Arxius
La Circe (nominal) de l’Ulisses de Joyce
.
.
.
[…]
(S’obre la porta. Entra Bella Cohen, una massissa patrona de casa de putes. Porta un vestit tres quarts de color marfil amb un serrell de borles a la vora i es refresca ventant-se amb un ventall de banya negra com la Minnie Hauck de Carmen. A la mà esquerra porta anells de matrimoni i de seguretat. Els ulls molt pintats de carbó. Li apunta el bigoti. La cara d’un color d’oliva és feixuga, una mica suada i plena de nas, amb narius de tint ataronjat. Porta arracades amb grans penjolls de beril·le)
BELLA: Estic que rajo de suor, tal com us dic!
(Mira a l’entorn, a les parelles. Després els ulls s’aturen en Bloom amb dura insistència. El gros ventall li venta la cara arborada, el coll i les exuberàncies. Els ulls de falcó li resplendeixen.)
.
[…]
.
BELLO: (Amb dura mirada de basilisc i veu de baríton) Mastí del deshonor!
BLOOM: (Delirant) Reina!
BELLO: (Amb els feixucs bistecs de la galta penjant) Adorador del cul adúlter.
BLOOM: (Planyívol) Massissa!
BELLO: Menjafems!
BLOOM: (Els genolls li tremolen) Monument!
BELLO: Avall! (Li dóna un cop a l’espatlla amb el ventall) Acotxa’t amb els peus cap endavant! Recula el peu esquerre un pas. Cauràs. Ja caus. Aguanta’t amb les mans.
BLOOM: (Els ulls mirant amunt en senyal d’admiració se li mig acluquen) Tòfones! (Amb un crit estrident d’epilèptica cau de quatre grapes, grunyint, ruflant, escarbotant als seus peus, després s’ajau, fent-se la morta amb els ulls tancats del tot, parpelles tremoloses, de cap a terra, en actitud d’amo i senyor meu.)
[…]
.
James Joyce. Ulisses. Traducció de Joaquim Mallafré. pàg. 504-506.
.
.
.
.
[…]
(Se abre la puerta. Entra Bella Cohen, una maciza patrona de putas. Va vestida con un traje tres cuartos marfil, con el borde adornado de borlas: se refresca agitando un abanico negro de cuerno como Minnie Hauck en Carmen. Lleva en la mano izquierda un anillo de matrimonio y una sortija de seguridad. Los ojos abundantemente sombreados de carbón. Tiene un principio de bigotillo. Su cara aceitunada es pesada, ligeramente sudada y con gran nariz, las aletas teñidas de naranja. Lleva grandes pendientes con colgantes de berilo.)
BELLA: ¡Palabra! Estoy desecha en sudor.
(Lanza una ojeada alrededor a las parejas. Luego posa los ojos con dura insistencia en Bloom. Su gran abanico cierne viento hacia su cara acalorada, su cuello y su gordura. Relampaguean sus ojos de halcón.)
.
[…]
.
BELLO: (Con dura mirada de basilisco y voz de barítono) ¡Perro deshonroso!
BLOOM: (Enfatuado) ¡Emperatriz!
BELLO. (Con masculinas mejillas-chuletas colgándole pesadamente) ¡Adorador del trasero adulterino!
BLOOM: (Quejosamente) ¡Grandeza!
BELLO: ¡Devorador de estiércol!
BLOOM: (Con los tendones semifexionados) ¡Magnificiencia!
BELLO: ¡Abajo! (La golpea en el hombro con su abanico) ¡Inclínate con los pies por delante! Desliza el pie izquierdo un paso atrás. Te caerás. Te estás cayendo. ¡Abajo, sobre las manos!
BLOOM: (Sus hojos femeniles, elevados en admiración, se entrecierran) ¡Trufas! (Con penetrante grito de epiléptica, se desploma a cuatro patas, gruñendo, olfateando, escarbando a los pies de él, luego se tiende, haciéndose la muerta con los ojos bien cerrados, párpados temblorosos, inclinada hacia el suelo como ante su Excelentísimo Dueño y Señor.)
[…]
.
James Joyce. Ulises. Traducción de José María Valverde. Vol. II, págs. 165-168.
.
.
.
.
[…]
(Ábrese a porta. Entra Bella Cohen, unha alcaiota impoñente. Viste un tres cuartos marfil rematado cunha franxa de borlas, e fai revoar un abano de corno negro como Minnie Hauck en Carmen. Leva na man esquerda unha alianza matrimonial e un garda aneis. Ten os ollos moi sombreados con carbón. Bigote incipiente. A faciana olivácea é grande, transpita lixeiramente e ten manxas laranxa nas ventas do nariz groso. Loce pesados pendes con colgantes de berilo.)
BELLA: Mi madriña! Veño suada como unha vaca.
(Olla para as parellas ao redor. Detense inquisitiva ao chegar a Bloom. Co seu gran abano zafrea ar contra o rostro, o pescozo e as redondeces requecidos. Faíscanlle os ollos de falcoa.)
