar per tal que evités les tortures als meus companys, i li vaig prometre més diners si aconseguia de fer-me arribar un mis­satge del meu amic, el nostre poeta. Encara no sa­bíem el crim que es preparava contra Armènia.

—Hi estic d’acord —em va dir, en veu baixa, entre la confusió que hi havia a les dependències de la presó—. Però no vingui aquí, és massa peri­llós. Vindré jo mateix a casa seva.

Li vaig oferir, també, d’ensenyar matemàtiques al seu fill, de franc, si tenia problemes a la seva escola.

L’inspector va complir la seva paraula: vaig reconèixer la lletra de Vahé, més vacil·lant, escrita a lapis, en un bocí de paper d’embolicar:

—Estic bé. Tranquil·litza la mare. Som molts i patim molta calor. Em podries fer arribar un xic de fruita fresca i la meva Il·líada.

[…]

Maria Àngels Anglada
Quadern d’Aram

.

.

.

TERRA PORPRA

Tinc aquí, damunt la meva taula,
un xic de terra d’Armènia.
L’amic que me l’ha regalada es pensava
que m’oferia el seu cor —sense imaginar-se
que alhora em donava el dels seus avis.
No en puc separar els ulls —com si hi haguéssin arrelat.
Terra porpra. Em pregunto: d’on li ve aquesta vermellor?
Però, amarant-se alhora de vida i de sol,
xopant-se de totes les ferides,
havia d’enrogir per força.
Color de sang, em dic,
terra porpra, de segur, car és Armènia!
Potser encara hi alenen els vestigis
dels incendis mil·lenaris, la resplendor dels esclops
que van cobrir de pols roent
els exèrcits de l’Armènia…
Potser hi roman un xic de la llavor
que em va donar la vida, un reflex de l’aurora
a qui dec aquesta mirada fosca,
aquest cor on batega un foc sorgit
a les mateixes fonts de l’Eufrates,
aquest cor on cova l’amor alhora que la revolta…
…
Terra porpra, exiliada —heretatge, relíquia,
ofrena, eixarm— just quan un poema
fremeix sota la meva ploma, sovint ploro
veient aquest ínfim bocí
d’Armènia, rugeixo —encloent l’anima
dintre de la meva ma,
armo el meu puny!

Daniel Varujan
Versió de Maria Àngels Anglada

.

.

.

.

Homer (Հոմերոս).

Iliakan (Իլիական)

Versió de  Mkrtich Kheranyan (Մկրտիչ Խերանյանի)

Publicacions de la Universitat d’Erevan

Erevan (Armènia), 1987

.

.

.

Maria Àngels Anglada

Quadern d’Aram

educaula, 38

Edicions 62. Barcelona, 2011

ISBN: 9788492672363

.

.

.