Arxius

Posts Tagged ‘Nausica’

Josep Pla, revestit de Cerverí el Jove, fa uns versos sensuals sobre Nausica

.

.

.

El gran mestre de la prosa, Josep Pla, en el seu llibre de la immediata postguerra Viaje en autobús, dedica un capítol al vent de garbí, en el qual, fa referència a uns “curiosíssims” versos d’un poeta català medieval,  “conocido sólo de los eruditos y llamado por ellos Cerverí el Joven“. Tal jocosa i apòcrifa atribució fa que tinguem, no obstant, uns versets del gran prosista. Entre ells, aquest:

.

.

Josep Pla ((Palafrugell, 8-03-1897 – Llofriu, 23-04-1981)

.

El vent de garbí,

carmí,

a Nausica afua la teta

sepia, rosadeta

i la hi pinta.

.

Cerverí el Jove [Josep Pla]

A Viaje en autobús (p.137)

.

.

.

.

.

José Pla

Viaje en autobús

Áncora y Delfín, 3

Ediciones Destino

Barcelona, 1943 (2ª ed.)

.

.

.

«El Papitu» més homèric i més clàssic

.

.

.

En grec,  sykon vol dir figa i aleiptikós ve a significar una cosa semblant a l’estimulació, l’excitació o el fregadís. Aquests dos conceptes barrejats van donar orígen a la curiosa paraula sicalíptic, que al començament del segle XX va fer fortuna per designar aquelles publicacions que iniciaven tímidament el camí de l’erotisme.

Papitu, setmanari fundat per Feliu Elias, anomenat Apa, va començar essent polític i anticlerical amb col·laboradors tan importants com Xavier Nogués, Isidre Nonell, Ramon Casas, Juan Gris, Ricard Opisso, Pau Gargallo o Francesc Labarta. Però ben aviat, amb la direcció de Francesc Pujols —que deia que tot dirigint Papitu feia un estudi a fons de l’ànima eròtica mediterrània—, es va anar endinsant en el camp de la «verdor».

Aquest canvi d’orientació va fer que el tiratge de la revista es disparés però també va contribuir al fet que al mateix temps desaparegués de totes les cases benpensants davant de la condemna que en van fer els bisbes. Però Papitu tenia el seu públic i va arribar a consolidar-se i a tenir una colla d’imitadors. Com totes les publicacions catalanes, va desaparèixer amb les convulsions de la guerra.

Lluís Solà i Dachs
Papitu, 1908-1937 i les publicacions
eroticosicalíptiques del seu temps

.

.

.

Papitu. Any 05, Núm. 177 (17 abr. 1912)

.

.

.

.

.

.

Papitu. Any 20, Núm. 1010 (25 jul. 1928)

.

.

.

.

L’últim centaure

.

Servidor és fadristern d’una heretat de prop d’Empúries. La Grècia de Catalunya!  La mare, amb l’ambició de veure’s majordona i afavorir-me amb un benefici vin­culat a la família, va entestar-se que fos clergue i sols amb precs i llàgrimes, aconse­guí alternar l’aital carrera amb la de Filosofia i Lletres.

El mal va ésser que, com més m’afïcionava a la poesia, menys m’interessaven teòlegs i canonistes; quan obria les sagrades escriptures sempre em sortia el Càntic dels Càntics, els desvergonyiments dels fills de Noé, o l’arribada dels àngels a Sodoma, i jo, pecador, m’hi delectava, no tant, emprò, com amb el meu Anacreont, el meu Marcial o el meu Petrònius. Com que de les idees a la pràctica no hi va ni un gruix de duro, vaig penjar els hàbits i, abandonat per la família escandalitzada, ja pensava a fer oposicions a una càtedra de Retòrica i Poètica.

Per aleshores (Déu el tingui en el cel) va morir un oncle d’Amèrica, que no sé si pel fet d’ésser-me padrí o pel mèrit d’haver-li dedicat una memòria sobre la Lisístrata d’Aristòfanes, em deixà hereu i lliure d’un futral de mil pesos, que feren lleugeríssima ma vida.

Vaig sentir-me Alcibíades i Heliogàbal, vivia coronat de roses i ple de xiprer i, mentre tinguessin un regust clàssic, totes les extravagàncies eren per a mi bones i barates.

