Arxius

Posts Tagged ‘Montserrat Ros’

«…il allait dans sa nuit et sa nuit allait dans la nuit.» Wajdi Mouawad

.

.

.

.

… il marchoit, semblable à la nuit

Iliade, I, 47
Trad. de Madame Dacier

.

.

[…] dans l’instant de ses pas, dans le claquement des talons contre la surface gelée de la route, il était dans son manteau comme, dans le ciel, serait le drapeau de la profonde nuit. Au milieu des maisons, il allait dans sa nuit et sa nuit allait dans la nuit. […]

.Wajdi Mouawad
Anima
[Vulpes vulpes]

Anima fr

.

.

.

 

I feia via semblant a la nit.

Ilíada, I, 47
Trad. de Montserrat Ros

.

[…] en l’instant dels seus passos, en el repic dels talons contra la superficie gelada del carrer, anava encofurnat en el seu abric com, al cel, aniria l’estendard de la profunda nit. Entre les cases, avançava en la seva nit i la seva nit avançava en la nit. […]

.

Wajdi Mouawad
Ànima
[Vulpes vulpes, pàg. 67]
Trad. d’Anna Casassas Figueras

.

Ànica cat

.

.

.

… y él iba avanzando, a la noche semejo.

Ilíada, I, 47
Trad. d’Agustín García Calvo

.

[…] en el apremio de sus pasos, en el repiqueteo de los talones sobre la superficie helada de la carretera, se envolvía en el abrigo como se envuelve en el cielo la bandera de la profunda noche. Rodeado de casas, avanzaba en su noche y su noche avanzaba en la noche. […]

.

Wajdi Mouawad
Ánima
[Vulpes vulpes]
Trad. de Pablo Martín Sánchez

.

Ánima cast
.
.

.

.

Ànica catWajdi Mouawad

Ànima

Traducció d’Anna Casassas Figueras

Antípoda, 6
Edicions del Periscopi. 2014
ISBN: 9788494049095

.

.

.

«Com ressona un buirac ple de sagetes …» d’Homer a Verdaguer

.

.

.

.

Com ressona un buirac ple de sagetes
del ballester en la robusta espatlla
[…]

Jacint Verdaguer
Canigó
(Cant II. Flordeneu)

Los balears penjada duen al braç la fona
trenada amb tres badies de cànem o de pell,
quan de sa roda encesa, que força i foc li dóna,
la pedra surt brunzenta, o aterra o fa portell.
Lo cos dels sagitaris segueix la immensa rua;
buiracs feixucs ressonen damunt sa espatlla nua,
rublerts tots de sagetes de verinosa pua
que en sa volada trenca les ales de l’aucell

Jacint Verdaguer
Canigó
(Cant VII. Passatge d’Hanníbal)

.

.

BUYRACH, bossa de tretes. Haec Pharetra, æ. Hic Corytus, ti. Qui porta buyrach. Pharetratus, a, um. Posar-se, ò penjar lo buyrach al costat. Lateri pharetram accommodare, aptare, appendere. Desguarnir, ò desarmar lo buyrach. Pharetram sagittis exarmare, exuere.

Gazophylacium catalano-latinum [1696]
Joan Lacavalleria Dulach

.

BUYRAC. s.m. Aljaba, carcax. Pharetra

Diccionario Catalán-Castellano-Latino [1803]
Joaquim Esteve i Josep Belvitges

.

.

.

.

.

Iliada - Montserrat Ros II

[…] I Febos Apol·lo, que el va escoltar, s’enfurí cor endins i, amb l’arc i el buirac clos a banda i banda, penjats a l’espatlla, davallà dels cims de l’Olimp. Ressonaven les fletxes a la seva esquena mentre, furibund, avançava. I feia via semblant a la nit. Es deturà lluny de les naus i etzibà, ràpid, una sageta. Fou paorós l’esclafit del seu arc argentí. De primer atacava les mules i els gossos rabents, però després apuntava el dard agut contra els guerrers i els l’engegava. I eren nombroses les pires de mort que cremaven sens fi.

Montserrat Ros i Ribas [2005].

.

.

.

Ilíada Balasch

[…] I Febos Apol·lo va atendre’l,
perquè amb el cor indignat baixà de l’Olimp, de les piques,
amb l’arc al coll i el buirac tapat per damunt i per sota.
Van brunzir les fletxes, és clar, quan ell es va moure
rere de l’aïrat, que talment com a nit caminava.
Va asseure’s lluny de les naus, tirà amb encert una fletxa
i un pom d’esclats de por brogí de l’arc fet de plata.
Primer anava apuntant les atzembles i els gossos veloços,
després ja els tirava dards de punta de pi sense errar-hi:
denses pires de morts ja sempre més hi cremaren.

Manuel Balasch [1997]

.

.

.

Alberich Odissea

[…] I Febos Apol·lo el va escoltar; va baixar dels cims de l’Olimp irritat en el seu cor, portant a les espatlles l’arc i el buirac ben tapat en ambdós costats. Les fletxes ressonaven a la seva esquena, quan ell, indignat, es movia; i avançava semblant a la nit. Es va asseure lluny de les naus i va disparar una sageta. Un espetec esgarrifós va sortir del su arc argentí. De primer tocava les mules i els gossos veloços, però després, tot engegant sagetes punxegudes, disparava contra els homes mateixos. I nombroses pires de cadàvers cremaven constantment.

Joan Alberich i Mariné [1996]

.

.

.

Iliada Peix

[…] i va exaudir-lo Febos Apol·lo,
que s’afuà, cims avall de l’Olimp amb el cor encès d’ira
i amb el buirac, ben clos als dos caps, i l’arc a l’espatlla.
Quan es mogué, quimerut, les seves fletxes dringaren
sobre l’esquena i partí semblant a la nit. Va apostar-se
lluny de les naus, després amollà la seva sageta.
L’arc d’argent engegà una esglaiosa dringada. D’antuvi
mules i gossos rabents va escometre, després sobre els homes
va disparar i dirigir les seves sagetes punxudes,
mentre espesses fogueres cremaven morts de continu.

Miquel Peix [1978]

.

.

.

Ilíada Balasch 1971

[…] i Febus Apol·lo va atendre’l;
cordolgut davallà per les olímpiques serres
amb l’aljava de doble coberta i l’arc a l’espatlla.
Del déu indignat fressejaven els dards a l’esquena
quan ell es movia; aixi com la nit avançava.
Lluny de les naus assegut disparà llavors una fletxa
i de l’arc argentat terrible brunzit va sortir-ne.
Va escometre primer les bísties i els cans ivarsosos
mes ben tost disparà contra els homes la fletxa puntuda
que engegava, i amb morts a desdir cremaven les pires.

Manuel Balasch [1971]

.

.

.

Ilíada Segalà

[…] i l’escoltà Febos Apol·ló, el qual, enfellonint-se en son cor, davallà de les carenes de l’Olimp amb l’arc i el clos buirac a l’espatlla. Sonaren les sagetes sobre l’espatlla de l’enutjat, quan aquest començà de moure’s. Caminava, assemblant-se a la nit. Després s’assegué lluny de les naus, tirà una sageta, i l’arc d’argent féu un paorós brunzit. Començà per atènyer els muls i els cans lleugers, però no trigà a ferir-los a ells mateixos, endreçant-los punyent sageta, i des de llavors cremaven sempre nombroses pires de cadàvers.

Lluís Segalà i Estalella

.

.

.

