Arxius

Posts Tagged ‘Occità’

Un traductor català, i en català, de l’Odissea al segle XVIII?

.

.

.

Joan-Baptista Fabre (1727 – 1783)

 PRÉFACE FAITE POUR ÊTRE LUE   

.

Le poème qu’on donne ici n’est, à proprement parler, ni ancien ni moderne. Tout ce qu’on a pu découvrir touchant son auteur, c’est qu’il était originaire de Catalogne, homme d’esprit, de goût, et d’érudition; ce qui est très commun dans cette nation polie. La langue grecque étant fort à la mode de son temps, il s’avisa, malheureusement pour lui, de faire une traduction en vers de l’Odyssée d’Homère, […]

Joan-Baptista Fabre

(c. 1755)

.

.

“PREFACI FET PER A SER LLEGIT

.

El poema que oferim aquí no és, pròpiament dit, ni antic ni modern. Tot el que s’ha pogut esbrinar pel que fa al seu autor, és que era originari de Catalunya, home d’esperit, de gust i d’erudició; el que és molt comú en aquesta nació cortesa. Estant la llengua grega molt de moda en la seva època, malauradament per a ell s’atreví a fer una traducció en vers de l’Odissea d’Homer…”

.

Tenim aquí un traductor català, i en català, d’Homer del segle XVIII?

Continua dient:

“… malauradament per a ell s’atreví a fer una traducció en vers de l’Odissea d’Homer amb la que, pel més estrany esforç d’una imaginació i d’un geni veritablement sublim, superà el seu model, conjuminant tota l’energia i les belleses del text grec amb els girs fins i delicats del català.

Aquesta obra excel·lent, que hauria hagut d’atreure l’admiració cap a ell dels seus il·lustres compatriotes, fou la causa de la seva pèrdua. L’entusiasme que amarava aleshores els savis per la literalitat dels antics, i sobretot del diví Homer, es girà contra seu de totes bandes. Hom el tractà d’heterodox i d’innovador digne d’ésser consagrat al furor públic i a l’anatema. I ho fou, efectivament. La gent, havent pres els seus grans mots in sensu obvio cridà per totes bandes a l’escàndol.

Joan Baptista Fabre. Trad. al català.

.

.

.

.

És a dir, aquest «rossignol de Catalogne», com l’anomena Fabre, va cometre el “pecat” de fer la traducció de l’Odissea de forma heterodoxa, no cenyint-se al criteri vigent a la seva època, de cenyir-se al “literal”.

Aquest agosarament, segons ens conta Fabre en el Prefaci, li comportà greus perjucicis. Es va haver de refugiar en un convent, pagant, fins que li deixaren la bossa escurada i el van fer fora, enviant-lo a fer el pelegrinatge de Sant Jaume de Compostela per a expiar la seva culpa. A partir d’aquí caigué en les mans del Sant Ofici, de la Inquisició espanyola, i per a fugir-ne se’n va anar cap a terres de França i d’Occitània, al Vaunage, on, embogit a la manera de Don Quixot, la seva mitomania li feu reviure, en aquelles terres, tota la geografia i tota la mitologia clàssica de la que estava imbuit.

Finalment anà a raure en el si d’una família occitana que l’acollí, i a la que transmeté la seva “homeromania”. Les successives generacions d’aquesta família, previ aprenentatge del català, van anar traduint a llengua occitana (en aquest cas, “patuesa”, segons Fabre) la suposada Odissea catalana en qüestió.

El prefaci que comentem és, en definitiva, la forma que té Fabre d’introduïr la seva versió burlesca occitana de l’Odisea, la seva “Odissea d’Oumera” transvestida, ideant aquest  imaginari traductor català com a recurs literari del seu prefaci.

.

Estem, doncs, en l’àmbit del burlesc, però amb característiques pròpies. No es tracta d’una versió tocatardana del burlesc, de l’heroico-còmic francès dels decennis anteriors. No és una imitació del “Virgile travesti” d’Scarron.

