Archive

Posts Tagged ‘Mercè Rodoreda’

Homer a la plaça del Diamant

.

.

.

rodoreda

..

 

.

[…] a La plaça del Diamant […] hi ha sobretot el personatge de la Colometa. Me’l va suggerir la protagonista d’un conte meu escrit feia temps, intitulat “Tarda al cinema”, que figura en el recull Vint-i-dos contes i està inspirat al seu torn en el Candide. Si Voltaire no hagués escrit Candide és possible que La plaça del Diamant no hagués vist mai la llum del sol. ¿Influència de James Joyce? És possible que el final de  la meva novel·la vingui del cèlebre monòleg d’Ulisses. Però seria més encertat de buscar la font del capítol XXIII de La plaça, el de la mort de la mare d’en Quimet, en algun dels contes de Dubliners.

Si no hagués llegit Bernat Metge, no se m’hauria acudit mai de fer fer a la Colometa la descripció física del seu flamant marit. Bernat Metge fa descriure a Ovidi gràcies a la seva estimada; d’aquest capítol, una pura perfecció d’estil i de llenguatge, se’n diu “Descripció de la donzella” Unes breus pàgines que poden rivalitzar amb les millors de la literatura universal. “Descripció de la donzella” de Bernat Metge em donà idea de la “descripció del donzell”, o sigui d’en Quimet, que el lector pot trobar al capítol VIII de la meva novel·la. Agraeixo a Bernat Metge que m’hagi donat més del que em mereixo. I li demano fervorosament que em perdoni per la llicència presa.

Moltes altres influències hauria de confessar; caldria comptar-hi totes les meves lectures la Bíblia en primer lloc. Vull afirmar, perquè algú ho ha negat, que La plaça del Diamant és una novel·la d’amor. De novel·les d’amor se n’han escrit moltes. Des de l’amor més espiritual i més cavalleresc a l’amor més carnal, una mica representat aquest darrer per una de les novel·les més cursis, i que han fet escolar més tinta, escrita per un gran escriptor, D.H. Lawrence. Em refereixo a L’amant de Lady Chatterley. Però el que s’ha escrit de més elevat i corprenedor en amor és la història de Francesca da Rimini al cant V de l’Infern, a la Divina Comèdia. Història que comença amb aquests versos meravellosos:

Siede la terra dove nata fui
su la marina dove’l Po discende
per aver pace co’ seguaci sui.

I l’amor d’Ulisses, no pas per Penèlope, no pas per la dolça Nausica, sinó el seu amor-passió per l’aven­tura. Dante, en el cant XXVI de l’Infern, el llença, amb quatre companys vells i esparracats, amb una nau que no s’aguanta, a l’última aventura: la de la mort.

Nè dolcezza di figlio, nè la pieta
del vecchio padre, nè’l debito amore
lo qual dovea Penelopè far lieta,
vincer poter dentro da me l’ardore
ch’i’ebbi a divenir del mondo esperto,
e delli vizi umani e del valore.

Després de la Bíblia i de Dante, entre les influèn­cies que crec que més m’han marcat i que ara vull confessar, posaria encara Homer.

.

Mercè Rodoreda
Romanyà de la Selva, 1982
Pròleg a La Plaça del Diamant

.

.

.

[…] la Colometa no fóra res, o únicament una de tantes Colometes que va haver-hi, sense els mots que la diuen, la fan more’s i enraonar, angoixar-se i esperar; i aquests mots, que a voltes semblen retalls de conversa, contenen l’engany que és la guerra, la trista sort dels vençuts i dels febles, coses respirades entre vers i vers de la Ilíada; […]

.

Carles Miralles
Presentació de
Mercè Rodoreda i els clàssics

.

.

plac%cc%a7a_diamantMercè Rodoreda
La plaça del Diamant

Club Editor Jove, 1
Club Editor. Barcelona, 2016
ISBN:978-84-7329-211-5

.

.

.

.

merce-rodoreda-i-els-classicsMercè Rodoreda i els clàssics

Avla Carles Riba
Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona
Barcelona, 2013
ISBN: 9788447537235

.

.

.

.

 

 

 

Nausica en Bartra i Rodoreda

.

.

.

Agustí Bartra

.

.

.

La cançó de Nausica

.