Llovera Quinze rapsòdies Ilíiada

 […] I l’oïa Febos Apòl·lon.
I dels cims de l’Olimp davallà cor-irat, de seguida.
Duia l’arc i el buirac, ben tancat tot entorn, a l’espatlla;
i ressonaven del déu irritat a l’espatlla les fletxes
amb el moure’s d’ell, i semblava la nit, avançant-se.
Un tros lluny de les naus es parà, i avià una sageta,
i un horríson brunzit de l’arc argentí s’expandia.
Atacava d’antuvi les mules i els cans ociosos;
però aprés, etzivant ja la fletxa punyent contra els homes,
els colpia. I de morts pires sempre cremaven, espesses.

Josep Mª Llovera

.

.

.

[…] e Fèbus-Apòlon l’eczaudí. Llà-donchs avallà dels altismes olímpichs, irritat en son cor, portant a les espatlles l’arch e la aljava tapada d’abdós caps. Al moure-s lo déu irat, les sagetes tótes ressonen demunt seu; s’avança tenebrós com la nit. Per fí, detura-s lluny dels vaxells, e llança una sageta: l’arch d’argent donà un sò terrible. De primer, colpí los rocins e los cans corredors; emperò aprés, llançant mortal sageta, fereix en los guerrers; e instantment cremaven en les fogueres un munt de cossos morts.

Antoni Bulbena Tosell. Manuscrit  Bul 113 (ms.) de la Biblioteca Nacional de Catalunya. [1903 – 1923]

.

.

.

Iliada Conrad Roure

[…] Apolo ou sa pregaria, y baixa de las cimas del Olimpo; plé d’ ira ‘l cor, portant l’ arch en las espatllas y ‘l carcax tancat; á cada pas del deu airat ressonan demunt d’ ell las sagetas; s’ avansa temible com la nit. De sopte, ‘s detura lluny de las naus, y dispara la primera fletxa; l’ arch d’ argent fá un só terrible. Pel prompte destrueix las caballerías y ‘ls gossos ágils; més tot seguit lo deu dirigeix contra ‘ls guerrers un dart amarch, y d’ allavors gran nombre de fogueras no donava l’ abast á cremar los morts.

Conrad Roure [1879]

.

.

.

.

.

Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887 - Barcelona, 1964)

Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964)

[…]

Jo encara no tenia quinze anys, però ja em sabia de mossèn Cinto almenys quinze-cents versos de memòria. Al col·legi dels jesuïtes, on acabava de terminar el curs amb el greu contratemps que he contat, la literatura cata­lana, antiga o moderna, no ens l’ensenyaven ni gota. A casa meva, però, hi havia tots els llibres de mossèn Cinto: des d’una edició de L’Atlàntida, feta a París, i una altra, també francesa, del Canigó (totes dues amb el text català encarat a la traducció en prosa), fins a les Flors del Calvari, els Idil·lis i cants místics i el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, aquella seva narració tan planera i senzi­lla, tan saborosa, que jo havia llegit una dotzena de vega­des i encara avui m’encisa profundament, com el pa ar­caic, fet amb farina pròpia, pastat i cuit a casa.

En tots els llibres de mossèn Cinto, jo hi trobava un plaer únic, que no sabia definir, però que no em donaven els altres escriptors catalans, i ni remotament els caste­llans que ens havia fet conèixer el bon pare Moreu. Aquell encís de mossèn Cinto, per mi, venia menys de les coses que deia que de la manera com les deia, ama­gant dintre els seus mots una força màgica que els il·luminava amb una claror incomparable, donant-los en­sems una substància plenament saborosa. Era el geni de l’idioma que em parlava amb la veu d’ell. Recordo que sovint jo havia demanat a la gent gran en què consistia aquell estrany poder de mossèn Cinto. I tot­hom em responia el mateix: “El seu secret està en això: que és un pagès de la Plana de Vic i coneix de naixença aquell català tan pur i bo de la gent camperola.” Era l’ex­plicació més corrent que llavors es donava del miracle de mossèn Cinto. I fins semblava clara, però era radical­ment falsa. Jo ho intuïa vagament, perquè no em satis­feia gens ni mica. Quan obria un dels poemes de Verda­guer i hi trobava, per exemple, encastat amb una gràcia i una naturalitat sobiranes, un vers així:

com ressona el buirac ple de sagetes

que no se m’encallava a la boca, tot obligant-me a recór­rer al diccionari per entendre’l bé; i, un cop ben comprès, desxifrades les dues paraules de mi inconegudes que con­tenia, em donava un goig meravellós que m’obligava a redir-lo i a passar-me’l pels llavis tot el dia, llavors veia ben clar que aquella explicació de l’encís del poeta era del tot superficial. Els pagesos de la Plana de Vic no hi par­laven pas, d’aquella manera, ni haurien entès un vers semblant, per més vegades que els l’haguessin dit. I l’ex­traordinari, per mi, era comprovar que els altres poetes catalans, que jo igualment llegia, i molts dels quals ja co­neixia de vista, també n’hi posaven, de mots obscurs, a les seves poesies, però instantàniament s’hi veien, com una taca en un llençol o com un escull que treu el cap en­mig de la mar plana. Fins anys després no vaig saber que aquell fenomen, llavors inexplicable per mi, era el fet su­perior, el “miracle”, que posa mossèn Cinto en un cim solitari i únic, per damunt de tots els altres escriptors, so­vint més savis o més plens, de la nostra Renaixença. Mossèn Cinto, més que un poeta excepcional, és el geni plasmador del català ressuscitat el segle XIX.

Jacint-verdaguer

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig del 1845 – Vallvidrera, Barcelonès, 10 de juny del 1902)

[…]

Agustí Calvet (Gaziel)
Tots els camins duen a Roma. Memòries
VIII. L’enterrament de mossèn Cinto (13 de juny de 1902)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Gazophylacium pJoan Lacavalleria i Dulach

Gazophylacium Catalano-Latinum
dictionibus phrasibus illustratas,
ordine literario comprehendens

Antonium Lacavalleria

Barcelona, 1696

.

.

.

BelvitgesAntonio Jutglà Font, Joaquim Esteve i Josep Belvitges

Diccionario Catalán-Castellano-Latino 

Oficina Tecla viuda Pla

Barcelona, 1803

.

.

.

Iliada - Montserrat Ros IIHomer

Ilíada. Vol. I

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2005

ISBN: 8472258599

.

.

.

Ilíada BalaschHomer. La Ilíada.

Traducció i notes de Manuel Balasch.

Proa

Barcelona, 1997.

ISBN: 9788482564098

.

.

.

Alberich OdisseaHomer

L’Odissea

Introducció, traducció i notes de
Joan Alberich i Mariné

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

.

.

Iliada PeixHomer.

La Ilíada

Traducció poètica de Miquel Peix

Editorial Alpha. Barcelona, 1978

ISBN: 8472251195

.

.

.

Ilíada Balasch 1971Homer. La Ilíada.

Traducció íntegra, directa i

en vers per Manuel Balasch.

Biblioteca Selecta nº 446.

Editorial Selecta. Barcelona, 1971.

.

.

.

Ilíada SegalàHomer. Ilíada,

amb la versió directa i literal de
Lluís Segalà i Estalella
— Cant primer —

Extret del Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona nº 103.
Impremta de la Casa Provincial de la Caritat. Barcelona, 1930.

.

.

.

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica.

Sabadell, 1975

.

.

.

Iliada

Poema en XXIV cants d’Homero,

traduhit en prosa catalana per Conrad Roure.

Estampa de Leopoldo Domenech.

Barcelona 1879

.

.

.

