Arxius

Posts Tagged ‘Nausica’

La Nausica de Riba i la Nausicaa de Pope, contrastades per Francesc Parcerisas

.

.

– Filla, no et puc les mules negar, ni res que em demanis.
Vés, i els meus servidors t’armaran, i tant, aquell carro
alt, de rodes lleugeres, que te ajustada una vela.
… Tant havent dit, cridà els servidors, que tot d’una obeïren.
I fora, armaren un carro muler, de rodes lleugeres,
i dugueren les mules i van enganxar-les al carro.
I la noia portà de la cambra les teles brilloses
i va estibar-les damunt el bell polit carruatge,
i en un cistell la mare posà delitosa vianda
de tota mena, hi posà requisits, i vi, i va omplir-ne
un bot de pell de cabra; i la noia pujà al carruatge;
i li donà un setrill d’or amb un oli d’oliva llisquívol
per fregar-se després del bany amb les seves cambreres.
I ella aleshores prengué el fuet i les regnes llustroses,
i va flingar, arriant; i hi hagué un esbufec de les mules…

.

Homer, Odissea

Nausica E C Ricard

E.-C. Ricard
Gravat al boix per a l’edició de l’Odissea de Carles Riba, 1948

Carles Riba (1948)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

“My child, my darling joy, the car receive;
That, and whate’er our daughter asks, we give.”
Swift at the royal nod the attending train
The car prepare, the mules incessant rein,
The blooming virgin with despatchful cares
Tunics, and stoles, and robes imperial, bears.
The queen, assiduous to her train assigns
The sumptuous viands, and the flavorous wines.
The train prepare a cruse of curious mould,
A cruse of fragrance, form’d of burnish’d gold;
Odour divine! whose soft refreshing streams
Sleek the smooth skin, and scent the snowy limbs.

Now mounting the gay seat, the silken reins
Shine in her hand; along the sounding plains
Swift fly the mules; …

.

Homer, Odyssey

Alexander Pope (1726)

Arthur_Rachham- Cinderella

Cinderella retold by C. S. Evans and illustrated by Arthur Rackham, 1919
Arthur Rackham
© Royal Academy of Arts, London

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Francesc Parcerisas - Sense mansSi per un moment aconseguim oblidar que Riba retradueix l’Odissea i que ho fa en un context social d’ensulsiada total, d’anorreament del públic lector, de censura i per­secució polítiques, i que, en conseqüència, allò que pretén és trobar el vers i l’estil culte que faci de la seva nova tra­ducció una pedra angular de la literatura catalana de tots els temps, i si llegim aquest fragment per pur plaer literari, trobarem molts mots i imatges que serveixen per recrear en el lector un entorn molt proper al que ha estat (perquè pos­siblement avui ja no ho és) l’experiència catalana de la cul­tura i del paisatge —al capdavall som a l’altre extrem de la Mediterrània i només ens separen de l’escena original dos milers llargs d’anys—. Si ens hi fixem, hi ha tot un seguit de paraules que serveixen per crear en els lectors la il·lusió d’un poblet com els que coneixem, d’una noia joveneta que puja al carro de casa, apariat pels masovers o treballadors amb la vela per parar el sol, i n’arria les mules, i de la mare que prepara el cistellet amb el menjar que duran a la platja, i fins i tot el comentari de l’oli d’oliva que les no­ies, un cop al sorral, faran servir de crema solar: «Filla», «mules», «no et puc negar res que em demanis», «vés», «té ajustada una vela», «armaren un carro muler», «dugueren les mules i van enganxar-les al carro», «va estibar les teles damunt el carruatge», «en un cistell la mare posà vianda de tota mena», «hi posà requisits, i vi», i «va omplir-ne un bot de pell de cabra», «li donà un setrill», «oli d’oliva», «fregar-se després del bany, arriant»; i hi hagué «un esbufec de les mules»… […]

Francesc Parcerisas

Francesc Parcerisas
(Barcelona, 1944)

