Maria-Mercè Marçal i la vella i muda sirena

.

.

Cançoneta lleu:

 
Desig, abella
solitària,
de què fas mel
si cap flor no
se’t bada?
Fes mel i no
facis tan sols
cera amarga
que em torni sorda
al teu reclam
de sirena.
.

Maria-Mercè Marçal
Desglaç

.

.

.

.

Xera

.
.
……….1
.
Xopa de roig s’ha esbadellat la platja
Roja d’enyors encastellada xera
Ascles de faig flames de faig ai cendra
…..Sota les ones
.
Nua girada sobre brases d’aigua
Òliba sóc de bat a bat pupil·la
Contra l’espill esbatanada orbesa
…..Far del capvespre
.
Nua nuada de serpents i vidres
Incandescents amb cassigalls de boira
Braç i turmell suro damunt l’escuma
…..Trista sirena
.
Xopa de cants orba sirena muda
Muda de cants te’m bado sol m’enartes
Nàufrag altiu vaixell salvat de l’ombra
…..Blat a les veles
.
.
……….2
.
Ales encenc roja d’enyors rosella
M’alço del vent lluny de presó d’arestes
Balbes del vent    Al vent les algues lliures
…..Dallen les ones
.
Nada de nou òliba sóc dalt l’arbre
D’algues roents lluiten bruixots i fades
Sento que els xiscles al bell cor de l’aigua
…..Foc del capvespre
.
Nada del rou incandescent de xarxes
I teraranys   Jo me’n desfaig   A lloure
Ulls i cabells   La veu han fos les ones
…..Vella sirena
.
Ales de mort muda de cants vençuda
Folla de seny folla cassandra clamo
Cega vident contra el vaixell atàvic
…..Sang a les veles
.
.
Maria-Mercè Marçal
Atzeituní
Cau de llunes
.

.

.

.

.

..

.

.

.

 

.

[…]

Com en el cas d’Eva, que en menjar la fruita prohibida adquireix coneixement, les sirenes representen la temptació associada al saber, ja que qui gaudeix del seu cant «se’n torna joiós i més ple de ciència» (Homer 1993, 266). Les inquie­tuds intel·lectuals i la curiositat en general suposen un risc de caure en pecat i ben sovint apareix la figura femenina com a catalitzadora d’aquesta caiguda en desgràcia.

Marçal pren del mite homèric la idea de la figura feme­nina com a temptadora i la del cant com a reclam, però a diferència de les bruixes, no les converteix en bandera d’una lluita, sinó que duu a terme un treball literari més subtil. La sirena no té una correspondència simbòlica con­creta, sinó que serveix a l’autora per trencar amb les opo­sicions binàries que organitzen el discurs i buscar una nova forma d’expressió en què es generi una refulgent xar­xa d’al•lusions. En la sirena de Marçal convergeixen quali­tats antitètiques: està impregnada de cants i és muda, a la vegada, i proporciona al mateix temps el reclam i la cera que ensordeix:

Fes mel i no
facis tan sols
cera amarga
que em torni sorda
al teu reclam
de sirena. (D, 458)

La paraula «muda» apareix diverses vegades associada a la sirena i ens endinsa en un silenci profund i vertiginós que produeix múltiples sentits. En un primer nivell hi tro­bem la denúncia de la incompatibilitat que tradicional­ment s’ha establert entre coneixement i dona i que Marçal tant ha criticat en els seus assajos, però l’autora no es limita a aquesta interpretació, sinó que fa cantar el silenci i l’om­ple de significats, el converteix en el lloc sagrat on tots els sons retornen, en el fons absolut d’on poden néixer totes les sonoritats.