Gaziel - MemòriesGaziel

Tots els camins duen a Roma
Història d’un destí (1893-1914)
Memòries I

Les millors obres de la literatura catalana, 68
Edicions 62 i la Caixa
Barcelona, 1981

.

.

.

.

 

 

Els focs dels troians a la planúria i les estrelles. «Il grande racconto delle stelle», de Piero Boitani

.

.

.

Boitani - Stelle

Piero Boitani, que tantes aportacions ha fet en el camp de la recepció clàssica homèrica (només cal citar els seus “L’ombra di Ulisse” i “Sulle orme d’Ulisse“), ens obre, amb el seu “Il grande racconto delle estelle” (2012), l’univers, mai millor dit, de la volta celeste, dels estels,  i el seu tractament al llarg dels temps, en les diferents cultures i civilitzacions, en la literatura i en l’art.

Una veritable joia de llibre, de lectura apassionant i edició acurada, que s’inicia, com no podia ser d’altra manera, amb la Ilíada:

.

.

.

.

.

.

I Troiani stanno per vincere la Guerra. Assediati, portano ora la battaglia, soto la guida di Ettore, nella pianura fra la città e il mare, quindi, verso la riva dove i Greci hanno tirato a secco le navi. Invano questi ultimi costruiscono un muro a difesa de loro accampamento. All’alba, la battaglia, dopo una breve tregua per la sepoltura dei morti, riprende furibonda. Quando il sole giunge «alla metà del cielo», Zeus solleva la sua bilancia d’oro tenendola al centro, ed ecco le sorti degli Achei inclinano verso il basso, mentre quelle dei Troiani s’alzano “nel cielo spazioso”. Il più grande degli dèi tuona dalla cima dell’Ida e scaglia un lampo di fuoco sull’esercito greco. Agamennone, Idomeneo, i due Aiaci non riescono più a rimaner saldi, persino Ulisse se la dà a gambe verso le navi. Per un po’, resiste Diomede, poi anche lui è costretto da Zeus alla ritirata.

.

.

Els Troians són a punt de guanyar la Guerra. Assetjats, duen ara la batalla, sota la guia d’Hèctor, a la planúria entre la ciutat i el mar, i d’aquí cap a la riba on els Grecs han avarat les naus. En va aquests darrers construeixen un mur de defensa del seu campament. A l’alba, la batalla, després d’una breu treva per a la sepultura dels morts, reprèn furibunda. Quan el sol arriba “al bell mig del cel”, Zeus alça la seva balança d’or, prenent-la pel mig, i heus ací que la sort dels Aqueus s’inclina cap avall, mentre que la dels Troians s’alça “cap al cel espaiós”. El més gran dels déus retrona des del cim de l’Ida i llença un llamp de foc sobre l’exèrcit grec. Agamèmnon, Idomeneu i els dos Aiants ja no són capaços de resistir, i fins i tot Ulisses fuig a gambades cap a les naus. Per poca estona resisteix Diomedes, i fins i tot ell és obligat per Zeus a la retirada.

Hèctor enfureix, conduint els Troians fins sota el tancat grec. Hera i Atena intenten de socórrer els Grecs, però Zeus, airat, les atura, mostrant per primera vegada el pla que té en ment: fer de manera que Patrocle, l’amic d’Aquil·les, entri en batalla i resulti mort per Hèctor, de tal manera que Aquil·les, abandonant la seva ira, retorni al camp de batalla i, eliminant Hèctor, doni el tomb definitu a la Guerra. Els Troians avancen encara, però el sol es capbussa a l’Oceà, amb el seu raig esplendent, «portant fosca nit sobre els camps fecunds». Hèctor, aleshores, aplega els seus homes, i s’hi adreça amb un discurs: cal obeïr “la fosca nit” (de nit, segons l’ethos de la Ilíada, no es combat), preparar el sopar fent portar viandes i vi de Troia, encendre focs per impedir que els Grecs s’embarquin d’amagat. Al matí, per tant, l’atac reprendrà i serà decisiu. Els Troians aclamen, treuen els arreus als cavalls, fan portar pans, vaques, ovelles i vi de la ciutat, recullen llenya, encenen els focs, rosteixen els animals.

Restaren, els Troians, “tota la nit al llarg dels senders de guerra / forjant grans esperances”. Molts focs foren encesos, canten els darrers versos del llibre VIII de la Ilíada:

Com quan els estels en el cel, entorn de la lluna esplendent,
apareixen en ple fulgor, mentre l’aire és sense vent;
i es perfilen totes les penyes i els cims dels colls i les valls;
i un espai immens s’obre sota la volta del cel,
i es veuen tots els estels, i se li omple de joia el cor al pastor:
talment les fogueres resplendien entre les naus i el curs del Xantos
quan els Troians encengueren els focs davant la murada d’Ílion.

És la primera imatge que dels estels ens ofereix la literatura occidental, entre el segle IX i el VIII a.C, fa tres mil anys. I és un símil extraordinari. Perquè Homer s’hagués pogut limitar a dir, funcionalment (com fa la Bíblia, com tan tants d’altres): els focs eran tants com estrelles hi ha al cel. Per contra, dissenya un Nocturn incomparable, que s’obre poc a poc vers l’infinit. Primer els estels fulgents entorn de la lluna lluminosa, després l’aire sense vent, aleshores els perfils que es dibuixen: un horitzó, un confí: penyes, cims i valls. Un salt, aleshores: aquell aire esdevé «immens», infinit («indicible», segons el significat de l’original), i retornen encara els estels, tots visibles, i compareix de sobte un espectador inesperat: un pastor que amb la Guerra té ben poc a fer. Ell frueix en la seva ànima: perquè, imaginem, contempla l’espectacle de la volta celeste i en gaudeix.

La presència de l’observador introdueix en el símil una percepció protoestètica, la joia de la bellesa. Més aviat, del sublim, perque l’infinit més enllà de les roques i de les valls, i l’inefabilitat, són trets típics no del bell, sinó, com segles després observarà l’Anònim, propis del Sublim. Que, precisament, eleva el cor, l’allarga, el fa vibrar. S’entén per què aquesta imatge havia fascinat Leopardi des de l’adolescència: la menciona en els Ricordi, la cita en el Discorso di un italiano sulla poesia romantica, n’està inspirat a Saffo, a la Sera del dì festa, en el Canto notturno di un pastore errante dell’Asia. Però què hi fa a la Ilíada, el poema de la Guerra i de la força?  Serveix, s’entén, per dissenyar un cosmos on no regna el conflicte sinó l’harmonia. Potser lliga amb aquell “cel espaiós” cap al que, just a l’inici d’aquest llibre VIII, s’alçava la sort dels Troians en la balança de Zeus: i que, per demés, feia alimentar als Troians “grans esperances”.

Potser, però, hi ha més. Provem d’arriscar una hipòtesi poc ortodoxa. Si Hèctor, desafiant els costums, hagués ordenat prosseguir l’atac, hagués probablement pres el camp enemic. Aleshores el seu hagués estat un Blitzkrieg realment irresistible. Potser els Troians haguéssin guanyat la guerra. Però Hèctor s’atura. No només perquè de nit no es combat. No només perquè Troia està destinada a perdre aquell primeríssim conflicte mundial. Sinó potser, sobretot, perquè Homer, obeïnt a una llei més gran encara, aquella de la poesia, ha de cantar la nit i els estels i el cel infinit: el bell, el sublim. El ancians d’Ílion, quan veuen Helena aparèixer sobre la muralla, queden corpresos per la seva bellesa suprema i diuen: «Certament no hi ha raó de blasme, si per aquesta dona fa temps / que Toians i Aqueus de belles gamberes suporten dolors: / malauradament el seu aspecte és semblant al de les dees immortals». Si nosaltres fóssim vells i savis com ells hauríem de reconèixer que —juntament amb el Fat,  en els plans de Zeus, en les intervencions de la divinitat i en les accions i els errors dels homes—la bellesa del cosmos, dels estels, de la lluna, dels perfils de la crosta terrestre, tenen un paper essencial en la desfeta de Troia. «Certament no hi ha motiu de blasme», hauríem de dir, «si per tal visió a la fi els Troians /  veieren Ílion destruïda, reduïda a cendres i brases: / malauradament té un aspecte semblant a la divinitat immortal». I segur que estarà d’acord amb nosaltres el pastor.

