L’Helena de Zanné navega cap al Faust de Lleonart

.

.

.

.

HELENA

.
Sobre la nau reyal, superba ab la bellesa
de sas carns envoltadas per la clámide blavissa,
á redós del velám de porpra que’l vent rissa
Helena ovira al lluny el foch de Troya presa.
.
La nau solca la mar: la reyna anyoradissa
no tem de Menelau l’enuig ni la feresa:
sols tem que del amor la dolsa ubriaguesa
may més cerqui sos llabis de rosa esfulladissa.
.
Més Eros invisible li diu á cau d’orella:
—No es mort el goig per tu: d’un altre amor encara
més noble y més intens ohirás la melodía
.
fent bategá ab nous ritmes ton cor d’estatua bella.—
Y Helena sent minvar el dol que l’aclapara
somniant l’amor de Faust, la nova poesía.
.

G. Zanné (1902)

Sonets

.

.

.

.

.

.

HELENA (a Faust)
Tinc desig de parlar-te, però aquí
més alt, al meu costat. Seu en el lloc
que crida un amo nou en sa buidor
i ensems mon lloc aferma.
.
FAUST .……………………………..Oh, eminent,
primer que tot deixa’m flectar el genoll,
besar la mà que al teu costat m’enlaira.
Com a regent del teu reialme immens
referma’m, i tindràs, tot en un ésser,
assegurat l’adorador, el servent
i el qui preservi els teus destins.

[…]

HELENA.….Em sento ensems tan prop i tan absent!
Dins meu m’agrada dir: “Só aquí! Visc el present!”
.
FAUST.….Curt és l’alè, i el mot, ennuegat.
El temps, el lloc, no hi són. És somniat!
.
HELENA.….Massa he viscut, i em sento així mateix
fosa amb tu, inconegut fidel, com qui reneix.

[…]

.

Goethe
Faust (II)
Traducció de Josep Lleonart (1938)

.

.

 

..

.

.

«Entre’l Nort y’l Mitjdía, artísticament y parlant en absolut, no hi ha barreras de cap mena. Existiràn diferencias, y moltas, entre’ls autors respectius, no hi ha dupte, però aquestas diferencias existeixen també entre’ls autors d’un mateix poble, y consisteixen en el temperament propi. Hi ha més distància del rus Tolstoï al rus Tourgueneff, que d’aquest al francès Daudet.(…)
¿Qui negarà la compenetració del alemany Goethe en la seva Ifigenia y en algunas escenas de la segona part del Faust, ab el món grech? ¿Qui negarà a Wagner la visió sublím d’Eskilos y del Dant?
¿Qui negarà en la poesía del italià Leopardi la esencia mateixa que informa la filosofía de Schopenhauer?
¿Qui negarà a Beethoven l’augusta majestat d’Homer?»

Jeroni Zanné
Meridionals i septentrionals
Riu amunt. 1904

.

.

.

Jeroni Zanné
Sonets
 Joventut. Periòdich catalanista
Nº. 138 – 2 d’octubre de 1902. pàg. 641

.

.

Goethe
Faust

Traducció de Josep Lleonart

Ed. Proa. Badalona, 1938

.

.

.

Antologia de textos grecs, d’Homer a Libani

.

.

Acaba d’editar-se, a cura de Francesca Mestre, una Antologia, una Selecció de textos grecs, d’Homer a Libani, amb doble text, original grec i traducció al català, en homenatge a Eulàlia Vintró, amb motiu de la seva jubilació. Les traduccions són noves, fetes ad hoc per a l’antologia, el que enriqueix, encara que sigui només respecte a fragments d’obres, el catàleg de versions catalanes dels autors que hi són inclosos, i d’entre ells, pel que més ens ateny ací, Homer.

Com diu la curadora, en la Presentació del llibre, es tracta d’ “un ram de flors, una petita mostra, entre les moltes possibles, d’allò que hem rebut d’aquells autors antics: bella poesia, referents culturals, narració de fets, evocació dels mites, pensament intel·lectual, sovint aplicat a la política, el pensament científic…”

Pel que fa als autors i temàtica més lligats a aquest blog, dir que l’antologia —seguim citant la Presentació— comença “com és lògic, [p]els poemes homèrics —Ilíada primer, Odissea després—” els quals “prenen el protagonisme inicial que els pertoca; d’entre totes les possibilitats, els passatges escollits d’ambdues obres tenen un fil conductor comú, la grandesa d’Aquil·les, que es mostra sota tres prismes: crueltat, pietat i desconsol.”

L’antologia que tenim a les mans té la virtut de trenar els temes dels fragments antologats, el que li confereix una interessant textura. Així, diu la Presentació, “incloem una vuitantena de versos d’un Himne homèric, el dedicat al déu Apol·lo, que trobarà, unes quantes pàgines i uns quants segles més endavant, la seva responsió en els versos del poeta hel·lenístic Cal·límac, que compondrà també himnes dedicats als déus olímpics, entre ells Apol·lo, en un moment totalment divers de la poesia grega.”

El fragment triat d’Heròdot també ens porta a la temàtica troiana. Francesca Mestres indica que: “Les Històries d’Heròdot estan concebudes pel mateix autor com una recerca, com un intent de racionalitzar, de manera encara molt primitiva, la successió dels esdeveniments en el temps i la natura dels diferents pobles que van veure’s, d’una manera o d’una altra, implicats en les guerres mèdiques. El passatge que hem triat n’és una prova excel·lent, ja que dóna una versió alternativa a l’homèrica —l’egípcia— del rapte d’Hèlena i, per tant, de la guerra de Troia, els seus antecedents i resultats.” I seguint amb el trenat que ressaltàvem, més endavant ens tornem a topar amb Hèlena, ja que, se’ns indica, “Amb Eurípides recuperem el mite egipci d’Hèlena, a la tragèdia que porta el mateix nom, en la línia de com ens l’havia presentat Heròdot, però encara en una atra versió que palesa, precisament, la perplexitat de la doble interpretació.”

.

A tal de mostra, alguns paràgrafs extrets de fragments inclosos a l’Antologia:

.

.

Príam del carro de cavalls va saltar a terra; Ideu s’hi va quedar, fent-se càrrec de cavalls i mules.

L’ancià va anar de dret a la casa on s’estava Aquil·les, estimat de Zeus. L’hi va trobar sol, ja que els companys estaven asseguts a part; només n’hi havia dos a prop, l’heroi Automedont i també Àlquimos, fill d’Ares, que l’atenien: tot just acabava de sopar i beure, la taula encara estava parada.

El gran Príam va entrar sense que el veiessin, es va apropar i amb les mans envoltava els genolls d’Aquil·les i li besava les terribles mans assassines que tants fills li havien occit.

.

Ilíada, 24.469-479
Traducció de Francesca Mestre

.

.

.

.

« […]. Aquil·les, mai fins ara cap home ha estat més afortunat que tu ni ho serà tampoc d’ara endavant: abans, quan eres viu, els argius t’honoràvem de la mateixa manera que als déus, i ara, després de venir aquí, regnes magníficament entre els difunts; no t’afligeixis, doncs, d’estar mort, Aquil·les».

Així vaig parlar-li; immediatament em tornà resposta:

«No em consolis de la mort, il·lustre Ulisses; m’estimaria més ser un simple pagès treballant per compte d’altri, fins i tot per un home pobre i amb ben pocs mitjans, que no pas ser l’amo enmig de totes aquestes ombres i res més.”

.

Odissea, 11.481-491
Traducció de Francesca Mestre

.

.

.

.

SERVENT: Que no és aquesta la que a Troia ens féu maldar?

MENELAU: No ho és, aquesta; els déus ens van tenir enganyats: cercàvem una infausta imatge de bromall.

SERVENT: Què dius?
……..…….Per un simple bromall, així, tants de treballs?

MENELAU: Fou obra d’Hera, i de tres dees, amb llur plet.

SERVENT: Aquesta és, doncs, la teva esposa en veritat?

MENELAU: És ella: sobre això pots creure’m el que dic.

.

Eurípides
Hèlena
Traducció de Jaume Almirall Sardà

.

.

 

.

.

ΑΝΘΟΛΟΓΙΑ – ANTOLOGIA
Selecció de textos grecs, d’Homer a Libani
Edició a cura de Francesca Mestre

Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona
Barcelona, setembre de 2015
ISBN: 9788447539154

.

.

.

Cortázar: Menelao mira hacia las torres

.

.

.

Menelao mira hacia las torres

.

