Arxius

Posts Tagged ‘Nausica’

Nausica en Bartra i Rodoreda

.

.

.

Agustí Bartra

.

.

.

La cançó de Nausica

.

Del record immens d’Ulisses
sóc l’esposa de blancor:
sal de llàgrimes ventisses
i mocador.
.
A l’adéu visc enasprada,
tinc el cor a dalt del gest.
Què faré de ma mirada
tan plena d’est?
.
Ai quina aspra primavera
tot de sobte s’ha badat
en ma llarga cabellera
de soledat!
.
Cada nit em desamarro
del meu viure ple de vels,
per pujar dalt l’altre Carro
dels set estels,
.
i deserta d’esperança,
poso a estendre al firmament
el llençol d’una enyorança
teixida amb vent.
.
Trobo una ombra d’abraçada
esperant-me al meu racó.
Només dringa ma arracada
quan dic que no.
.
El roig liquen de la febre
va pujant pel meu turmell…
Ja s’encén, a ma palpebra,
la imatge d’ell.
.
Mon dolor és sense ferida,
no em tocà l’ala del foc.
Ai, del blanc de la florida
passaré al groc!
.
Cançó d’odi cantaria
contra el mar que m’ha vençut,
aquest mar que el portà un dia
i se l’ha endut…
.
La meva ànima, descalça
com la pluja, se me’n va,
i en el vent que, rient, l’alça
romp a plorar…
.

Agustí Bartra
L’evangeli del vent

.

.

.

.

.

MERCÈ_RODOREDA

 

.

.

VI

.

[Nausica]

.

L’espatlla nua et lluu d’un raig de lluna encesa,
un àngel compadit resta prop teu fulgent,
en aquest mar desert com un desert d’argent
només un bleix de vent vetlla per tu, princesa.
.
El teu nom, com un plany, es perd de mica en mica,
seràs ben sola a dir-lo, cara al mar, dins la nit,
un sospir de ressaca te’l durà repetit,
irresistible i pur com tota tu, Nausica.
.
Dolç animal ferit pres en xarxa d’estrelles,
verda sang del teu cel, inútils meravelles
per als teus ulls que cerquen l’ombra que els ha deixat,
.
l’alta aurora cruel et posarà en els braços
un abisme d’enyor com un ocell cansat
dut per l’ona de sal que esborra els últims passos.
.

Mercè Rodoreda
Món d’Ulisses

.
.

.

.

.

Bartra - El vent llaura la marAgustí Bartra

El vent llaura la mar
Antologia poètica
Introducció i tria de Llorenç Soldevila

Les eines de butxaca, 19
Editorial Laia. Barcelona, 1984
ISBN: 847222046X

 

..

 

Mercè Rodoreda

Agonia de llum
La poesia secreta de Mercè Rodoreda

A cura d’Abraham Mohino i Balet

Angle Editorial. Barcelona, 2002

ISBN: 9788488811936

 

 

A Nausica, de Ricard Piqué Batlle

.

.

.

.

A Nausica

.

Canta’m, o Musa, la dels auris cabells que voleien
besats per l’oreig, la gràcil figura que sembla de vori
d’aquella fembra gentil i adorable que encisa i atreu
com la sirena subtil i embriagant de la vella llegenda
que fou lloada d’Ulisses diví i un jorn l’ésser d’Alcínous rebia.
Canta-ho, Musa, amb ta veu suavíssima i dolça
que filtra a l’orella i arriba dins l’ànima
deixant un neguit com si Amor la colpís amb ses fines sagetes
prenyades del líquid parió al que el vell Eros
filtra en el cor dels amants que l’invoquen.
Diga’m la gesta gloriosa i divina d’aquella Nausica
qui va cobrir la nuesa del fill de Laertes, un dia,
i vers el palau del seu pare menava-li els passos
i estatge en rebia i el tracte de príncep esqueia
al Rei de donar-li sense exigència de nom ni de Pàtria,
i encara pregava a Daimó, el dolç Poeta, contar-li
ço que de Troia caiguda i ses gestes sabia.
Diga’m la gràcia i la joia del rostre d’aquella Nausica
davant de l’heroi qui cegà l’ull immens de Polifem
i amb Aiax lluità per copsar les armes lluentes d’Aquil·les
i tants de perills corregué abans que Itàquia veiés el seu rostre
després de la seva partida guerrera on vint anys s’escolaren.
.
Diga’m, o Musa, també, la llangor d’aquell rostre de dea
quant la partida apressada de l’hoste d’Alcínous
i el bategar d’aquell cor tot amor pel bell heroi,
quan, tremolós, a Daimó recomptava la història
de la gruta divina i l’encant de Calipso, i d’Agamèmnon i Aquil·les
evocava les ombres i l’amistat de Circe encisera,
mentre que Ulisses diví, acompanyat del bon Rei, vers el port caminava
on ja la nau sobre el pèlag havia frisança
de rebre la petja suau i alhora segura d’aquell fill de dea
que abans de partir besava el mantell de Nausica
sentint-se colpit d’una estranya ferida amorosa.
Canta-ho, Musa, i conta’m el dol que sentia i les llàgrimes
que la dolça Nausica vessava quan Ulisses partia,
llençant-se amb dolor damunt la platja sorrenca
mentre solcava la nau la llisor del blau pèlag
i el vell Daimó de nou les glòries de l’heroi de Troia cantava…
.
Canta’m, o, Musa, la dels auris cabells que voleien
besats per l’oreig, la gràcil figura que sembla de vori
d’aquella fembra gentil i adorable que encisa i atreu
com la sirena subtil i embriagant de la vella llegenda
que fou lloada d’Ulisses diví i un jorn l’ésser d’Alcínous rebia…
.
R. PIQUÉ BATLLE

