Traduccions catalanes de la Ilíada (ressenya d’Antoni Bulbena)

.

.

En el manuscrit conservat a la Biblioteca de Catalunya [Bul. 113 (ms.)], datat a Barcelona el 1923, que conté la traducció (inèdita) de la Ilíada feta per Antoni Bulbena i Tosell, hi ha un primer full, no numerat, on el citat autor fa una ressenya de les traduccions prèvies de la Ilíada al català.

El transcrivim a continuació. En la transcripció que fem ometem les paraules que consten anul·lades amb una ratlla a l’original i hi fem constar les que hi consten afegides de forma interliniada.

.

.

.

La Ilíada en català

.

Aparegué l’any 1875 la primera mostra d’una inèdita traducció directa del gréc en prosa, complerta i copiosament anotada, d’En J. Montserrat i Archs. Fou el dit fragment, el final del cant XVIIIè, publicat en l’Anuari Català (pl. 143-159), col·leccionat per En Francesch Matéu.—Barcelona,, 1874.

Repartida com a fulletí, vegé després la llum en el primer Diari Català dés del any 1880, una traducció lliure, en prosa, d’En Conrat Roure, la qual constitueix una molt singular edició complerta en 336 planes.—Barcelona, L. Doménech, 1879.

Fou mes tart imprès i publicat per En Miquel V. Amer l’episodi d’Hèctor i Andròmaca, del cant VIè, traduit en versos endecasílabs, en un fascicle de 8 planes— Palma de Mallorca, 1887.

El metéix fragment, tret d’una versió literalment del original traslladada en prosa, d’En Antoni Bulbena i Tosell, fóu publicat en el Calendari Català, editat d’En Joan B. Batlle.— Barcelona, 1902.

Finalment,  en 1900, any III del metéix Calendari anterior, s’hi éra publicada la Mort de Patrocle d’En Arthur Masriera, fragment del cant XVIè, formant part d’una inèdita versió complerta, en estrofes de cinc versos consonants.

.

.

.

Escena d’Hèctor i Andròmaca, de Miquel V. Amer

HÉCTOR Y ANDRÓMACA

Héctor, havent oïdes tals paraules,

de pressa del palau eixí totduna.

Pe’ls carrers d’admirables edificis,

de sa muller la direcció matexa

seguint, la gran ciutat travessa tota;

y á les portes Scées, per hon devía

sortir al camp, á Andrómaca va veure

sa noble esposa, del magnànim Eécion

filla, a l’encontre tot cuytant venintli.

Eécion, qu’habitava en la Hipoplàcia

de boschs cuberta la ciutat de Tébas,

regint los Cilicians, sa filla a Héctor,

d’armadura de bronzo, dada havía.

Al encontrarse ab son espòs Andrómaca,

tan sols va acompanyada d’una fembra

que’l tendre infant encara no enrahora

porta sobre son sí, llur aymadíssim

rebrot, tan bell com fulgurant estrella.

Son pare el nom li dona de Scamándrios,

mas l’anomena Astíanax lo poble,

perquè sols Héctor protector és d’Ílion.

Sonriu, mirant son fill, l’héroe en silenci,

mentre, esclatant en llágrimes, Andrómaca

se li acosta, li pren les mans i diuli:

 

«Desditxat, ton coratge’t durá a perdre;

ten compassió de ton infant, y tenla

de mí, desventurada, que ben prompte

seré viuda: al aguayt los Grechs se veuhen

y t’occiurán al punt, tots envestint-te.

Tú mort, valdría mes que’m soterrassen,

sens tú, tota alegría hauré perduda

y sols me restarán dolors y angoxa.

Escolta’m: no tinch pare ni tinch mare;

Aquiles lo diví, quant destrohida

hagué dels Cilicians la ciutat célebre,

Tébas, la de sobergues altes portes,

a Eécion, lo meu pare aymat va occiure.

Per temor religiosa hagué respecte

á ses despulles; lo real calabre

dins ses armes cremá maravelloses,

y sobre d’ell li va axecà’ un sepulcre

que les filles de Júpiter, les ninfes

Orestíades d’olms enrevoltaren.

Jo havía set germans en nostre regne,

En un sol jorn precipitats tots foren

dins lo realme de Pluton. Aquiles

los inmolá, los bous quan pasturavan

de peus roncers y les ovelles nostres.

Y ma mare, l’augusta, la Regina

de Hipoplácia de boschs en gir ombrada!

ell ab tota la presa aquí va durla.

Aprés la deslliurá per dons sens terme,

mas ja en la casa paternal, Diana

ab ses mortals sagetes va ferirla.