Las manos que quiero torpes de una nodriza troyana
lavan sus muslos, y el dorado correr de su garganta esta noche,
a la hora en que una esclava de ojos viles
alza un espejo sediento hacia su rostro.
Cunden las flautas del festín de los hombres, el recuento
de los fastos. El aire es un yelmo en estas sienes, pero bajo las tiendas
ronca el olvido. Sólo yo soy un puente.

Ahora humillan las antorchas, y una apagada lumbre dejan para su noche.

Helena alisa
la piel de león que incendia el tálamo
y crece como un humo de ámbar.
La caracola de su cuerpo bebe el eco
de los pasos de Paris en la torre. Afuera sigue
el tiempo en las murallas.

Y yo, esta negra ráfaga
que me arrasa los ojos, este fantasma inútil
sólo capaz de ir hasta ellos a mezclarse
llorando en su maraña de caricias.

.

Julio Cortázar
De Pameos y meopas
IV. Cantos italianos. Roma, 1953

.

.

.

Julio Cortázar

Poesía y poética

Obras completas IV

Galaxia Gutenberg / Círculo de Lectores. Barcelona, 2005

.

.

.

 

 

 

.

.

 

Naissance de l’Odyssée, de Jean Giono // Julio Cortázar, traductor de Nacimiento de la Odisea

.

.

.

En l’any del centenari del gran cronopio, Julio Cortázar

.

.

.

[…]

Acostado en las retamas, Arquías reía; una risa menuda que recordaba el grito de las pintadas. De­tuvo a Ulises y le mostró el mar.

—Óyeme —dijo—, ¿te acuerdas de aquellas her­mosas islas ceñidas de pinares, entre las cuales co­rríamos? ¿Y aquellas otras negras, batidas por la ola esmaltada… y aquella que nos quebró? No de pie­dra, sino de carne hembra, están hechas las islas. ¿Te acuerdas? Al acercarnos, cuando en el viento llega­ban los pájaros y los perfumes, se nos endurecían los nervios como si doncellitas asomaran frotándose contra el flanco de la carena.

Continuó, interiormente, su discurso. Pero Uli­ses se acordaba:

“¡La vuelta, de isla en isla! ¿No era más bien mujer en mujer? El jabeque venía a colgarse de la liga de los puertos. ¿Podíamos resistir al llamado del amor? El niño Eros corre entre las piernas del que quiere andar derecho, lo traba y lo acuesta entre las malvas.”

En verdad, para Ulises las caídas contaban con su asentimiento; y no se trataba tampoco de ahogar los gritos de su conciencia, ya que esa salvaje había terminado por domesticarse a la larga.

Así, contoneándose, el lento jabeque había dis­currido de mujer en mujer. Si el viento demasiado bajo desgarraba las aguas, si alguna oveja de tem­pestad hinchaba su lana marrón en el cielo, o si so­lamente la muchachita se había vuelto tres veces antes de la esquina. Ulises soltaba la amarra, arro­jaba la sonda, y después de sujetar las velas bajaba al muelle, atraillado detrás de Erca. En su recuerdo, los países eran mujeres.

Julio Cortázar
(Brussel·les, 26 d’agost de 1914 – París, 12 de febrer de 1984)

De Circe se acordaba con menos fatuidad. Sabia, hábil en el acoso, lo había mantenido sin aliento, enloqueciéndolo; a punto de ceder cada vez, con la morena carne ofreciéndose, para separarse luego con gritos y golpes, o con sobresaltos de caderas. Al fi­nal fué dueña de un Ulises enervado, deshecho, ine­xorablemente unido a ella.

Poco a poco, cesó hasta de bajar regularmente al puerto.

Se despertaba ya entrada la mañana; las cortinas de rafia tamizaban el sol, la habitación era como un golfo lleno de un agua de sombra semitransparente, azul, fresca. Fuera, las manos del viento hacían en­trechocarse las granadas.

Alargando la mano un poco hacia la izquierda, tocaba la carne desnuda de Circe.

A veces ella lo enviaba a comprar almejas frescas a los pescadores, o violetas, semejantes a tomates po­dridos pero que tienen el perfume del amor.

Una vez que volvía con las manos cargadas de esos frutos chorreantes y salados, encontró al patrón Fotiades. Trató de esquivarlo por la callejuela de los hornos, pero el otro corrió a retenerlo por un ex­tremo de la túnica.

—¡Eh, amigo, qué raro te has puesto! Te extra­ñamos, sabes… Lidia pregunta todos los días.

Pero, oliendo las almejas, bajó su mirada hasta las manos de Ulises y se puso a sonreír.

Con una sonrisa agria.

—¡Ah, sí! — dijo solamente.

Y luego, tocando el brazo de Ulises:

—Dime, ¿las come siempre mondando la conchi­lla con el pulgar? ¿Sí, verdad? ¿Y con uvas verdes?

Suspiró.

—Adiós, amigo —dijo por fin—. Pero oye, baja un poco cuando puedas. Ya ves que te digo: cuan­do puedas. Yo sé lo que es eso.

*   *

El ribazo que llevaba a la casa de Circe prolon­gaba sus ríñones hasta ser casi una isla. En una es­pesura de palmas, a cien pasos de la orilla, un pozo brindaba aguada. Con tiempo tranquilo, el pequeño golfo se llenaba de veleros y barcas; se veía a quie­nes cambiaban de ruta, desde los confines temblo­rosos del mar, para abordarlo y llenar los barriles.

El agua dulce dormía en el fondo de un agujero. Al extremo del largo cable, el cubo subía balan­ceándose entre los musgos.

Cuando asomaba, aquél que había tirado de la cuerda se enjugaba el sudor con una sonrisa de or­gullo. Circe amaba esa agua helada. Ulises venía diariamente a llenar los cántaros.

Esta vez reconoció contra el brocal los odres de Menelao. Se alegró en secreto por la sorpresa que iba a darle. Lo encontró gordo, relleno como un atún, apacible, vacío de la fiebre corrosiva que lo agitaba espada en mano bajo los muros de Troya. Ahora tenía a Helena hasta hartarse. Un aceite de felicidad fluía de sus ojos. Pero se puso a deplorar los tiempos. Desde su vuelta de la guerra, la vida no era ese Elíseo entrevisto en sueños, por la noche, en las trincheras de guardia. ¡Faltaba tanto! Durante la ausencia, otros hombres habían tajado sus partes en los bienes. Él, un rey, tenía ásperas pendencias con los labradores arrogantes que antaño, en los buenos tiempos, no habrían osado levantar un dedo. Jóvenes sin respeto alguno se atrevían a forzar la puerta de su amante, una pequeña asiática morena como una vaina de algarroba, que Menelao escon­día en un arrabal de Esparta por miedo de Helena.

Poco a poco llegó a contar los excesos de Penélope. Al principio Ulises no quería creer a sus oídos. Apremió a preguntas a Menelao reticente. Éste lo había creído avisado, intentaba vanamente desan­dar sus palabras. Al final le dijo todo: Penélope había tenido amantes, gente joven; luego, ya en­trando en la edad, se había enamorado de un tal Antinoo que la arruinaba y con el cual consumía los bienes. Telémaco, reducido a los peores extremos, había explorado el país en procura de noticias de su padre; ya harto, hablaba de irse a vivir con otros pequeños vagabundos de su edad, resuelto a las peo­res aventuras.

—Es la suerte de todos nosotros — concluyó tris­temente Menelao.

—¡La suerte de todos! ¡La suerte de todos! ¡Muy fácil de decir! ¿Pero por qué a mí? ¿Eh, por qué a mí? ¿Y los cerdos? ¡Ah, si llego a ponerle la mano encima, a ése…!

Y con su látigo de junco hacía en torno de él una masacre de escabiosas.

El recuerdo del crimen de Argos, todavía presen­te en las canciones doloridas, lo llevó a reflexionar. Por encima de la alforja de mentiras, Ulises había cargado siempre con el miedo. Tuvo la brusca vi­sión de un Egisto emboscado en el sombrío corredor. Se vio a sí mismo degollado como un puerco, su vida abierta en un follaje de sangre florecida. Con­sideró como definitivamente perdida a su Penélope, y Penélope se llenó en el mismo instante de toda la belleza del mundo.

Imágenes desagradables lo asaltaron desde enton­ces en el lecho de Circe. Se quedaba desvelado jun­to a ella; una vida cruel animaba la sombra; y veía a su mujer y a Antinoo gimiendo en la dulce tarea del amor.

