Arxius

Posts Tagged ‘Mariàngela Vilallonga’

Les veloces eugues fecundades pel vent. D’Homer a Jeroni Pau.

.

.

.

“… no hi ha dubte que hem de considerar Jeroni Pau el primer humanista, no ja de Catalunya, sinó d’Espanya, que assumí conscientment i plenament els ideals i les idees renaixentistes que provenen d’Itàlia i el primer que les posà en pràctica. […]

Amb l’obra de Jeroni Pau l’humanisme català en llatí adquireix una nova dimensió i s’enalteix, perquè si Margarit no va ser exemplar com a patriota i Carbonell no va ser gaire sòlid intel·lectualment i moralment, amb Jeroni Pau retrobem el patriotisme enyorat i la solidesa intel·lectual i moral que mancava a Martorell. I així, la figura del canonge barceloní s’erigeix com la més important representació de l’humanisme català en llatí, se situa al nivell dels humanistes italians i ens ofereix la possibilitat d’equiparar l’humanisme del nostre país amb el de països com Itàlia o França. […]”

Mariàngela Vilallonga
Biografia de Jeroni Pau.
Introducció de l’edició de les Obres, de Jeroni Pau

.

.

.

[Aquil·les] A Automedont ordenà de junyir-li [a Patrocle] els cavalls sense tara;
era un home honorat com ningú per Aquil·les que els rengles
anorrea; i assumia el risc de la guerra
lleial com ningú i li junyí uns poltres veloços,
Xant i Bali; tots dos volaven a tall de ventades.
Va parir-los del Zèfir l’harpia Podarga, quan ella
pasturava en un prat poc distant dels corrents oceànics.
.
Ilíada, XVI, 145-152
Traducció (2ª) de Manuel Balasch

.

.

.

… Doncs Dàrdan,
al seu torn, tingué un fill, el rei Erictoni, de veres
que l’home més ric va ser de tots els mortals, que tenia
tres mil eugues, que pasturaven en una maresma,
i cada una l’orgull d’un petit pollí embargava.
D’elles es va enamorar fins i tot el Bòreas: sota
forma de poltre s’hi uní, d’un de bell, de crinera blavenca,
i van quedar algunes prenys de dotze cavalls. Quan corrien
tot saltant sobre els blats, ho feien per dalt, sense rompre
de les espigues tan sols ni la punta de dalt; quan corrien
i saltaven damunt de l’ampla espatlla marina
trotaven sobre el trencant de la costa canosa, per l’aire.
.

Ilíada, XX, 218-229
Traducció (2ª) de Manuel Balasch

.

.

.

[93] Magnum promontorium. Magnum promontorium est Lusitaniae inter Hannibalis portum et Vlixbonam situm, quod et Vlyxbonense et Artabrum apellatur. In hoc, Fauonio flante, equas sine masculis concipere ob earum multitudinem poetae, auctore Pompeio, fabulati sunt. Quod ostenditur a Syllio his uersibus:

«Hic adeo, cum uer placidum flatusque tepescit,
concubitus seruans tacitos grex praestat equarum,
et Venerem occultam genitali concipit aura.
Sed non multa dies generi properatque senectus
septimaque his stabulis longissima ducitur
aetas.»

Quidam autem affirmant huius geniturae equos triennio tantum uiuere per raro quadrimos uideri. Porro si uento generantur, uelocissimos esse non est mirum, nihil enim uento uelocius inueniri potest. Vnde Homerus xx Iliados ait Erictonium habuisse tria milia equorum, cum quibus Boreas suscepta equi specie coiuit, quo uelociores essent.

Jeroni Pau
De fluminibus et montibus Hispaniarum libellus
.

.

.
[93] Magnum promontorium. (Cap de Roca) El promontori Magne és de Lusitània, situat entre el port d’Hanníbal i Lisboa, el qual és anomenat també Vlixbonense i Artabre. En aquest, quan bufa el favoni, els poetes diuen que les egües conceben sense mascles per causa de la gran multitud d’aquestes, segons testifica Pompeu. Això és mostrat per Sili en aquests versos:

Ací, quan s’assuauja el vent de la serena primavera, el ramat d’egües es disposa a mantenir els secrets acoblaments i rep del vent fecundat una misteriosa semença. Però aquesta progenitura no subsisteix llarg temps i la seva vellesa és precoç i en aquests estables l’edat més llarga arriba al set anys.

Alguns, però, afirmen que els cavalls d’aquest naixement viuen només tres anys i que poques vegades se’n veuen de quatre anys. D’altra banda, si les egües són engendrades pel vent, no és estrany que siguin molt ràpides; en efecte, no es pot trobar res més veloç que el vent. D’aquí ve que que Homer en el cant vint de la Il·líada digui que Erictoni tenia tres mil egües, amb les quals el Bòrees es va unir transformat en cavall, a fi de que fossin més ràpides.

.

Jeroni Pau
Dels rius i les muntanyes de les Espanyes
Traducció al català de Mariàngela Vilallonga

.

.

.

Jeroni Pau

Obres

A cura de Mariàngela Vilallonga

Autors catalans antics, 2

Curial edicions catalanes. Barcelona, 1986

ISBN: 8472562824

.

.

.

El bisbe Joan Margarit ens parla d’Hèctor al «Corona regum»

.

.

Joan Margarit i Pau (Girona, 1422 – Roma, 1484)

.

La Corona regum és un tractat humanistic dedicat a l’educació de Ferran d’Aragó, el futur rei catòlic. Joan Margarit construeix el seu discurs partint d’un dels símbols més emblemàtics de la monarquia, la corona. Al voltant de la significació de la corona reial el nostre humanista articula el seu pensament moral i politic que el portarà a traçar un programa pedagogic per al príncep per mitjà de l’exortació al conreu de les virtuts. […]

El pensament moral i politic sobre l’educació del príncep que Joan Margarit exposa en la Corona regum està estructurat al llarg de quaranta capitols a través de l’associació de cadascuna de les pedres precioses que integren la corona del futur rei amb la virtut que indica cada pedra. […]

.