Com diu Marcel Coulon, un dels estudiosos de Fabre:

“L’autor del “Virgile travesti” [Scarron], es burla de l’Eneida com l’alumne que imita el professor per divertir els seus companys; l’Abbé [Fabre] no, i encara menys de l’Odissea. Fabre té a l’objectiu els traductors fanàtics, glossadors, interpretadors poètics d’Homer, des de Scaliger fins a “Dacier mascle i femella” (les seves bèsties negres), no tement passar pel propi Boileau i el Fénelon del Telèmac. Ell denuncia el costat sistemàtic i cec del seu meravellament perpetu; i quan ells estiren, costi el que costi, el “diví Homer” cap al noble i sublim (recordem-nos de Boileau astorat per la comparació homèrica d’Àiax amb un ase), ell l’estira cap a la vulgaritat i la bufoneria, mitjà excel·lent per fer-nos assaborir la simplicitat i la naturalitat que el decoren. Atènyer, per damunt d’Homer, els seus admiradors comprometedors, embolcallar amb el burlesc una concepció antiacadèmica d’Homer i dels seus herois, reconduits a l’escala humana tan real i realista com la nostra, heus ací el que Fabre ha volgut de bon inici i sobretot.” (Citat per M. Barral, a J.-B- Favre, sa vie, son oeuvre, pàg. 214. Trad. al català)

Fabre fa servir el burlesc, i el referit pròleg, així com també l’altra introducció a la seva Odissea, la “Requête a M. de Saint-Priest pour Homère” (on combina el francès i l’occità, i en la que Ulisses es lamenta del que ha hagut de sofrir per les traduccions i pels nous poemes heroics que s’han basat en les seves fetes, des de l’Eneida, passant per l’Orlando Furioso, fins a arribar als poemes heroics francesos del segle XVII), el fa servir, dèiem, per fer una crítica literària, irònica i sarcàstica d’Scaliger, de Madame Dacier i el seu marit, i de tants d’altres.

A partir de l’ús d’una llengua, com el seu “patuès”, allunyada dels encarcaraments del francès d’alguns dels traductors d’Homer, es permet atançar-se a l’Odissea d’una forma fresca i directa, i fer mofa dels qui havien situat Homer en un altar. 

Fabre, entra en la coneguda “Querelle des anciens et des modernes”, d’una manera curiosa. Ell que quan escriu en francès ho fa amb totes les rèmores i tots els encarcarements propis d’un dels “anciens”, quan escriu en occità es permet actuar com un “moderne” i atacar el bàndol contrari.

.

Text complet de “Préface faite pour être lue”: aquí.

.

.

Marcel Barral

J.-B. FAVRE, sa vie, son œuvre.
Essai sur le burlesque dans la Littérature Occitane

Université Paul Valéry

Montpellier, 1971

.

.

.

Danielle Bertrand-Fabre

Être curé en Languedoc au XVIIIe Siècle:
L’Abbé Jean-Baptiste Fabre entre ministère et littérature occitane (1727-1783)

Thèse – Doctorat d’Histoire et Civilisations
Université Paul Valéry – Montpellier III
Novembre 1999

Atelier National de reproduction des thèses. Lille
ISBN: 9782729550127
.
.
.

 

«Soi Odiséu…», «Siéu Ulisse…», «Ulisse so…». Ulisses ens parla de la seva Ítaca en asturià, occità i sard.

.

»

.

.