Del record immens d’Ulisses
sóc l’esposa de blancor:
sal de llàgrimes ventisses
i mocador.
.
A l’adéu visc enasprada,
tinc el cor a dalt del gest.
Què faré de ma mirada
tan plena d’est?
.
Ai quina aspra primavera
tot de sobte s’ha badat
en ma llarga cabellera
de soledat!
.
Cada nit em desamarro
del meu viure ple de vels,
per pujar dalt l’altre Carro
dels set estels,
.
i deserta d’esperança,
poso a estendre al firmament
el llençol d’una enyorança
teixida amb vent.
.
Trobo una ombra d’abraçada
esperant-me al meu racó.
Només dringa ma arracada
quan dic que no.
.
El roig liquen de la febre
va pujant pel meu turmell…
Ja s’encén, a ma palpebra,
la imatge d’ell.
.
Mon dolor és sense ferida,
no em tocà l’ala del foc.
Ai, del blanc de la florida
passaré al groc!
.
Cançó d’odi cantaria
contra el mar que m’ha vençut,
aquest mar que el portà un dia
i se l’ha endut…
.
La meva ànima, descalça
com la pluja, se me’n va,
i en el vent que, rient, l’alça
romp a plorar…
.

Agustí Bartra
L’evangeli del vent

.

.

.

.

.

MERCÈ_RODOREDA

 

.

.

VI

.

[Nausica]

.

L’espatlla nua et lluu d’un raig de lluna encesa,
un àngel compadit resta prop teu fulgent,
en aquest mar desert com un desert d’argent
només un bleix de vent vetlla per tu, princesa.
.
El teu nom, com un plany, es perd de mica en mica,
seràs ben sola a dir-lo, cara al mar, dins la nit,
un sospir de ressaca te’l durà repetit,
irresistible i pur com tota tu, Nausica.
.
Dolç animal ferit pres en xarxa d’estrelles,
verda sang del teu cel, inútils meravelles
per als teus ulls que cerquen l’ombra que els ha deixat,
.
l’alta aurora cruel et posarà en els braços
un abisme d’enyor com un ocell cansat
dut per l’ona de sal que esborra els últims passos.
.

Mercè Rodoreda
Món d’Ulisses

.
.

.

.

.

Bartra - El vent llaura la marAgustí Bartra

El vent llaura la mar
Antologia poètica
Introducció i tria de Llorenç Soldevila

Les eines de butxaca, 19
Editorial Laia. Barcelona, 1984
ISBN: 847222046X

 

..

 

Mercè Rodoreda

Agonia de llum
La poesia secreta de Mercè Rodoreda

A cura d’Abraham Mohino i Balet

Angle Editorial. Barcelona, 2002

ISBN: 9788488811936

 

 

Dos Elpènors

.

.

El vent de garbí
i el vi
m’emporten
dolçament,
ràpidament,
a la Styx morta.
.
Cerverí el Jove [Josep Pla]
Viaje en autobús

.

.

.

.

.

HÉROE, NO

.
El que al oír los pasos de sus compañeros
alejarse por los guijarros, en su embriaguez,
en lugar de bajar la escalera que había subido, saltó directamente
y se partió el cuello, fue el primero en llegar
ante la negra oquedad. Y no le hicieron falta
aquellas profecías de Tiresias. Ni tocó tampoco
la sangre del carnero negro. Lo único que pidió
fue un codo de tierra en la costa de Eea;
y que allí plantaran su remo, aquel con que bogaba
junto a sus compañeros. De modo que gloria y honor
al mozo hermoso. La cabeza un poco a pájaros la tenía. Con todo,
¿acaso no había ayudado también él en lo posible
en el gran viaje? Por eso precisamente el Poeta
lo recuerda aparte, aunque con cierto desprecio;
y quizá justo por eso con más amor.
.

Yannis Ritsos
Testimonios II
Traducción de Román Bermejo

.

.

.

XI

.

Elpènor

.

De l’odre fins a la resseca gorja
feres, oh vi, tants de camins vermells!
Veia dansar les llunes a parells
en un cel enfurit com una forja.
.
Quin salt, el meu, de ràfec a llamborda,
sense relleix, sense graó intermig!
Ara, si em moc, no sento mon trepig,
car ombra só dins la sauleda borda.
.
Viure? Per què? Oh corba de periples!
Fregar, tot just, ribatges impossibles,
voltar una mar amb alirets damunt.
.
Desig, renom, virtut, triple quimera!
Germans de rem, jo enfilo la drecera:
vindreu amargs, cansats, i d’un a un.
.