.
[…]
.
BELLO: (Cunha ollada fixa de basilisco e voz de barítono). Cuzo innobre!
BLOOM: (Arroubado) Emperatriz!
BELLO: (Cólganlle as pesadas moufas) Adorador de ancas adúlteras!
BLOOM: (Queixoso) Inmensidade!
BELLO: Papabosteiras.
BLOOM: (Cos músculos semiflexionados) Magmagnificencia!
BELLO: Ao chan! (Dálle un golpiño no ombro co abano) Inclínate cos pés para diante! O pé esquerdo, un paso atrás! Vas caer. Que caes. As mans no chan!
BLOOM: (Coa vista levantada en sinal de admiración, fechando os ollos, late) Trufas!
(Cun berro lacerante de epiléptica, cae sobre as patas, gruñindo, osmando, fozando aos pés del; despois, déitase no chan arqueada, facendo a morta cos ollos ben fechados e as pálpebras a tremer, na posición de excelentísimo mestre.)
[…]
.
James Joyce. Ulises. Traducció d’Eva Almazán, María Alonso Seisdedos, Xavier Queipo i Antón Valle. págs. 695-698
.
.
.
.
[…]
(The door opens. Bella Cohen, a massive whoremistress, enters. She is dressed in a three-quarter ivory gown, fringed round the hem with tasseled selvedge, and cools herself flirting a black horn fan like Minnie Hauck in Carmen. On her left hand are wedding and keeper rings. Her eyes are deeply cartooned. She has a sprouting moustache. Her olive face is heavy, slightly sweated and full nosed with orangetanted nostrils. She has large pendant beryl eardrops.)
BELLA: My word! I’m all of a mucksweat.
(She glances round at the couples. Then her eyes rest on Bloom with hard insistence. Her large fan winnows wind towards her heated faceneck and embonpoint. Her falcon eyes glitter.)
.
[…]
.
BELLO: (with a hard basilisk stare, in a baritone voice) Hound of dishonour!
BLOOM: (infatuated) Empress!
BELLO: (his heavy cheekchops sagging) Adorer of the adulterous rump!
BLOOM: (plaintively) Hugeness!
BELLO: Dungdevourer!
BLOOM: (with sinews semiflexed) Magmagnificence!
BELLO: Down! (he taps her on the shoulder with his fan) Incline feet forward! Slide left foot one pace back! You will fall. You are falling. On the hands down!
BLOOM: (her eyes upturned in the sign of admiration, closing, yaps) Truffles!
(With a piercing epileptic cry she sinks on all fours, grunting, snuffling, rooting at his feet: then lies, shamming dead, with eyes shut tight, trembling eyelids, bowed upon the ground in the attitude of most excellent master.)
[…]
.
James Joyce. Ulysses
.
.
.
.
[…]
Joyce himself is the Circe of “Circe.” As writer-director he preempts the maga’s magic, her ability to change given forms at will. As on Aiaia, in “Circe” anything can happen, and the episode’s atmosphere of vaudeville tinged with terror results from this fact. In this chapter Joyce, as Robert Newman has remarked, “seeks to dissolve distinctions by collapsing Ulysses into a memory where the laws of intellect are no longer operative . . . the network of connections within Ulysses grows and becomes increasingly elaborate until we realize that everything somehow connects with everything else.” It would be foolish to regard Joyce’s nominal Circe, Bella Cohen, as the figure who presides over this vast network of possibility. She is merely one character in a script with others, on a par with Bloom, Stephen, and the dubiously young women who work for her.
As the magus, Joyce pulls fantasies from his characters’ unconscious minds like rabbits from a hat. They are complete, surprising, suddenly there in all their fullness. Bloom’s psyche provides most of the content for these fantastical dramas, and yet Bloom himself—the chief actor within them—does not seem to be aware that they are taking place.
[…]
[…], I want now to focus on that moment when Bloom meets its nominal Circe, Bella Cohen, and on the dynamic scenes that follow. Joyce’s casting of this archetypal figure as whore sports with a centuries-old tradition—the motto over the 1621 Alciati emblem of Circe had warned readers to “Beware of Prostitutes.” But Joyce does not accept this tradition uncritically, and he does not allow his hero to heed the Alciati motto. Bloom engages with Bella as thoroughly in imagination as Odysseus had engaged with the transforming goddess in actuality. The guilt and fear he feels in her presence spring from the depths of his psyche and bring the entire syndrome of Bloomean sexuality to the surface of our awareness.
This Circe is “a massive whoremistress”, a formidably vulgar figure. She has kohl-rimmed, glittering “falcon” eyes: a detail that suggests Joyce’s awareness that her name means “hawk” in Greek. In place of the bowl of transforming brew and of her driver’s stick, she carries a black horn fan that immediately springs into a life of its own. This, in Joyce’s version, is her instrument of phallic power. The fan keeps tapping Bloom until he pays homage to its holder, hailing her as “powerful being” and declaring that he “enormously” desires her domination. The fan demands that he kneel and lace Bellas shoes. Bloom at once complies, thus assuming the old Greek posture of surrender, the posture that Circe had assumed at her doorway with Odysseus.
