Els mites grecs a les rondalles mallorquines, d’Antònia Soler i Nicolau

.

.

“… trobam a l’apartat de Llegendes i supersticions: «A Felanitx de vegades guaita a sa banda de ponent un nígul gruixat, que fa figures de cases i campanars i denota mal temps. Sa gent li diu sa ciutat de Troia».”

Antònia Soler
Els mites grecs a les rondalles mallorquines, p. 23

.

.

.

.

.

.

.

[…]

D’aquí cap a l’illa d’Eea, que és on habita Circe, una fetillera envoltada d’animals salvatges ximples com menets de cordeta que no són altres que els homes desgraciats que un bon dia varen tenir la dissort d’arribar al seu palau. Primer els ofereix hospitalitat i, quan s’asseuen a taula i prenen el menjar, els toca amb la seva vareta i els converteix en bèsties. Odisseu s’escapa d’aquest destí funest perquè pel camí li compareix Hermes i li dona l’an­tídot, l’herba moli, una planta de flor blanca i arrels negres. Un paral·lelisme es troba amb la rondalla Es tres patrons, que són tres germans de bona família que, un darrere l’altre, demanen a son pare que els armi una barca. El pare els comana sobretot que mai no vagin al Port de la Reina d’Ongria, però tanmateix ells hi van. En general, les prohibicions sempre s’incompleixen a les ronda­lles. La reina els fa una rebuda molt amable, els convida al seu palau, els dona dinar i sopar i llavors posa unes messions: qui pri­mer doni el bon dia a l’altre, es queda amb tot. Posa dormissons dins el vi del sopar als dos primers, però el tercer es posa un budell embolicat pel coll i dissimulat amb la barba i d’aquesta manera el vi no va a parar al seu cos «i així guanya reina i reinat».

A Es set ceros els protagonistes tornen cérvols perquè una feti­llera els dona una nou a menjar, fent-los creure que és per a uns altres usos: «Qui les se menjarà, pus roba es seu cos no espellarà». Finalment, en beure el brou fet del fetge d’aquesta mateixa mala bruixa, recobren la seva forma humana.

Antònia Soler
Odisseu
Els mites grecs a les rondalles mallorquines, p. 122

.

.

.

.

Antònia Soler i Nicolau

Els mites grecs a les rondalles mallorquines

Menjavents, 139
Edicions Documenta Balear. Palma, gener 2020
ISBN: 9788417113841

.

.

.

.

 

 

L’Odisseu de Quim Español

.

.

.

ODISSEU

.

Diu Ariel: T’he buscat durant anys
a bord d’un vell navili,
recordant el teu rostre i aquella aura
de la teva perenne joventut.
T’he buscat anhelant contra tota esperança,
seguint els setze rumbs de les cartes marines,
displicent a les glòries de les ciutats del mar
com Odisseu als luxes en els palaus d’Alcínou.
I t’he buscat tenaç, indiferent
a la fetilleria de les nimfes
a qui tenies una retirada.
Ha passat molt de temps, i quan menys ho esperava
he atracat al teu port i t’he trobat.
Ja no et reconeixia,
i m’he adonat que no et buscava a tu:
buscava el teu record, i l’he perdut per sempre.
.

Quim Español

Quim Español
Elegies
.

.

.

.

Español: “L’elegia converteix el passat en un paradís perdut”. Diari Avui, 7 de febrer 2018

.

.

.

Quim Español

Elegies

1984 Poesia
Edicions de 1984. Barcelona, gener de 2018
ISBN: 9788416987191

.

.

.

.

 

 

Paràbola sobre la ceguesa (d’Homer), a l’Extinció, de Sebastià Alzamora

.

.

And poor old Homer blind, blind, as a bat

Ezra Pound
Canto II

.

Orb  com una rata pinyada […]  Homer…

Sebastià Alzamora
L’Extinció

.

.

.