En tal temps va descobrir-se, en una quadra del Pireu, l’últim centaure. La seva mare morí en parir-lo i el seu pare baixà als inferns del sentiment. Malvenent una propietat vaig fer-me amb ell, portant-lo a trotar per aquell bé de Déu de terres en­tre Sa Tuna i Sant Pere Pescador.

Era tan clàssic com jo, preferia la cosa tràgica i la cosa heroica en la literatura, però en la pràctica va donar-me amb les seves dèries amoroses, alguns disgustos per empaitar pescadores i terrassanes. L’únic que em molestava és que cada vegada que jo retornava de ciutat, em sortia amb allò del beatus ille.

Els jocs romans tenen mals jocs, i més si es barregen, per variar, amb juergas ca­ñís i sopars al Continental; com aquell que no ho veu, de la noche a la mañana, els diners varen dir: prou. Aleshores, recordant-me del beatus ille, vaig decidir traslla­dar-me a les meves propietats, cuidar-les jo mateix, llegir les Geòrgiques i fer econo­mies. La primera devia ésser el centaure. Així, amb molts modos i com aquell que el felicita, vaig dir-li que renunciava a la seva possessió, que la llibertat era una gran cosa, etcètera, etcètera, però ell, molt seriós, contestà que no volia més llibertat que la que tenia, que la Grècia se n’havia vingut a Catalunya, etcètera, etcètera, i que no acceptava els meus oferiments, tot i agrair-los.

Aleshores vaig parlar clar i ell, oh cor magnànim!, s’oferí generosament a en­ganxar-se a la tartana.

De bon principi, era una gran cosa; quan s’havia d’anar de pressa, s’anava de pressa. Res de carreter renegat, res de brides, a la fi, l’ideal de locomoció, però (ai, més tard!), va aficionar-se a la política i a fer-se de l’esquerra, i, com que jo tinc una debilitat per la dreta, encara no alabava un discurs d’en Cambó, ja el tenen de cara a mi contradient-me i dient-me que en Moles era l’últim filòsof, afegint que en les pujades llegia la Iliada i, quan arribava a una lluita interessant, carro encallat. Si un passatger li era antipàtic, pujava per sobre els rocs i s’apartava de les roderes. En can­vi, una vegada que va portar en Salvatella, va trigar tres hores per fer un quilòmetre, embadalit amb l’eloqüència del diputat.

Això s’havia: d’acabar i s’acabà. Vaig despatxar-lo donant-li vuit dies de temps. Als quatre, va despedir-se, ocultant les seves intencions.

En llegir això (vegeu gravat al costat) vaig baixar a Barcelona i, comprant una bar­rera, entrí al cèrcol per despedir-me del fidel servidor. S’adonà de mi i encara no s’avisà per obrir el toril i llençar el brau ell, dirigint-se’m, digué: «Ave Moni, moriture te salutan» i, llençant el sombrero: «Vaya por usted!» Tot vaig commoure’m i entendrir-me, ¡ah, cruel de mí! Però a tot això veig que el brau res no pot amb ell i que les banyes jamai arribaren a tocar-lo i, quan jo creia que una ovació premiaria tanta traça i tant esforç, senti: «¡Fuera! ¡Fuera!, de­fensa massa el cavall.» Només podria fer de picador a Portugal, que són sensibles. Ha tornat a casa, natural, corre pels camps, es refresca en les cales i li he trobat una bona col·locació, utile dulci.

És el preceptor dels meus xicots. Així sabran tant dels clàssics com si anessin als jesuïtes i de la vida com si els dugués a l’Institut.

.

Moni [Ramon Reventós]

Papitu, Núm. 13, 17.2,1909

.

.

.

Lluís Solà i Dachs

Papitu, 1908-1937,

i les publicacions eroticosicalíptiques del seu temps

Duxelm, 4

Dux editorial. Barcelona, 2008

ISBN: 9788493643157

.

.

.

Alcmà. «Deixaren anar les tasques sense acabar, les noies, com un ocell quan un falcó vola per damunt.»

.

.

.

Deixaren anar les tasques sense acabar, les noies,

com un ocell quan un falcó vola per damunt.

.

Alcmà (s. VII aC)

Versió de Mª Rosa Llabrés

.