Publicat a “La Academia Calasancia”, Año XXXVI, Nº 808, Marzo 1927

.

.

..

Ricard Piqué i Batlle (1901-1990).  En la seva joventut va formar part dels cercles de la joventut catalanista de la seva Tàrrega natal, al voltant de l’agrupació Nostra Parla,  i va conrear la poesia en català, publicant-ne tres volums: Coses de Tàrrega. Poesies (1921), Instants (1922) i L’esperit d’una ciutat: poema (1922). En el marc de la seva inquietut literària i catalanista, va mantenir correspondència puntual amb Pompeu Fabra, sobre questions lexicogràfiques, del que n’hi ha ressò en les Converses Filològiques d’aquest darrer (Pompeu Fabra. Converses Filològiques. Apartats 198 i 200; pàgs. 318 i ss. |  Criteris d’anotació, disposició i continguts de l’aparat ecdòtic. Josep Murgades i Maria Toldrà,  pàg. 116). Després de la guerra civil no se li coneix activitat literària, i va estar centrat en la seva faceta professional i acadèmica. Fou un expert comptable, directiu d’empreses, i president, des del 1947  fins a la seva defunció, de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres, amb seu a Barcelona (Anales RACEF, anys 1990-1992, pàgs. 6-23).

 

 

Àngels Marzo, tot buscant Quios

.

.

.

Recordeu’s de mi, que sols vos demano que un dia vinga algú a aquesta terra (potsê un afligit foraster) preguntant : — Qui és aquest home, l’aede tant dolç que ve i us encisa amb son cant? — vosaltres digueu-li amb bon cor: — És un orb de la Quios rocosa, i de cants com els seus no n’hi haurà — […]

A Apol·lo deli
Himnes homèrics
Versió de Joan Maragall

.

.

.

.

.

1

.

No oblidis Quios,

el viatge és cadència

cap a l’orígen

.

.

Buscant Quios

29

.

Mira, Atenea,

els ulls de sal oberta

de la Medusa.

.

.

.

34

.

Coneix Nausica

que Arete exigeix sempre

una altra muda

.

.

.

.

.

.

Buscant QuiosÀngels Marzo

Buscant Quios

XLVII Premi Joan Teixidor de Poesia de la Ciutat d’Olot-Haikus en línia 2013

Viena edicions. Barcelona, maig 2014

ISBN: 9788483307885

.

.

.

.

 

Nausica i les serventes renten la roba, en való de Lieja

.

.

.
On rdjonda l’ rivire ås corantès aiwes

avou ses lavoes plins a tchaeke såjhon.

Di dzo les rotches sourdeut-st a flots ene claire aiwe

ki neteye comifåt les måssîstés foû.

Les moulets distelés erî d’ leu tcheriot

fourît leyîs la, do long des cascådes,

k’ i n aveut a paxhe ene yebe come del låme.

Les femes avént prins l’ bouwêye djus do tchår

po l’ poirter a bresse disk’ ås sombès gofes,

et c’ esteut-st al cene k’ el batreut al mî.

.

On lava, spåma tos ces måssîs draps,

pu on ls ala stinde a djin so l’ rivaedje,

la k’ afeye li flot vneut laver l’ graevî.

On prinda on bagn, on s’ enôla totes;

adon dismetant k’ å solo, l’ bouwêye

souwéve, on magna, so l’ aboird di l’ aiwe.