This sex reversal shortly becomes an overt fact of the drama. Bella becomes Bello and Bloom becomes a female slave avidly participating in an orgy of humiliation. As he becomes female he also figuratively becomes a pig. She (or he) exclaims “Truffles!” and Joyce’s stage direction at this point reads “with a piercing epileptic cry she sinks on all fours, grunting, snuffling, rooting at his feet”. Perhaps these transformations or degradations would not have happened if Bloom had held on to the potato he habitually carried in his pocket because it was his grandmother’s preventative against disease. But when he entered the bordello he gave it to the whore who greeted him, Zoe, and he realizes too late that “I should not have parted with my talisman”. Surrendering it, he surrenders to the inevitability of women’s emotional domination over him.
Is the potato Joyce’s version of the Homeric moly? Superficially, yes. Joyce must have enjoyed inventing this homely equivalent of Homer’s mysterious plant. But the notion of moly as a protective and beneficent influence Joyce, like the Homeric allegorical commentators, took figuratively as well. He wrote to Budgen in 1920, when he was working on the Circe episode, that “Moly is the gift of Hermes, god of public ways, and is the invisible influence (prayer, chance, agility, presence of mind, power of recuperation which saves in case of accident. This would cover immunity from syphilis—swine love). … In this special case his plant may be said to have many leaves, indifference due to masturbation, pessimism congenital, a sense of the ridiculous, sudden fastidiousness in some detail, experience.” Though Joyce does not list Molly in this catalogue of Bloom’s guardian influences, surely the similarity between her name and that of the Homeric herb is not accidental. Joyce as master wordsmith probably named Molly after the magical plant; above all, it is Bloom’s love for his wife and his desire to return to her that enable him—though he gives up his potato—to pass through Nighttown fundamentally unscathed.
[…]
Judith Yarnall
Imitations of Circe.
.
.
.
.
James Joyce
Ulisses
Traducció de Joaquim Mallafré
Letteradura. Barcelona, 1981
ISBN: 8474820316
.
.
.
James Joyce
Ulises
Traducció de José María Valverde
Editorial Lumen. Barcelona, 1976
ISBN: 8426419968
.
.
.
James Joyce
Ulises
Traducción de Eva Almazán, María Alonso Seisdedos,
Xavier Queipo y Antón Vialle
Clásicos Universais, 24
Editorial Galaxia. Vigo, 2013
ISBN: 9788498655032
.
.
James Joyce
Ulysses
The corrected text
Penguin Books. 1986
ISBN: 9780140100006
.
.
Judith Yarnall
Transformations of Circe
The History of an Enchantress
University of Illinois Press. Urbana and Chicago, 1994
ISBN: 9780252063565
.
.
.
.
Il disprezzo – El menyspreu – Le mépris, de Moravia (i de Godard), amb l’Odissea de fons
.
.
.
Battista proseguí, con quella sua voce di timbro singolarmente inumano, quasi metallico pure nella dolcezza: «Rheingold mi ha fatto una proposta che mi ha interessato… egli ha notato che in questi ultimi tempi hanno avuto molto successo i film con soggetti tratti dalla Bibbia… sono effettivamente i film che hanno incassato di più», osservò a questo punto, quasi pensosamente, ma come aprendo una parentesi alla quale lui stesso desiderava che non si annettesse alcuna importanza. « Ma perché?… Secondo me, perché la Bibbia è pur sempre il libro più sano che sia mai stato scritto in questo mondo… Dunque, Rheingold mi ha detto: gli anglosassoni hanno la Bibbia, voialtri mediterranei avete invece Omero… non è così?», egli si interruppe rivolgendosi verso Rheingold, come incerto sulla citazione.
Alberto Moravia (Roma, 28 de novembre de 1907 - Roma, 26 de setembre de 1990)
«Proprio così», confermò Rheingold, non senza un’espressione di leggera ansietà nel viso sorridente.
«Per voialtri mediterranei», continuò Battista sempre citando Rheingold, «Omero è quello che la Bibbia è per gli anglosassoni… perché non faremmo allora un film, per esempio, sull’Odissea? ».
Seguí il silenzio. Stupito, pensai di prender tempo e domandai, con sforzo: «L’Odissea intera o un episodio dell’Odissea?».
