Umberto Saba, un Ulisses de Trieste

.
.

…
Trieste té una gràcia
esquerpa. Si voleu,
és com un xicotot aspre i voraç,
amb els ulls blaus i les mans massa grosses
per regalar una flor;
…
.
Umberto Saba
Trieste
trad.:  N. Comadira

.

.

ULISSE

.

Nella mia giovinezza ho navigato
lungo le coste dalmate. Isolotti
a fior d’onda emergevano, ove raro
un uccello sostava intento a prede,
coperti d’alghe, scivolosi, al sole
belli come smeraldi. Quando l’alta
marea e la notte li annullava, vele
sottovento sbandavano più al largo,
per fuggirne l’insidia. Oggi il mio regno
è quella terra di nessuno. Il porto
accende ad altri i suoi lumi; me al largo
sospinge ancora il non domato spirito,
e della vita il doloroso amore.

Umberto Saba
El Canzoniere (1900 – 1945)

.

.

.

 

.

ULISSES

De jove he navegat moltes vegades
seguint les costes dàlmates. Illots
a flor d’aigua emergien, on estrany
un ocell viatjava la presa
coberts d’algues, relliscosos, al sol
bells com maragdes. Quan la marea alta
i la nit els anul·lava, les veles
sotavent s’escampaven mar endins,
fugint dels seus paranys. Ara el meu regne
és allà, en terra de ningú. El port
encén pels altres els seus llums; a mi
m’empeny encara endins l’ànima esquerpa
i de la vida el dolorós amor.
.

Traducció de Narcís Comadira

.

.

La lleva de les fulles i la dels homes. De Simònides, via Leopardi, a Shakespeare

.

 

Tutto si è perfezionato da Omero in poi, ma non la poesia.

Giacomo Leopardi
Zibaldone

.

.

.

.

.

«Fill de Tideu, magnànim: ¿què em preguntes pel llinatge?
És com la lleva de les fulles, la dels homes.
Unes fulles el vent les escampa per terra, i unes altres el bosc
en esplet les fa néixer, i ve la primavera.
El mateix amb les lleves dels homes: l’una neix, l’altra s’acaba».
.
Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada
Versió de Jordi Cornudella (Les bones companyies)

.

.

«Aquesta és la cosa més bella de l’home de Quios:
com la generació de les fulles, és igual la dels homes.»
.
(Simònides, frag. 19 West)
Versió de Jaume Pòrtulas

.

.

.

.

.

.

XLI
DELLO STESSO

[Traducció de Simònides]

Umana cosa picciol tempo dura,
e, certissimo detto
disse il veglio di Chio,
conforme ebber natura
le foglie e l’uman seme.
Ma questa voce in petto
raccolgon pochi. All’inquieta speme,
figlia di giovin core,
tutti prestiam ricetto.
Mentre è vermiglio il fiore
di nostra etade acerba,
l’alma vota e superba
cento dolci pensieri educa invano,
né morte aspetta né vecchiezza; e nulla
cura di morbi ha l’uom gagliardo e sano.
Ma stolto è chi non vede
la giovinezza come ha ratte l’ale.
E siccome alla culla
poco il rogo è lontano.
Tu presso a porre il piede
in sul varco fatale
della plutonia sede,
ai presenti diletti
la breve etá commetti.

.

Giacomo Leopardi
Canti

.

.

.

DEL MATEIX AUTOR
.
Que tota cosa humana poc temps dura
és certíssima dita
de l’ancià de Quios,
car una igual natura
tenen les fulles i l’estirp humana.
Els pits on eixa veritat habita
són, però, pocs. A l’esperança vana
filla del jove cor
tots donen acollença.
Mentre és vermella i d’or
la rosa de la nostra vida acerba,
l’ànima, sense angoixes i superba,
cent dolços pensaments nodreix debades
sense esperar ni mort ni senectut;
no té cura del mal qui té salut.
I estult és qui no veu
com fuig la joventut quan pren el vol
i no sap que el bressol
no és llunyà del taüt.
Tu que aviat avançaràs el peu
sota el fatal trespol
on Plutó té la seu,
als béns i goigs del dia
ta vida breu confia.
.

Versió d’Alfons Maseras (1938)

.

.

.