[…]

Jean Giono
Nacimiento de la Odisea
Traducción de Julio Cortázar

.

.

.

.

[…]

Couché dans les genêts, Archias notait : un petit rire qui ressemblait au cri des pintades. Il arrêta Ulysse et, lui montrant la mer :

— Ecoute-moi, dit-il, tu te souviens de ces belles Iles enchappées de pinèdes entre lesquelles nous courions ? Puis des noires battues par la vague émaillée, et de celle qui nous brisa ? Non point de pierres mais de chair fe­melle sont faites les îles. Tu te souviens ? A l’approche, quand dans le vent les oiseaux venaient et les parfums, nos nerfs durcissaient comme si pucellettes eussent jailli, se frottant contre le flanc de la carène.

De là, il continua intérieurement son discours. Mais, Ulysse se souvenait :

« Le retour d’île en île ! N’était-ce pas plutôt de femme en femme ? Le chebec venait se pendre à la glu des ports. Pouvait-on résister à l’appel de l’amour? L’enfant Eros court entre les jambes de celui qui veut marcher droit, l’entrave et le couche dans les mauves. »

Certes, pour Ulysse, les chutes se faisaient avec son agrément; point n’était besoin d’étouffer des hurle­ments de conscience, cette sauvage elle-même s’était à la longue apprivoisée.

Ainsi, se dandinant, le lent chebec avait glissé de femme en femme. Si le vent trop plat déchirait l’eau, si quelque brebis d’orage gonflait sa laine brune dans le ciel, ou seulement si la petite fille s’était retournée trois fois avant le coin de la rue, Ulysse filait l’amarre, jetait les plombs, entrait les voiles, descendait à quai, en laisse derrière Erca. Dans son souvenir, les pays étaient des femmes.

Jean Giono
(30 març 1895 – 8 octubre 1970)

De celle-là, il se souvenait avec moins de fatuité. Sa­vante, entraînée au pourchas, elle l’avait tenu en haleine, l’affolant : chaque fois sur le point de céder, sa large chair ombrée offerte, puis s’arrachant par cris et coups, ou par soubresauts de hanches. Elle avait eu à la fin un Ulysse énervé, mol, lié inexorablement à elle.

Peu à peu, il cessa même de descendre régulièrement au port.

Il s’éveillait tard dans le matin ; les rideaux de raphia tamisaient le soleil, la chambre était comme un bassin plein d’une eau d’ombre semi-transparente, bleue, fraî­che. Dehors, les mains du vent faisaient s’entrechoquer les grenades.

En étendant la main un peu vers la gauche, il touchait la chair nue de Circé.

Parfois, elle l’envoyait chez les pêcheurs pour ache­ter des moules fraîches ou des « violets » pareils à des tomates pourries, mais qui ont l’odeur de l’amour.

Une fois, comme il revenait, les deux mains chargées de ces fruits ruisselants et salés, il rencontra patron Photiadès. Il essaya de s’esquiver par la ruelle des fours, mais, l’autre courut, le retint par un pan de la robe:

— Hé, l’ami, tu deviens rare! On languit, tu sais! Lydia demande chaque jour… » Mais, ayant senti les moules, il baissa ses regards vers les mains d’Ulysse et se mit à sourire.

Un sourire aigre.

— Ah, oui… dit-il seulement.

Puis touchant le bras d’Ulysse :

— Dis-moi, elle les mange toujours en curant la co­quille avec son pouce? Dis? Et avec des grains de raisins verts ? Il soupira.

— Adieu, l’ami, dit-il enfin, écoute-moi: descends un peu, quand tu pourras. Je te dis, quand tu pourras; je sais ce que c’est.

*   *

Le coteau qui portait la maison de Circé allongeait ses reins en presqu’île. Dans une touffe de palmes à cent pas de la rive, un puits donnait aiguade. Par temps calme, le petit golfe s’emplissait de voiliers et de bar­ques : on en voyait qui, des confins tremblants de la mer, pliaient leur route pour aborder et remplir les barils.

L’eau douce dormait au fond d’un trou. Au bout du long câble, la seille montait en se balançant dans les longues mousses.

Quand elle émergeait, celui qui avait tiré la corde es­suyait sa sueur en souriant d’orgueil. Circé aimait cette eau glacée. Ulysse, chaque jour, venait en chercher deux cruches.

Cette fois-là, contre la margelle, il reconnut les outres de Ménélas. Il se réjouit en son cœur de la surprise qu’il allait lui faire. Il le retrouva épaissi, gras comme un thon, béat, vidé de cette fièvre rongeuse qui l’agitait, sabre en main sous les murs de Troie. Il avait mainte­nant Hélène tout son saoul. Une huile de bonheur coulait de ses yeux. Mais il se mit à gémir sur les temps. Depuis le retour de la guerre, la vie n’était pas cet Elysée entrevu en rêve, la nuit, dans les tranchées de garde. Tant s’en fallait! Pendant l’absence, d’autres hommes s’étaient taillé larges parts dans les biens. Il avait, lui le roi, d’âpres démêlés avec des laboureurs ar­rogants qui jadis, au bon temps, n’auraient pas osé lever les cils. Des jeunes gens sans respect allaient forcer la porte de sa maîtresse : une petite asiatique brune comme une gousse de caroube et qu’il cachait dans un faubourg de Sparte par peur d’Hélène.

Il en vint peu à peu à conter les débordements de Pé­nélope. Ulysse sur le coup n’en crut pas ses oreilles. Il pressa de questions Ménélas réticent. Celui-ci l’avait cru averti, il essayait vainement de rattraper ses paroles. Enfin, il lui dit tout : elle avait pris des amants, des jeu­nes; puis, l’âge venant, s’était amourachée d’un certain Antinous qui la grugeait et avec lequel elle mangeait son bien. Télémaque, réduit à la portion congrue, avait couru la campagne à la recherche de nouvelles de son père et, de guerre lasse, parlait d’aller vivre avec de petites ganaches de son âge, résolu aux pires aventures.

— Le sort commun, avait conclu tristement Ménélas.

— Le sort commun ! Le sort commun ! C’est vite dit ! mais, pourquoi moi ? Mais alors ? Oui, et les porcs ? A!. si je lui mets la main dessus, à celui-là !…

Et de sa cravache de jonc il faisait autour de lui un massacre de scabieuses.

Le souvenir du crime d’Argos, dont on chantait en­core la complainte, le fit ensuite réfléchir. Par-dessus la besace à mensonges il avait de tout temps porté la peur. Il eut la brusque vision d’un Egisthe embusqué dans le couloir obscur. Il se vit lui-même égorgé comme un porc, sa vie épandue dans une touffe de sang fleuri. Il considéra sa Pénélope comme définitivement perdue. Elle prit au moment même toute la beauté du monde.

Dans le lit de Circé il fut assailli désormais d’images désagréables. Il restait éveillé à côté d’elle; une cruelle vie animait l’ombre : il y voyait sa femme et Antinous geignant le doux travail d’amour !

[…]

Jean Giono
Naissance de l’Odyssée

.

.

.

Per aprofundir-hi:

Le rideau déchiré de l’épopée dans Naissance de l’Odyssée de Jean Giono, par Sylvie Ballestra-Puech (Université de Nice-Sophia Antipolis)

.

.

Jean Giono

Nacimiento de la Odisea

Traducción de Julio Cortázar

Ed. Argos

Buenos Aires, 1946.

.

.

Jean Giono

Naissance de l’Odyssée

Les Cahiers Rouges

Grasset, París 2011

ISBN: 9782246123132

.

.

.

Els herois, personatges i llocs troians i odisseics a la Bibliotheca Musarum, de Joan Cavalleria i Dulach (1681). La mitografia en el sis-cents català

.

.

.

Joan Lacavalleria i Dulach, ciutadà de Barcelona, on hi nasqué el 1640, i doctor en drets, és bàsicament conegut com a autor del que fou el gran diccionari català fins a la publicació del de Pere Labèrnia, el Gazophylacium Catalano-Latinum, imprès a Barcelona el 1696 per Antoni Lacavalleria. El Gazophylacium, el “Tresor”, era una eina per a l’aprenentatge del llatí, a partir del català, si bé el fet que no es limiti a la pura traducció dels vocables, sinó que per a cada terme en català hi inclogui generalment una breu definició, en aquesta llengua, el fa una obra de lexicografia catalana de gran interès.