.

..

.

NAUSICA

Pro, digueu-me, ¿què ha estat?

.

DONZELLA I

Mentre plegàvem

la roba, tot de cop… No, no puc dir-ho,

que tota jo tremolo

.

NAUSICA

Doncs que ho conti 

la que puga contar-ho. ¡Sou estranyes!

.

DIMÀNTIA

Ja t’ho diré, lo que he pogut entendre’n.

Diu que mentre plegaven, de la costa 

per entre els joncs han vist sortir-hi un home

.

DONZELLA II

¡Oh! ¡Un home! ¿Qué sé jo?

.

DONZELLA III

Un monstre, era.

.

DIMÀNTIA

Nu, pro cobert com d’un velló estranyíssim.

.

[…]

.

NAUSICA

Pro, a l’últim,

¿què us ha dit? ¿Què us ha fet?

.

DONZELLA I

Ha obert els braços

tots estesos aixís.

.

DIMÀNTIA

¿Veus?  Era un home.

.

NAUSICA

¿I què us ha dit?

.

DONZELLA I

No res.

.

NAUSICA

¿I an ell, vosaltres?

.

DONZELLA II

Nosaltres hem fugit xisclant

.

.

Joan Maragall

Nausica

.

..

Il·lustració de J.M. Giménez Botey per a "Odisseu", d'Agustí Bartra

.

.

.

[…] el gran Ulisses va eixir de sota els arbustos,

amb una mà robusta trencà una rama frondosa,

i es va cobrir amb les fulles el cos i les parts masculines.

Va avançar com un lleó de muntanya segur de la seua

força, batut per la pluja i el vent, amb uns ulls que li cremen,

quan s’abalança enmig d’un ramat de bous o d’ovelles

o a perseguir els cervos salvatges, o bé quan l’estómac

fa que intente assaltar la rabera en la cleda barrada.

Era així com Ulisses anava a mostrar-se a les joves

ben arrissades, tot nu; i la necessitat l’empenyia.

Se’ls va aparèixer horrible a la vista, enlletgit pel salobre,

i elles van córrer d’ací  cap allà per la platja i les ribes.

.

Odissea, VI, 127-138

Versió de Joan F. Mira

.

..

.

.

Poemes lírics de la Grècia antiga

Introducció, traducció i notes

de Maria Rosa Llabrés

L’Esparver Clàssic, 33

Edicions de la Magrana. Barcelona, 1999

ISBN: 9788482641423

.

.

Joan Maragall

Nausica

Text establert sobre el manuscrit

de l’autor per Carles Riba

Clàssics Catalans Ariel

Editorial Ariel. Barcelona, 1983

ISBN: 8434475111

.

.

Agustí Bartra

Odisseu

Il·lustracions de J.M. Giménez Botey

Col·lecció “La Fona”

Edicions Catalanes. Mèxic, 1953

.

.

Homer

Odissea

Versió de Joan F. Mira

A Tot Vent, 562

Edicions Proa. Barcelona, 2011

ISBN: 9788475882598

.

.

.

«Ulisses», de Josep Alsina i Clota

.

.

.

Prèvia:

.

El paper de Josep Alsina i Clota en la Universitat de Barcelona de la postguerra:

.