El mateix escenari, a la traducció d’Alexander Pope, té tot un altre regust. Tot d’una, Alcínous i Nausica no són uns propietaris rurals benestants (amb títol principesc o sense), sinó una noblesa empolainada i emperrucada en un gran palau, amb servents de calça curta i lliurea, i car­rosses rutilants i corsers que més aviat em recorden les il·lustracions d’Arthur Rackham per a La Ventafocs. La llengua de Pope es recaragola com una cornucòpia i afe­geix detalls i brillantor allà on teníem una gran simplici­tat; els servidors que, en la traducció de Riba, obeeixen com a simples camàlics a Pope són una corrua de criats atents al lleuger moviment de la testa reial, Nausica —la «noia» de la versió catalana— esdevé the blooming virgin (‘una verge en plena ufana’); les «teles brilloses» en la versió anglesa s’han convertit en tunics, and stoles, and robes imperial [túniques, i estoles i vestits imperials]; la mare és la «reina»; la «delitosa vianda», els requisits i el vi són the sumptuous viands, and the flav’rous wines i Pope remata l’oli d’oliva per untar-se el cos després del bany amb un burnish’d gold; / Odour divine!, whose soft refreshing streams / Sleek the smooth skin, and scent the snowy limbs [or brunyit; / aroma divinal!, els suaus i re­frescants rierols del qual / donen llustre a la pell sedosa, i perfumen els membres nivis], una veritable meravella de sonoritat i al·literació (refreshing, streams, sleek, smooth, skin, scent, snowy!), però que ens fa pensar més en els sensuals anuncis de cremes solars que passen a la televisió quan s’acosta l’estiu (tot i que ara les extremitats de les noies solen ser broncejades i no blanques) que no pas en una escena camperola de dinar a la platja com la que ens havia evocat la traducció de Riba.

[…] El que em sembla absolutament cert és que la lectura que Pope fa de l’Odissea creava en la seva ment i, per tant, en allò que ell volia transmetre als lectors del 1726 un món, unes imatges, uns referents, una dicció que no tenen gaire res a veure amb l’escenari mental que Riba va transmetre’ns el 1948. Riba —i encara més descaradament E. C. Ricart, autor dels boixos que il·lustren l’edició ribiana— veia el de­senvolupament d’aquest bellíssim episodi de la princesa Nausica com si el contemplés des de Cadaqués, el Mares­me, Sitges o Vilanova estant: com un dels quadres idealitzants i amorosits de la pintura noucentista. Alexander Pope, per contra, ho va veure sempre des dels miralls dau­rats i les pólvores blanques del barroc anglès. Així doncs, amb Pope i Riba llegim, en un sol llibre, dos moments his­tòrics i dues tradicions i, gràcies a la traducció, ens acostem una mica més a l’imaginari de cada època.

.

Francesc Parcerisas
Ulisses amb perruca
Sense mans

.

.

.

.

Francesc Parcerisas - Sense mansFrancesc Parcerisas

Sense mans
Metàfores i papers sobre la traducció

IV Premi Interncional d’Assaig Palau i Fabre

Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors
Barcelona, abril de 2013
ISBN: 9788415863113

.

.

.

.

Nausica jugava al tennis?

.

.

L’esport en la llegenda

.

Nausica jugava al tennis?

.

per Jean-Michel Renaitour

.

Vet aquí, doncs, que la tempesta havia llençat Ulisses a la riba d’una illa desconeguda—almenys desconeguda per a ell. Al moment que, exhaurit de fatiga, s’anava a enfonsar definitivament al fons de la mar bramuladora, una onada l’havia llençat sobre una roca i s’havia malmès les mans. Una altra onada l’havia tornat endins. Per fi, una tercera onada li permeté que nedant pogués abordar un recó més encalmat de la costa. Després d’haver-se posat a l’ombra, l’envaí una son reparadora, que prou falta li feia per refer les seves decandides forces. De totes passades, s’havia salvat una ve­gada més. Pal·las vetllava al seu damunt. I té, ja hem arribat al llibre sisè de l’Odisea.Nausica - tennis 1

La illa on l’espòs de Penèlope, de retorn vers Itaca en mig de mil trenca-colls, acabava d’ésser tan violentament deposat per la còlera de Neptú, era la illa dels Feacis, sobre la qual regnava l’as­senyat Alcinous, semblant als déus. Aquest Alcínous semblant als déus tenia una filla, Nausica, semblant a les nimfes. Aquest dia mateix, Nausica havia dit al seu pare:

—Em permeteu, pare semblant als déus, d’anar amb les meves companyes semblants a les nimfes a rentar la roba de la família en les pures aigües del riu? Així tindreu roba neta per presidir el Consell dels vostres ministres; així els meus germans  tindran  túniques ben blanques  per  anar  a ballar amb  les seves  feàcies.

I el noble Alcinous semblant als déus havia accedit als desigs de la seva filla semblant a les nimfes   (Versos  57-67).