A poenne ripaxhowes, damjheles et siervantes

albertmaquet-en-1996

Albert Maquet
(Lidje [Lieja], 1922 – Lidje 2009)

si dlaxhît d’ leus vweles po djouwer al bale.

.

Albert Maquet

L’ Odissêye, tchant VI, vers 85-100,

divins : “Poèmes de l’Antiquité grecque et romaine“, 2001

.

.

Nausica

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Quan arribaren al riu de bellíssim corrent, on hi havia

bons llavadors per tot l’any, amb aigua abundant que corria

tant que hi podrien rentar fins i tot la roba més bruta,

van deslligar en aquell lloc mateix les mules del carro

i les deixaren anar per la vora del riu ple de gorgues

a pasturar una herba molt dolça. I elles tragueren

tota la roba del carro amb les mans i la van dur a l’aigua

fosca. En els clots la batien ràpides, desafiant-se.

Quan la tingueren rentada i ben neta de tota brutícia,

varen estendre la roba a la vora del mar, on les ones

solen deixar més neta la grava i els còdols de platja.

Elles, després de llavar-se i d’ungir-se amb oli d’oliva,

van prendre el seu esmorzar a la vora del riu: esperaven

que la calor dels rajos del sol eixugara la roba.

En acabar l’agradable menjar, les esclaves i ella,

ja sense vels al cap, començaren un joc de pilota.

.

Traducció de Joan F. Mira

L’Odissea, cant VI, versos 85-100

.

.

.

Eugénio de Andrade, de Passeio Alegre a l’illa d’Ulisses

.

.

.

Passeio Alegre

.

Foto: Margarida Bico, a Panoramio

Palmeres al Passeio Alegre, de Porto
Foto: Margarida Bico, a Panoramio

Chegaram tarde à minha vida

as palmeiras. Em Marraquexe vi uma

que Ulisses tería comparado

a Nausícaa, mas só

no jardim do Passeio Alegre

comecei a amá-las.  São altas

como os marinheiros de Homero.

Diante do mar desafíam os ventos

vindos do norte e do sul,

do leste e do oeste,

para as dobrar pela cintura.

Invulneráveis — assim nuas.

.

Eugénio de Andrade

Rente ao dizer

.

.

Passeio Alegre

Andrade - Ran del dir.

Arribaren tard a la meva vida

les palmeres. A Marràqueix en vaig veure una

que Ulisses havia comparat

a Nausica, però sols

al jardí de Passeio Alegre

vaig començar a estimar-les. Són altes

com els mariners d’Homer.

Davant la mar desafien els vents.

vinguts del nord i del sud,

de l’est i de l’oest,

per a doblegar-les per la cintura.

Invulnerables —així nues.

.

Versió de Xulio Ricardo Trigo i Júlia Cortès Ortega

.

.

.

A ILHA

José Fontinhas [Eugénio de Andrade] (Póvoa de Atalaya, Beira Baixa, 1923 - Oporto,  2005)

José Fontinhas [Eugénio de Andrade]
(Póvoa de Atalaya, Beira Baixa, 1923 – Oporto, 2005)

.

Tanta palavra para chegar a ti,

tanta palavra,

sem nenhuma alcançar

entre as ruínas

do delirio a ilha,

sempre mudando

de forma, de lugar, estremecida

chama, preguiçosa

vaga fugidia

do mar de Ulisses cor de vinho.

.

Eugénio de Andrade

Oficio de paciéncia

.

.

L’ILLA

.Andrade - Ofici de paciència

Tanta paraula per arribar a tu,

tanta paraula,

sense assolir-ne cap

entre les runes

del deliri l’illa,

sempre canviant

de forma, de lloc, estremida

flama, peresosa

ona fugissera

de la mar d’Ulisses color de vi.

.

Traducció d’Antoni Xumet Rosselló

.

.

.

Andrade - Ofici de paciènciaEugénio de Andrade

Ofici de paciència

Traducció d’Antoni Xumet Rosselló

Trucs i baldufes, 24

El Gall Editor. Pollença, 2008

ISBN: 9788496608818

.

.

Andrade - Ran del dirEugénio de Andrade

Ran del Dir

Versió de Xulio Ricardo Trigo
i Júlia Cortès Ortega

Biblioteca de la Suda, 8

Pagès Editors. Lleida, 1994

ISBN: 9788479351878

.

.

.

Chris Potter – The Sirens

.

.

.

Chris Potter - The Sirens
.

.

.