Acabada la Guerra Civil, el brillant planter d’intel·lectuals de la Universitat republicana fou implacablement anorreat i dispersat. En el terreny del grec, el buit fou cobert per un clergue addicte al Règim, Sebastián Cirac Estopañán, que havia fet estudis a Múnic durant els anys trenta. Els seus manuals de gramàtica (inspirats, i sovint copiats literalment, dels grans textos alemanys i francesos) no deixaren de fer servei; i tenia certs coneixements de bizantinística. Humanistes de més entitat, com Jaume Berenguer i Amenós, Eduard Valentí i Fiol, Santiago Olives i Canals, Pere Pericay, etcètera, trobaren refugi en els Instituts d’Ensenyament Mitjà, aleshores d’un nivell molt apreciable. Però fou el doctor Josep Alsina i Clota (1926-1993) qui, des de la desolació de la postguerra, va fer ressuscitar el grec a la Universitat de Barcelona — amb l’ajut d’alguns d’aquells professors (Berenguer, Valentí i Pericay; també el pare J. Vives, jesuïta), que hi pogueren fer algunes classes a partir dels anys 60. Altra vegada, com en temps de Bergnes de les Cases, per bé que d’una manera diferent, calia començar pràcticament de zero. Josep Alsina, nascut a Ripoll, autodidacta, personalitat vehement i contradictòria (les seves memòries, no exemptes d’inexactituds, tenen malgrat tot un gran valor per a comprendre el clima de l’època), dissenyà, i tracta de realitzar, almenys en part, un programa molt ambiciós de modernització dels estudis de Grec a la Universitat. La seva Literatura griega: Contenidos, Problemas y Métodos (Barcelona, Ariel, 1967; amb la col·laboració de C. Miralles) ha ensenyat a llegir una sèrie d’autors grecs a moltíssimes generacions d’estudiants de la Península i d’Amèrica Llatina. Alsina deixà una obra científica copiosa, per bé que dispersa i eclèctica; tanmateix, el seu impacte fonamental radicà en l’àmbit de la docència. No és cap exageració afirmar que tots els qui actualment ensenyen grec a les Universitats catalanes han estat deixebles directes seus, o bé deixebles de deixebles; les excepcions es poden comptar amb els dits d’una sola mà. Ombres i llum d’una personalitat que l’ancoratge radical en el seu temps convertí en irrepetible.

.

Extret de: Breu història dels estudis de filologia grega a la Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Grega. Universitat de Barcelona.

.

.

.

ULISSES

.

.

Amunt i avall camines per la platja

d’Ítaca, noble Ulisses, amb la vista

fixada en l’infinit, on cel i terra

es confonen. Ja ets vell. Ja no ets el

jove explorador de terres misterioses

que amb els seus ginys aconseguia sempre

vèncer tots els obstacles que et posaven

monstres i déus. La teva vida és ara

sols un munt de records i de recança.

.

Te’n recordes de Circe? ¿I les anyades

passades amb Calipso en aquella illa

on et creies un déu i quasi ho eres?

.

“Oh, sí, que me’n recordo. Com un somni

ha estat la meva vida. Prô em recordo

sobretot de la dolça princeseta

que va inspirar-me aquell amor tan tendre

i tan pregon que encara el pit m’emplena.

Com he pensat en tu, dolça Nausica,

des d’aquell jorn en què vam separar-nos!

Tu ho eres tot per mi. Per tu jo hauria

abandonat la ruta que em portava

devers la meva llar on fill i esposa

m’esperaven un any darrere l’altre…

No ho puc pas amagar: t’estimo encara,

t’he d’estimar mentre el meu cor bategui,

com sempre t’he estimat… I fa tants anys!

Te’n recordes? Si jo era un noi, a penes,

i el teu amor em va regar, i, tot d’una

vaig créixer, em vaig fer gran, vaig fer-me un home.

.

De tu vaig aprendre què és la vida,

i què és el sofriment, i què és la joia,

per què canten les aus en primavera

i per què és trist l’hivern, i perquè ploren

els infants a la nit lluny de la mare…

I he plorat tant perquè tu no venies,

i he estat feliç perquè eres vora meu,

i he desitjat la mort perquè no et veia,

i he volgut viure sols per l’amor teu!

I fa tants anys, i encara dintre crema

la flama d’un amor que no es marceix.

Amor fet de records i de puresa

que no s’apagarà ja mai més…

No ho puc pas amagar, no hi puc fer res”.

.

I Ulisses, aleshores, amb la vista

fixada en l’horitzó, va imaginant-se,

pobre foll, una vida al costat d’ella.

.

Josep Alsina 

,

,

In memoriam Carles Riba (1959-1969)

Institut d’Estudis Hel·lènics

Departament de Filologia Catalana

Editorial Ariel.

Barcelona, 1973

.

.

«Petja d’Ulisses», de Jaume Medina

.

.

.

PETJA D’ULISSES

.

.

.

Jaume Medina Casanovas (Vic, 1949)

Des que partires,

a l’íntim del reialme

l’Amor espera:

d’ell aguaitat tothora

recorres l’aventura.

.

Ni per l’exili 

de tu mateix no fuges:

és aleshores

quan, vençuda la basarda,

reneixes al nou home.