Més lleugera que una daina, ella havia sortit amb les seves amigues, i totes aplegades havien anat a aquell punt on el riu es llença a la mar, una mica abans que l’aigua dolça d’aquell es torni salada. Tot cantant havien fet la bugada de la família reial. Després, un lleuger berenar i jugar una estoneta, per desentumir-se un xic.

Tanmateix, com que tot eren noies, el sol pi­cava i estaven en una platja poc freqüentada, no havien dubtat a treure’s la roba. Nuetes, verament semblants a les nimfes, es posaren “a fer volar en l’aire una lleugera pilota” (Llibre IV, vers 99).

Aquí val la pena de cridar-vos l’atenció sobre els mots mateixos d’Homer: “a fer volar en l’aire una lleugera pilota”. Eren, doncs, unes quantes que hi jugaven ensems. De tant en tant, devien llençar crits de joia, ja que un d’ells desvetllarà Ulises, que fa petar una becaina no gaire lluny… No us sembla que aquest joc primitiu té certa semblança al tennis d’avui dia? Es clar que no és encara l’esport anglès, perfeccionat, en el qual Susanna Lenglen, semblant a les nimfes, ha arribat a cam­piona. Es un tennis embrionari i inicial a què es lliuren les joves feàcies del poema. Però, tanmateix, ja és el tennis. Els veritables amadors d’aquest esport no s’hi enganyaran pas. I no desitjo res més, com a prova, que aquella regla que no permetia a la pilota de Nausica de depassar certs límits fixats per endavant. Era quan la pilota estava “out” que les gaies jugadores llençaren els crits penetrants. Es ben bé l’esport, accessible per excel·lència a les dames, tal com el coneixem i l’apreciem. I ara veieu —li continuem la lectura— Nausica, ordinària­ment més traçuda, “llença a una de les seves com­panyes la lleugera pilota, la qual vola, es perd, i cau en un remolí del riu”. Cal no haver-se vist mai una raqueta entre mans per desconèixer aquest cop: la bala que surt del “court” i cal anar-la a cercar a la riera, o entre les bardisses, més enllà de la tanca de la pista.

Es llavors “que un crit que llençaren totes a la vegada fendeix l’aire; sobtadament la sòn fuig dels ulls d’Ulises. Assegut sobre el seu jaç, una mu­nió  de  pensaments  agiten  la  seva ànima”.

Hom sap la continuació. Ulises, sortós d’oir a la fi una veu humana, es demana si no són les nimfes que vénen a desvetllar-lo. S’aixeca. Apareix vestit de nàufrag, més ben dit, despullat de nàufrag, brut d’algues i de salina. Encara gràcies que troba una branca d’arbre per evitar d’aparèixer indecent. No gens menys, esvera l’estol de jugadores, les quals fugen—tret de la filla d’Alcinous semblant als déus. Presa de pietat davant Ulises, escolta l’astuciós discurs d’aquest, que el compara a una nimfa (vers 215). En fi, tothom s’avé. Les companyes de Nausica tornen prop d’Ulises, l’ajuden a fer-se la toaleta, li donen olis olorosos i roba de la família reial, acabada de rentar; en una paraula, el deixen presentable. Nausica el troba semblant a un déu, i l’emmena a casa del seu pare el rei. I en el “seu caríssim cor” es diu que ella ja l’estima i voldria casar-s’hi.

Es una història commovedora, més commove­dora encara quan es llegeix en la ingenuïtat sàvia del text que quan és contada sense poesia en un resum traïdor. Però el que aquí ens interessa, és de constatar que, ja en aquell temps i en aquell país, els partits de tennis eren interromputs per cedir el lloc al “flirt”, el qual no pot ésser consi­derat com a esport, per bona voluntat que hi po­sem.Nausica - tennis 2

Aquest terrible Ulises, semblant als déus, s’as­sembla a aquests etripa-qüentos que sempre arri­ben a mig- match, sense amoïnar-se si està a “sis-cinc” o si s’està disputant un “avantatge de jocs”, i inviten bruscament les joves tennistes a seguir-los al dancing— i les tenniswomen no s’ho fan pas repetir.

Si Ulises, aquest gran navegant, hagués estat més esportiu, hauria pregat Nausica de no inter­rompre, per culpa d’ell, el partit començat, i àdhuc s’hauria improvisat àrbitre anunciant amb tota gravetat: “Quinze – trenta… Quinze – quaranta-..”, abans de fer-se portar a l’estatge d’Alcinous. Su­poseu que Ulises hagués estat un navegant de la mena d’Alain Gerbault; no creieu que hauria obrat així?