De l’extensió i perdurança de l’ús del Gazophylacium ens en donen testimoni els versos del mallorquí Marià Aguiló, nascut el 1825, uns 130 anys després de la publicació del referit diccionari:

.

D’infant, la llengua del Laci

m’ensenyava un reverend

a cops de Gazophilaci,

i abans que encetés Horaci

n’esbucaren el convent.

.

Marià Aguiló

Al lector

.

.

El 1681, quinze anys abans de la publicació del seu Gazophylacium, Joan Lacavalleria donà a la impremta un llibre en dos volums, titulat Bibliotheca Musarum sive Phrasium poeticarum epithetorum, synonymorumque cum interpretatione hispana thesaurus, que publicà, com en el cas del Gazophylacium, l’impressor Antoni Lacavalleria (continuador de la impremta de Pere Lacavalleria, pare de Joan).

A diferència del Gazophylacium, el Bibliotheca Musarum no és en català i llatí, sinó en castellà i llatí. Joan Lacavalleria dedica aquesta seva obra “A los humanistas”, i en la seva introducció ens indica que es tracta de la refosa de material que es trobava en diverses obres:

L’ “Smetio“, és a dir, el popular vocabulari de locucions llatines del metge i humanista flamenc Hendrik Smet; l'”Officina Textoris“, de l’humanista francès Jean Tixier de Ravisi (Johannes Textor Ravisius); el “Delectus Epithetorum“; l'”Scala Parnassi“; l'”Arte Poetica“; el “Tesoro Poetico“; les “Elegancias Poeticas”, etc.

Entre els diferents continguts de l’obra, el que n’ocupa la major part és un diccionari de noms de lloc i de personatges, extret d’autors llatins clàssics (Virgili, Ovidi, etc.), amb indicació de la llargada de les seves síl·labes, amb una breu explicació en castellà, amb cita de fragments d’obres clàssiques on apareix el nom en qüestió, sinònims, epítets aplicats al personatge de que se tracta, etc.

A continuació transcrivim les principals definicions “en romance” dels noms d’herois, personatges i llocs relatius a les històries troianes i odisseiques, fent-nos així una idea de quina visió en podia obtenir, a finals del segle XVII, un “humanista” lector de l’obra de Lacavalleria. Com a curiositat, l’errada d’atribuïr a Ulisses la mort d’Aquil·les, tot i que abans, al parlar de Paris, s’indica que fou ell, qui l’occí.

.

.

.

Achilles.- Hijo de Peleo Rey de Tessalia, y de la Diosa Thetis, hija de Nereo: nieto de Eaco, y uno de los Principes de Grecia que sitiaron à Troya. Los Poetas fingen, que su madre le bañò tres vezes en la laguna Stygia, lo que le hizo invulnerable, excepto en el talon por el qual su madre le cogiò, y tenia cuando le bañava en la laguna. Tuvo por su maestro à Chiron el Centauro, y despues su madre le embiò à la Corte del Rey Lycomedes, adonde tomò al vestido de donzella para evitar con esas trama la ocasion de ir à la guerra de Troya; donde segun el Oraculo avia de morir; empero Ulisses lo descubriò. Hallandose en el sitio de esa ciudad matò a Hector, y despues de aver arrastrado su cuerpo al rededor de Troya, lo vendiò al Rey Priamo su Padre, à quien pidiò Polyxena su hija para casarse con ella; pero estando para celebrar el casamiento en el Templo de Apollo, Paris hermano de Hector mató à Achilles con una saeta, con que le atravessò el talon.

Aeneas.- Eneas hijo de Anchises, y de la diosa Venus, Principe de Troya, à quien dà grande fama el Poema de Virgilio. Casò en primer lugar con Creusa hija del Rey Priamo, de la qual tuvo a Iulo, llamado también Ascanio. Después que los Griegos hubieron rendido à Troya, se fue para Italia, adonde tomò por su segunda mujer à la viuda hija del Rey Latino, prometida à Turno, al qual Eneas venció y sucedió en el Reyno.

Agamemnon.- Hijo de Atreo y de Erope, marido de Clytemnestra, nieto de Tantalo, hermano de Menelao : Rey de Mycenas, General del Exercito de los Griegos en la guerra de Troya. Despues del rendimiento de essa Ciudad, à su buelta à su Reyno, Clytemnestra le hizo matar por Egysthe.

Ajax.- Hijo de Telamon, grande Capitan. Hallandose en el sitio de Troia pidió las armas de Achiles muerto, se las negaron, y se dieron a Ulysses, enloqueciò por la injusticia, y estando loco matava las fieras, que encontrava pensando matar à Ulysses su competidor, y bolviendo después sobre si, se matò con la espada, que en un desafio avía recibido de Hector, y los Dioses convirtieron su sangre en la flor Iacinto.

Briseis.- Hippodamia, assi llamada de su padre Briseo, natural de la Ciudad de Lyrnessa en Phrygia. Fue à Achilles, y robola despues Agamemnon.

Cassandra.- Hija de Priamo, Rey de Troya. Profeta muy acreditada. Agamemnon la salvò del incendio de Troya, y se la llevò consigo en Grecia.

Circe.- Hija del Sol y de Persa, hermana de Eeto Rey de los Colchos, hechizera muy acreditada, la qual se fue à Italia.

Clytemnestra.- Muger de Agamemnon, la qual conspirò con Egystho la muerte de su marido; pero Oreste su hijo, y de Agamemnon matò à su madre para vengar la muerte de su padre.

Cyclopes.- Gigantes en Sicilia cerca del monte Etna. Tienen un solo ojo en la frente; y la fabula los llama Ministros de Vulcano.

Diomedes.- Rey de Etolia, hijo de Tydeo, nieto de Oeneo, Rey de Calydonia, Capitan Griego. En el sitio de Troia heriò à Venus à la mano, y la Fabula dize que sus compañeros fueron transformados en aves.

Hector.- Hijo de Priamo Rey de Troya, que Achiles matò.

Hecuba.- Muger de Priamo, Rey de Troya, la cual (rendida aquella Ciudad por los Griegos) murió desesperada.

Helena.- Hija de Iupiter, y de Leda, muger de Tyndaro. Dize la Fabula que Helena tomò la figura de un cisne, y que el Dios la conociò. Casò con Menelao, rey de Argos, y en primer lugar Theseo la robò, y despues Alexandre, ò Paris hijo de Priamo. Menelao, y su hermano Agamemnon con el socorro de los Principes Griegos, para vengar el robo, destruyeron à la Ciudad de Troia. En el sitio mataron à Paris. Helena casò con Deifobo, mas fue entregada à su marido, el qual matò a Deifobo hermano de Paris.

Helenus.- Hijo de Priamo, adivino muy perito.

Hermione.- Hija de Menelao, y de Helena, prometida à Orestes por Tindaro, y también prometida a Pyrro por Menelao, el qual como se hallava en el sitio de Troia, ignorava que huviessen desposada à su hija en Argos. Orestes matò a Pyrro, y gozò de Hermiona.

Homerus.- El mas celebre de los Poetas Griegos, y según se refiere, fue cegado.

Ilias.- Cosa de Troia. Poema de Homero llamado Iliada, de dicha ciudad.

Ilium.- Troya, llamada assi del Rey Ilo, el qual la acrecentò.

Iphigenia.- Hija de Agamennon, y de Clytemnestra. Agamennon mató à un ciervo en la Aulida, y para satisfacer à la ira de Diana, quiso sacrificar à su hija: Diana movida de compassion sustituyó à una cierva en lugar de Ifigenia, à la qual la Diosa se la llevó à la Taurica, donde el Rey la hizo Presidenta de los Sacrificios de Diana

Ithaca.- Isla del mar Jonio, donde Ulysses reinò.

Menelaus.- Hijo de Atreo, y de Aeropa, hermano de Agamennon, y marido de Helena.

Nestor.- Hijo de Neleo; y de Chloris. Anduvo à la guerra de Troya siendo de edad de trescientos años. Fue muy elocuente, y su vejez le avía dado mucha experiencia.

Orestes.- Hijo de Agamennon, y de Clytemnestra, à quien el matò por ser adultera con Egistho: por loqual, y otros malos echos estimulado de su misma conciencia andava acossado de las Furias infernales que le abrasavan por varias Partes del mundo, hasta que delante del altar de la Diosa Diana fue absuelto à culpa y pena. Fue este Orestes gran amigo de Pilades.