El poema «Xera» (CL, 35), que és on les sirenes tenen més presència, comença amb el vers «Xopa de roig s’ha esbadellat la platja» (CL, 35), en què les fricatives i africades emulen el trencar de les ones a la sorra. Es tracta d’un roig que al·ludeix al vaixell incendiat «flames de faig», les «brases d’aigua», a la sang dels nàufrags, «xiscles al bell cor de l’aigua» i a la llum de la posta de sol, «foc del capvespre». En el poema de l’autora apareixen els elements del mite de les sire­nes (cants, fascinació, nàufrags) presentats de tal manera que narrativament és impossible determinar un «argument», i el que ofereix són diferents versions antagòniques desarticulant els binomi víctima/botxí i preguntant-se qui perd la veu en el naufragi:

Nua nuada de serpents i vidres
incandescents amb cassigalls de boia
braç i turmell suro damunt l’escuma
trista sirena
.
xopa de cants orba sirena muda muda
de cants te’m bado sol m’enartes
nàufrag altiu vaixell salvat de l’ombra
Blat a les veles (CL35)

L’ambigüitat de la puntuació i la polivalència dels ele­ments s’obren a innombrables lectures. Els adjectius han es­tat col•locats deliberadament de manera que no es pugui determinar a quin nom es refereixen (altiu i salvat poden qualificar tant a nàufrag com a vaixell, per exemple) i la pa­raula «suro» col·labora a l’equívoc perquè pot ser llegida com a part exterior de l’escorça d’alguns arbres, o com la primera persona del verb «surar». De la mateixa manera, «muda» pot referir-se a l’adjectiu i a la tercera persona del present del verb «mudar». L’aede grec s’ha dissolt, s’ha anul·lat el punt de vista únic i ens trobem davant una nova narrativa.

La simultaneïtat de visions és especialment manifesta en el següent fragment, en què aquest efecte s’accentua a causa del fraccionament del vers. Aquesta és una tècnica que ja ha­via estat utilitzada en la literatura catalana per Joan Salvat-Papasseit, autor que incorporà al seu univers poètic certs aspectes del futurisme, i a qui Marçal admirava obertament. L’autora arranja en aquest poema els ingredients propis de la formalització estètica del futurisme italià en petites dosis, deslligant la sintaxi i juxtaposant sintagmes bo i mantenint un esquema de vers més tradicional:

Nada del rou incandescent de xarxes
I teraranys Jo me’n desfaig A lloure
Ulls i cabells La veu han fos les ones
Vella sirena. (CL, 36)

En aquesta estrofa els sintagmes mantenen una certa au­tonomia però configuren al seu torn una unitat, a la manera d’una «xarxa» o un «terarany» (forma dialectal de «teranyi­na»). L’autora estableix així un vincle entre les sirenes i altres figures de l’antiguitat que es defineixen per la seva relació amb el fil, com Penèlope, Ariadna i Filomena, i allarga el fil fins a ella mateixa. Al cor de la teranyina de mots hi trobem un pronom «Jo me’n desfaig» del qual surten connexions de forma radial, ja que «’n» pot referir-se a qualsevol dels subs­tantius de l’estrofa:

Ales de mort muda de cants vençuda
Folla de seny folla cassandra clamo
Cega vident contra el vaixell atàvic
Sang a les veles. (CL, 36)

El poema avança llavors a base d’oxímorons «muda de cants», «folla de seny», «cega vident», que posen sobre la tau­la les particularitats de la «veritat» poètica, que lluny de la lògica convencional eixampla les esquerdes per obrir un nou espai de comprensió. En aquesta estrofa hi apareix una altra de les figures femenines reivindicades per Marçal, l’endevina Cassandra. Filla del rei de Troia, «cega vident», posseïa el do de la profecia però requeia sobre ella una maledicció que feia que ningú cregués en els seus pronòstics. Així, quan la filla de Príam va anunciar repetidament la caiguda de Troia, els seus compatriotes desoïren les seves paraules i la prengueren per boja. Cassandra és un personatge important de la mitologia clàssica que apareix al cant XIII de la Ilíada, on es diu que és la més bella de les filles d’Hècuba, i al cant XI de l’Odissea, on es relata la seva mort a mans de Clitemnestra. Els seus po­ders endevinatoris també són tractats a diverses tragèdies gregues com Agamèmnon d’Esquil i Les troianes d’Eurípides, i també retrobem Cassandra a L’Eneida de Virgili.

El «vaixell atàvic» que porta «sang a les veles» podria fer al·lusió, d’una banda a la flota aquea, preparada per realitzar la sagnia que suposà el setge i la presa de Troia, i d’altra ban­da, al vaixell de la història, escrita pels vencedors, que solca el temps per dur el passat al present amb les veles tacades de sang. En el poema, Cassandra, «folla de seny», representa, com les sirenes, una veu fosa en les onades, la tragèdia d’una dona vinculada amb el coneixement que els homes es van negar a escoltar.