M. Isabel Segarra
Introducció a l’edició de la Corona regum

.

.

Margarit escriví en llatí les seves obres més importants i també una gran part dels seus discursos. És un home plenament integrat en l’ideari renaixentista, tant per la seva actitud personal, com per la seva activitat pública. La seva producció literària és, doncs, absolutament representativa de la producció humanística. Sense cap mena de dubte, Margarit escriví sota la pressió dels esdeveniments importants que li tocà viure i la seva obra és una obra compromesa amb el seu temps. Erudit i bibliòfil, jurisconsult i historiador notable, orador i politic de prestigi, Margarit escriví una bona quantitat d’obres […], d’una importància extraordinària per a la història de l’humanisme dels Països Catalans.  Al costat de Jeroni Pau és una de les figures més internacionals i més acostades al moviment humanistic italià. […]

.

Mariàngela Vilallonga
La literatura llatina a Catalunya al segle XV

.

.

.

.

20. El diamant o la fortalesa

.

El diamant és la pedra resplendent de la diadema reial de més gran preu i estimació. Té un color ferruginós. Aquesta pedra es compara a la virtut de la fortalesa per la seva múltiple natura i significat, perquè el diamant és la més forta de totes les pedres precioses. […]

[…]

[…] hi ha set classes de fortalesa: la prime­ra es diu civil, la segona servil, la tercera militar, la quarta furiosa, la cin­quena consuetudinària, la sisena bestial, la setena virtuosa. La primera, que es diu civil, es produeix quan algú escomet quelcom terrible o ardu, per consideració del que es diu d’ell entre la ciutadania, entre els de casa seva i entre els pobles de la província, entre els quals aquest home sempre cerca la glòria.

Per això Aristòtil explica en el llibre tercer de l’Ètica que, qual­sevol gesta coratjosa que fes Hèctor, entre els troians sempre hi havia la mateixa consideració, a fi d’evitar que es fessin retrets a Palamedes i al contrari, a fi d’evitar que li fessin retrets a ell mateix. I això els incita­va moltíssim a fer grans gestes de guerra, sumament difícils i plenes dels més grans perills. I aquesta fortalesa fou anomenada fortalesa civil. La segona classe, com hem dit, és o s’anomena fortalesa servil, quan algú per temor del càstig escomet quelcom gran, o ardu, o terrible obligat per la necessitat, i no de manera particularment voluntària. D’aquesta necessitat, Aristòtil en posa un exemple en el llibre tercer de l’Ètica: Hèctor havia decretat a Troia que qui hagués fugit de la guerra, fos mort a garrotades, talment que no fos capaç d’escapar-se dels gos­sos. Molts reis i prínceps i generals de l’exèrcit decreten que si algú en deserta, sigui occit. Altres, tan bon punt han arribat amb l’estol a una determinada ciutat o província, calen foc a l’estol per tal que els soldats entenguin que el camí s’ha d’obrir arreu amb l’espasa. Així doncs, els que han estat empesos per la necessitat i obligats per un temor servil, feren quelcom terrible o ardu. Són forts en la fortalesa servil, que no és molt lloable.

La tercera classe de fortalesa és l’anomenada militar, que sor­geix d’alguna operació militar. Es practica, certament, quan algú esco­met quelcom gran o difícil, que als homes els sembla difícil i terrible. […]

La quarta classe de fortalesa s’anomena furiosa. Es produeix quan algú, endut per la ira, escomet quelcom gran i terrible estovat per l’embriaguesa, borratxo de vi. Aquesta fortalesa no és lloable i no té gaire de servitud sinó molt de vici. […]

La cinquena fortalesa és la consuetudinària, que sorgeix d’una mena de consuetud, com la de tots aquells que tan bon punt entren en guerra o en combat, s’han acostumat a vèncer i a posar en fuga els enemics. […]

La sisena de totes les fortaleses és la que s’anomena bestial, que es practica quan algú s’aboca contra els enemics sense tenir consciència dels perills o del nombre d’homes, sinó que ataca l’enemic amb poder i forces desiguals.

La setena i última fortalesa s’anomena virtuosa quan no pas amb coacció violenta, ni mogut per la ira, ni per una operació militar, o per ignorància, sinó després d’adduir escaients consideracions sobre l’afer, hom va a la guerra i a una situació difícil per esguard i per protecció de l’Estat i per elecció voluntària de cadascú. […]

.

Joan Margarit
Corona regum
Traducció al català de M. Isabel Segarra

.

.

.

.

Joan Margarit

Corona Regvm

A cura de M. Isabel Segarra

Studia Humanitatis 3 (2 vols.)

edicions vitel·la. Bellcaire d’Empordà, 2008

ISBN: 9788493625023

.

.

Mariàngela Vilallonga

La literatura llatina a Catalunya al segle XV

Textos i Estudis de Cultura Catalana, 34

Curial edicions catalanes – Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Barcelona, 1993

ISBN: 9788472569300

.

.

Robert B. Tate

Joan Margarit i Pau, Cardenal i Bisbe de Girona

biblioteca de cultura catalana, 18

Curial edicions catalanes. Barcelona, 1976

ISBN: 8472560856

.

.

Santiago Sobrequés i Vidal

Joan Margarit i Pau. La tràgica fi de l’Edat mitjana a Catalunya

Traducció d’Antoni Dalmau

Editorial Base. Barcelona, 2006

ISBN: 9788485031696

.

.

.

.