Perquè nosaltres puguem mirar els estels, Troia perd la Guerra. Potser val la pena. La visió del cosmos té una importància fonamental a la Ilíada. Quan, mort Parocle, Aquil·les decideix retornar a la batalla, li calen noves armes, perquè les velles les hi ha pres Hèctor al despullar el cadàver de Patrocle. En el llibre XVIII de la Ilíada, llavors, la mare d’Aquil·les, Tetis, implora a Hefest que les forgi. El ferrer dels déus es posa mans a l’obra i produeix tot seguit un escut admirable. En el qual, com si fos un espill del món, hi són dramàticament representades dues ciutats (una, florida, en pau, on s’hi celebra un judici; una altra, assetjada, capturada en els territoris de la guerra), i  el camp, amb els seus ramats, cavallades i vacades, la vinya, músics i dansaires. Tot a l’entorn, al llarg de l’orla externa de la manufactura, com encerclant aquesta Terra humana, Hefest hi dibuixa el gran corrent del riu Oceà. Però la primera cosa que el déu esculpeix en l’escut d’Aquil·les és el cosmos:

Hi esculpí la terra i el cel i el mar,
el sol que mai no s’atenua, la lluna en ple esplendor,
i totes les constel·lacions, que el cel duu per corona,
les Plèiades,  les Híades, la força d’Orió
i l’Óssa, dita també el Carro per sobrenom,
que gira sobre ella mateixa mirant Orió,
i és l’única que no es submergeix en les aigües de l’Oceà.

boitani

Piero Boitani
(Roma, 1947)

[…]

Piero Boitani
Il grande racconto delle stelle

Traduït de l’original italià

[La traducció de les cites de la Ilíada són traduccions de la traducció italiana de G. Cerri, que fa servir Boitani per a aquestes citacions.]

.

.

.

.

.

.

.

Mentre somreia l’Aurora i el sagrat dia anava creixent, els trets d’ambdós bàndols no fallaven mai, i les tropes eren delmades. Mes, quan Hèlios hagué guanyat el punt culminant del cel, el Pare dels déus va estendre les àuries balances i en elles posà els dos genis de l’amarga mort: en un plat, el dels troians domadors de poltres, i en l’altre el dels aqueus, vestits de bronze, i, sostenint-les pel mig, va fer la pesada: el dia fatal dels aqueus va inclinar-se, i llur geni de la mort s’assentà en la terra, que ens dóna aliments, però el dels troians va enlairar-se fins a l’ample cel. I Zeus, tronant llargament des de l’Ida, llançà un esclat ardent al mig de les hosts aquees; i els aqueus, en veure’l, es van esglaiar, i, a tots, els prengué l’esblaimada paüra.

Ilíada, VIII, 67-77
Traducció de Montserrat Ros

.

.

.

La claror esplendorosa del sol va colgar-se en l’Ocèan i arrossegà la foscor de la nit sobre els camps, que ens regalen el gra. No va plaure als troians que el dia morís; mes, en canvi, els aqueus acolliren contents la nit tenebrosa, desitjada per ells mil vegades.

I el preclar Hèctor convocà llavors els troians a una junta, lluny de les naus, en un indret vora el riu turbulent on no hi havia cadàvers. Els guerrers davallaren dels carros i van escoltar les paraules que Hèctor, dilecte de Zeus, els digué en l’ajust, duent al puny la pica d’onze colzades, amb la punta de bronze que lluïa al capdamunt fermada amb una anella d’or. Hèctor, recalcant-s’hi, parlà entre els troians: «Escolteu-me, troians i dàrdans, i també els qui sou aliats nostres! Ah!, si n’estava, jo, de segur que regressaria a la ventosa Ílion després d’haver anihilat les naus i tots els aqueus; però la nit ja ha caigut, i això és el que salva més els argius i llurs naus prop del ribatge on rompen les onades. Obeïm, doncs, la negra nit i aprestem el sopar; desenganxeu dels carros els cavalls, de llustroses crins, i doneu-los el pinso; i, de la ciutat, dueu, amb llestesa, bous i grasses ovelles i, així mateix, proveïu-vos de vi, que endolceix el cor; i porteu pa de les vostres cases i bons feixos de llenya per tal que tota la nit, fins que apunti l’Aurora, filla del matí, cremin moltes fogueres, i llur resplendor pugi fins al cel, no fos cas que els aqueus, d’abundosos cabells, emprenguessin de nit la fugida per l’ample dors del mar. No permetem que s’enfilin, segurs, a les seves naus sense haver de lluitar. […]

Ilíada, VIII, 485 – 514
Traducció de Montserrat Ros

.

.

.

Això digué Hèctor davant els troians, i ells el van aclamar. Desenganxaren del jou els cavalls, amarats de suor, i els van fermar amb corretges, cadascun al seu carro; i després s’apressaren a emmenar de la ciutat bous i grasses ovelles i es van proveir de vi, que endolceix el cor, i també van portar pa de les cases i bons feixos de llenya. I els vents enlairaren, de la plana al cel, l’agradable fumera del greix.

Els troians, orgullosos, passaren la nit acampats en el pont de la guerra; i les fogueres que havien encès eren moltes. Així com, en una nit de calma, lluen els estels per tot el firmament, al voltant de la lluna clara, i hom pot distingir els punts de guaita, els alts promontoris i també les valls, i l’immens èter, esqueixant-se del cel, fa visible tota l’estelada, i el pastor sent que el cor se li alegra; en tan gran nombre eren les fogueres dels guerrers troians que es veien enceses entre les naus i el corrent del Xantos, davant mateix d’Ílion. Mil fogueres cremaven a la plana i, prop de cada una, vora el foc flamejant, hi havia asseguts cinquanta homes. I, drets, a tocar del seu carro, els cavalls rosegaven ordi blanc i elpelta tot esperant l’Aurora de magnífic tron.

Ilíada, VIII, 542-567
Traducció de Montserrat Ros

.

.

.

.

.

.

Boitani - StellePiero Boitani

Il grande racconto delle stelle

Società editrice il Mulino. Bologna, 2012

ISBN: 9788815240248

.

.

.

Iliada - Montserrat Ros IIHomer

Ilíada. Vol. II

Traducció de Montserrat Ros

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2007

ISBN: 8472258785

.

.

Epic, de Patrick Kavanagh. L’èpica homèrica de la baralla termenal.

.

.

Talment dos homes que, en un camp comú, discuteixen les fites amb la mida a les mans, i tan sols una llenca de terra es disputen per un repartiment que sigui equitatiu…

Ilíada, XII, 421-425
Traducció de Montserrat Ros

.

.

.