Mercè Rodoreda
Evocació dels morts
Món d’Ulisses

.

.

.

Car n’hi havia un, Elpènor, que era el més jove,
ni massa brau a la guerra ni ben encaixat de senderi,
que em dormia de banda, al terrat del temple de Circe,
pel desig de la fresca i feixuc del vi com estava.
I, en sentir l’aldarull i el trepig dels companys que es movien,
ell que s’aixeca de sobte i, fugint-li tota memòria
que per tornar-se’n a baix calia passar per l’escala,
se m’afua de dret i s’esbalça del sostre i es trenca
les vèrtebres del coll; i el seu buf a l’Hades davalla.
.

Odissea, X, 552-560
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

.

I és el primer de venir el buf d’Elpènor, que encara
no estava sepultat dins la terra d’amples carreres,
car havíem deixat el seu cos dins la sala de Circe,
sense exèquies ni plors, car un altre delè’ ens acuitava.
Jo, quan el veig, llagrimejo, i el cor se m’omple de llàstima,
i, fent sentir la veu, li dic paraules alades:
»—Elpènor, ¿com has vingut al foscant i a les seves calitges?
Més has fet via a peu que jo amb el negre navili!
»Dic, i ell, gemegant, em respon amb aquestes paraules:
»—Raça de Zeus, Laertíada, en ginys tan fèrtil, Ulisses!
M’han perdut el malfet d’un déu i el vi sense mida.
Dalt de la sala de Circe ajaçat, no vaig adonar-me
que per tornar-me’n a baix calia passar per l’escala
i, afuant-me pel dret, vaig caure del sostre i vaig rompre’m
les vèrtebres del coll; i el meu buf davallà dintre l’Hades.
I ara pels teus que no són ací i que t’esperen t’imploro,
i per Telèmac, l’únic infant que has deixat a les sales;
car jo sé que d’ací, partint de l’estatge de l’Hades,
atracaràs el vaixell ben obrat a l’illa d’Eea:
doncs allí, missenyor, recorda’t de mi, jo t’ho prego,
no em deixis sense plor ni funerals, en tornar-te’n,
abandonant-me, no sigui que els déus per mi se t’ireixin.
Vulgues cremar-me amb tot l’arnès que tinc, i amuntega
un monument per a mi a l’areny de la mar blanquinosa
per fer saber la meva dissort fins als homes a néixer.
Fes-me les honres que et dic, i planta’m sobre la tomba
el rem amb què vivint jo remava, quan era amb la colla.
»Tal va dir, i al meu torn jo vaig fer-li aquesta resposta:
»—Tot això, dissortat, jo, he d’acomplir-ho, no temis.
.

Odissea, XI, 51-80
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

.

.

.

 

Josep Pla ((Palafrugell, 8-03-1897 – Llofriu, 23-04-1981)

Josep Pla (Palafrugell, 8-03-1897 – Llofriu, 23-04-1981)

José Pla

Viaje en autobús

Áncora y Delfín, 3

Ediciones Destino

Barcelona, 1943 (2ª ed.)

.

.

 

.

.

Iannis Ritsos (Γιάννης Ρίτσος) (Monemvasia 1/4/1909 - Atenes 11/11/1990)

Iannis Ritsos (Γιάννης Ρίτσος) (Monemvasia, 1909 – Atenes, 1990)

Ritsos - TestimoniosYannis Ritsos

Testimonios II y III

Traducción de Román Bermejo López-Muñiz

Icaria – Poesía, 48

Icaria editorial, s.a. Barcelona, 2007

ISBN: 9788474268829

.

.

 

.

..

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908 - Girona, 13 d'abril de 1983)

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 1908 – Girona, 1983)

Mercè Rodoreda

Agonia de llum

La poesia secreta de Mercè Rodoreda

A cura d’Abraham Mohino i Balet

Angle Editorial. Barcelona, 2002

ISBN: 9788488811936

.

.

 

.

Riba 1

Carles Riba i Bracons (Barcelona,  1893 – 1959)

.