[…]

Caterina Riba
Maria-Mercè Marçal. L’escriptura permeable

.

.

.

.

Maria-Mercè Marçal

Cau de llunes

Premi Carles Riba 1976
Els Llibres de l’Óssa Menor, 92

Ed. Proa. Barcelona, 1998
ISBN: 9788482566597

.

.

Caterina Riba

Maria-Mercè Marçal
L’escriptura permeable

Eumo Editorial. Vic, octubre de 2014

ISBN: 9788497665223

.

.

.

.

 

 

Atena, no nascuda de mare, i les dones escriptores. Maria-Mercè Marçal

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Del cap diàfan

del pare et creies néixer

closa i armada.

Des de l’escut et fita

i t’emmiralla en pedra

—esdevinguda monstre—

la nuesa negada.

.

Maria-Mercè Marçal

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Pal·las Atena, la dea gloriosa, començo a cantar:
de cor implacable, la sapientíssima, la d’ulls esplendents,
verge veneranda, tota fortalesa, escut de ciutats;
la que Zeus el pròvid, de sa testa augusta, infantà tot sol,
ja tota vestida d’una resplendenta armadura d’or,
amb gran meravella de tots els eterns. Sortí impetuosa
del cap immortal, i, davant de Zeus, qui porta la ègida,
alçava la llança punxanta : del salt i de la terrible
força que portava la dels ulls brillants, tremolà l’Olimpos,
retrunyí la terra horrorosament, i el mar al voltant
revolt aixecava ses ones purpuries, en furia vessant-se
les aigües salades entorn : el brillant fill d’Hiperió
deturà una estona sos cavalls lleugers, fins que ella, la verge
Pal·las Atenea, de damunt els membres del cos immortal
se tragué les armes divines, i Zeus en fou tot joiós.
Ara, doncs, oh filla de Zeus, qui porta l’ègida, salut!
Jo vull recordar-me de tu i d’altre cant.

Himne Homèric XXVIII
Versió de Joan Maragall

.

.

.

.

Hi ha un mite que m’és especialment grat a l’hora d’analitzar la relació que les dones hem tingut amb la literatura: és el mite grec del naixement d’Atenea. M’hi he referit en diverses oca­sions. Avui, com que teòricament el tema d’aquesta sessió té a veure amb la poesia, us llegiré un poema que aquesta meva fixa­ció en la deessa dels ulls d’òliba m’ha acabat suscitant:

Del cap diàfan
del pare et creies néixer
closa i armada.
Des de l’escut et fita
i t’emmiralla en pedra
-esdevinguda monstre-
la nuesa negada.

En aquest poema hi ha implícits o explícits tres elements que comentaré: l’estrany naixement d’Atenea, la significació de la mateixa deessa i el cap de la Medusa que apareix en l’escut.

Atenea neix del cap de Zeus, qui, prèviament, s’havia empas­sat Metis, divinitat associada a una certa saviesa ancestral feme­nina. Menjant-se-la, Zeus n’assimila en part el seu poder («La nostra cultura s’assenta sobre un matricidi original…» ha afir­mat Luce Irigaray: nombrosos mites ho testifiquen). D’aquest estrany part invertit -normalment és home qui neix de dona i no al contrari- Atenea en surt completament vestida i armada: sense contacte inicial amb la seva pròpia nuesa. No és gaire diferent l’experiència de l’escriptora: literàriament filla del Pare, de la Seva llei, de la Seva cultura -el gran part masculí contra-Natura-: del Pare que, en tot cas, ha deglutit i utilitzat la força femenina i l’ha fet invisible. No hi ha cap referent femení matern: no hi ha genealogia femenina de la cultura. Protegida pel llegat patern de l’ar­madura que l’embolcalla, que li estalvia, potser, recordar que el seu cos és com el de la Metis espoliada i invisible, la imatge d’Atenea evoca, a primer cop d’ull, la dona que assumeix un arque­tip viril, però també pot ser, simplement, la dona revestida de Dona, és a dir, de la feminitat entesa com a construcció concep­tual masculina. En un i altre cas, l’altra cara d’Atenea és la figu­ra de la Medusa que apareix en el seu escut: dona monstre, el femení indomenyat, salvatge i perillós. Mirada petrificadora d’a­llò que és exclòs, no dit, que, encarada al mirall, s’ha petrificat a si mateixa. Imatge de la nuesa negada d’Atenea, d’allò que queda exclòs de la construcció cultural, de l’ordre simbòlic del patriar­cat: la no-accessibilitat des de la cultura a l’elaboració de la prò­pia diferència sexual. Aquesta part de si mateixa ha quedat alie­nada, expulsada fora de si mateixa, convertida en pedra.