Wine Dark Sea

Wayfinder

Dawn (With Her Rosy Fingers)

The Sirens

Penelope

Kalypso

Nausikaa

Stranger At The Gate

The Shades

.

All compositions by Chris Potter except The Shades by Craig Taborn and David Virelles

.

.

.

.

 

.

Chris PotterChris Potter - The Sirens - 2

soprano and tenor saxophones,
bass clarinet
.

Craig Taborn

piano
.

David Virelles

prepared piano, celeste,
harmonium
.

Larry Grenadier

double bass
.

Eric Harland

drums
.

.

Chris Potter - The SirensChris Potter

The Sirens

Recorded September 2011

Avatar Studios, New York+2013 ECM Records GmbH

ECM 2258 2794579

.

.

.

Una Ítaca al Valais de Rilke, de la mà de Jacint Sala

.

.

.

RAROGNE

.

Rosa, pura contradicció,
desig de no ser el somni de ningú,
sota tantes parpelles

Epitafi per a la seva tomba
…………..Rainer M. Rilke

.

Tomba de Rilke a Rarogne, Valais1

Quan pujo del camí de pedra que mena al cim del turó, les teulades velles no en fan ni cas. Tant els és. Ja ho saben. I a dalt, la petita església de Rarogne. Passo per darrere l’absis. I és allà, senzilla, quieta, sota el sol del Valais: la tomba de Rainer Maria Rilke.

Llavors és com si, de sobte, sabés.

Això sí: s’hi ha d’arribar nu. Nu i ple. Allà, Duino fa olor d’ala. I és aleshores que m’adono del que he pressentit, del que he anat endevinant en la nit del pensament.

En veure’m arribar somriu, sorneguer. Sap que no és allà. També ho sé. Sé que fa tants anys que el tinc a prop que el porto posat. Sap que no necessita de cap manera ser allà.

[…]

Jacint Sala
La visita

.

.

.

.

ÍTACA VALAISANA

.

La joventut no és res més que el record
d’algú que encara no ha arribat

La princesa blanca
….Rainer M. Rilke

.

Vas solcar, nou Ulisses, el teu mar,
demanant-te sovint si hi ha cap illa
que justifiqui que has de retornar

Sempre hi ha algú que teixeix el retorn
i el destexeix de nits, perquè confia
que un dia tornaràs per explicar
què hi feia, en el teu cos, el de Nausica,
i per què tens els polsos senyalats
de cordes de sirena.

Sempre que hi ha algú que es cansa d’esperar:
desballestat en turpituds, t’arrenca
l’arada que has deixat i el mata Argos.

Potser
no vol ni pressentir que has arribat.
.

Jacint Sala
La visita

.

.

JACINT SALA

jacint_sala

l’autor diu: «¿De què et servirà saber quina ha estat la meva trajectòria i què n’he fet, dels meus anys? Vaig néixer per primera vegada a Manlleu, el 1945. Amb això n’hi ha prou. ¿I què en trauràs que ara et digui quins són els reconeixements i els títols de les meves obres? El que compta, ara, és aquest llibre. Un text —com un devocionari— que ha estat escrit després de viure seixanta-sis anys i d’haver visitat, a Rarogne (Suïssa), la tomba de Rainer Maria Rilke (1875-1926), un dels poetes que més m’ha interessat darrerament. Si volguéssis saber més coses de mi, tens mil maneres de fer-ho. Però, escolta: a banda que no en trauries res, ni jo tampoc, et desviaries de La visita, el llibre que, al capdavall, és l’únic ocell que ara tens a mà».

.

.

.

Jacint Sala- La visitaJacint Sala

La visita

Pròleg de Jordi Llovet

XXXVI Premi de Poesia Catalana
Josep Maria López-Picó de la Vila de Vallirana 2011

Viena Edicions. Barcelona, 2012
ISBN: 9788483306659

.

.

.

La Nausica de Riba i la Nausicaa de Pope, contrastades per Francesc Parcerisas

.

.

– Filla, no et puc les mules negar, ni res que em demanis.
Vés, i els meus servidors t’armaran, i tant, aquell carro
alt, de rodes lleugeres, que te ajustada una vela.
… Tant havent dit, cridà els servidors, que tot d’una obeïren.
I fora, armaren un carro muler, de rodes lleugeres,
i dugueren les mules i van enganxar-les al carro.
I la noia portà de la cambra les teles brilloses
i va estibar-les damunt el bell polit carruatge,
i en un cistell la mare posà delitosa vianda
de tota mena, hi posà requisits, i vi, i va omplir-ne
un bot de pell de cabra; i la noia pujà al carruatge;
i li donà un setrill d’or amb un oli d’oliva llisquívol
per fregar-se després del bany amb les seves cambreres.
I ella aleshores prengué el fuet i les regnes llustroses,
i va flingar, arriant; i hi hagué un esbufec de les mules…

.