XLI

DEL MATEIX

.
Qualsevol cosa humana mai no dura,
va dir aquell vell de Quios;
també va deixar dit
que era igual la natura
de l’home i de la fulla.
Pro aquesta dita, al pit,
guarden ben pocs. Quan l’esperança ulla,
filla de jovenesa,
tots li donen hostal.
Mentre la flor és encesa
del nostre temps tendral,
l’ànima enorgullida
cent dolços pensaments congria en va,
ni bellesa ni mort no espera en vida;
cap malaltia tem qui és fort i sa.
I és neci qui no veu
com té la joventut un ràpid vol
i com, prop del bressol,
la pira ja l’espera.
Tu, a punt de posar el peu
sobre el llindar fatal
de la porta darrera,
al goig fugaç del dia,
la vida breu confía.
.

Traducció de Narcís Comadira (2004)

.

.

.

.

.

.

.

SONNET XII

.

When I do count the clock that tells the time,
And see the brave day sunk in hideous night;
When I behold the violet past prime,
And sable curls, all silvered o’er with white; 
.
When lofty trees I see barren of leaves,
Which erst from heat did canopy the herd,
And summer’s green all girded up in sheaves,
Borne on the bier with white and bristly beard,
.
Then of thy beauty do I question make,
That thou among the wastes of time must go,
Since sweets and beauties do themselves forsake
And die as fast as they see others grow;
.
  And nothing ‘gainst Time’s scythe can make defence
  Save breed, to brave him when he takes thee hence.

.

William Shakespeare

Sonnets

.

.

.

.

Quan compto els tocs que són del temps la mida,
i veig caure en la nit el jorn potent;
quan veig la violeta ja marcida,
i en cabells negres blanquejar l’argent;
.
quan els arbres superbs veig sense les fulles
que daven ombra en la xardó als remats;
i els verds d’istiu, a feixos, fets despulles,
en un baiard, com per fossers, portats;
.
llavors ta gentilesa’, fa pensâ
que’l torb del temps se l’endurà també,
puig, beutats i dolçors, tot se desfà
i’s mor, de cara al nou encís que ve.
.
Contra la falç del temps no hi val ningú,
si no engendres qui’t valgui al ‘nar-t’en tu.
.

Versió de Magí Morera i Galícia (1913)

.

.

.

Quan consider com és, de breu, la vida,
i veig com cau vençut el jorn potent;
com la gentil viola jeu marcida,
i en negres rulls com lluen fils d’argent;
.
quan veig ben nus els arbres, sens les fulles
que en la xardor cercaven els ramats;
i els verds d’estiu, a feixos, fets despulles
i, en un baiard, a llur fossat portats;
.
se’m fa present llavors ta gentilesa,
que el torb del Temps ben tost s’emportarà,
puix mor beutat d’avui, i mor dolcesa,
davant l’encís, més fresc, d’un nou demà.
.
I em dic que res podrà del Temps salvar-te
sense un teu fill que surti a defensar-te.
.

Versió de Carme Montoriol Puig (1928)

.

.

.

Quan vaig comptant les hores de la vida
i veig morir en la nit el dia ardent,
quan veig la violeta ja marcida
i els foscos rulls coberts de blanc argent,
.
quan veig robustos arbres sense fulles
que ahir van ser l’ombria dels ramats,
i els blats d’estiu, garbats i fets despulles
i en carros mortuoris traginats,
.
jo em pregunto, llavors, pel teu encant
i em dic que el teu destí és l’enrunament,
ja que dolçor i bellesa et trairan
quan les dels altres vagin en augment.
.
De la dalla del temps podrà salvar-te
només un fill que vingui a defensar-te.
.

Versió de Gerard Vergés (1992)

.

.

.

 

Quan sento que el rellotge les hores va tocant
i veig el dia clar dins l’odiosa nit;
quan contemplo la flor que ja s’ha mig marcit
i els rínxols negres sobre els polsos blanquejant;
.
quan els arbres més alts veig despullats de fulles,
ells, que abans protegien contra el sol el ramat,
i a l’estiu el blat tendre dins les garbes lligat,
i després al damunt d’un taüt amb despulles,
.
jo penso en el destí del teu present tresor
i que el temps t’arrossega de pressa al seu rebuig,
i que tot el que és dolç i bell es perd i fuig,
i, a mesura que veu els altres créixer, mor.
.
Contra la falç del temps res no et pot defensar,
tret dels fills, que s’hi encaren, quan et vingui a segar.
.

Versió de Salvador Oliva (2002)

.

.

 

 

Quan compto el pas del temps que diu l’agulla
i cau el dia brau en nits de sang,
quan veig la violeta que s’esfulla
i els rínxols negres platejats de blanc,
.
i quan veig l’arbre enorme desfullat,
que al ramat li era abans un cobricel,
i el gavell de l’estiu que lliga el blat,
i l’espiga al taüt, blanc i aspre el pèl,
.
llavors et poso la bellesa en dubte,
tu que has d’anar amb el temps que et desballesta,
perquè el que és dolç i bell serà corrupte
i ràpid mor veient com creix la resta.
.
Res no et defèn quan ve el temps amb la dalla,
tret dels fills, que s’hi encaren quan et talla.
.