Odissea - Riba - FBM - IIHomer

Odissea. Vol. II

Traducció poètica de Carles Riba

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2011

ISBN: 9788498591934

..

 

 

Les serventes penjades / The hanged maids. Mercè Rodoreda / Margaret Atwood

.

.

.

A l’Odissea, després de la matança dels pretendents a mans d’Ulisses…

.

… arribaren totes les dones en grup lamentant-se amargament i vessant llàgrimes abundoses. Primerament tragueren els cossos sense vida i els posaren sota el porxo del pati ben construït amuntegant-los els uns damunt dels altres. Odisseu donava ordres i les apressava ell mateix. Elles els anaven traient a la força. Tot seguit netejaren els bells setials i les taules amb aigua i esponges plenes de forats. Mentrestant Telèmac, el bover i el porquerol rascaven amb paletes el terra de la sala sòlidament construïda. Les serventes s’ho enduien tot i ho deixaven lluny de la porta. Així que hagueren endreçat tot el casal, feren sortir les serventes del palau ben construït i entre la rotonda i el mur ferm del pati, les acorralaren en un racó, del qual no era possible escapar-se. Aleshores l’assenyat Telèmac començà a parlar-los: «Certament jo no podria llevar la vida amb una mort ràpida a aquelles que han abocat tantes infàmies damunt el meu cap i el de la mare mentre passaven la nit amb els pretendents». 

Així parlà, i havent lligat a una gran columna una corda de nau de proa blavosa, la fixà a la rotonda tibant-la ben alta perquè cap d’elles arribés a terra amb els peus. Com quan el tords d’ales esteses o els coloms es precipiten a una xarxa que ha estat parada entre uns matolls quan tornen al niu i en realitat els acull un jaç lamentable, així elles en filera tenien els caps, cadascuna amb un nus al voltant del coll, perquè morissin de la manera més miserable. Agitaren els peus una mica, però no gaire estona.

.

L’Odissea, XXII

Versió de Joan Alberich

.

.

.

XXXI

.

Les serventes penjades

.

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908 - Girona, 13 d'abril de 1983)

Amb dits de mel la Benvolent amoixa

la corda rude que ens estreny el coll

i el vent ens va eixugant el ventre moll

de la suor que ens hi ha deixat l’angoixa.

.

Escombra vil, esponja assedegada,

espill rodó de l’aigua del gibrell!

Llana tot just mal abrigant l’anyell!

Marges nevats de l’última bugada!

.

Dretes ja som si torcejàvem vives

—quin plom sobtós en carns imperatives,

oh cos cedit en lilts mal defensats!

.

Negres de sang en gleves adormida

de puntetes entrem a l’altra vida

amb els caps una mica decantats.

.

Mercè Rodoreda

Món d’Ulisses

.

.

.

Wailing bitterly, with the tears streaming down their cheeks, the women all came in together. First they removed the bodies of the dead, with they laid under the portico of the walled courtyard, propping them one against the other. Odysseus himself took charge and urged them on: unwillingly they carried the bodies aout.

Next they washed down the tables and the beautiful chairs with sponges and water, after with Telemachus and the two herdsmen scraped the floor of the great hall with spades, while the maids removed the scrapings and got rid of them outside. Finally, when the whole hall had been set in order, they took the women out of the building, and herded them between the round-house and the great courtyard wall in a narrow space from whitch there was no escape. Then the thoughtful Telemachus spoke.

“I swear I will not give a decent death to women who have heaped insults on my head and on my mother’s, and slept with the Suitors.”

With that he took a cable which had seen service on a blue-bowed ship, made one end fast to a high column in the portico, and threw the other over the round house, high up, so that their feet would not touch the ground. As when long-winged thrushes or doves get entangled in a snare, which has been set in a thicket —they are on their way to roost, but find a grim reception— so the women’s heads were held fast in a row, with nooses round their necks, to bring them to the most pitiable end. For a little while their feet twitched but not for very long.

.

Odyssey, XXII.

Translated by E. V. Rieu

.

.

.

xxvii

.

The Chorus Line: We’re Walking Behind You, A Love Song

.

Yoo hoo! Mr Nobody! Mr Nameless! Mr Master of Illusion! Mr Sleight of Hand, grandson of thieves and liars!

We’re here too, the ones without names. The other ones without names. The ones with the shame stuck onto us by others. The ones pointed at, the ones fingered.