Homer, Odissea

Nausica E C Ricard

E.-C. Ricard
Gravat al boix per a l’edició de l’Odissea de Carles Riba, 1948

Carles Riba (1948)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

“My child, my darling joy, the car receive;
That, and whate’er our daughter asks, we give.”
Swift at the royal nod the attending train
The car prepare, the mules incessant rein,
The blooming virgin with despatchful cares
Tunics, and stoles, and robes imperial, bears.
The queen, assiduous to her train assigns
The sumptuous viands, and the flavorous wines.
The train prepare a cruse of curious mould,
A cruse of fragrance, form’d of burnish’d gold;
Odour divine! whose soft refreshing streams
Sleek the smooth skin, and scent the snowy limbs.

Now mounting the gay seat, the silken reins
Shine in her hand; along the sounding plains
Swift fly the mules; …

.

Homer, Odyssey

Alexander Pope (1726)

Arthur_Rachham- Cinderella

Cinderella retold by C. S. Evans and illustrated by Arthur Rackham, 1919
Arthur Rackham
© Royal Academy of Arts, London

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Francesc Parcerisas - Sense mansSi per un moment aconseguim oblidar que Riba retradueix l’Odissea i que ho fa en un context social d’ensulsiada total, d’anorreament del públic lector, de censura i per­secució polítiques, i que, en conseqüència, allò que pretén és trobar el vers i l’estil culte que faci de la seva nova tra­ducció una pedra angular de la literatura catalana de tots els temps, i si llegim aquest fragment per pur plaer literari, trobarem molts mots i imatges que serveixen per recrear en el lector un entorn molt proper al que ha estat (perquè pos­siblement avui ja no ho és) l’experiència catalana de la cul­tura i del paisatge —al capdavall som a l’altre extrem de la Mediterrània i només ens separen de l’escena original dos milers llargs d’anys—. Si ens hi fixem, hi ha tot un seguit de paraules que serveixen per crear en els lectors la il·lusió d’un poblet com els que coneixem, d’una noia joveneta que puja al carro de casa, apariat pels masovers o treballadors amb la vela per parar el sol, i n’arria les mules, i de la mare que prepara el cistellet amb el menjar que duran a la platja, i fins i tot el comentari de l’oli d’oliva que les no­ies, un cop al sorral, faran servir de crema solar: «Filla», «mules», «no et puc negar res que em demanis», «vés», «té ajustada una vela», «armaren un carro muler», «dugueren les mules i van enganxar-les al carro», «va estibar les teles damunt el carruatge», «en un cistell la mare posà vianda de tota mena», «hi posà requisits, i vi», i «va omplir-ne un bot de pell de cabra», «li donà un setrill», «oli d’oliva», «fregar-se després del bany, arriant»; i hi hagué «un esbufec de les mules»… […]

Francesc Parcerisas

Francesc Parcerisas
(Barcelona, 1944)

El mateix escenari, a la traducció d’Alexander Pope, té tot un altre regust. Tot d’una, Alcínous i Nausica no són uns propietaris rurals benestants (amb títol principesc o sense), sinó una noblesa empolainada i emperrucada en un gran palau, amb servents de calça curta i lliurea, i car­rosses rutilants i corsers que més aviat em recorden les il·lustracions d’Arthur Rackham per a La Ventafocs. La llengua de Pope es recaragola com una cornucòpia i afe­geix detalls i brillantor allà on teníem una gran simplici­tat; els servidors que, en la traducció de Riba, obeeixen com a simples camàlics a Pope són una corrua de criats atents al lleuger moviment de la testa reial, Nausica —la «noia» de la versió catalana— esdevé the blooming virgin (‘una verge en plena ufana’); les «teles brilloses» en la versió anglesa s’han convertit en tunics, and stoles, and robes imperial [túniques, i estoles i vestits imperials]; la mare és la «reina»; la «delitosa vianda», els requisits i el vi són the sumptuous viands, and the flav’rous wines i Pope remata l’oli d’oliva per untar-se el cos després del bany amb un burnish’d gold; / Odour divine!, whose soft refreshing streams / Sleek the smooth skin, and scent the snowy limbs [or brunyit; / aroma divinal!, els suaus i re­frescants rierols del qual / donen llustre a la pell sedosa, i perfumen els membres nivis], una veritable meravella de sonoritat i al·literació (refreshing, streams, sleek, smooth, skin, scent, snowy!), però que ens fa pensar més en els sensuals anuncis de cremes solars que passen a la televisió quan s’acosta l’estiu (tot i que ara les extremitats de les noies solen ser broncejades i no blanques) que no pas en una escena camperola de dinar a la platja com la que ens havia evocat la traducció de Riba.