Palladium.- Estatua de la Diosa Palas, que los Troianos creian aver bajado del Cielo, y la guardavan en el Templo de Troia. El Oraculo les dio à entender que la Ciudad nunca seria rendida, mientres tuviessen en su posession el Idolo, el cual Dionedes, y Tydides se llevaron, quando se hazia la guerra à Troia.

Paris.- Paris, llamado también Alexandro, hijo de Priamo Rey de Troya. La Discordia en el convite de las nupcias de Peleo echó una manzana de oro, con este lema, Detur pulchitiori. Paris fue escogido por Juez de Juno, Pallas, y Venus, y dio el premio à Venus. Despues passò en Grecia, donde robò à Helena, muger de Menelao, el qual fue causa de la guerra de Troya, y matò a Achiles, aunque despues Pyrrho le matò à èl.

Patroclus.- Hijo de Menecio, y de Stenela, muy amigo de Achilles: ambos juntos se fueron à la guerra de Troia. Patroclo aunque peleasse con las armas de Achilles, Hector le matò.

Penelope.- Hija de Icaro, muger de Ulysses, la cual guardò inviolablemente su castidad por el espacio de veinte años que su marido estuvo ausente. Ulysses à su vuelta tomando el vestido de un mendigo, matò a todos los que quisieron violar à su muger.

Penthesilea.- Reyna de las Amazonas, la cual se fue à Troia para socorrerla contra los Griegos; donde Achilles la mato.

Pergama, -orum.- El Castillo de la Ciudad de Troya.

Polyphemus.- Gigante, hijo de Neptuno. No tenia mas que un ojo en la frente, y robava en los caminos de Sicilia, donde Ulysses le embriagò, y con un leño encendido le quitó el ojo.

Polyxena.- Hija de Priamo, y de Hecuba. Solenizandose las nupcias de Paris, y de Hecuba en el templo de Apolo, Paris matò a Achilles, à quien Hecuba era prometida. Rendida Troya, Pyrrho vengò la muerte de su padre con la de Polyxena.

Priamus.- Hijo de Laomedon, Rey de Troia. Rendida Troia, Pyrrho le matò.

Scamander.- Rio de Troya, llamado tambien Xanthus, donde se lavaban las doncellas antes de casarse.

Troja.- Region de la Asia menor, donde fue edificada la Ciudad de Troia por Apolo, y Neptuno, segun el concierto que hizieron con el Rey Laomedon.

Ulysses.- Hijo de Laertes Rey de Ithaca, y de Dulikio en Grecia, grande Capitan, muy eloquente, y muy astuto. Llegado que huvo à la guerra de Troya, robó el Paladion, y matò a Achilles, por cuyas armas riñiò con Aiax, y le venciò. Rendida que fue Troya, navegò por el mar diez años, por cuyo espacio quitò el ojo a Polyfemo, visitò la hechizera Circe, baxò a los Infiernos, y se livrò de las assechanzas de las Sirenas. Despues bolviò con el vestido de mendigo para ver à su muger, llamada Penelopa, y con este trage matò a aquellos, que quisieron violar su castidad.

.
.
.
.

.

Joan Lacavalleria i Dulach

Gazophylacium Catalano-Latinum

Antonium Lacavalleria

Barcelona, 1696

.

.

Joan Lacavalleria i Dulach

Bibliotheca Musarum sive Phrasium poeticarum
epithetorum, synonymorumque cum interpretatione
hispana thesaurus

Antonium Lacavalleria
Barcelona, 1681

.

.

.

El repte al combat singular. Paris i Menelau, Goliat i David, lo rei moro de la Gran Canària i lo rei cristià d’Anglaterra.

.

.

.

Lletra de batalla tramesa per lo rei de la Gran Canària al rei d’Anglaterra.

A tu, rey cristià, qui senyorejaves la illa de Anglaterra, dich yo, Abraym, rey e senyor de la Gran Canària, que si tu vols que aquesta guerra fine entre tu e mi e sese la mortaldat entre lo teu poble e lo meu ―si bé yo en sta illa de Anglaterra sia més poderós que tu no est, axí de viles com de castells com de gent e sforç de cavalleria, car si lo gran Déu t’à donada victòria sobre la mia gent, yo e los meus l’avem aguda de tu e de tots los teus moltes veguades dins la tua pròpria terra―. Emperò si tu volràs que no y haja més scampament de sanch, entrem en camp clos rey per rey, sots tals pactes e convinenses: que si yo venç a tu, tendràs tota Anglaterra sots la mia potestat e senyoria e·m faràs de traüt CC mília nobles cascun any, e en la festa del gran sanct Johan vestiràs unes robes mies ―les quals yo·t trametré―, e aquell dia te hages a trobar en la una de aquestes quatre ciutats, ço és, en la ciutat de Londres, o de Conturberi, o de Salasberi, o en esta ciutat de Varoych, per ço com açí só stat desconfit e açí vull que·s faça la primera festa. E açò serà en memòria e recordació de la victòria que yo hauré aguda de tu. E si fortuna administra que tu sies vençedor, yo me’n tornaré en la mia pròpria terra e tu restaràs ab pau en la tua e ab gran repòs e tranquilitat tu e tots los teus, e més, te restituhiré totes les viles e castells que ab la mia pròpria mà victoriosa he guanyat e conquest.

Aquestes paraules no són per vanaglòria ne per menysprear la corona real, mas per ço com Déu és gran e darà a cascú la part que per sos mèrits serà merexedor.

Joanot Martorell
Tirant lo Blanch. Capítol XIII

.

.

.

.

E [Hector] luego salió e púsose en medio e, tomando una lança, detuvo las haçes de los troyanos, e estuvieron todos quedos. E los resplandeçientes griegos de cabellos lançavan saetas de buena voluntad e piedras e dardos. Mas altamente el rey de los onbres Agamenón dio una boz e dixo:

“¡Çesad, griegos, e no lançéis saetas, fijos de los argibos! ¡Oid qué palabra el cavallero Héctor quiere fablar!”

Así dixo, estos, çesando de la pelea, mucho se maravillaron. E luego Héctor entre los unos e los otros así dixo:

“¡Oidme, troyanos e vosotros, griegos poderosos en armas, e dirévos lo que la voluntad me da en el coraçón! Dicho ha Paris, por quien toda esta contienda ha nasçido, los troyanos e belicosos griegos dexen las armas e las pongan en la tierra mucho criante, e que él e el muy amado de Mares Menalao se pongan en medio e solos peleen por Elena e por todas sus riquezas. E destas armas quien mejor escapare e vençiere lleve a la casa la muger e todas sus riquezas, e todos los otros troyanos e griegos fagan fieles juramientos e firmen la paz”.

De que así hovo dicho, todos se maravillaron e estavan callando.”

.

Ilíada, III
Manuscrit Add. 21245 British Library [s. XV]
(La “Ilíada en romance”).

.

.

I Hèctor […] es va dirigir cap al centre, amb la llança agafada pel mig, decidit a frenar les falanges troianes. I els guerrers es van deturar. Però els aqueus d’abundosos cabells  disparaven contra ell els seus arcs mirant de colpir-lo amb les fletxes i li gitaven rocs. Llavors Agamèmnon, cabdill de guerrers, va cridar amb veu molt forta: «Conteniu-vos, argius! No tireu, joves aqueus, que Hèctor, de casc llambrant, us vol adreçar unes paraules!»

Així els va dir vociferant, i ells es van estar de la lluita i feren silenci tot d’una. I aleshores Hèctor parlà entre els dos bàndols: «Escolteu-me, troians i aqueus de belles gamberes, que us he d’explicar el determini que ha pres Alexandre, el culpable que la guerra esclatés. Us proposa als altres troians i a tots el aqueus que deixeu les llustroses armes sobre la terra que nodreix a molts. I ell i Menelau, que Ares estima, lluitaran al bell mig, tots dos sols, per Hèlena i el conjunt de les seves riqueses, i qui dels dos venci i demostri que és el més fort prendrà els béns i la dona i s’ho endurà tot a la seva llar. I els altres immolarem víctimes per acordar un pacte fidedigne de bona amistat.»

Tals foren les seves paraules. I tots restaren quiets i en silenci.

.

Ilíada, III, 85-96
Traducció de Montserrat Ros

.

.

.

.

Ab tant, així un bort de la val dels felisteus, qui havia nom Goliàs, de Gech, lo qual havia VI colzos e I palm d’alt. Tenia un elm d’aram sobre son cap, era vestit de un esberch, qui era, de la part de fora, tot ple d’hams. Lo pes del seu qual era VMª sicles d’aram. E calsava unes hosses d’aram e un escut d’aram li cobria les espatlles e sos musclos. Lo fust de la sua llance era així gros com un fust de tixador, lo ferro de la llança pasava DC sicles. E son scuder anava devant.