«Abbiamo discusso la cosa», rispose subito Battista, «e siamo venuti alla conclusione che sia meglio prendere in considerazione tutto il complesso dell’Odissea… ma questo non ha importanza… quello che piú importa», egli soggiunse alzando la voce, «è che, rileggendo l’Odissea, ho capito finalmente che cosa andavo cercando da tanto tempo senza rendermene conto… qualche cosa che sentivo di non poter trovare nei film neorealistici… qualche cosa, per esempio, che non ho mai trovato nei soggetti che lei, Molteni, mi ha proposto via via negli ultimi tempi… qualche cosa che, insomma, lo sentivo senza spiegarmelo bene, ci vuole nel cinema come ci vuole nella vita : la poesia».
Guardai di nuovo Rheingold: continuava a sorridere forse piú largamente di prima, e approvava con il capo. Dissi a caso, piuttosto seccamente : « Nell’Odissea, si sa, di poesia ce n’è tanta… tutto sta a farla passare nel film».
« Giusto », disse Battista prendendo un regolo dal tavolo e puntandomelo contro, « giusto… ma per far questo ci siete voi due, lei e Rheingold… io so che la poesia c’è… spetta a voi di tirarla fuori ».
Risposi: « L’Odissea è un mondo… si può tirarne fuori quel che si vuole… bisogna vedere da quale punto di vista ci si mette ».
Battista, adesso, pareva sconcertato dalla mia mancanza di entusiasmo e mi considerava con un’attenzione pesante, come per indovinare quali intenzioni celassi dietro la mia freddezza. Finalmente parve rimandare quest’esame ad un secondo momento e, levatosi in piedi, fece il giro della tavola e prese a passeggiare su e giú per la stanza, a testa alta, le mani ficcate nelle tasche posteriori dei pantaloni. Noi ci voltammo per guardarlo; passeggiando egli riprese: « Quello che mi ha colpito soprattutto nell’Odissea è che la poesia di Omero è sempre spettacolare… quando dico spettacolo, dico ciò che infallibilmente piace al pubblico… prendiamo per esempio l’episodio di Nausicaa… tutte quelle belle fanciulle vestite di nulla che sguazzano nell’acqua sotto gli occhi di Ulisse nascosto dietro un cespuglio… ecco, avete, con qualche variante, una scena di Bellezze al bagno.., oppure prendete Polifemo : un mostro con un occhio solo, un gigante, un orco… ma è King Kong, uno dei massimi successi d’anteguerra… oppure ancora prendete Circe, nel suo castello… ma è Antinea, in Atlantide… Questo chiamo spettacolo… e questo spettacolo, come ho detto, non è soltanto spettacolo ma anche poesia… ». Molto eccitato. Battista si fermò davanti a noi e disse con solennità: «Ecco come vedo un’Odissea prodotta dalla Trionfo Film ».
Non dissi nulla. Mi rendevo conto che poesia per Battista voleva dire qualche cosa di molto diverso da quello che intendevo io; e che, secondo questa sua concezione, l’Odissea della Trionfo Film sarebbe stato un film ricalcato sopra i grossi film biblici e in costume di Hollywood, con mostri, donne nude, scene di seduzione, erotismo e grandiloquenza. In fondo, come mi dissi, il gusto di Battista era ancora quello dei produttori italiani del tempo di D’Annunzio; e come avrebbe potuto essere diverso? Intanto Battista aveva rifatto il giro della scrivania, si era seduto di nuovo e mi diceva: « Allora Molteni, che ne dice? ».
[…]
.
Alberto Moravia
Il disprezzo
.
.
.
.
S’apartà de la balustrada, segué novament davant la tauleta i després, inclinant-se cap a mi i mirant-me als ulls, no sense solemnitat, digué:
— Seieu aquí davant… Aquest matí només enraonarem… Haig de dir-vos moltes coses.
Vaig seure, Rheingold es posà bé la gorra sobre els ulls i continuà:
— Com recordareu, Molteni, us estava explicant la meva interpretació de l’Odissea durant el viatge de Roma a Nàpols… Però aquesta conversa va ser interrompuda per l’arribada de Battista… En acabat, l’últim tros del viatge, vaig dormir i vaig ajornar l’explicació… ¿Us en recordeu, Molteni?
— Ja ho crec.
— Recordareu també que jo us havia donat la clau de l’Odissea d’aquesta manera: Ulisses triga deu anys a tornar a casa seva perquè, en realitat, en el seu subconscient, no desitja tornar-hi.
— Sí.
— Ara, doncs, us revelaré per quin motiu, segons el meu parer, Ulisses no desitja tornar a casa — digué Rheingold.
Callà un moment com si volgués subratllar l’inici de la revelació, i després, arrufant les celles i fitant-me amb la seva serietat autoritària, afegí:
— Ulisses no vol, en el seu subconscient, tornar a Ítaca, perquè en realitat les seves relacions amb Penèlope són dolentes… Heus aquí el motiu, Molteni… I aquestes relacions són dolentes des d’abans de la marxa d’Ulisses cap a la guerra… És més: en realitat, Ulisses se’n va a la guerra perquè no s’hi troba bé, a casa seva… I no s’hi troba bé perquè, precisament, no està en bones relacions amb la muller.