Desitgem, doncs, a Alain Gerbault, en el Lli­bre VI de la seva Odissea, que abordi en una Feàcia poblada de Nausiques semblants a les nim­fes. I agraïm al vell Homer que ens hagi provat com els orígens dels esports més moderns remun­ten sempre a la més alta antiguitat.

.

L’Esport Català, nº 46, 16 de febrer de 1926

.

.

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

.

.

SuzanneLenglen

Suzanne Lenglen
(24 maig 1899 – 4 juliol 1938)

Alain_Gerbault_1929

Alain Gerbault (a la dreta)
(17 novembre 1893 – 16 desembre 1941)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

L'esport catalàNausica - tennis.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

«T’estimo, Odisseu». Circe, Calipso, Nausica i Penèlope segons Judita Vaiciunaite

.«»

.

.

.
CIRCE

“…and time unfeelingly passes…”

Forgive me if they’re only a herd of pigs.
I herd them from trough to pen.
But if you’re sad, they’ll sit like mute actors
Around the festive table…
And the goblet’s former song, and the drenched black-and-whites
Will muddy the hexametric order,
And eyes brimming with laughter will raise my antique statue…
…But, once the flames go out, the three-legged pot will quiet.
Curses will die.
The same hands will throw out the poisoned pot.
And Circle will obey the most astonished…
And you… You will sleepwalk to the calling light,
The feast.
I will not force you to stay. Sail away,
If you’re afraid of enraging fate, cutting the plot’s red thread…
I give you wine-sacks for your journey.
I offer my wisdom, my gentleness.
A flying ship will carry you near the untraceable cliffs
Of non-existent Ithaca.
O if only you couldn’t see how my large knowing eyes
Shine with sorrow,
Unseen I’ll part with you.
I was hospitable. I kept my word.
Strange one, renouncing me.
You are mine alone…
I love you, Odysseus.

.

Judita Vaičiūnaitė (Kaunas, Lituània, 12 de juliol de 1937 - Vílnius, Lituània, 12 de febrer de 2001)

Judita Vaičiūnaitė (Kaunas, Lituània, 12 de juliol de 1937 – Vílnius, Lituània, 12 de febrer de 2001)

Judita Vaičiūnaitė
Traduït del lituà per Jonas Zdanys

.

.

CALYPSO

“…he didn’t love the beautiful
nymph, even though he rested in
her bed, in her bright room…”

No other can compare with me in brightness of face,
Beauty of hair, or stature…
But the gods envy my good fortune.
I fear their anger.
I am building a boat. I’ll bring you an ax and a drill.
I’ll weave your sails myself – those wings,
Weaving time – that flag, flying and straight,
And in an instant you thirst for me,
And again you press my graceful body
To yours.
I envy all, I envy all without end:
Your wife and your dogs,
Your distant foreign land…
That role is too dificult for me.
Why was this goddess assigned passion,
Importunate and painful, like a miller sprinkled with flour?
You grew tired of me.
For seven years I bound you
With hands, hair and caresses…
Humbled, I longed that you too would be immortal
Like the stars in the sky…
But you spilled the ambrosia,
Running away from my loving grasp, you lamented,
Pressing your face in the sand –
I couldn’t plant even pity in your heart…
In this run-down withering grotto only the sea
Understands me.
I wanted only the best for you.
I love you, Odysseus.

.

Judita Vaičiūnaitė
Traduït del lituà per Jonas Zdanys

.

.

NAUSICAA

“Greetings, traveler, until you
return to your homeland take
heed; don’t forget me…”

I’ve never kissed a man. And my voice – like a wave.
And my body hasn’t known man’s hands.
But I’ve longed for one such as you.
And we were both dizzy with weariness and surprise.
Cursed and blessed be that ball
That we, hanging our clothes up to dry, threw on the shore,
And the two funny jackasses that pulled my small cart
On that ancient golden morning…

I am Nausicaa. I am sailors’ kin.
And I have someone from the dying ship.
And joy – the purple wool my mother spins.
And my father’s house is open – high and generous.
And we raise toasts to heaven like kings and commoners
To our lost and unexpected guest’s honor…
We don’t ask
Why you hide your tears in your cloak –
You are powerful, incomprehensible and free…
Pressed near the column I melt into it…
Let it be concealed how I stood alone
In the great hall,
For no one will ever know how I felt then,
For I can’t admit it even to myself:
I love you, Odysseus.