Epic

Patrick Kavanagh (Inniskeen, Irlanda, 1904 – Dublin, Irlanda, 1967)

I have lived in important places, times
When great events were decided: who owned
That half a rood of rock, a no-man’s land
Surrounded by our pitchfork-armed claims.
I heard the Duffys shouting ‘Damn your soul’
And old McCabe, stripped to the waist, seen
Step the plot defying blue cast-steel –
‘Here is the march along these iron stones’.
That was the year of the Munich bother. Which
Was most important? I inclined
To lose my faith in Ballyrush and Gortin
Till Homer’s ghost came whispering to my mind.
He said: I made the Iliad from such
A local row. Gods make their own importance.
.
Patrick Kavanagh
.
.

.

Epopeia

.

He viscut en llocs importants, moments
en què van passar fets extraordinaris, a qui pertanyia
aquell mig jornal de pedres, un erm envoltat
per les nostres demandes armades amb forques.
He sentit els Duffys com cridaven “Maleïda sigui la teva ànima!”
i el vell McCabe sense camisa va ser vist
mentre avançava pel tros desafiant l’acer blau:
“La partió són aquestes fites de ferro”.
Va ser l’any de l’embolic de Múnich. Quin
era el més important? Començava
a perdre la fe en Ballyrush i en Gortin
fins que em va venir al cap el fantasma d’Homer
que xiuxiuejant em va dir: vaig crear la Ilíada
a partir d’una baralla local com aquesta.
Els déus creen la seva pròpia importància.

.

Traducció de Marcel Riera
(Publicada a Poetari – Juny 2013 . número 3)

.

.

.

.

Which was most important?

.

… a local row …

That was the year of the Munich bother…

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Patrick Kavanagh
Collected Poems

Modern Classics
Penguin Books. London
ISBN: 9780141186931

.

.

.

Poetari 3Poetari

Juny 2013 – número 3

Poetaris Associats

Girona, 2013

ISBN: 9772014582001

.

.

Francisco de Goya

Pinturas negras

.

.


Tractat de Munich (30-09-1938)
Chamberlain, Dadalier, Hitler, Mussolini i Ciano
Lliurament dels Sudets a Alemanya

Preludi de la II Guerra Mundial

.

.

.

.

El repte al combat singular. Paris i Menelau, Goliat i David, lo rei moro de la Gran Canària i lo rei cristià d’Anglaterra.

.

.

.

Lletra de batalla tramesa per lo rei de la Gran Canària al rei d’Anglaterra.

A tu, rey cristià, qui senyorejaves la illa de Anglaterra, dich yo, Abraym, rey e senyor de la Gran Canària, que si tu vols que aquesta guerra fine entre tu e mi e sese la mortaldat entre lo teu poble e lo meu ―si bé yo en sta illa de Anglaterra sia més poderós que tu no est, axí de viles com de castells com de gent e sforç de cavalleria, car si lo gran Déu t’à donada victòria sobre la mia gent, yo e los meus l’avem aguda de tu e de tots los teus moltes veguades dins la tua pròpria terra―. Emperò si tu volràs que no y haja més scampament de sanch, entrem en camp clos rey per rey, sots tals pactes e convinenses: que si yo venç a tu, tendràs tota Anglaterra sots la mia potestat e senyoria e·m faràs de traüt CC mília nobles cascun any, e en la festa del gran sanct Johan vestiràs unes robes mies ―les quals yo·t trametré―, e aquell dia te hages a trobar en la una de aquestes quatre ciutats, ço és, en la ciutat de Londres, o de Conturberi, o de Salasberi, o en esta ciutat de Varoych, per ço com açí só stat desconfit e açí vull que·s faça la primera festa. E açò serà en memòria e recordació de la victòria que yo hauré aguda de tu. E si fortuna administra que tu sies vençedor, yo me’n tornaré en la mia pròpria terra e tu restaràs ab pau en la tua e ab gran repòs e tranquilitat tu e tots los teus, e més, te restituhiré totes les viles e castells que ab la mia pròpria mà victoriosa he guanyat e conquest.

Aquestes paraules no són per vanaglòria ne per menysprear la corona real, mas per ço com Déu és gran e darà a cascú la part que per sos mèrits serà merexedor.

Joanot Martorell
Tirant lo Blanch. Capítol XIII

.

.

.

.

E [Hector] luego salió e púsose en medio e, tomando una lança, detuvo las haçes de los troyanos, e estuvieron todos quedos. E los resplandeçientes griegos de cabellos lançavan saetas de buena voluntad e piedras e dardos. Mas altamente el rey de los onbres Agamenón dio una boz e dixo:

“¡Çesad, griegos, e no lançéis saetas, fijos de los argibos! ¡Oid qué palabra el cavallero Héctor quiere fablar!”

Así dixo, estos, çesando de la pelea, mucho se maravillaron. E luego Héctor entre los unos e los otros así dixo:

“¡Oidme, troyanos e vosotros, griegos poderosos en armas, e dirévos lo que la voluntad me da en el coraçón! Dicho ha Paris, por quien toda esta contienda ha nasçido, los troyanos e belicosos griegos dexen las armas e las pongan en la tierra mucho criante, e que él e el muy amado de Mares Menalao se pongan en medio e solos peleen por Elena e por todas sus riquezas. E destas armas quien mejor escapare e vençiere lleve a la casa la muger e todas sus riquezas, e todos los otros troyanos e griegos fagan fieles juramientos e firmen la paz”.

De que así hovo dicho, todos se maravillaron e estavan callando.”

.

Ilíada, III
Manuscrit Add. 21245 British Library [s. XV]
(La “Ilíada en romance”).

.

.

I Hèctor […] es va dirigir cap al centre, amb la llança agafada pel mig, decidit a frenar les falanges troianes. I els guerrers es van deturar. Però els aqueus d’abundosos cabells  disparaven contra ell els seus arcs mirant de colpir-lo amb les fletxes i li gitaven rocs. Llavors Agamèmnon, cabdill de guerrers, va cridar amb veu molt forta: «Conteniu-vos, argius! No tireu, joves aqueus, que Hèctor, de casc llambrant, us vol adreçar unes paraules!»

Així els va dir vociferant, i ells es van estar de la lluita i feren silenci tot d’una. I aleshores Hèctor parlà entre els dos bàndols: «Escolteu-me, troians i aqueus de belles gamberes, que us he d’explicar el determini que ha pres Alexandre, el culpable que la guerra esclatés. Us proposa als altres troians i a tots el aqueus que deixeu les llustroses armes sobre la terra que nodreix a molts. I ell i Menelau, que Ares estima, lluitaran al bell mig, tots dos sols, per Hèlena i el conjunt de les seves riqueses, i qui dels dos venci i demostri que és el més fort prendrà els béns i la dona i s’ho endurà tot a la seva llar. I els altres immolarem víctimes per acordar un pacte fidedigne de bona amistat.»

Tals foren les seves paraules. I tots restaren quiets i en silenci.

.

Ilíada, III, 85-96
Traducció de Montserrat Ros

.

.

.

.

Ab tant, així un bort de la val dels felisteus, qui havia nom Goliàs, de Gech, lo qual havia VI colzos e I palm d’alt. Tenia un elm d’aram sobre son cap, era vestit de un esberch, qui era, de la part de fora, tot ple d’hams. Lo pes del seu qual era VMª sicles d’aram. E calsava unes hosses d’aram e un escut d’aram li cobria les espatlles e sos musclos. Lo fust de la sua llance era així gros com un fust de tixador, lo ferro de la llança pasava DC sicles. E son scuder anava devant.