Só Ulisses, fill de Laertes, que vaig en boca dels homes
per tota llei de paranys, i la meva fama s’encela.
I habito Ítaca, aquell aguilar; i hi ha una muntanya
el Nèrit, tot tremolós de fullatges, que molt s’assenyala;
i entorn hi ha moltes illes poblades, que es toquen entre elles,
Dulíquion i Same i, coberta de boscos Zacintos.
Ara, la meva és baixa i, de totes, enmig del salobre,
és la que està més amunt, devers el costat on fosqueja,
i les altres enfronten el sol del matí i del migdia,
aspra, però nodrissa de bell jovent: és la terra
d’un, i el que és jo, no sé veure altra cosa que sigui més dolça.
»Sí, allí va tenir-me Calipso, divina entre dees,
[dins les coves balmades, glatint perquè fos marit d’ella;
i també em retingué l’arterosa Circe d’Eea,
dins les seves estades, glatint perquè fos marit d’ella;]
ara, que mai el meu dins el pit va deixar-se convèncer,
com que al món no hi ha res que sigui més dolç que la pàtria
d’un i els pares d’un, baldament s’habiti una casa
rica, al lluny, en un país estrany, separat dels seus pares.

Odissea IX, 19-36
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

.

.

Canta musa en lengua asturiana

Soi Odiséu, el fiu de Laertes, el mesmu qu’ando en boca de tola xente peles mios astucies, y la mio gloria llega al cielu. 

Vivo n’Ítaca la que s’acolumbra de lloñe. Nella ta’l monte Néritu d’axitaos ramayos, mui distinguiu y ricu. Alredor hai abondes islles habitaes, mui allegaes unes a otres: Duliquiu, Samos y Zacintu, enllena viesques. La mio Ítaca asoma poco, tumbada na mar, y ye la más alloñada p’hacia poniente; les otres tiren más pa l’aurora y el sol.  

Ye aspiria pero cría bonos mozos. Y yo nun soi quien a contemplar otru lugar más dulce que la terra de mio. 

Y eso que me retuvo Calipso, divina ente les dioses, nes sos fonderes grutes, porfiando pa que fuere’l so home. D’igual maou, la rapiega Cierce retúvome nel palaciu d’Ea, naguando tamién porque fuere’l so home. 

Pero nun yeren a convencerme’l coral dientro’l pechu; porque nun hai nada que seya más dulce que la patria y los pas, anque ún tea viviendo lloñe nunca casa rica nuna tierra foriata, lloñe de los sos pas.

Odissea IX, 19-36

Versió en asturià de Mª Asunción Hevia González (2005)

.

.

.

Oudissèio Charloun Riéu 2

Siéu Ulisse, Enfant de Laerte, e tóuti lis ome me counèisson pèr mis engano, e ma glòri es mountado enjusqu’au Cèu.  Demore dins la pleclaro Itaco, mounte s’atrobo lou Baus Nerite emé sis aubre bacela dóu vènt. E i’a mai que d’uno isclo entour d’elo, Douliqui e Samos e Zacinte aboucassi. Itaco es la mai liuencho de la terro fermo e pounchejo de la mar, dóu caire de l’ahour; mai lis autro soun dóu coustat de l’Aubo e dóu Souleu. Itaco es arèbro, mai es bono nourriguiero de jouvént, e i’a pas d’autro terro que me fague tant gau de countempla. Segur que la noblo divo Calipsò m’a tenguu dins si baumo founso, me voulènt pèr soun ome; coume Circè, drudo d’engano, m’a tengu dins soun repaire, en iscli d’Ajaio, me voulènt tambèn pèr soun ome: mai éli m’an pas gagna lou cor dins moun pitre, tant i’a que rèn agrado mai coume la patrio e li parènt pèr aquéu que, liuen de si gènt, demoro dins uno terre estranjo, fuguésse-ti dins un riche palais.

Odissea IX, 19-36

Versió en occità de Charloun Riéu (1907)

.

.

.

Odissea Rubattu

Ulisse so, de Laerte su fizu,
pro sas trassas connotu e fentomadu
in su mundu e in s’Olimpu biadu!
Abbertu apo in Ìtaca su chizu 
ue superbu Neritu est paradu
chi de sos bentos nos parat s’impizu.
Non lontana Zacinto b’est buscosa
cun Dulìchio e Same donosa.

Pedras e iscoglieras in tottue 
b’at in sa terra mia e zente forte.
Ma cosa pius dulche, non cres tue?
b’at de nàschere, biver, bider morte
in su própriu logu? Aterue,
cun promissas d’eterna bonasorte,
Circe e Calipso mi cherian ‘sposu, 
ma chie est fora ‘e domo no at gosu!
 