.

Judita Vaičiūnaitė
Traduït del lituà per Jonas Zdanys

.

.

PENELOPE

“…I’d go to my grave with
Odysseus’ name in my heart.”

It’s difficult to experience your love –
For no one can change you, for no one is worthy of you.
And why am I to blame if I can wait centuries for you,
Grow deaf, as the court whistles and claps.
And why am I to blame
If I remain lonely and eccentric Penelope.
I want to shine the hearth for you through the
Shell of walls and years. Pure as an idea,
I want to protect
Quiet untouched waters for you,
Like a brimming pot.
Let all women in time feel the longing implanted
In my heart,
Hearing the ocean’s roar in shells and seeing an empty room.
For I, of all, am the one you return to.
One of the faithful.
I have become famous for all time
For my patience and wisdom.
I’ll wipe the blood from your hands with my hair and lips.
I’ll weep with joy at your knees.
I love you, Odysseus.

.

Judita Vaičiūnaitė
Traduït del lituà per Jonas Zdanys

. .
.

Font: http://www.spauda.lt/skaityti/vaiciun.htm.

.

.

.

Josep Pla, revestit de Cerverí el Jove, fa uns versos sensuals sobre Nausica

.

.

.

El gran mestre de la prosa, Josep Pla, en el seu llibre de la immediata postguerra Viaje en autobús, dedica un capítol al vent de garbí, en el qual, fa referència a uns “curiosíssims” versos d’un poeta català medieval,  “conocido sólo de los eruditos y llamado por ellos Cerverí el Joven“. Tal jocosa i apòcrifa atribució fa que tinguem, no obstant, uns versets del gran prosista. Entre ells, aquest:

.

.

Josep Pla ((Palafrugell, 8-03-1897 – Llofriu, 23-04-1981)

.

El vent de garbí,

carmí,

a Nausica afua la teta

sepia, rosadeta

i la hi pinta.

.

Cerverí el Jove [Josep Pla]

A Viaje en autobús (p.137)

.

.

.

.

.

José Pla

Viaje en autobús

Áncora y Delfín, 3

Ediciones Destino

Barcelona, 1943 (2ª ed.)

.

.

.

«El Papitu» més homèric i més clàssic

.

.

.

En grec,  sykon vol dir figa i aleiptikós ve a significar una cosa semblant a l’estimulació, l’excitació o el fregadís. Aquests dos conceptes barrejats van donar orígen a la curiosa paraula sicalíptic, que al començament del segle XX va fer fortuna per designar aquelles publicacions que iniciaven tímidament el camí de l’erotisme.

Papitu, setmanari fundat per Feliu Elias, anomenat Apa, va començar essent polític i anticlerical amb col·laboradors tan importants com Xavier Nogués, Isidre Nonell, Ramon Casas, Juan Gris, Ricard Opisso, Pau Gargallo o Francesc Labarta. Però ben aviat, amb la direcció de Francesc Pujols —que deia que tot dirigint Papitu feia un estudi a fons de l’ànima eròtica mediterrània—, es va anar endinsant en el camp de la «verdor».

Aquest canvi d’orientació va fer que el tiratge de la revista es disparés però també va contribuir al fet que al mateix temps desaparegués de totes les cases benpensants davant de la condemna que en van fer els bisbes. Però Papitu tenia el seu públic i va arribar a consolidar-se i a tenir una colla d’imitadors. Com totes les publicacions catalanes, va desaparèixer amb les convulsions de la guerra.

Lluís Solà i Dachs
Papitu, 1908-1937 i les publicacions
eroticosicalíptiques del seu temps

.

.

.

Papitu. Any 05, Núm. 177 (17 abr. 1912)

.

.

.

.

.

.

Papitu. Any 20, Núm. 1010 (25 jul. 1928)

.

.

.

.

L’últim centaure

.

Servidor és fadristern d’una heretat de prop d’Empúries. La Grècia de Catalunya!  La mare, amb l’ambició de veure’s majordona i afavorir-me amb un benefici vin­culat a la família, va entestar-se que fos clergue i sols amb precs i llàgrimes, aconse­guí alternar l’aital carrera amb la de Filosofia i Lletres.