E cridava devers la host dels fills de Ysrael e deye’ls:

—Per què sots venguts axí per combatra? Doncs, no sóm yo filisteu e vosaltres serfs de Saül? Alagits un homa de vosaltres qui·s combata ab mi, cors per cors. E, si ell ma vençs, nós serem servidors vostres, e si yo·l venç, vosaltres serets servidors nostres e servidors serets a nós.

E lo filisteu deya:

—Lliurats a mi un homa qui·s combata ab mi cors per cors.

E com Saül e tot lo poble de Ysrael hagueren oÿdes les peraules les filisteu, hagueren pahor.

.

Primer LLibre dels Reis, 17, 4 – 17,11
“Bíblia del segle XIV” (Manuscrit de la Bibliothèque Nationale de France, fons Colbert, esp. 5, any 1461)

.

.

De les files dels filisteus va sortir aleshores un desafiador, de més de dos metres i mig d’alçada. Era Goliat, de Gat. Duia un casc de bronze i una cuirassa de malla de bronze que pesava cinquanta quilos. Unes polaines de bronze li protegien les cames i portava penjada a les espatlles una javelina també de bronze. El pal de la seva llança era com una plegadora de teixidor; la punta de ferro, sola, ja pesava sis quilos. Davant seu hi anava l’escuder.

Goliat es plantava allà al mig i cridava a les files d’Israel:

—Per què heu sortit a combatre? Jo sóc filisteu, però vosaltres només sou esclaus de Saül. Trieu-vos un home que baixi a lluitar amb mi! Si ell guanya i em mata, serem els vostres vassalls; però si guanyo jo i el mato, vosaltres sereu vassalls nostres i us haureu de sotmetre.

El filisteu afegia:

—Desafio les tropes d’Israel. Que vingui un dels vostres i lluitarem tots dos!

Quan Saül i tots els israelites sentien aquestes paraules del filisteu, quedaven esbalaïts de por.

.

Primer Llibre de Samuel, 17,4 – 17,11
Bíblia catalana interconfessional

.

.

.

.

TirantJoanot Martorell, Martí Joan de Galba

Tirant lo Blanc

A cura de Martí de Riquer

Clàssics catalans Ariel, 1
Editorial Ariel. Barcelona, 1979
ISBN: 8434475022

.

.

Iliada en romanceGuillermo Serés

La traducción en Italia y en España durante el siglo XV

La «Ilíada en romance» y su contexto cultural.

Ediciones Universidad de Salamanca. Salamanca, 1997

ISBN: 9788474818727

.

.

La Iliada Montserrat RosHomer

Ilíada. Vol. I

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2005

ISBN: 8472258599

.

.

Biblia s XIVBíblia del segle XIV
Primer i segon llibres dels Reis

Corpus Biblicum Catalanicum, 6

Associació Bíblica Catalana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Barcelona, 2011
ISBN: 9788498833614

.

.

Biblia interconfessionalLa Bíblia
Traducció interconfessional

Associació Bíblica de Catalunya / Ed. Proa

Il·lustrada per Perico Pastor

Barcelona, 2012
ISBN: 9788475883380

.

.

.

.

.

.

Zeus/Hera i Rembrandt/Hendrickje

.

.

.

[…] Hera no pogué contenir el furor dins el pit i, encarant-se-li, va exclamar: «Crònida molt tremebund! ¿Què són aquestes paraules que has dit? ¿És que voldries que els meus esforços resultéssin inútils i malaguanyats, i les suades que vaig suportar amb fatiga, que fins i tot els corsers se’m cansaren, quan vaig aplegar les tropes, estralls per a Príam i per als seus fills? Fes-ho! Però no tots els déus t’ho hem d’aprovar!»

I Zeus, que els núvols congria, li respongué molt aïrat: «Malaurada! ¡Què és tot això? ¿Quins grans mals et causen Príam i els seus fills perquè, enderiada, vulguis anorrear la ben bastida ciutadella d’Ílion? Potser, si per les seves portes i les amples murades hi penetressis i t’engolissis de viu en viu Príam i la seva fillada i tots els altres troians, mitigaries la teva còlera. Obra com vulguis, però mira bé que el que facis no promogui en el futur cap batalla entre nosaltres ni cap greu disputa. I encara et diré més, i fixa-t’ho en el cor. Quan jo, també delerós d’assolar una ciutat, m’encapritxi d’alguna on hagin nascut barons que t’estimes, no entrebanquis gens la meva fúria, ans deixa’m fer, que ara jo t’ho he concedit gentilment, mal que tingui l’ànim contrariat. Car són ciutats habitades per homes terrenals sota el sol i el firmament poblat d’estels. Entre elles, més que cap altra, era venerada dins el meu cor la sagrada Ílion, i Príam i la tropa de Príam, expert en el maneig de la llança. I és que mai no ha faltat sobre el meu altar la part justa d’un banquet, ni la libació ni el greix fumejant. Certament, són aquests els honors que la sort ens ha deparat.»

.

.

HeraRembrandt

Rembrandt: Juno v. 1661-65,
oli sobre llenç, 127 – 107,5 cm
Col·lecció Armand Hammer, Los Ángeles

.
.

I Hera majestuosa, d’ulls bovins, li féu llavors de resposta: «Realment, hi ha tres ciutats que em són entranyables: Argos, Esparta i Micenes d’amples carrers. Però, si mai en el fons del teu cor les detestes, arrasa-les! Jo no les he de defensar, ni he d’impedir per enveja que les destrueixis, ja que, encara que m’hi oposés i no ho consentís, no aconseguiria pas res amb la gelosia, puix que tu ets qui té, de molt, més poder. Més ara és necessari que els meus afanys no hagin estat en va, car jo sóc, tanmateix, una dea, i el meu llinatge prové d’on prové el teu. Cronos, de ment retorta, em va engendrar la més augusta per una doble raó: pel meu origen i perquè et sóc l’esposa, mentre que tu senyoreges sobre els déus sempiterns. Cedim, doncs, tots dos en això, jo i tu, i tu i jo, que els altres immortals hi estaran d’acord. Apressa’t a ordenar a Atena que se’n vagi a la brega espantosa dels troians i els aqueus i que faci per manera que els troians siguien els primers de violar els juraments de fidel amistat abans que els aqueus, que en demesia es glorien.»

.

Ilíada, IV, 24-67. Traducció de Montserrat Ros

.

.

– – – – – – o o o – – – – – –

.

.

[…] Rembrandt […] se pinta a si mismo en 1658 en el nadir de su fortuna como un dios entronizado cubierto con una suntuosa tú­nica dorada, mirando desde lo alto a los presuntuosos mortales con los la­bios fruncidos y con un leve rasgo de majestuoso entretenimiento jugando en sus ojos. En el gran autorretrato de la colección Frick no hay la menor señal de que se halle a la defensiva, y mucho menos de autocompasión. En lugar de sentirse apocado por su desgracia. Rembrandt parece haberse cre­cido con ella, engordando visiblemente ante nuestros ojos como un genio y empujando con fuerza contra el perímetro del espacio pictórico, como si es­tuviera desafiándolo a contener el poder de su autoridad. Rembrandt ha visto en algún sitio el retrato del paisajista flamenco manco Martin Rijckaert, obra de Van Dyck (probablemente en el grabado realizado para la Iconografía), en el que aquel está sentado de un modo similar, con su única mano, la derecha, descansando en el borde del brazo del sillón, con toda su opulencia adornada con un fajín muy recargado y un manto rematado en piel que cae hacia el suelo. Van Dyck colocó a Rijckaert en un espacio ge­nerosamente amplio, con el cuerpo recostado hacia atrás en cierto ángulo con el plano pictórico y en una actitud de relajación magnifícente: está amistosamente repanchigado. Pero en la pose de Rembrandt no hay nada re­lajado. Se ha estirado completamente de modo que sea su pecho con forma de barril antes que su vientre el que reciba la luz e intimide con el tórax como una mole inflexible. La parte inferior de su traje dorado se pega a su imponente masa de carne para que podamos ver que está sentado con las piernas abiertas como un rey.