Escrivia:

Primera paràbola sobre la ceguesa. Orb com una rata pinyada, el vell i bon lladre Homer s’encaminava cap a Es­mirna, de bracet d’un companyó que havia fet per aquells camins que només ell coneixia. Es dirigien a un prostíbul ben conegut pels ciutadans d’aquell indret, que era regentat per una puta tan vella com el mateix Homer. Aquesta bagassa era coneguda amb el nom d’Europa, i, tot i que era protagonista de diversos coverbos i facècies populars, relatius a blennorràgies, gonorrees, lladelles i tota casta de xacres afectes als baixos, no deixava de ser una antiga i bona amiga d’Homer, i aquest sabia que ell i el seu mosso podien esperar-ne els beneficis de les comoditats que el cansament dels seus cossos exigia. Feia vint anys que Homer havia marxat d’Esmirna i mai fins aquell dia no hi havia pogut tornar, de manera que ja eren molts els qui el donaven per mort, gairebé tants com els pretendents a ocupar el jaç que Europa li reservava, sempre net i adesat, per si mai es decidia a revisitar el seu bordell. I avui era el dia en què Homer tornava a Esmirna i ho feia sense cap més possessió que la companyia i l’assistència del seu jove amic, però sense un ral dins la bossa, perquè ja feia anys que havia perdut la joventut i la vista, i ningú no mena­va por ni respecte a un lladre en aquelles condicions, per molt temut i sanguinari que hagués estat en altres èpoques: Homer, en efecte, era un lladre molt cercat, però d’un temps ençà, quan topava amb agutzils o sol­dats, el deixaven anar amb condescendència, ruixant-lo amb un plugim de befes doloroses. Aleshores Homer se sentia atacat per la melangia, i referia al seu company el relat de com havia estat, de jove, hostaler a la Bretanya, cap d’una família bella, pacífica i temorosa del Destí, i amo d’un negoci modest però pròsper. Se’l menjava, però, en aquells dies calmosos, una estranya recança: te­nia necessitat de recórrer terres llunyanes, i s’enyorava de llocs remots i ignorats que mai no havia de conèixer, si no era al preu d’abandonar casa, fortuna, fills i muller. Tanmateix es va determinar a fer-ho quan va conèixer un músic insòlit sobre el qual era capaç de divagar temps i temps, enraonant i inventant històries; en qual­sevol cas es devia tractar d’un home francament singu­lar, que li havia produït un impacte extraordinari. Gràcies a l’impuls que en va saber treure, Homer es va endinsar continent endins, convertint-se en un bandejat cèlebre, fins al punt que la plebs havia arribat a atribuir-li l’autoria d’una certa obra poètica. Però sobretot, l’entrega a un vagareig inajornable havia compensat Homer amb la coneixença d’Europa, la prostituta d’Esmirna, el verta­der amor que havía conegut al llarg de la seva vida, ja tan dilatada com atzarosa.

I ara hi tornava. Al cap de vint anys tornava a Es­mirna per reposar el cap damunt la falda del seu amor, perduts el nom, la força i les possessions, i ric tan sols d’un gaiato i de les atencions d’aquell noi que es deia el seu deixeble. Caminaven pels carrers i les places porticades de la ciutat, i, tan trista i desolada devia ser la seva estampa, que molts els oferien almoina, o, si més no, un plat de calent a la seva taula. Homer anava foragitant els samaritans amb renecs i improperis, i d’aquesta ma­nera acabaren trobant el portal del prostíbul d’Europa. Quan hi arribaren tot foren festes per part de les meu­ques, car totes coneixien el vell i bon lladre Homer: les més velles, perquè hi havien conviscut molts anys enre­re; les més joves, perquè anaven amb el cap ple de les històries que se’n contaven i amb els ulls humits pel gest de la seva madona, que cada dia preparava el llit per a aquell desconegut que tots donaven per difunt. Final­ment Europa davallà les escales i, amb els seus ulls ena­morats, veié tot el vestíbul de casa seva ple de la huma­nitat d’aquell rodamón que tornava amb el propòsit de deixar-se estimar per ella fins a la mort. Ho acceptà se­renament, sense sorpresa, amb l’alegria segura de qui rep una paga justa. Somrigué contemplant com Homer espantava els pretendents amb les últimes engrunes de la seva llegenda ferotge, i després l’abraçà i el besà entre els cridets d’emoció de totes les altres putes. Homer demanà llavors, commogut, pel seu companyó, i fou gran la seva sorpresa quan li respongueren que no havien re­parat, a la seva arribada, que anàs acompanyat de ningú, i que si de veres un jove havia vingut amb ell fins a la casa, es devia haver esmunyit del seu costat en el mo­ment de picar a la porta.