.

Viva deferra 

del mar, a l’arenosa

riba jagueres,

rebuig d’ona enfurida

mirall endins del somni.

.

T’obre les portes

de l’alt palau del pare,

tot acollença,

la verge salvadora

sola de l’illa extrema.

.

Ella somia:

les endurades sendes

són la mesura

d’un cor en pau profunda

i en ardorosa espera.

.

A la memòria 

de tu mateixa tornaves

menat per ella,

rebrot d’un nom insigne

pascut de mar solcada.

.

La vespertina

brisa del port abrusa:

tothom remembra

les gestes acomplertes

vora la nau varada.

.

¿Sola per sempre

o ja també salvada?

Tu l’encamines

cap al bes pur quan contes

l’amor amb que l’amaves.

.

Foscos, transporten

en ràpida travessa

l’hoste admirable,

servents de velam màgic

en plana de tenebra.

.

T’abandonaves

al son en l’alta popa:

dolça, t’abraça

des del pregon del somni

la pàtria futura.

.

.

Jaume Medina

.

.

Jaume Medina

Dura llavor secreta

Els llibres de l’Óssa menor, 156

Edicions Proa. Barcelona, 1990.

ISBN: 847739105X

.

.

L’Ulisses més vitalista a la “Nausica” de Maragall

Fragment del monòleg d’Ulisses, sobre la seva peripècia vital, a l’acte I (vv. 552-565) de la Nausica de Maragall:

 

[…] Ulisses,

T’has fet vell, pro has viscut: la sort accepto

De grat; que si algú ara redonar-me

Pogués els anys que he anat per tantes terres

Patint i aimant i amb odis i amb victòries

I tanta experiència de les coses

I lo que he après i lo que he fet…, si em deia

Algú: «¿Vols tornâ a viure els anys que foren,

I viure’ls en tes terres i en ta casa

En pau amb la muller i el fill i el regne?»

Jo li diria: «No: la sort accepto,

Accepto mos treballs i les angúnies

I la imminent vellesa, perquè em trobo

Més ric de mi, més ple del món, més ànima.»

 

Joan Maragall

 

Joan Maragall. Nausica.

Text establert sobre el manuscrit de l’autor

per Carles Riba

Clàssica Catalans Ariel.

Editorial Ariel. Barcelona, 1983

 

Circe, a les Tretze biografies imperfectes, de Gerard Vergés.

CIRCE

gerard vergés

Gerard Vergés (Tortosa, Baix Ebre, 1931)

[…]

Un any van romandre Ulisses i els seus a l’illa d’Eea. Homer no ho diu explícitament, però la deessa [Circe] devia exhibir al llit les delícies del tantra hindú. (Ulisses va tenir amb ella dos fills). A la taula —tampoc no ho explica amb detall Homer— hi degueren abundar la llet d’ovella, les carpes de riu farcides de raïm, la llebre cuinada amb orenga i farigola, la inquieta guatlla, el faisà d’irisada ploma, el cèrvol de banyes enramades, i el vi d’Egina, i el sucrós dàtil de Tunísia, i l’àcida pruna del Caucas, i la roja cirera de l’Àsia Menor. D’enemiga que era, Circe es converteix en aliada d’Ulisses. Però abreugem el relat. Ella ensenya al nostre heroi a evocar els esperits dels morts i és ella qui li procura aigua i vi —i savis consells— per al llarg retorn a Ítaca. I Ulisses i els seus se’n van. Pregunto: quan la nau navegava novament, es degué recordar Ulisses de Circe?