.

1658-Rembrandt-Autoportrait-Self-portrait-The-Frick-Collection

Rembrandt: Autorretrat amb bastó, 1658,
oli sobre llenç, 133,7 – 103,8 cm
The Frick Collection, Nova York

.

Y luego están las manos, grandes y carnosas, pintadas con el suficiente dramatismo para obligamos a mirarlas fija (e inquietamente). Van Dyck. al que le gustaba pintar las manos como elegantes apéndices caídos con delica­deza, con los dedos exquisitamente afilados y la piel pálida como los lirios, da deliberadamente a la única mano de Rijckaert el fundamento de su fama con la prominencia adecuada, y la ilu­mina tanto como el rostro. Pero aque­lla mano desproporcionada, el extre­mo de lo que queda de él, descansa sobre el brazo del sillón. Sin embargo, la mano derecha de Rembrandt emer­ge con dramatismo de entre el despil­farro de pintura blanca que define la manga y el puño, con los nudillos deslumbrantemente iluminados y las articulaciones y los huesos (especial­mente los del pulgar) señalados con precisión para establecer un vínculo insoslayable entre la fuerza de lo que se está pintando y la herramienta con que lo ha pintado. Su mano izquierda está tratada un poco más groseramen­te, lo mejor para hacer notar la nudosa y brillante vara de plata. La cabeza redondeada, parecida a la bola de un tiento, jamás podría haber estado contor­neada de un modo tan irregular. Es como si una herramienta del oficio hubie­ra sido reemplazada por un atributo de soberanía: el bastón de mando de un comandante, la varita de un mago o el cetro de un gobernante.

De hecho, tal vez sea el gobernante de los dioses. Porque aunque el au­torretrato de la colección Frick siempre ha estado solo, podría ser en reali­dad la mitad de una pareja de retratos, como bien ha sugerido Leonard Slatkes. Su par contrapuesto, el igualmente extraordinario Juno para el que posó Hendrickje Stoffels, no es estrictamente hablando una pareja, ya que fue pintado al menos tres años después del autorretrato de la colección Frick. De hecho, es tentador dejarse llevar por la idea de que fue un home­naje de Rembrandt hacia Hendrickje, tan poco terrenal y tan idealizada como Saskia en su retrato póstumo. El hecho de que el cuadro estuviera comprometido con uno de los acreedores más tenaces de Rembrandt, Harmen Becker, pudo incluso haber provocado que Rembrandt buscara un modo de pintar a su segunda esposa de manera que igualara la dignidad que había depositado sobre sí mismo. La Hendrickje mortal, que murió en 1663, quedó convertida en la Juno celestial: la guardiana del tem­plo de Júpiter. Así que, igual que Rembrandt, ella también está entronizada y sostiene un gran bastón en la mano. Tiene un gesto firme, frontal e impe­rial. El magnífico traje de incrustaciones, el vestido rematado con piel de armiño, un enorme botín de joyas bajo su pechera real y, de un modo más inequívoco que su compañero, la corona olímpica y el atributo de Juno: el pavo real. Así que Rembrandt es el Júpiter de la Juno que es Hendrickje. El insolvente y la perdida se proclaman el rey y la reina de los inmortales, in­vulnerables a las heridas que sufren los simples hombres.

.

Simon Schama, Los ojos de Rembrandt

.

1658-Rembrandt-Autoportrait-Self-portrait-The-Frick-Collection

HeraRembrandt,

,

,

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

La Iliada Montserrat RosHomer

Ilíada. Vol. I

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2005

ISBN: 8472258599

.

.

Schama - Los ojos de RembrandtSimon Schama

Los ojos de Rembrandt

Traducció de Ricardo García Pérez

Plaza & Janés. Barcelona, 2002

ISBN: 9788401341649

.

.

.

La lleva dels homes és com la de les fulles. Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada

.

.

.

                    I

  Recuerde el alma dormida,
avive el seso e despierte
contemplando
cómo se passa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando;
cuán presto se va el plazer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parescer,
cualquiere tiempo passado
fue mejor.

                    II

  Pues si vemos lo presente
cómo en un punto s’es ido
e acabado,
si juzgamos sabiamente,
daremos lo non venido
por passado.
Non se engañe nadie, no,
pensando que ha de durar
lo que espera
más que duró lo que vio,
pues que todo ha de passar
por tal manera.

                    III

  Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
qu’es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
e consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
e más chicos,
allegados, son iguales
los que viven por sus manos
e los ricos.

.
Jorge Manrique
Coplas a la muerte de su padre

.

.

Instante de Glauco y Diomedes
.
Una palabra, un claro pensamiento
detuvo el mal, “como la miel del higo
cuaja la leche”, y arrastró consigo
la odiosa fiebre y el fragor sediento:

una palabra a cuyo encantamiento
se reconoce amigo el enemigo.
Y era el cielo de Tróade testigo,
y la palabra se llevaba el viento:

Sombra somos delgada y desvalida;
muy antes que Manrique lo dijera,
lo dijo Glauco y lo escuchó el Tidida:

Que somos la verdura de la era,
marchitas hojas que la fronda olvida
a cada turno de la primavera.
.
Alfonso Reyes
Homero en Cuernavaca

.
.

.
«Aquesta és la cosa més bella de l’home de Quios:
com la generació de les fulles, és igual la dels homes.»
.
(Simònides, frag. 19 West)
Versió de Jaume Pòrtulas

.

.

.

.

.

«Fill de Tideu, magnànim: ¿què em preguntes pel llinatge?
És com la lleva de les fulles, la dels homes.
Unes fulles el vent les escampa per terra, i unes altres el bosc
en esplet les fa néixer, i ve la primavera.
El mateix amb les lleves dels homes: l’una neix, l’altra s’acaba».
.

Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada
Versió de Jordi Cornudella (Les bones companyies)

.

.

.

.

.

L’il·lustre fill d’Hipoloco, respond en aquestos termes:
—Magnànim fill de Tideo, ¿perqué ‘m preguntas pel meu orígen? Las generacions dels homes, son com las de las fullas. Lo vent tira las fullas per terra, més lo fecundo bosch ne produheix d’altras, y l’estació primaveral retorna; aixís mateix la rassa dels humans neix y passa.
.

Iliada d’Homero
Traduhit en prosa catalana per Conrad Roure (1879)

.

.

.

I li digué, responent, el fill honorable d’Hippòloc:
“Oh magnànim Tideida: ma gènera, com la demanes?
Com de les fulles la gènera, tal és igualment la dels homes.
Fulles escampa el vent, per terra; d’altres la selva
néixer en fa, brostant; i ve primavera altra volta.
Tal les gèneres d’homes, que mentre una neix, altra falla.
.

Quinze rapsòdies de la Ilíada d’Homer
Josep Mª Llovera (c. 1930-1940).

.

.

.

I llavors li digué el fill il·lustre d’Hipòloc:
«Magnànim fill de Tideu! Per què la naixença em preguntes?
Així com la de les fulles és la nissaga dels homes:
unes fulles, el vent les escampa per terra, mes d’altres
en té la fronda del bosc quan l’hora vernal li arriba;
així els llinatges dels homes: l’un neix i l’altre s’acaba.
.