Odissea IX, 19-36

 Versió en sard d’Antoninu Rubattu (2005)

.

.

.

Canta musa en lengua asturianaMª Asunción Hevia Gónzález. Llingua asturiana y literatura
Ed Trabe

Citada a:
Ramiro González Delgado
Canta, musa, en lengua asturiana
Estudios de traducción y tradición clásica

Editorial Académica Española. Saarbrücken, Alemania, 2012
ISBN: 9783848471508

.

.

Oudissèio Charloun Riéu 2

L’Oudissèio

d’Oumèro

Revirado au provençau pèr Charloun Riéu

Encò de P. Ruat

Marsiho (Marsella), 1907

 

.

.

Odissea RubattuOdissea

Bortado in limba sarda dae Antoninu Rubattu

Domus de Janas

Selargius (Sardigna), 2005

ISBN: 8888569199

.

.

.

Els noms d’Odisseu: Naide, Nadie, Ningú, Personne, Nissun, Nessuno, Ninguno, Degun, Ninguém, Nimeni, Nisciunu, …

.

.

Asturià

.Xose Gago Odisea

«Á Ciclope, el mio nome famosu entrugéstime; agora

vo dicételu yo; tu’l regalu dame qu’ufiertesti.

Naide ye’l nome mio, Naide ye como só conociu

por mio ma y por mio pá y ente tolos demás compañeros».

.

Traducció de Xosé Gago

.

.

Castellà

.Odisea García Gual

»”Cíclope, ¿me preguntas mi ilustre nombre? Pues voy a decírtelo. Mi nombre es Nadie. Nadie me llaman siempre mi madre, mi padre y todos mis camaradas”.

.

Traducció de Carlos García Gual

.

.

.

.

Català

.

Riba L'Odissea»—Cíclop, ¿em preguntes l’il·lustre nom? Vaig a dir-te’l.

Tu, però, fes-me el present que tanmateix, com a hoste,

m’has promès. Doncs em dic Ningú, i Ningú m’anomenen,

sí, la mare i el pare i la colla que m’acompanya.

.

Traducció de Carles Riba

.

.

.

Francès

.Odiysee - Berard

Ulysse. — Tu veux savoir mon nom le plus connu, Cyclope? je m’en vais te le dire; mais tu me donneras le présent annoncé. C’est Personne, mon nom : oui !  mon père et ma mère et tous mes compagnons m’ont surnommé Personne.

.

Traducció de Victor Bérard

.

.

.

.

Furlà (Friulès)

.Odissee - furlan

“Tu mi dimandis, Ciclop, / il non famôs e jo ben

tal disarai: tu âs di dâmi / il regâl che tu âs prometût.

Nissun” al è il gno non: / Nissun a mi mi clamin

e la mari e il pari / e ducj chei altris compagns”.

.

Traducció d’Alessandro Carrozzo i Pierluigo Visintin

.

.

Italià

.Odissea - Paolo Maspero

Dunque, o Ciclope, il mio nome tu chiedi?

Il mio nome io dirò; ma tu poi dammi

Il presente ospital che m’hai promesso.

Nessuno ho nome; me la madre e il padre,

E me Nessuno chiamano gli amici.

.

Traducció de Paolo Maspero

.

.

Ladino

.Odissea - Ladino

“Kiklop, mi nombre famozo kual es demandates? Al punto

te lo dire, i tu dame el dono segun tu prometa.

A mi me yaman Ninguno; Ninguno me yama mi madre,

dito mi padre, i de mizmo todos mis otros kompanyeros.”

.

Traducció de Moshe ‘Ha-Elion

.

.

Occità

.L'Oudisseio

—Uiard, me demandes moun noum famous. Te lou dirai, e me faras la douno d’oste que m’as proumesso. Me dison Degun. Moun paire, ma maire, mi coumpan, tóuti me dison Degun.

.