La fidelitat no em sembla la major virtut del nostre heroi, en definitiva un aventurer astut però poc ètic. Fidels —en aquesta història— són el porquer Eumeu i la nodrissa Euriclea. Fidel és el gos Argos, l’únic que reconeix el seu amo en tornar aquest a casa. Fidel és Penèlope, l’esposa. Però Ulisses —des d’aquest punt de vista— configura i resumeix totes les vel·leitats del mascle. Un amic meu que no és escriptor, però que ha llegit i rellegit (quin goig!) L’Odissea, m’assenyalava  —i jo el vaig atendre molt devotament— que Circe, en el poema homèric, simbolitza la prostituta redimida per l’amor (aquella història de tots els temps), que estima i ajuda Ulisses. Però curiosament Ulisses —i aquí rau la ingratitut i l’inescrutable destí de l’home— de qui està verament enamorat és de l’adolescent Nausica, filla d’Alcínous, que res no li ha dat, excepte bones paraules i mirades tendres. Nausica, la jove pura (parlo dels adéus últims), és una dolça llàgrima. Circe, la maleïda, la fetillera, la dea cortesana, és un cor que es romp i s’esqueixa. Nausica és verge i es casarà probablememt amb un príncep. Circe que ha mantingut multitud d’amors, quan Ulisses se’n va, resta enamorada d’ell, resta prenyada d’ell. El pensament d’Ulisses, això no obstant, retornarà sempre a Nausica. No a Circe. No a Penèlope, l’esposa. Destí de l’home és perseguir els seus somnis.

[…]

 

Gerard Vergés.

Circe, a Tretze biografies imperfectes.

 

Gerard Vergés.

Tretze biografies imperfectes.

Edicions Destino, Barcelona 1986.

ISBN 842331460X

La nova Nausica de Josep Lleonart

.

.

.

EL NOU MITE DE NAUSICA

Josep Lleonart (1880 - 1951) Font: CIVTAT

Josep Lleonart
(1880 – 1951)
Font: CIVTAT

.

Hi havia un temps que, si per cas
(fos al convit o en estret pas)
el nostre palp sentia un braç
sota el tel minso d’una brusa,
restàvem balbs de devoció,
encantats, com d’un màgic do,
de la carn que tan prest s’abrusa.
.
Dona del temps que s’esvaí,
mite sagrat del goig intacte!
Místiques noces sense pacte!
Carn divina en el pressentî.
.
Era només la passió
que amara d’una verge ardó
el jovencell qui n’és pastura?
0 bé que, tanmateix, la ment
aleshores era més pura?…
.La Revista
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 
.
Ara és la tardor. L’home eixut,
amb llavi fred i esguard agut
veu les arts de ço que fatilla,
i dompta el corser que renilla,
rient de la fe que ha perdut.
.
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 
.
Però la terra va girant:
muden clarors, revé l’encant,
i, el mateix que Ulisses en l’illa,
del naufragi cercant recés,
l’home alça els braços un cop més:
—Oh, Nausica, sabràs on és
aquell món de la jovenesa?
Qui un bon navili retrobés
que em tornés a la llar encesa
on el goig intacte hi fos viu!—
.
Ella, escoltant, somriu, somriu;
i l’home hi troba renadiu
el poncellar de jovenesa.
I torna:—Noia, tant se val;
el meu daler fina al brancal
del teu front. El mar i la platja
són plens de tu, d’ara endavant.—
I ella parla. Mots com un cant
que són un terme i un guiatge!
.
Ell, en ses mans reposa el front.
I quan surt de l’illa, envers on
un vent d’endalt empeny la vela,
el nou mite en tot es revela:
Nausica el guaita en altres ulls,
en el sol hi ha llum dels seus rulls,
i l’olor salobre li apar
l’alè de l’illa, en quin dolç caire
s’escapolí del torb avar.
Segona mare li és la mar,
qui, en el séu furient desgaire,
el llançà en terra on li sortí
Nausica i el treié a camí
del món on l’amor verge hi brilla.
.
Ara en cada platja hi reveu,
als fronts, l’auriol que fatilla,
i un gran jardí sobreïx per tot.
Àdhuc en els bassals de llot
sols hi veu el cel que s’hi espilla.
.
I ha dit als mariners fidels:
—Homes, no vull saber més cels
que anar per mar tota la vida,
i, de passada, arran d’un port,
veure l’or o el banús retort
en el floc gentil d’una trena,
i uns ulls de verge fugitius.
Tot és escreix d’aquells emprius
on Nausica somriu i alena.—
.
I, d’aquelles hores enllà,
la memòria de qui el guià
és com núvia que mai no el deixa.
Car la vida és tostemps la mateixa,
i només cal saber esperâ.

Josep Lleonart

.

.

.
La RevistaJosep Lleonart

La Revista. Any VII. Nº 136.

16 de maig de 1921.

Pàgina 155

.

.

.

Josep Pla i l’anatomia clàssica femenina

.