Pare y mare y germá per mí tu est, Héctor,

y bell espós; ten pietat d’Andrómaca,

defensa’t aquí dalt de nostres torres,

orfe a ton fill no’l fasses ni a mí viuda.

Al figueral l’exércit arrenglera,

qu’essent mes baix lo mur allí es més fácil

entrar en la ciutat. Ja per tres voltes

per allá los Aqueus mes coratjosos

al assalt se llançaren: els dos Ajax,

l’ilustre Idomedeu, els dos Atrides y

l’ardit Diomedes; ara fossen

aconsellats per endeví habilissim

o bé arrastrats per llur nadiu coratge.»

 

Lo gran Héctor ladonchs li va respondre:

Com ta inquietut, Andrómaca, es la meua;

mas devant los troyans y les troyanes

de llarch vel, dels combats si jo fogía

muller, com un cobart, quina vergonya!

No, la veu de mon cor no es pas aquesta.

Valent y coratjós aprenguí d’esser

batallant sempre en la primera fila

per l’honra de mon pare y per la meua.

Mon cor ab tot me diu y’m diu ma pensa

que vindrá ‘l jorn en que la santa Ílion,

Príam y el poble bataller de Príam

Sucumbirán. Mas ay! la desventura

dels troyans ni la d’Hécuba y mon pare,

ni la de mos germans que, coratjosos

y en tant gran nombre, als colps de ma enemiga

dintre la pols tots junts vindrán á caure,

res no m’acora tant com l’infortuni

que patirás, rompent en plor, lo día

de la perduda llibertat, al veure’t

per un Grech arrancada de la patria.

Ladonchs, sotsmesa á una estrangera á Argos

urdirás tela, el cor ple d’amargura,

ó de la font de Mésseis o de Hypéria

á traure l’aygua haurás d’anar, cativa,

de la necessitat al jou calada.

Lo vianant, en plor vehent-te rompre,

dirá ladonchs: Exa es l’esposa d’Héctor

qu’entr’els troyans que á los cavalls sobravan

era el mes fort dels batallers, quant foren

les grans batalles de lo setje d’Ílion.

Ohint ho ta dolor será mes viva

anyorant ton espòs que ja en la tomba

no ‘t podrá deslliurar del cativeri.

Mas ah! benavirada mort la meua

y la terra en que hauré la sepultura

abans qu’ohir los dols de ta miseria!

 

Dit axò allarga ‘l braç lo noble Héctor

per pendre ‘l fill, qu’al veure’l s’enretira

y s’amaga, cridant, dintre los braços

de sa nodriça de cintura bella.

Conmogut per l’aspecte de son pare

té por del bronzo y del plomall, qu’al moure’s

terriblement ha vist al cim del casco.

Sonriu el pare com la mare augusta,

y de sopte se trau lo casco l’héroe

que resplandeix en torn y ‘l posa en terra;

dona un bes á son fill, aprés l’abraça,

dins sos braços el breça, y al gran Júpiter

y als altres inmortals així suplica:

«Júpiter y Deus tots, feys que’s senyali

com jo mon fill entr’els troyans, y força

com jo y coratge tinga perque reyni

potentment sobre Ílion; que se diga

quant á son temps de les batalles torni

ell es molt mes valent que lo seu pare;

que les despulles sangonoses duga

del enemich qu’ell haja mort, y al veure’l

sa mare se ‘n alegri en la seua ánima.»

 

Va dexar son infant, feta la súplica,

entre les mans de sa muller aymada

que en son sí perfumat gojosa al rebre’l

sonreya tot plorant. Conmogut l’héroe

vehentla axí, li diu acariciantla:

 

«Desditxada, per mí no t’afligescas

fins á desesperarte; abans qu’arribi

l’hora fatal, ningú precipitarme

podrá en lo regne de Pluton. Cap home

cobart ó brau des qu’ix al jorn de vida

no evitará sa sort inexorable.

Torna, donchs, al palau, y torna á empendre

ton traball de la tela y la filosa

y á les esclaves teues dona tasca.

Á tots los homens qu’han nascut en Ílion,

y sobre tot, cal fer la guerra.»

 

Havent axí parlat lo noble Héctor

recullí el casco d’onejant crinera,

y á son palau sa esposa benvolguda

tornant, girava el cap sovint per veure’l

mentres li anavan cara avall les llágrimes.

 

Ilíada, VI, 390-496.

Traducció de Miquel Victorià Amer.

Héctor y Andrómaca

del cant sisé de la Ilíada.

Traducció de D. Miquel V. Amer.

Estampa de Viuda y Fiys de Pere J. Gelabert.

Palma de Mallorca, 1887.