E cridava devers la host dels fills de Ysrael e deye’ls:

—Per què sots venguts axí per combatra? Doncs, no sóm yo filisteu e vosaltres serfs de Saül? Alagits un homa de vosaltres qui·s combata ab mi, cors per cors. E, si ell ma vençs, nós serem servidors vostres, e si yo·l venç, vosaltres serets servidors nostres e servidors serets a nós.

E lo filisteu deya:

—Lliurats a mi un homa qui·s combata ab mi cors per cors.

E com Saül e tot lo poble de Ysrael hagueren oÿdes les peraules les filisteu, hagueren pahor.

.

Primer LLibre dels Reis, 17, 4 – 17,11
“Bíblia del segle XIV” (Manuscrit de la Bibliothèque Nationale de France, fons Colbert, esp. 5, any 1461)

.

.

De les files dels filisteus va sortir aleshores un desafiador, de més de dos metres i mig d’alçada. Era Goliat, de Gat. Duia un casc de bronze i una cuirassa de malla de bronze que pesava cinquanta quilos. Unes polaines de bronze li protegien les cames i portava penjada a les espatlles una javelina també de bronze. El pal de la seva llança era com una plegadora de teixidor; la punta de ferro, sola, ja pesava sis quilos. Davant seu hi anava l’escuder.

Goliat es plantava allà al mig i cridava a les files d’Israel:

—Per què heu sortit a combatre? Jo sóc filisteu, però vosaltres només sou esclaus de Saül. Trieu-vos un home que baixi a lluitar amb mi! Si ell guanya i em mata, serem els vostres vassalls; però si guanyo jo i el mato, vosaltres sereu vassalls nostres i us haureu de sotmetre.

El filisteu afegia:

—Desafio les tropes d’Israel. Que vingui un dels vostres i lluitarem tots dos!

Quan Saül i tots els israelites sentien aquestes paraules del filisteu, quedaven esbalaïts de por.

.

Primer Llibre de Samuel, 17,4 – 17,11
Bíblia catalana interconfessional

.

.

.

.

Joanot Martorell, Martí Joan de Galba

Tirant lo Blanc

A cura de Martí de Riquer

Clàssics catalans Ariel, 1
Editorial Ariel. Barcelona, 1979
ISBN: 8434475022

.

.

Guillermo Serés

La traducción en Italia y en España durante el siglo XV

La «Ilíada en romance» y su contexto cultural.

Ediciones Universidad de Salamanca. Salamanca, 1997

ISBN: 9788474818727

.

.

Homer

Ilíada. Vol. I

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2005

ISBN: 8472258599

.

.

Bíblia del segle XIV
Primer i segon llibres dels Reis

Corpus Biblicum Catalanicum, 6

Associació Bíblica Catalana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Barcelona, 2011
ISBN: 9788498833614

.

.

La Bíblia
Traducció interconfessional

Associació Bíblica de Catalunya / Ed. Proa

Il·lustrada per Perico Pastor

Barcelona, 2012
ISBN: 9788475883380

.

.

.

.

.

.

A les portes de Troia amb Quim Monzó

.

.

.

Li respongué aleshores el ros Menelau [a Helena], i va dir-li:
«Dona, tot el que acabes de dir és ben just i correcte.
He conegut, amb el temps, molts guerrers, i les seues idees
i pensaments, i també he viatjat per nombrosos països:
mai, però, he pogut veure amb els ulls ningú que tinguera
un cor tan gran i valent com Ulisses l’intrèpid tenia.
Mai no he vist res com allò que va fer i aguantar aquell home
dins del cavall fet de fusta, en el qual els aqueus esperàvem,
tots els millors, per portar als troians la mort i ruïna.
Tu, aleshores, t’hi vas acostar —devia enviar-t’hi
un déu, potser, que volia donar als troians la gran fama—,
i et seguia Deífob, d’aspecte diví, quan venies.
Tres colps voltares la trampa còncava i buida, palpant-la,
i nomenant pel seu nom els millors dels aqueus: els cridaves
tot imitant la veu que tenien les seues esposes.
Dins, jo mateix, i el fill de Tideu, i Ulisses l’insigne,
sèiem enmig dels companys i vàrem sentir com cridaves.
L’altre i jo hauríem saltat decidits, plens de ganes
o de sortir cap a fora o bé, des de dins, contestar-te.
Ell, Ulisses, tallà el nostre impuls i pogué retenir-nos,
mentre la resta de fills dels aqueus van quedar-se en silenci.
Un només, Ànticle, va intentar contestar i parlar-te,
però Ulisses li va pressionar amb mà forta la boca,
molt durament, i així aconseguí que els aqueus se salvaren:
va tindré’ls quiets fins que Pal·las Atena per fi va allunyar-te».

.

Odissea, IV, (266-289)
Traducció de Joan F. Mira

.

Je ne sais comment diable ils firent :
Dans ce grand cheval ils bâtirent
Toutes sortes de logements,
Sans oublier des aisements 

Paul Scarron
Le Virgile Travesti (1889)

.

.

.

A LES PORTES DE TROIA

.

Quim Monzó (Barcelona, 1952)

El cavall de fusta queda definitivament acabat, polit i envernissat, a primera hora del matí. Ha estat una feina dura, que ha ocupat dotzenes de soldats dirigits per tres mestres fusters. S’alça, magestuós i immòbil, al bell mig de la platja. El deixen assecar durant tot el dia. A la nit, vigilant que no els vegin des de la muralla, els guerrers escollits pugen per una escala de cànem, un darrere l’altre, ràpidament i sense fer soroll. Van armats, amb una petita bossa nuada al cinturó, amb carn en salmorra per agafar forces al matí i una porció d’aigua per calmar la set. Després que l’últim guerrer hagi pujat, recullen l’escala i tanquen la porta de manera que des de fora no es noti.

Seuen tots amb ordre i paciència, ben estrets, omplint la panxa de la bèstia. L’olor de vernís no ha desaparegut del tot i els embriaga lleugerament. Dormen amb el neguit que dóna la certesa de la victòria imminent. Tal i com havien quedat, arriba el matí, els del campament recullen les coses, calen foc a les tendes i pugen a les naus, fent veure que donen la guerra per perduda i que es retiren definitivament. Els guerrers escollits contemplen aquests moviments per les escletxes que hi ha entre els taulons del cavall. Quan les naus aquees desapareixen a l’horitzó, giren els ulls cap a les portes de la ciutat. Aviat s’obriran, els troians sortiran, prendran el cavall com un bnotí de guerra i l’entraran a la ciutat. Els guerrers aprofiten l’espera per menjar la carn que portaven.

Lentament passen les hores i de la ciutat no surt ningú. Al primer que se n’estranya, Ulisses li ordena guardar silenci. Ningú no ha d’obrir la boca i tots han de fer el mínim soroll possible. Si cap troià sortís i sentís que dins del cavall hi ha homes que parlen, tota argúcia se n’aniria per terra.

A primera hora de la tarda acaben l’aigua que els quedava. Sota aquell sol implacable, la panxa del cavall és un forn. A la nit dormen sense fred. Són tants i estan tan estrets que no els cal cap manta. El problema són les miccions. Hi han passat tot el dia i la nit abans i, dissimuladament, incapaços d’aguantar-se més, alguns decideixen orinar pels racons. Però les necessitats d’Anticle no són menors sinó majors. Ulisses li ordena aguantar-se-les. Anticle diu que no pot (el ventre se li retorça, es veu incapaç de resistir ni un instant més), perd els nervis i es queixa que els troians ja haurien d’haver-se endut el cavall. No hi havien d’estar tantes hores, allà dins. Diu tot això cridant; per fer-lo callar, Ulisses l’escanya.

Amb l’arribada de l’alba reneixen les espe­rances. Avui sí que vindran els troians, pendran finalment el cavall i el duran dins. És lògic que ahir no ho fessin, perquè encara no se’n refia­ven. Avui se’ls deu fer del tot evident que els aqueus han marxat de debò. Els ho confirma el fet que, a mig matí, senten música que els arriba de la ciutat, uns càntics estranys però innega­blement alegres. Deuen celebrar la victòria. A la tarda, els troians obren finalment les portes de la ciutat. Els guerrers aqueus se n’alegren i observen (excitats i immòbils per no fer cap so­roll) com un grup de troians surt de la ciutat i s’acosta al cavall. Els aqueus s’aguanten la res­piració. Els troians envolten la bèstia de fusta i la contemplen amb curiositat. Enraonen entre ells, però els aqueus, tot i que paren l’orella, no entenen què diuen. Els arriba una remor de paraules barrejades amb el so de les onades. Ara finalment pendran el cavall i el duran dins. Però per comptes d’això desfan el camí, tornen a la ciutat i tanquen les portes.