Margaret Eleanor Atwood (Ottawa, 18 de novembre de 1939)

The chore girls, the bright-cheeked girls, the juicy gigglers, the cheeky young wigglers, the young bloodscrubbers.

Twelve of us. Twelve moon-shaped bums, twelve yummy mouths, twenty-four feather-pillow tits, and best of all, twenty-four twitching feet.

Remember us? Of course you do! We brought the water for you to wash your hands, we bathed your feet, we rinsed your laundry, we oiled your shoulders, we laughed at your jokes, we ground your corn, we turned down your cosy bed.

You roped us in, you strung us up, you left us dangling like clothes on a line. What hijinks! What kicks! How virtuous you felt, how righteous, how purified, now that you’d got rid of the plump young dirty dirt-girls inside your head!

You should have buried us properly. You should have poured wine over us. You should have prayed for our forgiveness.

Now you can’t get rid of us, wherever you go: in your life or your afterlife or any of your other lives.

We can see through all your disguises: the paths of day, the paths of darkness, whichever paths you take we’re right behind you, following you like a trail of smoke, like a long tail, a tail made of girls, heavy as memory, light as air: twelve accusations, toes skimming the ground, hands tied behind our backs, tongues sticking out, eyes bulging, songs choked in our throats.

Why did you murder us? What had we done to you that required our deaths? You never answered that.

It was an act of grudging, it was an act of spite, it was an honour killing.

Yoo hoo, Mr Thoughtfulness, Mr Goodness, Mr Godlike, Mr Judge! Look over your shoulder! Here we are, walking behind you, close, close by, close as a kiss, close as your own skin.

We’re the serving girls, we’re here to serve you.

We’re here to serve you right. We’ll never leave you, we’ll stick to you like your shadow, soft and relentless as glue. Pretty maids, all in a row.

.

Margaret Atwood

The Penelopiad

.

.

.

.

Homer

L’Odissea

Traducció de Joan Alberich i Mariné

L’Esparver Clàssic, 32

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

.

Mercè Rodoreda

Agonia de llum

La poesia secreta de Mercè Rodoreda

A cura d’Abraham Mohino i Balet

Angle Editorial. Barcelona, 2002

ISBN: 9788488811936

.

.

Homer

The Odyssey

Translated by E.V. Rieu

Revised translation by D. C. H. Rieu

Penguin Books. London, 2003

ISBN: 9780140449112

.

.

Margaret Atwood

The Penelopiad

Canongate. Edinburgh, 2006

ISBN: 9781841957043

.

.

.

.


Els inconvenients i l’aventura difícil d’ésser humans: De «Les compagnons d’Ulysse», de La Fontaine, als companyons d’«Ulisses a l’illa de Circe», de Rodoreda


.

.

.

I

.

LES COMPAGNONS D’ULYSSE

.

Jean de La Fontaine (1621 – 1695)