[…] El que em sembla absolutament cert és que la lectura que Pope fa de l’Odissea creava en la seva ment i, per tant, en allò que ell volia transmetre als lectors del 1726 un món, unes imatges, uns referents, una dicció que no tenen gaire res a veure amb l’escenari mental que Riba va transmetre’ns el 1948. Riba —i encara més descaradament E. C. Ricart, autor dels boixos que il·lustren l’edició ribiana— veia el de­senvolupament d’aquest bellíssim episodi de la princesa Nausica com si el contemplés des de Cadaqués, el Mares­me, Sitges o Vilanova estant: com un dels quadres idealitzants i amorosits de la pintura noucentista. Alexander Pope, per contra, ho va veure sempre des dels miralls dau­rats i les pólvores blanques del barroc anglès. Així doncs, amb Pope i Riba llegim, en un sol llibre, dos moments his­tòrics i dues tradicions i, gràcies a la traducció, ens acostem una mica més a l’imaginari de cada època.

.

Francesc Parcerisas
Ulisses amb perruca
Sense mans

.

.

.

.

Francesc Parcerisas - Sense mansFrancesc Parcerisas

Sense mans
Metàfores i papers sobre la traducció

IV Premi Interncional d’Assaig Palau i Fabre

Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors
Barcelona, abril de 2013
ISBN: 9788415863113

.

.

.

.

Nausica jugava al tennis?

.

.

L’esport en la llegenda

.

Nausica jugava al tennis?

.

per Jean-Michel Renaitour

.

Vet aquí, doncs, que la tempesta havia llençat Ulisses a la riba d’una illa desconeguda—almenys desconeguda per a ell. Al moment que, exhaurit de fatiga, s’anava a enfonsar definitivament al fons de la mar bramuladora, una onada l’havia llençat sobre una roca i s’havia malmès les mans. Una altra onada l’havia tornat endins. Per fi, una tercera onada li permeté que nedant pogués abordar un recó més encalmat de la costa. Després d’haver-se posat a l’ombra, l’envaí una son reparadora, que prou falta li feia per refer les seves decandides forces. De totes passades, s’havia salvat una ve­gada més. Pal·las vetllava al seu damunt. I té, ja hem arribat al llibre sisè de l’Odisea.Nausica - tennis 1

La illa on l’espòs de Penèlope, de retorn vers Itaca en mig de mil trenca-colls, acabava d’ésser tan violentament deposat per la còlera de Neptú, era la illa dels Feacis, sobre la qual regnava l’as­senyat Alcinous, semblant als déus. Aquest Alcínous semblant als déus tenia una filla, Nausica, semblant a les nimfes. Aquest dia mateix, Nausica havia dit al seu pare:

—Em permeteu, pare semblant als déus, d’anar amb les meves companyes semblants a les nimfes a rentar la roba de la família en les pures aigües del riu? Així tindreu roba neta per presidir el Consell dels vostres ministres; així els meus germans  tindran  túniques ben blanques  per  anar  a ballar amb  les seves  feàcies.

I el noble Alcinous semblant als déus havia accedit als desigs de la seva filla semblant a les nimfes   (Versos  57-67).

Més lleugera que una daina, ella havia sortit amb les seves amigues, i totes aplegades havien anat a aquell punt on el riu es llença a la mar, una mica abans que l’aigua dolça d’aquell es torni salada. Tot cantant havien fet la bugada de la família reial. Després, un lleuger berenar i jugar una estoneta, per desentumir-se un xic.

Tanmateix, com que tot eren noies, el sol pi­cava i estaven en una platja poc freqüentada, no havien dubtat a treure’s la roba. Nuetes, verament semblants a les nimfes, es posaren “a fer volar en l’aire una lleugera pilota” (Llibre IV, vers 99).