Pensant-ho bé, però, la dona escriptora i singularment la dona poeta -filla també sense mare, com he dit, en el terreny cultural-no és mai del tot aquesta guardiana modèlica de l’ordre patern que Atenea pot simbolitzar. Més aviat se situaria a mig camí, sem­pre en un espai híbrid entre Atenea i la Medusa, excavant túnels subterranis entre una i altra, sense ser capaç de triar entre totes dues encara que una o altra pugui predominar. Movent-se entre la Llei del pare que organitza el món tot excloent-la i/o inferioritzant-la en tant que dona, i el femení inarticulat, caòtic, l’in­existent «ordre simbòlic de la mare», per dir-ho en mots de Luisa Muraro. Perquè ni d’una armadura closa ni de la pedra mai no pot sorgir-ne la poesia. Així és, doncs, que fins i tot en el cas d’es­criptores qualificades sovint de «virils» -les que menys evoquen la idea de «literatura de dona»: per exemple, Marguerite Yourcenar- hi trobarem escletxes per on apunta la Medusa i bocins de la seva obscura veritat elaborada i articulada en la paraula.

Si la dona escriptora no correspon mai del tot a la visió «masculina» d’Atenea, tampoc no s’identifica mai plenament amb l’altra cara, definida més amunt: la del femení arquetípicament normatiu. Ja que el simple fet d’escriure històricament l’ha situat de forma automàtica fora dels límits d’aquest model. Més ençà o més enllà, doncs, tota escriptora, tota dona poeta ha traspassat el llin­dar d’un món -el de la paraula en la seva dimensió pública i social- que no li estava destinat, i en el qual la seva presència és suspecta i, en el sentit que no és vista com a necessària, prescindi­ble: supèrflua.

Una doble sensació d’exclusió, doncs, ha assetjat la dona escriptora, enfront de la qual caldria estudiar les diferents estra­tègies que en cada cas s’han desenvolupat per esquivar els paranys de l’ostracisme o la bogeria -és sabut que en alguns casos aquests paranys han estat mortals: penso en dues poetes tan impressio­nants com Sylvia Plath o Anne Sexton…-: ni «dona com les altres» ni, evidentment, home, l’alternativa sembla trobar-se només en ficcions estereotipades: «Home honoris causae» o dona que empunya màscares diverses -entre les quals la pròpia «femi­nitat»- per fer-se perdonar el seu caràcter d’excepció. Cap poeta o escriptora compromesa amb aquell fons de veritat, inarticulada i sense desxifrar, que mai no es deixa dir del tot, però que té a veure amb la força que mou a escriure podrà conformar-se del tot amb aquests pobres simulacres. Cert que tota obra literària, fins la més autobiogràfica, té alguna cosa a veure amb la ficció, és fic­ció. Però no pas reproducció fixa d’un estereotip preexistent: és ficció en cerca d’una veritat sempre escàpola, màscara que alho­ra emmascara i desemmascara, vela i revela.

I això em porta a un tema per a mi essencial, que no puc des­envolupar aquí, però que intentaré tot just apuntar per cloure la meva intervenció: estic convençuda que només revisitant els tex­tos de les escriptores que ens han precedit amb una mirada altra podem «desemmascarar» i «revelar» tot allò que resta fora dels paradigmes crítics pretesament neutres, construïts al marge d’a­quest «plus» que no té lloc en l’ordre simbòlic patriarcal. Fer les preguntes adients al passat ens ha de permetre dotar-nos de mares, en certa manera donar a llum les nostres pròpies mare simbòliques. Perquè malgrat el mite d’Atenea, sense mare la dona no pot ser, com a tal, donada a llum, posada al món de la cultu­ra i del pensament.