Als guerrers aqueus aquella nit els és més di­fícil dormir. La gana i la set es generalitzen. No els queda aigua ni menjar, ni tenen possibilitats d’aconseguir-ne, i això fa que hi hagi disputes freqüents, que Ulisses talla d’arrel: no vol sen­tir ni una paraula. Ni un ronc. Qualsevol so­roll podria alertar de la trampa els troians. Arri­ba l’alba. Passa el dia sense que ningú vingui a buscar-los. Ulisses dissimula el nerviosisme. La resta de guerrers no. Tenen gana i, cada cop que algú es queixa que allò no funciona com hau­ria de funcionar, Ulisses amenaça que escanya­rà qui no calli.

Dos dies més tard n’hi ha dos que propo­sen sortir, sigui com sigui i encara que fer-ho descobreixi la trampa als troians. Es evident, diuen, que l’argúcia no ha funcionat, i és de cre­tins continuar endavant un projecte que no funciona. Ulisses sufoca l’intent de motí tal com havia amenaçat de fer: escanyant-los tam­bé, igual que a Anticle. Com que fa dies que no mengen, els guerrers devoren tots dos cadàvers.

Hi ha un guerrer, d’estómac massa delicat, que vomita al primer tast. Per no deshidratar-se, tots decideixen beure’s la pròpia orina.

A la pudor d’orins i excrements s’afegeix ara la ferum del primer cadàver (el d’Anticle, que comença a descompondre’s amb aquella calo­rada) i de les entranyes dels altres dos. N’hi ha un que proposa desfer-se’n obrint un instant la porta i llençant-los. Ulisses s’exaspera. ¿Com se’ls pot acudir una idea així? ¿Com podrien llençar-los fora sense despertar les sospites dels troians? Deixar als peus del cavall tres cadàvers (dos d’ells reduïts només a un munt d’ossos i vísceres) seria descobrir clarament la trampa. Un altre suggereix que podrien desfer-se’n de nit: baixar-los per l’escala i llençar-los al mar. Un altre opina que el més greu no és conviure amb la ferum dels cadàvers i dels excrements, sinó la incertesa del futur. Tots aquests dies, les naus aquees deuen haver anat enviant explora­dors per veure si el cavall de fusta, tal com ha­vien previst, era ja dins Troia. No aguantaran gaires dies més amagades abans de donar l’ar­gúcia per fracassada i tornar a casa, acceptant definitivament la derrota. Això si no ho han fet ja. Ulisses s’hi llança al damunt, però ni ell té ja forces i, incapaços de barallar-se amb un mí­nim d’energia, cauen tots dos sobre els altres guerrers, que es fan a un costat, cada cop més prims i sense ni esma. N’hi ha que jeuen tan immòbils que es fa difícil saber si encara són vius. El mateix Ulisses se sent defallir, però no s’ho pot permetre. Els troians, repeteix cada cop amb menys convenciment, sortiran en qualsevol moment i s’enduran el cavall. No­més és qüestió d’esperar. Quan això passi, ells (els millors guerrers, escollits entre la flor i nata de la joventut aquea) esperaran que arribi la nit, sortiran quan tothom dormi, saquejaran la ciu­tat i n’abatran les portes. Per les escletxes entre els taulons, observa amb avidesa les muralles de la ciutat; i es tapa les orelles per no sentir els ge­mecs agònics dels seus guerrers.

.

Quim Monzó
Guadalajara

.

.

.

.

.

.
.

Sergio Aragonés – “The Trojan Horse: A True Account”

.

.

.

Sergio Aragonés Domènech (Sant Mateu, Baix Maestrat, 6 de setembre de 1937)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Quim Monzó

Guadalajara

Mínima de butzaca, 65

Quaderns Crema. Barcelona, 1996

ISBN: 9788477271642

.

.

Homer

Odissea

Versió de Joan F. Mira

A Tot Vent, 562
Raval Edicions S.L.U., Proa. Barcelona, octubre del 2011

ISBN: 9788475882598

.

.

.

.

.

“Aquil·les o l’impossible”, de Llorenç Villalonga

El 1964 Llorenç Villalonga publica conjuntament dues obres teatrals, dues tragèdies, Aquil·les o l’impossible i Alta i benemèrita senyora.

 

Editorial Moll. Palma de Mallorca, 1964.

 

L’obra, apareguda a la col·lecció Raixa, nº 69, de l’editorial Moll, de Mallorca, va precedida per una introducció a càrrec de Josep Mª Llompart. En ella, pel que fa a l’obra sobre Aquil·les, que és la que aquí ens interessa, diu:

 

(…)

No ens costaria gaire d’imaginar que Aquil·les o l’impossible fou escrit per don Toni de Bearn dins la solitud poblada de silencis del casal de muntanya. Les albes de Bearn –aquells moments tan indecisos que contorben l’esperit—eren propícies per a meditar i escriure. A les parets de l’estudi, vora mapes d’Amèrica clapejats d’humitat i plànols de París i de Roma, devia haver-hi retòriques litografies representant el rapte d’Hèlena o el carro triomfal d’Amfititre marxant sobre les ones, voltat d’esmunyidissos delfins, tritons de rinxolada cabellera i nimfes coronades de flors, tal com el va descriure l’erudit arquebisbe de Cambrai. Don Toni de Bearn –o, tant se val, Llorenç Villalonga—és altament sensible als mites del nostre antic Mediterrani, i la meditació d’un conegut passatge de la Ilíada li ha servit per ordir l’equilibrada tragèdia, cenyida d’un marc d’ornamentació neoclàssica. A la lectura d’Homer cal afegir –no facem massa cas de la cronologia—la dels psicoanalistes tan en voga cap allà als anys vint i, sobretot—més recent i immediata—la de Giraudoux. Unes discretes espícies de vodevil subratllen el to menos, irònic, civilitzadíssim. L’acció se situa un poc al marge del temps i equidistant de la realitat i de la fantasia, dins un capvespre dels déus amarat d’escepticisme—ells mateixos, els déus, son incrèduls—, que deixa els homes abandonats a la vacil·lació, al dubte, a la incertitud de la tria. No és, doncs, la tragèdia aquietadora de què —si no ho record malament—parlava Anouilh, sinó el drama neguitejador, on el fat no és a mans dels déus, sinó dins l’íntima contradicció dels homes; en llur voler i doldre. No menys inevitable, tanmateix.

Cada protagonista, ocupa un vèrtex del triangle tràgic. Patrocle a un extrem, no ha perdut encara les seguretats, és jove – massa jove—i només la mort podrà envellir-lo; la jovenesa el fa ingenu, pur, patriota. A l’altre cantó, Odisseu, de tornada de tot, ha aconseguit l’amarga certesa de l’absurd; per a ell no existeix la veritat objectiva, sinó el punt de vista. A mig camí d’ambdós, Aquil·les és fet de contradiccions. Fort i ambiciós, arrauxat i sentimental—un “tendre”, com endevina Hèlena–, no s’adona de res, no entén res, i, arrossegat per una mena de suggestió fàustica—tan present en el nostre escriptor—camina vers l’anihilament. Per a Aquil·les, cobejós de l’impossible, Patrocle, l’amic, el deixeble, gairebé el fill, és—i aquí cal deixar de banda freudians i gidians—un perillós mirall de Narcís. No oblidem que l’obsessió de la paternitat frustrada o, si es vol, de la paternitat narcissista, glateix sovint en el fons de les obres de Villalonga.