Rheingold callà un instant sense abandonar, però, la seva expressió mig autoritària i mig didàctica; i jo ho vaig aprofitar per a canviar de lloc la cadira per tal de no rebre el sol als ulls. Després ell prosseguí:
— Si les seves relacions amb Penèlope haguessin estat bones, Ulisses no se n’hauria anat a la guerra… Ulisses no és abrivat, bel·licós… Ulisses és un home prudent, assenyat i conscienciós… Si les seves relacions amb la muller fossin bones, Ulisses, per demostrar la seva solidaritat amb Menelau, es limitaria potser a enviar una expedició a les ordres d’algun dels seus homes de confiança… En lloc d’això, ell se’n va, aprofita l’ocasió de la guerra per a marxar i així defugir la seva muller.
— Molt lògic.
— Molt psicològic, voleu dir, Molteni — corregí Rheingold potser adonant-se del punt d’ironia de la meva veu—, molt psicològic… I tingueu present que tot depèn de la psicologia: sense psicologia, adéu-siau caràcters; i sense caràcters, adéu-siau història… Ara, «¿quina és la psicologia d’Ulisses i Penèlope?… Aquí la teniu. Penèlope és la dona tradicional de la Grècia arcaica, feudal, aristocràtica: virtuosa, noble, altiva, religiosa, bona mestressa de casa seva, bona mare, bona muller. En canvi, Ulisses anticipa els caràcters de la Grècia més tardana, la dels sofistes i els filòsofs: Ulisses és un home sense prejudicis i, si cal, sense escrúpols, agut, assenyat, intel·ligent, irreligiós, escèptic, sovint cínic i tot.
— Em sembla — vaig objectar — que pinteu molt negre el caràcter d’Ulisses… En realitat, a l’Odissea…
Però ell m’interrompé amb impaciència:
— No ens preocupem de l’Odissea, nosaltres… o més ben dit, nosaltres interpretem, desenrotllem l’Odissea… Fem una pel·lícula, Molteni… L’Odissea ja ha estat escrita… en canvi, la pel·lícula, encara l’hem de fer.
Vaig callar novament, i ell reprengué:
— La raó de les males relacions entre Ulisses i Penèlope està, doncs, en la diferència dels dos caràcters… Abans de la guerra de Troia, Ulisses ha fet alguna cosa que no ha agradat a Penèlope… Què ha estat?… És aquí on intervenen els Pretendents… A l’Odissea sabem que aspiren a la mà de Penèlope i mentrestant se la campen a l’esquena d’Ulisses, a casa seva… Cal invertir la situació.
El vaig mirar amb la boca badada.
— No ho enteneu ? — preguntà ell —. Doncs bé, us ho explicaré de seguida… Els Pretendents (a nosaltres potser ens convindrà de reduir els Pretendents a un sol personatge, per exemple Antínous), els Pretendents, doncs, estan enamorats de Penèlope des d’abans de la guerra de Troia… i, com que estan enamorats, la cobreixen de regals, segons els costums grecs… Penèlope, dona altiva, digna, a l’antiga, voldria rebutjar aquests regals, voldria sobretot que el marit fes fora els Pretendents… però Ulisses, per algun motiu que encara no sabem i que trobarem fàcilment, no es vol barallar amb els Pretendents… Com a home assenyat que és, no dóna gaire importància al galanteig dels Pretendents, ja que sap que la muller li és fidel, i no fa tampoc gaire cas dels regals, que, en el fons, no li desagraden del tot… Recordeu-vos que tots els grecs eren àvids de regals, Molteni… Certament, Ulisses no aconsella pas a Penèlope que cedeixi als desigs dels Pretendents, sinó tan sols que no els disgusti, perquè li sembla que no val la pena… Ulisses vol viure en pau, detesta els escàndols… Penèlope, que s’ho esperava tot menys aquesta passivitat d’Ulisses, està disgustada, gairebé ni ho creu… Ella protesta, es revolta… Però Ulisses no en fa cas, no li sembla que calgui indignar-se… Així aconsella de nou a Penèlope que accepti els regals, que es mostri gentil; què li costa al capdavall?… I Penèlope, finalment, segueix el consell del marit… però alhora congria per ell un menyspreu pregon… Ella s’adona que ja no l’estima i li ho diu… Massa tard, aleshores, Ulisses s’adona que ha destruït amb la seva prudència l’amor de Penèlope… Ulisses mira de trobar el remei, de reconquistar la seva muller, però no ho aconsegueix… La seva vida a Itaca esdevé un infern… Desesperat, al final, s’agafa a l’ocasió de la guerra de Troia per anar-se’n de casa… Al cap de set anys la guerra s’acaba i Ulisses es fa a la mar per tornar a Ítaca… Però sap que a casa l’espera una dona que ja no l’estima, és més, que el menysprea… I per això, inconscientment, pren qualsevol pretext a fi de retardar aquest retorn tan ingrat i temut… Tanmateix, a la fi ha de tornar… Però en tornar li passa el mateix que al cavaller, el de la llegenda del drac, ho recordeu?