A MONSEIGNEUR LE DUC DE BOURGOGNE

.
Prince, l’unique objet du soin des Immortels, 
Souffrez que mon encens parfume vos Autels. 
Je vous offre un peu tard ces Présents de ma Muse ; 
Les ans et les travaux me serviront d’excuse : 
Mon esprit diminue, au lieu qu’à chaque instant 
On aperçoit le vôtre aller en augmentant. 
Il ne va pas, il court, il semble avoir des ailes. 
Le Héros dont il tient des qualités si belles 
Dans le métier de Mars brûle d’en faire autant : 
Il ne tient pas à lui que, forçant la victoire, 
……..Il ne marche à pas de géant 
……..Dans la carrière de la Gloire. 
Quelque Dieu le retient : c’est notre Souverain, 
Lui qu’un mois a rendu maître et vainqueur du Rhin ; 
Cette rapidité fut alors nécessaire : 
Peut-être elle serait aujourd’hui téméraire. 
Je m’en tais ; aussi bien les Ris et les Amours 
Ne sont pas soupçonnés d’aimer les longs discours. 
De ces sortes de Dieux votre Cour se compose. 
Ils ne vous quittent point. Ce n’est pas qu’après tout 
D’autres Divinités n’y tiennent le haut bout : 
Le sens et la raison y règlent toute chose. 
Consultez ces derniers sur un fait où les Grecs, 
……..Imprudents et peu circonspects, 
……..S’abandonnèrent à des charmes 
Qui métamorphosaient en bêtes les humains. 
Les Compagnons d’Ulysse, après dix ans d’alarmes, 
Erraient au gré du vent, de leur sort incertains. 
……..Ils abordèrent un rivage 
……..Où la fille du dieu du jour, 
……..Circé, tenait alors sa Cour. 
……..Elle leur fit prendre un breuvage 
Délicieux, mais plein d’un funeste poison. 
……..D’abord ils perdent la raison ; 
Quelques moments après, leur corps et leur visage 
Prennent l’air et les traits d’animaux différents. 
Les voilà devenus Ours, Lions, Eléphants ; 
……..Les uns sous une masse énorme, 
……..Les autres sous une autre forme ; 
Il s’en vit de petits, exemplum, ut talpa. 
……..Le seul Ulysse en échappa. 
Il sut se défier de la liqueur traîtresse. 
……..Comme il joignait à la sagesse 
La mine d’un Héros et le doux entretien, 
……..Il fit tant que l’Enchanteresse 
Prit un autre poison peu différent du sien. 
Une Déesse dit tout ce qu’elle a dans l’âme : 
……..Celle-ci déclara sa flamme. 
Ulysse était trop fin pour ne pas profiter 
……..D’une pareille conjoncture. 
Il obtint qu’on rendrait à ces Grecs leur figure. 
«Mais la voudront-ils bien, dit la Nymphe, accepter ? 
Allez le proposer de ce pas à la troupe.»
Ulysse y court, et dit : «L’empoisonneuse coupe 
A son remède encore ; et je viens vous l’offrir : 
Chers amis, voulez-vous hommes redevenir ? 
……..On vous rend déjà la parole.»
……..Le Lion dit, pensant rugir : 
……..«Je n’ai pas la tête si folle ; 
Moi renoncer aux dons que je viens d’acquérir ? 
J’ai griffe et dent, et mets en pièces qui m’attaque. 
Je suis Roi : deviendrai-je un Citadin d’Ithaque ? 
Tu me rendras peut-être encor simple Soldat : 
……..Je ne veux point changer d’état.»
Ulysse du Lion court à l’Ours : «Eh ! mon frère, 
Comme te voilà fait ! je t’ai vu si joli ! 
……..— Ah ! vraiment nous y voici, 
……..Reprit l’Ours à sa manière. 
Comme me voilà fait ? comme doit être un ours. 
Qui t’a dit qu’une forme est plus belle qu’une autre ? 
Est-ce à la tienne à juger de la nôtre ? 
Je me rapporte aux yeux d’une Ourse mes amours. 
Te déplais-je ? va-t’en, suis ta route et me laisse : 
Je vis libre, content, sans nul soin qui me presse ; 
……..Et te dis tout net et tout plat : 
……..Je ne veux point changer d’état.»
Le prince grec au Loup va proposer l’affaire ; 
Il lui dit, au hasard d’un semblable refus : 
……..«Camarade, je suis confus 
……..Qu’une jeune et belle Bergère 
….Conte aux échos les appétits gloutons 
……..Qui t’ont fait manger ses moutons. 
Autrefois on t’eût vu sauver sa bergerie : 
……..Tu menais une honnête vie. 
……..Quitte ces bois, et redevien, 
……..Au lieu de loup, homme de bien. 
— En est-il ? dit le Loup. Pour moi, je n’en vois guère. 
Tu t’en viens me traiter de bête carnassière : 
Toi qui parles, qu’es-tu ? N’auriez-vous pas sans moi 
Mangé ces animaux que plaint tout le Village ? 
……..Si j’étais Homme, par ta foi, 
……..Aimerais-je moins le carnage ? 
Pour un mot quelquefois vous vous étranglez tous : 
Ne vous êtes-vous pas l’un à l’autre des Loups ? 
Tout bien considéré, je te soutiens en somme 
……..Que scélérat pour scélérat, 
……..Il vaut mieux être un Loup qu’un Homme : 
……..Je ne veux point changer d’état.»
Ulysse fit à tous une même semonce, 
……..Chacun d’eux fit même réponce, 
……..Autant le grand que le petit. 
La liberté, les bois, suivre leur appétit, 
……..C’était leurs délices suprêmes : 
Tous renonçaient au lôs des belles actions. 
Ils croyaient s’affranchir suivants leurs passions, 
……..Ils étaient esclaves d’eux-mêmes. 
Prince, j’aurais voulu vous choisir un sujet 
Où je pusse mêler le plaisant à l’utile : 
……..C’était sans doute un beau projet 
……..Si ce choix eût été facile. 
Les compagnons d’Ulysse enfin se sont offerts. 
Ils ont force pareils en ce bas Univers : 
……..Gens à qui j’impose pour peine 
……..Votre censure et votre haine.