.

.

S’ha discutit el color dels ulls d’Helena —verds, blaus?—, la lluminositat del front de Nausica, el nas de Cleopatra, el rosat de les galtes de la Margarida del “Faust” de Goethe…, però no tenim la més petita notícia sobre les seves cames.

.

Josep Pla

Revolució en les extremitats humanes

.

.

.

Josep Pla. Revolució en les extremitats humanes.

Obra Completa. volum XXXVI.

Ed. Destino. Barcelona, 1979.

.

.

.

La “Nausica” de Joan Maragall (en el seu 150è aniversari)

.
.
.
Joan Maragall encapçala la seva “NAUSICA, Tragèdia en tres actes sobre un tema de ‘L’Odissea’ d’Homer“, amb aquest prefaci:.

.

 

.

Opuscle de la commemoració a Caldes d’Estrac del cinquantenari de l’obra (acabada d’escriure el 3 de setembre de 1910, segons una carta de Maragall a Josep Pijoan).

ANNO MCMVIII

Caldes d’Estrac

Dia quint de juliol, a mitja tarda.

Cel pur, aire suau, mar plana i dolça.
El sol brilla pertot, els ocells canten,
i s’ouen veus d’infants en la marina
i, allà dalt, les campanes del diumenge.
Jo, en memòria d’aquella princeseta
que amb fresques mans i de bon cor, a Ulisses
del desitjat retorn obrí via
(potser no sens recança), vull retreure
els mots divins d’Homer, en un teatre,
per refrescar-m’hi el cor en sos meandres
i fer-me nou lo vell. I en dec la idea
al poeta més gran d’Alemanya.
Així, tal volta, enamorat, intenta
un constructor, de la immortal bellesa
d’antic palau, fer-ne una estada nova
per hostatjar-hi el seu amor per sempre.
.
 

.
.

.

Joan Maragall el 1903

… Aquí ara he tirat avant aquella dramatització de l’Odissea de què em sembla haver-li parlat altres vegades i que vaig seguint d’any en any, perquè talment sembla que li calgui aquesta vista, aquest color i aquesta remor de la mateixa mar que gronxà la nau d’Ulisses i enrondà aquelles illes benaurades… Què dic? bé les enronda encara, però el prestigi meravellós dels seus noms ja és assumpte de mera erudició: Paros, Delos, Cypre que un dia, als ulls d’un poble, eren visions de terra santa, avui ja no diuen res a ningú…

(Carta de Joan Maragall a Enrique de Fuentes, signada a Caldetes el dia 15 d’agost de 1910)


En l’acte tercer de Nausica hi ha el diàleg entre aquesta i Daimó (el poeta o rapsoda cec Demòdoc, de l’Odissea) en el que ella li revela la identitat de l’hoste dels feacis, Ulisses, i fa un breu relat o esment dels fets li han esdevingut, és a dir, de l’Odissea. En transcrivim el fragment:

.

.

 

 

.

(Surt Nausica per la part de dalt de la muralla on està posat Daimó, com cercant; i, adonant-se d’aquest, hi va, dient:)

.

.

NAUSICA

Ah! Mon fidel Daimó! A la fi et trobo.

Edició de l’Escola d’Art Dramàtic (1923)

Com t’he cercat, com t’he cercat, poeta!

DAIMÓ

Me’n só vingut a esperar el jorn, princesa,

i a saludar aquest sol que no m’aclara

pro me’n plau l’escalfor: plau-me aquesta hora,

el vent suau, l’olor de la marina

i les remors del poble que es desperta.

Em representa això la visió dolça

que tenia altre temps del cel dolcíssim,

i el mar de color de mel, i la daurada

platja dels pescadors …

NAUSICA

Oh! Si ho sabies,

quin altre encantament a mi m’hi porta,

i quina altra dolçor… quina altra fúria!

DAIMÓ

Princesa, què teniu? Us sento trèmula;

febrosa us sento i tot… Així a l’albada?

No dormíreu, anit?

Edició dels fills de Joan Maragall (Sala Parés), 1936

NAUSICA

Qui dormiria?

Ni com dormir pogueres tu, ni els altres,

ni ningú que es trobava en sa presència?

DAIMÓ

En sa presència? Voleu dir de l’hoste?