… La princesa demanava al cavaller que matés el drac per tal de merèixer el seu amor; el cavaller matava el drac i llavors la princesa l’estimava… Així Penèlope, a la tornada d’Ulisses, després de demostrar-li que li ha estat fidel, li fa entendre que aquesta fidelitat no vol dir pas amor, sinó tan sols dignitat… Ella tornarà a estimar-lo, en canvi, amb una condició: que ell mati els Pretendents… Ulisses, com sabem, no és gens sanguinari ni venjatiu… potser preferiria engegar-los, com se sol dir, a les bones, convencent-los… però aquesta vegada es determina… Ulisses sap en efecte que de la mort dels Pretendents depèn la consideració de Penèlope i també, per tant, el seu amor… Mata, doncs, els Pretendents… Llavors i només llavors Penèlope deixa de menysprear-lo i torna a estimar-lo… Així Ulisses i Penèlope s’estimen novament, després de molts anys de separació… i celebren les veritables noces… una bluthoch-zeit, unes noces de sang… ¿Ho heu entès, doncs, Molteni? Resumint. Punt primer: Penèlope menysprea Ulisses per no haver reaccionat com a home, com a marit i com a rei contra la intromissió dels Pretendents… Punt segon: aquest menyspreu provoca la marxa d’Ulisses cap a la guerra de Troia… Punt tercer: Ulisses, sabent que a casa l’espera una dona que el menysprea, inconscientment retarda tot al més possible el seu retorn… Punt quart: per reconquistar l’estimació i l’amor de Penèlope, Ulisses mata els Pretendents… Ho heu entès, Molteni?
Francesc Vallverdú (Barcelona, 1935). Traductor de Il disprezzo.
Vaig dir que ho havia entès. En realitat tot això no era gaire difícil d’entendre. Però ara aquella sensació de repugnància que havia tingut des del començament per la interpretació psicoanalítica de Rheihgold renaixia en mi, més forta que mai, i em deixava perplex i atordit.
[…]
.
Alberto Moravia
El menyspreu (traducció de Francesc Vallverdú)
.
.
.
..
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
"The movie within the movie". El film "l'Odissea", "filmat" en el film "Le mépris". Ulisses torna a veure la seva Ítaca
.
.
.
.
.
B.B.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
Il disprezzo
Romanzo di Alberto Moravia
Bompiani
Milano-Roma, 1954
.
.
.
Alberto Moravia
El menyspreu
Traducció de Francesc Vallverdú
Biblioteca A tot vent, 127
Edicions Proa. Barcelona, 1966
.
.
Le mépris
Un film de Jean-Luc Godard
Avec Brigitte Bardot
Jack Palance
Michel Piccoli
Producció: Georges de Beauregard, Joseph E. Levine, Carlo Ponti – 1963
.
.
Montserrat Roig i l’«Odissea» (Circe, Calipso, Penèlope, Clitemnestra … i Ulisses …)
.
.
.
.
LA NATÀLIA LLEGEIX L’ODISSEA EN UNA ILLA DEL MEDITERRANI
.
[…]
Jordi, saps una cosa? M’agradaria sentir-hi els plors de Circe, la bruixa, a qui els historiadors han titllat de dolenta perquè convertia els homes en animals. Potser el seu únic pecat ha estat estimar Ulisses. Jordi, ¿t’adones com utilitzo la paraula pecat? Circe encantava els homes perquè era una deessa i no sabia usar les armes del sofriment. Circe no volia ser una dona-víctima. Jordi, a mi no m’agrada ser una dona-víctima. Tampoc Calipso no volia sofrir. El poeta conta, Jordi, que deixà anar entre llàgrimes el guerrer que l’havia enamorada. Mira què diu aquí:
Sou implacables, déus, i més que altra cosa gelosos!
No perdoneu a les dees que el llit dels herois comparteixin
a la clara, si una se’n fa espòs i l’estima.És clar, Ulisses vol tornar a casa. A casa, Jordi. I això que diu a Calipso que Penélope en bellesa i alçària és migrada al costat d’ella. Però, és clar, és discreta. I a l’hora de fer comptes, quin tresor, la discreció! De tota manera, abans d’acomiadar-se van fruir de l’amor […] i restaren l’un en braços de l’altre. […].
Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny de 1946 - 10 de novembre de 1991)
I a la fi va vèncer Penèlope. I és que era una dona sàvia. Aquesta dona construïa la gàbia més subtil amb el seu teixir i desteixir al voltant del record de l’home que tornava. Una gàbia per a Ulisses, feta de gemecs, de sospirs, de plors nocturns. De desesperació. […]
Ja sé el que penses, estimat: que jo sóc meitat Calipso meitat Penèlope. Què vols que t’hi digui… Tu no ets Ulisses, ¿hi estàs d’acord? Ulisses en sabia molt, de fer la guerra i de governar. En sabia molt, de parlar amb els déus i de ser coratjós fins a la mort. Digues, estimat, ¿queden ara homes així?