El mal va ésser que, com més m’afïcionava a la poesia, menys m’interessaven teòlegs i canonistes; quan obria les sagrades escriptures sempre em sortia el Càntic dels Càntics, els desvergonyiments dels fills de Noé, o l’arribada dels àngels a Sodoma, i jo, pecador, m’hi delectava, no tant, emprò, com amb el meu Anacreont, el meu Marcial o el meu Petrònius. Com que de les idees a la pràctica no hi va ni un gruix de duro, vaig penjar els hàbits i, abandonat per la família escandalitzada, ja pensava a fer oposicions a una càtedra de Retòrica i Poètica.

Per aleshores (Déu el tingui en el cel) va morir un oncle d’Amèrica, que no sé si pel fet d’ésser-me padrí o pel mèrit d’haver-li dedicat una memòria sobre la Lisístrata d’Aristòfanes, em deixà hereu i lliure d’un futral de mil pesos, que feren lleugeríssima ma vida.

Vaig sentir-me Alcibíades i Heliogàbal, vivia coronat de roses i ple de xiprer i, mentre tinguessin un regust clàssic, totes les extravagàncies eren per a mi bones i barates.

En tal temps va descobrir-se, en una quadra del Pireu, l’últim centaure. La seva mare morí en parir-lo i el seu pare baixà als inferns del sentiment. Malvenent una propietat vaig fer-me amb ell, portant-lo a trotar per aquell bé de Déu de terres en­tre Sa Tuna i Sant Pere Pescador.

Era tan clàssic com jo, preferia la cosa tràgica i la cosa heroica en la literatura, però en la pràctica va donar-me amb les seves dèries amoroses, alguns disgustos per empaitar pescadores i terrassanes. L’únic que em molestava és que cada vegada que jo retornava de ciutat, em sortia amb allò del beatus ille.

Els jocs romans tenen mals jocs, i més si es barregen, per variar, amb juergas ca­ñís i sopars al Continental; com aquell que no ho veu, de la noche a la mañana, els diners varen dir: prou. Aleshores, recordant-me del beatus ille, vaig decidir traslla­dar-me a les meves propietats, cuidar-les jo mateix, llegir les Geòrgiques i fer econo­mies. La primera devia ésser el centaure. Així, amb molts modos i com aquell que el felicita, vaig dir-li que renunciava a la seva possessió, que la llibertat era una gran cosa, etcètera, etcètera, però ell, molt seriós, contestà que no volia més llibertat que la que tenia, que la Grècia se n’havia vingut a Catalunya, etcètera, etcètera, i que no acceptava els meus oferiments, tot i agrair-los.

Aleshores vaig parlar clar i ell, oh cor magnànim!, s’oferí generosament a en­ganxar-se a la tartana.

De bon principi, era una gran cosa; quan s’havia d’anar de pressa, s’anava de pressa. Res de carreter renegat, res de brides, a la fi, l’ideal de locomoció, però (ai, més tard!), va aficionar-se a la política i a fer-se de l’esquerra, i, com que jo tinc una debilitat per la dreta, encara no alabava un discurs d’en Cambó, ja el tenen de cara a mi contradient-me i dient-me que en Moles era l’últim filòsof, afegint que en les pujades llegia la Iliada i, quan arribava a una lluita interessant, carro encallat. Si un passatger li era antipàtic, pujava per sobre els rocs i s’apartava de les roderes. En can­vi, una vegada que va portar en Salvatella, va trigar tres hores per fer un quilòmetre, embadalit amb l’eloqüència del diputat.

Això s’havia: d’acabar i s’acabà. Vaig despatxar-lo donant-li vuit dies de temps. Als quatre, va despedir-se, ocultant les seves intencions.

En llegir això (vegeu gravat al costat) vaig baixar a Barcelona i, comprant una bar­rera, entrí al cèrcol per despedir-me del fidel servidor. S’adonà de mi i encara no s’avisà per obrir el toril i llençar el brau ell, dirigint-se’m, digué: «Ave Moni, moriture te salutan» i, llençant el sombrero: «Vaya por usted!» Tot vaig commoure’m i entendrir-me, ¡ah, cruel de mí! Però a tot això veig que el brau res no pot amb ell i que les banyes jamai arribaren a tocar-lo i, quan jo creia que una ovació premiaria tanta traça i tant esforç, senti: «¡Fuera! ¡Fuera!, de­fensa massa el cavall.» Només podria fer de picador a Portugal, que són sensibles. Ha tornat a casa, natural, corre pels camps, es refresca en les cales i li he trobat una bona col·locació, utile dulci.