Maria-Mercè Marçal
1996

.

.

.

.

Karl Donndorf (1870–1941)

Athenebrunnen

Karlshöhe  (Stuttgart-West)

Alemanya

.

.

.

Athene mit Spiegelbild der Medusa

Museumsberg

Flensburg (Slesvig-Holstein)

Alemanya.

.

.

.

.

.

.

Maria-Mercè Marçal

Sota el signe del drac
Proses 1985-1997
A cura de Mercè Ibarz

Proa. Barcelona, 2004
ISBN: 9788482566887

.

.

Himnes Homèrics
Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana
Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913.

.

.

.

El «Catàleg» de Maria Mercè Marçal

.

..

El gran Hèctor, de casc llambrant, el fill de Príam, acabdillava els troians. Amb ell s’armaren un sens fi de guerrers, els més valents, plens d’ardor amb les seves piques.

[…]

Hi havia els pobladors de Zelea […]. Era el seu capdavanter el gloriós Pàndar, fill de Licàon, a qui Apol·lo mateix donà l’arc.

I els habitats d’Adrestea i de la regió d’Apesos i els qui vivien a Pitiea i a l’abrupta muntanya de Terea eren tots comandats per Adrest i per Àmfios, de cuirassa de lli, […].

Hipòtous guiava les tribus dels pelasgs, famosos per la seva llança […]

Eufem era el cabdill dels cícons que branden la llança, el fill del Cèada Trezenos, nodrissó de Zeus.

I, d’altra banda, Pirecmes comandava els pèons, armats amb l’arc corb, […]

[…]

Un cop arengades les tropes, cadascuna amb el seu cabdill, els troians avançaren brogint i xisclant com ocells …

[…]

Ilíada, II, 816-878 (fragments), i III, 1-3

.

.

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall,  fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

Maria Mercè Marçal
Cau de llunes

.

.

.

Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952 - Barcelona, 1998)

.

.

Homer

Ilíada. Vol. I

Traducció de Montserrat Ros

Fundació Bernat Metge, Barcelona, 2005.

ISBN: 9788472258570

.

.

Maria Mercè Marçal

Cau de llunes

Ed. Proa. Barcelona, 1998

..

.

.

.

.

.

Ulisses i Penèlope a les «Elegies dels dies obscurs», de Rosa Leveroni

.

.

.

Elegies dels dies obscurs (fragments)

.

.

Rosa Leveroni (Barcelona, 1910-1985)

I

.

D’Ulisses el retorn ara refeia
al recer del casal, i les quimeres
vençudes pel combat es retiraven
en apressat tropell. Venia l’hora
del ben guanyat repòs. Ara el migdia
d’aquell turment d’amor, íntim periple,
s’afina l’entament vers una posta
on és la pau corona dels meus somnis.
Els camins de la mar, des de la llinda,
són un record només. El cor retroba
la certesa del port, aquell fixar-se
en el pas desaprès, en el misteri
del perennal fluir de tota cosa.
Abans era el torrent de folles aigües
que no sap del repòs sinó l’absència;
ara sóc el mirall on tots els núvols
s’esguarden lentament o folls s’encalcen,
però jo resto immòbil, contemplant-ne
els seus fràgils castells, sabent-ne tota
la gran fugacitat… Ah, la segura
perennitat dels camps on fructifiquen
tant de dolor, de goig, en unes messes
que són el somni viu d’uns àvids braços!
Ah, la lenta, obstinada melodia
de l’acomplir perfet, sense recances!
Pèlag esmunyedís, quina collita
he llevat de ta sina remorosa?
El rastre salabrós als ulls sentia
i el cansament tenaç d’aquesta lluita
sempre contra corrent, al grat de l’ona.
Ni perles ni coralls foren el premi
d’un amor obstinat; contra les roques
moria sens remei la meva joia…
Ah, pulcra terra ferma del silenci
on canta un rossinyol que jo ignorava!
Illa del gran repòs, estel immòbil
que em serves els records i l’esperança
com un tresor ocult per a ofrenar-lo
quan tornin a florir les llums de l’alba!