Però Ulisses no sabia res dels sentiments. La majoria dels homes no sabeu res dels sentiments. […]
Sí, estimat, Ulisses en sabia molt, de fer la guerra i governar. I de ser coratjós fins a la mort. Ulisses no era estimat pels déus perquè sabia estimar sinó perquè sabia combatre. Havia estat fet per a la lluita i per a organitzar el seu petit país. Circe, Calipso i Penèlope, sàvies des que la llum del sol escalfà la terra, coneixen els caminis per a tenir-lo […]. Les primeres per a lliurar-s’hi, Penèlope per a conservar-lo. Calipso i Circe, per bé que immortals, sabien que, a la llarga, l’haurien de perdre. Penèlope, que no era més que una dona de paciència levítica, en sortiria triomfadora (la més forta, saps).
… Perquè li feia vergonya, davant dels feacis,
que li anés el plor fil a fil per sota les celles.Veus, Ulisses, el «destructor de viles», sentia vergonya de plorar. […] Penèlope no. Penèlope sabia que com més plorava més l’ajudarien els déus. Més vencia. Tant se valia que s’escolessin els anys tot portant penes i renúncies. Podien transcórrer els dies immutables, l’un igual a l’altre. Tant se valia, estimat. Penèlope, que no sabia mirar el món amb altres ulls que els d’Ulisses, acabaria per recuperar-lo. Ulisses tenia molta por i, una vegada apagat el foc intern de la passió, tornaria a Ítaca. El món no deixava de ser hostil per a la seva ànima mortal. Només a Ítaca trobaria la pau.
[…]
.
Montserrat Roig
L’hora violeta.
.
.
DEL «JA NO» A «L’ENCARA NO»
.
[…]
Rosa Chacel va declarar en un diari que si les dones volien incorporar-se a la cultura, havien de començar per l’Odissea o l’Antic Testament, que és el més antic que tenim. Segons l’escriptora, allí hi són totes les dones, la seva vida espiritual, els seus pecats i les seves virtuts. És una imbecilitat, afirmava Rosa Chacel, això de sentir-se marginada de la cultura. I acabava: «Si no són capaces de seguir aquesta línia, que callin.» Aleshores, llegiu l’Odissea, i busqueu si sou Helena, la castradora, si us assembleu a la bleda de la Nausica, si us reconeixeu en la gata maula de la Penèlope o bé si heu hagut de disfressar-vos d’home, com Atenea, perquè Telèmac us faci cas. Ara bé, jo no hi era, a l’Odissea, però també hi era perquè hi ha poques obres literàries que siguin el món, tot el món vist poèticament, com l’és l’obra d’Homer. Perquè jo també era Ulisses i Aquil·les, els dels peus lleugers, i Telèmac, el fill d’Ulisses que s’escoltava Atenea, no nascuda de mare sinó del cervell del pare dels déus, la deessa vestida de guerrer que posseïa «pudor femení». Les grans obres de literatura escrites pels homes ja no ens poden persuadir en la realitat, bé que ens commouen. Aquest és el seu misteri.
Però calculem la jugada: si els homes han confós les figures mítiques femenines de la literatura i de la història amb biografies de dones reals, nosaltres no podem fer el mateix. Aleshores, llegiríem la literatura amb la mirada masculina. La identificació ha de ser poètica, allò que no trobem aquí, però que és possible, a través de la paraula, dins l’univers imaginari. […] Així, jo llegeixo l’Odissea com em dóna la gana. Veig les tragèdies gregues amb els meus ulls, ara ja no és l’època en què Electra, Medea, Ifigènia, Clitemnestra o Antígona eren representades per homes que calçaven coturns. La meva Clitemnestra és una dona que té un marit que se’n va a una guerra que ella no entén, una mare que veu com el seu home li arrabassa la filla per oferir-la als déus en immolació i que es troba que aquest mateix home torna de la batalla amb una noia jove i intel·ligent. La meva Clitemnestra és una dona de finals del segle XX.
.
Montserrat Roig
Digues que m’estimes encara que sigui mentida.
.
.
.
Montserrat Roig
L’hora violeta
El balancí, 127
Edicions 62. Barcelona, 1980
ISBN: 8429748458
.
.
Montserrat Roig
Digues que m’estimes encara que sigui mentida
butxaca, 70
Edicions 62. Barcelona, 2001
ISBN: 8429749500
.
.
Jaume Cabré i Homer. Jo confesso.
.
.
Fa un temps, Jaume Cabré dissertava a la Universitat Oberta de Catalunya sobre literatura i cinema, sota el títol Una imatge val per mil paraules. La primera part de la seva exposició la va anomenar “Al voltant d’Homer”.
.