Homer deixà de cavil·lar sobre el noi quan Europa el prengué de la mà i el féu pujar a la cambra dins la qual un llit havia restat intacte durant vint anys, esperant aquell encontre. Una vegada allà, i sense més preàmbuls, la dona es despullà de les fines vestidures que cobrien el seu cos, el qual, tot i que havia envellit també, ho havia fet millor que el d’Homer, i deixà que les mans tan des­pertes del cec palpassin la tebiesa d’una pell que, a pesar de les arrugues, s’havia conservat delicada i poderosa. A continuació el despullà a ell, i abans de donar inici als jocs de l’amor, Europa oferí a Homer una copa d’un brandi vell, robust i olorós, procedent d’aquella Bretan­ya que havia vist néixer el lladre. Quan Homer se l’ha­gué pres, Europa afirmà que aquell era el beuratge amb el qual Circe encantava la voluntat d’Odisseu. Homer començà a sentir un lleu i dolç mareig; si hagués estat capaç de veure-hi, se n’hauria adonat que la figura nua d’Europa no es reflectia en el mirall que hi havia penjat del sostre, part damunt el llit.

.

Sebastià Alzamora
L’Extinció

.

.

Sebastià Alzamora (Llucmajor, Mallorca, 1972)

 

.

 

..

 

.

Sebastià Alzamora

L’Extinció

El balancí, 345
Edicions 62.Barcelona, 1999
ISBN: 9788429745061

.

.

.

 

Dos Elpènors

.

.

El vent de garbí
i el vi
m’emporten
dolçament,
ràpidament,
a la Styx morta.
.
Cerverí el Jove [Josep Pla]
Viaje en autobús

.

.

.

.

.

HÉROE, NO

.
El que al oír los pasos de sus compañeros
alejarse por los guijarros, en su embriaguez,
en lugar de bajar la escalera que había subido, saltó directamente
y se partió el cuello, fue el primero en llegar
ante la negra oquedad. Y no le hicieron falta
aquellas profecías de Tiresias. Ni tocó tampoco
la sangre del carnero negro. Lo único que pidió
fue un codo de tierra en la costa de Eea;
y que allí plantaran su remo, aquel con que bogaba
junto a sus compañeros. De modo que gloria y honor
al mozo hermoso. La cabeza un poco a pájaros la tenía. Con todo,
¿acaso no había ayudado también él en lo posible
en el gran viaje? Por eso precisamente el Poeta
lo recuerda aparte, aunque con cierto desprecio;
y quizá justo por eso con más amor.
.

Yannis Ritsos
Testimonios II
Traducción de Román Bermejo

.

.

.

XI

.

Elpènor

.

De l’odre fins a la resseca gorja
feres, oh vi, tants de camins vermells!
Veia dansar les llunes a parells
en un cel enfurit com una forja.
.
Quin salt, el meu, de ràfec a llamborda,
sense relleix, sense graó intermig!
Ara, si em moc, no sento mon trepig,
car ombra só dins la sauleda borda.
.
Viure? Per què? Oh corba de periples!
Fregar, tot just, ribatges impossibles,
voltar una mar amb alirets damunt.
.
Desig, renom, virtut, triple quimera!
Germans de rem, jo enfilo la drecera:
vindreu amargs, cansats, i d’un a un.
.