.

[…]

..

IV

.

Dels somnis el teixit feia i desfeia,
Penèlope fidel envers una ombra
d’aquell amor que fou. Prou ressonaven
altres veus apressants perquè la cambra
on l’ordit pacient em retenia
fos donada a l’oblit. Eren inútils
veus irades i precs; ja cap miratge
no em fóra més engany, ni m’abellia
el pensament fugaç d’un altre rostre…
Aquells anhels punyents de jovenesa,
oh mar obert entorn de l’illa closa,
camí reial que havia de portar-me
un bell inconegut!… Ara a les ones
sols pregava el retorn i la certesa
del meu sabut amor de cada dia,
però restava el mar sense cap vela,
anunci benvingut de l’esperança…
I ja el teixit inútil dels meus somnis
no sabia trencar. Quantes vetllades
en què la lassitud fóra mestressa
del meu orfe destí, només i encara,
de la desfeta greu em separaven?
De quin forasenyat seria presa
quan fos abandonada pels meus somnis?
.
.
[…]
.
.

Rosa Leveroni

.

.

.

.

.

Maria-Mercè Marçal

.
Partint […] dels esments explícits d’Ulisses i Penèlope en el llarg poema de Leveroni «Elegies dels dies obscurs» —i de la lectura degudament contextualitzada que en fa—,  [Maria Mercè] Marçal n’assaja una interpretació tendent a posar en relleu el capgirament que aquest poema comportaria del mite grec: el gest de fidelitat de la Penèlope leveroniana ja no consistiria, doncs, com en la d’Ulisses, a defugir la caiguda en mans altres que la del marit, sinó a projectar-se en un món de somnis irrefrenables a tot desig i a fer-se així immune al «poder de la lassitud o de la follia» (Marçal, Sota el signe del drac. Proses 1985-1997. Barcelona, Proa, 2004, p. 60) . I, ben diferentment al retorn d’Ulisses, el retorn de Leveroni no ho fóra a cap estatus conjugal i patriarcal anterior, sinó a un de pròpiament interior, del tot femení, més feble però alhora també més fort (Marçal, ibíd., p. 59).

.

Josep Murgades
Clàssics i Maria-Mercè Marçal
A: Clàssics en Maria Àngels Anglada i Maria-Mercè Marçal 

.

.

Rosa Leveroni

La poesia essencial

Edició a cura de Mònica Miró i d’Abraham Mohino

CCG Edicions. Barcelona, 2010

ISBN: 9788492718481

..

.

Clàssics en Maria Àngels Anglada i Maria-Mercè Marçal

Aula Carles Riba, volum 4

Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona

Barcelona, 2011

ISBN: 9788447535248

.

.

.

.

La Gòrgona Medusa

.
.
.
.

Cap de la Gòrgona Medusa, per Caravaggio

.

… i m’agafa una verda paüra,

que dels dintres de l’Hades la noble Persefonea

no m’enviï la testa de Gorgo, monstre terrible.

Homer
Odissea, XI, 633-635
Traducció de Carles Riba

.

.

.

..

.

.

.

Atena posà el cap de Medusa al seu escut, o bé al centre de l’ègida. D’aquesta manera els enemics es tornaven de pedra només mirar la dea.
.
Diccionari de mitologia grega i romana
Pierre Grimal
Traducció de Montserrat Franquesa, Joaquim Gestí i Andreu Martí.

.

.
.
.
.

.

Hydra

Maria-Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 1952 – 1998)

.

Què hi ha sota el teu rostre

que em fita amb ulls de pedra?

¿Quan gosaré arrencar-te

la màscara de carn

i fer front a l’obscur

mirall que em petrifica?

.

Maria-Mercè Marçal
La germana, l’estrangera (1981 – 1984)

.

.
.
.
.
.

Maria-Mercè Marçal

Contraban de llum. Antologia poètica.

A cura de Lluïsa Julià.

la butxaca

Editorial Proa. Barcelona, 2010.

ISBN: 9788499301051

.

.

.

.