Homer. La Ilíada
Traducció de Manuel Balasch (1971)

.

.

.

El gloriós fill d’Hipòloc, llavors, a son torn, va respondre:
Fill de Tideu magnànim, per què em preguntes ma raça?
Tal esdevé la naixença de fulles, tal la dels homes.
Unes per terra són escampades pel vent, unes altres,
en arribar el temps vernal, el bosc verdejant les fa créixer.
Tal la raça dels homes, neixen uns, d’altres moren.
.

Homer. La Ilíada.
Traduida en hexàmetres catalans per Miquel Peix (1978)

.

.

.

Al seu torn, l’il·lustre fill d’Hipòloc li va dir: «Tidida magnànim, ¿per que em preguntes el meu llinatge? Tal com és la naixença de les fulles, així és també la dels homes. Les fulles, unes el vent les escampa per terra, altres el bosc les fa créixer brotant, i arriba el temps de la primavera. Així és el llinatge dels homes, un neix i un altre mor.

Homer. La Ilíada.
Traducció de Joan Alberich i Mariné (1996)

.

.

.

I li féu, al seu torn, el fill il·lustre d’Hipòloc:

«Magnànim fill de Tideu, per què pel llinatge em preguntes?
El llinatge dels homes no és altre que el de les fulles.
Unes el vent les escampa per terra, i d’altres brotonen,
quan és la primavera i el bosc germina, a la selva:
així els llinatges dels homes, l’un neix i l’altre s’acaba.
.

La Ilíada. Homer
Traducció i notes de Manuel Balasch (1997)

.

.

.

I el preclar fill d’Hipòloc, li va respondre al seu torn:

«Valerós Tidida, ¿per què el llinatge em preguntes? Així com el de les fulles és l’humanal llinatge. El vent escampa unes fulles per terra, i el bosc frondós en fa néixer unes altres, que apunten quan és primavera. D’igual manera esdevé entre els humans: uns vénen a la vida i uns altres s’extingeixen.

.

Homer. Ilíada
Traducció de Montserrat Ros i Ribas (2007)

.

.

.

.

Like leaves who could write a history of leaves
The wind blows their ghosts to the ground
And the spring breathes new leaf into the woods
Thousands of names thousands of leaves
When you remember them remember this
Dead bodies are their lineage
Which matter no more than the leaves
.
Alice Oswald
Memorial [pàg. 73] (2011)

.

.

.

Adonc Glaucus, auec Grace & Audace,
Luy respondit. T’enquiers tu de ma Race?
Le Genre humain est Fragile, & Muable
Comme la Fueille, & aussi peu perdurable.
Car tout ainsi qu’on voit les Branches vertes,
Sur le Printemps, de fueilles bien couuertes,
Qui par les vents d’Autumme & la Froidure,
Tumbent de l’Arbre, & perdent leur verdure,
Puis de rechef, la Gelée passée,
Il en reuien en la place laissée:
Ne plus ne moins est du lignage humain:
Tel est huy vif, qui fera mort demain.
S’il en meurt vng, vng aultre vient à naistre:
Voila comment se conserve leur estre.

.
Hugues Salel
Les dix premiers livres de l’Iliade d’Homere (1545)

.

.

.

[…] ‘Why dost thou so explore.’
Said Glaucus, ‘of what race I am, when like the race of leaves
The race of man is, that deserves no question? Nor receives
My being any other breath. The wind in Autumne strowes
The earth with old leaves; then the Spring the woods with new endowes—
And so death scatters men on earth, so life puts out againe
Man’s leavie issue.

.
George Chapman
Homer’s Iliad (1598)

.

.

.

“What, or from whence I am, or who my sire,
(Replied the chief,) can Tydeus’ son inquire?
Like leaves on trees the race of man is found,
Now green in youth, now withering on the ground;
Another race the following spring supplies;
They fall successive, and successive rise:
So generations in their course decay;
So flourish these, when those are pass’d away.

.
Homer. Iliad.
By Alexander Pope (1715-1720)

.

.

.

Glauco le respondió: “¿Por qué deseas
mi linaje saber? Como las hojas
de los árboles nacen y perecen,
así pasan del hombre las edades;
que unas hojas derriban por el suelo
los vientos del otoño y otras cria
la selva al florecer, y ufanas crecen
al aliento vital de la primavera;
y las generaciones de los hombres
así son : esta nace, aquella muere.
.

La Ilíada de Homero
por Don José Gómez Hermosilla (1831)

.

.

.

A éste, a su vez, voceaba el preclaro hijo de Hipóloco:

«Tideida de gran ánimo, ¿qué sino mi linaje demandas?
Cual el linaje de las hojas tal también el de los varones.
Las hojas, unas el viento al suelo derrama y otras el bosque
exuberante hace nacer y sobrevienen en la estación de la primavera.
Así es el linaje de los varones, uno nace y otro se extingue.
.

Homero. Ilíada.
Traducción de José García Blanco y Luis M. Macía Aparicio. CSIC. (1998)

.

.

.

.

.

..

Més a: La lleva de les fulles i la dels homes.
De Simònides, via Leopardi, a Shakespeare

.

.

.

Jordi Cornudella.

Les bones companyies. Poetes i poemes.

I Premi Internacional d’Assaig Josep Palau i Fabre

Galàxia Gutemberg / Cercle de Lectors. Barcelona, 2010.

ISBN: 9788481098662

.

.

Alfonso Reyes

Homero en Cuernavaca

Tezontle

Fondo de Cultura Económica. México D.F., 1952

.

.

.

Alice Oswald

Memorial

faber and faber. London, 2011

ISBN: 9780571274161

.

.

.

Jaume Pòrtulas

Introducció a la Ilíada

Editorial Alpha. Barcelona, 2009

ISBN: 9788498591354

.

.

.

Chapman’s Homer. The Iliad.

Edited, with Introduction and Glossary, by

Alardyce Nicoll.

Bolinger Series XLI.

Princeton University Press. Princeton, New Jersey, 1998.

ISBN: 9780691002361

.

.

Homer. Iliad.

Translated by Alexander Pope,

with an introduction by Robert Shorrock.

Impala. London, 2007.

ISBN: 9781905530052

.

.

La Ilíada de Homero.

Del griego al castellano

por Don José Gómez de la Hermosilla.

Madrid, en la Imprenta Real. Año de 1831.

.

.

.

Iliada. Poema en XXIV cants d’Homero,

traduhit en prosa catalana per Conrad Roure.

Estampa de Leopoldo Domenech.

Barcelona 1879.

.

.

.

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica. Sabadell, 1975

.

.

.

Homer. La Ilíada.

Traducció íntegra, directa i en vers per Manuel Balasch.

Biblioteca Selecta nº 446.

Editorial Selecta. Barcelona, 1971.

.

.

.

Homer. La Ilíada.

Traducció i notes de Manuel Balasch.

Proa. Barcelona, 1997.

ISBN: 9788482564098

.

.

.

Homer.

La Ilíada

Traducció poètica de Miquel Peix

Eitorial Alpha. Barcelona, 1978

ISBN: 8472251195

.

.

Homer. La Ilíada.

Introducció, traducció i notes de Joan Alberch i Mariné.

Edicions de La Magrana. Barcelona 1996.

ISBN: 9788474108880

.

.

.

Homer. Ilíada. Vol. II

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2007

ISBN: 8472258785

.

.

.

Homero. Ilíada.

Texto, introducción y notas por

José García Blanco y Luis M. Macía Aparicio

Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Tirant lo Blanch. Madrid, 2007.

ISBN: 9788400071820

.

.

.

.

.