Versió de Txema Martínez (2010)

.

..

.

Més a: La lleva dels homes és com la de les fulles.
Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada

.

.

.

Jordi Cornudella.

Les bones companyies. Poetes i poemes.

I Premi Internacional d’Assaig Josep Palau i Fabre

Galàxia Gutemberg / Cercle de Lectors. Barcelona, 2010.

ISBN: 9788481098662

.

.

Jaume Pòrtulas

Introducció a la Ilíada

Editorial Alpha. Barcelona, 2009

ISBN: 9788498591354

.

.

.

Giacomo Leopardi

Cants

Versió d’Alfons Maseres

Edicions “Oasi”

Barcelona, 1938

.

.

Giacomo Leopardi

Cants

Traducció i notes de Narcís Comadira
Edició bilingüe

Edicions 62 – Empúries: Barcelona, 2004
ISBN: 8429754717

.

.

Selecta de Sonets de Shakespeare

Traducció catalana per M. Morera i Galícia

Oliva · Impressor

Vilanova i Geltrú, 1913

.

.

.

Els sonets de Shakespeare

Traducció completa de Carme Montoriol Puig

Llibreria Verdaguer

Barcelona, 1928

.

.

.

Gerard Vergés

Tots els sonets de Shakespeare

Ed. Columna (3ª edició). Barcelona, 2001

ISBN: 8466400923

.

.

.

William Shakespeare

Els sonets

Versions en prosa i en vers de Salvador Oliva
Edició bilingüe

Edicions 62 · Empúries. Barcelona, 2002
ISBN: 8475969909

.

.

William Shakespeare

Sonets

Traducció de Txema Martínez

Jardins de Samarcanda, 58
Cafè Central / Eumo editorial. Barcelona, 2010
ISBN: 9788497663823

.

.

.

.

 

Les paraules alades, de Narcís Comadira

.

.

..

i,  fent sentir la veu,  li digué paraules alades

HOMER.

.

.

.

De Grècies n’hi ha moltes. Cada època i cada país tenen la seva perquè tothom fa servir la civilització grega, les seves arts i el seu pensament tal com els entén i tal com li convé per a les seves necessitats. Catalunya, això que en termes vagues en diem la cultura catalana, és a dir la cultura que es fa i gravita a l’entorn de la llengua catalana, també ha passat, en la seva modernitat, des de la Renaixença fins a les escorrialles del neonoucentisme i encara més endavant, aquesta sembla que irrenunciable febre grega. Des d’Aribau fins a Riba, Grècia ressona en la literatura catalana, amb més o menys intensitat. Des de Damià Campeny a Enric Casanovas, la deixa del geni grec batega carnalment a cor del marbre, des de Francesc Cerdà a Joaquim Torres García, els motius grecs prenen formes diferents. Grècia sempre és viva. A vegades s’amaga, però sempre torna.

Oh tu, Grècia, Grècia, oh Grècia!,
el gran turment de la humanal espècie,

vaig escriure jo mateix en un poema en la meva llunyana joventut, en una època en què precisament, més que no pas Grècia, estava de moda la lluita contra la guerra del Vietnam, amb totes les inflorescències més o menys hippies. […]

[…]

.

Narcís Comadira.
La deixa del geni grec. L’ideal clàssic a la Catalunya dels segles XIX i XX. Unes notes
Dins: Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra

.

.

.

Narcís Comadira

Les paraules alades

Papers sobre el sentit de la lletra

Biblioteca Universal Empúries, 246

Editorial Empúries. Barcelona, octubre de 2011

ISBN: 9788497877299

.

.

TAULA

.

Nota prèvia

A MANERA DE PRÒLEG
L’Any litúrgic com a obra d’art total

1

Aprendre de lletra
Llengua i creació artística
Traduir per llegir
Traduir i ser traduit

2

Il foco che ci affina. Comentari sobre el cant XXVI del «Purgatori» de Dante
Per què Verdaguer?
Les correccions del desig a Verdaguer
Els «Misteris», de Charles Péguy
La deixa del geni grec
Et in arcadia ego. «Els fruits saborosos» de Josep Carner
«Els raïms immortals»
Un poema y una poética
Dos poemes de Carner i un de Hölderlin

A MANERA D’EPÍLEG

Qui té por de la literatura?

.

.

.

.

.