Traducció Charloun Riéu

.

.

.

.

Portuguès

.Odisseia Lourenço

‘Ó Ciclope, pregustaste como é o meu nome famoso. Vou dizer-to,

e tu dá-me o presente de hospitalidade que prometeste.

Ninguém é como me chamo. Ninguém chamam-me

a minha mãe, o meu pai, e todos os meus companheiros.’

.

Traducció de Frederico Lourenço

.

.

Romanès

.Odysseia romanès

“O, tu, Cyclopule, de mã întrebi de vestitul meu nume,

Am sã ti-l spun : iar tu catã-mi un dar, precum fãgãduit-ai!

Nimeni‘ mã cheamã : doar ‘Nimeni‘ îmi spuserã si mã alintã

Mama si tatãl meu drag, tot la fel ca si ceilalti tovarãsi!”

.

Traducció de Dan Slusanschi

.

.

Sard:

.Odissea Rubattu

[…] —Su nomen cherias,

o Ciclope? Però cheret chi sias

cun su ch’as nadu insara puntuale!

Nisciunu babbu e mama m’an giamadu,

Nisciunu amigos cun su parentadu!—

.

Versió d’Antoninu Rubattu

.

.

.

.

Xose Gago OdiseaOdisea. Homero.

Volume I – Cantos I – XII

Versión asturiana de Xosé Gago.

Trabe. Uviéu, 2007

ISBN: 9788480534727

.

.

Odisea García GualHomero

Odisea.

Versión y prólogo de Carlos García Gual.

Alizanza Editorial. Madrid, 2004.

ISBN: 9788420677507

.

.

Riba L'OdisseaHomer.

L’Odissea. Novament traslladada en versos catalans per

Carles Riba

Editorial Alpha

Barcelona, 1953.

.

.

Odiysee - BerardL’Odyssée 

«Poésie homérique»

Texte établi et traduit par Victor Bérard

Société d¡Édition «Les Belles Lettres»

Paris, 1924

.

.

Odissee - furlanOdissee di Omêr

Traduzion di Alessandro Carrozzo /

Pierluigi Visintin

Kappa Vu. Udine, Friül,  2006

ISBN: 9788889808313

.

.

Odissea - Paolo MasperoOdissea di Omero.

Tradotta da Paolo Maspero
Illustrata da Fanoli e Cenni

Quarta edizione

R. Stabilimento Musicale Ricordi.
Milano, 1880

.

.

Odissea - LadinoOmero

La Odisea (Kantes I-XII)

Trezladada en ladino del grego antiguo por

Moshe ‘Ha-Elion

Yeriot. Maale Adumim, Israel, 2011

.

.

L'OudisseioL’Oudissèio

d’Oumèro

Revirado au provençau pèr Charloun Riéu

Encò de P. Ruat

Marsiho (Marsella), 1907

.

.

Odisseia LourençoHomero

Odisseia.

Traduçao do grego e introdução de Frederico Lourenço

Edições Cotovia. Lisboa, 2003.

ISBN: 9789727952502

.

.

Odysseia romanèsHomer

Odysseia

Traducere in hexametri de Dan Slusanschi

Editura Paideia. Bucaresti, 2009

ISBN: 9789735965020

.

.

Odissea RubattuOdissea

Bortado in limba sarda dae Antoninu Rubattu

Domus de Janas

Selargius (Sardigna), 2005

ISBN: 8888569199

.

.

.

Lo viatge grand de l’Ulisses d’Ítaca. L’Odissea en occità de Robèrt Lafont

.

.

.