És el preceptor dels meus xicots. Així sabran tant dels clàssics com si anessin als jesuïtes i de la vida com si els dugués a l’Institut.

.

Moni [Ramon Reventós]

Papitu, Núm. 13, 17.2,1909

.

.

.

Lluís Solà i Dachs

Papitu, 1908-1937,

i les publicacions eroticosicalíptiques del seu temps

Duxelm, 4

Dux editorial. Barcelona, 2008

ISBN: 9788493643157

.

.

.

Alcmà. «Deixaren anar les tasques sense acabar, les noies, com un ocell quan un falcó vola per damunt.»

.

.

.

Deixaren anar les tasques sense acabar, les noies,

com un ocell quan un falcó vola per damunt.

.

Alcmà (s. VII aC)

Versió de Mª Rosa Llabrés

.

.

..

.

NAUSICA

Pro, digueu-me, ¿què ha estat?

.

DONZELLA I

Mentre plegàvem

la roba, tot de cop… No, no puc dir-ho,

que tota jo tremolo

.

NAUSICA

Doncs que ho conti 

la que puga contar-ho. ¡Sou estranyes!

.

DIMÀNTIA

Ja t’ho diré, lo que he pogut entendre’n.

Diu que mentre plegaven, de la costa 

per entre els joncs han vist sortir-hi un home

.

DONZELLA II

¡Oh! ¡Un home! ¿Qué sé jo?

.

DONZELLA III

Un monstre, era.

.

DIMÀNTIA

Nu, pro cobert com d’un velló estranyíssim.

.

[…]

.

NAUSICA

Pro, a l’últim,

¿què us ha dit? ¿Què us ha fet?

.

DONZELLA I

Ha obert els braços

tots estesos aixís.

.

DIMÀNTIA

¿Veus?  Era un home.

.

NAUSICA

¿I què us ha dit?

.

DONZELLA I

No res.

.

NAUSICA

¿I an ell, vosaltres?

.

DONZELLA II

Nosaltres hem fugit xisclant

.

.

Joan Maragall

Nausica

.

..

Il·lustració de J.M. Giménez Botey per a "Odisseu", d'Agustí Bartra

.

.

.

[…] el gran Ulisses va eixir de sota els arbustos,

amb una mà robusta trencà una rama frondosa,

i es va cobrir amb les fulles el cos i les parts masculines.

Va avançar com un lleó de muntanya segur de la seua

força, batut per la pluja i el vent, amb uns ulls que li cremen,

quan s’abalança enmig d’un ramat de bous o d’ovelles

o a perseguir els cervos salvatges, o bé quan l’estómac

fa que intente assaltar la rabera en la cleda barrada.

Era així com Ulisses anava a mostrar-se a les joves

ben arrissades, tot nu; i la necessitat l’empenyia.

Se’ls va aparèixer horrible a la vista, enlletgit pel salobre,

i elles van córrer d’ací  cap allà per la platja i les ribes.

.

Odissea, VI, 127-138

Versió de Joan F. Mira

.

..

.

.

Poemes lírics de la Grècia antiga

Introducció, traducció i notes

de Maria Rosa Llabrés

L’Esparver Clàssic, 33

Edicions de la Magrana. Barcelona, 1999

ISBN: 9788482641423

.

.

Joan Maragall

Nausica

Text establert sobre el manuscrit

de l’autor per Carles Riba

Clàssics Catalans Ariel

Editorial Ariel. Barcelona, 1983

ISBN: 8434475111

.

.

Agustí Bartra

Odisseu

Il·lustracions de J.M. Giménez Botey

Col·lecció “La Fona”

Edicions Catalanes. Mèxic, 1953

.

.

Homer

Odissea

Versió de Joan F. Mira

A Tot Vent, 562

Edicions Proa. Barcelona, 2011

ISBN: 9788475882598

.

.

.

«Ulisses», de Josep Alsina i Clota

.

.

.

Prèvia:

.

El paper de Josep Alsina i Clota en la Universitat de Barcelona de la postguerra:

.