Hi ha també Hèlena, una dama “amb història”, enutjada d’haver de triar entre l’amant i el marit; gairebé una dama du coté de Guermantes, experimentada, lleugera, assenyada malgrat ella mateixa, com si fos, un poc, la versió femenina d’Odisseu. I Agamèmnon, ordinari, aprofitat, no gens d’acord amb Freud; convençut en canvi, com Adler, que l’ambició i la força estan per damunt l’amor. I Menelau, resignat a l’inevitable paper de cocu. Hi ha, fimalment, els déus. Jo diria que són ells, llur decandiment, el bessó profund de la tragèdia. Poques vegades el somriure “arouetià” de Villalonga s’ha obert més incisiu, més irònic, i al mateix temps més cenyit de poesia, que en contemplar la mig fracassada aparició de l’Afrodita botticelliana o en assabentar-nos del divertit embull d’Iris i Calcas. “Prescindim dels déus, de les seves confusions”, aconsella, escèptic, Odisseu. “La noblesa de la sang és un concepte arcaic, manat ja retirar”, assegura Agamèmnon, burgès gasiu. ¿Què resta, doncs? Odisseu i l’Atrida fan plans per al futur. Tanmateix, una cosa se salva del naufragi: la tendresa d’Aquil·les, adormit, somiant vora l’amic mort: “Mare, espantau les mosques del cadàver de Patrocle…”

(…)

Josep Maria Llompart

 

Villalonga comença l’obre amb un pròleg teatral, a càrrec d’Odisseu:

Llorenç Villalonga (Palma de Mallorca, 1897 - 1980)

S’alça el teló. Damunt un fons de tapisseria morada apareix Odisseu: trenta-cinc anys, aspecte agradable, elegant.

Som Odisseu, rei d’Ítaca. Degut a la meva condició de diplomàtic, sembl indicat per parlar-vos del fet. Des de fa segles, els manuals d’Història ens han donat una explicació planera: Paris, fill del rei de Troia, havia raptat Hèlena. Davant tal afront, els grecs, confederats a les ordres d’Agamèmnon, assetjaren la plaça, i, després de deu anys de lluita, la destruïren. Troia, com el Paradís Terrenal—la Història l’escriuen els homes—, s’hauria perdut per culpa d’una dona.

Hèlena no fou, emperò, la causa de la desgràcia de Troia. Obriu la Ilíada i, malgrat les seves confusions i contradiccions, una cosa us saltarà a la vista: els grecs teníem la guerra perduda degut a les desavinences sorgides entre Aquil·les i Agamèmnon. Afrodita i Apol·lo, per allò que s’hi mesclava una aventura amorosa, ajudàven Troia. Zeus, déu suprem, fluctuava. Era irònic, vell i sanguinari. Les guerres el divertien. Al principi estava de part dels troians. Hi havia més: molts dels pobles d’Àsia Menor ajudaven els troians. Jo sempre he sospitat que es tractava d’un conflicte econòmic i que es volgué donar-li un caire novel·lesc. Nosaltres, grecs, necessitàvem Troia com a porta d’entrada de les nostres mercaderies a l’Àsia. Enfocat així, el vaudeville de Paris i Hèlena queda en un segon terme. Però, fos com fos, la veritat és que Aquil·les Peleida no volgué ajudar Agamèmnon fins que Hèctor matà Patrocle, el seu protegit. La ciutat no va ésser destruïda a causa d’Hèlena, sinó a causa de l’amic benamat. Els textos són taxatius.

(…)

 

 

L’obra és analitzada amb detall i profunditat per part de Rosa Cabré, en el seu treball “Aquil·les i Patrocle en Llorenç Villalonga”, inclòs a l’obra col·lectiva publicada per  l’Aula Carles Riba “Mites clàssics en la literatura catalana moderna i contemporània”.

La sageta de Pàndar i la “Flecha” de Cortázar

.

.

.

.

I ella [Atenea], en semblança d’heroi, penetrà dels troians en les tropes,

estrafent Laodoc, Antenòrida, fort branda-llances,

Pàndar cercant deissímil, si en lloc s’escaigués de trobar-lo.

I trobà de Licàon el fill, forçarrut i sens tara,

dret i parat; i entorn d’ell les valentes falanxs escudades

tropes vingudes amb ell de vora els corrents de l’Esepos.

I, posant-se-li prop, amb alades paraules va dir-li:

“Fores capaç d’obeir-me, tu, fill bel·licós de Licàon?

Gosaries llançâ a Menelau una alada sageta?

Mèrit, davant de tots els troians, i glòria tindries;

principalment, entre tots, davant del rei Alexandre.

D’ell, ben cert, hauries, primer que ningú, dons esplèndits,

si veiés ell Menelau, l’Atreida, devot del déu Ares,

per ta fletxa domtat, i al cim dut de la fúnebre pira.

Via, doncs, llança un dard contra el pros Menelau baró il·lustre!

Fes, però, un vot a Apòl·lon, el Lici, arquer famosíssim,

d’oferir-li una rica hecatombe d’anyells primogènits

de retorn a ta casa, en la sacra ciutat de Zelea”.

Tal Atena digué. I la ment de l’estult seduïa.

L’arc, ben polit, de seguida es va treure, de banya d’un àgil

boc salvatge: l’havia apuntat sota el pit temps enrera,

esperant-lo a l’aguait, al moment de sortir d’una roca,

i el colpí del pit; i en la roca va caure d’esquena.

Setze mans de llarg tenien els corns de la testa;

i un artífex torner, havent-los obrat, va juntar-los,

i, tot ben allisat, a un extrem emmetxà l’auri ganxo.

El posà, doncs, a punt, tens el nervi, dessobre la terra

estrebant-lo; amb escuts el tapaven companys seus addictes

perquè els fills dels aqueus bel·licosos sobre ell no es llancessin

ans que fos colpit Menelau, el bèl·lic Atreida.

I ell la tapa llevà del buirac, i en va treure una fletxa

mai llançada, alada, de negres dolors portadora.

I, seguit, al nervi el tret punyidor adaptava

i vot feia a Apòl·lon, el Lici, arquer famosíssim,

d’oferir-li una rica hecatombe d’anyells primogènits,

de retorn a sa casa, en la sacra ciutat de Zelea.

I estirà presos les mosses i els nervis bovins tots alhora,

i arribà al mugró el nervi, i a l’arc la punta de ferro.

I una volta plegat el gran arc en rodó, amb l’estirada,

dringà l’arc; i brunzí fort el nervi; i el tret saltà fora,

punxegut, arborat en desig de volar vers la turba.

Poc, però, Menelau, de tu els déus benaurats s’oblidaren,

els immortals; sobretot, la filla de Zeus, rapissera,

que, posant-se’t davant, el punyent projectil desviava.

Decantava’l un xic de la pell, com quan una mare

una mosca desvia del fill, que en son plàcid reposa,

i al lloc va dirigir-lo, en el qual, del cinyell es cordaven

les sivelles d’or, i l’asberg presentava gruix doble.

I dessobre el cinyell ajustat el punyent tret va caure,

i, a través del cinyell artitzat, endins penetrava,

i es clavava, passant la cuiraça de bell artifici,

al cingló, dut per guarda del cos, i dels dards en defensa.

Fou el que més el lliurà; però va també travessar-lo.

I arribà a esgarrintxar-li la pell a l’heroi la sageta,

i a l’instant rajà sang la ferida, color fosc de núvol.

I així com el vori tenyeix de porpra una dona

de Meònia o de Cària, que agenci els cavalls a la brida,

i és a la cambra desat, i molts cavallers cobejosos

són de portar-lo; però reservat és a la gala del príncep;

ornament, ensems, del cavall i esplendor de qui el guia;

així a tu, Menelau, de sang se’t tenyiren les cuixes

ben formades, les cames, i els bells turmells al dessota.

Josep Maria Llovera i Tomàs (Castelló d’Empúries, 1874 – Barcelona, 1949)

Va esgarrifar-se, llavors, el cabdill de la host, Agamèmnon,

quan la sang negra veié, que deixava rajar la ferida.

S’esgarrifà, també, Menelau, del déu Ares dilecte;

quan de la fletxa, però, la lligada i ganxets veié fora,

refluint, en son pit el coratge tornà a reunir-se.

.

Ilíada, IV, 86-153.

Traducció de Josep Maria Llovera

.

.

.

.

Flecha

Seguir  de flecha rápida la estrecha dedicación

al blanco destinado.

Ver el astil que luego de emplumado

se figura ser ave a más de la flecha

y sufre horizontal, donde no echa

peso de garra sobre el descuidado,

y sujeta pasión en el fijado

volar por ojo y por mano derecha.

¡Oh, Pándaro!, no sabes los destinos

que da tu arquear, los vuelos no pensados

de plumas fenecidas, de campanas;

en el aire hay un mundo de caminos

sin esquinas ni señas, traspasados

por los hoy que se van a los mañanas.

.

Julio Cortázar

Presencia

.

.

.

.