Cau qu’arribetz primier vers lei Serena’ enjulhairas deis òmes.
Cu que siá lo mortau que d’elei aga lo frònt de se sarrar,
se per còp d’elei s’avesina e qu’ausiga clantir sa votz,
lo veiràn plus jamai ni sa molher ni seis enfants pichons,
e podràn pas se regaudir de l’aver drech aquí, tornat.
Lo pivèlan dins lo prat de son cant melodiós lei Serenas
sa demorança e que davala fins la cèuna recuberta
deis ossamentas d’òmes mòrts que se poirisson : i veiriás
lei pelagosta’ espelhandradas. Poja drech, t’arrèstes pas.
Prèn-t’una bresca de mèu doç e pasta-la per ne tapar
leis aurelhas de tei marins, e que degun ausiga rèn.
Mai tu solet se lo desir te’n vèn, escota a condicion
de te faire ligar dei mans, dei pès, de tota ta persona
au mast. Drech sus la clau, encordelat de ton pròpi voler
chala-te donc de la poder ausir, la canta dei Serenas.
.

Robèrt Lafont  (Nimes, 16 de març de 1923 - Florència, 24 de juny de 2009)

Robèrt Lafont
(Nimes, 1923 – Florència, 2009)

L’Odissea, XIII, 39-52
Traducció de Robèrt Lafont
Lo viatge grand de l’Ulisses d’Itaca

.

.

.

.

.

.

..

.

En primer lloc, trobaràs les sirenes, que encisen i encanten
tots els homes, siga qui siga que passe prop d’elles.
I qualsevol que, sense saber-ho, escolte com canten
les sirenes, mai tornarà a casa seua per rebre
la calorosa acollida dels fills petitets i l’esposa:
l’encisaran les sirenes amb cants i amb la veu delicada,
des d’un bell prat on seuen, enmig dels muntons d’ossamenta
d’homes ja descomposts i amb la pell ja resseca i desfeta.
Passa de llarg. Però abans taparàs les orelles dels homes
amb cera dolça d’abella, ablanida: que no les escolte
cap dels altres, però si tu tens el desig d’escoltar-les
fes que t’amarren de mans i de peus en el teu vaixell ràpid,
dret en la base del pal, amb les cordes lligades a l’arbre:
només així gaudiràs de la veu d’aquelles sirenes.
.
L’Odissea, XIII, 39-52
Traducció de Joan F. Mira

.

.

.

Lafont-ulisses

Dempuèi mai de seissanta ans, Robert Lafont es atrivat per los poèmas omerics de l’Odissèia, un dels tèxts fondators màgers de la pensada e de l’imaginari europèus e mediterraneans. Lo Viatge grand de l’Ulisses d’Itaca es la resulta d’aquela meditacion longament amadurada a prepaus dels poèmas omerics. Robèrt Lafont a bastit sa recèrca e son escritura sus la part centrala d’aqueles poèmas « cordurats » entre eles per los rapsòds antics : la que i son contadas, de sa quita boca, las erràncias marinas de l’eròi de totas las rusas.

Aqueles moments majors del poèma atribuit a Omèr son estats revirats a l’occitan provençal a partir del tèxt original grec. Son precedits de comentaris ( glòsa ) que Robèrt Lafont i situa los passatges concernits e i balha, per cadun, en s’ajudar de las recèrcas pus recentas, claus e interpretacions. Per sa revirada, a causit d’emplegar un vèrs non rimat de setze sillabas, lo que per el se sarrava al mai pròche de l’examètre omeric.

Lo libre aqueste, aital, se presenta, en occitan, coma l’òbra d’un sabent mesclat d’un poèta : lo legeire, dins una lenga a l’encòp quotidiana e majestuosa, manejada amb gaubi sobeiran per un dels mèstres de l’escritura occitana d’ara, s’i trobarà de plan pè amb los tèxtes omerics. La soliditat de las coneissenças e l’ample de la revirada rejonhon aquí l’art reconegut de l’escrivan dins un obratge unic a mai d’un títol.

.

[De la promoció editorial]

.

.

.