Jaume Cabré i Fabré (Barcelona, 30 d’abril de 1947)
[…] l’encàrrec que m’ha fet la universitat és de parlar de noves formes de creació literària. L’encàrrec és temerari perquè jo no en sé, no sóc profeta i no sé què passarà. Per tant, el que intentaré serà navegar, com pertoca en aquesta universitat, mirar de fer-ho amb elegància i procurar que entre tots no perdem el temps. Penseu que aquí, a la universitat més moderna de Catalunya, la UOC, m’agradaria deixar clar que parteixo de la base per parlar del futur que per a mi una obra moderna, actual i viva és l’obra d’Homer, la Ilíada i l’Odissea. Són obres, si les agafem en un sol sac, sobretot més l’Odissea que la Ilíada, que narren en tercera persona, que passen després a la primera persona, que fan flashbacks, que comencen al mig sense avisar i el lector es troba dins d’una història que se suposa que ja la sap i si no ja s’hi enganxarà, de cop tiren enrere i fan una sèrie de virtuosismes i d’el·lipsis narratives impressionants. Però el lector ho va entenent tot perquè són obres que, al capdavall, estan plenes d’elements argumentats de gran imaginació. No he entrat, per raons de prudència, en qüestions estilístiques, perquè no conec tant el grec com per poder fer-ho. M’he hagut de basar per a la seva lectura en les traduccions de la Ilíada de Balasch i l’Odissea de Riba. Però considero que ens trobem amb aquestes obres davant d’una modernitat absoluta. I això ho dic una mica per provocar però ho dic sentint-ho. Penseu que la creació literària, perquè és d’això del que parlarem, en el fons és més vella que Homer. Sabeu quin va ser el primer poema de la humanitat? El primer poema de la humanitat segurament va néixer amb el llenguatge, i és un moment històric perquè ara el recitaré. Un home o una dona prehistòrica surt de la cova a la matinada, veu la sortida del sol i diu “Oh”; aquest és el primer poema. És l’expressió lingüística d’un estat d’ànim per una raó externa o interna.
[…]
.
Ve molt a tomb, aquests dies, revisar aquestes paraules de Jaume Cabré, amb motiu de la publicació del seu Jo confesso.
Doncs bé, les característiques que Cabré, en el text abans transcrit (i que nosaltres hem subratllat), atribueix a la Ilíada i l’Odissea, són també predicables del seu Jo confesso, obra que narra en tercera persona, que passa després a la primera persona, que fa flashbacks, que comença al mig sense avisar i el lector es troba dins d’una història que se suposa que ja la sap i si no ja s’hi enganxarà, de cop tira enrere i fa una sèrie de virtuosismes i d’el·lipsis narratives impressionants.
.
A Jo confesso, Cabré fa aclucades d’ull a diverses obres literàries. I també hi podem trobar fins i tot l’ús de símils, a l’homèrica manera:
.
“Agafà la capseta amb les mans, amb molt de compte, com el nen que tragina el niu que ha furtat de l’arbre per poder ensenyar-ne a la mare els ous verdencs o els desemparats pollets que jo peixaré, mare, que no pateixis que els donaré moltes formigues.” (pàg. 42).
.
I, per no moure’ns de l’àmbit de les referències de Cabré, en el Jo confesso, a la cultura grega clàssica, podem esmentar que el protagonista o subjecte principal de la novel·la, l’Adrià Ardèvol, admira profundament la Griechische Geistesgeschichte, la Història de l’esperit grec, de Wilhelm Nestle, que fa un temps esmentàvem aquí:
.
“L’Adrià estava pensant que li agradaria ser capaç d’escriure una cosa semblant a la Griechische Geistesgeschichte. Aquell era un possible model de futur; pensar i escriure com Nestle.” (pàg. 344)
.
“Va voler rellegir Nestle però no podia. Encara que el viatge d’Eurípides desde la retòrica fins a la veritat l’havia emocionat en la primera lectura, ara no li deia res. Eurípides era la Sara. En una cosa l’encertava, Eurípides: la raó humana no pot vèncer les potències irracionals de l’emotivitat anímica. No puc estudiar, no puc reflexionar. He de plorar. Bernat, vine.” (pàg. 351)
.
—He decidit continuar la carrera a Tübingen.
—A Alemanya? Que no estàs bé, aquí?
—Vull rebre classes de Wilhelm Nestle-
…….Per ser precisos, jo no tenia ni idea de si Nestle encara impartia classes a Tübingen. En rigor no sabia ni si era viu. De fet, en el moment en que parlàvem feia una mica més de vuit anys que era mort. I sí: va impartir classes a Tübingen, i per això jo havia decidit que volia estudiar a Tübingen.” (pàg. 357)
.
.
Jaume Cabré
Jo confesso
A tot vent, 559
Raval Edicions S.L.U., Proa. Barcelona, setembre del 2011
ISBN: 9788475882536
.
.
De Troia a Ítaca 