.

.

La Fontaine

Fables. Livre Douzième.

.

.

.

Ulisses en l’Illa de Circe

.

En la barreja d’un folcat d’oprobi
ara ja sou sota rasposa pell
amb boques afuades en musell,
grinyoladissos al voltant de l’obi.

Haurà bastat, oh companyons, la quera
incessant de la fam, tota cabdell
pel laberint feréstec del budell,
la malvestat d’una deessa artera!

Que us valguin totes les viltats rebudes
quan sereu verticals sobre els peus rudes,
braços capçats per les forcades mans!

En cims d’honor o en conca de servatge,
recomenceu amb pacient coratge
l’aventura difícil d’ésser humans.
.

.

Mercè Rodoreda

Món d’Ulisses

.

.

.

.

Els companyons d’Ulisses

.

(versió de Xavier Benguerel)

.

Xavier Benguerel (Barcelona, 1905-1990)

Príncep, únic objecte que el cel empiri atén,
sofriu que el meu encens us faci acatament.
Ni que fes tard us brindo uns Presents de les Muses;
que anys i treballs em valguin de lícites excuses.
Minva el meu esperit, en canvi a cada instant
veiem que dia a dia el vostre va augmentant.
No al pas, sinó corrent, com ocell d’ala estesa.
L’Heroi, del qual hereta qualitats i destresa,
Però no depèn d’ell que, forçant la victòria,
……..a passos gegants arribi tard
……..en la carrera de la Glòria.
Algún Déu el reté: el nostre Sobirà,
……..que en un mes vencé el Rin i el subjugà.
Un galop que llavors es va fer necessari
qui sap si pecaria avui de temerari.
……..No en parlo. Ja és sabut, a Amors i Ris
……..un llarg discurs no els ha mai fet feliç.
Vostra Cort té prou Déus que abusen de tal prosa.
No us abandonen mai. Després de tot no és pas
que d’altres Déus semblants no se’n faci gaire cas:
……..seny i raó hi regulen tota cosa.
Consulteu-los aquests sobre uns fets en què els grecs,
……..imprudents, circumspectes o pecs
……..varen cedir als encants i a les fal·làcies
que metamorfosaren en bèsties una gent.
Els Companyons d’Ulisses, amb deu anys de desgràcies,
erraren insegurs a la mercè del vent.
……..Abordaren en una platja
……..on l’astuta filla del Sol,
……..Circe, tenia una Cort al seu volt.
……..Els va fer prendre un ric beuratge
……..deliciós i amb prou verí
……..perquè perdéssin el juí:
poc després el seu cos va anar cobrant la imatge,
……..l’aire i els trets d’animals dissemblants.
Veieu-los convertits en Lleons, Elefants;
……..els uns sota una massa enorme,
……..els altres sota una altra forma;
se’n veien de petits, exemplum, ut talpa.
……..Tan sols Ulisses escapà,
malfiant-se d’aquella beguda traïdora.
……..Com que unia al talent la seductora
semblança d’un Heroi i el verb d’un semidéu,
……..tant s’hi esmerçà que l’àuria Encantadora
prengué un altre licor poc diferent del seu.
Tot el que porta a l’ànima una Dea ho declama:
……..Circe va declarar la seva flama.
Era Ulisses prou fi per no deixar escapar
……..aquella insòlita aventura.
Obté que als seus Companys els tornés la figura.
«I creieu, diu la Nimfa, que ho voldran acceptar?
Proposeu aquest canvi als de la vostra tropa.»
Hi corre, els diu: «D’antídot pel verí de la copa
……..disposo d’un, i us el vinc a oferir:
voleu tornar a ser homes tal com ho éreu ahir?
……..Se us autoritza a contestar-me encara.»
……..Diu el Lleó pensant rugir:
…….«No m’he begut el seny per ara.
Vols que declini els drets que acabo d’adquirir?
…….Tinc urpa i dent, destrosso a qui m’atempta.
Sóc Rei; ser Ciutadà d’Ítaca ja no em tempta;
i què: vols que segueixi sent un simple Soldat?
…….Doncs bé, no accepto canviar d’estat.»
…….Del lleó passa a l’Ós: «Ei! Camarada,
quina fila que fas! Jo et recordo tan fi!
……..—Ah, ah! Ja hi som: et veig venir,
…….reprèn l’Ós amb veu engolada.
Quina fila que faig? La que pertoca a un Ós.
Qui t’ha dit que una forma és menys bella que d’altres?
O és que des de la teva ens vols jutjar a nosaltres?
És amb els ulls d’una Óssa que em veig tot jo amorós.
No t’agrado? Doncs ves-te’n, segueix la teva via:
Visc feliç i sóc lliure, no res em desficia;
…………….et dic, net i pelat,
……..que no desitjo canviar d’estat.»
……..El príncep grec també amb el Llop s’explica;
li diu aventurant-se a un similar refús:
……………«Amic, em té confús
…….que una Pastora fadrina i bonica
vagi contant als ecos els goluts apetits
……..que a cruspir-te t’ha dut bens i cabrits.
Altre temps vares ser defensor de la pleta,
……..menaves una vida honesta, neta.
……..Deixa aquest bosc i torna a ser
……..en lloc de llop home de bé.
—N’hi ha cap?, diu el Llop. Ara no hi és, ni hi era.
Véns i goses tractar-me de bèstia carnissera:
tu que ara parles, què ets? No hauries sense mi
devorat aquell folc que plora el veïnatge?
¿O és que creus, si fos Home, que em podria sentir
……..no tan inclinat al carnatge?
Per un mot a vegades no es mata a tot estrop?
I l’home, prou sovint, no és l’un de l’altre, el Llop?
Comptat i debatut, sostinc amb gallardia
…………….que malvat per malvat,
……..entre Home i Llop ja he fet la tria:
……..he decidit no canviar d’estat.»
Ulisses va fer a tots la mateixa proposta
……..i tant dels grans com dels petits,
de cada u obtingué la mateixa resposta.
La llibertat, els boscos, satisfer els apetits,
…….els seus suprems plaers eren aqueixos:
……..declinant pels seus actes ser lloats.
Seguint els seus desigs creien ser alliberats
……..i eren esclaus de si mateixos.
Hauria volgut, Príncep, triar un altre argument
……..on poder barrejar l’útil i el gràcil:
……..un bell projecte realment
……..si l’opció hagués estat fàcil.
Els Companyons d’Ulisses se m’han ofert en fi.
Tenen semblants a dojo en aquest mon roí:
……..gent a qui imposo com a càstig
……..vostra censura i vostre fàstic.