NAUSICA

(Amb gran efusió) Sí…

DAIMÓ

No cregau que per molt gran estona

no hi pensés en la nit; que ses paraules

i el so de la veu seva, i un misteri

que hi sentia a l’entorn, en mi restaren

fortament, llargament… Sabeu qui era?

NAUSICA

Ai! si ho sé! Ai! si ho sé!… Si tu ho sabies!…

No ho diràs a ningú? Cal molt callar-ho!

No ho diràs a ningú?

DAIMÓ

Jo només parlo

amb els déus i amb vosaltres.

NAUSICA

Doncs escolta…

No ho digues a ningú… El rei Ulisses!

Aquell mateix Ulisses que tu cantes,

aquell que expugnà Troia amb ses astúcies

i amb son braç— Oh! i, encara, quantes coses,

quantes coses, a més, que li passaren

i que tu no les saps… ni ningú!… Escolta…

És de presència gran… els ulls li brillen,

color d’aram la barba i cabellera,

i tot ell com un déu…

Edició a la col·lecció “Clàssics Catalans” d’Ed. Ariel. 1983.

DAIMÓ

Princesa!…

NAUSICA

Escolta…

Ha corregut deu anys després de Troia:

els immortals l’han perseguit, i els homes;

pro de tot s’és sortit… Té una manera

de parlar i de cantar…

DAIMÓ

Pro és ell?

NAUSICA

Escolta…

Ha sentit el cantar de les sirenes…

I tot allò del fet de Polifemo

Edicio a la col·lecció “labutxaca”, Edicions 62, any 2008.

és vritat.

DAIMÓ

Cert?

NAUSICA

I la disputa amb Àiax

és vritat… tot vritat quan d’ell es canta!

DAIMÓ

Oh déus! Jo us don mercès que, en mes velleses

i ans de morir, m’hagi sigut propera

una presència tal. Anc que la vista

m’hagi sigut negada, oh!, com em fóra

grat de besar ses mans reials, princesa,

i tocar sos cabells!

NAUSICA

Escolta, escolta…

En la gruta divina de Calipso

ha sigut encantat dies i mesos;

i fou amic de Circe l’encisera,

que li mostrava la terrible via,

la que en vida no ha fet mai cap més home.

DAIMÓ

Qué dius!

NAUSICA

Ha estat dintre l’infern, ell, l’únic,

i ha vist les ombres de les gents que foren,

la de la seva mare. Ell la volia

abraçar, i ho provà per tres vegades,

i diu que cada volta se’n tornava

els braços buits al pit, i no estrenyia

res més que l’aire fosc.

DAIMÓ

Horrible! horrible!

NAUSICA

Les ombres grans d’Agamemnon i Aquil·les

li han parlat, i ell an ells; i li contaren

les grans tragèdies llurs, i ell que els hi deia

lo que resta en el món.

DAIMÓ

Sublim col·loqui!

NAUSICA

Sols d’Àiax diu que l’ombra encara irada

no li volgué dir res: a ses preguntes

girà l’espatlla, desdenyós, i anà-se’n.

DAIMÓ

I les divinitats?

NAUSICA

Veié-les, creu-ho.

Més no ho sé pas dir: sols me’n restava

una terror sagrada…

DAIMÓ

I ara, digues,

on el podré trobar per venerar-lo?

¿En quin lloc on m’embriagui amb la mateixa

aura immortal que el seu gran pit respira?

NAUSICA

AI! massa prompte el sentiràs que passa

(Abatuda)

per ‘quí mateix cap a la nau ditxosa

que ha d’emportar-se’l a través de la immensa

planura de la mar fins a son illa,

que diu que de la nostra no es remota.

Més ai! massa que ho és, que no es pot veure!

DAIMÓ

Princesa, us sento trista i afligida.

NAUSICA

Trista, sí; afligida, no. Só lassa. (Molt abatuda)


.

.

 

Joan Maragall
Nausica. Tragèdia en tres actes sobre un tema de l’Odissea
Pròleg de Carles Riba

Obres completes de Joan Maragall.
Edició definitiva. Direcció Joan Estelrich.
Volum XXII. Edició dels fills de Joan Maragall. Sala Parés Llibreria
Barcelona 1936

.

.

.

.