Mercè Rodoreda
Evocació dels morts
Món d’Ulisses

.

.

.

Car n’hi havia un, Elpènor, que era el més jove,
ni massa brau a la guerra ni ben encaixat de senderi,
que em dormia de banda, al terrat del temple de Circe,
pel desig de la fresca i feixuc del vi com estava.
I, en sentir l’aldarull i el trepig dels companys que es movien,
ell que s’aixeca de sobte i, fugint-li tota memòria
que per tornar-se’n a baix calia passar per l’escala,
se m’afua de dret i s’esbalça del sostre i es trenca
les vèrtebres del coll; i el seu buf a l’Hades davalla.
.

Odissea, X, 552-560
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

.

I és el primer de venir el buf d’Elpènor, que encara
no estava sepultat dins la terra d’amples carreres,
car havíem deixat el seu cos dins la sala de Circe,
sense exèquies ni plors, car un altre delè’ ens acuitava.
Jo, quan el veig, llagrimejo, i el cor se m’omple de llàstima,
i, fent sentir la veu, li dic paraules alades:
»—Elpènor, ¿com has vingut al foscant i a les seves calitges?
Més has fet via a peu que jo amb el negre navili!
»Dic, i ell, gemegant, em respon amb aquestes paraules:
»—Raça de Zeus, Laertíada, en ginys tan fèrtil, Ulisses!
M’han perdut el malfet d’un déu i el vi sense mida.
Dalt de la sala de Circe ajaçat, no vaig adonar-me
que per tornar-me’n a baix calia passar per l’escala
i, afuant-me pel dret, vaig caure del sostre i vaig rompre’m
les vèrtebres del coll; i el meu buf davallà dintre l’Hades.
I ara pels teus que no són ací i que t’esperen t’imploro,
i per Telèmac, l’únic infant que has deixat a les sales;
car jo sé que d’ací, partint de l’estatge de l’Hades,
atracaràs el vaixell ben obrat a l’illa d’Eea:
doncs allí, missenyor, recorda’t de mi, jo t’ho prego,
no em deixis sense plor ni funerals, en tornar-te’n,
abandonant-me, no sigui que els déus per mi se t’ireixin.
Vulgues cremar-me amb tot l’arnès que tinc, i amuntega
un monument per a mi a l’areny de la mar blanquinosa
per fer saber la meva dissort fins als homes a néixer.
Fes-me les honres que et dic, i planta’m sobre la tomba
el rem amb què vivint jo remava, quan era amb la colla.
»Tal va dir, i al meu torn jo vaig fer-li aquesta resposta:
»—Tot això, dissortat, jo, he d’acomplir-ho, no temis.
.

Odissea, XI, 51-80
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

.

.

.

 

Josep Pla (Palafrugell, 8-03-1897 – Llofriu, 23-04-1981)

José Pla

Viaje en autobús

Áncora y Delfín, 3

Ediciones Destino

Barcelona, 1943 (2ª ed.)

.

.

 

.

.

Iannis Ritsos (Γιάννης Ρίτσος) (Monemvasia, 1909 – Atenes, 1990)

Yannis Ritsos

Testimonios II y III

Traducción de Román Bermejo López-Muñiz

Icaria – Poesía, 48

Icaria editorial, s.a. Barcelona, 2007

ISBN: 9788474268829

.

.

 

.

..

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 1908 – Girona, 1983)

Mercè Rodoreda

Agonia de llum

La poesia secreta de Mercè Rodoreda

A cura d’Abraham Mohino i Balet

Angle Editorial. Barcelona, 2002

ISBN: 9788488811936

.

.

 

.

Carles Riba i Bracons (Barcelona,  1893 – 1959)

.

Homer

Odissea. Vol. II

Traducció poètica de Carles Riba

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2011

ISBN: 9788498591934

..

…