Aquí val la pena de cridar-vos l’atenció sobre els mots mateixos d’Homer: “a fer volar en l’aire una lleugera pilota”. Eren, doncs, unes quantes que hi jugaven ensems. De tant en tant, devien llençar crits de joia, ja que un d’ells desvetllarà Ulises, que fa petar una becaina no gaire lluny… No us sembla que aquest joc primitiu té certa semblança al tennis d’avui dia? Es clar que no és encara l’esport anglès, perfeccionat, en el qual Susanna Lenglen, semblant a les nimfes, ha arribat a cam­piona. Es un tennis embrionari i inicial a què es lliuren les joves feàcies del poema. Però, tanmateix, ja és el tennis. Els veritables amadors d’aquest esport no s’hi enganyaran pas. I no desitjo res més, com a prova, que aquella regla que no permetia a la pilota de Nausica de depassar certs límits fixats per endavant. Era quan la pilota estava “out” que les gaies jugadores llençaren els crits penetrants. Es ben bé l’esport, accessible per excel·lència a les dames, tal com el coneixem i l’apreciem. I ara veieu —li continuem la lectura— Nausica, ordinària­ment més traçuda, “llença a una de les seves com­panyes la lleugera pilota, la qual vola, es perd, i cau en un remolí del riu”. Cal no haver-se vist mai una raqueta entre mans per desconèixer aquest cop: la bala que surt del “court” i cal anar-la a cercar a la riera, o entre les bardisses, més enllà de la tanca de la pista.

Es llavors “que un crit que llençaren totes a la vegada fendeix l’aire; sobtadament la sòn fuig dels ulls d’Ulises. Assegut sobre el seu jaç, una mu­nió  de  pensaments  agiten  la  seva ànima”.

Hom sap la continuació. Ulises, sortós d’oir a la fi una veu humana, es demana si no són les nimfes que vénen a desvetllar-lo. S’aixeca. Apareix vestit de nàufrag, més ben dit, despullat de nàufrag, brut d’algues i de salina. Encara gràcies que troba una branca d’arbre per evitar d’aparèixer indecent. No gens menys, esvera l’estol de jugadores, les quals fugen—tret de la filla d’Alcinous semblant als déus. Presa de pietat davant Ulises, escolta l’astuciós discurs d’aquest, que el compara a una nimfa (vers 215). En fi, tothom s’avé. Les companyes de Nausica tornen prop d’Ulises, l’ajuden a fer-se la toaleta, li donen olis olorosos i roba de la família reial, acabada de rentar; en una paraula, el deixen presentable. Nausica el troba semblant a un déu, i l’emmena a casa del seu pare el rei. I en el “seu caríssim cor” es diu que ella ja l’estima i voldria casar-s’hi.

Es una història commovedora, més commove­dora encara quan es llegeix en la ingenuïtat sàvia del text que quan és contada sense poesia en un resum traïdor. Però el que aquí ens interessa, és de constatar que, ja en aquell temps i en aquell país, els partits de tennis eren interromputs per cedir el lloc al “flirt”, el qual no pot ésser consi­derat com a esport, per bona voluntat que hi po­sem.Nausica - tennis 2

Aquest terrible Ulises, semblant als déus, s’as­sembla a aquests etripa-qüentos que sempre arri­ben a mig- match, sense amoïnar-se si està a “sis-cinc” o si s’està disputant un “avantatge de jocs”, i inviten bruscament les joves tennistes a seguir-los al dancing— i les tenniswomen no s’ho fan pas repetir.

Si Ulises, aquest gran navegant, hagués estat més esportiu, hauria pregat Nausica de no inter­rompre, per culpa d’ell, el partit començat, i àdhuc s’hauria improvisat àrbitre anunciant amb tota gravetat: “Quinze – trenta… Quinze – quaranta-..”, abans de fer-se portar a l’estatge d’Alcinous. Su­poseu que Ulises hagués estat un navegant de la mena d’Alain Gerbault; no creieu que hauria obrat així?

Desitgem, doncs, a Alain Gerbault, en el Lli­bre VI de la seva Odissea, que abordi en una Feàcia poblada de Nausiques semblants a les nim­fes. I agraïm al vell Homer que ens hagi provat com els orígens dels esports més moderns remun­ten sempre a la més alta antiguitat.

.

L’Esport Català, nº 46, 16 de febrer de 1926

.

.

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

.

.

SuzanneLenglen

Suzanne Lenglen
(24 maig 1899 – 4 juliol 1938)

Alain_Gerbault_1929

Alain Gerbault (a la dreta)
(17 novembre 1893 – 16 desembre 1941)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

L'esport catalàNausica - tennis.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

«T’estimo, Odisseu». Circe, Calipso, Nausica i Penèlope segons Judita Vaiciunaite

.«»

.

.