.

La Fontaine

.

.

.

La Fontaine

Fables / Faules
Tots dotze llibres

Versió de Xavier Benguerel
Dibuixos de Josep M. Subirachs
Edició Bilingüe

Llibres del mall, 80
Edicions del mall. Barcelona, 1984
ISBN: 8474562082

.

.

.

.

Circe – Waterhouse i Rodoreda

J.W. Waterhouse (1849 – 1917). Circe Offering the Cup to Ulysses -1891-

.

.

.

.

Ulisses en l’illa de Circe

 .

En la barreja d’un folcat d’oprobi

ara ja sou sota rasposa pell

amb boques afuades en musell,

grinyoladissos al voltant de l’obi.

 .

Haurà bastat, oh companyons, la quera

incessant de la fam, tota cabdell

pel laberint feréstec del budell,

la malvestat d’una deessa artera!

 .

Que us valguin totes les viltats rebudes

quan sereu verticals sobre els peus rudes,

braços capçats per les forcades mans!

 .

En cims d’honor o en conca de servatge,

recomenceu amb pacient coratge

l’aventura difícil d’ésser humans.

.

.

Mercè Rodoreda

Món d’Ulisses.

 .

 .

Mercè Rodoreda.

Agonia de llum. La poesia secreta de Mercè Rodoreda

A cura d’Abraham Mohino i Balet.

Angle Editorial. Barcelona, 2002. ISBN: 9788488811936

.

.

.