Acabada la Guerra Civil, el brillant planter d’intel·lectuals de la Universitat republicana fou implacablement anorreat i dispersat. En el terreny del grec, el buit fou cobert per un clergue addicte al Règim, Sebastián Cirac Estopañán, que havia fet estudis a Múnic durant els anys trenta. Els seus manuals de gramàtica (inspirats, i sovint copiats literalment, dels grans textos alemanys i francesos) no deixaren de fer servei; i tenia certs coneixements de bizantinística. Humanistes de més entitat, com Jaume Berenguer i Amenós, Eduard Valentí i Fiol, Santiago Olives i Canals, Pere Pericay, etcètera, trobaren refugi en els Instituts d’Ensenyament Mitjà, aleshores d’un nivell molt apreciable. Però fou el doctor Josep Alsina i Clota (1926-1993) qui, des de la desolació de la postguerra, va fer ressuscitar el grec a la Universitat de Barcelona — amb l’ajut d’alguns d’aquells professors (Berenguer, Valentí i Pericay; també el pare J. Vives, jesuïta), que hi pogueren fer algunes classes a partir dels anys 60. Altra vegada, com en temps de Bergnes de les Cases, per bé que d’una manera diferent, calia començar pràcticament de zero. Josep Alsina, nascut a Ripoll, autodidacta, personalitat vehement i contradictòria (les seves memòries, no exemptes d’inexactituds, tenen malgrat tot un gran valor per a comprendre el clima de l’època), dissenyà, i tracta de realitzar, almenys en part, un programa molt ambiciós de modernització dels estudis de Grec a la Universitat. La seva Literatura griega: Contenidos, Problemas y Métodos (Barcelona, Ariel, 1967; amb la col·laboració de C. Miralles) ha ensenyat a llegir una sèrie d’autors grecs a moltíssimes generacions d’estudiants de la Península i d’Amèrica Llatina. Alsina deixà una obra científica copiosa, per bé que dispersa i eclèctica; tanmateix, el seu impacte fonamental radicà en l’àmbit de la docència. No és cap exageració afirmar que tots els qui actualment ensenyen grec a les Universitats catalanes han estat deixebles directes seus, o bé deixebles de deixebles; les excepcions es poden comptar amb els dits d’una sola mà. Ombres i llum d’una personalitat que l’ancoratge radical en el seu temps convertí en irrepetible.

.

Extret de: Breu història dels estudis de filologia grega a la Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Grega. Universitat de Barcelona.

.

.

.

ULISSES

.

.

Amunt i avall camines per la platja

d’Ítaca, noble Ulisses, amb la vista

fixada en l’infinit, on cel i terra

es confonen. Ja ets vell. Ja no ets el

jove explorador de terres misterioses

que amb els seus ginys aconseguia sempre

vèncer tots els obstacles que et posaven

monstres i déus. La teva vida és ara

sols un munt de records i de recança.

.

Te’n recordes de Circe? ¿I les anyades

passades amb Calipso en aquella illa

on et creies un déu i quasi ho eres?

.

“Oh, sí, que me’n recordo. Com un somni

ha estat la meva vida. Prô em recordo

sobretot de la dolça princeseta

que va inspirar-me aquell amor tan tendre

i tan pregon que encara el pit m’emplena.

Com he pensat en tu, dolça Nausica,

des d’aquell jorn en què vam separar-nos!

Tu ho eres tot per mi. Per tu jo hauria

abandonat la ruta que em portava

devers la meva llar on fill i esposa

m’esperaven un any darrere l’altre…

No ho puc pas amagar: t’estimo encara,

t’he d’estimar mentre el meu cor bategui,

com sempre t’he estimat… I fa tants anys!

Te’n recordes? Si jo era un noi, a penes,

i el teu amor em va regar, i, tot d’una

vaig créixer, em vaig fer gran, vaig fer-me un home.

.

De tu vaig aprendre què és la vida,

i què és el sofriment, i què és la joia,

per què canten les aus en primavera

i per què és trist l’hivern, i perquè ploren

els infants a la nit lluny de la mare…

I he plorat tant perquè tu no venies,

i he estat feliç perquè eres vora meu,

i he desitjat la mort perquè no et veia,

i he volgut viure sols per l’amor teu!

I fa tants anys, i encara dintre crema

la flama d’un amor que no es marceix.

Amor fet de records i de puresa

que no s’apagarà ja mai més…

No ho puc pas amagar, no hi puc fer res”.

.

I Ulisses, aleshores, amb la vista

fixada en l’horitzó, va imaginant-se,

pobre foll, una vida al costat d’ella.

.

Josep Alsina 

,

,

In memoriam Carles Riba (1959-1969)

Institut d’Estudis Hel·lènics

Departament de Filologia Catalana

Editorial Ariel.

Barcelona, 1973

.

.