Rares sont les langues du monde qui peuvent se flatter de posséder cet objet impossible : une traduction de l’Odyssée qui rende avec ses moyens propres le rythme de l’original, la force de l’epos et l’épaisseur concrète de l’univers méditerranéen, salin et solaire. Il y faut un improbable traducteur, à la fois écrivain de métier, possédant à fond les ressources de sa langue, et helléniste érudit doublé de linguiste, n’ignorant rien du texte grec ni de ses exégèses successives. L’occitan au moins a cette chance depuis la toute récente traduction de Robert Lafont. Cette traduction est accompagnée de gloses qui font le point sur les dernières recherches homériques et décapent le texte de la gangue d’interprétations erronées qui en ont faussé le sens depuis sa composition, notamment le mythe d’un auteur unique. Un autre poète occitan, le provençal Charloun Rieu, avait lui aussi réalisé une traduction savoureuse et de haute tenue, mais il l’avait fait en « prose étale » et d’après une traduction française. Comprenant qu’on ne peut traduire l’Odyssée qu’en inventant un vers qui s’approche au plus près de l’hexamètre dactylique du poème, Robert Lafont a créé un mètre de seize syllabes, souple et rythmé, capable de rendre vers à vers les inflexions homériques. Victor Bérard avait choisi l’alexandrin blanc, mais cette solution présente le double inconvénient de ne pas faire correspondre le vers français avec le vers grec et d’engendrer assez vite une certaine monotonie, heureusement brisée par le recours à d’autres mesures paires.

Délaissant la Télémaquie et le massacre des prétendants, le traducteur s’est attaché au cœur de l’Odyssée, au Voyage, soit plus de 3.300 vers. C’est là en effet que Robert Lafont cherche le véritable Ulysse, l’errant, l’exilé, le marin têtu qui s’obstine dans le retour vers l’épouse et la patrie, confondues dans un seul désir, une même nostalgie. Cette fascination de toujours que ressent le traducteur occitan pour le poème par excellence de l’errance et de la quête, on la retrouve chez maint poète, Georges Séféris, par exemple, et, curieusement, pour des raisons semblables. Séféris, après la « Grande Catastrophe » de 1920 qui chassait pour toujours les Grecs d’Asie Mineure, jetait dans l’exil des millions de réfugiés et mettait un terme définitif aux rêves de grandeur de sa désormais petite nation, concevait sa grécité comme une errance perpétuelle vers une Ithaque engloutie. Lafont quant à lui n’a pas donné d’autre sens à sa vie et à son oeuvre (cette dernière colossale par son volume, sa richesse et sa diversité) que la quête d’un pays disparu mais vivant encore d’une existence virtuelle, riche de tous les possibles, dans la conscience aliénée de ses habitants. Chez le poète grec et chez l’occitan, cette référence commune à Ulysse s’accompagne du même humanisme et du même refus de l’enfermement ethnique.

À lire les vers odysséens dans leur version occitane, une impression s’empare du lecteur, pour peu qu’il soit quelque peu familier de l’oeuvre de Lafont. Cet Ulysse qui veille (« Assis près de la barre, en maître il gouvernait, sans qu’un somme jamais tombât de ses paupières », comme traduit Victor Bérard) est une sorte d’autoportrait du traducteur. On songe à la posture du Veilleur à la citerne [La Gacha a la cisterna], qui, dans le long et magnifique poème qui porte ce titre (et que Jorn a publié en 1998), est au fil des siècles le gardien de la mémoire au milieu des horreurs tourbillonnantes de l’histoire. Dans l’Odyssée, cette figure s’anime, et, cessant de veiller sur les eaux étales de la mémoire, elle chevauche les vagues de la tempête, mais une même vigilance la tient en éveil.

Quoi qu’il en soit, il s’agit de bien plus qu’un simple exercice de style. L’investissement du traducteur dans ce récit de retour vers Ithaque-Occitanie est total. Les deux pays font d’ailleurs partie du même univers, la civilisation de l’olivier, ils se baignent dans la même mer, regardent le même paysage. Dans sa double fidélité, y compris rythmique, aux langues source et cible, cette traduction restitue l’éternelle jeunesse du poème en nous faisant ressentir, 2700 ans après, dans un occitan riche et savoureux, l’émerveillement ébloui des auditeurs du rhapsode.

Jean-Claude Forêt

.

.

.