.
CIRCE

“…and time unfeelingly passes…”

Forgive me if they’re only a herd of pigs.
I herd them from trough to pen.
But if you’re sad, they’ll sit like mute actors
Around the festive table…
And the goblet’s former song, and the drenched black-and-whites
Will muddy the hexametric order,
And eyes brimming with laughter will raise my antique statue…
…But, once the flames go out, the three-legged pot will quiet.
Curses will die.
The same hands will throw out the poisoned pot.
And Circle will obey the most astonished…
And you… You will sleepwalk to the calling light,
The feast.
I will not force you to stay. Sail away,
If you’re afraid of enraging fate, cutting the plot’s red thread…
I give you wine-sacks for your journey.
I offer my wisdom, my gentleness.
A flying ship will carry you near the untraceable cliffs
Of non-existent Ithaca.
O if only you couldn’t see how my large knowing eyes
Shine with sorrow,
Unseen I’ll part with you.
I was hospitable. I kept my word.
Strange one, renouncing me.
You are mine alone…
I love you, Odysseus.

.

Judita Vaičiūnaitė (Kaunas, Lituània, 12 de juliol de 1937 - Vílnius, Lituània, 12 de febrer de 2001)

Judita Vaičiūnaitė (Kaunas, Lituània, 12 de juliol de 1937 – Vílnius, Lituània, 12 de febrer de 2001)

Judita Vaičiūnaitė
Traduït del lituà per Jonas Zdanys

.

.

CALYPSO

“…he didn’t love the beautiful
nymph, even though he rested in
her bed, in her bright room…”

No other can compare with me in brightness of face,
Beauty of hair, or stature…
But the gods envy my good fortune.
I fear their anger.
I am building a boat. I’ll bring you an ax and a drill.
I’ll weave your sails myself – those wings,
Weaving time – that flag, flying and straight,
And in an instant you thirst for me,
And again you press my graceful body
To yours.
I envy all, I envy all without end:
Your wife and your dogs,
Your distant foreign land…
That role is too dificult for me.
Why was this goddess assigned passion,
Importunate and painful, like a miller sprinkled with flour?
You grew tired of me.
For seven years I bound you
With hands, hair and caresses…
Humbled, I longed that you too would be immortal
Like the stars in the sky…
But you spilled the ambrosia,
Running away from my loving grasp, you lamented,
Pressing your face in the sand –
I couldn’t plant even pity in your heart…
In this run-down withering grotto only the sea
Understands me.
I wanted only the best for you.
I love you, Odysseus.

.

Judita Vaičiūnaitė
Traduït del lituà per Jonas Zdanys

.

.

NAUSICAA

“Greetings, traveler, until you
return to your homeland take
heed; don’t forget me…”

I’ve never kissed a man. And my voice – like a wave.
And my body hasn’t known man’s hands.
But I’ve longed for one such as you.
And we were both dizzy with weariness and surprise.
Cursed and blessed be that ball
That we, hanging our clothes up to dry, threw on the shore,
And the two funny jackasses that pulled my small cart
On that ancient golden morning…

I am Nausicaa. I am sailors’ kin.
And I have someone from the dying ship.
And joy – the purple wool my mother spins.
And my father’s house is open – high and generous.
And we raise toasts to heaven like kings and commoners
To our lost and unexpected guest’s honor…
We don’t ask
Why you hide your tears in your cloak –
You are powerful, incomprehensible and free…
Pressed near the column I melt into it…
Let it be concealed how I stood alone
In the great hall,
For no one will ever know how I felt then,
For I can’t admit it even to myself:
I love you, Odysseus.

.

Judita Vaičiūnaitė
Traduït del lituà per Jonas Zdanys

.

.

PENELOPE

“…I’d go to my grave with
Odysseus’ name in my heart.”

It’s difficult to experience your love –
For no one can change you, for no one is worthy of you.
And why am I to blame if I can wait centuries for you,
Grow deaf, as the court whistles and claps.
And why am I to blame
If I remain lonely and eccentric Penelope.
I want to shine the hearth for you through the
Shell of walls and years. Pure as an idea,
I want to protect
Quiet untouched waters for you,
Like a brimming pot.
Let all women in time feel the longing implanted
In my heart,
Hearing the ocean’s roar in shells and seeing an empty room.
For I, of all, am the one you return to.
One of the faithful.
I have become famous for all time
For my patience and wisdom.
I’ll wipe the blood from your hands with my hair and lips.
I’ll weep with joy at your knees.
I love you, Odysseus.

.

Judita Vaičiūnaitė
Traduït del lituà per Jonas Zdanys

. .
.

Font: http://www.spauda.lt/skaityti/vaiciun.htm.

.

.

.